L'amor quiet

El pare, don Francisco Simón, es proclamava un republicà convençut, però tenia al menjador de casa una foto amb la reina Cristina, d’una visita a la Casa de la Maternitat, que mostrava orgullós a familiars i visitants. Quan va morir, l’any 1923, li van fer un enterrament a la Federica, amb un carruatge de cavalls guarnits amb plomalls negres que transportava el taüt, al qual seguia una corrua de nens tot al llarg del passeig de Gràcia.

La María tocava l’arpa, era molt religiosa i familiar i es beneficiava de la tranquil·la vida social i cultural de Barcelona. Era un paradigma d’una noia de família de l’alta burgesia barcelonina.

La família de la María —una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes…— gaudia d’un llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i l’Alejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.

La María i l’Alejandro es van casar el gener del 1914, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, després de vuit mesos de festeig.

Van tenir tres fills: el Francisco, que va néixer el mateix 1914; la Mercedes, la mare de la Veïna, el 1917, i el José Oriol, que va arribar el 1920.

Amb els fills va aparèixer un personatge cabdal a la vida de la petita família: Dolores Sala Alcocer, la Nana, una mainadera mexicana que havia fugit del seu país en plena revolució civil. Un personatge estimat, i amb gran predicament entre el matrimoni i els fills, que va viure amb la família fins a la seva mort.

La María i l’Alejandro van fixar el primer domicili a casa d’ell, al carrer Ausiàs March, 12, però al cap de pocs mesos es van traslladar al passeig de Gràcia, 3, al mateix edifici on ja residia gran part de la família d’ella: els pares i algunes germanes.

Gràcies a l’abundant correspondència que intercanviaven i que s’interromp l’any 1925 —potser perquè deixen de passar els estius separats?, potser perquè ja no guarden les cartes?—, sabem que repartien els mesos d’estiu entre Puigcerdà i Tona, que van fer diversos intents de trobar una casa de lloguer més a prop de Barcelona i que, a partir d’un cert moment, passaven el mes de juliol a Premià, on estiuejava una part de la família de l’Alejandro.

La Guerra Civil va trasbalsar la vida de la família en tots els sentits, i els va obligar a abandonar el pis del passeig de Gràcia. Hi van tornar l’any 1941. Estava destrossat, i van decidir rehabilitar-lo i vendre’l.

Des de llavors, la María i l’Alejandro viurien al passeig de Gràcia, 36, en un pis de lloguer.

L’any 1952 va morir l’Alejandro, i tot seguit es van produir una sèrie de problemes familiars que van acabar amb la pèrdua de la fàbrica de teixits i la marxa d’un dels fills i la seva família a terres sud-americanes.

La María va morir el març del 1958, als setanta-un anys, d’un càncer de matriu que li havia estat diagnosticat un any abans.

L’Alejandro

Era el setè fill del matrimoni format per don José Morillo Llobet, comerciant, natural de Vic i establert a l’Argentina, i de la senyora Corina Doremus, nascuda a Montevideo, a l’Uruguai.

Havia nascut a Buenos Aires el 3 d’agost de 1883. Per tant, quan va iniciar la relació amb la María tenia vint-i-nou anys.

Encara que a la partida de naixement consta que era el setè fill del matrimoni, només es té constància d’un germà, el José (Pepe), i de quatre germanes: la Cora, l’Elisa, la Clara i la Mercedes.

La família, potser ja amb la mare morta, havia tornat a Espanya quan ell era un nen. El pare va morir a Barcelona, abans del 1913, any en què l’Alejandro i la María van iniciar la seva relació.

L’Alejandro dirigia una fàbrica tèxtil, «Blanch & Morillo. Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas», que havia fundat el seu pare amb un soci, Jaime Blanch Riera, l’any 1902. També era el cònsol general del Paraguai, càrrec que va ostentar durant onze anys, del 1909 al 1920. Les relacions diplomàtiques amb el país sud-americà sembla que tenien un gran predicament a la família, ja que el seu pare n’havia estat el cònsol entre el 1900 i el 1909, i el seu germà José, el vicecònsol, del 1909 al 1920, i el cònsol general després que el seu germà deixés el càrrec, del 1920 al 1924. L’Alejandro també havia estat cooperador i conseller d’honor de la Casa d’Amèrica.

El contacte amb la María es va produir a través de les seves germanes, la Cora i la Mercedes, amigues de la noia.

