La bèstia humana

Llavors, ara que estava tot sol, el desig de veure la ferida es va apoderar de Jacques. L'aturava una inquietud, la idea que si tocava el cap potser se n'adonarien. Havia calculat que Misard no podia haver tornat, amb el cap d'estació, abans de tres quarts d'hora. I deixava passar els minuts, pensava en aquell Misard, en aquell escarransit, tan lent, tan calmós, que gosava també, i matava de la manera més tranquil·la del món, a cops de droga. Era tan fàcil, doncs, matar? Tothom matava. S'hi va acostar. La idea de veure la ferida el picava amb un fibló tan viu, que la seva carn s'abrusava. Veure com era fet i tot el que s'havia escolat, veure el forat vermell! Tornant a col·locar el cap amb cura, no se sabria res. Però tenia una altra por, no confessada, en el fons de la seva indecisió, la por de la sang. Sempre i en tot, en ell, l'esglai s'havia despertat amb el desig. Ja feia un altre quart d'hora que estava sol, i anava a decidir-se, tanmateix, quan una fressa, al seu costat, va fer que s'estremís.

Era Flore, dreta, mirant com ell. Tenia curiositat pels accidents: així que s'anunciava una bèstia aixafada, un home atropellat per un tren, era segur que hi acudiria. S'havia tornat a vestir, volia veure el mort. I, després del primer cop d'ull, no va dubtar. Acotant-se, aixecant la llanterna amb una mà, amb l'altra va agafar el cap, el va girar.

—Compte, està prohibit —va murmurar Jacques.

Però ella va arronsar les espatlles. I va aparèixer el cap, dins la claror groga, un cap d'ancià, amb el nas gran, els ulls blaus d'antic ros, àmpliament oberts. Sota el mentó, la ferida badava, horrorosa, una incisió profunda que havia tallat el coll, una nafra esgarrinxada, com si el ganivet s'hagués regirat tot furgant. La sang inundava tot el costat dret del pit. A l'esquerra, a la botonada de l'abric, una roseta, la insígnia de comanador, semblava un coàgul vermell, extraviada allà.

Flore havia fet un lleu esgarip de sorpresa.

—Guaita, el vell!

Jacques, acotat com ella, s'hi va acostar, va mesclar els seus cabells amb els seus, per veure-hi millor; i s'ofegava, saturat per l'espectacle. Inconscientment, va repetir:

—El vell… el vell…

—Sí, el vell Grandmorin… El president.

Un moment encara, va examinar aquella cara pàl·lida, amb la boca torçada, els ulls plens d'esglai. Després, va deixar anar el cap que la rigidesa cadavèrica començava a glaçar, i que va caure contra el sòl, tornant a tancar la ferida.

—S'ha acabat riure amb les noies! —va fer ella més baix—. És per culpa d'una, segur… Ai, la meva pobra Louisette, ai, el molt porc, ben fet!

I va regnar un llarg silenci. Flore, que havia tornat a deixar la llanterna, esperava, llançant sobre Jacques lentes mirades; mentre que aquest, separat d'ella pel cadàver, ja no s'havia bellugat, com perdut, anorreat pel que acabava de veure. Devien ser prop de les onze. Cohibida per l'escena del vespre, no podia parlar primer. Però es van sentir unes veus, era el seu pare que portava el cap d'estació; i, com que no volia que la veiessin, es va decidir.

—No véns a dormir?

Ell es va estremir, un debat va semblar agitar-lo per un instant. Després, amb un esforç, en una reculada desesperada:

—No, no!

Ella no va fer cap gest, però la línia caiguda dels seus braços de noia forta va expressar molta pena. Com per fer-se perdonar la seva resistència de feia una estona, es va mostrar ben humil, i va dir encara:

—Llavors, no vindràs, no et tornaré a veure?

—No, no!

Les veus s'acostaven, i sense buscar estrènyer-li la mà, ja que semblava ficar a posta aquell cadàver entre ells dos, sense ni tan sols donar-li l'adéu familiar propi de la seva companyonia d'infantesa, ella es va allunyar, es va perdre en la tenebra, la respiració rauca, com si ofegués uns sanglots.

