Dels orígens a l'abolició

© Dels textos: els autors, 2021

© D’aquesta edició: Universitat de València i Generalitat Valenciana, 2021

Il·lustració de la coberta: Mural del Saló de Corts. Generalitat Valenciana,

Mateo Gamón (2018).

Correcció: Xavier Llopis

Maquetació: Addenda

Disseny de coberta: Quinto A Estudio Gráfico

ISBN (OC): 978-84-9134-596-1

ISBN (Vol. II): 978-84-9134-878-8 (paper)

ISBN (Vol. II): 978-84-9134-879-5 (ePub)

ISBN (Vol. II): 978-84-9134-880-1 (PDF)

Edició digital

Índex

Pròleg

Antoni Furió

La Generalitat valenciana a través del prisma de las cortes

M. Rosa Muñoz Pomer

Els diputats del General abans de la Diputació del General. Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362

Vicent Baydal Sala

Cròniques de la feina oculta: els funcionaris de la Diputació del General del Regne de València al segle XV

Laura Peris Bolta

El General en tiempo de crisis: su reforma en las cortes de 1437-1438

José Antonio Alabau Calle

El arrendamiento de las generalidades a mediados del siglo XV: el fin de un negocio mercantil

Enrique Cruselles Gómez

Una font alternativa de renda. La noblesa valenciana com a beneficiària del deute censalista de la Generalitat a la fi del segle XV

Pau Viciano

Els conversos en la Diputació del General del Regne de València (1404-1423)

Guillermo López Juan

Las complicadas relaciones entre la Generalitat valenciana y los mudéjares en época bajomedieval. Marginación, silencio, conflictos, integración

Manuel Ruzafa García

Cuerpo unido. La Diputación del General y el gobierno republicano del Reino de Valencia en el primer tercio del siglo XVI

Juan Francisco Pardo Molero

La Generalitat más allá de las funciones fiscales

Óscar Clavell

La indefinición funcional Generalidad-Juntas de Estamentos en la Valencia foral moderna. Su promoción por la Corona

Emilia Salvador Esteban

Entre Diputació i estaments. El canonge don Gaspar Grau d’Arellano, un personatge clau en les institucions valencianes (segona meitat del segle XVII)

Miquel Fuertes Broseta

De l’ocàs a la dissolució. La Diputació del General en el tombant dels segles XVII i XVIII

Joaquim E. López Camps

A vueltas con la representación política del Reino de Valencia en la Edad Moderna. Los Estamentos y su prohibición por Felipe V

Carmen Pérez Aparicio

La Generalitat y la gestión de los recursos naturales. El contrato de concesión de explotación salinera (ss. XVI-XVII)

M. Magdalena Martínez Almira

La Generalitat valenciana y la explotación intensiva de las zonas húmedas del litoral valenciano (ss. XVI-XVII)

Francisco José Abellán Contreras

La última estructura organizativa de la Generalitat en el XVIII. Recursos, carencias y paradojas a las puertas de su desaparición