L’any 1913, quan va començar la relació, vivia al carrer Ausiàs March, 12, possiblement amb alguna germana encara soltera. Després de casar-se, el gener del 1914, aquest pis es convertiria en la casa familiar durant uns mesos.

Durant la Gran Guerra, les seves obligacions com a cònsol del Paraguai —basades fonamentalment en les relacions comercials, ja que el país era ric en cotó i en extracte tànnic, recursos indispensables per a la indústria tèxtil i de l’adobament a Catalunya— es van veure ampliades per la necessitat de donar suport als ciutadans paraguaians que es trobaven dispersos per Europa i propiciar-ne l’evacuació.

La Guerra Civil (1936-1939) li va comportar l’expropiació de la fàbrica, on se li va permetre seguir treballant amb un sou molt baix, i deixar el domicili del passeig de Gràcia per fer successius trasllats amb la família, al carrer Mallorca i a la Diagonal, acompanyats sempre d’altres parents.

Recuperada la fàbrica i instal·lats al pis de lloguer del passeig de Gràcia, 36, a l’inici de la dècada dels anys quaranta es va comprar una masia al Garraf, a mig camí entre Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Es deia Els Cocons. Segons la mare de la Veïna, la seva filla, sempre li havia agradat molt la natura però d’ençà de la guerra l’opció d’anar a passar temporades al camp li havia esdevingut una autèntica obsessió.

L’any 1951 li van diagnosticar un quist hidatídic o un tipus de tumor al pulmó. El van operar però només l’hi van netejar sense extirpar-l’hi perquè el tenia massa escampat. Va morir el gener del 1952, amb seixanta-vuit anys.

Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general

1. Moltes de les informacions les trec directament de la correspondència. D’altres, potser un pèl més fantasioses, me les va anar proporcionant la Veïna quan em va venir amb la caixa de les cartes dels seus avis i em va fer un encàrrec tan particular. Les vam anar ampliant en converses posteriors.

2. La caixa en si ja és un poema. Atrotinada, d’un cartró que imita les aigües de la fusta, té unes lletres de pal a la tapa: «cartas de los papás (para quemar)». Dins, hi havia les dues-centes setanta-tres cartes, sense sobres, i alguns fulls solts de tipus divers que corresponen a diferents anys i autors: un gràfic de temperatura llarguíssim; l’esquela, retallada d’un diari, d’un cunyat d’A. mort a Salamanca l’any 1937 en plena Guerra Civil; una carta amb capçalera d’un paisatge de Lucerna i una lletra gòtica historiada en excés, que es llegeix molt malament, escrita en un idioma barreja de castellà, alemany i francès, i que adreça a M. un o una tal H., el 1899; els quatre fulls de La Vanguardia del 27/1/1939: «En este momento histórico La Vanguardia dice “¡Presente!”»; el certificat de baptisme d’A.; dues cartes de la Carmen, la germana de M., de l’agost del 1916, des d’un hotel d’Arenys de Mar; una targeta de visita d’A., amb rivet de dol, que conté una nota escrita a llapis, adreçada a M., i una llista de la compra de diversos fulls, enganxats amb una agulla de cap, amb els preus de cada producte.

Però l’autèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper s’alterna amb d’altres, però hi predomina el de mida reduïda, molt d’acord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de l’hotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.

Les cartes d’A. estan escrites amb formats més variats, però la majoria ocupen folis més grans, de diverses qualitats. Des de fulls amb gramatge dens, com les de M., fins a d’altres de molt lleugers, que gairebé transparenten. Molts tenen la capçalera de la fàbrica o del consolat del Paraguai. També hi ha diverses cartes escrites amb papers timbrats d’establiments de restauració —fondes, restaurants, cafès, balnearis…— on sopava alguns dies dels seus llargs estius, o feia una pausa en els desplaçaments a Puigcerdà. I en trobem també algunes amb ribet negre de dol, sobretot de l’any 1916. La més curiosa, però, és una de les primeres enviada a Lamalou, amb tres fulls, al primer dels quals ha enganxat un petit retrat de M., que encapçala amb una broma: Què et sembla aquest nou paper que he comprat? En diuen paper de la «Reina adorada». Apa! (Barcelona, 16/7/1913). Totes les cartes d’A. estan redactades amb una cal·ligrafia elegant, molt correcta i entenedora, i potser amb algun tipus de pauta, perquè les rengleres són impecables.