Tot seguit, va arribar el cap d'estació, amb Misard i dos mossos de tren. També en va constatar la identitat: era el president Grandmorin, que coneixia de veure'l baixar a la seva estació, cada vegada que aquest se n'anava a casa de la seva germana, la senyora Bonnehon, a Doinville. El cos podia quedar-se al lloc on havia caigut, només el va fer cobrir amb un abric, que portava un dels homes. Un empleat havia pres, a Barentin, el tren de les onze, per avisar el procurador imperial de Rouen. Però no calia comptar-hi abans de les cinc o les sis del matí, ja que hauria de portar el jutge d'instrucció, l'escrivà del tribunal i un metge. El cap d'estació va organitzar també un servei de guàrdia, vora el mort: durant tota la nit, es rellevarien, un home seria constantment allà, vetllant amb la llanterna.

I Jacques, abans de decidir-se a anar a ajeure's sota algun cobert de l'estació de Barentin, d'on no havia de tornar a marxar cap a Le Havre fins a les set i vint, va quedar-se molt de temps encara, immòbil, obsedit. A més, la idea del jutge d'instrucció que esperaven el va torbar, com si s'hagués sentit còmplice. ¿Diria el que havia vist, en passar l'exprés? De primer es va resoldre a parlar, ja que al capdavall no tenia res a témer. El seu deure, d'altra banda, no era pas dubtós. Però, tot seguit, es va preguntar què en trauria: no aportaria ni un sol fet decisiu, no gosaria assegurar cap detall precís sobre l'assassí. Seria estúpid posar-se allà dins, perdre el temps i emocionar-se, sense benefici per a ningú. No, no parlaria! Finalment se'n va anar, i es va girar dues vegades, per veure el bony negre que el cos feia sobre el sòl, dins la rodona groga de la llanterna. Un fred més viu queia del cel fumejant sobre la desolació d'aquell desert de turons àrids. Havien passat uns trens, n'arribava un altre, amb direcció a París, ben llarg. Tots s'encreuaven, en la seva inexorable potència mecànica, desfilaven cap al seu destí llunyà, cap al futur, tot fregant, sense parar-hi esment, el cap mig tallat d'aquell home, que un altre home havia degollat.

III

L'endemà, diumenge, acabaven de tocar les cinc del matí a tots els campanars de Le Havre, quan Roubaud va baixar a la marquesina de l'estació per començar el servei. Era encara nit fosca; però el vent, que bufava de mar, havia fet créixer i impulsava les bromes, esborrant els tossals els cims dels quals s'estenien des de Sainte-Adresse fins al fort de Tourneville; mentre que, cap a l'oest, al damunt del mar, s'obria una clariana, un pany de cel, on brillaven les últimes estrelles. Sota la marquesina, els fanals de gas encara cremaven, empal·lidits pel fred humit i l'hora matinal; i hi havia allà el primer tren de Montivilliers, que anava formant una colla a les ordres del sotscap de nit. Les portes de les sales no eren encara obertes, les andanes s'estenien desertes, en el despertar embalbit de l'estació.

Quan sortia de casa, a dalt, al damunt de les sales d'espera, Roubaud havia trobat la dona del caixer, la senyora Lebleu, immòbil enmig del corredor central al qual donaven els allotjaments dels empleats. Des de feia setmanes, aquesta senyora s'aixecava de nit per espiar la senyoreta Guichon, l'estanquera, de qui sospitava que s'entenia amb el cap d'estació, en Dabadie. Encara que no havia descobert mai la més petita cosa, cap ombra, cap alè. I aquell matí altra vegada havia tornat a entrar de seguida a casa seva, amb l'única novetat de la sorpresa d'haver entrellucat, a casa dels Roubaud, durant els tres segons emprats pel marit a obrir i a tancar la porta, la dona dreta al menjador, la bella Séverine ja vestida, pentinada, calçada —quan normalment ronsejava al llit fins a les nou. Per això, la senyora Lebleu havia despertat Lebleu, per fer-li saber aquell fet extraordinari. La vigília, no se n'havien anat a dormir abans de l'arribada de l'exprés de París, a les onze i cinc, glatint per saber què havia passat amb la història del sotsprefecte. Però no havien pogut llegir res en l'actitud dels Roubaud, que havien tornat amb l'aspecte de sempre; i, vanament, fins a la mitjanit, havien parat l'orella: cap remor no sortia de casa els veïns, devien haver-se adormit de seguida, amb un son profund. Certament, el seu viatge no havia tingut un bon resultat, si no Séverine no hauria estat llevada a aquella hora. El caixer li va demanar quina cara feia ella, la seva dona s'esforçava a pintar-la: molt rígida, molt pàl·lida, amb els ulls blaus, tan clars sota els cabells negres; i cap moviment, l'aspecte d'una somnàmbula. En fi, ja sabrien a què atenir-se, al cap del dia.