Sergio Villamarín Gómez

Pròleg

La Diputació del General, més coneguda per Generalitat, és una institució relativament singular en la història europea. Relativament, perquè la valenciana no és l’única que va existir amb aquest nom –hi hagué, i torna a haver-hi, una Generalitat a Catalunya, i una Diputación del General a Aragó– i perquè, bé que amb altres noms, van haver institucions similars en altres països d’Europa occidental, com ara les diputacions o comitès permanents dels Estats provincials o generals dels Països Baixos, els Gedeputeerde Staten o Gecommitteerde Raden. Al capdavall, tant la Corona d’Aragó, dins la qual s’integrava el regne de València, com l’Estat borgonyó –o borgonyoflamenc–, dins el qual s’integraven els Països Baixos al final de l’edat mitjana, eren dues monarquies compostes, com ho seria també, més tard, als primers segles de l’edat moderna, la monarquia hispànica, conformada precisament, junt amb Castella, per la Corona d’Aragó –inclosos els seus territoris italians– i pels Països Baixos, incorporats en tant que possessió dels Habsburg, com a ducs titulars de Borgonya. La monarquia hispànica dels Àustria era certament una monarquia composta, amb diversos nivells d’integració, i de la mateixa manera que la Corona d’Aragó comprenia els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols i el principat de Catalunya, els Països Baixos incloïen els estats –posteriorment anomenats províncies– de Flandes, Brabant, Holanda, Zelanda, Frísia, Groninga, Limburg, Luxemburg, Gueldre, Utrecht…, un conjunt de feus, comtats i ducats que més tard serien coneguts com les «disset províncies» i també, de manera genèrica, com a Flandes, prenent el nom d’un dels estats pel de tot el regne –com passarà també després amb Holanda i les Províncies Unides (Nederlanden en neerlandès i Dutch Republic en anglès). Una monarquia composta governada a través de diferents consells –subdivisions de l’antic consell reial medieval–, tant de naturalesa territorial –Castella, Aragó, Navarra, Índies, Itàlia, Portugal, Flandes–, com temàtica –Inquisició, Estat, Hisenda, Guerra, Cambra, Croada, Ordes Militars. El Consell d’Aragó, creat per Ferran el Catòlic el 1494, s’ocupava dels territoris tant ibèrics com italians de la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, encara que els dos últims serien transferits més tard, el 1556, al Consell d’Itàlia, de nova creació), mentre que el Consell de Flandes, instituït el 1588 –poc després de la revolta de les Províncies Unides i el mateix any de la proclamació de la república independent–, s’encarregava de la governació dels Països Baixos.

El terme de monarquia composta va ser encunyat per Helmut G. Koenigsberger el 1975 i popularitzat sobretot per John H. Elliott per a descriure els estats que compartien un mateix sobirà –en forma d’unió personal o dinàstica–, però eren governats com si fossen regnes separats, segons les seues pròpies lleis i institucions. La Corona d’Aragó era una monarquia composta, dins la qual els regnes d’Aragó i València i el principat de Catalunya tenien les seues pròpies lleis (els Furs, en el cas valencià) i institucions representatives, les corts (només el regne de Mallorca no comptava amb unes corts pròpies i, de vegades, els seus representants participaven en les catalanes). Cada regne celebrava separadament les seues corts (en el cas del regne de València, se’n van celebrar 37 en la baixa edat mitjana, entre 1261 i 1495) i només de manera molt excepcional, per a tractar temes d’especial importància, es convocaven corts generals de tots els estats i territoris de la Corona. Aquestes corts generals es van reunir un total de setze vegades entre 1289 i 1585, en la seua gran majoria a la vila aragonesa de Montsó, situada gairebé en la frontera entre Aragó i Catalunya (només en tres ocasions es van celebrar en altres localitats, sempre dins el regne d’Aragó), però les deliberacions es feien per separat, tant per territoris com, dins d’aquests, per braços (quatre en Aragó i tres en Catalunya i el regne de València).

