L'ombra de la veritat

Capítol 4

El dia vint de setembre de 2005 en Jordi, per fi celebrava la marxada d’en Maurici cap a Manlleu. La Paulina, per la seva part, el va cuidar molt bé durant l’estada a Barcelona i, fins i tot, el seu pare païa els aliments d’una manera més regular.

La Paulina sense ser vegetariana tenia devoció pels plats de verdures i hortalisses. Molts ingredients naturals eren per a ella imprescindibles en la dieta diària i això ajudava al seu pare a eliminar toxines que l’organisme no necessitava per nodrir-se. A poble, no obstant, es cuidava menys tot i que la Rosalia feia de cuinera i ell de majordom, ja que treia els àcars de la pols, partícules i volves a part dels gèrmens que s’incrustaven a cuina amb draps, fregalls i pinzells. Quina vida tan esmicolada, tan trencada d’afers improvisats, d’alegries espontànies, de moments afalagadors i sabàtics! Però el matrimoni Ribó havien triat una vida com dos ermitans on la tasca social i el lleure hi tenien poc predomini.

A Manlleu, quan sortien a fer la compra, es trobaven coneguts del poble i petaven la xerradeta durant uns minuts, però eren instants tan efímers que els Ribó no tenien temps de delectar-se. Tot eren presses i un esverament que feia que la vida del matrimoni fos ensopida, marcada per una monotonia innegable. En Maurici però, feia més bona cara. En Robert i la Carlina ho varen notar quan va tornar de Barcelona. L’únic desavantatge era que l’home vivia traït per una mentida. La Paulina, quan va tenir els resultats de les proves en mà, li deia al seu pare que tenia una gastritis quelcom crònica i ell es tornà crèdul davant aquella versió. La filla gran dels Ribó, igual que la Palmira, desaprovaven l’engany que havien hagut de maquinar, perquè l’estat psicològic d’en Maurici no s’inclinés cap a una davallada.

A vegades les mentides pietoses pal·lien els efectes d’un trasbals mental, que fa que les malalties puguin somatitzar-se amb un agreujament que pot ser arriscat pel pacient. En Robert i l’Eusebi no volien que el seu pare visqués, en el temps de vida del qual disposava, com un esclau o pràcticament condicionat per una notícia nefasta. Eren partidaris de relativitzar la veritat i poder treure ferro a la gravetat que un tumor podia provocar en la salut d’en Maurici.

I els dies transcorrien a una velocitat vertiginosa i la Carlina, com sempre, per no canviar els vells costums, ordenava al seu sogre encarregar-se de mantenir la casa immaculada. Era una jova despietada, indolent, no tenia cap consideració cap a un home que estava en plena convalescència, recent sortit d’una clínica després de fer-se una exploració integral. Era algú, com deia la Paulina, a qui li havien robat un tros de cor. La compassió no era un valor del qual la Carlina en pogués gaudir.

– Encara esteu així? Però que us passa Maurici? Son les set del matí i encara al llit?

Un dia d’octubre de 2005, en Maurici tornava a sentir com el cap li rodolava, las cames li començaven a fallar i una pèrdua d’equilibri estava manifestant un repetir regular. Ell feia l’esforç d’ajudar a la seva esposa Rosalia en tot el que podia, per no decebre la seva nora, desentranyada, egocèntrica a més no poder. Malauradament, l’estat de salut d’en Maurici denigrava. No es concentrava ni tenia prou bri per mantenir el cos a peu dret massa estona. Quan la Carlina i en Robert anaven a pencar, la Rosalia li exigia al seu marit que s’estirés al sofà, que ja miraria de portar la casa tota sola. Però el seu home encabritat, exacerbat pel fet de no poder rendir al cent per cent, desafiava la malaltia com podia i, quan la Rosalia anava al mercat, ell agafava l’escala vertical per treure la pols dels altells del mobiliari del menjador. Totes les cantonades eren fregades acuradament, sense deixar cap vestigi de brutícia. La Carlina era tan superficial i presumptuosa que, quan arribaven dates assenyalades en què el convit hi tenia cabuda, havia sempre d’ostentar i reforçar la imatge de tenir un pis sofisticat, polit, molt ben endreçat i conservat. Quanta falòrnia i pedanteria! Però ella no procurava reconèixer que abusava d’uns sogres grans que, per generació, els pertocava passar-ho bé amb els viatges que organitzava la IMSERSO o altres agències promocionals de turisme per al col·lectiu de persones de la tercera edat.

