La bèstia humana

—Sap —va fer aquesta—, que són ben capaços d'haver aprofitat el viatge a París per demanar l'expulsió de vostè… M'han assegurat que han escrit al director una carta ben llarga en què fan valer el seu dret.

La senyora Lebleu se sufocava.

—Els miserables! I estic ben segura que es treballen l'estanquera per tenir-la a favor seu; ja fa quinze dies que a penes em saluda, aquella… No hi ha un pam de net! Per això, la vigilo…

Va baixar la veu per afirmar que la senyoreta Guichon, cada nit, devia anar a trobar el cap d'estació. Les seves portes eren davant per davant. En Dabadie, vidu, pare d'una noia que estava interna, era qui havia portat allà aquella rossa de trenta anys, ja pansida, silenciosa i minsa, d'una agilitat de colobra. Havia degut ser vagament mestra. I era impossible sorprendre-la, talment lliscava sense fressa, a través de les escletxes més estretes. Per ella mateixa, no comptava gaire. Però si se n'anava al llit amb el cap d'estació, prenia una importància decisiva, i el triomf era tenir-la agafada, conèixer el seu secret.

—Oh! Acabaré per saber-ho —va continuar la senyora Lebleu—. No vull deixar que em fotin… Som aquí, i ens hi quedarem. La bona gent està amb nosaltres, oi?

Tota l'estació, en efecte, s'apassionava en aquesta guerra dels dos allotjaments. El corredor, sobretot, n'estava assolat. Quasi només hi havia l'altre sotscap, Moulin, que se'n desinteressés, satisfet de ser al davant, casat amb una doneta tímida i delicada, a qui no veien mai i que li donava un infant cada vint mesos.

—En fi —va concloure Philomène—, tot i que no els toqui la camisa a la pell, d'aquesta se'n sortiran sense fotre's de morros… Compte, que coneixen gent que té el braç llarg.

Ella encara tenia els dos ous, els hi va oferir: uns ous del matí, que acabava de recollir de les seves gallines. I la senyora gran es desfeia en agraïments.

—Que n'és, d'amable! M'avicia… Vingui a enraonar més sovint. Ja sap que el meu marit sempre és a la caixa; i m'avorreixo tant, clavada aquí, per mor de les meves cames! Què se'n faria, de mi, si aquests miserables em prenien la vista?

Després, mentre l'acompanyava i obria la porta, es va posar un dit als llavis.

—Xxt! Escoltem.

Totes dues es van quedar ben bé uns cinc minuts dretes al corredor, sense fer un gest, contenint la respiració. Acotaven el cap, paraven l'orella cap al menjador dels Roubaud. Però no en sortia cap soroll, hi regnava un silenci de mort. I, per por de ser sorpreses, finalment es van separar, saludant-se una darrera vegada amb el cap, sense dir res. L'una se'n va anar de puntetes, l'altra va tancar la porta tan suaument, que no es va sentir com el pestell s'esmunyia dins el tancador.

A les nou i vint, Roubaud era de nou a baix, sota la marquesina. Supervisava la formació de l'òmnibus de les nou i cinquanta; i, malgrat l'esforç de voluntat, gesticulava, estava desficiós, girava sense parar el cap per inspeccionar l'andana amb la mirada, d'un extrem a l'altre. No passava res, les seves mans tremolaven.

Després, de sobte, mentre inspeccionava una altra vegada l'estació amb un cop d'ull enrere, va sentir prop seu la veu d'un empleat del telègraf, que deia, sense alè:

—Senyor Roubaud, no sap on són, el cap d'estació i el comissari de vigilància? Tinc uns despatxos per a ells, i ja fa deu minuts que corro… S'havia girat amb una tal tibantor de tot el seu ésser, que no se li va bellugar ni un múscul del rostre. Va clavar els ulls en els dos despatxos telegràfics que duia l'empleat. Aquesta vegada, veient l'emoció d'aquest, en tenia la certesa: per fi era la catàstrofe.

—En Dabadie ha passat per aquí fa un moment —va dir tranquil·lament.

Mai no s'havia sentit tan fred, amb una intel·ligència tan neta, posant-se tot ell en guàrdia. Ara, estava segur d'ell mateix.

—Guaiti! —va fer—. Vet-lo aquí, en Dabadie.

