L'amor quiet

D’altres, en canvi, són entendridors per l’emoció i el desesper sincers que revelen.

Mentre t’escric i et parlo del nostre amor, passen pel meu cap, com en un cinematògraf, incomptables projectes i esperances en què sempre et veig a tu al meu costat, a totes les edats i a tot arreu, i són tan feliços que crec que si seguís escrivint del mateix tindria al·lucinacions fins a arribar a la bogeria (Barcelona, 26/7/1913).

Quan podrem estar junts per no separar-nos més, Mía de la meva vida? (Barcelona, 10/8/1913).

També, en paràgrafs més escadussers, s’imposa una apel·lació a la paciència, a la resignació i a l’esperança en el que ha d’arribar ben aviat.

No hi ha res més, nena adorada, un ha de carregar-se de paciència i anar comptant els dies i les hores. Després ja passarà el temps més ràpid i arribarem gairebé sense que ens n’adonem al dia tan desitjat (Barcelona, 1/9/1913).

El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor

En un context de dependència absoluta de la correspondència, hi ha tres elements troncals en la vida dels dos enamorats: la carta, aliment vital que du a l’obligació i la devoció de l’escriptura diària; la llargada de les missives, amb què sovint semblen mesurar l’amor, i els retrats, que escurcen la distància i simulen aproximar l’amant absent. Són uns elements amb especial rellevància en el dia a dia de la María, que, amb el seu anar passant d’estiuejant desvagada i una sèrie inacabable d’hores ensopides, converteix la carta en l’estrella rutilant al voltant de la qual troba l’única veritat i felicitat.

—La carta, l’aliment vital.

Durant les moltes hores en què t’avorreixes per allà, just seria que en passessis la meitat estimant-me i l’altra meitat escrivint-me (Barcelona, 16/7/1913).

La Laura em deia que em trobava trista i jo li he dit que és que em falta el meu aliment, sense el qual no puc viure, que és tenir notícies del meu Nano estimat (Lamalou, 25/7/1913).

He rebut la teva carta d’ahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se m’ha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de l’esborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, s’ha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).

Pots creure’m, cada dia espero amb més impaciència tornar del passeig per trobar la teva carta. Si em veiessis la cara de contenta que faig quan amb la teva carta estimada a les meves mans pujo a la meva habitació i em poso a llegir-la. No et pensis que amb una vegada en tinc prou, no sé l’estona que em passo llegint i crec que si no em cridessin per sopar no sé quan em decidiria a deixar-la (Puigcerdà, 8/8/1913).

—La llargada.

Nano meu, escriu-me molt, molt llarg, perquè cada dia necessito més saber coses teves i saber cada dia que m’estimes més com a mi em passa (Lamalou, 27/7/1913).

Ja veig per la teva carta que no estàs de bones i que estàs enfadat amb la teva Mía, però em sembla que no te n’he donat cap motiu; al contrari, les meves cartes són cada cop més llargues i estic notant que a les teves els passa el contrari. Ahir ho vaig comprendre perquè sopaves a casa de la Mercedes i després havies de sortir, però m’escrivies que avui la teva carta seria llarga i no has omplert ni les quatre pàgines. Després em dius que la de dissabte sí que serà llarga perquè és vigília de festa i avui m’escrius que t’hauré de perdonar que la carta de dissabte serà molt curta perquè has de sortir amb els teus amics. Molt bé, don Alejandro, així estem? Jo cada dia surto dues o tres vegades amb les meves amigues i no he pensat mai de fer una cosa semblant, però saps per què? Perquè jo seria la primera que em castigaria si cada dia no pogués passar una bona estona amb el meu Alejandro, però es veu que a tu no et passa el mateix (Puigcerdà, 2/8/1913).

Vas fer bé de pensar que em riuria de les teves cartes amb pretensions de sermonejar-me, que no són més que una quantitat de moixaines; almenys com a tals me les prenc jo, i com que he notat que quan va de sermó les cartes són de quatre planes, desitjo que vinguin sempre sermons (Barcelona, 5/8/1913).

Que bona que ets i quina sort tinc que m’estimis com tu ho fas! Em sembla tanta i tan immerescuda la meva felicitat, que a cada moment temo perdre-la. Com et sacrifiques tu, que tens tantes distraccions, escrivint vuit pàgines al teu Nano perquè saps com de content està així! (Barcelona, 9/8/1913).