Capítol 5

El 26 d’octubre de 2005, un cadàver continua romanent estirat al plat de dutxa del lavabo. Tres agents de la policia fotografien la silueta per fer l’expedient i presentar proves palpables per demostrar que una defunció s’havia produït. La vestimenta de la víctima era senzilla: Uns pantalons de pana força folgats i una camisa de niló de quadres de color blau amb el fons blanc. La policia arribà al pis de Manlleu després d’haver rebut la trucada de la veïna del cinquè segona. La Teresa, una dona molt gentil, sent complaença per la Rosalia i en Maurici, a més d’admiració de veure com ajudaven a la jova parelleta a ser autosuficients econòmicament. Cada nit, com un acte ritualista, els portava nous garapinyades que ella mateixa cuina. No s’entreté a parlar gaire amb la família perquè sempre truca a partir de les deu, així s’assegura que tots siguin a casa. Aquell dia, però, el matrimoni jove havien anat a Hostalets a reunir-se amb l’Eusebi per parlar del testament. La Rosalia tampoc hi era. Una venedora precisament li havia proposat anar a veure un improshow a més d’haver fet abans unes gestions a cal notari i no arribaria fins passades les onze.

La Teresa trucava a la porta i per telèfon moltes vegades i ningú l’atenia. Va sortir al replà i va atansar l’orella per intentar sentir si la televisió estava encesa o si hi havia veus que s’alçaven a partir d’un hipotètic diàleg. Res de res. “És massa estrany! Tan tard i ningú em respon? No es normal!” Va començar a incomodar-se mentre semblava que els pensaments li fessin pampallugues. De sobte, un pensament derrotista la va sobresaltar. “I si algú ha pres mal? I si són a l’hospital d’urgències? I si han anat a fer una visita a algú ingressat?” Moltes preguntes i cap resposta definida. Seguia amb el cap com encastat a la porta i, sense esperar-ho, un estrèpit la va fer exaltar. Des de l’entrada, a través del llindar d’una porta tancada i barrada, una ruixada d’aigua anava degotant a través d’una aixeta oberta. La Teresa no acabava de percebre si el so era il·lusori o realista. Potser eren figuracions, però un plugim semblava repicar contra una superfície regia. El lavabo de la planta de baix estava justament enfront de l’entrada al pis, al costat del rebedor, el qual es trobava fent d’intersecció entre els dos focus d’accés a la casa. El cop brusc fou el detonant que va impulsar la veïna a trucar a la policia al voltant de les onze. El misteri però, procedia del fet que no es sentien passos, cap traginar ni cap veu fluixa o forta que pogués fer endevinar a la Teresa que l’habitatge estava ocupat. Aquella, per tant, va ser la raó que la va empènyer a agafar el telèfon i trucar al 091. La seva veu era xafallosa i parlava amb un xic de titubeig. Estava alterada i sospitava d’algun incident fatídic que no encertava a descobrir.

– Estic trucant a la policia?

– Sí, digui.

– Podrien venir immediatament al carrer de la Passió, número 5 de Manlleu?

– Perdoni, senyora. Es pot identificar?

– Sí, es clar. Em dic Teresa Morera.

– D’acord, li faria res si enregistrem la trucada? Forma part del nostre protocol quan algú fa declaració de fets inusuals o relata algun esdeveniment, que comporta supòsits o sospites d’alta transcendència.

– No, es clar que no. No em fa res. - De sobte, la Teresa fa una pausa d’uns minuts prolongada, perquè necessita agafar aire, ja que la veu li tremola – Vostès han de fer bé la seva feina – va prosseguir.

– D’acord, La gravació s’està fent efectiva.

– Ens pot descriure o exposar que ha passat? – Preguntà l’agent Martí.

– Miri, no ho sé. Potser és una estupidesa, potser no té cap importància, però els meus veïns del cinquè primera no em responen i porto més de vint minuts a la porta de l’entrada amb una platet a la mà perquè els volia entregar un obsequi alimentari.

– A quina hora els ha trucat?

