Buch lesen: "Carta sobre el comerç de llibres"

CARTA SOBRE EL COMERÇ DE LLIBRES

Denis Diderot

Traducció i introducció d'Antoni Furió

Breviaris II

INTRODUCCIÓ

La Carta sobre el comerç de llibres de Diderot és una obra d’encàrrec. I probablement, com de vegades succeeix amb les obres d’encàrrec, acabà no agradant a ningú. Ni als que l’havien encarregada –el gremi de llibreters de París–, que esperaven una altra cosa, una defensa més ortodoxa dels seus interessos i privilegis, amenaçats pels vents de canvi i llibertat que havia portat amb ell el Segle de les Llums, i que quedaren decebuts pel to, l’estil i molts dels arguments de l’escrit. Ni al mateix autor, que no s’està, des de les primeres pàgines i al llarg de tot l’opuscle, de desmarcar-se i fins i tot d’arremetre contra els qui li l’havien encarregat, fins al punt de proposar-ne l’abolició, la supressió total i absoluta dels gremis i les corporacions, inclòs el dels llibreters, però que sosté finalment les posicions dels seus patrons, no sense violència, en alguns casos, del que devien ser les seues pròpies opinions. En qualsevol cas, Diderot no és un mercenari de la ploma que escriu a sou i al dictat dels qui l’han contractat, sinó un escriptor de geni, capaç de transcendir l’anècdota –l’eventual supressió dels privilegis sobre els quals es fonamentava la indústria editorial– per a assajar una reflexió més general sobre la naturalesa dels llibres, que són alguna cosa més que una simple mercaderia, sobre la propietat intel·lectual i els drets d’autor, sobre la llibertat d’expressió i, en general, sobre les sempre difícils relacions entre la creació literària, el poder polític i el negoci editorial. És això mateix el que manté viva i fresca, actual, la seua lectura gairebé dos segles i mig després que fos escrita.

A mitjan segle XVIII, els llibreters de París esta-ven inquiets. Temien perdre els seus privilegis. Molt abans que la Revolució els posàs fi, l’opinió pública i les autoritats trobaven ja insuportable l’existèn- cia de qualsevol mena de privilegi, per sang o per diners. La sola paraula resultava ja odiosa, saturada d’oprobis, fins i tot si el seu significat era un altre en el món de l’edició. El privilegi, en aquest cas, era el dret exclusiu a publicar un llibre durant un període de temps determinat, al terme del qual l’editor podia demanar-ne la renovació. No existien encara ni la propietat intel·lectual ni els drets d’autor. Aquest últim perdia qualsevol dret sobre la seua obra en vendre-la a un tercer, el llibreter-editor, que era qui la publicava i la comercialitzava. Però, per tal d’assegurar-se’n l’exclusivitat, el llibreter es feia donar un privilegi reial que li garantia que ningú més podria editar l’obra durant el temps de vigència del privilegi, que era de sis anys. Restricció que ben sovint no deixava de ser paper mullat, a causa de les edicions pirates que es feien a l’estranger i a províncies, o al mateix París, en detriment dels titulars dels drets. Tot i així, els llibreters parisencs van creure convenient encarregar la redacció d’una memòria adreçada a les autoritats en què es denunciassen els mals de la indústria editorial i, sobretot, s’hi explicàs la naturalesa dels privilegis d’edició i se’n justificàs la necessitat.

El detonant va ser la concessió a les nétes de La Fontaine, el 1761, del privilegi per a l’edició de les Faules del seu avi, en perjudici dels llibreters que l’havien editat fins ara i dels qui volguessen editar-lo en el futur. El síndic del gremi, André François Le Breton, que era un dels quatre editors de l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert, publicada entre 1751 i 1765, va pensar en ell perquè escrivís un al·legat en favor dels llibreters, adreçat al nou director de la Llibreria, càrrec ocupat des de l’octubre de 1763 per Antoine-Gabriel de Sartine, que era també des de 1759 el lloctinent general de policia de la ciutat de París i que mostrava una actitud més aviat tolerant envers els filòsofs i intel·lectuals il·lustrats. Diderot s’hi va posar de seguida, aquella mateixa tardor, i enllestí l’opuscle abans d’acabar l’any. Li va donar forma de carta, transcrivint fins i tot diàlegs imaginaris amb el seu interlocutor amb l’objectiu de guanyar-se la seua simpatia i complicitat, totes dues fonamentades en una afinitat compartida per les idees il·lustrades.