3. Sobre els escrúpols de la Veïna. Eren normals. A mi també me n’haurien agafat si es tractés de la meva família. Però, per sort, van guanyar les ganes de donar a conèixer el tresor d’una correspondència tan plena de memòria, de memòria històrica, com ara en diuen. Quan em va donar la caixa i em va fer l’encàrrec, em va fer jurar que de moment només m’ho miraria i que no es publicaria res si ella no hi donava el vistiplau. Voler i doler. Ara que ja no hi és, la pilota ha quedat a la meva teulada, amb la dicotomia de sempre entre el respecte a la intimitat de l’altre i el deure o el privilegi del testimoniatge d’una època, relativament propera, però ja clausurada. Aquestes cartes de la doble, no, de la triple traïció, em cremen a les mans. Hi segueixo treballant i ja veuré què en faig, finalment.

4. Sobre el certificat de baptisme d’A., que sol·licita l’any 1901 des de Barcelona, un munt de dubtes. Per què el devia necessitar als divuit anys? Per temes del servei militar? Va conservar sempre la nacionalitat argentina o tenia una doble nacionalitat? O triple, si fos possible, perquè als marges del document hi ha segells oficials del ministeri corresponent de la República Francesa, que potser es justifiquen pel cognom de la mare, Corina Doremus, uruguaiana però d’origen francès. També hi ha altres segells argentins que donen fe que el certificat és legal, que consta en tal foli de tal registre i que la signatura del capellà oficiant és autèntica. Finalment, hi ha una anotació, la que sembla més moderna, que diu: «Contrajo matrimonio en la parroquia de la Purísima Concepción y Asunción de Nuestra Señora de Barcelona en el mes de enero de 1914», signada per un prevere d’aquesta església. El certificat de baptisme, a banda de ser curiós, introdueix un altre dubte. S’hi afirma que es tracta del setè fill del matrimoni format per José Morillo, natural de Vic, de quaranta-dos anys d’edat, de professió comerciant, catòlic i que sap llegir i escriure, i per Corina Doremus, natural de Montevideo, de trenta-tres anys d’edat, de religió catòlica i que sap llegir i escriure, evidentment sense professió, a part dels seus set fills als trenta-tres anys! Aleshores, si A. era el setè, quan havia nascut i segurament mort un germà o una germana que no apareix mai a la seva història?

5. En relació amb A. i la seva etapa il·lusionada per la masia del Garraf, la Veïna em va deixar veure —i encara la conservo— la que segons ella era una de les poques fotografies, i sens dubte la més bonica, conservades d’ella amb l’avi. La Veïna deu tenir més o menys un any i mig i a A. n’hi deuen quedar no gaire més de tres de vida. A. seu en unes pedres, al costat del que sembla un pou, amb les mànigues de la camisa arromangades, pantalons amples amb gira i uns botins que semblen de lona, amb sola d’espart. La nena du petits monyos i un vestit emmidonat amb farbalans als tirants, està dreta, es recolza a les cames de l’avi i mira, amb cara de no tenir-les totes, un ramet de flors que ell li ensenya amb la mà que no usa per subjectar-la.

6. Caldria dedicar una especial atenció a l’evolució de les salutacions i els comiats per part d’A., ja en aquest primer bloc de cartes. Des del formal Senyoreta María Simón de les dues primeres fins a La meva estimada María, de la setena, per acabar arribant a la ja eufòrica de la vuitena, Mariucha meva. I també, pel que fa als comiats, que van des del formal, respectuós i ponderat de la primera carta, Del seu bon cor espero benvolença per a la meva gosadia, pregant-li que accepti la demostració de la meva més profunda així com sincera admiració i simpatia. Alejandro Morillo, passant pel més atrevit de la cinquena, Prometo ser en endavant més formal i retenir tant com pugui aquest carinyo que cada dia creix cap a vostè, d’Alejandro, fins a arribar a l’explosió del de la vuitena des de la seva recentment estrenada condició de nòvios formals: Adeu, la meva estimada Mariucha, me’n vaig al llit perquè demà he de llevar-me a les sis, però abans de fer-ho poso en aquesta carta amb tot el meu carinyo uns quants mimos dels molts que t’he de fer i amb què somia sempre el teu Alejandro. En canvi, en el cas de M., hi trobem molta menys variació i més convencionalisme en les salutacions: Estimat Alejandro o El meu estimat Alejandro, i uns comiats segurament ja molt atrevits per a la seva mentalitat, però igualment convencionals: Pot sempre comptar amb l’afecte sincer de la María, o Adeu, Alejandro, esperant poder-li parlar aviat, li envio un afectuós record. La seva María.

