Dels orígens a l'abolició

Aquestes comissions, constituïdes per diputats, síndics i administradors, amb un caràcter inicialment temporal –limitat a la durada dels donatius, generalment dos o tres anys–, acabarien per esdevenir permanents al llarg de la dècada de 1360. És així com es constituïren i desenvoluparen les diputacions generals d’Aragó, Catalunya i València, amb competències creixents més enllà de les purament fiscals i financeres amb què havien nascut. El que ho havia fet possible havia estat la guerra i les necessitats financeres del monarca, que havien acabant doblegant les seues tendències autoritàries inicials i li havien arrancat importants concessions polítiques, en primer lloc la consolidació del sistema pactista i el naixement de les diputacions del General com a òrgans permanents de representació de cada un dels regnes i territoris de la Corona i de negociació política i financera amb la monarquia. José Ángel Sesma Muñoz estudià fa anys la Diputació aragonesa, M. Rosa Muñoz Pomer la Generalitat valenciana i Maria Teresa Ferrer Mallol i Manuel Sánchez Martínez la catalana; i més recentment Vicent Baydal ha estudiat els precedents de la valenciana en la seua tesi doctoral. No importa tant fixar una data precisa a aquest naixement, si en les corts generals de Montsó, o en les particulars de cada regne en 1359, 1360 i 1362, respectivament, perquè ja aleshores hi trobem alguns dels precedents que acabarien caracteritzant el sistema. L’important és que el desenvolupament i consolidació de la Diputació del General es produí al llarg de la dècada de 1360, en el marc –i en bona mesura com a conseqüència– de la guerra amb Castella.

Només en comptades ocasions es reunien les corts dels tres estats, ja que era més habitual que ho fessen per separat, però la guerra amb Castella posà la urgència que facilita els grans canvis, i en aquest cas va ser l’autonomia de la comissió delegada de les corts, la Diputació o Generalitat, en la gestió i administració de l’impost, que escapava així al control del rei i dels oficials reials. La nova fiscalitat d’Estat naixia en la Corona d’Aragó sotmesa al consentiment i, el que és més important, al control de les corts i la seua Diputació permanent, enfront del marge de maniobra més gran de què gaudia el monarca a Castella o França. Això ho tenien molt clar les corts valencianes, que el 1375, amb motiu d’un nou subsidi al monarca, no s’estaven de recordar-li –i de condicionar-ne, per tant, la concessió–

que tota la quantitat pertanyent a pagar lo dit regne de València, en e de la dita proferta, sie e hage ésser cullida, levada e administrada per los deputats del General del dit regne, e per mans d’aquells e de lurs clavaris, de manament d’ells, sie distribuïda, mesa e conservada solament en serveys, actes e afers de la dita guerra… e no en alscuns altres actes, afers e messions, ne per mans, ne per manament ne a coneguda de vós, senyor, ne del senyor duch [el primogènit reial], ni de tresorer o altre oficial o comissari vostre o seu, ne d’altra persona, e que axí mateix sie fet e observat per cascun dels altres regnes e principat…

I de nou, en 1403, quan li demanen al rei, en aquest cas Martí l’Humà, que ratifique l’autonomia de la institució:

Enaprés, com sia stat concordat en les presents corts per tots los dits tres braços del dit regne de València que per aquells sien elets sis diputats de la present proferta, és assaber dos de cascun braç, per los quals sis diputats e no per vós, senyor, ne per vostre primogènit ne per algun altre official vostre o seu la present proferta e totes e sengles coses que a aquella se pertanguen e poden o poran pertànyer sien administrades, fetes e complides… Plau al senyor rey.

En el trànsit del segle XIV al XV, la Diputació o Generalitat, d’exercir només funcions administratives, les úniques per a les quals estava facultada, passà a assumir també funcions de representació política del regne, com expressa molt bé aquesta declaració de 1409, recollida per Rosa Muñoz: «E, com lo offici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen, i ho eren, les corts i en particular la seua comissió permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i n’eren conscients. El tipus d’Estat que s’estava configurant a la Corona d’Aragó era molt diferent, en la seua combinació de coerció i capital –per dir-ho en paraules de Charles Tilly– i sobretot en la forma en què s’estava organitzant l’administració fiscal i financera, del que s’estava desenvolupant paral·lelament en Castella i França, més articulats entorn de la figura i el poder executiu del monarca. El moment determinant sembla haver estat la guerra amb Castella, en la segona meitat del segle XIV, els enormes costos que va suposar, en particular la contractació de tropes assoldades, autòctones o estrangeres, i la debilitat del monarca per a imposar-se als estaments representats en les corts, en una conjuntura d’urgència bèl·lica i financera (i que es repetiria de nou, als anys setanta, amb els subsidis per a fer front a la revolta sarda).

