L'ombra de la veritat

L’ombra de la veritat

Mònica Arias Llorens

ISBN: 978-84-19367-02-0

1ª edición, enero de 2022.

Editorial Autografía

Calle de las Camèlies 109, 08024 Barcelona

www.autografia.es

Reservados todos los derechos.

Está prohibida la reproducción de este libro con fines comerciales sin el permiso de los autores y de la Editorial Autografía.

Una aixeta que deixa vessar aigua. Un plat de dutxa pràcticament embussat. El bany sembla desèrtic però ple d’incidències d’aparent casualitat. De sobte, una silueta humana apareix estirada a terra amb els braços en posició de creu, com si hagués relliscat accidentalment. El terra està xop, en canvi, no es veu cap indici que doni a entendre que algú estava fregant amb una galleda. L’home és gran. Podria rondar la vuitantena. La seva mirada es torna visible: els ulls cristal·lins, completament oberts, sembla que vaguegen cap a un infinit gens apreciat. Moltes fotografies queden desplegades davant d’un cos inert. Les especulacions són diverses: un accident, un atac de cor, una mort brusca per alguna malaltia concreta, un suïcidi i, finalment, com a última premissa, un assassinat.

Les pistes són nul·les, almenys per al moment. La policia rastreja cada racó del pis de Manlleu. L’habitacle és espaiós: un dúplex amb dues sales; una de menjador i l’altra d’estudi i lectura. La sala d’estar té moltes butaques acomodades per fer la migdiada o agafar una novel·la de misteri i deixar-se desplaçar cap a una trama en què el fil conductor de l’argument acaba captivant el lector. Dues sales de bany: la de la planta principal que és on la víctima roman sense que les constants vitals apuntin un mínim senyal de vida i la del segon pis.

L’escorcoll que té lloc al carrer de la Passió de la població manlleuenca és exhaustiu. Els agents procuren buscar proves mentre retraten cada racó del pis.

La comissària Roig, una dona pèl-roja de mitjana edat amb les galtes protuberants, cabells rinxolats i petites arrugues que contornegen uns ulls marronosos i arrodonits, sense preveure-ho, veu la tapa del bidet del lavabo mig pujada i esbrina el fons del receptacle. Ben endins troba un llibre amb les pàgines un quelcom esgrogueïdes i una portada com atrotinada pel pas del temps. Descobreix un llibret amb una cal·ligrafia que, amb lletra cursiva i simètrica, hi té vigència. Fulleja a poc a poc i llegeix superficialment les línies i, tenint en compte el contingut del manual i el registre literari que es deixa reflectir, veu que es tracta d’un diari personal. Però, què hi fa un relat autobiogràfic dins d’una cambra de bany? Potser l’home s’inspirava allí i recopilava les seves memòries en un lloc ben discret que requeria d’una certa privacitat inqüestionable...

Capítol 1

En el 2000 la família decideix traslladar-se a Manlleu perquè el futur hereu de la casa de pagès de Sant Bartomeu del Grau ha trobat feina com a camioner en una empresa de productes comestibles congelats. La seva esposa, una dona arriada, pragmàtica, molt funcional i metòdica, adaptada a la nova era generacional en què les dones han de fer inserció laboral amb els mateixos drets que els homes, decideix fer la mudança. Ella, de fet, és la que porta les regnes del matrimoni. Carlota es diu tot i que prefereix que l’anomenin Carlina. El seu marit, en Robert, és de poca empenta. Li falta el bri necessari per mostrar el desacord davant temàtiques, en les quals pot dissentir amb facilitat, però prefereix callar. La Carlina és massa autoritària, disciplinada i, a la vegada, rígida de mentalitat. Per aquesta raó, segons ell, és millor no contradir-la en res.