Diderot va molt més lluny del que era l’objecte de l’encàrrec. Ja ho adverteix ell mateix des de la primera pàgina de l’obra:

Ací no es tracta simplement de la defensa d’interessos corporatius. Què m’importa que hi haja una corporació més o menys, a mi que sóc un dels més zelosos partidaris de la llibertat entesa en el seu sentit més ampli...

I en efecte, tot el llibre és un al·legat en defensa de la llibertat: la llibertat de pensament, la llibertat de creació, la lliure circulació d’idees i llibres, contra tota forma de censura i restricció, d’altra banda inútil, perquè els llibres, fins i tot els prohibits, i malgrat tots els impediments, acaben sempre arribant als lectors. Però, al mateix temps, és també una defensa dels interessos gremials, dels privilegis amenaçats pel liberalisme polític i econòmic que comença a surar en l’ambient. I aquestes contradiccions no poden deixar d’advertir-se en el text.

D’una banda, el llibre no és una mercaderia més, no se li poden aplicar, per exemple, els principis de la manufactura tèxtil. Però, d’altra banda, la seua propietat no difereix gens de la d’una casa o un camp. No hi ha cap diferència entre comprar una casa o un camp i comprar un manuscrit. Molt més que l’autor, és el llibreter-editor que n’ha comprat el manuscrit el veritable propietari de l’obra, l’únic que té dret a publicar-la i a veure defensada la seua propietat per les mateixes lleis que defensen la propietat de les cases i els camps. Tot el llibre gira entorn d’aquest argument central, que és el que esperaven els seus clients, que es fonamentàs el seu dret exclusiu a publicar les obres els manuscrits de les quals havien adquirit i per les quals s’havien fet expedir privilegis d’explotació en exclusiva. Però, ja ho he dit, Diderot va molt més enllà del que era l’encàrrec inicial de l’opuscle. Es remunta a la introducció de la impremta a París, el 1470, per a esbossar una veritable història de l’edició francesa, per a resseguir les lleis i els reglaments que en regulen el marc jurídic, per a exposar les dificultats de tota mena que afecten els llibreters, per a denunciar l’intrusisme dels venedors ambulants i els perjudicis causats per les edicions pirates, per a reflexionar sobre el mateix ofici d’escriure, sobre la funció de l’escriptor i la del llibreter-editor i la difícil relació entre tots dos, sobre la inutilitat de la censura, incapaç d’impedir finalment la circulació de les idees, sobre la superioritat en última instància de la raó i els seus productes per damunt de qualsevol altra consideració o restricció, política, religiosa o econòmica.

El resultat, també ho he dit, no va agradar massa als qui havien encarregat la memòria. Haurien preferit una altra prosa més forense i més efectiva. No tan literària ni tan intel·lectual, tan independent intel·lectualment. Al capdavall eren ells, els llibreters del gremi de París, els qui la pagaven. I tenien dret, per això mateix, a modificar-la substancialment. En canviaren el títol, per un altre de molt més neutre i insípid; n’alteraren l’estil, suprimint-ne els diàlegs i les interpel·lacions directes al destinatari; i en reduïren sensiblement la trama i l’extensió, abans d’enviar-la finalment, ja dessubstanciada, al magistrat Sartine. Sembla que Diderot tractà d’incloure-la posteriorment en algun volum d’obra dispersa, però la Carta sobre el comerç de llibres no es publicaria fins 1861, gairebé cent anys després d’haver estat escri-ta.[1] Ara, quan ja en fa quasi dos-cents cinquanta, les reflexions de Diderot, en una prosa àgil i exacta, ens continuen sorprenent per la seua actualitat, per la seua modernitat. Si més no, en considerar el llibre com una cosa més que una mercaderia, que un mer producte mercantil, com un producte sobretot cultural, que aspira a crear i a transmetre coneixement, a vehicular i debatre idees, a formar i influir l’opinió pública, a construir un món millor i més lliure.

[1]La propriété littéraire au xviiie siècle. Lettre sur le commerce de la librairie par Diderot, publiée pour la première fois par le comité de l’Association pour la défense de la propriété littéraire et artistique, avec une introduction par M. G. Guiffrey, París, L. Hachette, 1861.