Per altra part, les corts –tant les particulars de cada regne com les generals de tota la Corona d’Aragó– eren una derivació de l’antiga cúria règia o cort reial, un òrgan consultiu del monarca, integrat inicialment només per nobles i eclesiàstics, i de les assemblees de Pau i Treva que, des del 1021, es reunien a Catalunya per a discutir i acordar la interrupció de les guerres i els actes de violència. L’any 1192 els representants de les ciutats i viles reials hi participaren per primera vegada. Va ser, però, al segle XIII, durant els regnats de Jaume I i el seu fill Pere el Gran, quan es desenvoluparen i adquiriren perfils propis les dues institucions nascudes de l’antiga cúria règia: les corts i el consell reial. Les primeres corts valencianes es van celebrar el 1261, amb la participació, a més de barons i prelats, dels representants de les ciutats i viles de València, Castelló, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia, mentre que les primeres corts aragoneses i catalanes –tot i els antecedents de les assemblees reunides als segles XII i XIII– daten de 1283, en temps ja de Pere el Gran. Per la seua part, el consell reial va ser regulat per Alfons el Franc el 1286 i, sobretot, per Pere el Cerimoniós, que n’estatuí les competències i la composició a les Ordinacions… sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort, redactades cap al 1344 sobre el model de les Leges palatinae del regne de Mallorca. És a dir, que d’una primitiva cúria règia –o comtal, en el cas de Catalunya–, formada per magnats, bisbes, jutges i alts consellers que assessoraven el monarca en la presa de decisions, en van derivar dues institucions noves, desenvolupades en la segona meitat del segle XIII: les corts, que assumien la representació política de cada regne –per bé que no de manera unitària, sinó separada per braços o estaments–, i el consell reial, que continuà exercint les funcions consultives de l’antiga cúria règia i erigint-se en l’únic òrgan veritablement suprarregional i comú a tots els territoris de la Corona d’Aragó. El consell reial comptava, com a membres permanents, amb el canceller, el vice-canceller, els majordoms d’Aragó, Catalunya i els regnes de València i de Mallorca, els camarlencs, el mestre racional, el tresorer, els auditors, secretaris i altres oficials de la casa del rei, a més dels membres de la família reial, nobles, eclesiàstics, juristes i altres persones que el monarca estimàs oportú convocar. El 1494, durant el regnat de Ferran el Catòlic, es transformaria en el consell d’Aragó, un dels òrgans consultius i de govern de la nova monarquia hispànica, que es mantindria operatiu durant poc més de dues centúries, fins a la seua supressió el 15 de juliol de 1707, dues setmanes després dels decrets de Nova Planta, i el repartiment dels seus afers entre els consells de Castella i de la Cambra.

Enfront del rei i del consell reial, que assumien, per dir-ho així, les funcions executives i de govern, i que estenien la seua actuació sobre el conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó, hi havia les corts –i, més tard, també la Generalitat, com a diputació permanent de les corts–, que representaven políticament cada un dels regnes de la Corona i col·laboraven amb el monarca en la producció legislativa –els furs, en el cas valencià, paccionats entre el rei i els braços de les corts– i en l’aprovació de subsidis i impostos –i aviat també en la seua recaptació i gestió– destinats, principalment, a finançar les guerres del rei. Amb el temps, i a mesura que les corts es consolidaren i afirmaren el seu perfil institucional, el monarca deixà de veure-les com una assemblea consultiva i proveïdora d’assistència militar o financera o fins i tot com un instrument –gràcies al pes i la importància política que hi tenien les ciutats i viles reials– sobre el qual recolzar-se per a neutralitzar la influència de l’alta aristocràcia i de l’Església, per a percebre-les cada vegada més com un contrapoder i un obstacle a l’exercici de la seua pròpia autoritat. Per això es resistia a convocar-les i en diferia tant com podia la celebració, tot i que, en el cas de les valencianes, els Furs establien l’obligació de reunir-les periòdicament. Segons un privilegi –el codi legal del regne de València es basava tant en els furs aprovats en les corts com en els privilegis atorgats pel sobirà– de 1261, cada nou monarca hauria d’anar a la capital valenciana en el termini d’un mes després del seu ascens al tron per a jurar els Furs en el marc de les corts, obligació ratificada per Pere el Gran en les corts de 1281. Vint anys després, Jaume II establia l’obligació de convocar-les cada tres anys, una periodicitat –la mateixa que l’establerta per a les corts catalanes el mateix any– que no arribaria a respectar-se, tot i que Pere el Cerimoniós confirmaria el 1336 aquesta celebració triennal, estipulant a més que les corts havien de celebrar-se cada tres anys, el dia de Tots Sants. El mateix monarca també deixava la porta oberta a no presidir-les personalment –i ser substituït pel primogènit– per algun fort impediment –greu malaltia o haver de defensar la frontera–, tot comprometent-se a venir a València i celebrar-hi corts dos mesos després de cessar l’impediment. Mentrestant, no podia sol·licitar cap donatiu i, si ho feia, se li podria denegar.