Els Gats

Mig dormia o tornava a mirar la pantalla del televisor, sense veu, fins que el rellotge de cucut de la cuina li ha recordat que ja eren les cinc.

«I tant que em va costar d’encolomar-te’l! Te’n recordes? “Si ja no sabrem on posar-lo”, “Si quines ganes de carregar amb aquest trasto la resta del viatge”… I mira-te’l ara, el bon servei que et fa desvetllant-te amb el seu cucut impertinent».

Ella el veu que s’aixeca en dos temps, com si tota l’ossada, queixosa perquè se l’obliga a posar-se en moviment, se li rebel·lés. Després es fixa en com s’agafa a la barana per pujar a l’habitació, on deixa les sabatilles i es posa els «sabatots del jardí», uns d’autèntics que van sortir de ves a saber on, però que sempre ha emprat per ajudar-la al jardí del davant.

«Ara ja no és ajudar, carinyo. Ara et toca conservar el que hi ha de plantat, que tot just comença a despertar. Després de l’hivern tan rúfol que ens ha fet, ja convenia una mica de verdor i de flors, encara que no te les miris gaire. Perquè fer una petita excursió al Garden i firar-te noves adquisicions primaverals ja seria massa, oi, pobret meu? Això sí, confio que no deixaràs morir el que hi ha plantat o surt motu proprio. El teu sentit del deure, a prova de qualsevol contingència, ens salvarà el jardí, n’estic convençuda».

Amb els sabatots de combat, surt al jardí que no es mira mai com Ella feia.

«Hauries de treure les fulles grogues de l’hibisc i d’aquest ficus benjamí que se’ns ha fet un arbre. I les flors seques dels geranis, que no paren de treure’n de noves. I també s’han d’arrencar els herbots que gairebé ofeguen els brots de les tomaqueres. No et fa il·lusió que tornin a sortir totes soles?».

Ell, aparentment, no veu res de tot això: va de dret a la caseta dels testos i les eines i comença a desenrotllar la mànega. Ha d’aprofitar l’última claror per regar, que avui és dimecres i fa setmanes que no plou. A la lleixa, damunt de l’aixeta de l’aigua, hi veu la renglera d’ampolles d’adob. Se’n deu haver de posar, ara que s’acosta la primavera? Però quin, i quant, i cada quan? Sembla que s’ho rumia mentre les va agafant d’una en una, les espolsa i en llegeix les etiquetes. Després, les torna a deixar, desanimat.

—Si fa o no fa, totes diuen el mateix, totes serveixen per a tot i no n’hi ha cap que concreti. Ja l’hi preguntaré a la Nena, quan vinguin per Setmana Santa… Si venen, és clar, perquè la canalla ja estira i això d’anar a veure els avis… L’avi… En canvi, amb les plantes de dins, les tres que queden després dels viatges dels Gats, és més fàcil. A l’armariet de sota la pica només hi ha una ampolla que hi diu «Fertilitzant», i en l’etiqueta, amb lletra seva: «Un cop/setmana: primavera i estiu. Un cop/2 setmanes: tardor i hivern». En canvi, aquest fotimer d’ampolles… Segur que ni Ella sabia que les tenia.

«Això de parlar sol és nou. Bé, nou d’aquests darrers mesos, és clar, perquè abans prou que en tenies, de seguir-me a mi, tan xerraire que soc. Ara és com si pensessis en veu alta, amb una veu fluixeta, això sí, com si verbalitzar els pensaments t’ajudés a comprendre’ls, com si la veu, encara que només sigui la teva, et fes una mica de companyia».

Abans d’obrir l’aixeta, comprova la posició del broquet de la mànega. Després comença a regar de manera sistemàtica, d’esquerra a dreta, acompanyant la llum que ja declina cap a l’oest: primer la buguenvíl·lia, que algun dia haurà de fer podar perquè ja s’enfila fins a la finestra del dormitori; després els parterres de sota la paret de l’est, les clívies que van sembrar el primer any i que s’han multiplicat a cada nova primavera, i les alegries que, puntuals com sempre, comencen a brotar espontàniament allà on les van plantar fa no sap quants estius; tot seguit els testos de geranis resistents a totes les papallones malignes que puntegen la barana sobre les roques i el racó de la mimosa, ja sense flors i un pam més alta cada any.