El rei preferia negociar els subsidis ciutat a ciutat des d’una posició de força (inclosa la simbòlica) i no haver d’aprovar-los en unes assemblees representatives que li exigirien a canvi contraprestacions polítiques. Per la seua part, les elits polítiques de la Corona sabien que podrien exercir millor la seua força en unes corts generals, com finalment va passar en les de 1362-1363 (amb el precedent de les privatives catalanes el 1359 i valencianes el 1360), en les quals el monarca es va veure obligat a cedir la gestió del subsidi acordat per a finançar la guerra. Aquesta va tenir també moltes altres implicacions. Per un costat, en la capacitat de la Corona d’Aragó per a resistir i enfrontar-se amb èxit a un enemic molt més poderós –en extensió territorial, població i recursos econòmics i militars– degué influir, junt amb d’altres factors com la mateixa guerra civil castellana, la seua major capacitat per a accedir, i de manera més ràpida, a recursos financers, avançats en molts casos per les pròpies elits polítiques de les ciutats i les corts i recolzats per un sistema fiscal ja greixat, i, amb ells, contractar tropes mercenàries que poguessen igualar o fins i tot desequilibrar favorablement les forces en el camp de batalla. Per altre costat, els veritables beneficiaris d’aquesta victòria més política que militar serien les elits representades en les corts, que s’asseguraven amb el control de les finances i la fiscalitat de l’Estat una certa tutela sobre l’acció política d’aquest últim.

Convé tenir present, i més quan es tracta d’un volum com aquest, consagrat a la història secular de la Generalitat valenciana, entre la seua fundació al segle XIV i la seua abolició al XVIII, que ni les corts ni els diputats –com bé ens recorda Manuel Sánchez– no eren conscients d’estar creant una institució que perduraria fins als llindars del Set-cents, ni d’estar posant a punt un sistema fiscal que l’alimentaria fins aquesta data. Va ser la mateixa dinàmica del deute a llarg termini, que els responsables de la seua gestió no pogueren, no saberen o no volgueren, pels molts interessos en joc, controlar, la que acabà per donar consistència al sistema fiscal de l’Estat, de la mateix manera, continua Sánchez, que anys abans havia configurat el sistema fiscal i financer municipal.

Si el segle XIV és el del naixement i desenvolupament de la Generalitat, el segle XV és el de la seua consolidació i definitiva institucionalització. Aquesta tindrà lloc el 1418, durant el regnat d’Alfons el Magnànim, i ha estat la data que hem pres com a referència per a commemorar-ne els 600 anys i celebrar aquest congrés. En aquest any, en efecte, en les corts celebrades a València en el convent de predicadors, es van regular les seues funcions i competències, la seua estructura administrativa i la periodicitat i renovació dels càrrecs. I entre els sis primers diputats, dos per cada braç, de la nova Generalitat ja completament institucionalitzada, hi havia alguns dels personatges més rellevants del regne en aquell moment: el bisbe de València, Hug de Llupià, i el mestre de Montesa, Romeu de Corbera, per l’estament eclesiàstic; el duc de Gandia, Alfons d’Aragó, que només uns pocs anys abans havia estat candidat al tron, i el cavaller Lluís Carbonell, per l’estament nobiliari; i el ciutadà de València Bernat Joan i el veí d’Alzira Bernat Costejà, per l’estament reial. La Generalitat definida legalment el 1418 no naixia de zero, però, sinó que era la culminació d’un llarg procés iniciat, com hem vist, gairebé noranta anys abans, el 1330 i desenvolupat institucionalment sobretot a partir de les corts generals de Montsó de 1362-1363.