En efecte, el cap d'estació tornava del moll de mercaderies. Així que va haver examinat el despatx, es va exclamar.

—Hi ha hagut un assassinat a la línia… És l'inspector de Rouen que em telegrafia.

—Com? —va demanar Roubaud—. Un assassinat entre el nostre personal?

—No, no, d'un viatger, en un cupè… Han llançat el cos, pràcticament en sortir del túnel de Malaunay, al molló 153… I la víctima és un dels nostres administradors, el president Grandmorin.

El sotscap també es va exclamar.

—El president, ai! Quin disgust que tindrà la meva pobra dona!

El crit era tan just, tan commogut, que en Dabadie s'hi va aturar un instant.

—És veritat, vostès el coneixien, era molt bon home, oi?

Després, tornant a l'altre telegrama, adreçat al comissari de vigilància:

—Deu ser del jutge d'instrucció, sens dubte per alguna formalitat… i només són les nou i vint-i-cinc, el senyor Cauche no hi és encara, naturalment… Que vagin de pressa al cafè del Comerç, al passeig Napoléon. L'hi trobaran de segur.

Cinc minuts més tard, arribava en Cauche, conduït per un mosso de tren. Antic oficial, que considerava el seu càrrec com una jubilació, no apareixia mai a l'estació abans de les deu, s'hi passejava un moment i se'n tornava al cafè. Aquest drama, esdevingut entre dues partides de manilla, l'havia sorprès d'entrada, ja que els afers que passaven per les seves mans eren d'ordinari poc greus. Però el despatx venia del jutge d'instrucció de Rouen; i, si arribava dotze hores després de la descoberta del cadàver, era que el jutge havia telegrafiat primer a París, al cap d'estació, per saber en quines condicions havia partit la víctima; només després de ser informat dels números del tren i del cotxe, havia tramès al comissari de vigilància l'ordre de visitar el cupè que era al cotxe 293, si aquest cotxe era encara a Le Havre. Tot seguit, el mal humor que en Cauche mostrava per haver estat molestat sens dubte inútilment va desaparèixer i va fer lloc a una actitud d'extrema importància, proporcionada a la gravetat excepcional que prenia el cas.

—Però —es va exclamar, sobtadament inquiet, amb la por que la investigació se li escapés—, el cotxe ja no deu ser aquí, deu haver tornar a sortir aquest matí.

Roubaud el va tranquil·litzar, amb el seu aire calmós.

—No, no, excusi… Hi ha un cupè retingut per a aquest vespre, el cotxe és allà, a la cotxera.

I se n'hi va anar el primer, el comissari i el cap d'estació el van seguir. Mentrestant, la notícia es devia escampar, perquè els mossos de tren, dissimuladament, deixaven la feina, seguien ells també; mentre que a les portes dels diversos serveis apareixien uns empleats, que acabaven per acostar-s'hi, d'un en un. Ben aviat, hi va haver un aplec.

Quan van arribar davant del cotxe, en Dabadie va fer una reflexió en veu alta:

—Malgrat tot, ahir vespre, va tenir lloc la inspecció. Si hi haguessin quedat traces, les haurien consignades en l'informe.

—Ara ho veurem —va dir en Cauche.

Va obrir la portella, va pujar dins el cupè. I, a l'instant mateix, es va exclamar, deixant-se estar de formalitats, renegant.

—Collons, es diria que han matat un porc!

Un petit hàlit d'esglai va córrer entre els assistents, els caps es van allargar; i en Dabadie, un dels primers, va voler veure-ho, es va enfilar al marxapeu; mentre que, darrere seu, Roubaud, per fer com els altres, estirava també el coll.

A l'interior, el cupè no mostrava cap desordre. Les finestretes havien quedat tancades, tot semblava a lloc. Una olor horrorosa, però, s'escapava per la portella oberta; i allà, enmig d'un dels coixins, un bassal de sang negra s'havia coagulat, un bassal tan profund, tan ample, que un reguerot n'havia brollat com d'una deu, escampant-se sobre la catifa. Hi havia uns coàguls enganxats a la tapisseria. I res més, res més que aquella sang nauseabunda.

En Dabadie es va enfurismar.

—On són els homes que van fer la inspecció, ahir al vespre? Que me'ls portin!

