La mar rodona

Però no és això, que vull dir. Saps que n’arribes a fer, de voltes, com un que ganduleja, i fa el ronser i va amb romanços. Tantes contemplacions i aquesta manera d’estirar la conversa. Has d’escatar allò que continua passant, perquè t’ha perseguit fins aquí i t’ha fet el cor negre. Amolla-ho d’una vegada. Sense fer voltera. És això que t’ha tancat el cor, sempre amb aquest ull que vigila i com si fossis buit. Un clot. Aire i silenci. I aquesta sensació de no tenir què alenar. Com si algú hagués fet una pregunta que no has sentit i no te’n queda altra: has de contestar. Com si de sobte només fos aquests mots. Només els mots, com si fossin boques obertes. Com si t’haguessin de devorar. O ulls que et miren. Com si els haguessis guardat fins ara. I ja saps que no és el mateix. Allò ja no és recuperable. Pots fer memòria, però serà una altra cosa. Perquè és viva i batega i torna vella. No s’estotja la memòria com s’estotja el Santíssim. Si és per demà ja és pel ca, ja ho saps. I és això que t’ha deslligat de tot, sempre un tros lluny, com si fossis allà, entre tu i ningú. Ja ho va dir el secretari de l’ajuntament, un dia, que tenies els ulls estupefactes, i tothom va pensar que devia ser gros, perquè allò semblava una flastomia. Era tan bufat aquell home. Però tenia raó. Sempre has anat alerta, només has estat aquest tenir esment, un home sensat. Ben aviat vares aprendre a ser el que et separava dels altres. Així, decantat, sempre a punt de girar el cantó. ¿Com no n’has de parlar, ara? Com si t’haguessin expropiat els anys. El que vull és confús, sempre ha estat així. Fins que me n’afluix. Però els cans lladren. Camines, corres i no trobes assossec. I sents que et persegueixen. Mires enrere i no hi ha ningú. És a la post del pit que et lladren, ben endins. Qualque cosa hi ha, alguna cosa senten. Però si un t’entràs i t’arribàs al cor trobaria casa santa. I sents gel al clotell, t’hi passes les mans i no hi ha res. Sol, com un mussol. I arrufes les espatles.

Pierre d’alun calme le feu du rasoir. Calma la irritació i és cicatritzant. Tanca les ferides, és astringent, clou els tallets que fa el raor quan la pell és molt sensible. I és desinfectant. I no emmascara la mala olor, perquè no en fa gens, és inodora. Passes la pedra per la pell i aquella ardor s’apaga, s’esmorteeix i l’efecte és d’una placidesa sedant. M’agradava fer-la servir, sentir que aquella coïssor desapareixia i després bastava passar les mans lentament i produïen un efecte balsàmic. Tots tancaven els ulls i es deixaven fer, s’enterbolien i semblava que s’haguessin condormit. Aquelles galtes tranquil·les que perdien el color ardent després de l’afaitat. Hi havia una tendresa eixuta en aquell gest, un compliment brusc, que sempre feies en un silenci absolut. Com una carícia crua i animal, com passar la mà per la gropa d’un cavall. Si en aquell moment un client t’hagués mirat als ulls hauríeu sentit una vergonya rara, hauria estat una grosseria. I aquell silenci només era silenci. Res més. Només aquella frescor i la pell que s’havia contret, els llavis dels tallets s’havien estret i s’havien clos i no en quedava ni senyal. Com si no hagués passat res. Però hi ha nafres que no es curen. ¿I què fa la pedra d’alum amb el disgust i les enrabiades? ¿I amb la culpa? ¿I el remordiment? Barber pietós fa la llaga pudenta. I aquesta put com a carn de vas. Aquell dia vaig fer un tall a la cara d’en Peret, i ell va flastomar. Pareixia que s’arrabassava les paraules de la gargamella, i al mirall vaig veure que treia el geni amb aquella cara que sabia fer quan no estava conforme i tenia la boca amarga. Has d’estar amb allò que fas, va dir, i no tenir el cap a la lluna. I per acabar va amollar una d’aquelles sentències que ningú no sabia d’on les treia: el poder fa oi com els dits d’un barber. I aquell aire rebordonit