Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-16853-46-5

BIC: BGL

Ref. AVEN056

Taula

[Dono per fet que tota persona...]

[Immanuel Kant, el segon de sis germans...]

[La meva coneixença amb el Professor Kant...]

[Aquest declivi general...]

[A la primavera d'aquest any...]

[Ara arribo a un esdeveniment...]

[Amb això arribà el febrer de 1804...]

[Dono per fet que tota persona...]

Dono per fet que tota persona instruïda mostrarà algun interès per la història personal d'Immanuel Kant. Un gran home, encara que hagi seguit un viarany poc fressat, ha de ser sempre objecte d'una curiositat generosa. Suposar el lector totalment indiferent a Kant és suposar-lo totalment inintel·lectual; i, per tant, tot i que en realitat s'escaigui que no el consideri amb interès, és una ficció de cortesia suposar que ho fa. Sobre aquesta base, no demano perdó al lector per entretenir-lo amb un breu esbós de la vida i dels costums domèstics de Kant, extret dels relats autèntics dels seus amics i alumnes. És cert que, sense cap falta de generositat per part del públic, en aquest país les obres de Kant no són vistes amb el mateix interès que s'ha aplegat pel seu nom; i això pot ser atribuït a tres causes: en primer lloc, a l'idioma en què estan escrites; en segon lloc, a la suposada obscuritat de la filosofia que s'hi ensenya, tant si és intrínseca o a causa de la particular manera de Kant d'exposar-la; i en tercer lloc, a la impopularitat de tota filosofia especulativa, independentment de com estigui tractada, en un país on l'estructura i la tendència de la societat imprimeixen al conjunt de les activitats de la nació una direcció exclusivament pràctica. Però, sigui quina sigui la fortuna immediata dels seus escrits, cap home de curiositat il·lustrada no considerarà l'autor mancat del més profund interès. Mesurat per una prova de força, és a dir, pel nombre de llibres escrits directament a favor o en contra seu, per no parlar dels que ha modificat indirectament, no hi ha cap altre autor filosòfic, si exceptuem Aristòtil, que pugui pretendre acostar-se a Kant en l'abast de la influència que ha exercit sobre les ments dels homes. Essent aquests els mèrits que el fan digne de la nostra notícia, repeteixo que no és més que un raonable acte de respecte al lector suposar en ell un tal interès per Kant com per justificar un esbós de la seva vida.

[Immanuel Kant, el segon de sis germans...]

Immanuel Kant,¹ el segon de sis germans, va néixer a Königsberg, Prússia, una ciutat que a l'època comptava amb prop de cinquanta mil habitants, el 22 d'abril de 1724. Els seus pares eren gent d'origen humil, i no pas rics fins i tot per la seva condició, però capaços (amb l'ajut d'un parent pròxim, i amb l'afegit d'una petita dotació d'un cavaller que els apreciava per la seva pietat i virtuts domèstiques) de donar al seu fill Immanuel una educació liberal. Quan era un nen el van enviar a una escola benèfica; i, l'any 1732, el van matricular a l'Acadèmica Reial (o Fredericiana). Aquí va estudiar els clàssics grecs i llatins, i va establir una amistat íntima amb un dels seus companys d'escola, David Ruhnken (posteriorment conegut pels erudits amb el nom llatí de Ruhnkenius), que va durar fins a la mort d'aquest. Al 1737, Kant va perdre la mare, una dona de caràcter excel·lent, i de realitzacions i coneixements superiors al seu rang, que va contribuir a l'eminència futura del seu il·lustre fill amb l'orientació que va saber donar als seus pensaments juvenils i amb l'elevada moral que li va inculcar. Fins a la fi de la seva vida, Kant només parlava d'ella amb la més gran tendresa i reconeixença de tot allò que devia a la seva cura maternal.