Eren justament allà, es van avançar, van balbucejar unes excuses: que potser podien adonar-se'n, de nit? I, tanmateix, van revisar-ho tot. La vigília, juraven no haver advertit res.

Mentrestant, en Cauche, dret dins el vagó, prenia notes a llapis, per al seu informe. Va cridar Roubaud, amb qui tractava sovint, tots dos fumant uns cigarrets, al llarg de l'andana, en les hores de passeig.

—Senyor Roubaud, pugi, que m'ajudarà.

I, quan el sotscap va haver saltat per damunt la sang de la catifa, per no trepitjar dintre:

—Miri sota l'altre coixí, a veure si no s'hi ha esmunyit res.

Va alçar el coixí, va buscar, les mans prudents, la mirada simplement curiosa.

—No hi ha res.

Però una taca, sobre el drap encoixinat del respatller, va atreure la seva atenció; i la va ensenyar al comissari. No era l'empremta sangonosa d'un dit? No, van acabar per posar-se d'acord que era una esquitxada. El flux de gent s'havia acostat, per seguir aquest examen, flairant el crim, apilotant-se darrere el cap d'estació, a qui una repugnància d'home delicat havia retingut al marxapeu.

De sobte, aquest va fer una reflexió.

—Digui, Roubaud, vostè era al tren, oi? Va tornar amb l'exprés, ahir al vespre… Potser ens podria donar algunes informacions!

—Guaita! És veritat —es va exclamar el comissari—. Que potser va advertir res?

Durant tres o quatre segons, Roubaud va quedar mut. Estava ajupit en aquell moment, examinant la catifa. Però es va posar dret gairebé de seguida, responent amb la seva veu natural, una mica gruixuda.

—Certament, certament, us diré… La meva dona era amb mi. Si el que sé ha de figurar a l'informe, m'agradaria que baixés, per contrastar els meus records amb els seus.

Això va semblar molt raonable a en Cauche, i Pecqueux, que acabava d'arribar, es va oferir a anar a buscar la senyora Roubaud. Va partir a grans gambades, hi va haver un moment d'espera. Philomène, que havia vingut amb el fogoner, l'havia seguit amb la vista, irritada que s'encarregués d'aquesta comissió. Però, havent vist la senyora Lebleu, que s'afanyava, amb tota la velocitat de les seves pobres cames inflades, es va precipitar, la va ajudar; i les dues dones van alçar les mans al cel, van proferir exclamacions, apassionades per la descoberta d'un crim tan abominable. Tot i que no se'n sabés encara absolutament res, ja en circulaven versions, entorn d'elles, en l'esverament dels gestos i els rostres. Dominant la remor de les veus, Philomène mateixa, sense que ningú no li hagués dit res, afirmava amb la seva paraula d'honor que la senyora Roubaud havia vist l'assassí. I es va fer el silenci, quan Pecqueux va reaparèixer, acompanyat d'aquesta darrera.

—Mireu-la! —va murmurar la senyora Lebleu—. Qui ho diria, que és la dona d'un sotscap, amb els seus aires de princesa! Aquest matí, a primera hora, ja estava així, pentinada i encotillada com si anés de visita.

Séverine avançava a petits passos regulars. Hi havia un tros ben llarg d'andana a recórrer, sota els ulls que la miraven venir; i no flaquejava, sostenia simplement el mocador sobre les parpelles, dins el gran dolor que acabava d'experimentar en conèixer el nom de la víctima. Vestida amb un vestit de llana negra, molt elegant, semblava que portés dol pel seu protector. Els seus feixucs cabells foscos lluïen al sol, ja que no s'havia entretingut a cobrir-se el cap, malgrat el fred. Els seus ulls blaus tan dolços, plens d'angoixa i negats de llàgrimes, la feien molt entendridora.

—Ben segur que té raó de plorar —va dir a mitja veu Philomène—. Els han ben fotut, ara que han mort el seu protector.

Quan Séverine va ser allà, enmig de tota aquella gentada, davant la portella oberta del cupè, en Cauche i Roubaud en van baixar; i, tot seguit, aquest últim va començar a dir el que sabia.

—Estimada, ahir al matí, oi?, així que vam arribar a París, vam anar a veure el senyor Grandmorin… Devia ser un quart de dotze, oi?

Ell la va mirar fixament, ella va repetir amb un to dòcil:

—Sí, un quart de dotze.

