L'amor quiet

Sinopsi

Una caixa tancada, que passa de mans a mans, conté un tresor que ara veu la llum: les cartes que es van intercanviar una parella d’enamorats, María Simón i Alejandro Morillo, durant el primer terç del segle xx, escrites a cavall de Barcelona, Puigcerdà i Lamalou-les-Bains.

Basant-se en aquests documents, Mercè Foradada, neta de la María i l’Alejandro, elabora una obra que retrata d’una manera fidel i des d’una posició privilegiada la vida real de l’alta burgesia barcelonina, amb les seves grandeses i misèries, a partir de la quotidianitat de la vida familiar al passeig de Gràcia i de la devoció per l’amor dins d’un ordre, en una època especialment convulsa des d’un punt de vista social i polític. Aquest amor es perpetua fins avui dia en una història paral·lela que fa immortals els sentiments responsables.

L’amor quiet ens dona l’oportunitat de conèixer les interioritats d’una nissaga que comença amb el copropietari de l’Editorial Montaner y Simón, on van treballar Pere Calders i Jesús Moncada, domiciliada a l’edifici que ara acull la Fundació Tàpies.

Dedicatòria

A la María i l’Alejandro.

A la Merceditas, la seva segona filla,

que amb els anys escriuria en una caixa de cartró

«cartas de los papás (para quemar)».

A tots els Morillo i Simón

que encara són aquí i als que hi han passat.

Amb el prec que disculpin la gosadia de mostrar

una part de la biografia dels seus avantpassats,

i amb l’esperança que ells, com jo, prioritzin

l’alegria de reviure’ls a la discreció d’amagar-los.

A la Rosa i el Julio Bou, amics i nets de Cora Morillo,

que m’han ajudat en la investigació sobre Alejandro Morillo.

I com sempre, al Pau, l’Anton, l’Anna, el Jan, el Toti,

la Mia, el Jordi, la Belén, el Pol i el Leo, els meus estimats

i el sentit últim del meu estar en aquesta Terra.

Cites

«Tú no te irás, mi amor, y si te fueras,

aun yéndote, mi amor, jamás te irías».

rafael alberti

«No llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió».

gabriel garcía márquez

«Quan la meva veu calli amb la mort,

el meu cor et seguirà parlant».

rabindranath tagore

«Alma a quien todo un Dios prisión ha sido,

venas que humor a tanto fuego han dado,

médulas que han gloriosamente ardido,

su cuerpo dejará, no su cuidado;

serán ceniza, mas tendrá sentido;

polvo serán, mas polvo enamorado».

francisco de quevedo

«El que compta per a ella és, al contrari,

captar aquesta durada que constitueix el seu pas

per la Terra en una època concreta,

el temps que l’ha travessada, el món

que ella ha enregistrat només vivint».

annie ernaux

«Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres».

salvador espriu, «Cançó de l’albada»

Taula

Sinopsi

Enllà

Mi querida María / Querido Alejandro

L’aproximació i el prometatge

La María

L’Alejandro

Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general

Els Gats

Querida María de mi corazón / Mi querido Alejandro

Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació

Les cases i els llocs

Algunes notes del segon sobre

El Daltabaix

Mariucha adorada / Nano mío querido

L’enamorament en plena efervescència. Els sentiments s’afermen

El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor

Algunes notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

Enyor

Mujercita mía adorada / Mi Nano querido

El dia a dia de la María i l’Alejandro al llarg del primer estiu. Diferents rols i ocupacions

El temps meteorològic i el temps cronològic

Més notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

La Veïna

Mía mía / Nano mío querido

Parents i amics

Els encàrrecs

Més notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

Pensaments dels altres que ja són meus

Mujercita adorada / Maridito mío querido

Hi ha novetats

Anades i vingudes

Algunes notes del sisè sobre

Les parts i el tot

Mi querida María / Mi querido Alejandro

El nen

Mare i pare, però amants

Algunes notes del setè sobre

La visita

Querida Mía / Alejandro mío querido

L’estiu del fill i mig

L’evolució dels tarannàs

Algunes notes del vuitè sobre

Més enyor

Mi querida María / Mi querido papá. Nano mío querido

El Francisco i els animals

Els iogurts

Morillo-Simón versus Abadal-Simón

Algunes notes del novè sobre

L’amor quiet

Mi querida Mía

La carta solitària

L’evolució de la correspondència

Algunes notes del desè sobre

D’ells a nosaltres

Marujilla querida

Cinc cartes conservades

El valor i la cura de les coses

Algunes notes de l’onzè sobre

D’illes i bombolles

Mi queridísima María / Nano mío querido

Últimes notícies

Els grans temes d’interès

Algunes notes del dotzè sobre

El dia infinit. La nit infinita

Epíleg

Enllà

No sap on és. No sap com és.