El rei podia resistir-se a convocar les corts –i així ho van fer tant com van poder Pere el Cerimoniós i els seus successors, incloent-hi Alfons el Magnànim, Ferran el Catòlic i els monarques de la casa dels Àustria–, però en la pràctica no podia governar els regnes sense elles i, sobretot, sense el seu suport financer. Al capdavall, els seus recursos patrimonials, de naturalesa similar, per bé que molt més substancials, als de qualsevol altre senyor, resultaven insuficients per a cobrir les despeses creixents tant militars –la guerra es va fer contínua, quasi permanent, al llarg del Tres-cents i en les centúries següents– com del desenvolupament polític i administratiu del mateix Estat, amb cada vegada més servidors i personal especialitzat. Per afrontar-les, el monarca ja no tenia prou amb els ingressos del domini reial, les rendes dels seus vassalls directes, ni altres drets i regalies, i havia de recórrer a la contribució de tots els seus súbdits, la majoria dels quals no eren vassalls seus sinó d’altres senyors, laics o eclesiàstics. I això requeria el concurs de les corts, que havien d’aprovar primer els subsidis demandats pel monarca i, després, els impostos amb què s’obtindrien les quantitats acordades amb aquest. Al contrari que els censos, les taxes o els tributs de naturalesa feudal, els impostos –directes o indirectes, fixos o proporcionals– eren de naturalesa pública i afectaven al conjunt dels habitants del regne, és a dir, a la totalitat dels súbdits del rei, i no sols als seus vassalls directes. La capacitat d’imposar era una potestat del poder reial –ningú més no la podia exercir, sinó era per concessió del sobirà, com ara les ciutats i viles reials–, però l’aprovació dels subsidis o donatius sol·licitats i dels impostos amb què es reunirien aquests incumbia també les corts, en representació del conjunt del regne. El rei no podia imposar-los per ell sol. No podia fer-ho sense les corts. No podia deixar de convocar-les quan necessitava diners i no tenia una altra forma d’obtenir-los.

Política i economia, poder i fiscalitat, es presenten, doncs, estretament vinculats. Tot i les seues resistències, per por de veure’s limitat, disminuït, políticament, el monarca no podia deixar de celebrar corts, urgit per necessitats financeres peremptòries. Per la seua part, els braços aprofitaven les assemblees parlamentàries per a denunciar els abusos i contrafurs dels oficials reials –és a dir, per a posar fre a l’autoritarisme monàrquic– i arrancar noves concessions polítiques al sobirà, que quedaven recollides en forma de nous furs. És això al que la historiografia catalana, valenciana i espanyola en general es refereix amb el nom de «pactisme», perquè les lleis eren «paccionades» entre el rei i el regne –representat políticament per les corts–, però que en la literatura especialitzada –anglesa i internacional– es coneix com a constitucionalisme. El regne tenia la seua llei pactada –la Carta Magna en Anglaterra, les Constitucions a Catalunya, els Fueros a Aragó i els Furs a València–, i el monarca hi quedava legalment subordinat. Havia de jurar els Furs al començament del seu regnat, i s’exposava a no ser reconegut si no ho feia. No estava per damunt de la llei, sinó per sota. I les corts –i les institucions emanades d’elles, com la Generalitat– estaven per recordar-li-ho i, si fos el cas, deposar-lo, com faria la Generalitat de Catalunya amb Joan II el 1462.

Per altra part, si la funció fonamental de les corts era la legislativa –la de negociar i pactar amb el rei noves lleis o furs per al govern del regne–, aviat se li afegirien també competències de caràcter polític, judicial i financer. Polític, perquè en les corts es produïa un reconeixement recíproc entre el rei, que jurava a l’inici del seu regnat respectar els furs, i els súbdits, representats pels braços o estaments, que li juraven fidelitat a més d’assessorar-lo sobre qüestions de pau i guerra. Judicial, en tant que en cas d’incompliment dels Furs per part dels oficials reials o del mateix monarca es presentava davant aquest una protesta en forma de «greuge» amb caràcter de contrafur que havia de ser reparat. I financer, donat que, com a compensació a l’activitat legislativa del rei, els braços havien d’assistir-lo amb concessions i donacions econòmiques que sufragassen les seues empreses polítiques i militars.