No em queixaré mai, com tu dius, que siguis egoista perquè vols que les meves cartes siguin ben llargues, ja que em posaria a mi mateix en el mateix cas perquè jo també voldria que les teves fossin cada dia no de quatre sinó de vuit planes, però confio que tu que ets tan bona sabràs perdonar-me que no compleixi amb tu com mereixes (Barcelona, 4/9/1913).

Procuraré únicament sent més extens recompensar-te pel meu laconisme d’ahir, perquè no et posis trista si és que encara persisteixes que l’amor es revela amb el metratge de les cartes. Que dolent que soc! Començo ja fent-te enfadar, però només ho faig perquè dissabte, quan ens veiem, em facis un sermó d’aquells que em fan riure tant (Barcelona, 8/9/1913).

—Els retrats.

Alejandro meu, estic molt trista; em sembla que ja fa moltíssim temps que ens hem separat i només és des d’ahir al matí. No ho sé, no puc fer-hi res, tot em deixa indiferent i ho faig tot per força; l’únic amb què gaudeixo és estant sola a la meva habitació (ho dic malament, sola amb el teu retrat davant meu) escrivint-te, per dir-te una vegada més que t’estimo molt, molt, i que desitjo que el temps passi molt de pressa (Lamalou, 11/7/1913).

Estic molt trist sense tu i ara que no puc veure’t és quan més comprenc com t’estimo i la falta que em fas per contar-te totes les meves tristeses i alegries que tu sents tant com jo mateix. Tinc el teu retrat penjat a la meva habitació, al costat del llit i a l’altura del meu capçal, així és que en ficar-me al llit i en llevar-me et conto la mar de coses (Barcelona, 11/7/1913).

Voldria que veiessis les ximpleries que faig i que et dic quan veig el teu retrat, perquè sabessis segur com t’estimo (Barcelona, 12/7/1913).

Ara he estat uns quants minuts encantada mirant-te, em semblava que m’anaves a parlar i dir-me alguns dels teus compliments; però desgraciadament he d’esperar encara alguns dies per sentir-los, no és veritat, Nano meu? (Lamalou, 14/7/1913).

Mentre no tenia posat el marc al teu retrat no m’atrevia a besar-lo per por d’embrutar-lo, però ara me n’aprofito de valent i no entro ni una vegada a la meva habitació que no t’agafi i et faci la mar de ximpleries, a las quals et quedes tan impassible com si estiguessis parlant amb algú de la família Simón (Barcelona, 15/7/1913).

Quan et deixo [d’escriure], em sembla impossible no poder veure’t i parlar-te. L’únic consol que em queda és que, quan vaig a l’habitació, t’atabalo amb petons sobre el vidre massa fred i insensible del teu retrat (Barcelona, 16/7/1913).

Però ara, tenint un Nano que m’estima tant i que mentre estic escrivint em mira amb uns ulls tan tristos que em recorden els del Liceu, no me’n cansaria mai i crec que em passaria tot un dia escrivint-li per dir-li el que ja li he dit tantes vegades (endevines el que és?), i que no t’ho vull tornar a dir. Quan et miro molt en el retrat gran i et veig tan seriós, em fa l’efecte que estàs trist, llavors agafo el petit i et trobo que estàs rient amb una cara de satisfacció que em causa molta alegria (Lamalou, 22/7/1913).

La meva revetlla consisteix a fer el que més m’agrada, o sigui passar una bona estona amb la meva doneta estimada. Per això, m’hi he posat amb tota comoditat i per estar més en família he deixat el despatx i he vingut al menjador, i amb el retrat de la meva Mía al davant he agafat la Waterman disposat a dir-li moltes coses (Barcelona, 24/7/1913).

Jo crec que a estones em torno boig perquè faig coses que no fan per la meva edat i menys pel meu caràcter; avui mateix, en arribar a casa he agafat el teu retrat i m’he posat a besar-lo i a ballar-hi dient la mar de bestieses. No puc treure’m de la imaginació ni un moment la Reina de la meva ànima amb aquell vestidet i aquell tricot tan vistós i que li queia tan bé que semblava un d’aquells ocellets del Senegal. Veritablement amb l’emoció de la meva partida no sabia el que em deia, però no saps, estimada Mariucha, com de bé et queia aquella munió de colors (Barcelona, 4/8/1913).