«El meu raconet de lectura d’estiu… On deu haver anat a parar la gandula i la tauleta de vímet on amb prou feines aconseguia encabir les ulleres de prop, el llapis i la maquineta, el llibre de torn i el quadern dels pensaments que no es podien deixar escapar?».

Li falta encara el racó dels cactus, que rega molt poc —sempre ha sentit dir que volen poca aigua si no vols que se’t podreixin—, i el massís dels rosers que ja exhibeixen moltes poncelles, algunes a punt d’obrir-se.

I ja està. Recull i cargola la mànega i la torna a penjar a la caseta de les eines.

Seurà uns moments al banc de fusta de darrere els geranis i s’encantarà amb el festival de taronges i daurats amb què el sol s’acomiada rere la línia de la costa, a la dreta del poble? I ara! Ell només mira el terra, i revisa que no s’hagi entollat gaire: té entès que sempre és millor que les plantes pateixin una mica de set que no pas que s’ofeguin per excés de reg.

«Deu ser per això que no me n’he acabat d’anar i que només et puc veure a tu… Et trobo tan desvalgut, tan tancat en el teu remugar que t’aïlla… Ni t’adones que és l’hora bonica! Tantes vegades que ens havíem avisat, algunes tu, moltes més jo, que era el moment d’aixecar els ulls d’allò que estiguéssim fent, de sortir i d’abocar-nos a la barana per veure la desaparició tan espectacular del sol! Com dues criatures amb una joguina nova que no s’acaben de creure. Perquè va ser-ho, una joguina, la nostra caseta vora el mar, no trobes? Quan vam tornar, després del Daltabaix… Bé, ja callo, ja. A tu no t’ha agradat mai que recordi allò del Daltabaix… Però ho va ser, i dels grossos. Diguem que, quan ens vam casar per segona vegada, instal·lats de ple a la cinquantena i tremolant a parts iguals de por i d’il·lusió, tots dos vam saber que no podíem continuar vivint com si no hagués passat res, que calien canvis significatius i que els més importants havien d’afectar les feines i el lloc on ens estaríem. No va poder ser immediatament, és clar, un dels Bessons encara era a casa i calia fer molts números i tancar moltes carpetes per no fer un altre pas en fals. Tu ja estaves tip de la farmàcia que havies agafat en tornar d’Estrasburg. Te’n queixaves contínuament i deies que t’avorria fer de botiguer amb bata blanca, o sigui que la possibilitat d’un traspàs tranquil i en bones condicions era l’horitzó més temptador. Jo ho tenia més fàcil, perquè podia demanar una jubilació anticipada a la biblioteca i seguir ajudant en l’economia domèstica amb les petites col·laboracions que des de feia anys em servien per matar el cuquet d’artista frustrada: exposicions fixes o itinerants, mostres, hores del conte, itineraris, xerrades, debats literaris… Bé, les mateixes activitats que havia començat a organitzar des de la biblioteca i que després duia allà on algú les demanés. Tot plegat, reminiscències, nostàlgia de tanta creativitat que havia abocat a la nostra Respirem. Te’n recordes? Els estudis de biblioteconomia i documentalista, els havia tingut clars des de ben joveneta: els paperots ben plens de tinta, les històries passades, els relats ficticis, l’encadenament de successos dels uns i dels altres em semblaven una ampliació de la vida de cada dia, aleshores massa esquifida vista pels meus ulls d’adolescent desconcertada. Però després… El dia a dia de la biblioteca municipal em queia al damunt, tu ja ho vas viure. Jo també em sentia una mica la botiguera, sense bata blanca en el meu cas, que despatxava productes molt estimats que no sempre eren valorats i tractats com hauria volgut. Aleshores ens vam empescar allò de la Respirem, als baixos de casa dels pares, a Sant Andreu. Tu vas ser imprescindible en aquella aventura. Jo tenia la idea: una llibreria especialitzada en literatura epistolar —era una premonició?— amb una sala mínima per a exposicions de petit format i actes culturals diversos: presentacions, xerrades, recitals… i quatre taules i una barra on es poguessin servir cafès, sucs, infusions i alguns còctels dels que aleshores acabàvem de descobrir. Una bogeria, un somni que s’acostava a una temptativa suïcida, i que no m’hauria vist mai amb cor de tirar endavant si tu no m’haguessis donat la primera empenta… i les moltes altres empentes i cops de mà que vaig necessitar per obrir-la. La “cafexposillibreria”, la vas batejar, per fer riure els nens. I, sense tirar coets, la Respirem va anar fent. Teníem el petit cercle de fidels que tant s’empassaven una presentació com l’exposició d’un amic o qualsevol xerrada que haguéssim programat. Es venia algun llibre, pocs en realitat, però la cafeteria compensava i, a més, teníem ben clar que a un somni materialitzat no se li podia demanar que, a sobre, es convertís en el negoci del segle. Sense tenir en compte que el que proveïa de garrofes la taula familiar eres tu, que en aquell temps tenies un molt bon sou. Amb els tres nanos, no ens sobraven calés, per descomptat, però tampoc ens en faltaven. No hem estat mai gaire de luxes, tu i jo. Després, amb el Daltabaix —perdona, perdona…—, la Respirem va passar a millor vida; bé, si es pot considerar una vida millor convertir-se en un local on es reparen ordinadors i es venen elements informàtics, que és el que ha acabat sent des que la vaig traspassar. I jo cap a la biblioteca, amb el cap cot i l’actitud humil del fill pròdig que torna a la casa del pare. Calia assegurar uns ingressos estables i despatxar llibres era més segur que l’aventura de la Respirem, sobretot en solitari i en hores baixes. L’únic aspecte positiu va ser descobrir que les biblioteques ja eren una altra cosa, que s’havien omplert de vida i de gent que les feia servir no només per agafar llibres. Les “activitats complementàries” em van ocupar, distreure i donar el glop d’aire que necessitava. Però et deia que quan ens vam tornar a trobar —i visca els eufemismes!