L’afirmació de les corts com a institució representativa del regne es produirà al llarg del Tres-cents. Ja en l’assemblea de 1336, a l’inici del seu regnat, Pere el Cerimoniós reconeixia que «la dita Cort general representa tot lo regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat de aquella són los prelats, religioses et persones ecclesiàstiques qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort». Segons aquesta definició, les corts eren l’òrgan representatiu del regne de València en la baixa edat mitjana, unint al seu si els representants dels tres braços (eclesiàstic, nobiliari i reial) que es reunien en un marc institucional definit i delimitat per a negociar amb el rei. El terme clau en aquesta cita textual de 1336 i en la definició de la naturalesa i la funció de les corts és el de «representació». Les corts valencianes, en paraules dels seus components, representen a tot el regne valencià, és a dir, el representen políticament a través dels seus estaments, que era l’única forma com s’entenia la representació política en les societats pre-modernes.

És també al llarg del segle XIV quan comença a utilitzar-se el nom de General o generalitat, encara en minúscula i en un sentit genèric, per a referir-se al conjunt del regne i, en particular, a les mateixes corts, que n’ostentaven la representació política. Ja en una data tan primerenca com 1314, la ciutat de València s’adreça a les altres viles reials per tal de «tractar sobre alscuns negocis fervents e perjudicials a la generalitat del dit regne» i «pendre alcun útil remey per bon estament del dit regne». Ací «generalitat» vol dir encara «totalitat», en un sentit no molt diferent al de l’expressió «general bé e profit de tot lo regne» que s’utilitza en una carta dels jurats de València a Jaume II en aquests mateixos anys. El terme de General –ja en majúscula, diríem avui– apareix documentat per primera vegada el 1330, poc després de les corts de 1329-1330 en les quals es va aconseguir la unificació legislativa del regne, en renunciar als furs d’Aragó i acceptar els de València els magnats que encara no ho havien fet. En endavant, el regne de València tindria unes mateixes lleis, els Furs, aplicades a tot el seu territori. És en aquest context que el braç reial, liderat per la ciutat de València, presenta unes peticions al monarca, Alfons el Benigne, fetes en nom de tot «lo General del regne de València» i en utilitat i profit de tots els seus habitants: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública». En la taula de negociació, els interlocutors del monarca ja no parlaven en nom d’un sol estament –dels tres que constituïen les corts–, sinó de tot el cos polític –l’«universal estament del dit regne e de la cosa pública»–, representat pel General, que no era sinó el conjunt dels tres braços o estaments de les corts. Era ja una representació institucional, perquè les corts i els estaments que les integraven tenien una existència institucionalitzada, però encara imprecisa i eventual, perquè ni les corts tenien un caràcter permanent –només es reunien quan les convocava el monarca, i això es faria cada vegada més de tard en tard– ni el General tenia encara una existència orgànica, més enllà de la troballa semàntica que suposava l’encunyació d’un terme par a designar al conjunt dels estaments de les corts.

El General, o més concretament el «General de tot lo dit regne», eren, doncs, les corts o, millor, el conjunt dels tres estaments que les constituïen. En efecte, el General no eren ben bé les corts, perquè aquestes no constituïen un cos legislatiu permanent, sinó que la seua existència legal quedava circumscrita al temps en què estaven reunides, mentre que el General podia parlar en nom del regne –en nom dels tres estaments que representaven políticament el regne– en qualsevol moment, més enllà del temps de celebració de les corts i sempre que el monarca necessitàs de la interlocució amb una representació col·lectiva del regne (en particular, en aquests anys, per tal de finançar la guerra amb Gènova pel domini de Sardenya i, poc després, la guerra amb els benimerins pel control de l’estret de Gibraltar). Des dels anys trenta del segle XIV tenim documentada, doncs, l’existència d’un nou actor polític, el General, amb el mateix nom i les mateixes funcions que els que s’estaven desenvolupant paral·lelament a Catalunya i Aragó. I fins i tot, el 1342, els síndics catalans proposaren a Pere el Cerimoniós, per tal d’aprovar els ajuts financers necessaris per a reintegrar el regne de Mallorca, que celebràs «Conseyl General dels Generals dels regnes de Aragó, de València e de Cathalunya». S’hauria creat així un òrgan supraterritorial, representatiu del conjunt de la Corona, que hauria fet de contrapès del poder reial i hauria estret els vincles polítics entre els diferents regnes i territoris d’aquella monarquia composta, unida per la figura d’un rei comú a tots ells. El Cerimoniós ho deixà córrer, segurament pel temor a les conseqüències que podia tenir aquella innovació i, en última instància, perquè no calgué, ja que els subsidis es van aconseguir per les vies tradicionals.