de mestretites va fer riure tothom, perquè, encara que fos un home cantellut, era una ànima de Déu. Fins i tot va riure l’animal, que aquell dia no anava vestit de falangista, s’havia posat una americana de llistes que li venia esquifida i semblava acabat d’arribar de les Índies. A mi, m’havien pujat els colors a la cara i veure que aquell ase se’n reia em va treure de solc. Vaig arrufar les celles i vaig dir coses que et passen pel cap quan la ràbia et rosega l’ànima. Jo què sé què vaig dir, qualsevol cosa. Des que era petit li deien en Viró perquè tenia quatre pigues a la banda esquerra de la boca, com cagarades de mosca, i brutejava. Els al·lots el cercaven i en veure’l es posaven un tros de mata a la boca, perquè els pastors deien que espantava les mosques vironeres. Però ben aviat tothom li va tenir por, era un malànima i amb les seves males arts s’havia fet l’amo de les ametles. Com un reietó ufanós, i un cacic miserable, un senyor de siurell, que es feia tractar de don. I veure’l, com un tascó de pa negre, amb aquell vestit llistat de color clar, supòs que em va fer repetir allò que havia sentit dir a algú abans que ell entràs a la barberia. Com una mosca dins la llet. Devia ser cosa d’això. Tothom va callar i aquelles paraules no varen caure en terra. Mon pare va quedar sembrat, amb el raor enlaire, com una estàtua. En Viró tampoc no va dir res, però una mà li va anar a parar just allà, quan anava vestit de blau, on duia la pistola. Em va posar les mans damunt les espatles sense fer-me mal. ¿No t’han ensenyat a ca teva quan convé callar? Vaig sentir aquelles mans com si fossin un cilici, ningú no gosava dir res, com si haguessin espedaçat aquell silenci i els haguessin tapat la boca a tots. Mon pare va fer dues passes i va deixar la navalla al tocador. L’havia passat pel paper de diari, pasta i pèl de barba, i havia plegat la fulla. Sense mirar en Viró em va dir, amb aquells ulls de pa eixut que no li havia vist mai, au, passa’m davant i vés per amunt, com quan m’enviava a la meva habitació perquè n’havia feta alguna. A callar, va dir, hi està convidat tothom. I a ca nostra només tornen a la boca les paraules que jo dic. I no n’hem de parlar més. Va tornar al seu lloc, va agafar el raor i va continuar amb la seva feina. En Viró no sabia on s’havia de posar i sense dir res, com un bou, va sortir de la barberia.

A l’hora de dinar mon pare em va barrejar de valent. I vàrem partir cap a la presó empiocats, amb aquella boca trista d’anar plegats pel carrer i no dir res. Havia plorat i encara sanglotejava. Però no m’espassava aquell esclató de ràbia continguda. Estava empipat, com un infant rebec. Tenia entravessat en Viró, i no entenia que hagués de baixar el cap davant aquell animal. I trobava que mon pare era un poruc, i veure l’audàcia d’en Viró, que el tractava com un no ningú, i que tots aquells homes de la barberia es comportaven com uns cagats i aguantaven aquells arrambatges, em feia sentir descarat i decidit. Aquell dia a la presó no mirava les coses de la mateixa manera. Veia aquells homes acoquinats, sense coratge, que amagaven el coll entre les espatles, que s’arrufaven i les cames els feien figa, com si només fossin allò que pesaven, sí, homes de pes que només eren això, llast, pesantor que els aclaparava i quan s’asseien a la cadira només eren aquell renou feixuc. Els hauria bastonejat. Ni la pedra d’alum hauria apagat aquell foc que treia pels queixals. Quan va tocar el torn a en Sebastià de can Fosc em va dir que tenia una senalleta acabada i que aquesta seria per a ma mare. Allà, a la presó, n’hi havia que feien llata. Amb l’espart feien senalles, cabassos i covenets. Mentre em deia això em va passar un bitllet i me’l vaig posar a la butxaca. Aquell dia només me’n varen donar un. Jo sabia que l’havia de donar a n’Aina del Pou Salat. Feia més de dos anys que