Ella treballa com ajudant de recepció en una escola de primària concertada. Malgrat que té un bagatge formatiu molt bàsic, disposa de molta avidesa en voler prosperar i li agraden les llengües. Tan catalana com es sent i ancorada a les seves arrels sent curiositat pels idiomes. Sempre que l’escola tanca portes per vacances, ella es dirigeix a la Plaça Major de Vic per agafar en préstec llibres en una biblioteca municipal de la comarca, per ser autodidacta. És una apassionada de les llengües romàniques, tot i que l’anglès és la seva principal debilitat. Omple les prestatgeries de la casa de fascicles categoritzats en nivells d’aprenentatge i comença a repassar l’àrea de la gramàtica per poder ser capaç de construir frases amb la conjugació verbal adient.

En Robert, no obstant, no s’interessa per l’estudi ni la lectura com a recurs d’oci. Ell ha estat criat en un poble en què tota la família procedia d’una saga de ramaders. El seu pare, en Maurici i la seva mare, la Rosalia, són gent de camp i destral i tenen un ramat d’ovelles molt nombrós. La Rosalia, per això, es dedica a les feines d’horticultura al costat de la casa de pagès mentre que en Maurici i en Robert fan torns per treure a pasturar el bestiar de bon matí, quan l’aurora ja ha clarejat el cel penombrós. En Robert, per aquest motiu, considera que els homes d’ofici són molt més meritosos en els seus afers, ja que no s’adormen a la palla. Segons el seu parer, són gent entrenada a la feina artesanal i a fer servir el cos com a vehicle de tracció, per desenvolupar tasques costoses i d’esforç físic inevitable. Els dies que plou a bots i barrals, pare i fill amb el passamuntanyes i un bon anorac impermeabilitzat s’aventuren a fer transhumància perquè els ovins disposin d’un lloc aixoplugat. Tot i que els xais, les ovelles i els marrans estan vacunats i desparasitats, alguns d’ells neixen amb immunodeficiències mentre que d’altres pateixen lesions congènites i, per lògica, no és recomanable que hagin de recórrer camins abruptes per arribar a camps en els quals el menjar és menys apte per ser ingerit. Això i tot, costa que arribin a un consens sense fer abans un escrutini rigorós dels avantatges i inconvenients. En Robert és molt dúctil, de tracte accessible, però amb el seu pare, a vegades pot sobrepassar la línia del respecte i la transigència. Una vegada a taula, quan en Maurici i la seva dona sopaven, en Robert va arribar una mica tard, perquè havia anat a fer una cervesa amb un pagès del poble. Només entrar, les paraules del seu pare van ruixar un comentari que empipà en Robert:

Es pot saber on t’has ficat? L’escudella se t’haurà refredat i ja no hi trobaràs gust.

La resposta d’en Robert va ésser taxativa:

Pare, oi que no mengeu amb la meva boca? Doncs no us heu de preocupar. - Allò va suposar una punyalada de resposta per al pobre Maurici. És un home sensible, afectuós, molt vulnerable, encara que a la vegada resistent i sofert davant les adversitats.

Cal dir que a part d’en Robert, el fill més petit, en Maurici tenia dos descendents més: la Paulina i l’Eusebi. La Paulina és la gran i l’Eusebi el mitjà. Els dos s’havien casat però la Paulina és l’única amb una filla de quinze anys. En canvi, les expectatives d’arribar a ésser la futura pubilla de la casa pairal semblava que no s’acomplien. La Paulina, per la seva part, sempre havia somiat tenir drets legítims per habitar el casori quan en Maurici i la Rosalia haguessin mort. Però, no era una qüestió d’egocentrisme ni tan sols d’egotisme. La Paulina era una filla humil, conformada, gens envejosa, molt generosa i misericordiosa i amiga dels seus amics. També tenia un esperit familiar com en Maurici. Era bona conversadora i la interacció oral era el seu punt feble que no podia evitar practicar, sempre que es presentava algun esdeveniment litúrgic o es celebrava un sant o aniversari.