CARTA SOBRE EL COMERÇ DE LLIBRES

Carta històrica i política adreçada a un magistrat sobre el comerç de llibres, el seu estat antic i actual, els seus reglaments, els seus privilegis, els permisos tàcits, els censors, els venedors ambulants, el pas dels ponts i altres assumptes relatius a la política literària

Vós, senyor, desitgeu conèixer les meues idees sobre un tema que us sembla molt important, i que certament ho és. Em sent massa afalagat per aquesta confiança per a no respondre-us amb la promptitud que m’exigiu i la imparcialitat que teniu dret a esperar d’un home del meu caràcter. Vós em creieu instruït, i, en efecte, tinc els coneixements que dóna l’experiència diària, a més del convenciment escrupolós que no sempre basta la bona fe per a disculpar els errors. Crec sincerament que en les discussions que afecten el bé comú, fóra més escaient callar que exposar-se, fins i tot amb les millors intencions, a omplir d’idees falses i pernicioses l’esperit d’un magistrat.

Abans de tot, doncs, us diré que ací no es tracta simplement de la defensa d’interessos corporatius.[1] Què m’importa que hi haja una corporació més o menys, a mi que sóc un dels més zelosos partidaris de la llibertat entesa en el seu sentit més ampli, que patesc amb tristesa de veure que l’últim dels talents és destorbat en el seu exercici, de veure aquells braços donats per la naturalesa a la indústria lligats pels convencionalismes, que sempre he estat convençut que les corporacions eren injustes i funestes i que en veuria l’abolició sencera i absoluta com un pas cap a un govern més assenyat.

Del que es tracta és d’examinar, en l’estat en què estan les coses i fins i tot en qualsevol altre supòsit, quines han de ser les conseqüències dels atacs que s’han dut a terme i que es podrien dur a terme encara contra el nostre món editorial;[2] si cal sofrir durant molt de temps més les ingerències dels estrangers sobre el seu comerç;[3] quina relació hi ha entre aquest comerç i la literatura; si és possible empitjorar l’un sense perjudicar l’altra, o empobrir el llibreter sense arruïnar l’autor; què són els privilegis de llibres; si aquests privilegis han de ser compresos sota la denominació general i odiosa dels altres drets exclusius; si hi ha cap fonament legítim per a limitar-ne la durada i refusar-ne la renovació; quina és la naturalesa dels fons editorials; quins són els títols de possessió del llibreter respecte a l’obra que li cedeix l’escriptor; si aquests títols són només temporals, o perpetus. L’examen d’aquests diferents punts em portarà als aclariments d’altres que vós em de-maneu.

Però primer que res, senyor, considereu que, sense parlar de la lleugeresa indecent en un home públic quan diu, en la circumstància que siga, que si es reconeix haver pres un mal partit, no li caldrà sinó retornar sobre els seus passos i desfer el que s’havia fet –manera indigna i estúpida de mofar-se de l’estat i de la fortuna dels ciutadans–, considereu, dic, que és més deplorable caure en la pobresa que haver nascut en la misèria; que la condició d’un poble embrutit és pitjor que la d’un poble brut; que una branca de comerç esgarriada és una branca de comerç perduda; i que es fa més mal en deu anys del que es pot reparar en un segle. Considereu que, com més duradors són els efectes d’una mala política, més necessari és ser circumspecte, tant si es tracta d’establir com d’abolir; i en aquest últim cas, jo us preguntaria si no cauríem en una vanitat ben estranya, si no seria una injúria ben gratuïta per a aquells que ens han precedit en el ministeri tractar-los d’imbècils sense haver-nos molestat a remuntar-nos a l’origen de les seues institucions, sense examinar les causes que les han suggerides ni haver seguit les revolucions favorables o contràries que han experimentat. Em sembla que és en la història de les lleis i dels reglaments on cal buscar els vertaders motius per a continuar o abandonar la línia traçada; és també per ací per on començaré. Caldrà prendre les coses des de lluny; però si no us aporte res de nou, almenys reconeixereu que tenia les nocions preliminars que em suposàveu. Tingueu, doncs, senyor, l’amabilitat de seguir-me.