La teoria política –i les pulsions autoritàries del monarca– era una cosa i la realitat política, una altra. Bé que, en sintonia amb la nova concepció cesarista del poder reial irradiada des de Bolonya, el Cerimoniós tractava d’avançar en la centralització del poder i l’enfortiment de la sobirania reial, sobretot després d’haver incorporat al seu consell alguns dels nobles i juristes rossellonesos que havien servit en la cort mallorquina, la realitat de la guerra l’obligava a fer contínues concessions. L’aparició de nous òrgans representatius i de gestió i el seu desenvolupament institucional –del General a la Diputació del General– estan estretament vinculats a l’increment dels costos de la guerra –una guerra continuada, gairebé permanent, al llarg del segle XIV i després– i a les urgències financeres de la monarquia per tal de fer-hi front. La guerra, es pot dir així, va ser un accelerador del desenvolupament tant de l’estructura financera –un veritable sistema fiscal i financer– com, en general, de l’aparell administratiu i polític de l’Estat. Les Diputacions del General o Generalitats –a Catalunya, Aragó i el regne de València– són fruit d’aquest desenvolupament urgit per la guerra.

I si els primers esbossos es van donar durant les guerres amb Gènova i amb els benimerins als anys trenta, a les quals seguirien la reintegració del regne de Mallorca i la revolta de la Unió als anys quaranta i, de nou, la guerra amb Gènova al començament dels cinquanta, la cristal·lització del nou òrgan, inicialment representatiu i de gestió, es produiria en la segona meitat dels cinquanta i, sobretot, al començament dels seixanta, en el context de la guerra amb Castella, la més llarga i també la més onerosa de totes les del segle XIV, amb importants conseqüències financeres, polítiques i institucionals per al futur.

Encara el 1353, a la petició per part del monarca d’auxili financer per a combatre els genovesos, la ciutat de València responia que estava disposada a atendre-la, «ensemps, emperò, ab tot lo General del regne, axí lo braç dels prelats e clergues, com lo braç dels nobles, cavallers e generosos, com encara lo braç de les ciutats, viles e lochs reals e altres del dit regne de València». Un suggeriment que el Cerimoniós desestimà, però que expressava molt bé la intenció d’interposar entre el rei i els diferents estaments i, fins i tot, cada ciutat o vila, un òrgan col·lectiu que representàs tot el regne i pogués parlar i tractar en nom seu. La negativa del monarca resulta ben eloqüent de la desconfiança amb què s’ho miraven el monarca i el seu consell. La conjuntura que finalment propiciaria el sorgiment de la Diputació del General, i no sols al regne de València sinó també a Catalunya i Aragó, vindria amb la guerra amb Castella. Tres elements influirien en l’aparició i el desenvolupament de la nova institució: la continuïtat entre les diputacions nomenades per a reunir els subsidis acordats en les corts (a partir de 1359 a Catalunya i de 1360 al regne de València), la creació d’uns imposts propis i generals sobre tota la població –les «generalitats»– i, probablement la més transcendent, l’emissió de deute a llarg termini a partir de 1364-1365. Més transcendent, perquè el servei del deute públic –el pagament dels interessos i l’amortització del capital– descansava sobre els ingressos fiscals i, per tal de pagar anualment els interessos (censals i violaris), calia que els imposts fossen també anuals, regulars, donant lloc així a un sistema fiscal i financer la gestió del qual quedà en mans de la nova institució.