– A les deu i mitja. Sempre ho faig. Així ja sé que han sopat i els porto les postres. És un hàbit.

– Ha sentit algun soroll, alguna senyal que pugui pensar que hi ha algú a casa?

– Sí, una mena de cop, un impacte sobtat, com si algun paquet o embalatge hagués caigut d’alguna prestatgeria.

– Podria definir-ho millor? - inquirí l’agent.

– No puc, però he d’afegir que sento com un degoteig molt lleu, com si algun conducte d’aigua anés rajant.

– Està bé. Es a dir, que si pot identificar el so de l’aigua, pot arribar a la conclusió que el pis en, aquests moments està ocupat, m’equivoco? - Preguntà l’agent .

– No ho tinc del tot clar, però per lògica, es clar. Algú ha habilitat algun sortidor d’aigua, perquè aquesta va brollant.

– Ens pot dir els noms dels residents del pis?

– Maurici i Rosalia Ribó, encara que l’amo del pis és en Robert Ribó i la seva dona Carlota Puig.

– Perfecte, estem fent un fitxer per introduir tota la – informació dels cas. Ara formalitzarem una ordre de registre del pis ja que, pel que explica, algun fenomen s’està produint, tenint en compte els sorolls que menciona.

– M’agradaria que vinguessin el més aviat possible. Jo no tinc cap còpia de les claus per poder aportar més detalls sobre aquesta situació tan estremidora.

– No es preocupi, senyora Morera. Haurem d’esbotzar la porta per entrar i sortir de dubtes. Quan arribem, després de fer tota la inspecció pertinent, li demanaríem que ens acompanyés a comissaria.

– Jo? Però què puc declarar més? Ja li ho he dit tot, almenys fins on sé.

– Tranquil·la que no se l’acusa de res. Només necessitem recaptar dades d’aquesta família, per descartar alguna possibilitat de fugida, segrest o, fins i tot, homicidi.

– Déu meu! Vostès creuen que algun delicte es posa en joc?

– No ho sabem del cert, però la nostra feina és esgotar totes les opcions fins a trobar la veritable font que ha provocat un altercat en una situació familiar, fins al dia d’avui, segons vostè declara, normalitzada.

– Sí, sí, i tant, Són una família corrent, conservadora, simple, humil, treballadora.

– D’acord, gràcies per la seva col·laboració. Estigui localitzable i mantinguis a l’espera fins que la citem a testificar.

La comissària Roig, Directora del Departament de la policia local a Vic, demanà al Cap d’Homicidis una autorització per poder desplaçar-se fins a l’adreça que la Teresa Morera els ha facilitat. Mentrestant, fan una anàlisi especulativa sobre la informació que la veïna, l’únic testimoni real que tenen a disposició, els ha proporcionat.

El dia d’avui una casa buida aparentment, un vessar d’aigua ininterromput, manca de presències vives que puguin xerrar, algun objecte que es desvia del seu lloc original...

La comissària Roig arrufa el nas. Porta més de trenta anys d’experiència treballant en casos de criminalització i tot apunta a un muntatge molt ben enginyat perquè sembli un fet indubtablement accidental.

D’altra banda però, no es poden extreure conclusions sense tenir cap nexe que pugui lligar la mort repentinada de l’home amb la causa específica que l’ha provocat.

La comissària ordena els agents que registrin les butxaques de la víctima. També creu oportú agafar el diari personal que algú ha escrit amb unes pàgines esgrogueïdes i empolsegades.

– No ho sé, però crec que el diari ens revelarà informació oculta. - Diu la comissària Roig – Però primer hauríem de localitzar els familiars. No sabem, en realitat, si tots tenen una coartada.

A les dues habitacions de matrimoni, per tractar-se d’un dúplex, l’agent Arnau troba una agenda telefònica en què, com els va dir la Teresa Morera, figuren els noms dels fills: en Robert Ribó, és el primer nom que apareix anotat. Tot seguit, truquen en Robert per comunicar-li la notícia i comprovar si realment aquella nit estava absentat davant una possible mort brusca, sense precedents .

– Bona nit, vostè és el fill petit d’en Maurici Ribó? – diu l’agent Arnau.

– Si, jo mateix. Què passa?

– El seu pare és mort.

– No pot ser. Ara anava a marxar de casa de mon germà. Estàvem reunits. Qui els ha informat?