Els primers impressors que s’establiren a França treballaren sense competidors, i no tardaren a fer-se una fortuna honesta. Tanmateix, no va ser sobre Homer, ni sobre Virgili ni sobre cap autor d’aquesta volada com va donar els seus primers passos la impremta naixent. Es començà amb obretes de poc valor, de poca extensió i del gust d’un segle bàrbar. És presumible que aquells que s’acostaren als nostres antics tipògrafs, zelosos de consagrar les primícies del nou art a la ciència que professaven i que devien considerar com l’única essencial, exercissen alguna influència sobre les seues eleccions. Em semblaria obvi que un caputxí hagués aconsellat Gutenberg començar amb La regla de sant Francesc. Però, amb independència de la naturalesa i del mèrit real d’una obra, la novetat de l’invent, la bellesa de l’execució i la diferència de preu entre un llibre imprès i un manuscrit, tot contribuïa a afavorir la ràpida venda del primer.

Després d’aquestes primeres provatures de l’art més important que es puga imaginar per a la difusió i la durada dels coneixements humans –provatures que aquest art no oferia al públic sinó com a bestreta del que podria arribar a esperar-se’n un dia que no calgué esperar gaire temps, ja que estaven destinats a caure en el menyspreu a mesura que la gent s’il·lustràs i que avui només són preciosament col·leccionats per l’extravagant curiositat d’alguns personatges singulars que prefereixen un llibre rar a un bon llibre–, un bibliòman com jo, un erudit que s’ocupa de la història de la tipografia, com el professor Schepfling,[4] hem mamprès obres d’utilitat general i ús diari.

Però aquestes obres són escasses en nombre; en ocupar quasi totes les impremtes d’Europa alhora, esdevingueren ben aviat corrents i la seua venda deixà de basar-se en l’entusiasme per un art nou i justament admirat. Aleshores eren molt poques les persones que llegien; un comerciant no sentia la passió de tenir una biblioteca ni arrabassava a preu d’or i de plata a un pobre literat un llibre que li fos útil. ¿Què van fer els impressors? Enriquits per les seues primeres temptatives i encoratjats per alguns homes il·lustrats, aplicaren la seua mestria a obres molt estimables però de menor circulació. Algunes d’aquestes obres van agradar i s’esgotaren amb una rapidesa proporcional a una infinitat de circumstàncies diverses; d’altres van ser ignorades, i n’hi hagué algunes que no suposaren sinó pèrdues per a l’impressor. Però les pèrdues es van veure compensades pels guanys de les que tingueren èxit i per la venda corrent de llibres necessaris i de consum que reportaven ingressos continus; i fou aquesta font regular d’ingressos el que inspirà la idea de fer-se un fons.

Un fons editorial consisteix, doncs, en la possessió d’un nombre més o menys considerable de llibres apropiats per als diferents estaments de la societat, i assortit de manera que la venda segura però lenta d’uns, compensada amb escreix per la venda també segura però més ràpida d’altres, afavoresca l’increment de la primera possesió. Quan no compleix totes aquestes condicions, un fons resulta ruïnós. Tan bon punt es va comprendre la necessitat dels fons, les empreses es multiplicaren fins a l’infinit, i molt aviat els homes de lletres, que han estat pobres en totes les èpoques, pogueren procurar-se a un preu mòdic les obres principals de cada gènere.

Fins ací tot anava bé i res no anunciava la necessitat d’un reglament ni de cap cosa que s’assemblàs a un codi de l’edició.

Però per a comprendre bé el que segueix, estigueu segur, senyor, que aquests llibres erudits i d’un cert ordre no han tingut, no tenen i no tindran mai més que un petit nombre de compradors. I que sense l’ostentació de la nostra època, que malauradament s’ha estès sobre tota mena d’objectes, tres o quatre edicions fins i tot de les obres de Corneille, de Racine o de Voltaire, bastarien per a tot França; quantes menys en caldrien de Bayle,[5] de Moréri,[6] de Plini, de Newton i d’una infinitat d’altres obres! Abans de la nostra època, molt més interessada per les coses sumptuoses i pomposes que per les útils, la majoria dels llibres figuraven entre aquestes darreres, i eren els ingressos continus de les obres comunes i diàries, juntament amb la venda d’un petit nombre d’exemplars d’alguns autors apropiats per a determinats estaments, el que mantenia el zel dels comerciants. Suposeu que les coses estiguessen avui com ho estaven aleshores; suposeu que existís aquesta mena d’harmonia entre productes difícils i productes de venda corrent. Aleshores podríeu cremar el codi de l’edició: resultaria inútil.

