Buch lesen: «Sempre hem viscut al castell»

Shirley Jackson

Schriftart:

Sempre hem viscut al castell

we have always lived in the

SHIRLEY JACKSON

SEMPRE HEM VISCUT
AL CASTELL

Traducció de Martí Sales

Primera edició: novembre del 2016

Aquesta traducció ha obtingut el certificat de qualitat MBK.

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-122064-6-3

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

1

Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m’he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m’agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M’agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l’amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts.

L’última vegada que vaig donar un cop d’ull als llibres de la biblioteca que tenim a la lleixa de la cuina feia cinc mesos que els havíem d’haver tornat i em vaig preguntar si n’hauria triat d’altres si hagués sabut que serien els últims llibres, els que es quedarien per sempre a la lleixa de la cuina. Gairebé mai no movíem res; els Blackwood mai havíem estat una família inquieta ni esvalotada. Ens agradaven els petits objectes corrents i fugaços com els llibres, les flors i les culleres, però els nostres fonaments eren sòlids i les nostres pertinences també. Sempre tornàvem les coses a on els pertocava. Trèiem la pols i fregàvem sota les taules, cadires, llits, quadres, catifes i làmpares, però les deixàvem on eren; el raspall de carei del tocador de la mare mai estava un mil·límetre fora de lloc. Els Blackwood sempre havíem viscut a casa nostra i ho teníem tot endreçat; tan bon punt una nova dona Blackwood s’instal·lava se li trobava un lloc per a les seves pertinences i així la casa estava construïda per capes de propietats dels Blackwood que li donaven pes i feien que aguantés ben dreta contra el món.

Era un divendres de finals d’abril que vaig dur els llibres de la biblioteca a casa. Els divendres i els dimarts eren dies terribles perquè havia d’anar al poble. Algú havia d’anar a la biblioteca i a la botiga de queviures; la Constance no passava mai del seu jardí i l’oncle Julian no podia. Així que no era l’orgull el que em feia anar al poble dues vegades la setmana, ni la tossuderia, sinó la pura necessitat de llibres i menjar. Potser va ser orgull el que em va dur a fer un cafè a ca la Stella abans de tornar a casa; em deia a mi mateixa que era orgull i que no evitaria anar a ca la Stella per més ganes que tingués d’arribar a casa, perquè també sabia que si la Stella em veia passar i no entrava pensaria que tenia por, i això sí que no ho podia suportar.

–Bon dia, Mary Katherine –sempre deia la Stella, inclinant-se per netejar la barra amb un drap humit–. ¿Com estàs?

–Molt bé, gràcies.

–I la Constance Blackwood, ¿està bé?

–Molt bé, gràcies.

–I ell, ¿com està?

–Es podria dir que bé. Un cafè, si us plau.

Si entrava algú i seia a la barra, jo deixava el meu cafè sense que se’m notés la pressa i me n’anava, fent-li adéu amb el cap a la Stella.

–Que vagi bé –sempre em deia automàticament quan sortia.

Triava amb cura els llibres de la biblioteca. A casa nostra hi havia llibres, és clar; al despatx del pare cobrien dues parets, però a mi m’agradaven les rondalles fantàstiques i els llibres d’història, i a la Constance els de cuina. Malgrat que l’oncle Julian mai no agafava cap llibre, li agradava veure la Constance llegint als vespres mentre ell treballava en els seus papers, i de vegades se la mirava amb aprovació.

–¿Què llegeixes, maca? Quina estampa més bonica, una dona amb un llibre.

–Llegeixo L’art de la cuina, oncle Julian.

–Magnífic.

Mai no estàvem gaire estona en silenci, amb l’oncle Julian a l’habitació, però no recordo que ni la Constance ni jo obríssim mai cap dels llibres de la biblioteca que encara són a la lleixa de la cuina. Feia un matí d’abril preciós quan vaig sortir de la biblioteca; el sol brillava i arreu les falses promeses de glòria de la primavera desentonaven amb la brutícia del poble. Recordo que vaig quedar-me un moment a les escales de la biblioteca amb els llibres a les mans, mirant les branques tocades de verd suau contra el cel i hauria volgut, com sempre, poder tornar a casa travessant el cel en comptes del poble. De les escales de la biblioteca podia creuar el carrer directament i caminar per l’altra vorera fins als queviures, però això volia dir que havia de passar per davant de l’adrogueria i els homes que hi seien a la porta. En aquest poble, els homes es conservaven joves i eren els tafaners, mentre que les dones envellien amb un cansament gris i maligne i esperaven en silenci que els homes s’aixequessin i tornessin a casa. També podia sortir de la biblioteca i anar per aquesta banda del carrer fins a l’altura dels queviures i llavors creuar; era preferible, encara que hagués de passar per correus i la casa Rochester, amb piles de llauna rovellada, cotxes desmanegats, bidons de gasolina buits, matalassos vells, trossos de canonades i banyeres que la família Harler s’enduia a casa i que jo estava convençuda que adoraven.