Després d’aquesta data, un veritable punt d’inflexió en el naixement de la nova fiscalitat d’Estat i en l’aparició i desenvolupament d’una nova institució creada per a gestionar-la, les corts i diputacions del General dels diferents territoris continuarien finançant les guerres del rei (a la campanya contra Sardenya, per exemple, Catalunya contribuí el 1371 amb 150.000 florins, el regne de València amb 75.000 i el de Mallorca amb 37.000). Aquests subsidis eren reunits cada vegada més mitjançant l’emissió de deute públic, gestionat per la mateixa Generalitat, que pagava els interessos dels inversors/censalistes amb els seus propis ingressos fiscals, i en primer lloc els impostos coneguts com a generalitats. Catalunya començà a emetre deute públic el 1365, poc després de les corts generals de Montsó, i els altres estats no tardarien a seguir els mateixos passos. En el cas de la Generalitat valenciana, sembla que la primera emissió data de 1390, un any després d’unes noves corts generals celebrades a Montsó, a partir de la qual les vendes de censals i violaris es fan quasi contínues. Rosa Muñoz ha estudiat les emissions de les dues primeres dècades del segle XV en el seu estudi sobre els orígens de la Generalitat valenciana, mentre que Laura Peris ha estès l’anàlisi a tot el Quatre-cents en la seua tesi doctoral en curs. Entre els ingressos anuals de la institució, el deute públic oscil·lava entre el 34% de 1418 i el 13% de 1500, encara que també hi havia anys en què no se n’emetia. Per contra, el servei del deute es mantingué molt alt durant tota la centúria: el 94% de totes les despeses el 1418 i el 96% el 1500, la major part absorbit pel pagament dels interessos (el 71% i el 92%, respectivament). Gairebé no quedava res per a les restants despeses, entre les quals el pagament dels salaris i el manteniment del propi aparell administratiu. Ben bé es pot dir que la major part –per no dir tota– dels ingressos de la Generalitat, tant fiscals com financers, estava destinada al servei del deute contret al llarg de la centúria.

Això no era cap catàstrofe ni implicava tampoc cap desnaturalització del sistema. Si bé es veritat que la major part de l’esforç fiscal de la població, canalitzat a través de les generalitats i altres imposicions, es desviava en benefici dels inversors en el deute públic, en forma de censals i violaris, també és veritat que, al mateix temps, ampliava el consens social entorn del sistema fiscal i financer, en la mesura que la nòmina de creditors era igualment àmplia i diversa i, al costat dels grans censalistes, també n’hi havia d’altres molt més humils. Per altra part, el sistema conferia seguretat als mercats, especialment als mercats de capitals, com mostra el descens progressiu dels tipus d’interès –del 7,14% el 1401 al 6,66% el 1501–, i, sens dubte, aquest desenvolupament dels mercats financers –el baix preu dels diners i l’accés relativament fàcil al crèdit, almenys en termes comparatius– estigué en l’origen de la prosperitat econòmica valenciana en la segona meitat del Quatre-cents i en les considerables aportacions econòmiques del regne als monarques Trastàmara, d’Alfons el Magnànim a Ferran el Catòlic, quan València va esdevenir en bona mesura el pulmó financer de les campanyes militars de la corona.