Deu ser això, el Més Enllà? O és només l’Enllà?

L’única certesa que té és que, quan el mira, pot sentir-se. és. Com un reflex al mirall que només apareix quan al davant hi ha algú que s’hi projecta.

Per què no els veu, els altres? Els Fills, els Nets, la resta de la família, els amics. Percep que hi són, els nota. I els intueix raonablement bé… vius. L’escalfen. Però no els pot veure.

Només a Ell.

I ja fa dies, potser setmanes, que ho fa. Des d’aquest Enllà que no sap on és, el veu. A Ell… i la Casa.

Es van començar a mostrar, i alhora la van fer aparèixer a Ella, quan Ell hi va tornar. De sobte, Ella es va trobar en aquest indret tan desconcertant, i va poder veure la Casa i a Ell. Havien passat molts dies? Setmanes?

Va ser quan finalment els Fills li havien permès marxar, sol, com els havia acabat exigint. Ja havia complert el tràmit de deixar-se acompanyar i mimar una pila de dies: ara a casa de la Nena, la filla gran; ara en una forçada estada a la ciutat on treballa i viu un dels Bessons, el Menut. Però havia arribat l’hora de la veritat, de la soledat que havia d’aprendre.

Ella l’havia vist entrar, deixar-se caure al sofà, pitjar el comandament de la tele —sense esma de bellugar-se, sense entrar a l’habitació a posar-se les sabatilles, ni desfer la bossa, ni obrir alguna finestra per ventilar les habitacions tancades, ni posar en marxa la calefacció i trencar la gelor de l’ambient humit i fred— i quedar-s’hi, clavat, presoner de la pantalla d’on sorgien imatges i sons que ni veia ni sentia, absent o potser mirant de reunir les forces per començar a viure sol.

I des d’aleshores el continua veient, i sentint, però no pot seguir-li els pensaments. Llegeix el seu front corrugat i la mirada que es gira endins, i els intueix. Com sempre.

Quant de temps el podrà acompanyar? Fins quan podrà abrigar el seu enyor, que és també l’enyor d’Ella, la seva raó de ser en aquest Enllà que no entén? Si algun dia el perd del tot, si ja no el pot veure ni és capaç de vetllar per Ell, aleshores sí que vindrà el Més Enllà, aleshores sí que arribarà la mort veritable.

Però de moment el veu i, si en fos capaç, somriuria mentre l’observa immers en el ritu de l’esmorzar. Com cada dia durant els últims anys, seu a la taula de pi de la cuina —excessiva, com Ella l’havia triada—, on sembla perdut, un nàufrag en un mar de fusta clara. Ha fet els gestos de sempre amb algunes vacil·lacions, les habituals i d’altres de noves, com si la càmera que el filmés s’alentís anormalment: ha col·locat el plat, el tassó, els coberts i el paper de cuina que fa de tovalló perfectament doblegat en triangle; ha tret una peça de fruita de la nevera —Ella la treia sempre el dia abans de menjar-se-la perquè no havia suportat mai la fruita freda; a Ell, tant li és—, s’ha preparat el cafè i ha baixat la capsa de les galetes.

«Un altre cop galetes? No et convenen, carinyo. I les pastilles?».

Com si l’hagués sentida —Ella pensa que potser sí que la sent d’alguna manera incomprensible, com tot això de l’Enllà—, l’ha vist aixecar-se, desar les galetes a l’armari i treure quatre llesques petites de pa del congelador. Després, ha dut el tàper dels embotits i el setrill a la taula i, mentre es torrava el pa, ha anat a buscar el pastiller de dins de la vitrina, on encara hi ha la tassa d’Ella. La seva tassa… Havia estat un recurs mnemotècnic per a jubilats oblidadissos, ideat feia anys: ficaven el pastiller dins de la tassa perquè el te, sagrat cada matí, els fes recordar-se de les pastilles. Ara, ja no pren ningú te en aquesta casa i la mnemotècnia no funciona, però Ell conserva l’amagatall, no sap ben bé si d’esma o perquè li fa pena perdre encara un altre costum.