Aquest matí he passat una gran estona llegint les teves cartes i després amb el teu retrat al davant em feia l’efecte que m’anaves a parlar, i després t’he fet molts «tonicos», però tu tan seriós com si la teva Mía no et digués res; vinga, prefereixo fer-te els compliments a la teva mateixa persona, cada dia trobo que el teu retrat és més fred i desitjo més fer-los al meu Nano, no penses igual, tu? (Puigcerdà, 31/8/1913).

Algunes notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

1. A partir d’aquí, i si vull seguir amb les notes temàtiques i alhora respectar una mica el fil cronològic de la correspondència, no puc comentar exhaustivament sobre per sobre. A. i M., obligats a una separació de més de dos mesos, des del 10 de juliol fins al 18 de setembre, i amb un carteig diari —només s’interromp amb ocasió de les escadusseres visites que pot fer-li ell a Lamalou (una) i després a Puigcerdà (tres)— com a únic nexe de relació i de consol, s’intercanvien cent vint-i-quatre cartes plenes d’informacions, però sobretot de l’expressió d’uns sentiments en ebullició.

2. Potser no hauria d’incloure tants fragments de les cartes en el redactat, però n’hi ha tants que resulten aclaridors i emocionants per seguir l’aventura dels dos amants i la innocència i la il·lusió amb què viuen la descoberta i l’evolució dels seus sentiments.

3. Com sol passar quan s’intercalen escrits de dos personatges i estils, he acabat desenvolupant una certa preferència per les cartes d’A. Deixant de banda alguns comentaris i expressions de signe masclista, si els jutjo amb els meus ulls de dona del segle xxi —d’altra banda, perfectament atribuïbles als rols prescrits per l’època i la classe social dels joves promesos—, les seves cartes són més amenes, substanciades i profundes. M., encotillada en el seu paper de nena de casa bona, aviciada i consentida, resulta més repetitiva, monòtona i previsible, encara que es podria pensar, en descàrrec seu, que la vida d’estiuejant ociosa que fa no li proporciona cap més tema i cap altre al·licient que el d’alguna sortida familiar, l’espera de les cartes i l’expressió constant del seu amor malenconiós, obsessiu i un pèl capriciós. Caldrà veure com evolucionen els respectius estils en les situacions vitals que els esperen en el futur.

4. Un altre aspecte que hauria de seguir considerant és l’evolució de les salutacions i els comiats. A. continua exhibint la seva creativitat en les salutacions: Mariucha estimada de la meva vida, Adorada Mariucha meva, Mía meva, Neneta estimada, Tonteta estimada, Doneta meva adorada, Ma petite, Ma chérie, Noieta adorada…, durant els dos primers mesos de correspondència, encara que al setembre, després de la llarga separació, sembla que institucionalitza la salutació La meva estimada María, que només trenca un cop, Mía meva, en aquest últim tram. Quant als comiats, A. es mostra tan apassionat i inspirat, tan impacient d’accelerar aquesta etapa de dolorosa absència, que es fa difícil una selecció. No m’he pogut estar de fer-ne una petita tria, amb tot: Adeu, estimada María, no t’oblidis ni un moment de qui només espera amb febre no haver-se de separar mai de tu i que amb tot el seu cor t’envia mil petons i abraçades dels que ara ens són permesos però que són a pagar amb el temps. Alejandro / El Ramón ja s’està passejant pel passadís com dient que ja és hora d’acabar, així és que et deixo fins demà i et faig milers i milers de petons com sabré fer-los a qui estimo més a la meva vida i per qui estic cada cop més boig. Una abraçada i un petó com els que ens farem cada dia quan ens fiquem al llit, t’envia el teu Alejandro / Adeu, estimada Mía, perdona que en les meves cartes no sàpiga expressar com de molt, moltíssim, t’estima el teu Alejandro / Ja tinc el dinar a la taula. El meu menú és: una tassa de caldo, mongetes tendres, bacallà no sé com i rosbif; de postres peres i préssecs. Què et sembla? Vols acompanyar-me encara que el menú no sigui gaire lluït? Crec que ho faries amb molt de gust però te n’has de quedar amb les ganes, com jo em quedo amb les de tenir-te al meu costat i, abans de començar, fer-te mil petons com els que et faré sempre, del teu Nano / Amb tot et perdono, i perquè ho creguis i vegis, a cada cercle dels que et posaré aquí sota, hi posaré també un petó ja que no puc posar-te’l a les galtes com seria el gust del teu Nano, que cada dia t’estima més. Alejandro [hi ha deu cercles] / Adeu, vida de la meva vida, t’abraça amb tota la seva força i et besa amb bogeria el teu Nano, que no voldria separar-se mai de tu. Alejandro / Fins després, doncs, i pensa que mentre tu estiguis llegint aquesta carta, per la carretera va a tota velocitat fins a tu, amb el cor ple d’alegria i d’il·lusions, com si en arribar pogués estrènyer-te en els seus braços per comunicar-te tot l’escalf del carinyo que sent per tu, amb l’entusiasme dels seus petons i carícies, el teu Alejandro / Almenys, Mía adorada, el teu Nano així ho vol i no desitja res més que veure’t ja en les teves funcions de mestressa i senyora, per prodigar-te a cada moment les seves carícies i fer-te la més feliç de totes les dones. Molts petons, mil abraçades i tot el seu amor de nen boig t’envia el teu Alejandro / En deixar aquestes altures, no t’oblidis ni una mica del teu amor i endú-te’l tot per al teu Nano que sense no pot viure. Per última vegada en carta, t’abraça molt fort i t’envia els seus petons més afectuosos el teu Alejandro.