La importància creixent de la Generalitat en la vida econòmica i política del regne es traduiria en la construcció d’un edifici propi, alhora funcional, per tal d’allotjar-hi els diputats i els oficials, cada vegada més nombrosos, de la nova institució, i simbòlic, en la mesura que la seua magnificència i la seua situació, al costat dels palaus del batlle reial i del consell municipal i molt a prop també de la catedral, reflectien el poder assolit per l’òrgan representatiu del conjunt del regne (recordem la declaració que en fa ella mateixa el 1409: «E, com lo offici de la Diputació representàs tot lo regne»). A Barcelona, ja l’any 1400 es va comprar un edifici per tal de convertir-lo en la seu física i estable de la Diputació, dins una campanya de prestigi de la institució. En el cas de València, poc després de la seua institucionalització el 1418, la Generalitat, que el 1421 havia llogat dues sales – una per a les reunions i l’altra per a oficines– en l’«alberg» del notari Jaume Desplà al carrer de Cavallers, decidí comprar tot l’edifici l’any següent, per un preu, 38.000 sous, que sextuplicava el de les cases més cares de la València de l’època. No serà, però, fins 1481, seixanta anys després, quan, com ha estudiat Juan Vicente García Marsilla en la seua contribució a aquest congrés, i aprofitant que la casa contigua, del donzell Arnau Guillem Escrivà, estava en venda, la Generalitat l’adquirirà i emprendrà la construcció de l’edifici actual, que encara coneixeria ampliacions successives en 1513 i 1518 –a més de la més moderna, de mitjan segle XX. Quant al seu interior, cal destacar sobretot les pintures de la Sala Nova, executades entre 1591 i 1592 pels pintors Joan Sarinyena, Vicent Requena, Francesco Pozzo i Vicent Mestre. Unes pintures que, a més de la seua bellesa estètica, admiren també per la novetat de representar, en comptes dels reis, com era el costum fins aleshores, els mateixos diputats i els membres dels tres estaments. Com que es tractava d’una obra d’encàrrec, ben bé podem considerar-la una autorepresentació dels propis comitents, orgullosos del càrrec que ocupaven i de la seua condició de representants polítics del regne. Un retrat de grup, en definitiva, que s’anticipa en alguns anys als que pintaran, ja en el segle XVII, Frans Hals i Rembrandt a Haarlem i Amsterdam, respectivament.

Els primers temps moderns no canviaren substancialment l’estructura econòmica de la Generalitat valenciana, com ha mostrat José María Castillo del Carpio en el seu estudi sobre la institució en el segle XVI. També es mantingué estable la seua aportació a les finances reials, ara ja en el marc de la monarquia hispànica. Tot i que el 1510 i el 1518 va ser de 90.000 i 200.000 lliures, respectivament, el servei restà inalterat en 100.000 lliures entre 1528 i 1585. Aquesta estabilitat afavorí que els impostos tradicionals distribuïts entre els municipis mitjançant tatxes s'imposassen de vegades a les aportacions de la pròpia Generalitat. En la segona meitat de la centúria, però, la Generalitat pogué assumir el pagament total del servei gràcies al fort increment dels seus ingressos fiscals –el tall del drap, un impost sobre la producció tèxtil, i els aranzels duaners, entre els quals els imposats a l’exportació de seda. Cap al final del Cinc-cents i el començament del Sis-cents, la pressió fiscal de la monarquia obligà a reunir els donatius acordats en les corts (tots de 100.000 lliures, el 1582, el 1592 i el 1602) per mitjà de juntes d’estaments al marge de les corts. Com que no era suficient, les corts de 1604 es van veure forçades a incrementar el servei ordinari a 400.000 lliures i a fer-se càrrec també de la construcció i manteniment de quatre galeres per a la defensa de la costa, cosa que obligà a la Generalitat a finançar-se amb nous imposts.

Com ja va veure John Elliott en el seu dia, la sistematització de la pressió fiscal sobre la Corona d’Aragó preconitzada pel comte-duc d’Olivares i plasmada en el projecte d’Unió d’Armes, que preveia la creació i el finançament d’un exèrcit de 140.000 homes, mantinguts pels diferents regnes i territoris de la monarquia segons la seua població i recursos, exasperà els estats no castellans, que s’hi resistiren fermament en les corts de 1626, celebrades el mateix any a Aragó, València i Catalunya (encara que les valencianes es van reunir a Montsó, per indicació del monarca). A València, l’oposició al projecte hi era generalitzada, fins i tot entre els sectors populars, com mostra el Dietari de mossèn Porcar, prevere beneficiat de l’església de Sant Martí, el qual no tenia dubtes sobre les intencions d’Olivares: «pretén que totes les corones y regnes d’Aragó han de ser conforme a la de Castella, no obstant los furs y privilegis de dits regnes». La proposta del privat (valido) de Felip IV no sols fracassà sinó que propicià la revolta el 1640 de Catalunya i Portugal, aquesta última culminada amb la independència del país.