Però encara no ha obert un camí nou la indústria d’un particular, que de seguida s’hi precipiten tots. Les impremtes no tardaren a multiplicar-se, i aquests llibres de primera necessitat i d’utilitat general, la venda contínua i els ingressos diaris dels quals fomentaven l’emulació dels llibreters, esdevingueren tan comuns i d’un rendiment tan pobre, que calgué més temps per a vendre’n una petita tirada que per a esgotar l’edició sencera d’una altra obra. El benefici dels productes corrents esdevingué quasi nul, i el comerciant no recuperava amb els productes segurs el que perdia amb els altres, perquè no hi havia cap circumstància que pogués canviar-ne la naturalesa i augmentar-ne la difusió. El risc de les empreses singulars ja no es veia compensat per la seguretat de les altres, i una ruïna gairebé evident conduïa insensiblement el llibreter a la pusil·lanimitat i l’entumiment, quan aparegueren alguns d’aquests homes rars que quedaran inscrits per sempre en la història de la impremta i de les lletres, els quals, animats de la passió per l’art i plens de la noble i temerària confiança que els inspiraven talents superiors, impressors de professió, però que coneixien profundament la literatura i eren capaços d’afrontar totes les dificultats alhora, conceberen els projectes més audaços i se n’haurien sortit amb honor i profit, si no hagués estat per un inconvenient que sens dubte ja sospiteu i que ens avança un pas cap a la trista necessitat de recórrer a l’autoritat en un assumpte de comerç.

Mentrestant, les disputes entre els fanàtics, que generen sempre una multitud d’obres efímeres però de venda ràpida, substituïren temporalment els antics ingressos que s’havien extingit. El gust que algunes vegades renaix en un poble per un cert tipus de coneixements, però que només renaix a costa del declivi d’un altre –com hem vist en la nostra època que la passió per la història natural ha succeït la que se sentia abans per les matemàtiques, sense que sapiguem quina serà la ciència que desplaçarà el gust avui regnant–, aquesta efervescència sobtada, dic, va treure dels magatzems algunes produccions que s’hi podrien, alhora que en condemnava un nombre igual a podrir-se en el seu lloc. Després, en apaivagar-se les disputes religioses, s’extingí també l’interès per les obres polèmiques, hom en va sentir el buit i es va avergonyir de la importància que els havia donat. El temps que produeix artistes singulars i agosarats és ben curt, i aquells de qui us parlava no tardaren a conèixer el perill de les grans empreses, quan van veure homes àvids i mediocres defraudar de cop i volta les esperances de la seua indústria i arrabassar-los els fruits del seu treball.

En efecte, els Estienne,[7] els Morel[8] i altres impressors competents encara no havien acabat de publi-car una obra que els havia costat grans despeses, però en l’èxit de la qual confiaven, que ja la mateixa obra era reimpresa per gent inepta que no tenia cap dels seus talents; per gent que, no havent esmerçat cap despesa, podien vendre-la a un preu més baix i gaudir dels progressos i els esforços d’aquells, sense haver corregut cap dels seus riscs. ¿Què va passar, doncs? El que havia de passar i el que passarà sempre. La competència va convertir en ruïnosa l’empresa més bella; van haver de transcórrer vint anys per a vendre una edició, quan amb la meitat de temps se n’haurien esgotat dues. Si, com solia passar, la falsificació era inferior a l’edició original, el falsificador posava el seu llibre a un preu baix. Naturalment, la indigència de l’home de lletres, condició enutjosa a la qual es torna sempre, el portava a preferir l’edició menys cara a la millor. No per això el falsificador es feia ric, mentre que l’home emprenedor i competent, aclaparat per l’home inepte i rapaç que el privava inopinadament d’un guany proporcional a la seua cura, a les seues despeses, a la seua mà d’obra i als riscs del seu negoci, perdia l’en-tusiasme i es quedava sense coratge.