Però els seus ulls s'havien aturat sobre el coixí negre de sang, va tenir un espasme, uns sanglots profunds li van brollar de la gola. I el cap d'estació, emocionat, amatent, va intervenir:

—Senyora, si no pot suportar aquest espectacle… Entenem molt bé el seu dolor.

—Oh! Simplement dues paraules —va interrompre el comissari—. De seguida farem portar de nou la senyora a casa seva.

Roubaud es va afanyar a continuar:

—Llavors, després d'haver enraonat de diferents coses, el senyor Grandmorin ens va anunciar que havia de sortir l'endemà, per anar cap a Doinville, a casa la seva germana… Encara el veig assegut al seu escriptori. Jo era aquí; la meva dona era allà… Oi, estimada, que ens va dir que sortiria l'endemà?

—Sí, l'endemà.

En Cauche, que continuava prenent amb el llapis notes ràpides, va alçar el cap.

—Com, l'endemà? Però bé que va sortir al vespre!

—Esperi! —va replicar el sotscap—. Quan va saber que tornàvem al vespre, va tenir per un instant la idea de prendre l'exprés amb nosaltres, si la meva dona volia seguir-lo fins a Doinville, on passaria alguns dies a casa de la seva germana, com ja havia fet abans. Però la meva dona, que tenia moltes coses a fer aquí, va refusar… Oi, que vas refusar?

—Vaig refusar, sí.

—I vet aquí, va ser molt amable… S'havia ocupat de mi, ens va acompanyar fins a la porta del despatx… Oi, estimada?

—Sí, fins a la porta.

—Al vespre, vam sortir… Abans d'instal·lar-nos en el nostre compartiment, vaig conversar amb en Vandorpe, el cap d'estació. I no vaig veure res. Jo estava molt molest, perquè em pensava que estàvem sols, i hi havia, en un racó, una senyora que jo no havia advertit; encara més quan dues altres persones, un matrimoni, van pujar al darrer moment… Fins a Rouen tampoc, res de particular, no vaig veure res… Per això, a Rouen, quan vam baixar a estirar les cames, quina no va ser la nostra sorpresa, en descobrir, a tres o quatre cotxes del nostre, en Grandmorin, dret a la portella d'un cupè! «Com és això, senyor president, ha partit? Ah, bé, no ens pensàvem viatjar amb vostè!» I ens va explicar que havia rebut un despatx telegràfic… Va sonar el xiulet, vam tornar a pujar ràpidament al nostre compartiment, on, entre parèntesis, no vam trobar-hi ningú, tots els nostres companys de viatge havien baixat a Rouen, cosa que no ens va saber gens de greu… I vet aquí! Això és tot, oi, estimada?

—Sí, això és tot.

Aquesta relació, per simple que fos, havia impressionat fortament l'auditori. Tots esperaven comprendre, bocabadats. El comissari, parant d'escriure, va expressar la sorpresa general, demanant:

—I esteu segur que no hi havia ningú dins el cupè, amb el senyor Grandmorin?

—Oh, absolutament segur.

Va córrer un estremiment. El misteri que es plantejava atiava la por, un calfred que tothom va sentir passar pel clatell. Si el viatger estava sol, ¿per qui havia pogut ser assassinat i llançat del cupè, a tres llegües d'allà, abans d'una nova parada del tren?

En el silenci, es va sentir la veu malèvola de Philomène:

—És estrany, de tota manera.

Tot sentint-se al·ludit, Roubaud la va mirar, amb un moviment del mentó, com per dir que ho trobava estrany, ell també. Al costat d'ella, va veure Pecqueux i la senyora Lebleu, que movien també el cap. Els ulls de tothom s'havien girat del seu costat, s'esperaven una altra cosa, buscaven en la seva persona un detall oblidat que aclarís l'afer. No hi havia cap acusació, en aquelles mirades ardentment curioses; però tanmateix hi creia veure despuntar la sospita vaga, el dubte que el més petit fet a vegades canvia en certesa.

—Extraordinari —va murmurar en Cauche.