L’hi ha semblat a Ella o quan ha agafat el pastiller ha deixat lliscar la mà per dins de la tassa com si l’acaronés? Sent que si es pogués esgarrifar, ja tindria la pell de gallina.

Amb les torrades a la panera, l’ha vist tornar a seure i aixecar-se un cop més a buscar el vas amb dos dits d’aigua per empassar-se les pastilles.

I ara el mira com mastega, maquinalment però sense encantar-se, i espera entendrida el moment en què refarà l’embolcall del pernil i en farà un paquetet, com si es tractés d’un regal, que de seguida col·locarà dins del tàper. Tots els embotits ben encaixats, com en un tangram, perquè es pugui tancar bé.

«Jeremy…».

Ella li deia així sovint, Jeremy, d’ençà que van veure una pel·lícula del director francès Louis Malle, Ferida, li sembla que es deia. La protagonitzaven una sensual Juliette Binoche i el millor Jeremy Irons, en un paper que havien trobat magistral. Una pel·lícula turmentosa i turmentada que intentava aprofundir en l’infern d’una passió amorosa condemnada a la tragèdia. L’escena final, amb un Jeremy abandonat de tots i d’ell mateix, que torna de comprar i desa els quatre queviures amb la cura neuròtica de qui ja no té res més que les rutines, li havia proporcionat la broma i el malnom que des d’aleshores emprava per escarnir el temperament detallista d’Ell… —els seus petits paquets de «regal» per als embotits i els formatges, la cura amb què aturava el possible regalim d’oli del setrill o de vi de l’ampolla, la precisió mil·limètrica amb què situava el platet de cafè davant d’Ella mentre l’hi feia, els moviments sistemàtics i ordenats de la tovallola quan s’eixugava en sortir de la dutxa, o les tallades d’ungles al bany amb passada d’aspirador immediata—, i una mica, també, per fer-se perdonar els gestos maldestres i precipitats amb què Ella feia la majoria de coses.

«Jeremy, estimat!, si sabessis com enyoro les teves manies, des d’aquest Enllà tan fred!».

L’últim glop de cafè. Ell sacseja suaument el pastiller, que no sona —si és buit, és que deu ser diumenge—, i entra a l’habitació a buscar les pastilles per reomplir-lo amb el gest resignat amb què fa anys que es pren el pas del temps. Després, el retorna a la tassa recordatori dins la vitrina del menjador, i es queda uns moments palplantat resseguint l’enfilall de copes, tasses i porcellanes que Ella hi havia acumulat.

«Per què no te’n desfàs, si a tu no t’han fet mai cap gràcia? D’acord, tens raó: hauria d’haver estat jo qui ho hagués fet, i et juro que hi havia pensat més de deu i de cent vegades. Però, què vols? No trobava el moment de posar-m’hi. Eren les meves coses, me les estimava, formaven part de la meva… de la nostra vida. Pur egoisme, ho sé, i ho sento, carinyo, però es veia venir. És el que té haver compartit tants anys amb una col·leccionista de vida, que no va saber llençar mai res. Ho sento, de debò. Quan s’és una “diogenista” com jo, s’hauria de tenir el detall, amb els que deixaràs, de fer neteja abans d’anar-te’n. Però jo em deia que encara tenia temps. Excuses, ja ho sé. I després, amb la malaltia, ja no vaig tenir prou forces i, a més, com més feble em sentia més necessitava l’agombolament dels altres: de tu, dels fills, dels nets, de la família, dels amics… i també dels meus trastets».

Ara li sap greu. Per Ell, que, encara que sigui l’home més pràctic del món, no té esma de repartir o eliminar tants bibelots com Ella ha anat atresorant, i també per elles, les seves pertinences, que l’han sobreviscut i han quedat òrfenes de mestressa.