La Paulina viu a Barcelona. Quan tenia divuit anys, va ingressar en una cadena de tall i confecció per aprendre la professió de modista. Li agradava cosir, brodar, fer ganxet, punt de creu, en definitiva, posar fil a l’agulla per confeccionar trajos, i conjunts de dues peces per a dones. Aquella època, dominada per la censura i la imposició d’un règim totalitari, no permetia que les faldilles ni els vestits fossin massa provocatius. A ella però, li agradava vestir amb molt de refinament. Sempre anava conjuntada. Sabia combinar els colors amb molt d’encert i, quan sortia al carrer els vestits prisats, algunes faldilles tubulars i ben cenyides a les cames propiciaven que moltes mirades de xicots fossin projectades amb afany i delit.

La ciutat de Barcelona li permetia un altre tipus de vida. La Paulina viva amb una germana del seu pare, l’Amèlia, en un pis de la vila de Gràcia. Sortia molt sovint a ballar i també anava al cinema amb companyes de feina.

L’any 1975 amb la seva cosina varen decidit anar a un envelat, en què es reproduïa dansa clàssica i un repertori de balls de saló per als més romàntics. La Paulina, a vegades, es sentia insignificant, esquifida i atemorida davant els cavallers que, amb molta solemnitat, li oferien sortir a pista per fer un pas doble o un vals. La seva cosina, la Mercè, l’empenyia a que es deixés anar. Era partidària d’amortitzar al màxim totes les ocasions sense deixar-se prendre el pèl o convertir-se en la riota de la festa: - Au dona va! Surt a ballar, gaudeix de la vetllada – Li deia. I la Paulina anava assentint sense gaire convenciment.

L’ambient era engrescador: focus de llum per poder enllumenar la foscor de la vesprada; una tarima amb una orquestra magistral en la qual el vocalista feia antologia i commemorava èxits de la dècada dels seixanta. La lluminària i l’aglomeració de gent a la Plaça Major de Gràcia suscitaven a l’acoblament festiu i la participació sense exclusions. La Paulina estava entre dues aigües; es mirava la Mercè amb suspicàcia, les ninetes oculars semblaven dansar d’un costat a l’altre. De reüll, observava els oferents, els quals només pretenien gaudir de la música alentint-la a sortir a pista: D’acord, està bé, però només una ronda i prou. La Paulina fingia molt bé quan l’interessava, però en el fons era una melòmana empedreïda. Les cames se li alçaven soles amb cançons dels Beatles, Tom Jones, Cliff Richard o Rolling Stones. Una veueta interna, molts cops, en canvi, la retractava davant la intenció de mostrar-se massa vigorosa i entusiasta. Es mirava els nois de la plaça amb un somriure molt discret i procurava no buscar conversa. “El ball és el ball i no un lloc per flirtejar” es deia. En aquest sentit era una mica estreta de mires. Tenia una ideologia molt obsoleta, gairebé tocava el puritanisme i un decantament majúscul cap a la castedat de la qual cosa li costava desprendre-se’n. Ella sabia del cert que es trobava en una edat en què podia començar a temptejar el festeig però procurava eludir-lo perquè tenia por. La ciutat de Barcelona era massa gran, amb persones amb diferent estatus social i econòmics i un estil de vida molt contrastant i ella, per tot això, molts cops es sentia fora de context, bàsicament al marge de la realitat del moment.

Al cap de tres dies, en què començava la Festa Major de Gràcia, la Paulina va seleccionar el que seria el seu futur marit de per vida. Dins d’un pub musical anomenat Helena, anava acompanyada amb la seva tia i una companya del taller de confecció. La tia estava quelcom distanciada per supervisar la panoràmica que el local oferia als assistents. Un noi d’uns vint-i-cinc anys estava com abstret en els seus pensaments. Duia unes ulleres de sol, com si volgués fer esvanir els ulls davant l’escenari, ja que la seva expressió era apagada alhora que aspra. La Paulina, mentrestant, se’l mirava amb cara de sorpresa mentre ignorava si aquell noi enigmàtic l’observava a través dels vidres opacs.