A baix, Roubaud hi va trobar el seu col·lega Moulin, que havia fet el servei de nit. I li va rellevar el servei, mentre Moulin enraonava, es passejava alguns minuts encara, posant-lo al corrent de les minúcies ocorregudes des de la vigília: havien sorprès uns rodamons, en el moment que s'introduïen a la consigna; havien renyat tres mossos de tren per un acte d'indisciplina; s'acabava de trencar un ganxo, mentre es formava el tren de Montivilliers. Silenciós, Roubaud escoltava, amb el rostre calmós; i estava només un xic esblaimat, sens dubte una resta de fatiga, que les parpelles també acusaven. Quan el seu col·lega va parar de parlar, ell semblava interrogar-lo encara, com si s'hagués esperat altres esdeveniments. Però això era tot, va abaixar el cap, va mirar un instant a terra.

Caminant al llarg de l'andana, els dos homes havien arribat al final dels molls coberts, a l'indret on, a mà dreta, hi havia una cotxera, dins la qual estacionaven els vagons de rodament, els que, arribats la vigília, servien per formar els trens de l'endemà. I en alçar el front, la seva mirada s'havia fixat en un cotxe de primera classe, proveït d'un cupè, el número 293, al qual un fanal justament il·luminava amb una claror vacil·lant, quan l'altre es va exclamar:

—Ah! Me n'oblidava…

La cara pàl·lida de Roubaud es va acolorir, i no va poder retenir un lleuger moviment.

—Me n'oblidava —va repetir Moulin—. Aquest cotxe no ha de sortir, no el faci posar aquest matí a l'exprés de les sis i quaranta.

Hi va haver un silenci breu, abans que Roubaud preguntés, amb un to ben natural:

—I ara, per què?

—Perquè hi ha un cupè reservat per a l'exprés d'aquest vespre. No tenim la seguretat que en vingui cap al llarg de dia, i per tant ens cal reservar aquest.

El mirava sempre fixament, va respondre:

—Sens dubte.

Però un altre pensament l'absorbia, es va enfurismar de cop.

—És indignant! Mireu com netegen, aquests paios! Aquest cotxe sembla que tingui pols de vuit dies.

—Ah! —va fer Moulin—. Quan els trens arriben més tard de les onze, no hi ha perill que els homes hi passin un drap… encara prou quan consenten a donar-hi un cop d'ull. L'altre vespre, es van oblidar en un seient un viatger adormit, que no es va despertar fins l'endemà al matí.

En acabat, reprimint un badall, va dir que pujava a dormir. I, quan se n'anava, una sobtada curiositat el va fer tornar enrere.

—A propòsit, l'afer de vostè amb el sotsprefecte s'ha acabat, oi?

—Sí, sí, un viatge ben profitós, estic content.

—Au, millor… i recordi's que el 293 no ha de sortir.