La casa Rochester era la més bonica del poble i abans havia tingut una biblioteca de noguera, una sala de ball al segon pis i un gavadal de roses a la veranda; la nostra mare hi havia nascut i per justícia hauria hagut de pertànyer a la Constance. Vaig decidir, com sempre feia, que era més segur anar per correus i la casa Rochester, encara que em disgustava veure la casa on la nostra mare havia nascut. En aquella banda del carrer normalment no hi havia ningú, els dematins, perquè era ombrívola, i després d’anar als queviures hauria de passar igualment per l’adrogueria, i passar-hi d’anada i de tornada era massa per a mi.

Als afores del poble, a Hill Road, River Road i Old Mountain, famílies com els Clarke i els Carrington havien construït unes cases noves precioses. Havien de creuar el poble per arribar a Hill Road i River Road perquè el carrer major del poble també era la carretera principal de l’estat, però els fills dels Clarke i dels Carrington anaven a escoles privades i el menjar de les cuines de Hill Road venia d’altres pobles i de la ciutat; anaven a buscar el correu en cotxe, passaven per River Road fins a Old Mountain, però els de Mountain enviaven les seves cartes als pobles del costat i els de River Road s’anaven a tallar els cabells a la ciutat.

Sempre em deixava parada que la gent del poble, que vivien en cases brutes i diminutes a la carretera o als afores, a Creek Road, somriguessin i saludessin els Clarke i els Carrington quan passaven; si la Helen Clarke anava als queviures de l’Elbert a comprar un pot de salsa de tomàquet o una lliura de cafè que la seva cuinera s’havia oblidat, tothom li deia «Bon dia» i com havia millorat el temps. La casa dels Clarke és més nova però no és millor que la casa dels Blackwood. El nostre pare va dur a casa el primer piano del poble. Els Carrington tenen el molí de paper però els Blackwood tenen totes les terres entre la carretera i el riu. Els Shepherd d’Old Mountain van fer construir l’ajuntament del poble, blanc, punxegut i al davant, gespa verda i un canó. En algun moment es va parlar de fer una reforma urbanística al poble, enderrocar les barraques de Creek Road i refer tot el poble perquè s’assemblés a l’ajuntament, però ningú no va moure un dit; potser van pensar que, si ho feien, els Blackwood començarien a assistir a les reunions del consistori. La gent del poble tramitava les llicències per caçar i pescar a l’ajuntament, i un cop l’any els Clarke, els Carrington i els Shepherd assistien al ple municipal i votaven solemnement perquè els Harler buidessin de deixalles el seu pati del carrer major i per treure els bancs de davant l’adrogueria, i cada any la gent del poble tombava les seves propostes alegrement. Passat l’ajuntament, a mà esquerra, hi ha Blackwood Road, que va a casa nostra. Blackwood Road fa una gran marrada per fora les terres dels Blackwood i al llarg de tot el camí hi ha un reixat que va aixecar el nostre pare. No gaire lluny de l’ajuntament hi ha una gran roca negra que indica l’entrada del camí on hi ha la porta que obro i tanco amb clau rere meu, creuo el bosc i sóc a casa.

La gent del poble sempre ens ha odiat.

Quan anava a comprar feia un joc. Era com un d’aquells jocs infantils amb un taulell ple de caselles on cada jugador es mou a cops de dau; sempre hi havia perills, com «perds un torn», «tira enrere quatre caselles» o «torna al començament» i petites ajudes com «avança tres caselles» o «torna a tirar». La biblioteca era la casella de sortida i la roca negra, la d’arribada. Havia d’anar per una banda del carrer major, creuar i seguir per l’altra banda fins a arribar a la roca negra i llavors guanyava. Vaig començar bé, quan vaig agafar el carrer major no hi havia ningú, potser seria un dels dies afortunats; de vegades passava, però no gaire sovint, els matins de primavera. Si acabava sent un dia afortunat, al final donaria una joia en senyal de gratitud.