La revolta catalana havia estat encapçalada per la Generalitat, com havia fet ja durant la guerra civil de 1462-1472 i de la mateixa manera que la diputació permanent dels Estats Generals dels Països Baixos havia dirigit la revolta de les Províncies Unides, iniciada el 1581, i la seua independència final, reconeguda per Madrid el 1648. En contraposició amb això, la historiografia ha reconegut tradicionalment el menor pes polític de la Generalitat valenciana i el seu caràcter més tècnic i administratiu. Ho reconeixien també els propis diputats valencians en les corts de 1624, en afirmar que «nosaltres en este regne no tenim la plenitud de poder que los diputats de Catalunya i Aragó». En realitat, la progressiva irrellevància política de la Generalitat valenciana havia començat ja al final del segle XV, amb la intromissió de Ferran el Catòlic en el nomenament dels càrrecs i, de fet, la monarquia exercí un fort control sobre la institució als temps moderns. Això portaria a la creació d’una institució rival, els Estaments, integrada pels membres de cada braç o estament residents en la ciutat de València, que, com ha vist Emilia Salvador, s’arrogaren la defensa dels Furs i la representació del regne, enfront d’una Generalitat que perdia pes polític en quedar mediatitzada per la corona. La balança s’inclinaria finalment en favor del nou òrgan, que quedà institucionalitzat el 1645 amb la creació de la Junta d’Electes (elets) dels Estaments en el que serien les últimes corts valencianes. De fet, aquestes havien quedat obsoletes i el rei ja no les tornaria a convocar, donat que podia obtenir de la Junta els serveis, en diners i homes, que necessitava, mentre que la Junta podia denunciar directament davant el monarca els contrafurs comesos pels oficials reials, que fins aleshores havia estat una de les funcions de les corts. Com molt bé va veure Isabel Lorite en la seua tesi doctoral, l’enfrontament entre la Generalitat i els Estaments, esperonat pel mateix monarca, debilitava políticament el regne, que no comptava amb una veu unitària enfront de la corona ni podia oposar-se amb la mateixa força a les demandes econòmiques d’aquesta.

La decadència de la Generalitat deixava escapçat el regne de València. L’antiga institució representativa dels valencians havia quedat reduïda a un mer òrgan de recaptació tributària, i potser per això, per la seua inanitat política i la seua funció eminentment tècnica, va ser l’última a ser desmantellada en quedar abolit el sistema foral valencià amb la victòria borbònica i el decret de Nova Planta el 1707.

Ja abans, als segles XVI i XVII, la Generalitat havia suscitat l’atenció de polítics, compiladors i tractadistes. Prova del caràcter singular de la institució és un memorial redactat a la dècada de 1560 per a instruir al nou virrei, el comte de Benavente (1566-1572), sobre les funcions i competències d’un organisme que no podia conèixer prèviament, perquè no existia a Castella. Sota el títol d’Información sumaria y muy breve de la institución y fundación de la Generalidad d’este reyno de Valencia y de sus privilegios, dirigida al excelentísimo señor don Anthonio Alfonso Pimentel y de Herrera, conde de Benavente e mi señor, el text conté, segons una descripció arxivística contemporània: una ynformazión simple, breve y sumaria de la ynstituzión y fundazión de la Generalidad de el reyno de Balencia, sus privilegios, forma que se havía de observar en la elección de los diputados y ottros ofyziales d’el, per bé que, en realitat, després d’una introducció al regne i a la ciutat de València, es limita a copiar, traduïts, els furs relatius a la institució. La regulació foral dels diputats del General apareix recollida fidelment també en les Institucions dels furs y privilegis del regne de València, publicades pel jurista Pere Jeroni Taraçona el 1580, i de manera més específica en el Volum e recopilació de tots los furs, y actes de Cort, que tracten dels negocis, y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la Ciutat y Regne de València, del també jurista, catedràtic i rector de la Universitat de Lleida, professor de lleis a la de València, advocat de la ciutat i diputat del General Guillem Ramon Mora d’Almenar, estampades el 1625. En parlaren també els tractadistes Tomàs Cerdà de Tallada, nomenat regent del consell d’Aragó el 1604, segons ha estudiat Teresa Canet, i Llorenç Mateu i Sanç, autor d’un Tractatus de regimine urbis ac regni Valentiae (1654-1656), en el qual analitzava diferents institucions valencianes, tant de l’àmbit del dret públic com del privat, redactat a partir de la legislació continguda en els furs i privilegis.