Quan Roubaud es va trobar sol a l'andana, va tornar lentament cap al tren de Montivilliers, que esperava. Les portes de les sales es van obrir, van aparèixer els viatgers: alguns caçadors amb els gossos, dues o tres famílies de botiguers que aprofitaven el diumenge, poca gent en suma. Però, quan aquell tren va sortir, el primer del dia, no tenia temps a perdre, va haver de fer formar immediatament l'òmnibus de les cinc i quaranta-cinc, un tren amb destinació Rouen i París. A aquella hora matinal, en què el personal era poc nombrós, la feina del sotscap de servei es complicava amb tota mena de gestions. Quan va haver supervisat la maniobra, cada cotxe disposat en línia, col·locat sobre el carretó que uns homes empenyien i duien sota la marquesina, va haver de córrer cap a la sala de sortides, a donar una ullada a la distribució dels bitllets i a la facturació dels equipatges. Esclatava una baralla entre uns soldats i un empleat, que va requerir la seva intervenció. Durant mitja hora, entre els corrents d'aire glaçat, enmig del públic tremolant, els ulls botits encara de son, en aquest mal humor d'una aglomeració en plenes tenebres, es va multiplicar, no va pensar en res seu. Després, quan la sortida de l'òmnibus va haver desembarassat l'estació, es va afanyar a anar fins al lloc del guardaagulles, i assegurar-se que tot anava bé per aquella banda, atès que arribava un altre tren, el directe de París, que tenia retard. Va tornar per assistir al desembarcament, va esperar que el flux dels viatgers hagués tornat els bitllets i s'hagués ficat als cotxes dels hotels, que, en aquell temps, entraven a esperar sota la marquesina, separats de la via per una simple palissada. I, només aleshores, va poder respirar un instant dins l'estació, que tornava a estar deserta i silenciosa.

Tocaven les sis. Roubaud va sortir del moll cobert, tot passejant; i, fora, en tenir davant seu l'espai, va alçar el cap, va respirar, veient que l'alba es llevava per fi. El vent de mar havia acabat d'escombrar les bromes, era el clar matí d'un bell dia. Va mirar cap al nord com el litoral d'Ingouville, fins als arbres del cementiri, es destacava amb un traç violaci sobre el cel esblaimat; després, girant-se cap al sud i l'oest, va remarcar, al damunt de la mar, un últim vol de lleugeres nuvolades blanques, que suraven lentament en estol; mentre que l'est tot sencer, l'esvoranc immens de la desembocadura del Sena començava a encendre's amb la sortida pròxima de l'astre. Amb un gest maquinal, s'havia tret la gorra brodada d'argent, com per refrescar el front en l'aire viu i pur. L'horitzó acostumat, el vast descabdellament pla de les dependències de l'estació, a mà esquerra l'arribada, després el dipòsit de les màquines, a mà dreta l'expedició, tota una ciutat, semblava apaivagar-lo, tornar-lo a la calma de la seva feina quotidiana, eternament la mateixa. Per damunt la tàpia del carrer Charles-Laffitte, unes xemeneies de fàbrica fumaven, es veien els enormes munts de carbó dels magatzems que voregen la dàrsena Vauban. I un rumor ja pujava de les altres dàrsenes. Els tocs de xiulet dels trens de mercaderies, el despertament i l'olor del flux aportats pel vent, el van fer pensar en la festa del dia, en aquell vaixell que avaraven i entorn del qual la multitud s'apinyaria. Quan Roubaud va tornar a entrar al moll cobert, va trobar la colla que començava a formar l'exprés de les sis i quaranta; i creient que els homes posaven el 293 sobre el carretó, tot l'assossegament de la fresca matinal se'n va anar en un esclat sobtat d'ira.

—Collons, aquest cotxe no! Deixeu-lo tranquil! No surt fins al vespre.

El cap de la colla li explicava que simplement empenyien el cotxe, per agafar-ne un altre, que era darrere. Però no el sentia, mig sord pel seu accés d'ira, totalment desproporcionat.

—Coi de poca-traces, us dic que no el toqueu!

Quan finalment ho va haver entès, va posar-se furiós, va criticar les incomoditats de l'estació, on ni tan sols es podia fer girar un vagó. En efecte, l'estació, una de les primeres de la línia que es va edificar, era insuficient, indigna de Le Havre, amb la seva cotxera d'armadura vella, la seva marquesina de fusta i zinc, amb els vidres insuficients, els seus edificis nus i tristos, esquerdats pertot arreu.

—És una vergonya, no sé com la Companyia encara no l'ha tirat a terra.

