I pebrot escalivat

Primera edició: Setembre de 2021

© Dels textos: Els autors

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

Mallorca, 348 (4-1)

08013 Barcelona

nuvol.com

Disseny: Laia Serch Muni

ISBN: 978-84-17455-39-2

@nuvol_com

@nuvol_com

@elnuvol

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

I pebrot escalivat
Jaume Aubanell Cama

Primer premi

Cinc anys; és a dir: dos-cents seixanta diumenges. I tots ho hem pensat més d’un cop. Ho sé perquè ens ho hem dit. Fins i tot els cosins i els tiets del poble del costat, m’ho han dit. Però mai, ni tan sols una vegada, ens ha passat pel cap demanar-ho a la mare. Mai. A vegades hi anem uns, a vegades unes altres. No és fàcil aplegar-nos-hi tots com fèiem de petits. La Clara sempre amb els viatges per Europa fent contents els clients del bufet. I l’Assum amb les excursions de cap de setmana amb els pares de l’escola. Sí, és clar que hi ha nets. La Clara tan sols un i l’Assum, tres, és la nostra campiona. I jo, que ja no soc el bala perduda d’abans, quan em passava els matins de diumenge de ressaca i em presentava a taula parada, ara també hi porto un petitó. Només té dos anys. Però ni els nets més grans el recorden, l’arròs que tant agradava al Peret. Conill, pollastre, costella de porc i cargols. També bolets i hortalisses de temporada (aquell diumenge de fa cinc anys, trompetes de la mort, carxofes i bròquil verd; i doncs què, si l’hivern ja era a tocar). Recordo que el sofregit començava a amalgamar-se des de bon matí i s’anava impregnant a la roba i per les parets i pels mobles i pels racons més amagats de la casa i l’aroma s’allargassava fins dilluns al matí. I arribat el moment, la mare hi afegia l’arròs i el cobria amb el brou de pollastre, deu o dotze minuts de foc de llenya i, després d’escampar-hi uns bocins de pebrot escalivat pel damunt, com si el coronés amb un matís vermellós de vida intensa, l’enfornava tres o quatre minuts més. I, en acabat, deixava la cassola al damunt dels estalvis que ja eren a la taula de la cuina, i ens anàvem asseient al voltant i esperàvem, contemplatius, com si del final d’un ritual es tractés. Menjàvem i rèiem sense aparença d’impostura. I després, al vespre, marxàvem a fer caravana, ens esfumàvem. Allò semblava, deia sempre la mare, la fugida d’Egipte. S’aixecava un i… I sí, ens en desenteníem, com si continués el curs normal de les coses, com si ell hi fos tot. Però tots sabem que no, que el Peret no hi era tot. I justament el diumenge de fa cinc anys, el Peret va deixar de ser del tot. Imagino que ho va decidir després de dinar: un instant de lucidesa, m’agrada pensar. Va ser l’últim arròs. I no, aquell diumenge no en vam fer, de caravana. I no calen detalls morbosos, ni què tenia ni què li passava ni com va ser. No cal pronunciar paraules gruixudes el significant de les quals no porta res més que patiment gratuït. No pas encara. A vegades el silenci és la millor forma de dir. I ara, a la taula de diumenge, contemplant en silenci una cassola de pollastre amb prunes, veig els pares empetitir, i me’ls imagino dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres i dissabte en una casa immensa que els és baldera. Esperant. En silenci. De petits ens hi perdíem jugant a fet i amagar. I l’hora de sopar amb la tele en blanc i negre d’un sol canal. I els esmorzars abans d’anar a l’escola, sempre barallant-nos, a la gran cuina on tot passava. I la taula llarga de la cuina amb el misteriós calaix del pa on la mare desava les coses més insòlites. I la mare que ens entregava el dia i la vida, llavors, quan nosaltres encara érem nosaltres. Avui hi som tots, fins i tot els cosins del poble del costat, com aquell diumenge de fa cinc anys. Bé, gairebé tots. Però, parlant clar: a ningú, encara avui, no se’ns acut preguntar-li allò de «mare, i si ens fessis un arròs a la cassola de diumenge com els d’abans, amb cargols i bolets i pollastre i conill i… i pebrot escalivat».

Encaterinadors
Carles Castell Puig

Segon premi

El prestigiós intel·lectual inicia la conferència amb un estudiat silenci. Escombra l’audiència amb la mirada per fer que cada assistent se senti la persona més important del món. També aprofita per aturar l’esguard en la joveneta de la tercera fila. Si tot segueix el guió establert, compartiran taula per sopar. I molt probablement, llit.

Arrenca amb un to pausat, càlid però contundent, confessant al públic que ell no és ningú, tan sols un modest idealista que intenta aprendre alguna cosa nova cada dia. Amb aquest exercici de falsa humilitat s’ha guanyat d’entrada la natural atracció que senten la majoria de persones cap als desvalguts; i també ha desactivat els recels dels homes que el podien veure com un rival.

A partir d’aquí, la dissertació flueix com sempre: llocs comuns, frases fetes, mitges veritats, secrets, complicitats i utopies fetes a la mida d’allò que la gent vol sentir. Aquest és el seu do. Saber oferir, amb una barreja d’instint i treball, allò que sedueix les persones en cada moment. I especialment la joveneta, és clar. Els seus llavis entreoberts, els ulls fixos i l’actitud entregada l’inciten a anar acabant com abans millor. Va sent hora de cobrar la sucosa tarifa mentre el seu secretari convida la noia a passar al camerino i conèixer el Mestre en persona.

Finalitza amb l’habitual crida a la implicació personal i el recordatori del lema que l’ha fet famós: res és impossible si s’hi creu amb fe. Creua les mans sobre el pit i acota el cap, disposat a acollir amb modèstia la sonora ovació. Tanmateix, la vanitat i el progressiu acomodament després de tants discursos rutinaris l’han privat d’adonar-se, tot i la seva intel·ligència, dels canvis radicals que s’han produït en la societat, sobretot en llocs com el d’avui.

Per això, no entén què nassos succeeix quan, efectivament, esclata l’aplaudiment, però acompanyat d’un murmuri creixent, que esdevé clam i de seguida fragor col·lectiu demanant-li que capitanegi la multitud enfervorida cap a la revolta. Alhora, la gernació s’aixeca enfollida, ocupa els passadissos i un grup especialment exaltat ja comença a pujar per les escales laterals de l’escenari.

Mentre els responsables de la sala intenten aturar l’allau humana, el secretari empeny el guru cap a la porta del darrere. Abans d’abandonar la tarima, encara pot entreveure la mirada perduda i malaltissa de la joveneta. Malaguanyada. El primer pensament que li ve al cap en sortir al carreró és que no hauria d’haver deixat mai la plaça de catedràtic universitari. Sou fix i devoció juvenil assegurada. Sense radicalismes ni ensurts. Tant de bo hi pugui tornar abans no arribi una revolució que s’ho carregui tot.