El 1740, per sant Miquel de setembre, va entrar a la Universitat de Königsberg. El 1746, quan a penes tenia vint-i-dos anys, va escriure la seva primera obra, sobre una qüestió en part matemàtica i en part filosòfica, això és, l'avaluació de les forces vitals. La qüestió havia estat plantejada primer per Leibnitz, en oposició als cartesians, i va ser aquí finalment establerta, després d'haver ocupat la majoria dels grans matemàtics d'Europa durant més de mig segle. Estava dedicada al Rei de Prússia, tot i que mai no la va veure —de fet, mai no es va arribar a distribuir.² Des d'aleshores fins al 1770, es va guanyar la vida com a tutor privat en diferents famílies, o fent classes particulars a Königsberg, especialment als militars sobre l'art de la fortificació. El 1770 fou nomenat per a la càtedra de Matemàtiques, que permutà ben aviat per la de Lògica i Metafísica. En aquesta ocasió, va pronunciar una lliçó inaugural (De Mundi Sensibilis atque Intelligibilis Forma et Principiis) que és remarcable perquè conté els primers gèrmens de la Filosofia Transcendental. El 1781 va publicar la seva gran obra, la Critik der Reinen Vernunft, o Crítica de la raó pura. Va morir el 12 de febrer de 1804.

Aquests són els grans períodes de la vida de Kant. Però la seva vida va ser notable no tant pels seus incidents, com per la puresa i dignitat filosòfica del seu tarannà diari; i d'això la millor impressió l'obtindrem del relat de Wasianski dels seus últims anys, comprovat i corroborat pels testimonis col·laterals de Jachmann, Rink, Borowski i altres biògrafs. En ell, el veiem lluitant amb el sofriment d'unes facultats declinants, i amb el dolor, la depressió i l'agitació de dos mals diferents —un que li afectava l'estómac, l'altre el cap—, per damunt dels quals la benignitat i la noblesa de pensament foren victoriosament eminents fins al final.

El defecte principal d'aquesta i de totes les altres biografies de Kant és que informen massa poc sobre la seva conversa i les seves opinions. I potser el lector estarà disposat a lamentar que algunes de les notícies són massa minucioses i circumstancials, de manera que poden ser d'un costat poc dignes, i de l'altre poc delicades. Pel que fa a la primera objecció, cal respondre que el safareig biogràfic d'aquesta mena i l'escrutini poc cavallerós en la vida privada d'un home, encara que no fos allò que un home d'honor escolliria per escriure, pot ser llegit sense blasme; i quan el tema és un gran home, a vegades amb profit. Respecte a l'altra objecció, no sé com excusar el senyor Wasianski per haver-se agenollat a l'espona del llit del seu amic agonitzant, per tal de registrar, amb l'exactitud d'un taquígraf, l'últim aleteig del seu pols i les lluites d'una naturalesa que expira, excepte suposant que, al seu parer, la idea de Kant com una persona que pertany a tots els temps transcendia i anul·lava les restriccions ordinàries de la sensibilitat humana, i que, sota aquesta impressió, va fer que considerés un deure públic allò que, cal esperar-ho, hauria refusat de bon grat per impuls de les seves afeccions privades.

El següent paper sobre Els Últims Dies de Kant està recollit de l'alemany de Wasianski, Jachmann, Borowski i altres.

[La meva coneixença amb el Professor Kant...]