Al principi vaig caminar de pressa, vaig respirar fondo per avançar sense mirar al voltant; duia els llibres de la biblioteca i la bossa de comprar i veia com se’m movien els peus un rere l’altre; dos peus calçats amb les sabates marrons i velles de la mare. Vaig notar que algú em mirava des de correus; nosaltres no acceptàvem correspondència i no teníem telèfon, les dues coses se’ns havien fet insuportables feia sis anys, però em veia amb cor de donar un cop d’ull ràpid a l’oficina: era la vella senyoreta Dutton, que mai no mirava directament com la resta, sempre ho feia a través de les persianes o darrere les cortines. Jo mai no mirava la casa Rochester. No suportava pensar que la mare hi hagués nascut. De vegades pensava si els Harler sabien que vivien en una casa que hauria d’haver pertangut a la Constance; sempre hi havia tant soroll de llauna trepitjada al seu pati que no em sentien caminar. Potser els Harler pensaven que aquell brogit incessant foragitava els dimonis, potser els semblava que tenien dots musicals i el trobaven agradable; vés a saber si els Harler vivien a dins com a fora, asseguts en banyeres rònegues i sopant amb plats trencats al damunt de la carcassa d’un vell cotxe Ford, fent picar les llaunes i xerrant a crits. Sempre hi havia un reguerot de brutícia a la vorera on vivien els Harler.

Després tocava creuar el carrer (perds un torn), per arribar als queviures, que eren just a l’altra banda. Sempre dubtava, vulnerable i exposada, abans de creuar el carrer ple de cotxes. Hi passava tot el trànsit del carrer major, hi havia cotxes i camions que travessaven el poble perquè seguien la carretera estatal, així que els conductors gairebé no em miraven; reconeixia els cotxes del poble a l’instant perquè em miraven malament i sempre em preguntava que passaria si baixés de la vorera: ¿farien un cop de volant ràpid i gairebé involuntari cap a mi? ¿Només per espantar-me, per veure’m saltar? I llavors les rialles sortirien de tot arreu, de rere les persianes de l’oficina de correus, dels homes asseguts davant la botiga, de les dones que treien el nas per la porta dels queviures, tots em mirarien i gaudirien de veure la Mary Katherine Blackwood esquivant un cotxe. De vegades perdia dos o tres torns perquè m’assegurava molt bé que la carretera es buidés en els dos sentits abans de creuar.

A mig carrer vaig passar de l’ombra a la claror del sol enganyifós d’abril; al juliol la superfície de la carretera s’hauria estovat tant per la calor que els peus se m’hi enganxarien i això faria que creuar fos encara més perillós (Mary Katherine Blackwood, amb els peus atrapats a l’asfalt, morta de vergonya mentre un cotxe l’atropella; vés enrere fins a la casella de sortida i torna a començar) i els edificis serien més lletjos. Tot el poble era igual, de la mateixa època i estil; era com si la gent del poble necessités la lletjor del poble i se n’alimentés. Les cases i les botigues semblava que s’haguessin construït a corre-cuita, amb menyspreu, per acollir tot allò insuls i desagradable, i era com si les cases Rochester i Blackwood i fins i tot l’ajuntament haguessin acabat allà per casualitat i pertanyessin a algun país llunyà i encantador on la gent vivia amb elegància. Potser les cases bones havien estat capturades –¿potser com a càstig als Rochester i els Blackwood i els seus malvats cors secrets?– i estaven empresonades en aquell poble; potser la seva lenta putrefacció era un indici de la lletjor dels vilatans. La renglera de botigues del carrer major era d’un gris impertorbable. Els propietaris dels locals hi vivien a sobre, al pis de dalt, i les cortines d’aquells pisos en renglera eren pàl·lides i sense vida; tot allò que intentés ser acolorit perdia ràpidament la seva ànima en aquell poble. L’infortuni del poble mai no va afectar els Blackwood: els vilatans eren d’allà i el poble era l’únic lloc que els esqueia.

Sempre pensava en la podridura quan arribava a la renglera de botigues; pensava a cremar aquella putrefacció dolorosa que s’ho menjava tot per dins i feia tant de mal. Això era el que desitjava per al poble.