«El bastón, las monedas, el llavero…», paraules d’un poema de Jorge Luis Borges en què glossa la permanència de les coses —«Las cosas», es diu precisament— i es dol de la seva indiferència davant de la marxa de qui les ha usat i estimat, li arriba fins a aquest Enllà misteriós, potser perquè sempre li havia cridat l’atenció i sovint se’l repetia. Permanència i oblit. Ella s’adona de la tristesa i la ràbia que la penetren en la seva talaia de la no-mort. Per Ella mateixa, si contempla tants objectes usats, estimats, guardats i col·leccionats que l’han sobreviscut i segueixen on eren, inerts, definitivament inútils, però sobretot per Ell, que veu com vagareja desconcertat pel saló, abans de deixar-se caure abandonat al sofà.

Què pot fer? Dubta si agafar un llibre, encendre la tele o tornar-se a aixecar i anar cap a l’ordinador per seguir llegint les notícies, tan allunyades, tan indiferents en el seu estat absent i aliè al dia a dia.

El mòbil, amb un to sempre massa estrident, acaba decidint per Ell.

—Sí? Ah, hola, Conxita. Doncs què vols que et digui? Ja t’ho pots pensar. Anar fent. Sí, ens ho vèiem venir, però així i tot…

Cada cop que una amistat despenjada —la Conxita passa més temps a Edimburg fent d’àvia dels nets escocesos que a Barcelona, on ja no li queda família— s’assabenta de la mort de la dona, Ell ha de tornar a repetir la mateixa cançó: l’agreujament de la malaltia i el seu final, esperat i amb tot sobtat.

Perquè que Ella tenia mala peça al teler era evident i tothom ho havia hagut d’admetre, però, tan aviat… Com uns ximples havien confiat que la pròrroga incerta que els havien promès s’allargaria més enllà, i tot d’una… Ja feia gairebé tres anys que la sang se li aclaria, segons l’expressió que havien sentit a una auxiliar en un dels primers ingressos a l’hospital comarcal i, encara que les diverses químios i el trasplantament de medul·la li havien concedit aquell llarg respir i, amb intermitències, una acceptable qualitat de vida, sempre havien sabut que es tractava d’això, d’una treva preciosa, però que la sentència era en ferm. El que no s’esperaven és que s’hagués de complir en menys d’una setmana i que arribés de la mà d’un simple refredat, començat com tants d’altres amb quatre esternuts i una mica de picor al coll.

Ell sembla cansat de repetir, per enèsima vegada, el relat de les corredisses finals:

—Jo tornava del mercat i Ella mateixa em va dir que no tanqués el cotxe, que havíem d’anar a l’hospital perquè li semblava que li faltava l’aire i que, de tan cansada, no tenia força ni per respirar. Al cotxe va tancar els ulls i vaig pensar que dormia, però a urgències ja hi va arribar inconscient… No, és clar, això ens consola: tot fa pensar que no va patir gaire, al final.

Quan pot penjar, després d’agrair unes inútils, repetitives i ben intencionades paraules de consol, s’eixuga els ulls d’una manotada amb un tros de paper de cuina que du sempre a la butxaca del polar. I això que Ell no n’ha estat mai gaire, de plorar.

«Pobret meu! Com em dol haver-te deixat desemparat, així, tan de cop! Tantes il·lusions que ens fèiem que hi estàvem preparats, gairebé que ho controlàvem tot. Tant que ens entrenàvem a viure el dia a dia, ja abans de posar-me malalta, perquè crèiem que això ens prepararia pel que pogués arribar. Que burros!».

Perquè s’havien esforçat, realment, i des de feia molt de temps. Des que s’havien instal·lat a la caseta dels seus somnis, feia un grapat d’anys, havien aplicat els cinc sentits i tota la intel·ligència i dedicació a viure l’instant, mirant d’extreure’n tot el suc i de paladejar-lo amb consciència plena. Passaven pels mals tragos, d’aquells petits o no tan petits glops de fel que la vida no estalvia mai, amb l’impermeable cordat, el pas accelerat i la vista fixada al davant, on segur que acabaria sortint el sol. S’hi esforçaven, i havien arribat a creure que eren uns experts en allò tan tòpic de «gaudir de l’instant». I ho volien així no només perquè tenien plena consciència que es feien, que ja eren, grans, i que el camí del davant era descaradament més curt que el que havien deixat enrere, sinó perquè ja havien viscut el que era perdre’s, i en aquesta segona oportunitat volien fruir del que la vida els servia, amb una entrega total.