La meva coneixença amb el Professor Kant va començar molt abans del període al qual aquest petit memorial es refereix principalment. L'any 1773, o 1774, no recordo exactament quin d'ells, vaig assistir a les seves classes. Més tard, vaig fer-li d'amanuense, i en aquesta funció vaig entrar naturalment en una relació amb ell més pròxima que qualsevol altre dels seus alumnes; de manera que, sense cap petició de la meva part, em va concedir un privilegi general de lliure admissió a les seves classes. El 1780 em vaig ordenar, i em vaig retirar de tota relació amb la universitat. Tanmateix, continuava vivint a Königsberg, encara que completament oblidat, o almenys totalment inadvertit, per Kant. Deu anys després (és a dir, el 1790), me'l vaig trobar per casualitat en una festa donada en ocasió del casament d'un dels professors. A taula, Kant repartia la seva conversa i les seves atencions bastant en general; però després del convit, quan els comensals es dissolgueren en grups, va venir i va seure molt amablement al meu costat. Jo era en aquella època un florista —un amateur, vull dir, de la passió que tenia per les flors; quan se'n va assabentar, va parlar del meu passatemps favorit, i amb informació molt extensa. En el curs de la conversa, em va sorprendre descobrir que estava perfectament al cas de totes les circumstàncies de la meva situació. Ell em recordava de la nostra relació prèvia; expressà la seva satisfacció de saber que era feliç; i va tenir la bondat de desitjar que, si els meus compromisos m'ho permetien, anés de tant en tant a dinar amb ell. Poc després, s'alçà i es disposà a partir; i com que fèiem el mateix camí, em va proposar que l'acompanyés a casa. Ho vaig fer, i vaig rebre una invitació per a la setmana següent, amb una invitació general per a cada setmana posterior, i permís per fixar el meu propi dia. De primer era incapaç d'explicar-me la distinció amb què Kant m'havia tractat, i vaig suposar que, a oïdes seves, algun amic obsequiós li havia parlat de mi, una mica més avantatjosament del que jo podia pretendre merèixer; però una experiència més íntima m'ha convençut que tenia el costum d'indagar constantment sobre el benestar dels seus antics alumnes, i s'alegrava de tot cor de tenir notícia de la seva prosperitat. Per tant, semblava que m'equivocava de pensar que m'havia oblidat.

Aquesta revifalla de la meva intimitat amb el Professor Kant va coincidir aproximadament, en el temps, amb un canvi complet en els seus arranjaments domèstics. Fins aleshores havia tingut per costum menjar a la table d'hôte. Però ara va començar a portar la casa ell mateix, i cada dia invitava dos amics a dinar amb ell, i en ocasió d'una petita festa entre cinc i vuit; perquè era un observador puntual de la norma de Lord Chesterfield: és a dir, que el nombre de convidats a dinar, comptant-hi ell mateix, no hauria de ser inferior al nombre de les Gràcies, ni excedir el de les Muses. En tota l'economia dels seus arranjaments domèstics, i especialment dels seus dinars, hi havia alguna cosa peculiar i divertidament oposada a les habituals restriccions convencionals de la societat; no és, tanmateix, que hi hagués cap falta de decòrum, tal com a vegades ocorre a les cases on no hi ha senyores que imprimeixin un millor to a les maneres.

La rutina invariable era aquesta: quan el dinar era a punt, Lampe, el vell lacai del professor, entrava a l'estudi amb un aire mesurat i l'anunciava. Aquesta crida era obeïda a pas redoblat. De camí cap al menjador, Kant parlava de l'estat del temps³ —un tema que habitualment prosseguia durant la primera part del dinar. De temes més greus, com els esdeveniments polítics del dia, no se'n començava a parlar abans de dinar, i mai al seu estudi. A l'instant mateix que Kant s'havia assegut i havia desplegat el tovalló, encetava el dinar amb una fórmula particular: «Som-hi, senyors!», i el to i l'aire amb què pronunciava aquestes paraules, proclamava, d'una manera que ningú no podia malinterpretar, una relaxació de les fatigues del matí i un decidit abandó de si mateix al gaudi social. La taula estava parada de forma hospitalària; componien el dinar tres plats, vi, etcètera, amb un petit segon plat. Tothom se servia ell mateix; i qualsevol retard cerimoniós desagradava a Kant, que difícilment deixava d'expressar llavors la seva desaprovació, encara que no iradament. També li desplaïa que la gent mengés poc; i ho considerava una afectació. Als seus ulls, el primer a servir-se era el convidat més educat; perquè així li arribaria abans el seu torn. Kant tenia una excusa especial per odiar el retard, perquè havia treballat durament des de primera hora del matí, i no havia menjat res fins al dinar. D'aquí que, en l'últim període de la seva vida, encara que potser menys per gana real que per alguna sensació desagradable d'habitud o d'irritació periòdica de l'estómac, difícilment podia esperar amb paciència l'arribada de l'últim invitat.

