La bèstia humana

A fora, Jacques es va sorprendre de la suavitat de l'aire. Sens dubte, encara plouria. Al cel, una nuvolada lletosa, uniforme, s'havia expandit i la lluna plena, que no es veia, amagada al seu darrere, il·luminava la volta del cel amb un reflex rogenc. Per això distingia clarament el camp, del qual les terres entorn d'ell, els turons, els arbres es retallaven en negre, sota aquesta llum uniforme i morta, d'una pau com d'animeta. Va donar la volta a l'hortet. Després va pensar a caminar pel cantó de Doinville, el camí per allà pujava menys rost. Però, atret per la vista de la casa solitària, plantada de biaix a l'altre costat de la línia, va travessar la via passant pel portelló, atès que la barrera ja era tancada per la nit. Aquella casa, la coneixia bé, la mirava a cada viatge, dins el balanceig amenaçador de la seva màquina. L'obsedia sense saber per què, amb la sensació confusa que era important per a la seva existència. Cada vegada experimentava d'entrada la por de no trobar-l'hi, a continuació un malestar en constatar que encara hi era. Mai no n'havia vist obertes ni les portes ni les finestres. Tot el que n'havia pogut saber era que pertanyia al president Grandmorin; i, aquell vespre, sentia un desig irresistible de donar-hi un cop d'ull, de saber-ne més.

Durant un estona, Jacques va estar-se palplantat al camí, davant de la reixa. Retrocedia, es posava de puntetes, mirant de fer-se'n càrrec. La via del tren, en migpartir el jardí, només havia deixat davant l'escalinata un parterre estret, tancat per murs; mentre que, darrere, s'estenia un terreny prou gran, envoltat simplement amb una bardissa. La casa era d'una tristesa lúgubre, en el seu estat d'abandó, sota el reflex vermell de la nit borrosa; i estava a punt d'allunyar-se'n, amb una esgarrifança a flor de pell, quan va advertir un forat a la bardissa. La idea que seria covard no entrar-hi, el va fer passar pel forat. El cor li bategava. Però, de seguida, quan vorejava un petit hivernacle en ruïna, la visió d'una ombra, ajupida a la porta, va fer que s'aturés.

—Ets tu? —es va exclamar sorprès, en reconèixer Flore—. Què hi fas, aquí?

Ella també havia tingut un sotrac de sorpresa. Després, tranquil·lament:

—Ja ho veus, agafo unes cordes… Van deixar aquí un munt de cordes que es podreixen, que no fan servei a ningú. I sempre que en tinc necessitat, vinc a agafar-ne.

En efecte, amb un parell de tisores grosses a la mà, asseguda a terra, desembullava els bocins de corda, tallava els nusos, quan es resistien.

—El propietari, ja no hi ve mai? —va preguntar el jove.

Ella es va posar a riure.

—Oh! Des de l'afer de Louisette, no hi ha perill que el president tregui el nas per la Croix-de-Maufras. Bé que puc agafar-li les cordes.

Va callar un instant, l'aire torbat pel record de l'aventura tràgica que evocava.

—I tu, et creus el que Louisette va explicar, et creus que ell la va voler posseir, i que va ser mentre lluitaven que va quedar malferida?

Parant de riure, bruscament violenta, va cridar:

—Louisette no m'ha mentit mai, ni Cabuche tampoc… És el meu amic, en Cabuche.

—El teu xicot, potser?

—Ell! I ara, hauria de ser una donota! No, no! És el meu amic, no en tinc de xicot, jo! Ni en vull tenir.