Duia una llista del que havia de comprar als queviures: la Constance me la feia cada dimarts i divendres abans d’anar-me’n. A la gent del poble no li agradava que sempre tinguéssim tants diners per pagar tot el que volíem; havíem tret els nostres diners del banc, evidentment, i jo sabia que parlaven dels diners amagats a casa nostra com si fossin grans muntanyes de monedes d’or on la Constance, l’oncle Julian i jo seguéssim als vespres, oblidant els llibres de la biblioteca i hi juguéssim, passant-hi les mans, comptant-les, apilant-les i fent-les caure, rient de tothom a porta tancada. Crec que hi havia un munt de cors podrits al poble que cobejaven les nostres muntanyes de monedes d’or, però eren covards i tenien por dels Blackwood. Quan treia la llista de la compra de la meva bossa també agafava el moneder perquè l’Elbert dels queviures veiés que duia diners i no pogués negar-se a vendre’m res.

Mai no importava qui hi hagués als queviures. Sempre em servien a l’instant; el senyor Elbert o la seva dona pàl·lida i mesquina venien directament d’on fos de la botiga per donar-me el que volia. De vegades, si el seu fill gran els estava donant un cop de mà durant les vacances escolars, s’afanyaven per assegurar-se que no fos ell qui m’atengués i un cop quan se’m va apropar una nena petita –una criatura de fora del poble, és clar– la senyora Elbert la va estirar tan fort que va cridar i llavors hi va haver un llarg minut de silenci tens mentre tothom esperava que la senyora Elbert respirés fondo i digués: «¿Alguna cosa més?». Jo sempre em quedava garratibada quan les criatures se m’apropaven perquè em feien por. Em feia por que em toquessin i les seves mares se’m llancessin al damunt com un estol de falcons; sempre tenia aquella imatge al cap, ocells que baixaven, m’atacaven i m’esqueixaven amb les seves urpes esmolades. Aquell dia tenia moltes coses per comprar-li a la Constance i em va tranquil·litzar veure que a l’adrogueria no hi havia criatures ni tampoc gaires dones; guanyes un torn, vaig pensar, i li vaig dir bon dia al senyor Elbert.

Em va saludar amb el cap; no podia negar-se a saludar-me i encara menys amb les dones de la botiga al davant. Els vaig donar l’esquena però seguia notant-les rere meu, amb una llauna, una capsa de galetes o un enciam a la mà, no es mourien fins que no me n’hagués anat per tornar a xafardejar i a les seves vides. La senyora Donell era per allà al darrere; l’havia vist a l’entrar i em vaig preguntar, com abans, si havia vingut expressament al saber que jo vindria, perquè sempre m’intentava dir alguna cosa; era una de les poques que em parlaven.

–Un pollastre per rostir –vaig dir-li al senyor Elbert i a l’altra banda de la botiga la seva dona mesquina va obrir la nevera, va treure’n un pollastre i el va començar a embolicar.

–Una cuixeta de xai –vaig dir–. Al meu oncle Julian sempre li ve de gust el xai al forn quan comença la primavera.

No ho hauria d’haver dit, ho sabia, i una mena d’exclamació sorda va recórrer la botiga com un crit. Podia fer-les córrer com conills, pensava, si realment els digués el que hagués volgut dir-los-hi, però senzillament s’haurien aplegat a fora per seguir mirant-me des d’allà.

–Cebes –vaig dir educadament al senyor Elbert–, cafè, pa, farina. Nous –vaig dir– i sucre: ens en queda molt poc.

D’algun racó rere meu va sentir-se una rialleta horripilada i el senyor Elbert va fer una llambregada cap allà i va tornar als productes que estava col·locant al mostrador. La senyora Elbert no trigaria a dur-me el pollastre i la carn, embolicats, i els deixaria al costat de la resta; no em podia girar fins que estigués a punt de marxar.

–Dos litres de llet –vaig dir–. Un quart de nata i mig de mantega.

Feia sis anys que els Harry ja no ens duien els productes lactis a casa i ara era jo qui s’encarregava de comprar la llet i la mantega als queviures.

–I una dotzena d’ous.

La Constance havia oblidat de posar-los a la llista però a casa només en quedaven dos.

–Una bossa de cacauets garapinyats –vaig dir; aquella nit l’oncle Julian els mastegaria sorollosament tot revisant els seus papers i se n’aniria a dormir enganxifós.