El naixement de la Generalitat catalana se sol situar en les corts celebrades a Cervera el 1359, en les quals no sols es va aprovar un important subsidi per a finançar la guerra amb Castella (144.000 lliures anuals, amb les quals es costejarien 900 homes a cavall), sinó que es van nomenar dotze diputats, quatre per cada braç, per tal de recaptar i gestionar els impostos amb què es reuniria la suma acordada. Mesos més tard, el maig de 1360, les corts valencianes, reunides a la capital valenciana, seguien un procediment similar, en aprovar un donatiu de 65.000 lliures anuals per tal d’«asoldadar» 500 homes a cavall, assumint-ne el reclutament i el finançament, amb total autonomia respecte del poder reial, és a dir, sense haver de «retre negun compte ne rahó… a official alcun del senyor rey, mas tan solament al General o deputats per aquell». Els braços eclesiàstic i militar s’inclinaven per recaptar el subsidi «segons fon fet e compartit en Cathalunya, en les corts ara derrerament celebrades a Cervera», confirmant així la influència del precedent català en el procediment que ara s’assajava al regne de València. Tot i les dissensions entre els braços, finalment s’aprovà la quantitat referida i es van nomenar «síndichs e deputats per lo General del regne de València a distribuir e aministrar lo sou d’aquells D hòmens a cavall que·l dit General té per nostre servey e defensió del dit regne». Aquests «síndics e diputats», que tenien al principi un caràcter temporal, circumscrit a la recaptació i gestió del subsidi aprovat per les corts, esdevingueren permanents a mesura que la continuïtat de la guerra feia necessaris nous donatius i, amb ells, la continuïtat dels encarregats de recaptar i gestionar els impostos i els crèdits financers amb què reunir la suma acordada. A l’Aragó, el procés es retardà encara dos anys, però, finalment, el setembre de 1362, els quatre estaments del General, reunits a Saragossa, aprovaren el reclutament de 700 combatents i nomenaren quatre diputats, un per cada braç, per tal de reunir la quantitat necessària per a mantenir-los i retribuir-los.

Tot i els precedents evocats, les corts generals de tota la Corona celebrades a Montsó entre novembre de 1362 i abril de 1363 són considerats com el veritable moment fundacional de la Diputació del General a tots tres territoris. Les corts de Montsó coincidiren amb –o precediren de poc– un dels períodes més àlgids de la guerra, durant el qual les tropes castellanes prengueren Terol i diverses viles valencianes, arribant fins a les muralles de la ciutat de València, i van ser convocades, tot i les seues reticències anteriors, per un Pere el Cerimoniós molt apurat militarment i financerament i molt debilitat políticament. El rei necessitava diners per a guanyar la guerra, o almenys per a repel·lir l’ofensiva castellana, i les corts generals li concediren un subsidi de 250.000 lliures, quasi la meitat de les quals, 122.000, serien aportades per Catalunya, 60.000 per Aragó, 53.000 pel regne de València i 15.000 pel de Mallorca, en una distribució que s’ajustava més o menys a la importància demogràfica i econòmica relativa de cada territori en el conjunt de la Corona. Per tal de recaptar aquestes quantitats, en les mateixes corts de Montsó s’instauraren nous imposts, denominats «generalitats», que gravaven la producció i venda de draps de llana i l’entrada i sortida de determinats productes, amb una clara orientació proteccionista. Com que els subsidis, tant els acordats el 1362-1363, com abans i després d’aquesta data, eren aprovats per les corts, no sols eren els braços els qui decidirien la forma fiscal per a reunir la suma oferta –les generalitats en aquest cas, però també el fogatge i altres imposicions–, sinó que la seua gestió seria assumida per comissions elegides per les mateixes corts, amb l’expressa exclusió del rei i dels seus oficials.