Ella havia alçat el seu cap poderós, en el qual l'atofada cabellera rossa s'arrissava ben baixa sobre el front; i, de tot el seu ésser sòlid i àgil, pujava una salvatge energia de voluntat. Era tota una llegenda, a la comarca. En contaven històries, salvaments: una carreta retirada d'una empenta, en passar un tren; un vagó, que baixava tot sol el pendís de Barentin, aturat com una bèstia furiosa, galopant a l'encontre d'un exprés. I aquestes proves de força sorprenien, la feien desitjar pels homes, sobretot perquè d'antuvi l'havien cregut fàcil, sempre trescant pels camps quan estava lliure, buscant els racons perduts, ajaçant-se al fons dels caus, els ulls a l'aire, muda, immòbil. Però els primers que s'hi havien arriscat no havien tingut ganes de tornar a començar l'aventura. Com que li agradava banyar-se durant hores, nua en un rierol proper, uns marrecs de la seva edat havien anat a mirar-la; n'havia enxampat un i, sense ni tan sols prendre's la molèstia de posar-se la camisa, l'havia allisat de tal manera, que ja ningú no l'espiava. Finalment, va córrer el rumor de la seva història amb un guardaagulles de l'entroncament de Dieppe, a l'altre extrem del túnel: un tal Ozil, un xicot d'uns trenta anys, molt honest, a qui semblava haver encoratjat un instant i a qui un vespre que ell va provar de posseir-la, imaginant-se que ella se li lliurava, va estar a punt de matar d'un cop d'estaca. Era verge i guerrera, desdenyosa del mascle, la qual cosa va acabar per convèncer la gent que tenia, de ben segur, el cap trastornat.

Sentint-li declarar que no volia tenir xicot, Jacques va continuar fent broma.

—Llavors, no va de debò, el teu matrimoni amb Ozil? Havia sentit dir que, cada dia, corries a trobar-lo pel túnel.

Ella va arronsar les espatlles.

—Sí, ara mateix! El meu matrimoni… em diverteix, el túnel. Dos quilòmetres i mig galopant a les fosques, amb la idea que un tren et pot matar, si no estàs a l'aguait. Se'ls ha de sentir, els trens, brunzir allà dins! Però m'ha disgustat, Ozil. No és el que vull, encara.

—En vols un altre, doncs?

—No ho sé… Ah, és clar que no!

Havia tornat a riure, mentre que una punta de vergonya feia que es concentrés en un nus de les cordes que no podia desfer. En acabat, sense aixecar el cap, com molt absorbida per la feina:

—I tu, no en tens, de xicota?

Ara, Jacques va esdevenir seriós. Va apartar la mirada, vacil·lant, mirant al lluny, dins la nit. Va respondre amb un to sec:

—No.

—És veritat —va continuar ella—, m'han contat que les dones t'esgarrifaven. I a més, no és pas d'ahir que et conec, no ens dirigiries mai cap paraula amable… Per què, digues?

Ell va callar, i ella es va decidir a amollar el nus i a mirar-lo.

—Que només t'estimes la teva màquina? Se'n riuen, saps. Pretenen que sempre estàs fregant-la, fent-la relluir, com si només tinguessis carícies per a ella… T'ho dic, això, perquè sóc amiga teva.

Ell també la mirava, ara, a la pàl·lida claror del cel boirós. Es recordava que ella, quan era petita, ja era violenta i rebeca, però que li saltava al coll així que arribava, amb una passió de salvatgina. Més tard, després d'haver-la perdut sovint de vista, l'havia retrobat cada vegada més gran, que l'acollia amb el mateix salt a les espatlles, i l'incomodava cada vegada més amb la flama dels seus ulls clars. A hores d'ara, era una dona exuberant, desitjable, i ella l'estimava sens dubte, de ben lluny, des del fons mateix de la seva joventut. El seu cor es va posar a bategar, va tenir la sensació sobtada que era ell a qui ella esperava. Un gran neguit li va pujar al cap amb la sang de les seves venes, el seu primer moviment va ser de fugir, dins l'angoixa qui l'envaïa. Sempre el desig l'havia tornat boig, hi veia vermell.

—Què hi fas aquí, dret? —va fer ella—. Seu!

De nou, va dubtar. Llavors, les cames sobtadament cansades, vençut per la necessitat de temptar l'amor una altra vegada, es va deixar caure al seu costat, sobre el munt de cordes. Ja no deia res, la gola eixuta. Era ella, ara, l'altiva, la silenciosa, que xerrava sense parar, molt alegre, com embriagada.