– Una veïna que coneix molt bé la seva família, es diu Teresa Morera.

– Déu meu, quina tragèdia! Quina pot ser la causa?

– Això es el que intentem cercar.

– Ara venim cap a Manlleu d’immediat.

– D’acord. Els esperem.

– Com l’has notat? – pregunta la comissària.

– Afectat, com consternat per la notícia. Però no vull afirmar res, no m’atreveixo.

– El que no entenc – continua dubitativa la comissària Roig – és que tots estiguessin fora de casa en una hora que era, segons ha declarat la Teresa, gens habitual. Podria tractar-se d’una confabulació conjunta; un complot organitzat per aconseguir confondre’ns i tenir l’argument perfecte de que ningú no en sabia res de res.

– Hauríem de demanar una ordre perquè li fessin l’autòpsia. Les circumstàncies de la mort ho requereixen – diu en Martí.

– sí, però la família ha de signar un permís – respon la comissària. - Jo també estic d’acord en què l’examinin a fons, ja que no presenta contusions, morats ni rascades o senyals d’haver estat agredit. La policia científica haurà de repassar rigorosament la roba, la pell de la víctima, tot i que em temo que serà difícil de trobar el mòbil del crim.

– Vostè segueix entestada que no ha caigut per mitjans propis? Potser s’anava a dutxar i ha relliscat en començar a treure’s la roba i s’ha desnucat. Potser senzillament un atac de cor? Qui sap! No podem excloure cap pista, encara que sembli, a primera vista trivial.

– Hem de trucar al Cap Forense del Departament Central, perquè puguem traslladar el cadàver a la cambra d’examen i els metges competents analitzin les causes, un cop els dos fills hagin arribat.

– Podem veure què ha escrit la víctima en aquest diari personal? Diu l’agent més jove, en Martí – Això potser ens portaria cap a l’origen d’aquesta insòlita mort.

La comissària Roig agafa el diari i el fulleja. La lletra, però és inintel·ligible. Està escrita amb una mà trèmula, com induïda sota algun tipus de pressió.

– Veig que hi ha moltes dates. Al final del diari veig que posa 1936 o això és el que interpreto ja que els números estan mig esborrats –admet la comissària.

– I el tipus de tinta –pregunta l’agent Arnau.

– És molt probable estilogràfica. Sembla escrit amb retolador gruixut o alguna ploma que deixa petites taques en les pàgines. Fixeu-vos que, en el fons del paper del manual, hi ha petits efectes ombrejats, com marques que el propi estri d’escriptura ha deixat embrutir –corrobora la comissària.

– O sigui que podem extreure informació que tingui prou validesa? A mi em dona la impressió que potser l’home descrivia les seves vivències o, senzillament, relatava secrets o les seves darreres voluntats – diu en Martí.

– S’ha de portar al servei d’impremta. El Departament Central disposa d’un servei de grafologia i un lector podrà descodificar aquesta cal·ligrafia incomprensible –afirma la comissària –ara vaig a trucar al Cap d’Investigació.

Capítol 6

De sobte, unes claus roden el pany de la porta i en Robert i la Carlina entren molt atabalats al igual que l’Eusebi. La Sofia s’ha quedat a casa per atendre trucades en cas de produir-se’n. Tots estan quelcom sorpresos pel trist comunicat.

– Per fi vostès a casa –diu la comissària.

– On és el meu pare? – pregunta en Robert.

– Al lavabo. – respon la comissària.

Entren tots en estampida i veuen el cos com si estigués crucificat, amb els braços ben estirats dins d’un plat de dutxa, vestit.

– M’hauran d’acompanyar a comissaria a prendre declaració. També necessito que em signin una instància perquè el forense el pugui explorar i descartar un acte criminal.

– Però, què insinua? – diu en Robert emprenyat – Que nosaltres hi tenim alguna implicació en aquesta mort sobtada?

– Nosaltres no fem incriminacions sense assegurar-nos que hi hagi evidències – declara la comissària.

– Sí, es clar que volem que se sàpiga de què ha mort. –diu l’Eusebi – Els autoritzem a que facin l’examen. La Paulina, la meva germana gran, ja està al corrent i tampoc s’hi nega.

– I la seva mare? On la podem localitzar?