—, una de les coses que calia canviar era el domicili. La casa, el barri, la ciutat… Tot estava contaminat de records bons i dolents d’un passat que necessitàvem deixar enrere. Sobretot era imprescindible no esborrar, que això no s’esborra mai del tot perquè ha estat escrit amb tinta permanent, sinó deixar de mirar aquells moments, aquelles paraules, aquelles ferides que havien quedat enganxats pels racons i encara coïen. Volíem escapar-ne, i l’escapada es va acabar encarnant en la caseta del teu Oncle. La caseta amb l’hortet, li dèiem de sempre. Però quan vam decidir el canvi imprescindible, l’Oncle encara era viu i en gaudia de manera intermitent: feia un parell d’anys que s’estava en una residència, on havia volgut recloure’s quan havia descobert que viure sol amb tantes xacres no és el mateix que viure sol perquè et dona la gana, com havia fet fins ben passats els vuitanta. A la caseta el dúiem de tant en tant, si ens tocava fer-li de cangurs i l’Oncle estava prou estable perquè li permetessin sortir a passar el dia fora. La nostra pregunta “On vol anar avui, Oncle?” tenia una única resposta, “A casa!”, i hi fèiem cap. I passàvem el dia tots tres a la casa amb l’hortet abandonat, que ell no volia ni veure. Mentre nosaltres preparàvem un dinar, que ja portàvem mig cuinat, ell seia al jardí quan feia bo, o a dins, amorrat a la llar de foc, si feia fred o el vent bufava massa fort. L’Oncle, conco i vividor fins que ja no va poder ser-ho, era l’únic germà viu de la teva mare i tu, l’únic nebot prou responsable per fer-se’n càrrec ara que s’havia tornat tan fràgil. Nosaltres dos aprofitàvem aquells dies, mentre ell feia capcinades a l’ombra de la mimosa o a la seva butaca de vellut verd tan ratat, per airejar la casa i anar posant una mica al dia aquell cau en què havia passat la seva vellesa daurada. L’Oncle, que tenia la pretensió d’arribar a centenari i desconfiava que els pocs estalvis i la prima pensió s’estiressin fins aleshores, havia volgut posar a la venda la caseta tan bon punt va ingressar a la residència, però passaven els anys i no es venia: massa solitària, massa allunyada del poble i, a sobre, gravada encara amb les restes de la hipoteca que havia subscrit en comprar-la a l’hora de la jubilació. Nosaltres, aleshores, no pensàvem en “aquesta” caseta amb l’hortet, però sí en una caseta, amb hortet o sense, a la vora del mar. Això sempre havia estat obligatori. Fins i tot l’havíem buscada, amb més o menys convenciment, quan vam fer aquella mena de viatge de les segones noces. Te’n recordes? La represa de l’amor ens havia retornat una diguem-ne joventut i un hippisme que no havíem practicat mai quan érem joves de debò, que ens havia fet decidir a agafar el cotxe i “anar cap avall”, sempre per carreteres costaneres, fins a Màlaga, com a mínim. Paràvem, menjàvem i dormíem allà on teníem fam, estàvem cansats o hi havia una bona foto a la qual no ens podíem resistir. Jo, a més, m’enrotllava amb tothom, deies tu, i és que tot m’interessava: els costums, les festes, els girs lingüístics, les tradicions, la gastronomia… Sempre amb l’orella i l’ull atents a possibles temes per a treballs futurs, llavors que havia descobert la meva vocació de “documentalista i agent cultural” a les biblioteques renovades. I alguna caseta ideal, en algun indret ideal, sí que hi vam descobrir, i per descomptat que va ser degudament fotografiada i arxivada per ser explorada el dia que poguéssim donar ales al nostre somni. Tan lluny, però… Encara no gosàvem establir-nos a tants quilòmetres dels nostres, de tota la nostra vida. Feia vertigen. Fins que la mort de l’Oncle va precipitar la decisió. Això i que el Gros havia trobat la feina de la seva vida i marxava a empaitar bestioles en perill d’extinció a les muntanyes de Cantàbria. Finalment, tu vas fer el cop de cap i jo al darrere, només faltaria! Vam posar a la venda el pis de Barcelona, vas traspassar la farmàcia, em vaig acomiadar de la biblioteca amb la promesa de seguir-hi col·laborant puntualment en les activitats que sorgissin, vam fer uns quants, bastants, arranjaments a la caseta per deixar-la totalment al nostre gust, vam liquidar les restes de la hipoteca i ens hi vam instal·lar. I, mira, gairebé tretze anys, l’hem poguda viure junts. Segurament els més feliços, o almenys els més serens i plens de la meva vida. I tu encara l’has de seguir gaudint molts més, rei meu. Una mica de paciència i tornarà la vida, ja veuràs».