No hi havia cap amic de Kant que no considerés el dia en què havia de dinar amb ell com un dia plaent. Sense donar-se a ell mateix l'aire d'un mestre, Kant ho era realment en el més alt grau. Tot el convit era assaonat amb el devessall de la seva intel·ligència clara, abocat amb naturalitat i sense afectació sobre cada tema, a mesura que els atzars de la conversa ho suggerien; i el temps transcorria ràpidament, de la una fins a les quatre, les cinc, o fins i tot més tard, de manera profitosa i deliciosa. Kant no tolerava les calmes, que era el nom que donava a les pauses momentànies en la conversa, o períodes en què s'esllanguia l'animació. Sempre trobava un mitjà o altre per restaurar-ne l'interès, i en això l'ajudava molt el tacte amb què feia parlar a cada convidat dels seus gustos peculiars, o la particular direcció de les seves ocupacions; i sobre aquestes, fossin les que fossin, sempre estava preparat per parlar-ne amb coneixement i amb l'interès d'un observador original. Els afers locals de Königsberg havien de ser interessants de debò abans que no se'ls permetés ocupar l'atenció a la seva taula. I, el que pot semblar encara més singular, rarament, per no dir mai, encaminava la conversa cap a una branca de la filosofia fundada per ell mateix. De fet, era perfectament lliure del defecte que assetja tants savants i literati, d'intolerància cap a aquells les ocupacions dels quals els han desqualificat per cap simpatia particular envers la seva pròpia. El seu estil de conversa era popular en extrem, i no gens erudit; tant és així, que qualsevol foraster que hagués estudiat les seves obres i no estigués familiaritzat amb la seva persona, hauria trobat difícil de creure que en aquella deliciosa companyia hi veia el pregon autor de la Filosofia Transcendental.

Els temes de conversa a la taula de Kant eren extrets principalment de la filosofia natural, la química, la meteorologia, la història natural, i sobretot, de la política. Les notícies del dia, tal com les recollien els diaris, es discutien amb una peculiar vigilància d'examen. Davant de qualsevol narrativa que no comptés amb dades de temps i lloc, per més plausible que semblés, n'era invariablement un escèptic inexorable, i no la considerava mereixedora de repetició. Era tan aguda la seva penetració a l'interior dels esdeveniments polítics, i del mecanisme secret amb què es mouen, que parlava més aviat amb l'autoritat d'un diplomàtic que tingués accés a informació governamental, que no pas com un simple espectador de les grans escenes que s'estaven desplegant a Europa. A l'època de la Revolució Francesa, va extreure'n moltes conjectures, i allò que llavors van passar per anticipacions paradoxals, especialment en relació a les operacions militars, després es van acomplir puntualment —com la seva memorable conjectura en relació al buit del sistema planetari entre Mart i Júpiter,⁴ la plena confirmació del qual va poder testimoniar en vida arran de la descoberta de Ceres per Piazzi, a Palerm, i de Pal·les pel Dr. Olbers, a Bremen. Aquestes dues descobertes, per cert, l'impressionaren molt, i forniren un tema del qual sempre parlava amb plaer; encara que, d'acord amb la seva modèstia habitual, mai no deia una paraula respecte de la seva pròpia sagacitat a l'hora d'haver mostrat, en base a un raonament a priori, la probabilitat de tals descobertes molts anys abans.