– La meva mare ha dit que anava a veure un esdeveniment teatral interpretat per amateurs. Després ens ha dit que havia de fer unes gestions – contesta en Robert.

– Però, com és que no es a casa? –pregunta en Martí.

– Déu meu, senyor!

De sobte, una veu amb llàgrimes als ulls irromp el lloc on els fills i la policia estan deliberant i compartint percepcions. És la Rosalia que s’excusa dient que havia anat a sopar amb una amiga després de veure una obra de teatre d’aficionats. Corre a voler abraçar el seu marit però la comissària la desautoritza.

– No el toqui. El cos ha d’estar intacte fins que l’ambulància el reculli i el porti al dipòsit de cadàvers.

– Però, com ha estat? Ha patit un síncope, una taquicàrdia improvisada?

– No ho sabem. Haurà de venir amb nosaltres al nostre despatx. Necessitem clarificar molts enigmes que no entenem.

L’ambulància, el servei d’emergències i dos cotxes patrulla s’apropen al carrer de la Passió, per transportar el cadàver i fer-li una anàlisi clínica. La Rosalia està desconsolada, sembla que hagi estat influïda per narcòtics. El seu estat mental es demolidor. No enraona, evita la mirada dels agents que es troben al pis fent anotacions i acabant de rematar, amb fotografies, la imatge mortuòria d’una víctima que, segons alguns testimonis no té antecedents penals, ni malalties hereditàries.

La comissària Roig, per la seva part, va observant la cara dels fills, la jove i l’esposa d’en Maurici. En un obrir i tancar d’ulls, l’equip de recollida del cadàver truca per l’intèrfon i la Rosalia comença a escridassar, com si hagués perdut el nord i denega l’entrada a intrusos que pretenen robar-li l’única relíquia d’un marit que descansa ja plàcidament en una cambra de bany. L’agent Arnau, acte seguit, agafa la Rosalia pels canells, com si la volgués emmanillar i l’intenta tranquil·litzar sense gaire encert.

– No pot bloquejar el pas dels urbans i l’equip clínic d’emergències – li diu – El seu marit ha de sotmetre’s a una revisió integral pel tipus de mort que sembla força desproveïda d’indicis, a primer cop d’ull, d’haver estat intencionada.

L’Arnau i en Martí se’n porten la Rosalia al carrer, on els cotxes dels equips professionals es troben estacionats. Dos agents més, en Roger i en Pau, pugen per l’ascensor mentre que els auxiliars d’ambulància, amb una llitera, porten la víctima per traslladar-la a la cambra de cadàvers i ser explorada per un metge forense. En Robert i l’Eusebi també desallotgen el pis juntament amb la Carlina, però no abans que la comissària avisi la Teresa Morera, un testimoni potent, segons ella, ha d’ estar preparat per declarar formalment, tot i que la veïna dels Ribó és considerada ignorant de molts afers interns de la família, ella coneix els ritus ortodoxes, horaris, algunes actituds tradicionals que els Ribó practiquen a diari.

La comissària Roig no treu l’ull a la Rosalia, com si tingués sospites d’amagar el cap sota l’ala, algun secret, alguna encoberta no desvelada que l’esposa d’en Maurici pretén emmascarar. La comissària no ho sap del cert, però mobilitza l’equip per fer passar primer a comissaria la Rosalia. Aquesta última continua empal·lidida, molt tocada, desconcertada i atònita per uns fets, que en aparença, se li escapen. Sembla una ànima ambulant a qui la vida ha apallissat sense cap contemplació. Ella sap que en Maurici tenia problemes de salut, però no correlaciona la mort amb aquesta causa.

La comissària Roig ordena al David, l’auxiliar de policia, que tanqui la porta mentre ella i al Martí, que està davant de l’ordinador, que redacti l’informe per poder arxivar totes les declaracions i començar amb l’interrogatori:

– Senyora Rosalia, em faig el càrrec que vostè deu està vivint un infern, un malson. La mort del seu marit sembla coincident, completament casual. Nosaltres l’hem citat perquè sabem que com a cònjuge, molta informació pot deixar emergir per recollir dades, conceptes, situacions que potser són rellevants per ponderar i concloure el motiu de la mort.

– Però, què volen saber exactament? – pregunta la Rosalia mirant amb els ulls saltirons cap a tot arreu.