Perquè qualsevol dia de la setmana, una volteta en bici —calia que no fes gaire fred, ni vent, ni que estiguessin refredats, ni tenir algun encàrrec o obligació urgent…—, o un vermut al bar de la plaça, o l’estona de lectura a les gandules entre sol i ombra al racó de la mimosa, o una estúpida sessió de tele, o l’espera de la millor sèrie al sofà de les migdiades, o el dia que fins i tot es veien amb cor de…, qualsevol cosa que poguessin compartir era viscuda amb la consciència del seu valor, amb el convenciment que allò era exactament el que volien: un regal que no duraria sempre però que en aquell moment era real.

Avui, Ella se n’alegra i agraeix aquell carpe diem viscut i practicat amb dedicació. Ja no els hi podrà prendre ningú, malgrat que des de l’Enllà no pugui percebre el perfum de la felicitat passada, ni que a Ell sembli servir-li de gaire consol.

El nota tan cansat! No ha tornat a encendre la tele després de la conversa amb la Conxita, i seu desmantellat com si un pes insuportable l’aclaparés i l’esclafés contra el sofà. Ha posat els peus a la tauleta, sobre la mateixa revista que va agafar fa dies per no tacar-la —no veu que té el coixí pla que Ella li havia comprat per evitar la típica revista, just a la butaca del costat?—, i abandona les mans quietes a banda i banda del cos.

«Déu, ho donaria tot per poder agafar-te una mà i acaronar-te-la entre les meves. Poc, perquè de seguida te’n desfaries com sempre. Però almenys la tindria: premuda, calenta, viva. Sentir-te i que em sentissis. Treure’t d’aquest pou de solitud que t’ha engolit i que m’engoleix».

Mi querida María /

Querido Alejandro

De su buen corazón espero benevolencia para mi osadía, rogándole acepte la demostración de mi más profunda, así como sincera, admiración y simpatía (Barcelona, 7/4/1913).

primer sobre

L’aproximació i el prometatge

Tots els dies a tres quarts de tres passo davant de casa seva, i el fet que algun dia tingués la satisfacció de veure-la a vostè seria el permís per realitzar aquest acte esperat per mi des de fa molt de temps (Barcelona, 7/4/1913).

Aquell acte tan esperat des de fa temps és acostar-se a parlar-li, amb la intenció de començar una relació formal.

Li escriu d’amagat, és clar, tractant-la de vostè i en castellà, perquè qui s’atreveix a fer-ho en català, l’any 1913, a la Barcelona de l’alta burgesia? Una altra cosa serà com li parlarà, però a això encara no hi han arribat.

Com i de què es coneixen María Simón i Alejandro Morillo? Tot sembla indicar que ha estat a través de les germanes d’ell, la Cora i la Mercedes, també amigues de la María, i perquè ja s’han vist algunes vegades al Liceu. De lluny, però. Ella s’ha fixat en aquell jove pels seus ulls tristos; ell l’ha observada, funció rere funció, sense gosar aproximar-s’hi.

Mesos després, amb una confiança ja força consolidada, l’Alejandro li escriu:

Poses moltes pretensions amb el que vas fer de decidir-te tan de pressa, però hauries de confessar que si vas obrar així va ser per por que aquell jove dels ulls tristos al Liceu no fes cap tonteria i et comprometés. Però no t’enfadis perquè encara que ho cregui així també crec que cada dia estàs més contenta de la teva decisió i pensant-ho em poso molt orgullós (Barcelona, 30/8/1913).

Entremig s’han intercanviat un centenar de cartes, que segurament han alegrat aquells ulls tristos que la María havia volgut emparar. Les vuit primeres, totes del mes d’abril, són notes de contraban, on encara es tracten de vostè, dominades a parts iguals per la il·lusió, la por, els nervis i les incerteses.

A vostè li he de dir que, en donar els primers passos després d’un any i mig de reflexió, l’únic que em preocupava era el carinyo que en vostè pogués despertar. Comptant-hi, estic decidit a tot perquè, malgrat la diferència que hi ha entre vostè i jo, tinc prou i em veig prou capaç per fer que vostè i jo puguem ser molt feliços sense comptar amb ningú (Barcelona, 18/4/1913).

Uns primers passos que s’han produït amb celeritat, sens dubte, i que han passat per la temuda conversa amb el pare de la María, senyor absolut de la clau que pot obrir la porta a una primera aproximació.