—Del tot extraordinari —va repetir en Dabadie. Llavors, Roubaud es va decidir:

—Del que estic ben segur, és que l'exprés que va, d'una tirada, de Rouen a Barentin, marxava a la velocitat reglamentària, sense que hagués advertit res d'anormal… Ho dic, perquè, justament, com que estàvem sols, havia baixat la finestreta, per fumar un cigarret; i jo donava cops d'ull a fora, m'adonava perfectament de tots els sorolls del tren… Fins i tot, a Barentin, en reconèixer a l'andana en Bessière, el cap d'estació, el meu successor, el vaig cridar, i vam intercanviar quatre paraules, mentre que, enfilat al marxapeu, m'estrenyia la mà… Oi, estimada? L'hi poden preguntar, en Bessière els ho dirà.

Séverine, sempre immòbil i pàl·lida, el seu rostre fi negat de disgust, va confirmar una vegada més la declaració del seu marit.

—Ho dirà, sí.

A partir d'aquell moment, tota acusació esdevenia impossible, si els Roubaud, que havien tornat a pujar, a Rouen, al seu compartiment, havien estat saludats, a Barentin, per un amic. L'ombra de sospita que el sotscap va creure haver vist passar dins els ulls, se n'havia anat; i la sorpresa de tothom es feia més gran. El cas prenia un caràcter cada vegada més misteriós.

—Vejam —va dir el comissari—, ¿està segur que ningú, a Rouen, no va poder pujar al cupè, després que vostè hagués deixat el senyor Grandmorin?

Evidentment, Roubaud no havia previst aquesta pregunta, atès que, per primera vegada, es va torbar, en no tenir sens dubte ja la resposta preparada a l'avançada. Va mirar la seva dona, dubtant.

—Oh, no ho crec… Ja tancaven les portelles, se sentia el xiulet, vam tenir el temps just de tornar al nostre cotxe… i a més, el cupè estava reservat, ningú no podia pujar-hi, em sembla…

Però els ulls blaus de la seva dona s'eixamplaven, esdevenien tan grossos, que es va esglaiar de ser tallant.

—Al capdavall, no ho sé pas… Sí, potser algú va poder pujar… Hi havia una veritable aglomeració…

I, a mesura que parlava, la seva veu es refeia neta, tota aquesta història nova naixia, s'afirmava.

—Sap, per mor de les festes de Le Havre, la multitud era enorme… Ens vam veure obligats a defensar el nostre compartiment contra uns viatgers de segona i fins i tot de tercera classe… A més, l'estació està molt mal il·luminada, no s'hi veia res, hi havia empentes, crits, dins el batibull de la sortida… I tant! Sí, és molt possible que, no sabent com instal·lar-se, o fins i tot aprofitant l'embús, algú s'hagués introduït per força dins el cupè, a l'últim instant.

I, interrompent-se:

—Oi, estimada? Això és el que devia passar.

Séverine, l'aspecte fatigat, el mocador sobre els seus ulls macats, va repetir:

—És el que va passar, certament.

Des d'aleshores, la pista estava donada; i, sense pronunciar-se, el comissari de vigilància i el cap d'estació van intercanviar una mirada d'intel·ligència. Un llarg moviment havia agitat la gernació, que notava que la investigació s'havia acabat, i a qui una ànsia de comentaris turmentava: de seguida van circular suposicions, cadascú tenia una història. Feia un instant, el servei de l'estació es trobava com suspès, tot el personal era allà, obsedit per aquell drama; i va ser una sorpresa veure entrar sota la marquesina el tren de les nou i trenta-vuit. Hi van córrer, les portelles es van obrir, el flux dels viatgers es va escolar. Gairebé tots els curiosos, d'altra banda, s'havien quedat entorn del comissari, que, per un escrúpol d'home metòdic, visitava una última vegada el cupè ensangonat.

Pecqueux, gesticulant entre la senyora Lebleu i Philomène, va veure en aquell moment el seu maquinista, Jacques Lantier, que acabava de baixar del tren i que, immòbil, es mirava de lluny l'aplec. El va cridar violentament amb la mà. Jacques no es bellugava. Finalment, es va decidir, amb una marxa lenta.

—Què hi ha? —va demanar al seu fogoner.