—Ves, l'error de la mama va ser casar-se amb Misard. Li farà una mala jugada… A mi, se me'n fot, perquè ja tinc prou feina, no creus? A més, la mama m'envia a dormir, així que vull intervenir… Que s'espavili, doncs! Jo visc fora. Penso en coses, per a més endavant… Saps, t'he vist passar, aquest matí, a la teva màquina, guaita, des d'aquelles bardisses d'allà, on estava asseguda. Però tu no mires mai… i jo te les diria, a tu, les coses en què penso, però no ara, més endavant, quan serem bons amics de veritat.

Ella havia deixat caure les tisores, i ell, sense dir res, li havia agafat les mans. Embadalida, les hi abandonava. Malgrat tot, quan ell les va portar als seus llavis ardents, va tenir un sobresalt esverat de verge. La guerrera es despertava, encabritada, bel·licosa, davant la primera aproximació del mascle.

—No, no! Deixa'm, no vull… Estigue't quiet, xerrarem… només pensen en això, els homes. Si et repetia el que Louisette em va contar, el dia que es va morir, a casa de Cabuche… D'altra banda, jo ja sabia coses del president, perquè havia vist unes brutors, aquí, quan venia amb noies… N'hi ha una que ningú no sospita, una que ell mateix va casar…

Ell no l'escoltava, no la sentia. L'havia agafada amb una abraçada brutal, i li esclafava la boca sobre la seva. Ella va fer un lleu crit, una queixa més aviat, tan profunda, tan dolça, en què esclatava la confessió de la seva tendresa llargament amagada. Però ella lluitava encara, el refusava tanmateix, per instint de combat. El desitjava i s'hi barallava, amb la necessitat de ser conquerida. Sense dir res, pit contra pit, tots dos perdien l'alè per aconseguir fer caure l'altre. Un instant, semblava que ella havia de ser la més forta, que l'hauria abatut potser sota seu, mentre ell s'excitava, si ell no l'hagués engrapada pel coll. Amb el cosset arrencat, li van brollar les dues sines, dures i inflades per la batalla, d'una blancor de llet dins l'ombra clara. I ella finalment va caure d'esquena, es donava, vençuda.

Llavors, ell, panteixant, es va aturar, la va mirar, en lloc de posseir-la. Semblava pres d'un furor, d'una ferocitat que li feia buscar amb els ulls, entorn seu, una arma, una pedra, alguna cosa per matar-la. La seva mirada va trobar les tisores, lluents enmig dels bocins de corda; i les va recollir d'un bot, i les hauria enfonsades en aquella gola nua, entre les dues sines blanques amb les flors roses. Però una fredorada el va asserenar, les va rebutjar, va fugir, foll; mentre que ella, amb les parpelles tancades, creia que la refusava perquè se li havia resistit.

Jacques fugia dins la nit melancòlica. Va pujar al galop la sendera d'un coster, va caure al fons d'un sot estret. Uns còdols rodant sota els seus passos el van esglaiar, es va llançar a mà esquerra entre els esbarzers, va fer un gir que el va tornar a portar a mà dreta, sobre un altiplà buit. De sobte, va davallar, va ensopegar amb la bardissa del ferrocarril: un tren arribava, amenaçant, flamejant; i de primer no va comprendre, esgarrifat. Ah, sí, tota aquella gent que passava, un flux continu, mentre ell agonitzava allà! Va reprendre la marxa, va escalar, va baixar una altra vegada. Sempre retrobava la via, al fons de les rases profundes que excavaven unes cavitats, sobre uns terraplens que tancaven l'horitzó amb barricades gegantines. Aquella contrada deserta, tallada per monticles, era com un laberint sense sortida, on donava voltes la seva bogeria, en la trista desolació dels terrenys incultes. I, des de feia molts minuts, trescava pels pendents, quan va distingir davant seu l'obertura rodona, la boca negra del túnel. Un tren ascendent s'hi va entaforar, udolant i xiulant, deixant, desaparegut, embegut per la terra, una llarga sotragada que feia tremolar el sòl.