La seqüència podria haver estat aquesta:

El 7 d’abril de 1913, l’Alejandro fa arribar una carta a la María —segurament a través de la seva germana Cora—, on després de disculpar-se per fer-ho per aquell mitjà, tot i que el seu ànim no és amagar res, afirma que encara seria més contrari al seu caràcter seguir esperant una oportunitat per parlar-li, sense saber si a ella li podria resultar impertinent, i li demana el senyal d’aquella discreta compareixença al jardí.

Al cap de menys d’una setmana es produeix aquest senyal-bandera blanca, ja que ens consta que l’Alejandro i la María parlen —al Liceu, al Teatre?— i, sens dubte, amb molta discreció. Tot seguit, ell es planta a casa d’ella, o a l’editorial de la qual és copropietari el senyor Simón, per a la primera i temuda entrevista amb el futur sogre.

Ve aleshores una segona carta de l’Alejandro, sense data, on informa la María de les sensacions de l’entrevista. Li diu que encara no es pot fer un judici del seu resultat, però que està molt angoixat i insegur, que ha quedat molt impressionat per la conversa i té por d’haver semblat molt poc comunicatiu i haver causat, davant d’aquell impressionant prohom barceloní, una pobríssima impressió. Amb tot, ha intuït que, com que el pare estima molt la seva filla, es prendrà l’assumpte de manera molt conscienciosa. Vol confiar que la bondat dels seus papàs i el gran amor que li tenen els guiaran cap a una solució favorable. Està impacient i esperançat, però tem la demora en la resposta.

Onze dies després de la primera, el 18 d’abril, arriba la tercera carta de l’Alejandro, amb paper del consolat del Paraguai i una salutació més propera: La meva estimada María. Angoixat i ansiós per la resposta del «sogre», li proposa una cita.

Tindria una gran alegria de poder parlar llargament amb vostè. Si no estic mal informat, sé que alguns diumenges va vostè a la missa de vuit o de dos quarts de nou a la Concepció; el proper dia jo hi seré, de vuit a nou i, si vostè hi és, procuraré parlar-li. Si no pot ser, comuniqui’m si us plau la seva opinió d’una manera o altra (Barcelona, 18/4/1913).

I la María l’hi comunica, amb una targeta gran amb un viu blau cel i una il·lustració molt delicada —el bust d’una dona amb un barret ple de flors i un altre pom a la mà— emmarcada dins d’un oval amb una mica de relleu. Tot del més pur estil modernista. És la primera carta que la María adreça a l’Alejandro —abans, però, ha fet arribar una targeta a la Cora, que exerceix d’alcavota, no fos cas que aquell eixelebrat la comprometés: Estimada Cora. Digues al teu germà Alejandro que estigui tranquil, que tingui una mica de paciència, que espero que tot anirà bé. Saluda’l afectuosament de part meva. Adeu, rep besos afectuosos de la teva amiga que t’estima. M. de las Mercedes Simón y Bach— i li confessa que li costa molt d’adreçar-li aquelles línies: […] pot creure que m’ha costat molt de decidir-me, perquè sempre havia dit que no escriuria mai a ningú sense que ho sabessin els meus papàs; però tinc plena confiança en vostè i per això m’he decidit a fer-ho (Barcelona, 19/4/1913).

Unes línies després, la María li insisteix que estigui tranquil, que creu que tot anirà bé, que només és qüestió d’uns dies de paciència, i li comunica que és impossible que es trobin a la Concepció perquè hi va amb la mamà i les germanes, i si els arribessin a veure i se n’assabentessin els pares es disgustarien molt. Compensa la negativa amb un comiat tranquil·litzador, que devia sonar a música celestial a les orelles del jove angoixat.

També crec que vostè desitjaria saber si sento carinyo per vostè, i li puc dir, Alejandro, que el dia en què li vaig parlar em va ser vostè molt agradable i que ara cada dia sento més carinyo cap a vostè. Pot comptar sempre amb el carinyo sincer de la María (Barcelona, 19/4/1913).

Al correu següent, hi ha la resposta eufòrica de l’Alejandro, que ha tingut un dissabte «de glòria».

És impossible que vostè es figuri com de feliç soc des de dissabte. Sense recordar-me del que ha de venir, que espero febrilment per part meva, em passo el temps projectant i somiant en la nostra felicitat, que amb el meu entusiasme ja considero segura (Barcelona, 21/4/1913).