Pel que fa a M., segueix mantenint la fórmula ja fixada de salutació, El meu estimat Alejandro, que combina, en nou ocasions, sobretot cap al final de l’estiu, amb la de Nano meu estimat. Els comiats no són tampoc gaire variats, gairebé són tots de l’estil Adeu, Alejandro meu, ja saps que t’estima molt i t’envia milers de petons la teva María, que es repeteix amb petites variacions. De vegades, als marges, hi afegeix una mena de postdata amb algun pensament o sentiment de caràcter més aviat pràctic o fruit de la impaciència per la carta diària, que ha arribat, o no, abans que ella hagi tancat la seva: Perdona la carta d’avui, et deu haver fet passar una mala estona / Salutacions de tots / Adeu, estimat Alejandro, rep molts petons de la teva Mía / Acabo de rebre la teva molt estimada carta i sento moltíssim que hagis estat un dia sense rebre carta meva / Ja pots estar segur que jo no he deixat mai d’escriure’t / Crec que ja la deus haver rebut perquè deu ser culpa del correu / Et compadeixo, pobre Nano meu, ja sé el que es pateix perquè a mi també em va passar una vegada / Reconec molt bé la bondat del meu Alejandro perquè malgrat que no haguessis rebut la meva carta me n’has escrit una de molt llarga / Desitjo que no estiguis trist, Nano meu, ja saps com t’estima la teva Mía. Cap al final de l’estiu, amb els nervis a flor de pell, M. multiplica les notes al marge, amb mostres d’impaciència i tristesa o d’exuberant alegria, segons com ha estat la «collita» que li du el carter: Nano meu, acabo de rebre la teva carta i a D. G. que ja m’has escrit com abans. No pots pensar el temps tan dolent que he passat des que vaig rebre les teves dues últimes cartes, que a més de curtes eren molt poc afectuoses. Ara que ha passat, et dic que ahir em van fer plorar mentre t’escrivia i avui també. Estava molt trista perquè pensava que no sabia per quin motiu, però que ja no m’estimaves tant com abans, i creu-me que no podia resistir aquesta idea, Nano meu. Bé, ara no en parlem més, amb la teva carta d’avui ja em quedo molt contenta i t’envio milers de petons. Mía.

5. Quan els últims mesos discutia amb la Veïna en què podia acabar aquest treball, si finalment m’autoritzaria a publicar-lo i en quin format podria veure la llum, sempre apareixia l’argument de la tendresa. La que ens despertava —a ella més, és clar, perquè es tractava dels seus avis, però també molta a mi, que vaig arribar a identificar-los amb els meus, que no vaig conèixer— el fet de veure’ls tan privilegiats des del vessant social i econòmic, i alhora tan innocents i vulnerables davant d’uns sentiments nous i de la colla d’incerteses i pors que se’ls desvetllen. Més enllà de l’interès antropològic d’una correspondència que rescata de l’oblit usos i costums d’una època ja bastant allunyada, hi vèiem el valor de la prova que ells, M. i A., havien viscut i s’havien estimat. Hauria estat suficient per dissipar-ne els recels?