No es tracta, senyor, de perdre’s en especulacions ni d’oposar vagues raonaments a fets i a queixes que han esdevingut el motiu d’un codi particular. Heus ací la història dels primers temps de l’art tipogràfic i del comerç de llibres, imatge fidel dels nostres dies i causa primera d’un reglament l’origen del qual ja heu entrevist.

Digueu-me, senyor: ¿calia fer el desentès davant les queixes dels damnificats, abandonar-los al desànim, deixar que continuassen les inconveniències i esperar que ho solucionàs el temps, que de vegades desembolica per ell mateix coses que la prudència humana acaba llançant a perdre? Si és així, deixem estar l’estudi del passat; esperem tranquil·lament que els problemes es resolguen per ells mateixos i abandonem-nos a la discreció del temps futur, que posa fi a tot, és cert, però que posa fi a tot bé o malament, i, segons sembla, més sovint malament que bé, perquè els homes, a pesar de la seua peresa natural, no s’atenen encara a aquesta política tan fàcil i tan còmoda que torna superflus els homes de geni i els grans ministres.

És cert que el gran públic semblava beneficiar-se de la competència, que els escriptors desdenyaven els llibres mal fets i que els impressors competents, després d’haver lluitat durant un temps contra la morositat dels ingressos i el malestar que se’n seguia, es decidien normalment per abaixar el preu dels seus. Fóra també massa ridícul suposar que els jutges encarregats d’aquesta branca del comerç ignorassen aquest avantatge i l’haguessen negligit, si hagués estat tan real com semblava a primera vista; però no us enganyeu, senyor, de seguida s’adonaren que l’avantatge no era sinó momentani i que acabava tornant-se en contra d’una professió desanimada i en perjudici dels escriptors i de les lletres. Tant l’impressor competent privat de la seua recompensa, com el falsificador injust sense fortuna, es trobaren en la mateixa impossibilitat d’emprendre cap gran projecte, i arribà un moment en què, entre un gran nombre de comerciants, difícilment se n’haurien trobat dos que s’haguessen atrevit a publicar un infòlio. Avui passa el mateix; el gremi de llibreters i impressors de París està format per tres-cents seixanta comerciants; em consta que no n’hi trobaríem deu d’em-prenedors. Apel·le als benedictins, als erudits, als teòlegs, als homes de lleis, als antiquaris, a tots aquells que treballen en grans obres i voluminoses col·leccions; i si veiem avui tants redactors ineptes de llibres grans i petits, tants gasetillers, tants compendiadors, tants esperits mediocres ocupats i tanta gent competent ociosa, és com a conseqüència tant de la indigència del llibreter, privat dels seus ingressos diaris per culpa de les falsificacions i per una multitud d’altres abusos, que fan del tot impossible que puga emprendre una obra important de venda llarga i difícil, com de la peresa i l’esperit superficial del nostre segle.

No és un comerciant qui us parla, sinó un home de lletres a qui alguna vegada els seus col·legues han consultat sobre la millor manera de fer servir el seu talent. Si jo els proposàs alguna gran empresa, no em respondrien: «¿Qui em llegirà? ¿Qui comprarà els meus llibres?», sinó: «Quan el meu llibre estiga acabat, on estarà el llibreter que se n’ocuparà?» La majoria d’aquesta gent no té res, i el que els fa falta avui és qualsevol llibret infame que els procure ben aviat diners i pa. En efecte, jo us podria citar vint grans i belles obres els autors de les quals han mort abans d’haver pogut trobar un comerciant que se n’ocupàs, fins i tot a un preu tirat.

Us deia ara mateix que els impressors competents normalment havien de baixar de preu els seus llibres. Però també n’hi hagué de tossuts, que s’entestaren a prendre el partit contrari, malgrat el risc de morir en la misèria. De segur que així feien rics els falsificadors, als quals enviaven la majoria dels compradors. Però ¿què els passava a aquests? Doncs que no tardaven a sentir-se decebuts per aquestes edicions infames i acabaven adquirint dues vegades el mateix llibre; que el savi, a qui es pretenia afavorir, en resultava veritablement perjudicat; i que els hereus dels impressors competents només recollien, de vegades després de la mort d’aquests, una petita porció del fruit dels seus treballs.