festejaven. Però aleshores no sé jo què s’havia torçut. El mirava a la cara, desafiant, i el veia, magre, desfet, amb aquelles crosteres a la cella i a la boca perquè l’havien ablanit. Això era ben segur. Era mestre d’escola i partidari del Front Popular, i jo havia sentit a la barberia que l’havien denunciat. Això vol dir que el passaran per l’adreçador, havia comentat mon pare. Li assajaran la verga de bou. Com un ca. Deien que l’enviarien a picar pedra, o que se l’endurien a Son Coletes, a Manacor, o a Palma, a can Mir o al convent dels caputxins de la plaça de l’Olivar. O el posaran davant un escamot, li taparan els ulls i el mataran de matinada. I després aniran tots a combregar, aquests fills de puta. Però passaven el dies, l’havien enviat a la Casa del Port de Pollença, però l’havien tornat, després se l’endugueren a Albercuix, deien per la barberia, però ell ens va dir que l’havien duit al Cap Gros a Alcúdia. Només el marejaven, tenia el desconcert als ulls i li havien deixat el cos com un llàtzer. En feien befa i el veies tan desposseït. Com un espectre. La resta de presos no piulaven. Aigua i oli. No el menyspreaven, però tothom sabia que se n’havien de decantar. Que el volien així, sol, negat en aquella misèria, menyspreable. No és que jo li recriminàs res, però aquell dia el veia humiliat, amb les mans que li tremolaven. El tou dels dits menjats de tant que s’hi passava l’ungla. No vaig sentir llàstima. Aquell dia havia anat a la presó amb els ulls més implacables. El veia abatut i en la mirada dels altres, acabat. M’atacava els nervis sentir la seva impotència, em sentia decebut, aquell home esfondrat com un esbaldrec. I l’esglai que li corcava la mirada. Com si l’haguessin capolat i ja només fos l’ombra raquítica i malmenada de la seva pròpia abjecció. I jo volia veure’l violent, atroç, sentir la fermesa en les seves venes, un animal robust, i no aquell perfil escagassat. Sentia la meva desil·lusió, com un tel de desencant i despit que no em deixava veure la seva audàcia, ni el desig enèrgic i temerari que li aprimava els llavis i li feia estrènyer les dents. Era en aquella boca, que hi havia el coratge. Com una valentia òrfena, com si ningú no pogués arrencar-li aquell silenci que s’abraonava a les barres closes. I entre cella i cella, negres com el carbó, només que hi haguessis parat esment, hauries vist tota l’obstinació d’un home que no està conforme en aquella arruga estellosa com un escarràs. Però aleshores jo no hi veia de cap ull i pensava amb els peus. Només files prim després, creus que hi poses els cinc sentits, que has dreçat les orelles, i encara no basta. En allò que importa no hi poses atenció i sembla que has passat l’esponja i no ha quedat res de res.

La qüestió és que mai no vaig donar el bitllet a n’Aina. No em facis dir per què ho vaig fer. Devia ser aquella rendició, el cos extenuat, veure, en la manera que tenia de passar-se la mà pels cabells negres, un home afligit. Com si fes olor de derrota. Com si amb aquell gest em pogués fer lluny del fracàs, separar-lo de mi. I ja ho veus, ha estat precisament això que m’ha ratat els anys. Mai no ho ha sabut ningú fins avui. El duia a la butxaca. Com un trofeu, i només era un paper, allò que tiren, les despulles de l’enemic. Només era fer-se dolent. Com un lladre o una geneta. I era un secret. Només havia de fer bona cara. I no n’hi ha d’altra. Només es tracta de dir-ho. Així. Sense contemplacions. Com qui no diu res. Tu diràs que només va ser això, una malícia, una malifeta d’al·lot geniüt, però en la fibra d’allò hi havia ràbia, coses lletges, i tot allò que s’ha malbaratat després. Perquè sempre és així: fas qualsevol doi i no te’n tems però de sobte té aquella manera furtiva i amarga de perdurar. Perquè només era un bitllet, un paper doblegat. Però dues setmanes més tard va ser allò que havia escrit