La glòria ha vingut donada per la reiteració d’haver-la vist tres vegades, malgrat que encara no tenen el permís de parlar-se: al migdia sortint de casa d’un amic comú, a la tarda passejant i a la nit al Liceu, on ha sentit un benestar que compensa les males estones passades en nits anteriors. Amb tot, la felicitat el desborda.

María, estic encantat de la vida, potser exageradament, perquè de vegades he de recriminar-me a mi mateix, ja que em poso com un nen de content. És tanta la meva satisfacció que em sembla que tot i tothom en participa. Em passaria el temps parlant de vostè, però, com que això per ara no pot ser, fujo de totes les companyies (Barcelona, 21/4/1913).

En resposta —novament tria el format de la targeta gran, que té el mateix viu blau cel i l’oval amb il·lustració modernista d’una altra dama, aquest cop embolcallada en pells i plomes—, la María li comunica la bona nova: el seu pare li acaba d’anunciar que ja pot escriure a la Cora per dir-li que avisi el seu germà, i que li faci saber que l’espera al despatx per donar-li una resposta, que s’imagina que serà bona.

Li escric aquestes línies boja d’alegria i espero que a vostè, quan les llegeixi, també li passi igual. A mi també em passa com a vostè, tinc una alegria i una satisfacció que no havia experimentat mai, i és d’esperar que això anirà en augment (Barcelona, 22/4/1913).

Aquesta alegria desbordant fins i tot l’ha dut a escriure-li ella mateixa, tot i que li prega que faci veure que ha estat citat a través de la Cora. Tot seguit, l’insta que passi aquella mateixa tarda pel despatx.

L’última carta d’aquest primer període, s’entén que amb un permís força restrictiu, l’envia l’Alejandro a la María el 28 d’abril, només vint-i-un dies després de la primera i tímida aproximació. És la carta de la impaciència, de la frisança per allò que ja es pensa que s’està tocant amb els dits però que no s’arriba a abastar.

Excedint-me una mica del permís concedit pel seu papà, li envio aquestes línies amb el convenciment que si ell se n’assabenta perdonarà la meva falta (Barcelona, 28/4/1913).

Són quarts de dotze de la nit i es troba abatut perquè l’ha buscat arreu i no l’ha pogut trobar. A més, el dia anterior gairebé no han tingut ocasió de parlar, amb tantes coses que tenia per dir-li.

En canvi, em va agradar molt conversar amb la seva mamà, del tracte i l’afabilitat de la qual vaig quedar encantat; i d’això que li dic en pot prendre una part vostè, ja que estic convençut que és el seu mateix retrat (Barcelona, 28/4/1913).

L’Alejandro, sorprès per la pròpia impaciència, ja que sempre s’ha enorgullit de la seva impassibilitat i sang freda, reconeix que viu en un estrany neguit.

Estimada María, tinc tantes ganes que tot estigui arreglat de forma que ens puguem veure cada dia, que em sembla que si depengués de mi faria els dies de quatre hores i els mesos de vuit dies (Barcelona, 28/4/1913).

Aquesta és l’última carta de la llarga correspondència entre l’Alejandro i la María en què encara s’empra el tractament de vostè. A la següent, comencen a dir-se de tu i ja s’anomenen promesos.

La María

Era la cinquena filla d’un prestigiós editor barceloní, don Francisco Simón Font —cofundador de l’Editorial Montaner y Simón, ubicada al carrer Aragó de Barcelona, impulsor i president del Centre de la Propietat Intel·lectual i de l’Institut Català de les Arts del Llibre, a més de president de la Junta de Govern de la Casa de la Maternitat i membre de la Cambra de Comerç de Barcelona—, i de la senyora Ana Bach Bobés, una dona menuda i molt prima que segons els seus nets tocava el piano, cantava melodies de Schubert… i no parava de xerrar.

La María —en realitat havia estat batejada com a María de las Mercedes, però sempre l’havien anomenat, o s’havia fet anomenar, María— havia nascut el 1887, a Barcelona. Per tant, en iniciar la relació amb l’Alejandro tenia vint-i-sis anys.

El seu germà gran, el Francisco, havia mort un any després que ella nasqués, però en tenia tres de més grans que ella: l’Ana, la Magdalena i el Santiago, i una de més petita, la seva millor amiga i confident, la Carmen.