En un tres i no res, el noi misteriós, molt apropat a la barra d’un bar ple de begudes etíliques, s’aixecà d’una revolada i es va dirigir a la banda contrària que la Paulina ocupava.

El cor d’ella començà a accelerar-se amb desmesura. La Paulina, en part, volia tenir una presa de contacte amb ell, però una ambivalència emocional prevalia. Es trobava com atrapada en un estat de pugna en què sentia que havia de fugir d’aquell entorn abans que no fos massa tard. Aquell homenet que semblava invident, cada cop estava més a prop i la Paulina no el podia esquivar. De sobte, unes paraules intensament escurçades però contundents varen brotar dels llavis del foraster: - Vull que em concedeixis un ball – va dir secament. La veu era enrogallada, com ronca, feia l’efecte que patia afonia: - Bé, si només és un ball, accepto – va respondre la Paulina amb una veu trèmula mirant a través de les ulleres obscures.

Quan el pub anava ja a tancar portes, aquell noi, en Jordi, li va demanar el telèfon. Varen quedar que anirien freqüentant el lloc, però el que ell realment volia era seduir la Paulina i esbrinar on vivia per anar-la a buscar a casa tot sovint.

Aquella nit, ella va fer consulta amb el coixí perquè sentia que alguna cosa no acabava de rutllar bé. L’Amèlia i la Paulina durant el sopar parlaven d’aquell hipotètic pretendent. La noia estava desfeta com un flamet. Sentia un xiuxiueig que li premsava la gola sense pietat: “ no surtis amb ell, deixa’l” “et farà patir”, “seràs una súbdita d’ell de per vida”, “estaràs sempre a mercè de la seva voluntat “ i un llarg etcètera de paraules eren murmurades a partir d’un cervell obtús, obnubilat, gairebé vessat d’incerteses i contradiccions. Malauradament, la veu de la consciència no va tenir preferència ja que tot just haver transcorregut un any, la Paulina i en Jordi ja trepitjaven l’altar de la catedral de la plaça de Sant Jaume. Quin malaguanyat nuviatge i després, matrimoni. Moltes llàgrimes havien lliscat a través dels pòmuls de la Paulina.

En Jordi era xapat a l’antiga. Tenia un punt de mira en el qual qualsevol reforma o oportunitat de restaurar l’immoble que havien triat de lloguer es convertia en una mena de calvari agònic. Quan la temporada de vacances s’apropava i la Paulina desitjava anar a Sant Bartomeu, la cridòria d’en Jordi s’estenia per tot el barri de la prosperitat, districte on residien, desprès de formalitzar el casament. Tot eren insults i renecs bàrbars que feien provocar una plorera immerescuda a la Paulina.

Una altra vegada hem de pujar al poble a veure la teva maleïda família; doncs que sàpigues que només faré de taxista i prou. Ja no vull tenir tractes amb els teus sogres ni amb la resta de parents.

Però perquè m’ho fas això? Què t’han fet els meus pares? Són gent tradicional, amigable, sempre tenen paraules dolces de benvinguda.

I el diàleg sempre era el mateix. Les protagonistes eren unes paraules denigrants, osques i pejoratives que acabaven humiliant la pobra Paulina.

Ella, després de casada, va deixar el fil i l’agulla però el pitjor de tot va ser que ja no tenia el coratge per continuar perpetuant la seva vida laboral. Els ingressos que tenia varen quedar congelats i, per poca fortuna, no tenia prou diners per buscar-se un lloc de residència i allunyar-se d’aquella mena d’animalot indòmit. Als anys setanta però la feina era prolífica. Pràcticament a Barcelona tothom podia assolir un càrrec professional d’acord amb el perfil de formació i bagatge experimental. Les empreses buscaven sempre gent competent i amb iniciativa però tampoc eren exageradament exigents.