un que ara era mort. I no hi havia volta de full. Ja no hi podia fer res. I no podia dir res. Ni a mon pare ni a ningú. ¿Com justifiques que tens el missatge d’un home que l’endemà d’haver-me’l donat va desaparèixer? Se l’endugueren a Palma i el mataren. L’executaren al cementeri. I enterrat a la fossa comuna. Ningú no sabia res del cert, però tothom en parlava, les bèsties i tot. Sense por, fatxendes. Primer vàrem saber que l’havien agafat i ja no era a la presó. I després en Viró mateix va dir que l’havien escabetxat. Aleshores tot ja va ser una altra cosa. De tot d’una només va ser allò que havia passat. Una feta. ¿Què vols? Tothom va quedar regirat. Però ben aviat va ser com una fita, un lloc per on havies de passar una vegada i una altra. Quan un fet ja no és només un esdeveniment i s’ha convertit en un lloc on vas a parar sense voler-hi anar i t’hi sents perdut. Que no diu res, però no calla. L’error que ja no pots corregir. Després va ser com dur alguna cosa escrita als ulls, i ni tu i tot sabies llegir aquella lletra, ni quan eres davant el mirall. I el bitllet em cremava a la butxaca, travessava la roba i era com si s’aferràs a la pell i s’hi hagués de tatuar. I volies creure que només era paper banyat. Però va ser un verí lent, un corc, formigues que et caminen la pell. I senties que hi havia alguna cosa irreparable, en tot allò. Aquell desfici, una bellugadissa, com si tu fossis la teca i allò s’atipàs de tu. Eres el pa i el companatge, com si un animal t’ensumàs, i golut, salivàs, sempre just abans de la queixalada. Una rampa a l’ànima. Deutes que no pots pagar. Perquè l’hauries pogut donar a n’Aina quan ja era mort, però senties l’orfenesa de la vergonya i t’hi havies envescat, no podies esser res més que l’animal dòcil i poruc que cerca els racons, que teixeix la distància que el separa de tothom i la dissimula. No hi podies fer res, encastat en aquella humiliació inconfessable, en la solitud sòrdida de la decepció que et feia callar com un mort. Només pensar en la mirada de n’Aina quan li donàs el paper ja era insuportable, com un vent avorrit que no em deixava alenar i em feia basques. I aquell desig de ser castigat que va venir després, quan aprens que no has de mirar enrere, que el passat és la baluerna que has de deixar estar, però mai no t’abandona la sensació que hi ha no saps qui que sempre t’acompanya, ulls que t’espien. I ets un home i gent que no saps i voldries desertar de tu i de tot aquest tragí. Et mires la cara d’ovella al mirall i veus les urpes de llop. Ets un renegat que només calla, voldries fer-te la traveta, delatar-te, trair-te, acusar-te, i no saps a qui has d’anar, perquè ja no hi pots fer res. I encara ara, que n’he parlat, no puc deixar de pensar en coses que sé que no diu allò que he contat. Com si hagués deixat a la vista allò que hi manca, un buit. No dus el viatge, però encara sents el pes que has amollat. Sents les mans buides. Com quan mires aquest pitxer de la padrina que es va escarbotar, en un descuit es va trencar l’ansa i ja només veus allò que hi falta. Sempre ho sabràs i aquell bocí que no hi és sempre t’esmussarà. Hi passaràs el dit i sentiràs el test raspós, aspre com la fruita verda que no ha madurat. I aprens que només has de deixar ressonar aquesta llacuna, que tu ets el lloc on ha de comparèixer tot allò que no té nom, i que no hem gosat dir. Perquè en mi sempre he sentit que bategava aquell mort, en els meus records, i que en la meva memòria sempre compareix. Aquell, o ja era un altre que venia, allò ja no era ell només, perquè era una allau de coses, retxes dins una aigua tèrbola, cendres, ombres i deixalles que t’envestien, com si guardassis en tu un secret de tot allò que has arribat a creure que no sabies. I tu ets com un esbart de ratapinyades que cerquen la sortida en una cova que es perd en la foscor més negra.