Llavors, Jacques, amb les cames destrossades, va caure a la vora de la línia, i va esclatar en sanglots convulsius, vinclat sobre el ventre, la cara enfonsada dins l'herba. Déu meu! Li havia tornat a venir, aquell mal abominable del qual es creia guarit? Vet aquí que l'havia volgut matar, aquesta noia! Matar una dona, matar una dona! Això li sonava a les orelles, des del fons de la seva joventut, amb la febre creixent, embogint del desig. Quan els altres, amb el despertar de la pubertat, somien a posseir-ne una, ell s'havia enderiat amb la idea de matar-ne una. Com que no podia enganyar-se, havia agafat les tisores per clavar-les-hi a la carn, així que l'havia vista, aquesta carn, aquella gola, calenta i blanca. I no era perquè ella s'hi resistís, no, era per plaer, perquè en tenia ganes, unes tals ganes, que, si no s'hagués aferrat a les herbes, hauria tornat allà baix, galopant, per degollar-la. Ella, Déu meu!, la Flore que havia vist fer-se gran, aquest infant salvatge del qual acabava de sentir-se estimat tan profundament. Els seus dits cargolats van entrar dins la terra, els seus sanglots li van esqueixar la gola, en una ranera d'esgarrifosa desesperació.

Malgrat tot, feia esforços per calmar-se, ho hauria volgut comprendre. ¿Què tenia de diferent, quan es comparava amb els altres? Allà baix, a Plassans, en la seva joventut, sovint ja s'ho havia preguntat. La seva mare, Gervaise, és cert, l'havia tingut molt jove, als quinze anys i mig; però era el segon fill, ella a penes tenia catorze anys quan va tenir el primer, Claude; i cap dels seus dos germans, ni Claude ni Étienne, que havia nascut més tard, no semblava sofrir d'una mare tan criatura ni d'un pare marrec com ella, el bell Lantier, el mal cor del qual havia de costar a Gervaise tantes llàgrimes. Potser també els seus germans tenien cadascun el seu mal, que no confessaven; el gran sobretot, que es moria de ganes de ser pintor, tan rabiosament, que deien que era mig boig a causa del seu geni. La família no era gaire equilibrada, molts tenien una esquerda. Ell, en determinats moments, la sentia, aquesta esquerda hereditària; no és que tingués una mala salut, ja que només l'aprehensió i la vergonya de les seves crisis l'havien fet aprimar en un altre temps; però hi havia, dins el seu ésser, sobtades pèrdues d'equilibri, com unes ruptures, forats pels quals el seu jo se li escapava, enmig d'una mena de fumera que ho deformava tot. Ell ja no es pertanyia, obeïa als seus músculs, a la bèstia rabiosa. Amb tot, no bevia, es prohibia fins i tot un gotet d'aiguardent, en haver advertit que la més petita gota d'alcohol el feia tornar boig. I arribava a pensar que pagava pels altres, els pares, els avis, que havien begut, les generacions d'embriacs dels quals tenia la sang contaminada, un lent emmetzinament, una salvatgia que el tornava a portar amb els llops que menjaven dones al fons del bosc.