6. Una curiositat sobre el fragment de la carta d’A. del 26 de juliol de 1913, on fa la sorprenent cita en francès: bras dessus bras dessous pour l’allée des soupirs. Consultat Google, he descobert que correspon al títol d’una cançó d’un grup francès anomenat Les Compagnons de la chanson, que no es va formar fins a mitjans dels anys quaranta! També hi ha una novel·la d’un escriptor pròxim a la literatura criolla, Raphaël Confiant, que té una novel·la titulada L’allée des soupirs, publicada el 1994! Descartada la possibilitat que A. fos un visionari o que molts anys després li copiessin una frase genuïna, he continuat la recerca i he descobert que l’expressió apareix una vegada a Les mystères de Paris, d’Eugène Sue, que va ser escrita l’any 1845. Podia haver estat una lectura compartida? Quina ràbia no poder accedir a la seva biblioteca!

Enyor

Fa dos dies que no para de ploure, i Ell ni tan sols s’ha adonat que s’està formant un bassal a la banda més baixa del jardí i que caldria desembossar la reixeta de la vora del banc. «Plou? Doncs no cal patir per regar les plantes». I no surt de casa.

Ella l’ha vist esmorzar dret, a la cuina, escoltant les notícies a la ràdio i sense parar gaire atenció al que feia.

«Ni tan sols has eixugat el setrill per si havia degotat una mica d’oli! Vas perdent els tics d’home pulquèrrim, rei meu, tant que me n’havia burlat! I la veritat és que em fa tanta pena veure que els repeteixes com que els deixes de fer».

Mentre desa els embotits i el cartró de llet a la nevera, Ella veu que la té gairebé buida.

«Quina misèria, fill! Plou, és cert, però podries treure el cotxe i baixar al poble, comprar una mica de tot i fer una visita al bar de la plaça per prendre una cervesa. Potser hi trobaries algú o almenys parlaries una estoneta amb la Marcel·la, que sempre està a punt de fer-la petar. Se’m trenca el cor, de veure’t tan pansit».

Queda clar que Ell no la sent, o que no l’escolta, perquè s’encamina a la taula de l’ordinador per repassar les notícies que acaba de sentir a la ràdio, i que tant li fan o el fan empipar sense aconseguir travessar l’enganxosa capa d’apatia que l’aclapara. Després s’entreté una estona llegint un informe d’un grup d’experts de l’ONU sobre la relació dels models alimentaris i l’acceleració del canvi climàtic. «Sí, i tant que la humanitat en bloc ens posarem d’acord a menjar menys carn, lactis i embotits, a consumir pocs aliments animals, per estalviar terra i aigua! És fàcil, som tan solidaris! La merda, ja se la trobaran els que ens venen al darrere», remuga, empipat amb ell mateix i amb l’estupidesa de la raça humana.

Després obre el correu. El de tots dos.

Ella faria una ganyota o un crit ben fort si pogués fer-ne. No suporta veure com hi torna, un cop i un altre, amb aquella expressió de plena consciència que és l’acte més estúpid que la pena li fa fer. Perquè hi busca un email, un email d’Ella, com gairebé cada dia.

«Ja pots mirar, ja. No veus que de l’últim fa una pila de mesos? Si envellissin com les cartes, seria ben groc. No et podré escriure mai més, estimat, prou que em dol. Ni tu a mi. Si almenys poguessis intuir que et veig, que et parlo… Però des d’aquí, en aquest Enllà on he anat a parar, em temo que no arriba la fibra òptica».

Ella sap que els missatges que li intenta enviar, aquesta veu que li sorgeix no sap com ni d’on i que només s’adreça a Ell, són un succedani dels correus que no li pot fer arribar. Però si Ell no els llegeix, si no pot escoltar-los, de què serveixen? Amb tot, tossuda, segueix amb el monòleg.