Per ventura va ser pitjor allò que va venir després, aquella bassa d’oli, els dies apaïsats i tebs, com si les hores s’escampassin i ja només fossin el solatge d’allò que no passava. Les converses que no teníem, les rialles que no rèiem, les coses de què ens afluixàvem, les paraules que callàvem, tot allò que quedava sense fer i que ens desfigurava la fam que teníem de menjar-nos el món. Fins i tot entre el trau i la nafra, i aquella fantasia, aquell miratge d’allò que no podia tocar el desastre, les ganes de viure, el dia a dia, els sentits i la mar, i la força que no saps d’on ve però que t’empeny i les barques i els pins i l’alegria i els ulls vençuts de claror i la pell que sempre sap més que tots nosaltres plegats, hi podies endevinar aquell aire descarnat i deslluït d’allò que no acabes de creure, cascavells que no dringuen. I els ulls que semblaven no topar amb res, com si sempre fossis davant la mar gran. Feies la feina d’esma. Repassava els cabells darrere una orella i només sentia les tisores i parava esment als dits que movien l’eina quan només tallaven l’aire. Només volia passar inadvertit. Esser discret. No fer nosa. Semblava més seriós i reservat i la família va pensar que em feia gran, que ja era una persona assenyada. Els vaig ensabonar a tots. Però l’ànsia de discreció és llampant, i aquella inquietud em feia sentir com si jo mateix fos les cortines que no deixaven veure res de mi. Jo era aquell endomassat. Sempre dret com un ciri, que no en deia ni mitja, com si anàs amb una pedra dins la boca. Sentia aquell desassossec, aquell desacord dins meu, aquella certesa d’haver comès un error i de res no servia penedir-se’n. Em devorava el remordiment i era això que em feia els gestos vençuts, i jo només era els meus escrúpols. Em repugnava aquella por, haver tornat desconfiat, l’aprensió que tenia de ser descobert. La padrina deia que això era d’haver anat a la presó, que abans no era tan esquiterell. Era com si aquella endemesa m’hagués contrafet, perquè pensava que ja seria sempre així. No bastava amb allò que havia fet, era que en mi ja hi havia una disposició de ser previngut, que m’havia d’acopar, com s’apleguen unes ales. I va començar aquella obsessió de tancar portes i finestres. Res no havia de quedar obert. I sempre que m’asseia a una taula havia de tenir paret darrere. Encara m’escarrufa sentir que algú passa sense tocar-me l’esquena, perquè basta sentir aquell aire desplaçat i tenc basques. I no puc veure unes claus al pany. Em fan nosa. Obre i tanca, però no les deixis posades. I aquell afany que poses a arreglar coses que s’han espenyat. Fa anys que faig restauració. Quan vàrem llevar la barberia i vàrem posar la botiga d’espardenyes i sabates, ja vaig començar amb les taules coixes i els canteranos desballestats, calaixos que no obrien, paravents i caixes de monja. I les taques. Allò que no hi ha de ser. Basta. Sé que tot això només són manies. Que no és això, que vull dir. Que només vull desviar l’atenció. Allà on hi ha taca no hi ha forat. I n’hi ha, de forat, en pots estar ben segur. Has d’amollar els cans, que corrin, has d’alliberar el temps. Desfer allò que ja està fet. Aquest impossible. Desfer-te. Dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que t’assalta la boca. Alçar la pols, remoure aquests baixos de la pena que has passat. Hi ha mals que volen crits. No hi pots estar més així, com si t’haguessis clavat els anys amb reblons. Botons de clau curt i cabota grossa. Els dies amb capitoné. El capçal, la banqueta, el puf, el sofà. Perquè has provat d’entapissar-te la pell i els ossos, tot ben encoixinat, perquè arribes a creure que de tu en faran tiretes i cordons, perquè saps que la pell ja és del llop. I els ossos són coses que trobes en el lleu. Que tu eres la vergonya que han deixat. I t’ho empasses, ja ho crec. Però has de fer com el matalasser. Treure el bastó per estovar la llana. Aquesta és la teva feina: fer i desfer.

Diuen que el penediment és cosa dels vençuts, i que no és de franc, que sempre cerques treure’n alguna cosa. He arribat a no voler saber res de mi, perquè només era aquesta memòria que rapinyava, que era el remordiment que em feia bategar el cor. Que jo era els polls i les llémenes que crien, les puces que em cercava aquesta inquietud d’un passat que s’havia clos irrevocablement. Però picava i només podia gratar. Que no tenia dret a l’imprevisible, que només era la pena que podia passar, que ja no hi havia res que em pogués agafar desprevingut, que no hi pots viure, en un descuit, perquè els dies eren deliberats, allò que esperes i mai no t’equivoques, que ja no podia passar res de nou. De la culpa no se’n pot fugir, diuen. I no he estat feliç. I és això que t’arrenquen les bèsties que no has pogut perdonar. Allò que ha quedat sense dir.