Jacques s'havia incorporat sobre un colze, reflexionant, mirant l'entrada fosca del túnel; i un nou sanglot el va recórrer dels ronyons fins al clatell, va tornar a caure, el cap li va rodar per terra, cridant de dolor. La noia, la noia que havia volgut matar! Això li tornava, agut, horrorós, com si les tisores haguessin penetrat dins la seva pròpia carn. Cap raonament no l'apaivagava: l'havia volgut matar, la mataria si encara fos allà, descordada, la gola nua. Se'n recordava bé, tenia setze anys a penes, la primera vegada que se li havia manifestat el mal, un vespre que jugava amb una noieta, la filla d'una parenta, dos anys més petita que ell: ella havia caigut, ell li havia vist les cames, i s'hi havia abraonat. L'any següent, es recordava d'haver esmolat un ganivet per clavar-lo al coll d'una altra, una rosseta que veia passar cada matí davant la seva porta. Tenia un coll gruixut i rosat, en el qual ja escollia el lloc, un senyal bru sota l'orella. Més endavant, n'hi havia hagut d'altres, unes altres encara, una desfilada de malson, totes les que havia fregat amb el seu desig brusc d'homicidi, les dones amb qui s'havia topat pel carrer, les dones que trobava per atzar, una sobretot, acabada de casar, asseguda al seu costat al teatre, que reia molt fort, i que havia hagut de defugir, enmig d'un acte, per no esventrar-la. Atès que no les coneixia, ¿quin furor podia tenir contra elles? Cada vegada era com una sobtada crisi de ràbia cega, una set sempre renaixent de venjar unes ofenses molt antigues, de les quals hauria perdut l'exacta memòria. ¿Això venia doncs de tan lluny, del mal que les dones havien fet a la seva raça, de la rancúnia amassada de mascle en mascle, des del primer engany al fons de les cavernes? I sentia també, en el seu atac, una necessitat de batallar per conquerir la femella i domar-la, la necessitat pervertida de carregar-se-la morta a l'esquena, com una presa que s'arrabassa als altres, per sempre. El cap li esclatava amb l'esforç, no arribava a respondre's, massa ignorant, pensava, el cervell massa sord, en aquesta angoixa d'un home empès a uns actes en què la seva voluntat no existia per res, i la causa dels quals havia desaparegut en ell.

Un altre tren va passar de nou amb l'esclat dels seus llums, es va enfonsar dins el túnel com un llamp que retrona i s'apaga; i Jacques, com si aquesta multitud anònima, indiferent i apressada, hagués pogut sentir-lo, s'havia redreçat, reprimint els sanglots, tot adoptant una actitud d'innocent. Quantes vegades, després d'un dels seus atacs, havia tingut uns sobresalts de culpable, al mínim soroll! Només vivia tranquil, feliç, deseixit del món, a la seva màquina. Quan se l'enduia dins la trepidació de les rodes, a gran velocitat, quan agafava el volant del canvi de marxa, absorbit per la vigilància de la via, guaitant els senyals, no hi pensava més, respirava àmpliament l'aire pur que bufava sempre com en tempesta. I era per això que s'estimava tant la seva màquina, igual que una amant apaivagadora, de la qual només esperava la felicitat. En sortir de l'escola d'arts i oficis, malgrat la seva viva intel·ligència, havia escollit l'ofici de maquinista per la solitud i l'atordiment en què vivia, sense ambició d'altra banda, havia arribat en quatre anys a la plaça de maquinista de primera classe, i ja guanyava dos mil vuit-cents francs, la qual cosa, amb les primes de calefacció i de greixatge, n'hi reportava més de quatre mil, però sense somiar més enllà. Veia els seus companys de tercera classe i de segona, els que formava la Companyia, els obrers ajustadors que agafava per fer-ne alumnes, els veia gairebé tots casar-se amb obreres, unes dones apagades que només es veien a vegades a l'hora de sortir, quan portaven els cistells de provisions; mentre que els companys ambiciosos, sobretot els que sortien d'una escola, s'esperaven a ser caps de dipòsit per casar-se, amb l'esperança de trobar una burgesa, una senyora amb capell. Ell defugia les dones, què li importava? No es casaria mai, no tenia altre futur que rodar tot sol, rodar una vegada i una altra, sense repòs. Per això tots els seus caps el tenien per un maquinista fora de sèrie, que no bevia, que no corria, que solament era objecte de burla dels seus companys amics de la gresca pel seu excés de bona conducta, i que inquietava sordament els altres quan queia en les seves depressions, mut, els ulls esblaimats, la cara terrosa. A la seva habitació del carrer Cardinet, des d'on es veia el dipòsit de les Batignolles, al qual pertanyia la seva màquina, quantes hores no es recordava haver passat, totes les hores lliures, reclòs com un monjo en una cel·la, apaivagant la revolta dels seus desitjos a força de son, dormint bocaterrosa!