La Paulina només trepitjar la ciutat Barcelonina, va veure un anunci a Gràcia en què es demanaven cosidores que tinguessin afany de progrés en els seus deures quotidians i, sense cap protocol d’entrevista ni cap presentació obligatòria del currículum vitae, va ser contractada d’immediat.

Als anys setanta, el nivell de competitivitat en el mercat empresarial era bastant precari. La gent obrera treballava en petites organitzacions en les quals, la valoració dels oficis manuals era molt gran en comparació al dia d’avui. El problema radicava en què la Paulina se sentia sola, desemparada, afligida. Era com si la seva capacitat d’empenta estigués eclipsada. Les portes de la casa pairal sempre estarien obertes de bat a bat. En Maurici i la Rosalia, ben segur no la descuidarien però ella, tan pobra d’esperit, tan terroritzada i dependent d’un home dèspota, amb pocs escrúpols, que sempre buscava disputes sense fonament o causa justificada, no podia desfer-se’n a la lleugera. No semblava creïble que una dona com la Paulina, gairebé tocant la trentena, no pogués reaccionar amb concordança d’acord amb els fets d’aquells moments de dolència tan intensificada. En Jordi, si s’ho proposava, podia ser molt persuasiu sense verbalitzar res. Simplement amb la seva presència tan coactiva, repressiva i tòxica feia que la Paulina no pensés en petites obertures per poder escapar d’un territori infernal, el qual només li ocasionaria una prolongació de patiment malbaratat.

Molts anys futurs comportarien episodis que estarien creuant el llindar del respecte i la complicitat; episodis en què Sant Bartomeu estaria ple de fets que marcarien un ressò històric per part de la societat d’aleshores i dels nou vinguts.

L’Eusebi, el fill mitjà dels Ribó també tenia una línia de vida molt atenuada. Ell va tenir la fortuna d’obrir una lletera a Hostalets de Balenyà i emparellar-se amb una dona que, a primera vista, semblava no hagués trencar mai cap plat. De poques paraules, transmetia un desig de ser tractada amb cortesia i pudor, però a mesura que les sortides entre la parelleta compromesa es reiteraven, la Sofia començava a enverinar el clima inicial de benestar que s’havia convingut. L’Eusebi però, també era un home que tenia instints en què una certa malicia no el descartava. És inevitable admetre que no suportava com en Robert, el futur hereu, es quedés amb tot el patrimoni: Les cases que tenien, els terrenys agrícoles i el capital monetari, a més d’un arca, en què en Maurici hi tenia col·locats petits objectes d’orfebreria valorats en bastants quirats. Amb la seva dona discutien molt sovint sobre el tema. Com podia el seu pare ser tan cretí i desconsiderat?

L’Eusebi, quan vivia a poble, treballava de manobre. La majoria de cases de pedra i formigó havien estat construïdes per ell i per altres paletes de la població. Era molt apanyat i tenia vocació per aquella feina però, amb el pas del temps, sentia que s’havia de reciclar perquè la musculatura i els ossos de la columna començaven a patir contractures i pinçaments importants. Diverses vegades s’havia herniat amb gestos bruscos i força improcedents però el deure era el deure i s’havia de guanyar les garrofes com fos en una època en què les famílies vivien de la sembra i collita d’hortalisses i verdures del camp.

L’Eusebi era un pencaire de mena i, durant el temps de solteria, el seu refugi era mantenir-se sempre en actiu amb propostes de noves edificacions que, en pobles veïns, s’havien aprovat per l’Ajuntament de la comarca en conveni amb el Consorci de l’Habitatge. S’ha de reconèixer que el seu fons d’estalvis era, en trets generals, insuficient, poc ajustat per mantenir tota una família.