De la Diputació del General i les altres institucions forals valencianes en parlaria Josep Ortí i Moles, que sembla que n’havia estat secretari, en un Memorial elaborat i publicat el 1707, el mateix any del decret de Nova Planta, fet a instància de la corporació municipal. L’escrit negava que hi hagués hagut rebel·lió dels valencians i suplicava a Felip V la restitució dels furs i les institucions forals. Tot i la seua provada lleialtat borbònica, els promotors del Memorial, entre ells el seu autor i el jurat Lluís Blanquer, van ser enviats a l’exili al castell de Pamplona. No se’n tornaria a parlar més, per por, per desídia, per oblit.

Quan la Generalitat torne a ser matèria d’interès –més enllà de les obres d’història–, ho serà com a objecte d’estudi erudit, desvinculat ja de qualsevol intenció reivindicativa. Amb tot, el primer a ocupar-se’n va ser un prohom de la segona generació de la Renaixença, el polític i historiador Josep Martínez Aloy, regidor i alcalde de la ciutat de València i president de la Diputació, des d’on va promoure la creació del Centre de Cultura Valenciana. El 1893 va guanyar un premi als jocs florals de Lo Rat Penat, amb un estudi sobre La Casa de la Generalidad, reelaborat i publicat el 1910 amb el títol de La casa de la Diputación, amb un pròleg de Teodor Llorente i Falcó, que coneixeria una nova edició, ja pòstuma, el 1930, ara amb el títol de La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia. El tema va estar totalment absent de l’atenció dels historiadors durant el franquisme i només el 1977, en plena transició, María Luisa Cabanes Català el rescataria amb una petita monografia titulada La Generalitat del Reino de Valencia. Cinc anys després, en aprovar-se l’Estatut d’Autonomia, es recuperava el nom de Generalitat Valenciana per a designar el conjunt d’institucions de l’autogovern valencià. I seria precisament aquesta nova entitat la que publicaria el 1987 la tesi doctoral de M. Rosa Muñoz Pomar, Orígenes de la Generalidad valenciana, amb la qual es pot dir que s’inicia veritablement la historiografia moderna i acadèmica sobre la institució. La tesi de Rosa Muñoz se centrava en les primeres dècades del segle XV, fins a la institucionalització de la Diputació del General el 1418. Posteriorment, Vicent Baydal Sala n’estudiaria els precedents a la seua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250-c. 1365), llegida el 2011, i José María Castillo del Carpio la seua evolució al llarg del Cinc-cents, en La Generalitat valenciana durante el siglo XVI, llegida el 2012 i publicada en dos volums, l’un sobre la seua estructura institucional i administrativa i l’altre sobre la seua hisenda, el 2013 i el 2019, respectivament. Actualment, Laura Peris Bolta prepara la seua tesi sobre la Generalitat en el segle XV, a partir del moment en què ho deixà Rosa Muñoz.

Naturalment, més enllà de les tesis doctorals, la producció historiogràfica sobre la Generalitat s’ha multiplicat en els últims anys, en forma d’articles en revistes especialitzades, capítols de llibre i contribucions a col·loquis i congressos. Entre altres, les presentades al congrés internacional La Veu del Regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’Estat que, amb motiu dels 600 anys de la Generalitat Valenciana, es va celebrar a València, Morella i Alacant del 21 al 28 d’octubre de 2018, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, i va comptar amb la participació de més de cent vuitanta investigadors de diferents països. La publicació de les actes, que s’inicià el 2020 amb els textos i parlaments institucionals, continua ara amb aquest segon volum que conté les comunicacions sobre la pròpia institució de la Generalitat, i un tercer sobre els palaus tant de la Generalitat valenciana com de les altres Diputacions del General a la Corona d’Aragó. Els volums següents, dedicats igualment a temàtiques específiques, apareixeran en els pròxims mesos, completant així la publicació d’un ampli i important cos d’estudis sobre una institució singular i un passat històric, que tant han contribuït a definir-nos com a valencians i que, per això mateix, convé conèixer i comprendre millor. Per comprendre també –i poder explicar-los– el nostre present i la nostra singularitat en tant que valencians.

Antoni Furió

Universitat de València

març de 2021