No era només en la condició de company que Kant brillava, sinó també com un amfitrió cortès i generós, que no sentia cap altre plaer més gran que veure els seus convidats feliços i jovials, i alçant-se de bon humor després dels plaers mixtos —intel·lectuals i generosament sensuals— dels seus banquets platònics. Principalment, potser, amb vista al manteniment del to genuí d'hilaritat, es mostrava una mica artista en la composició de la colla que tenia a dinar. Hi havia dues normes que òbviament observava, i he de dir que invariablement: la primera era que la companyia havia de ser miscel·lània, per tal d'assegurar una varietat suficient a la conversa; en conseqüència els seus dinars presentaven tanta varietat com el món de Königsberg ho permetia, essent extreta de tots els modes de vida: funcionaris, professors, metges, clergues i comerciants il·lustrats. La segona norma era tenir un equilibri convenient d'homes joves, sovint d'homes molt joves, seleccionats entre els estudiants de la universitat, per tal d'imprimir un to de jovialitat i d'enjogassament juvenil a la conversa; un motiu afegit, tinc raons per creure, era que d'aquesta manera allunyava els seus pensaments de la tristesa que a vegades els ombrejava, a causa de les morts precoces d'alguns amics joves que s'estimava.

I això em porta a esmentar un tret singular de la manera que tenia Kant d'expressar la seva simpatia vers els seus amics malalts. Mentre el perill era imminent, donava mostres d'una il·limitada ansietat, feia indagacions constants, esperava amb paciència la crisi, i a vegades no podia prosseguir les seves feines acostumades a causa de l'agitació mental. Però tan aviat com s'anunciava la mort del pacient, recobrava la compostura, i assumia un aire d'estricta tranquil·litat —gairebé d'indifèrencia. La raó era que contemplava la vida en general —i, per tant, aquella particular afecció de la vida que anomenem malaltia—, com un estat d'oscil·lació i de canvi perpetu, entre el qual estat i les simpaties fluctuants d'esperança i de temor hi havia una proporció natural que les justificava a la raó; mentre que davant la mort, un estat permanent que no admetia cap més o menys, i que posava fi a tota ansietat i extingia per sempre l'agitació de la incertesa, no permetia que l'omplís cap altra sensació que no fos el seu mateix caràcter perdurable i invariable. Això no obstant, tot aquest heroisme filosòfic va cedir en una ocasió; moltes persones recordaran l'aflicció tumultuosa que va manifestar arran de la mort del senyor Ehrenboth, un jove de fina intel·ligència i d'amplis mèrits, a qui tenia en l'afecte més gran. I naturalment, en una vida tan llarga com la seva, i malgrat la seva norma previsora de triar els seus companys socials tant com fos possible entre els joves, va succeir que hagué de lamentar més d'una dolorosa pèrdua que mai no li pogué ser compensada.

Per tornar, tanmateix, al curs del seu dia, immediatament després de l'acabament del dinar, Kant sortia a passejar per fer exercici; però en aquesta ocasió mai no s'enduia cap companyia. En part, potser, perquè considerava correcte, després de tanta relaxació convivial i col·loquial, de prosseguir les seves meditacions,⁵ i en part (com vaig arribar a saber) per una raó ben peculiar, a saber, que desitjava respirar exclusivament a través dels narius, cosa que no podria fer si es veiés obligat contínuament a obrir la boca per conversar. La raó d'això era que l'aire atmosfèric, canalitzat d'aquesta manera per un circuit més llarg, i arribant als pulmons, per tant, en un estat de menys cruesa i a una temperatura una mica més alta, seria menys apte per irritar-los. Gràcies a una ferma perseverança en aquesta pràctica, que constantment recomanava als amics, es congratulava d'una llarga immunitat a la tos, el refredat, el rogall i tota mena de secreció; i el fet realment era que aquestes afeccions enutjoses l'atacaven molt rarament. De fet, jo mateix, adoptant només ocasionalment la seva norma, he trobat que el meu pit no era tan propens com abans a aquests atacs.

Sie haben die kostenlose Leseprobe beendet. Möchten Sie mehr lesen?

Weitere Bücher von diesem Autor

Text

Томас де Квинси

L'assassinat entès com una de les belles arts

Els últims dies d'Immanuel Kant

Taula

[Dono per fet que tota persona...]

[Immanuel Kant, el segon de sis germans...]

[La meva coneixença amb el Professor Kant...]

Andere haben auch gelesen:

Weitere Bücher von diesem Autor