Ell i la Sofia s’havien plantejat la possibilitat de tenir un fill però la fecundació mai es produïa. L’Eusebi s’havia fet la prova de la fertilitat perquè era ben cert que havien provat diversos recursos però tots eren fallits: Dates específiques de calendari, les posicions lunars i, fins i tot, provar-ho sense l’ús de mètodes anticonceptius. En canvi, la sort no s’insinuava. La Sofia sentia que era una dona fracassada.

Ella, de fet, treballava a hores convingudes com a minyona de la llar. Havia nascut i crescut a Bellver de la Cerdanya i, durant la seva joventut, moltes famílies, que vivien en domicilis particulars la referenciaven com a dona hiperactiva en les tasques de neteja. No hi havia cap dubte que les enraonies populars no tergiversaven l’evidència. La Sofia, podríem dir col·loquialment, era com un cul de jaumet: ràpida, molt inquieta, tabalot, esverada quan la feina trucava a la porta però, paradoxalment, eficient, productiva, afanyosa i molt primmirada. Sempre revisava amb cura que tot quedés llustrós, abrillantat i relluent com una patena. Tenia un xic d’obsessiva, l’Eusebi sempre li deia. Havia de retocar i fer un repàs exhaustiu de tot el que endreçava i n’extreia la pols més visible però era incapaç de rectificar. La Sofia sabia que aquesta mania podia arribar a tenir un component un tant malaltís i tant l’Eusebi com les famílies per les quals cobrava un sou com a mestressa domèstica podien perdre la paciència i posar-la en sobre avís perquè fos capaç de alentir el ritme de treballar que, per ella, era intensiu i sempre cíclic.

El desig de tenir criatures amb l’Eusebi l’incentivava, ja que volia demostrar-se a si mateixa que li sobrava valia per educar un fill i entregar-se de ple a inculcar-li preceptes d’higiene i altres mètodes de prevenció per evitar contreure malalties si el nen seguia una dieta alimentària regular, variada en nutrients i, per tant, pròpiament saludable. Els àpats, per la Sofia, eren sagrats i no es podien descuidar a la lleugera. L’Eusebi era més permissiu en aquest aspecte, però la seva dona havia de ser un protocol d’horaris estricte. A les set del matí, un esmorzar copiós, a la una del migdia un dinar encara més abundant en ingredients i, com a molt tard, a les set s’havia de sopar. El fill mitjà dels Ribó a vegades se’n feia un fart.

L’Eusebi, abans d’obrir la botiga de productes lactis a Hostalets, un cop casat amb la Sofia, estava acostumat a saltar-se les regles del joc. Al poble de Sant Bartomeu, amb els pares, les menjades solien fer-se en família, però els mancava el rigor que la Sofia imposava a taula. És veritat que en Maurici sempre volia que els dinars i sopars fossin com petites assemblees populars, en què els comensals s’havien de reunir per poder exposar i aportar impressions i opinions i, així, compartir amb la resta anècdotes pròpies o notícies originades a partir dels mitjans de comunicació.

Abans que els tres fills dels Ribó contraguessin matrimoni, la taula de la casa pairal era similar a una jornada de celebració amb molt d’engrescament i espontaneïtat verbal. Tot i que les converses es destapaven a dojo, com el tap del porro de vi que espetega sense fre, la família Ribó tenia una forma de parlar molt categòrica. Els fills tractaven els pares de vós; la dosi del respecte era molt dosificada i, com a conseqüència, un distanciament en el tracte regnava els moments de tertúlia entre els integrants. Els debats eres distesos, amb un clima d’afinitat en aparença, però l’Eusebi i en Robert es mostraven mil vegades més reticents que la Paulina. Les seves veus emmascaraven secrets, reflexions, idees, objectius que sempre quedaven arraconats, sense poder-se revelar. Una tibantor bastant descarada precedia cada trobada en aquella família, tot i que la senzillesa i la comunió procuraven amb èxit ressaltar les posades en comú.