Els mossos de tren se'l van mirar, sorpresos de sentir-lo parlar lliurement, quan normalment era d'una disciplina tan correcta. Se'n va adonar, es va aturar de cop. I, silenciós, enravenat, va continuar supervisant la maniobra. Un séc de descontentament li travessava el front, mentre que la seva cara rodona i acolorida, eriçada amb la barba roja, adquiria una tensió profunda de voluntat.

A partir d'aquell moment, Roubaud va tenir la sang freda. Es va ocupar activament de l'exprés, controlava cada detall. Uns enganxaments que li havien semblat mal fets, va exigir que els subjectessin davant seu. Una mare i les seves dues filles, que la seva dona freqüentava, van voler que les instal·lés en el compartiment de senyores soles. Després, abans de xiular per donar el senyal de sortida, es va assegurar una altra vegada de la bona ordenació del tren, i el va mirar detingudament com s'allunyava, amb aquell cop d'ull clar dels homes que saben que un minut de distracció seu pot costar vides humanes. Tot seguit, d'altra banda, va haver de travessar la via per rebre un tren de Rouen, que entrava a l'estació. Justament, s'hi trobava un empleat de correus, amb qui, cada dia, intercanviava les notícies. Era, dins el seu matí tan ocupat, un breu descans, prop d'un quart d'hora, durant el qual podia respirar, cap servei immediat no el reclamava. I, aquell matí, com de costum, cargolava una cigarreta, xerrava molt alegrement. S'havia fet de dia, acabaven d'apagar els fanals de gas, a la marquesina. Estava tan pobrament vidriat, que una ombra grisa hi regnava encara; però, més enllà, el vast pany de cel sobre el qual s'obria, ja flamejava amb un incendi de rajos; mentrestant l'horitzó sencer esdevenia rosa, d'una nitidesa viva de detalls, dins l'aire pur d'un bell matí d'hivern.

A les vuit, en Dabadie, el cap d'estació, solia baixar, i el sotscap li feia l'informe. Era un home bell, molt bru, ben vestit, que tenia els aires d'un gran comerciant capficat en els seus afers. Per la resta, es desinteressava habitualment de l'estació dels viatgers, i es consagrava sobretot al moviment de les dàrsenes, al trànsit enorme de les mercaderies, en contínues relacions amb el gran comerç de Le Havre i de tot el món. Aquell dia feia tard, i, dues vegades ja, Roubaud havia empès la porta de l'oficina, sense trobar-l'hi. Sobre la taula, hi havia el correu sense obrir. Els ulls del sotscap acabaven de distingir, entre les cartes, un despatx telegràfic. Després, com si una fascinació el retingués, ja no s'havia mogut de la porta, girant-se a desgrat seu, llançant cap a la taula mirades apressades.

Finalment, a les vuit i deu, va aparèixer en Dabadie. Roubaud, que s'havia assegut, callava, per tal de permetre-li obrir el despatx telegràfic. Però el cap no s'afanyava gens, volia mostrar-se amable amb el seu subordinat, a qui apreciava.

—I, és clar, a París, tot ha anat bé?

—Sí, senyor, moltes gràcies.

Havia acabat per obrir el despatx; però no el llegia, encara somreia a l'altre, la veu del qual s'havia fet més baixa, sota l'esforç violent que feia per dominar un tic nerviós que li convulsava el mentó.

—Estem molt contents que es quedi aquí.

—I jo, senyor, estic ben content de quedar-me amb vostès.

Llavors, mentre en Dabadie es decidia a examinar el despatx telegràfic, Roubaud, a qui una lleugera suor mullava la cara, se'l va mirar. Però l'emoció que s'esperava no es va produir; el cap acabava tranquil·lament la lectura del telegrama, que va tornar a deixar sobre l'escriptori: sens dubte un simple detall de servei. I tot seguit va continuar obrint el correu, mentre que, segons el costum de cada matí, el sotscap feia el seu informe verbal sobre els esdeveniments de la nit i de la matinada. Aquell matí, però, Roubaud, dubtant, va haver de buscar, abans de recordar el que li havia dit el seu col·lega, respecte dels rodamons sorpresos a la consigna. Es van intercanviar encara algunes paraules, i el cap el va acomiadar amb un gest, quan els dos caps adjunts, el de les dàrsenes i el de la petita velocitat, van entrar, també per fer el seu informe. Portaven un nou despatx, que un empleat els acabava de donar, a l'andana.