– La veritat, senyora, només la veritat – respon la comissària – Sé que és molt dur per a vostè experimentar un tràngol d’aquestes dimensions, però ens ha d’explicar alguns detalls de la vida d’en Maurici.

La Rosalia, amb la barbeta i el pols tremolós, a més d’una mirada molt desviada, absorta, assenteix sense fer-se pregar.

– D’acord, comencem – diu la comissària.

– El seu marit tenia enemics?

– Què vol dir?

– Li formularé d’una altra manera la pregunta. El seu marit era envejat, odiat, detestat d’una forma superlativa per algú del seu entorn: família, coneguts, companys de feina,..

– No, es clar que no – contesta la Rosalia solemne –almenys que jo sàpiga. Era un home molt apreciat en tota la comarca del Lluçanès.

– Ho pot afirmar rotundament? – continua la comissària –Li ho pregunto perquè hem trobat aquest diari al bidet del lavabo del pis de Manlleu. En sap alguna cosa que ens pugui ser d’utilitat? Ara li mostro.

La comissària obre diverses pàgines, en què la lletra es troba molt difosa, i gairebé no pot ser desxifrable per l’ull humà. La dona d’en Maurici es mira el diari amb un posat escèptic, com si li fes angúnia furgar en les intimitats del seu marit.

– Miri-se’l tranquil·lament. Li deixo perquè el fullegi. Gairebé està omplert, excepte quatre pàgines que es troben en blanc. I m’he fixat que al final d’aquesta obra hi ha punts suspensius.

– I què em vol dir? – pregunta ofesa la Rosalia – Que el meu marit estava escrivint la lavabo quan va morir, però el bolígraf no el deixava redactar amb eficiència i, de sobte, va caure?

– Un moment, senyora Ribó. No s’atabali. Les preguntes els hi faig jo – contesta amb severitat la comissària.

– El reconeix aquest diari?

– No gens. No l’havia vist mai.

– Al seu marit li agradava escriure?

– No especialment, sí que admirava la seva jove, la Carlina, perquè sempre deia que era la nou vinguda a la família i podia treballar en una escola fent d’administrativa, ja que presumia d’estudis i això l’enorgullia.

– Com explica que un diari, que acostuma a estar en una prestatgeria d’una saleta d’estar o un dormitori, anés a parar al lavabo?

– Estic tan sorpresa com vostès. No l’hi sabria explicar.

– Seria possible que algú el forcés a portar aquest artefacte per simular una causa accidental en la mort?

– No ho crec.

– Llavors, com explica que ell estigués vestit a la banyera, amb un diari camuflat per la tapa d’un bidet? No troba que es rocambolesc el cas?

– Sí, ho sé, però es que jo no en tenia constància d’aquest diari. Potser escrivia les memòries de jove, que sé jo! Quan va fer el servei militar, quan fa lluitar al front durant la guerra civil o quan era un infant, en la seva època d’estudiant a l’acadèmia del poble,... Estic molt perduda – diu la Rosalia amb veu entretallada per l’impacte de la pregunta.

– El seu marit tenia amants?

– Que jo sàpiga, no. Bé, coneixia a moltes dones del poble, és cert i algunes males llengües deien que les empaitava, però d’això a que sigui veritat, n’hi va un bon tros!

– Bé, parlem del seu estat de salut. Com es trobava últimament?

– El mes passat, la meva filla gran, la Paulina, se’l va emportar a Barcelona. Deia que el trobava estrany, com desganat, deprimit, amb molèsties que la feien sospitar que estava malalt.

– I li varen fer proves?

– Sí, unes quantes.

– I què varen detectar els metges?

– un principi de tumor benigne al fetge, però res greu.

– No varen decidir operar-lo?

– No, per conveni familiar es va optar per mantenir-lo al marge d’una notícia tan dramàtica i va tornar cap a Manlleu.

– D’acord, senyora Ribó. El meu company, en Martí, l’acompanyarà fins a casa. Gràcies pel seu temps.

– Però, esperi, ara què passarà amb mi?

– Tranquil·la senyora. De moment, estem compilant declaracions en el nostre arxiu de dades i no podem determinar res que sigui definitori però la mantindrem al corrent de les novetats que s’avinguin.