Us pregue, senyor, que, si coneixeu algun escriptor d’una certa edat, li pregunteu quantes vegades ha renovat la seua biblioteca i per quina raó. Al principi, la gent es deixa dur per la curiositat i la pròpia indigència, però al final el bon gust acaba imposant-se i desallotjant de les prestatgeries les males edicions per a fer lloc a les bones. De tota manera, tots aquests cèlebres impressors de qui ara busquem les edicions, que ens sorprenen per les seues obres i de qui guardem bona memòria, van morir pobres. Van estar a punt d’abandonar els seus caràcters i les seues impremtes, quan la justícia del magistrat i la liberali-tat del sobirà vingueren en la seua ajuda.

Posats a triar entre el gust que sentien per la ciència i pel seu art, i el temor de veure’s arruïnats per àvids competidors, ¿què van fer aquests competents i desa-fortunats impressors? Elegiren, entre els manuscrits que quedaven, alguns que poguessen reeixir; en prepararen l’edició en silenci, l’executaren i, per evitar en la mesura del possible que fos piratejada –cosa que havia iniciat la seua ruïna i que segurament l’hauria consumada–, quan van estar a punt de publicar-la, sol·licitaren i obtingueren del monarca un privilegi exclusiu per a la seua empresa. Ací teniu, senyor, la primera línia del codi de l’edició i el seu primer reglament.

Abans d’anar més lluny, senyor, ¿no us puc demanar què es el que desaproveu en la precaució del comerciant o en el favor del sobirà? «Aquesta exclusivitat –em respondreu– atempta contra el dret comú». Hi estic d’acord. «Pot ser que el manuscrit per al qual es concedís no fos l’únic que existís, i que un altre tipògraf en posseís o pogués procurar-se’n un altre». Això és veritat, però només en alguns casos, perquè l’edició d’una obra, sobretot en aquests primers temps, no implicava només la possessió d’un sol manuscirt, sinó la col·lació d’un gran nombre d’exemplars, col·lació llarga, penosa i dispendiosa. De tota manera, no us contradiré, no vull fer-ho difícil. «Ara bé, potser afegiríeu, devia semblar dur concedir a un el que es refusava a un altre». Així ho semblava també, encara que es tractava de defensar la causa del primer ocupant i de la seua legítima possessió, perquè aquesta es fonamentava en els riscs, la cura i les inversions avançades. Tanmateix, perquè la derogació del dret comú no fos excessiva, es jutjà convenient limitar el temps de l’exclusivitat. Veieu que el ministeri, procedint amb un cert coneixement de causa, responia en part a les vostres objeccions; però el que potser no veieu ni el ministeri va percebre des del principi és que, lluny de protegir l’emprenedor, li parava una trampa. Sí, senyor, una trampa, com de seguida ho podreu jutjar.

No és el mateix una obra que una màquina, on l’assaig en constata l’efecte, ni que un invent, que es pot verificar de mil maneres, o que un secret, l’èxit del qual s’ha pogut provar. L’èxit mateix d’un llibre excel·lent depèn, en el moment de l’edició, d’una infinitat de circumstàncies raonables o rares, que ningú, per molta sagacitat i interès que posàs, no podria preveure.

Suposem que L’esperit de les lleis[9] fos la primera producció d’un autor desconegut i relegat per la misèria a viure en un quart pis.[10] Malgrat tota l’excellència d’aquesta obra, dubte que se n’haguessen fet tres edicions, i, tanmateix, n’hi ha potser vint. Segurament, les dinou vintenes parts dels qui l’han comprada pel nom, la reputació, la posició i el talent de l’autor, i que el citen contínuament sense haver-lo llegit ni entès, a penes el coneixerien de nom. ¿I quants autors hi ha que no han obtingut la celebritat que mereixien fins molt de temps després de la seua mort? Aquesta és la sort de quasi tots els homes de geni. No estan a l’abast del seu segle. Escriuen per a la generació següent. ¿Quan es busquen les seues obres a les llibreries? Potser trenta anys després d’haver eixit dels magatzems per anar a servir de pasta de cartró. En matemàtiques, en química, en història natural, en jurisprudència i en moltes altres matèries particulars, passa tots els dies que el privilegi expira abans que s’haja consumit la meitat de l’edició. Ara bé, podeu pensar que el que passa ara ha degut passar abans i passarà sempre. Sol succeir que, en publicar-se la segona edició d’un manuscrit antic, el que queda de la primera esdevinga pura pèrdua per al privilegiat.