—Pot retirar-se —va dir en Dabadie, veient que Roubaud s'aturava a la porta.

Però aquest esperava, els ulls rodons i fixos; i no se'n va anar fins que el paperet va tornar a ser sobre la taula, descartat amb el mateix gest indiferent. Un instant, va errar sota la marquesina, perplex, atordit. El rellotge marcava les vuit i trenta-cinc, no hi havia cap altra sortida abans de l'òmnibus de les nou i cinquanta. D'ordinari, emprava aquesta hora de respir per fer un tomb per l'estació. Va caminar durant alguns minuts, sense saber on el conduïen els seus passos. En acabat, quan va alçar el cap i tornava a ser davant del cotxe 293, va fer una brusca marrada, es va allunyar cap al dipòsit de les màquines, bé que no tenia res a veure per aquella banda. El sol ara pujava a l'horitzó, una pols d'or plovia dins l'aire pàl·lid. I ja no gaudia del bell matí, apressava el pas, l'aspecte molt enfeinat, mirant de matar l'obsessió de la seva espera.

Algú, de cop, el va aturar.

—Senyor Roubaud, bon dia! Ha vist la meva dona?

Era Pecqueux, el fogoner, un gran galifardeu, de quaranta-tres anys, magre amb els ossos grossos, la cara abrusada pel foc i pel fum. Els seus ulls grisos sota el front estret, la boca ampla dins una mandíbula sortint, reien amb un continu riure de poca-solta.

—És vostè? —va dir Roubaud aturant-se, sorprès—. Ah, sí, l'accident succeït a la màquina, me n'oblidava… i no torna a sortir fins al vespre? Un permís de vint-i-quatre hores, quina ganga, oi?

—Quina ganga! —va repetir l'altre, emboirat encara d'una gresca feta la vigília.

D'un poble de prop de Rouen, havia entrat de ben jove a la Companyia com a obrer ajustador. Després, als trenta anys, com que s'avorria al taller, havia volgut ser fogoner, per tal d'esdevenir maquinista; i va ser llavors que es va casar amb Victoire, del mateix poble que ell. Però els anys s'escolaven, seguia sent fogoner, ara ja no passaria mai a maquinista, sense bona conducta, sense bona aparença, embriac, faldiller. Mil vegades, l'haurien acomiadat, si no hagués tingut la protecció del president Grandmorin, i si no s'haguessin habituat als seus vicis, que compensava amb el seu bon humor i amb la seva experiència de vell obrer. En realitat només era de témer quan estava ebri: llavors es transformava en un autèntic animal, capaç d'un mal cop.

—I la meva dona, l'ha vista? —va demanar de nou, la boca migpartida pel seu ampli riure.

—Sí que l'hem vista —va respondre el sotscap—. Fins i tot hem dinat a l'apartament de vostès… Allà hi té una bona dona, Pecqueux! I fa malfet de no ser-li fidel.

Ell va riure més violentament.

—Oh, em fa cosa dir-ho, però és ella qui vol que em diverteixi!

Era veritat. Victoire, dos anys més gran, que s'havia tornat enorme i li era difícil de bellugar, deixava caure unes monedes de cent sous dins les seves butxaques, a fi que ell es divertís a fora. Mai no havia patit gaire a causa de les seves infidelitats, que fes contínuament el cràpula, per una necessitat de la naturalesa; i ara l'existència estava reglada: tenia dues dones, una a cada extrem de la línia, la seva dona a París per a les nits que hi dormia, i una altra a Le Havre per a les hores d'espera que hi passava, entre dos trens. Molt estalviadora, vivint gasivament, Victoire, que ho sabia i que el tractava maternalment, repetia de bona gana que no volia humiliar-lo davant l'altra, allà baix. Fins i tot, cada vegada que marxava, vetllava per la seva roba interior, ja que li hauria sabut greu que l'altra l'acusés de no tenir el seu home net.