Fent un esforç, Jacques va provar d'alçar-se. Què hi feia, allà, a l'herba, en aquella nit tèbia i bromosa d'hivern? El camp estava negat d'ombra, només hi havia llum al cel, la fina boira, la immensa cúpula de vidre despolit, que la lluna, amagada darrere, il·luminava amb un pàl·lid reflex groc; i l'horitzó negre dormia amb una immobilitat de mort. Vinga! Devien ser prop de les nou, era millor tornar i anar-se'n a dormir. Però, en la seva torpor, es va veure de tornada a can Misard, pujant l'escala de les golfes, ajaçant-se sobre la palla, davant l'habitació de Flore, un simple envà de posts. Ella seria allà, la sentiria respirar; fins i tot sabia que no tancava mai la porta, que podria anar-la a trobar. I la seva gran esgarrifança el va reprendre, la imatge evocada d'aquella noia desvestida, els membres abandonats i càlids de son, el va sacsejar una altra vegada amb un sanglot la violència del qual el va rebatre sobre el sòl. Havia volgut matar-la, matar-la, Déu meu! S'ofegava, agonitzava amb la idea que la mataria al seu llit, ara mateix, si tornava. Ja podia no tenir arma, agafar-se el cap amb els braços, per anihilar-se: sentia que el mascle, al marge de la seva voluntat, empenyeria la porta, escanyaria la noia, sota la fuetada de l'instint del rapte i per la necessitat de venjar l'antiga injúria. No, no, valia més passar la nit recorrent el camp, que tornar allà! Es va posar dret d'un bot, i va tornar a fugir.

Llavors, de nou, durant mitja hora, va galopar a través del camp negre, com si la canilla desfermada dels espants l'hagués perseguit amb els seus lladrucs. Va pujar uns rostos, va baixar fins a unes gorges estretes. Tot seguit, dues rieres es van presentar: les va travessar, es va mullar fins als malucs. Unes mates que li barraven el camí, el van exasperar. El seu únic pensament era anar tot dret, més lluny, sempre més lluny, per fugir d'ell, per fugir de l'altre, la bèstia rabiosa que sentia en ell. Però se l'enduia, de tan fort que galopava. Des de feia set mesos, creia haver-la foragitada, haver recuperat la seva existència normal; i, ara, era tornar a començar, li caldria batre's una altra vegada, perquè no saltés sobre la primera dona que trobés per atzar. El gran silenci, tanmateix, l'enorme solitud el van apaivagar un xic, li van fer somiar una vida muda i deserta com aquella contrada desolada on podia caminar sempre, sense trobar mai una ànima. Devia girar sense adonar-se'n, ja que va anar, de l'altre costat, a ensopegar contra la via, després d'haver descrit un gran semicercle, entre els pendents eriçats de bardisses, al damunt del túnel. Va recular, amb la inquieta irritació de tornar a caure sobre els vius. En acabat, havent volgut tallar darrere un monticle, es va perdre, es va tornar a trobar davant la bardissa del ferrocarril, just a la sortida del soterrani, davant del prat on havia sanglotat feia una estona. I, vençut, es va quedar immòbil, quan el tro d'un tren que sortia de les profunditats de la terra, lleu encara, creixent de segon en segon, el va aturar. Era l'exprés de Le Havre, que havia partit de París a les sis i trenta, i que passava per allà a les nou i vint-i-cinc: un tren que, cada dos dies, conduïa ell.

Jacques va veure primer la boca negra del túnel il·luminar-se, com la boca d'un forn on cremen uns troncs. Després, amb l'estrèpit que l'acompanyava, en va sorgir la màquina, amb l'enlluernament del seu gran ull rodó, la llanterna davantera, l'incendi de la qual va foradar el camp, encenent al lluny els rails amb una doble línia de flama. Però era una aparició com un llampec: tot seguit els vagons es van succeir, les finestretes quadrades de les portelles, violentament il·luminades, van fer desfilar els compartiments plens de viatgers, en un vertigen tal de velocitat, que l'ull dubtava de seguida de les imatges entrevistes. I Jacques, molt nítidament, en aquell quart precís de segon, va distingir, per les finestretes flamejants d'un cupè, un home que en tenia un altre bolcat sobre el seient i que li clavava un ganivet a la gola, mentre una massa negra, potser una tercera persona, potser uns equipatges caiguts, feia força amb tot el seu pes sobre les cames convulses de l'assassinat. El tren ja fugia, es perdia cap a la Croix-de-Maufras, mostrant-ne només, dins la tenebra, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell.