–Als Blackwood sempre els ha agradat menjar bé.

Era la senyora Donell, se la sentia clarament des d’algun racó rere meu, i algú va riure per sota el nas i algú altre va fer xxt. Jo mai no em girava; ja en tenia prou amb suportar-les d’esquena per haver d’aguantar les seves cares grises i insulses i els seus ulls plens d’odi. Tant de bo fóssiu tots morts, vaig pensar, i m’hauria encantat dir-ho en veu alta. La Constance deia: «Que no sembli mai que t’importen», i «si els fas cas, serà pitjor», i segurament tenia raó, però tant de bo fossin morts. M’hauria agradat arribar als queviures un matí qualsevol i trobar-los allà, fins i tot els Elbert i les criatures, agonitzant al terra entre crits de dolor. Jo mateixa agafaria el que necessités, pensava, trepitjant els seus cadàvers, triaria el que em vingués de gust de les prestatgeries i me n’aniria cap a casa, potser li clavaria una coça a la senyora Donell estirada a terra. No em penedia mai quan tenia pensaments així; només hauria volgut que es fessin realitat. «No està bé que els odiïs», deia la Constance, «només et fa més dèbil», però els odiava igualment i em preguntava si tenia algun sentit la seva existència.

El senyor Elbert va deixar el que havia comprat al mostrador i va esperar, mirant a l’infinit a través meu.

–Res més per avui –li vaig dir, i sense mirar-me va anotar els preus, va fer la suma i m’ho va passar perquè pogués comprovar que no m’estafava. Sempre repassava els seus comptes amb cura però mai no s’equivocava; no podia fer gaires coses per venjar-me d’ells però feia el que podia. Duia la meva bossa plena de queviures i encara una altra, però no tenia altre remei que dur-les jo a casa. Mai ningú s’oferia a ajudar-me, és clar, ni que jo els ho hagués permès.

Perds dos torns. Amb els llibres de la biblioteca i els queviures anava lenta i ara havia de seguir caminant i passar per davant de l’adrogueria i del cafè de la Stella. Vaig aturar-me a la porta dels queviures, furgant dins meu per trobar algun pensament que em consolés. Darrere meu van començar les miradetes i els estossecs. S’estaven preparant per tornar a parlar, i a l’altra banda de l’establiment els Elbert probablement es miraven alleujats. Vaig endurir la meva cara del tot. Vaig decidir que pensaria a servir el dinar al jardí i mentre només obria els ulls el mínim per veure on trepitjava –les sabates marrons de la mare amunt i avall–, dins del meu cap estava parant taula sobre una roba verda, amb plats grocs i maduixes en un bol blanc. Plats grocs, vaig pensar, notant que els ulls dels homes se’m clavaven al passar, i per l’oncle Julian un bon ou passat per aigua amb una torrada, i haig de recordar de demanar-li a la Constance que li posi un xal perquè la primavera tot just havia començat. Sense mirar, veia com reien i gesticulaven; tant de bo estiguessin tots morts i caminés sobre els seus cadàvers. Quasi mai no es dirigien a mi, només parlaven entre ells.

–És una de les noies Blackwood –vaig sentir que deia un d’ells amb to de burla–, una de les Blackwood de la finca dels Blackwood.

–Quina pena això dels Blackwood –va dir un altre, prou alt perquè se’l sentís–, quina pena aquestes pobres noies.

–Tenen una bona finca –deien–, bona terra per treballar. T’hi podries fer ric, treballant la terra dels Blackwood. Ni que tinguessis un milió d’anys i tres caps i et fos igual què cultives et faries ric igualment. El que fan els Blackwood és tenir-les ben tancades, les seves terres, això és el que fan.

–T’hi podries fer ric.

–Quina pena, aquestes noies dels Blackwood.

–Vés a saber què se’n trauria, de les terres dels Blackwood.

Camino sobre els seus cadàvers, pensava, estem dinant al jardí i l’oncle Julian duu el seu xal. Aquí sempre vaig amb compte amb les bosses perquè un matí terrible me’n va caure una i se’m van trencar els ous i la llet va vessar i vaig arreplegar el que vaig poder mentre ells cridaven i jo em deia a mi mateixa que el que no faria seria fugir corrents, recollia les llaunes i les capses i el sucre escampat ficant-ho dins de la bossa com una boja, repetint-me que no havia de fugir corrents.