—No importa —va fer Roubaud—, no és gaire bonic. La meva dona, que adora la seva dida, el vol renyar.

Però va callar, en veure sortir d'un cobert, davant del qual eren, una dona molt seca, Philomène Sauvagnat, la germana del cap de dipòsit, l'esposa suplementària que Pecqueux tenia a Le Havre des de feia un any. Tots dos devien estar xerrant dins el cobert, quan ell s'havia avançat per cridar el sotscap. Encara jove malgrat els seus trenta-dos anys, alta, angulosa, plana de pit, la carn abrusada per desitjos continus, tenia el cap llarg, els ulls flamejants, d'una egua magra i renillant. Se l'acusava de beure. Tots els homes de l'estació havien passat per casa seva, a la caseta que el seu germà ocupava vora el dipòsit de les màquines, i que ella tenia bastant bruta. Aquest germà, alvernès, caparrut, molt sever amb la disciplina, molt estimat pels seus caps, havia tingut els disgustos més grans a causa seva, fins al punt que l'havien amenaçat d'acomiadar-lo; i, si ara se la tolerava per mor d'ell, ell mateix només s'obstinava a mantenir-la per un sentit del deure familiar; cosa que no li impedia, quan la sorprenia amb un home, de pegar-li ben fort, tan brutalment que la deixava per terra, morta. S'havia produït, entre ella i Pecqueux, una autèntica trobada: ella, per fi satisfeta als braços d'aquell diable bromista; ell, alliberat de la seva dona massa grassa, feliç d'aquesta massa prima, repetint de broma que ja no tenia necessitat de buscar enlloc més. I Séverine, que creia deure això a Victoire, s'havia enemistat amb Philomène, que evitava tant com podia, per una altivesa natural, i a qui havia deixat de saludar.

—I bé! —va dir Philomène insolentment—. Fins ara, Pecqueux. Me'n vaig, perquè el senyor Roubaud vol fer-te un sermó, de part de la seva dona.

Ell, bon jan, reia.

—Queda't, que fa broma.

—No, no! He d'anar a portar un parell d'ous de les meves gallines, que he promès a la senyora Lebleu.

Havia deixat anar aquest nom expressament, coneixent la rivalitat sorda entre la dona del caixer i la dona del sotscap, fingint estar de bones amb la primera per fer enrabiar l'altra. Però es va quedar, tanmateix, interessada de cop, quan va sentir com el fogoner demanava notícies de l'afer del sotsprefecte.

—Està arreglat. Està content, oi, senyor Roubaud?

—Molt content.

Pecqueux va picar l'ullet amb un aire murri.

—Oh, no s'havia d'amoïnar, perquè quan es té la protecció d'un peix gros… Ja sap qui vull dir, oi? La meva dona també li està molt agraïda.

El sotscap va interrompre aquesta al·lusió al president Grandmorin, tot repetint amb un to brusc:

—No se'n va, doncs, fins al vespre?

—Sí, la Lison ja estarà reparada, acaben d'ajustar la biela… i espero el meu maquinista, que se n'ha anat a airejar-se. El coneix, Jacques Lantier? És paisà seu.

Un instant, Roubaud va estar sense respondre, absent, el cap perdut. Després, despertant-se amb un sobresalt:

—Jacques Lantier, el maquinista… Sí, el conec. Oh, ja sap: hola i adéu. És aquí que ens hem trobat, perquè ell és més jove, i jo no l'havia vist mai allà baix, a Plassans… La tardor passada, va fer un petit servei a la meva dona, un encàrrec que li va fer, a casa d'unes cosines, a Dieppe… Un xicot capaç, pel que diuen.

Parlava a l'atzar, improvisant. De sobte, es va allunyar.

—A reveure, Pecqueux… He de donar una ullada per aquella banda.