Ja ho sabia, va escoltar distretament la notícia de l'assassinat i les suposicions que es feien. El que li sorprenia, el trasbalsava estranyament, era caure enmig d'aquella investigació, i tornar a trobar el cupè, entrevist dins les tenebres, llançat a tota velocitat. Va estirar el coll, va mirar el bassal de sang quallada al coixí; i va tornar a veure l'escena de l'homicidi, va tornar a veure sobretot el cadàver, estès a la via, allà, amb la gola oberta. Després, mentre desviava els ulls, es va fixar en els Roubaud, mentre Pecqueux continuava explicant-li la història, de quina manera aquests últims estaven mesclats en l'afer, la seva sortida de París en el mateix tren que la víctima, les darreres paraules que havien intercanviat a Rouen. L'home, el coneixia d'haver-lo saludat, a vegades, d'ençà que feia el servei de l'exprés; la dona, l'havia entrevista de tard en tard, i s'havia apartat d'ella com de les altres, dins la seva por malaltissa. Però, en aquell moment, plorosa i pàl·lida, amb la dolçor esverada dels seus ulls blaus sota l'esclafament negre de la cabellera, el va colpir. Ja no li treia la mirada de damunt, i va tenir una absència, es va preguntar, atordit, per què els Roubaud i ell eren allà, com els fets havien pogut reunir-los davant d'aquell cotxe del crim, ells de tornada de París, la vigília, ell arribat de Barentin a l'instant mateix.

—Oh, ja ho sé, ja ho sé! —va dir en veu alta, interrompent el fogoner—. Jo era justament allà baix, a la sortida del túnel, aquesta nit, i he cregut veure alguna cosa, en el moment que va passar el tren.

Hi va haver una gran emoció, tots el van envoltar. I ell era el primer que s'havia esgarrifat, sorprès, trasbalsat del que acabava de dir. ¿Per què havia parlat, després d'haver-se promès callar tan formalment? Tantes bones raons li aconsellaven el silenci! I les paraules havien sortit inconscientment dels llavis, mentre mirava aquella dona. Ella havia apartat bruscament el seu mocador, per fixar en ell els ulls banyats en llàgrimes, que es feien més grossos encara.

Però el comissari s'havia acostat ràpidament.

—Què? Què va veure?

I Jacques, sota la mirada immòbil de Séverine, va dir el que havia vist: el cupè il·luminat, passant dins la nit, a tota màquina, i els perfils fugissers dels dos homes, l'un bolcat, l'altre amb el ganivet al puny. Al costat de la seva dona, Roubaud escoltava, fixant sobre ell els seus ullassos vius.

—Llavors —va demanar el comissari—, reconeixeria l'assassí?

—Oh! Això no, no ho crec.

—Portava un abric o una brusa?

—No podria assegurar res. Pensi que el tren devia marxar a una velocitat de vuitanta quilòmetres!

Séverine, al marge de la seva voluntat, intercanviava una mirada amb Roubaud, que va tenir la força de dir:

—En efecte, caldria tenir bona vista.

—No importa —va concloure en Cauche—, vet aquí una deposició important. El jutge d'instrucció l'ajudarà a veure-hi clar en tot això… Senyor Lantier i senyor Roubaud, donin-me els seus noms exactes, per a les citacions.

S'havia acabat, el grup de curiosos es va dissipar a poc a poc, el servei de l'estació va reprendre l'activitat. Roubaud va haver de córrer a ocupar-se de l'òmnibus de les nou i cinquanta, dins el qual ja pujaven els viatgers. Havia donat a Jacques una estreta de mà, més vigorosa que de costum; i aquest, que s'havia quedat tot sol amb Séverine, darrere la senyora Lebleu, Pecqueux i Philomène, que se n'anaven xiuxiuejant, s'havia cregut amb l'obligació d'acompanyar la jove sota la marquesina, fins a l'escala dels empleats, sense trobar res a dir-li, retingut tanmateix al seu costat, com si un lligam acabés de nuar-se entre ells. Ara, l'alegria del dia s'havia fet més gran, el sol clar pujava havent vençut les bromes matinals, dins la gran limpidesa blava del cel; mentre el vent de mar, prenent força amb la marea ascendent, aportava la seva frescor salada. I, quan la va deixar finalment, va trobar de nou els seus amples ulls, la dolçor aterrida i suplicant dels quals l'havia trasbalsat tan profundament.

Però hi va haver un lleuger toc de xiulet. Era Roubaud que donava el senyal de sortida. La màquina va respondre amb un xiulet prolongat, i el tren de les nou i cinquanta es va posar en moviment, va circular més ràpid, va desaparèixer al lluny, dins el polsim d'or del sol.