Clavat al lloc, el jove va seguir amb la mirada el tren, el retrò del qual s'apagava en la gran quietud morta del camp. Ho havia vist bé? Ara dubtava, ja no gosava afirmar la realitat d'aquella imatge, vista i no vista en una exhalació. Ni un sol tret dels dos actors del drama no li havia quedat fixat. La massa bruna devia ser una flassada de viatge, caiguda de través sobre el cos de la víctima. Malgrat tot, de primer havia cregut distingir, sota un descabdellament de cabells atofats, un fi perfil pàl·lid. Però tot es confonia, s'evaporava, com en un somni. Un instant, el perfil, evocat, va reaparèixer; en acabat, es va esborrar definitivament. Sens dubte no era més que una imaginació. I tot plegat el glaçava, li semblava tan extraordinari, que va acabar per admetre una al·lucinació, nascuda de l'horrorosa crisi que acabava de travessar.

Durant prop d'una hora encara, Jacques va caminar, el cap afeixugat de somiejos confusos. Estava rebentat, es produïa una distensió, un fred interior se li havia endut la febre. Sense haver-ho decidit, va acabar per tornar cap a la Croix-de-Maufras. Quan va tornar a ser davant la casa del guardabarrera, es va dir que no hi entraria, que dormiria al petit cobert, adossat a un dels murs. Però una ratlla de llum passava per sota la porta, i la va empènyer maquinalment. Un espectacle inesperat el va aturar al llindar.

Misard, en un racó, havia mogut de lloc el pot de la mantega; i, de quatre grapes per terra, amb una llanterna encesa prop seu, sondejava el mur amb lleugers cops de puny, buscava. El soroll de la porta va fer que es redrecés. D'altra banda, no es va amoïnar gens ni mica, va dir simplement, amb un aire natural:

—Els llumins, que m'han caigut.

I, quan va haver tornat a posar a lloc el pot de la mantega, va afegir:

—He vingut a agafar la llanterna, perquè ara, en entrar, he vist un individu estès a la via… Em penso que és mort.

Jacques, colpit de primer pel pensament que sorprenia Misard buscant el tresor de la tieta Phasie, la qual cosa canviava en brusca certesa el seu dubte relatiu a les acusacions d'aquesta última, va ser tot seguit tan violentament remogut per la notícia de la descoberta d'un cadàver, que va oblidar l'altre drama, el que es representava allà, en aquella caseta perduda. L'escena del cupè, la visió tan breu d'un home degollant un home, acabava de renéixer, a la claror del mateix llampec.

—Un home a la via, on? —va preguntar, tot empal·lidint.

Misard anava a explicar-li que transportava dues anguiles, pescades als seus filats, i que abans que res havia corregut fins a casa seva per amagar-les. Però quina necessitat tenia, de confiar-se a aquell xicot? Es va limitar a fer un gest vague, responent:

—Allà baix, com qui diu a uns cinc-cents metres… Cal veure-hi clar, per saber-ho.

En aquell moment, Jacques va sentir, al damunt del cap, un soroll amortit. Estava tan ansiós que es va sobresaltar.

—No és res —va fer el pare —, és Flore que belluga.

I el jove, en efecte, va reconèixer la remor d'uns peus nus sobre el trespol. Devia esperar-lo, i estava escoltant per la porta entreoberta.

—L'acompanyo —va fer ell—. N'està segur, que és mort?

—Verge santa! M'ho ha semblat. Amb la llanterna, ho veurem més bé.

—En fi, què trobeu que deu ser? Un accident, oi?

—Pot ser. Algun valent que es deu haver fet atropellar, o potser un viatger que deu haver saltat d'un vagó.

Jacques es va estremir.

—Ràpid! Ràpid!