«De quan ens ve això d’escriure’ns? Buf! De la prehistòria! De la nostra prehistòria, concretament, de quan començàvem a sortir i descobríem que allò nostre podia anar de debò. Llavors que havies de marxar a estudiar Farmàcia a València, perquè volies llicenciar-te en Ciència i Tecnologia dels Aliments, una especialitat d’aquella facultat, mentre jo em quedava a Barcelona, estudiant i ajudant a la llibreria de segona mà dels pares. Aleshores escrivíem cartes, per descomptat, cartes que s’alternaven amb alguna trucada a les hores en què era més probable que no ens molestés ningú. Després, molt després, als anys d’Estrasburg i abans de la irrupció de la maleïda Francesa, també ens havíem creuat cartes d’un dia per altre, perquè teníem clar que no era el mateix una carta que una trucada, durant la qual normalment hi havia algun fill, o tots tres, que tenia urgència de demanar-te o fer-te saber alguna cosa que no podia esperar».

Precisament els espais allargassats i el to més fred, més políticament carinyós, de les cartes de l’odiós període de la Francesa havien estat la causa que a Ella li pugés la mosca al nas en vigílies del Daltabaix. Ara bé, els emails havien començat més tard, quan la Francesa ja havia desaparegut i Ell, encara des d’Estrasburg, feia tímides aproximacions. Primer eren curts, gairebé utilitaris: «Com us espavileu?», «Què fan els Fills?», «Per què fa tant que no venen?», «Com estàs, tu?»… Després, de mica en mica, havien anat creixent en freqüència i en contingut. Ella passava els encàrrecs als Fills, però, només faltaria!, no els contestava mai encara que cada cop n’estigués més penjada. Amb l’estovada del casament de la Nena havia començat a contestar-n’hi alguns. Quan havien tornat a viure junts, amb el «recasament», ja estaven convençuts que hi havia coses que es deien millor per escrit i, si més no, valia la pena començar el dia recordant-se que eren feliços de tornar-se a tenir.

«Va haver-hi un temps d’autèntica dependència. Recordo especialment quan ens tornàvem a veure de tant en tant, d’amagat, les pessigolles a l’estómac si l’ordinador m’avisava que m’havia arribat un correu teu. Cada cop em proposava retardar el moment d’obrir-lo, per allargar l’emoció, però no podia. Mira, ara que hi penso: és més o menys la mateixa dependència que tenien els avis de la Veïna, sobretot els primers anys. Ells, al carter; jo, a l’ordinador. Deu ser cosa de l’enamorament, no trobes? Tot i que nosaltres… I parlant dels avis de la Veïna, carinyo, et faig un prec que em surt de molt endins i que no sé si tu pots escoltar: per què no t’hi poses i comences a endreçar el meu pobre estudi? Com que no tens emails, potser aquelles cartes cursis i obsoletes, però tendres i autèntiques, et distraurien algunes estones».

Aquest cop la transmissió telepàtica sembla que ha funcionat. Ell tanca l’ordinador, s’aixeca i puja les escales amb passos més decidits, seguit, mig metre enrere, pel Gat i la Gata, aparentment conscients de la transcendència del que es disposa a fer. S’atura davant de la porta de l’estudi, fa una aspiració fonda i l’empeny com qui es llança a la piscina.

—Val més que m’hi posi abans no torni a trucar el Menut. Però, per on començo? Gats, quiets! Ben lluny dels papers! —Ha iniciat el soliloqui amb veu baixa, com parlant per a la seva camisa, però ha anat elevant el volum fins a acabar amb un to crispat que ha convençut els Gats de la conveniència de quedar-se al racó de l’armari.

Comença per recollir el que hi ha barrejat per terra i fa piles amb l’escampadissa del damunt de la llarga taula: els grans sobres numerats —a primera vista en compta onze, però en descobreix dos més a sota d’una pila de llibres; el munt de fitxes sortides d’un arxivador de caixonets que ha quedat obert sota la taula i que ara s’escampen arreu; una enorme llibreta amb separadors de colors, plena de notes amb subratllats fosforescents que potser remeten a les fitxes o als sobres, i centenars de folis impresos, alguns molt rebregats, que per sort estan numerats i que allisa a consciència abans de subjectar-los amb clips. Uns clips que no li ha calgut buscar als calaixos, perquè n’ha trobat una llarga serp entortolligada amb els papers de terra, que deu haver fet les delícies dels Gats en els seus jocs. Li surten una dotzena de blocs, cadascun encapçalat amb un petit epígraf que sembla el títol d’un capítol: «L’aproximació i el prometatge», «Ara que ja són nòvios cal afrontar la primera separació»…