Davant del cafè de la Stella hi havia una esquerda a la vorera que semblava un dit assenyalant; l’esquerda sempre hi havia estat. Hi havia altres punts de referència, com l’empremta de la mà que va deixar Johnny Harris al ciment de l’ajuntament i les inicials del fill dels Mueller al porxo de la biblioteca, que havien passat en temps que jo recordava; jo feia tercer quan es va construir l’ajuntament. Però l’esquerda a la vorera de davant del cafè de la Stella sempre havia estat allà, com la Stella. Recordo que patinava prop de l’esquerda i anava amb compte de no passar-hi per sobre perquè la mare no es preocupés, i recordo passar-hi dalt de la bicicleta amb els cabells al vent; en aquells temps els vilatans encara no ens detestaven malgrat que el nostre pare deia que eren púrria. Un cop la mare em va explicar que l’esquerda ja hi era quan ella era una nena i vivia a la casa Rochester, així que també devia ser-hi quan es va casar amb el pare i se’n va anar a la finca dels Blackwood, crec que l’esquerda és com un dit que assenyala, de l’època de quan es va construir el poble amb fusta vella i grisa i tota aquella gent lletja i les seves cares malvades van venir de vés a saber on i s’hi van instal·lar a viure.

La Stella va comprar la cafetera i va posar la barra de marbre amb els diners de l’assegurança que va rebre quan el seu marit va morir, però a banda d’això no recordo cap altre canvi al cafè; la Constance i jo veníem a gastar-nos els duros al sortir de col·legi i cada tarda recollíem el diari perquè el pare el pogués llegir al vespre; ara ja no compràvem diaris però la Stella encara en venia, i també revistes, llaminadures a un cèntim i postals grises de l’ajuntament.

–Bon dia, Mary Katherine –va dir la Stella quan vaig seure a la barra i vaig deixar les bosses a terra; de vegades, quan voldria veure morts tots els vilatans, pensava que podria salvar la Stella perquè era la més amable de tots i l’única que conservava un pessic de color. Era grassoneta i rosada i quan es posava un vestit llampant brillava una estona abans de fondre’s en la grisor brutenca de la resta–. ¿Com estàs?

–Molt bé, gràcies.

–I la Constance Blackwood, ¿com està?

–Molt bé, gràcies.

–I ell, ¿com està?

–Va fent. Un cafè, si us plau.

De fet, m’agradava amb llet i sucre perquè és ben amarg però com que només hi anava per orgull no podia demanar més que el mínim necessari.

Si entrava algú al cafè mentre jo hi era, m’aixecava i marxava tranquil·lament, però alguns dies tenia mala sort. Aquell matí la Stella acabava de servir-me el cafè a la barra quan una ombra va creuar la porta i la Stella va mirar i va dir:

–Bon dia, Jim.

Ella va anar a l’altre extrem de la barra i va esperar perquè pensava que s’asseuria allà i jo podria marxar sense que ningú se n’adonés, però es tractava d’en Jim Donell i de seguida em vaig adonar que aquell dia no tindria sort. Alguns dels vilatans tenien cares reals que coneixia i que podia odiar individualment; en Jim Donell i la seva dona eren d’aquests, perquè ells feien mal expressament en comptes d’odiar avorridament i per costum com la resta. Qualsevol altre s’hauria assegut a l’altre extrem de la barra, on s’estava la Stella, però en Jim Donell va venir directe on jo seia i va seure al tamboret del meu costat, tan a prop com va poder, perquè, sens dubte, volia espatllar-me el matí.

–He sentit a dir –va dir, girant el tamboret cap a mi per poder-me mirar directament–, he sentit a dir que us traslladeu.

Hauria volgut que no s’assegués tan a prop de mi; la Stella va venir cap a nosaltres des de l’interior de la barra i tant de bo li hagués demanat que es canviés de lloc perquè jo pogués aixecar-me i anar-me’n sense haver d’obrir-me camí.

–No –vaig dir, perquè esperava la meva resposta.

–Quina gràcia –va dir, mirant-me ara a mi, ara a la Stella–. Juraria que algú m’havia comentat que aviat us traslladaríeu.

–No –vaig dir.

–¿Un cafè, Jim? –va preguntar la Stella.