Mai no l'havia agitat una tal febre de veure, de saber. Mentre el seu company, sense cap emoció, seguia la via, balançant la llanterna, la rodona de claror de la qual seguia a poc a poc els rails, ell corria al davant, irritat amb aquesta lentitud. Era com un desig físic, el foc interior que precipita la marxa dels amants a les hores de les cites. Tenia por del que l'esperava allà baix, i hi volava, amb tots els muscles dels seus membres. Quan va arribar, i va estar a punt de xocar amb un munt negre, estirat prop de la via descendent, es va quedar palplantat, una sotragada el va recórrer des dels talons fins al clatell. I l'angoixa de no distingir res netament, es va tornar en renecs contra l'altre, que s'endarreria a més de trenta passes.

—Però, llamp de Déu, corri! Si encara fos viu, podríem socorre'l.

Misard es va balancejar, va avançar amb la seva flegma. En acabat, quan va haver passejat la llanterna damunt del cos:

—Sí, se l'han ben carregat!

L'individu, empès sens dubte des d'un vagó, havia caigut bocaterrosa, la cara contra el sòl, a cinquanta centímetres com a molt dels rails. Del cap, només se'n veia una corona atofada de cabells blancs. Les cames estaven eixancarrades. Dels braços, el dret jeia com arrencat, mentre que l'esquerre estava replegat sota el pit. Anava molt ben vestit, un abric ample de drap blau, unes botines elegants, una roba interior fina. El cos no tenia cap traça d'esclafament, però se li havia escolat molta sang de la gola i tacava el coll de la camisa.

—Un burgès amb qui han passat comptes —va fer tranquil·lament Misard, després d'alguns segons d'examen silenciós.

Després, girant-se cap a Jacques, immòbil, astorat:

—No es pot tocar, està prohibit… Quedi's aquí, vostè, vigilant-lo, mentre jo me'n vaig corrents a Barentin a avisar el cap d'estació.

Va alçar la llanterna, va consultar un molló quilomètric.

—Bé! Just al molló 153.

I, posant la llanterna a terra, vora el cos, es va allunyar amb el seu pas ressegat.

Jacques, que s'havia quedat sol, no es movia, continuava mirant aquella massa inerta, enfonsada, que la claror vaga, arran de sòl, deixava confosa. I, en ell, l'agitació que havia precipitat la seva marxa, l'horrible atracció que el retenia allà, menava a aquell pensament agut, que brollava de tot el seu ésser: l'altre, l'home entrevist amb el ganivet al puny, hi havia gosat! L'altre havia anat fins al final del seu desig, l'altre havia matat! Ah, no ser covard, donar-se per fi el gust d'enfonsar el ganivet! Ell, a qui el desig torturava des de feia deu anys! Hi havia, en la seva febre, un menyspreu per ell mateix i l'admiració per l'altre, i sobretot la necessitat de veure allò, la set inextingible de saciar els ulls amb aquell parrac humà, aquell titella espatllat, aquell tros de pa tou en què una ganivetada convertia una persona. Allò que ell somiava, l'altre ho havia dut a terme, i era allò. Si ell matava, hi hauria això per terra. El cor li bategava a rompre, el seu prurit d'homicidi s'exasperava com una concupiscència davant l'espectacle d'aquesta mort tràgica. Va fer un pas, s'hi va atansar més, com un infant nerviós que es familiaritza amb la por. Sí, gosaria, ell també gosaria!

Però un retrò, darrere l'esquena, el va forçar a saltar de costat. Arribava un tren, que ell, entotsolat, ni tan sols havia sentit. Va estar a punt de ser esclafat, i tan sols l'alè càlid, l'esbufec formidable de la màquina l'havia avisat. El tren va passar, dins el seu huracà de soroll, de fum i de flama. Hi havia molta gent encara, el flux dels viatgers continuava cap a Le Havre, per mor de la festa de l'endemà. Un nen aixafava el nas contra el vidre, mirant el camp negre; es van dibuixar uns perfils d'homes, mentre una dona jove, abaixant una finestreta, llançava un paper tacat de mantega i de sucre. El tren alegre ja es perdia al lluny, despreocupat per aquell cadàver que havia fregat amb les rodes. I el cos continuava ajagut sobre la cara, il·luminat vagament per la llanterna, enmig de la melancòlica pau de la nit.