Només llavors Philomène se'n va anar, amb el seu pas llarg d'egua; mentre Pecqueux, immòbil, amb les mans a la butxaca, rient satisfet a la ganduleria d'aquest alegre matí, se sorprenia que el sotscap, després d'haver-se acontentat a fer el tomb pel cobert, se'n tornés ràpidament. No era llarg de donar, el cop d'ull. Què podia haver vingut a espiar? Quan Roubaud entrava sota la marquesina, tocaven les nou. Va caminar fins al fons, prop de les missatgeries, va mirar, sense que semblés que trobava el que buscava; en acabat, va tornar, amb el mateix pas impacient. Successivament, va interrogar amb la mirada les oficines dels diferents serveis. A aquella hora, l'estació estava tranquil·la, deserta; i s'hi agitava tot sol, amb l'aspecte cada vegada més enervat per aquesta quietud, dins el turment d'home amenaçat per una catàstrofe, que acaba per desitjar ardentment que esclati. La seva sang freda era al límit, no podia parar quiet. Ara ja no treia els ulls del rellotge. Les nou, les nou i cinc. D'ordinari, no tornava a pujar a casa fins a les deu, després de la sortida del tren de les nou i cinquanta, per esmorzar. I, de cop, va tornar a pujar, pensant en Séverine, que també, allà dalt, devia esperar. Al corredor, en aquell precís moment, la senyora Lebleu obria a Philomène, que anava amb bata, despentinada, i portant un parell d'ous. Es van quedar, volien que Roubaud entrés a casa seva, mentre li clavaven els ulls. Tenia la clau, es va afanyar. De tota manera, en el vaivé ràpid de la porta, van veure Séverine, asseguda en una cadira del menjador, les mans ocioses, el perfil pàl·lid, immòbil. I, empenyent Philomène cap dins, tancant-se també, la senyora Lebleu li va explicar que ja l'havia vista d'aquella manera, al matí: sens dubte la història del sotsprefecte que girava malament. Però no, Philomène va explicar que acudia perquè tenia notícies; i va repetir el que acabava de sentir dir al sotscap. Llavors, les dues dones es van perdre en conjectures. Hi havia, en cadascuna de les seves trobades, uns xafardejos sense fi.

—Els han renyat, filla meva, hi posaria la mà al foc… Segur que no els toca la camisa a la pell.

—Ah, senyora meva, si ens els poguessin treure del damunt!

La rivalitat, cada vegada més enverinada, entre els Lebleu i els Roubaud havia nascut simplement d'una qüestió d'allotjament. Tot el primer pis, al damunt de les sales d'espera, servia per allotjar els empleats; i el corredor central, un autèntic corredor d'hotel, pintat de groc, il·luminat per dalt, separava el pis en dos, alineant les portes fosques a mà dreta i a mà esquerra. Però només els allotjaments de mà dreta tenien finestres que donaven al pati de sortides, plantat de vells oms, per damunt dels quals es desplegava l'admirable vista del litoral d'Ingouville; mentre que els allotjaments de mà esquerra, amb les finestres corbades, esclafades, s'obrien directament sobre la marquesina de l'estació, el pendent alt, la carena de zinc i de vidres bruts de la qual barraven l'horitzó. Res no era més alegre que els uns, amb la contínua animació del pati, la verdor dels arbres, el vast camp; i s'hi podien morir de fàstic en els altres, en què a penes s'hi veia clar, el cel tapiat com a la presó. Al davant, hi vivien el cap d'estació, el sotscap Moulin i els Lebleu; al darrere, els Roubaud, així com l'estanquera, la senyoreta Guichon, sense comptar tres apartaments que eren reservats als inspectors de pas. Ara bé, era notori que els dos sotscaps s'havien allotjat sempre costat per costat. Si els Lebleu s'estaven allà, això venia d'una condescendència de l'antic sotscap, substituït per Roubaud, que, vidu sense fills, havia volgut ser amable amb la senyora Lebleu, cedint-li el seu allotjament. ¿Però és que aquest allotjament no hauria hagut d'haver tornat als Roubaud? ¿Que potser era just relegar-los a darrere, quan tenien dret a estar a davant? Mentre els dos matrimonis havien viscut en bon acord, Séverine s'havia inclinat davant la veïna, que tenia vint anys més que ella, amb mala salut, tan enorme que s'ofegava sense parar. I la guerra no s'havia declarat de debò fins al dia en què Philomène havia fet enfadar les dues dones, a causa d'abominables xerrameques.