–¿Qui et sembla que podria haver escampat un rumor així, Stella? ¿Qui creus que podria dir-me que us traslladeu si no és així?

La Stella va fer que no amb el cap però s’aguantava el riure. Vaig veure com les meves mans estiraven un tovalló a la meva falda, n’havia estripat una punta i vaig forçar-me a deixar les mans quietes i em vaig imposar una norma: sempre que veiés un bocí de paper havia de recordar de ser més amable amb l’oncle Julian.

–Ja se sap com s’escampen les enraonies –va dir en Jim Donell. Potser un dia, aviat, en Jim Donell moriria; potser ja li estava creixent una podridura a l’interior que el mataria.– ¿Has sentit alguna cosa semblant pel poble? –va preguntar a la Stella.

–Deixa-la en pau, Jim –va dir la Stella.

L’oncle Julian era vell i sí que s’estava morint, per desgràcia s’estava morint, no com en Jim Donell, la Stella o tota la resta. El pobre oncle Julian s’estava morint i em vaig imposar amb fermesa ser més amable amb ell. Faríem un pícnic a la gespa. La Constance li duria el xal i l’hi posaria a les espatlles i jo m’estiraria a l’herba.

–No molesto a ningú, Stell. ¿Que molesto algú? Només li estic preguntant a la senyoreta Mary Katherine Blackwood com és que tot el poble comenta que la seva germana i ella no trigaran a marxar. Es traslladen. Se’n van a viure a un altre lloc.

Va remenar el cafè; de cua d’ull veia la seva cullera girant i girant i girant, i tenia ganes de riure. Hi havia alguna cosa tan ingènua i absurda, en la cullera que girava mentre parlava en Jim Donell; potser pararia de parlar si allargava la mà i li agafava la cullera. Però de fet estava del tot convençuda que em llançaria el cafè a la cara.

–Se’n van a viure a un altre lloc –va dir tristament.

–Ja n’hi ha prou –va dir la Stella.

Pararia més atenció a l’oncle Julian quan expliqués la seva història. Ja li duia cacauets garapinyats; això estava bé.

–A mi no em fa gràcia –va dir en Jim Donell– pensar que el poble perdria una de les seves bones famílies. Seria una gran pena. –Va girar el tamboret cap a l’altra banda perquè algú havia entrat; jo em mirava les mans a la falda i evidentment no em vaig girar per veure qui entrava, però llavors en Jim Donell va dir «Joe» i vaig saber que era en Dunham, el fuster.– Joe, ¿què en saps d’això? Per tot el poble es comenta que els Blackwood es traslladen, i ara la senyoreta Mary Katherine Black wood, que és aquí asseguda, m’acaba de dir que no.

Es va fer un petit silenci. Sabia que en Dunham arrufava les celles, que mirava a en Jim Donell, a la Stella i a mi, rumiant el que acabava de sentir, endreçant els mots i mirant de veure què volia dir cadascun.

–¿Ah sí? –va dir, finalment.

–Escolteu, vosaltres dos –va dir la Stella, però en Jim Donell va seguir, parlant d’esquena a mi, amb les cames estirades perquè no pogués passar i sortir.

–Just aquest matí estava comentant que és una pena que les famílies de tota la vida se’n vagin. Encara que es pot ben dir que bona part dels Blackwood ja se n’han anat. –Va riure i va picar la barra amb la mà.– Ja se n’han anat –va tornar a dir. La cullereta de la tassa estava quieta però ell seguia parlant.– Un poble perd molta distinció quan les famílies de tota la vida se’n van. Qualsevol diria –va fer, a poc a poc– que no eren benvinguts.

–Exactament –va dir en Dunham, i va riure.

–Per com viuen a les seves precioses finques privades amb les seves tanques i el seu camí privat i les seves maneres tan refinades.

Sempre seguia fins que se’n cansava. Quan en Jim Donell tenia alguna cosa a dir, ho repetia tantes vegades i de tantes maneres com era possible, potser perquè se li acudien poques coses i havia de treure’n tot el suc possible. D’altra banda, cada vegada que ho repetia li semblava més graciós; jo sabia que era capaç de seguir així fins que estigués del tot segur que ningú no l’escoltava, i em vaig imposar una altra norma: mai no repeteixis un mateix pensament, i vaig deixar les mans a la falda tranquil-lament. Visc a la lluna, em vaig dir, tinc una caseta petitona a la lluna, per a mi sola.