Mai no vaig llegir el bitllet d’en Sebastià. I quan el vaig cremar sabia que serien paraules que no sentiria ningú. I aquest buit no el tanquen les que dic ara. Mira si m’ha costat arribar fins aquí. Es tractava de passar amb cançons. No hi ha manera de refer el camí, han passat l’arada i tot és guaret. Hi hauràs de tornar una vegada i una altra en aquest bocí de terra que has deixat sense sembrar. Hauràs de trobar les camades, i sempre serà allò que queda entre dos solcs buits. Perquè no hi ha volta de fulla, la manera de deixar les coses clares és mostrar el trau. Un secret sense revelació no és res. És la mateixa confessió que el diu, que el mostra. Com si només pogués compartir aquest bitllet que no hem llegit. Aquesta manera d’estar en blanc. Blanc com una paret, com el paper d’escriure. Aquest esqueix. He viscut amb aquesta presència permanent d’allò que de mi va quedar en aquell moment en què vaig callar. Una mica abans, en el precís instant en què vaig veure n’Aina del Pou Salat i no li vaig donar aquell tros de paper. Va ser com una mutilació. Un membre fantasma que fa mal, sents aquelles formigues que et corren pel cos, aquelles pessigolles, la coïssor insofrible que crema, cinglades que són com un clau al cor. I és això que et puc oferir, llocs inaccessibles, dunes que es mouen, aquest desert. Aquest secret que al final és buit, una absència irreparable que no és el mort, és el forat negre que va deixar aquell moment. I els dies que varen venir després. I que arriba fins avui i que encara em pren les paraules de la boca. L’orfenesa irrespirable d’allò que sé dir, d’allò que queda dit. I et puc deixar aquest fardell que has d’estirar i que ve d’enrere. I davant, quatre passes lluny, allà, en els dies que encara no han arribat i vénen, aquest os que hauràs de rosegar. Com si ara fossis tu que ha de carregar el mort. Aquest desig de saber, que sempre fa trunyella amb un secret. Perquè callar, ja ho saps, tanmateix va ser encara dir qualque cosa. I que és com un nom que no diu res, només crida. ¿Què deia el paper? Són les coses que demanen els que han de morir. ¿Com està el nin? ¿Heu menjat sopes? ¿Han tapat el crui de la cisterna? No sembreu melons a la torrentera, és massa humit, volen frescor, sol i call vermell. No heu de patir per mi. I és allò que sent que he de dir: les coses que demanen els morts.

Pareix que t’han embalsamat. Però tota aquella vergonya clandestina és viva com una fura. Un dia vaig saber que ja no podia tallar cabells i vaig dir a mon pare que si hi venia a bé posaria a ca nostra una espardenyeria. No podia tocar el cap a ningú. Més manies. Ma mare em va mirar desconfiada. Incrèdula. Ara té l’ànima als peus, aquest. I no s’equivocava. M’agradava veure la gent que caminava amb les sabates de sola d’auto que fèiem i amb aquelles altres fetes a mida, viure entre alenes i formes i passar cordons, i l’olor de betum, de pell i cerol. Això em va permetre fer feina al taller, al fons del corral, davant el caquier, i fer com si allò que passava fos allò que havia de passar. I als vespres llegia a la camilla. De vegades venia el metge de can Xerret. Deia que jo era un home anodí. No ho deia perquè em trobàs dessabeït, sense gràcia, cosa que ja m’anava bé, perquè no m’agradava cridar l’atenció, passar per malla era estar al cel, tenir boca i no parlar, però ell ho deixava caure perquè estar amb mi era balsàmic, com si calmàs el dolor. Tanmateix no era cert, jo sabia que darrere aquella cara de jutge de pau, més enllà de les paraules amables hi havia alguna cosa. Allà. Defora. Més endins, passats aquells ulls insaciables que veia al mirall. Com si davant hi hagués un horitzó que fugia, inaccessible, coses que semblaven evaporar-se, que no s’espessien, però que et tenien per la ganya, com si fos una bossa de plàstic que et posen al cap i no et deixa alenar. Per això em vaig acostumar a fer-me enfora, com aquelles cusses de guarda que sempre són lluny. I ja puc xerrar pels colzes, sempre és parlar tot sol. O amb els hereus que no he tengut. I és ben poca cosa si l’herència és un secret nial. Espectres i pelleringues. No n’ha quedat res més. Però ben endins hi sents com un prec que ens aquissa cap a la nafra d’aquesta memòria que és la vida. I no me’n sé avenir, rodes i rodes i sempre tornes a casa amb aquella por que t’escup, i tens encara la sensació de ser només això: una paraula inconvenient. la peixera