Quan, amb els sabatots de regar a la mà i descalç per no tacar de fang el parquet que ja demana una bona repassada, puja l’escala per posar-se les sabatilles, s’atura, sorprès, al replà del primer pis i la mirada se n’hi va a la porta oberta del despatx, al pis de dalt. Ella el veu vacil·lar. «Per què està tan oberta, si no hi entro mai i la Paqui no ha vingut des de dijous?», sembla rumiar amb l’expressió preocupada que li uneix en un angle agut les celles damunt del nas, un angle que a Ella sempre li ha fet somriure. Què fa oberta aquella porta si Ell no en traspassa mai el llindar? Encara no s’hi veu amb cor… encara no.

«“El cau dels teus papers”, li deies, i realment era el meu regne exclusiu. Per això me’l vaig triar al segon pis, en aquella mena de golfes destinades a emmagatzemar tots els sobrants de les nostres vides, dalt de tot per estar-m’hi sola, ben aïllada. Primer de tot les vaig dividir: una meitat per a l’amuntegament de caixes i andròmines diverses; l’altra meitat per al meu estudi, gairebé tan plena com la dels trastos, però exclusivament de papers: arxivadors, carpetes, llibres i dossiers. Allò que tu deies “els teus papers”, per simplificar, i on rarament entraves. I és que precisament per poder-ho tenir fet una olla, com Déu mana, i gaudir de l’única finestra sota teulada que té vistes al mar, vaig cedir l’habitació del primer pis, la del darrere, als convidats. Te’n recordes?».

En la distribució inicial tots dos havien pensat que l’estudi havia d’anar al primer pis, a l’altra banda del passadís, al costat del bany petit i de l’habitació destinada en primera instància als convidats. Finalment, però, després de donar-li moltes voltes, Ella s’havia decantat per un espai més reduït, més aïllat i, sobretot, de cara al mar, de manera que n’hi van quedar dues, d’habitacions de convidats —tan pocs que en solien tenir, amb els fills i els nets escampats pel món…—, sense mar, però amb vistes a l’hort recuperat, les vinyes i els quatre pins de la muntanyeta que els separa de la carretera que va al poble. Si n’havia passat d’hores i més hores en aquest estudi poti-poti! Sobretot des que hi havia traslladat tot el material de la Veïna, allò que l’havia tinguda segrestada, fins que ja no va poder seguir.