—Feia una novel·la? —sembla que s’adreci als Gats, que aixequen les orelles en sentir la veu que ara es prodiga tan poc—. Que poc que me l’escoltava… Tantes vegades que m’havia comentat que trobava interessantíssim el material de la Veïna, que hi estava descobrint uns personatges curiosos de començament del segle xx i que, ara que ella ja no hi era, encara tenia més dubtes sobre el que n’havia de fer. Decididament, no me l’escoltava gaire. O no prou… Pobreta meva, quina feinada!

També recull uns quaderns mig esparracats on Ella havia escrit a mà «Fragments», «Notes» o «Salutacions i comiats», i un d’enorme amb anelles —per sort no s’havien obert amb la patacada— que els Gats devien fer servir de llit perquè està ple de pèls, sobretot del Gat. Sembla contenir el resum de les cartes i uns annexos.

«I tant, carinyo, una feinada que anava fent sense que tu te n’adonessis gaire, pel que es veu. La veritat és que alguna vegada havia pensat que demostraves molt poc interès pel meu treball i per les angúnies sobre si l’havia de tirar endavant. Però pensava que com que ets tan reservat… D’altres, encara pitjor: jo mateixa em renyava per malpensar i em deia que em deixaves fer sense voler-t’hi ficar gaire, per respecte, per allò de no interferir gaire a la vida dels altres, fins i tot quan aquesta altra era la teva dona! I jo anava fent. I mira ara, quin desastre! T’adones que és obligatori d’endreçar-ho una mica abans de donar-l’hi al Menut? Es tornaria boig, pobret meu, amb aquest sistema dels colors. Bé, i tu, deunidó, però ara tens tot el temps del món i més paciència, encara».

Un cop alliberat el terra de la catifa de fitxes i papers, Ell s’ha assegut a la cadira de rodetes i, mentre intenta classificar-ho tot, ha començat a llegir. Amb el quadern de «Notes» a la mà, Ella l’ha vist respirar profundament i tancar els ulls per uns instants.

«La lletra, segurament. Sempre t’havia fet gràcia la meva lletra. “Gran i enèrgica. No sé ben bé si per la teva empenta o perquè no t’hi veus a mig pam del nas”, havies sentenciat en resposta a la meva primera carta. La lletra de tantes cartes posteriors, la de les notes del súper, la de les llistes de les maletes per als viatges… T’ha fet mal trobar-la ara així de cop, veritat, carinyo?».

Sí, efectivament, alguna cosa se li ha encongit ben endins en topar amb aquells trets tan familiars i ja una mica oblidats, però s’ha proposat d’endreçar aquell caos abans de passar-l’hi al Fill, i ara que s’hi ha posat… Comença a llegir.

—Redeu, sembla com si la sentís! —i de nou els Gats s’han cregut interpel·lats i han aixecat lleument les orelles—. I mira que me’n va parlar un munt de vegades, d’aquests escrúpols. La recordo, amb la seva obsessió: que si el respecte a la intimitat, que si el dret a l’anonimat, que si l’oportunitat de conèixer la vida de primera mà, que si aquella parella també mereixia perdurar en la memòria… I, després, vinga tornar-se a tancar i seguir treballant-hi. El que no recordo gaire són les meves respostes. Queda clar que no li vaig fer prou cas. Li devia doldre? Coi, Gats, si són tres quarts de quinze! Ves per on, com m’ha passat el matí. Hauria de baixar a menjar alguna cosa. No tinc gaire gana, encara que la panxa em comença a rondinar i em noto la boca feta un fregall. A veure què trobo a la nevera. Algun dia hauré d’acostar-me al poble a comprar. Demà. Hi aniré demà a primera hora, així que obrin el súper, i després seguiré amb aquest desastre. Potser fins i tot em servirà de distracció. Pobra Nena, tota aquesta feinada. Sembla que la sento. I el Menut agrairà que l’hi presenti una mica endreçat.