La mar rodona

Vaig arribar a afaitar quasi tots els clients i els podria repassar d’un en un, però són els clotells, que sé de memòria. Per ventura he oblidat la fesomia, i posaria messions que reconeixeria, un rere l’altre, el bescoll de tothom. Però això va venir després, i ja començava a tallar cabells. Quan hi passava el raor, que s’enduia la pelussa, aquella borra de pèl vellutat, era com fer net. I la pell, com una patena, era tan prima que si hi passaves els caps dels dits semblava que la sang feia lloc,i hauria bastat treure l’ungla per fer mal. M’agradava deixar-los arrodonits, però quan calia, els quadrats quedaven impecables. I si no hi havia més remei els deixava naturals o en punta. Molts de clients venien cada quinze dies i només s’arreglaven el clotell. I era jo qui els feia la feina. Ni jo me’n sé avenir, d’aquesta fixació, però hi ha alguna cosa entre l’espinada i el cap d’un home, que m’estira. No puc deixar de parar-hi esment. M’hi solia acostar amb circumspecció, com si allà hi hagués de copsar alguna cosa que no sabem de nosaltres. Hi ha tant de silenci en una nuca. No hi havia cap mena d’emoció eròtica, no era això. Era la carn desvalguda. N’hi havia que quan els passaves la fulla fina i metàl·lica s’escarrufaven, com si els haguessis passat gel i se sentissin desabrigats. Fins i tot alguns quasi no toleraven la impressió de la teva presència i arrufaven el coll, s’estremien i els agafava un tremolor convulsiu. En veure aquella carn de gallina, m’espantava només de pensar què devia patir un home quan l’apuntaven amb una arma just allà, on havia d’entrar la bala. Perquè aleshores ja havia sentit contar que era d’aquesta manera que n’havien mort molts d’ençà que havia començat la guerra. Però na Maria de cal Ferrer deia que no era cert, que els arrebataven a una paret i els mataven de cara, que ni els tapaven els ulls ni la boca per no veure’ls i no sentir-los, perquè els agradava veure com queien, perquè ja no semblaven persones, només eren allò que pesaven. Com un sac. Ho va sentir dir al fill de don Joan, que eren com un sac de mentides.

Jo no en sabia res, de la guerra. Només retalls de converses. Però era com si haguessin afaitat les paraules. Semblava que la gent s’hagués encongit, com si haguessin vedat les rialles i les batallonades que provocaven aquells esclafits jocosos que jo havia vist a la barberia. I crits i renou que la convertien en un guirigall. Estaven ensensats, sense saber-se entendre, com si haguessin perdut el cap. No era que la sang bullís, era que no escoltaven raons i la gent parlava sola. Tot semblava anar a redols. Com una magrana que han esgranat. Només aquelles cares de pocs amics. Ara tothom anava amb peus de plom, amb miraments. I no bastava. Per alerta que estassis, sempre n’hi havia un que s’encalentia i flastomava, o feia sabonera per la boca, però jo no en sabia treure aguller. No entenia res del que deien perquè quan parlaven era com si les paraules s’haguessin trencat, plenes de clapes negres que les emmascaraven, i tot eren sobreentesos. Les veus també eren postisses, esquerpes, i l’aire sorrut que els sortia de la boca semblava enverinat. Tanmateix tots tenien por, i segons qui entrava, el xiuxiueig s’acabava i ningú no deia ni piu. Mon pare em mirava i em tenia advertit: mutis. Amb un dit a la boca, n’hi havia prou. Jo ja sabia que si venia el fill de don Joan, que amb aquella llengua roent els volia embetumar a tots, o se’n reia del sant i de la festa, havia de deixar la feina, i partir cap a la cuina. Perquè era un mala pell, un escurçó que no en pensava cap de bona, i ja n’havia ablanit un parell. Un sac d’ossos geniüt i milhomes, que havia rebentat un ull al forner de can Romaní perquè havia donat un pa a la madona del cafè de la Societat, on fins feia ben poc campaven els comunistes. També tocava el dos quan venia n’Andreu de ca n’Unça, i anava arreglat, perquè d’ençà de la guerra li agradava el suc, i abans de dinar ja passejava un bon gat, però si no era mon pare era un altre que el feien callar. I això que aleshores ja havien agafat el seu germà i se l’havien emmenat a Palma i no en sabien res. No m’hi duran, a escoltar el sermó, deia. No tenc por de ningú, jo. Quin batibull, deia la padrina quan dinàvem. Val més que no s’acosti. Saps quina revolada, el sentien del corral. I tu no ho has de consentir, deia a mon pare, que dinava amb el cap cot sense dir res. Pel bé seu, perquè encara l’agafaran de banda i no el veuran més. Ara ens pertoca callar, sentenciava. I acopar les ales. ¿Que no ho veu, aquest esburbat? És un animal, clavat a son pare. Tot eren mitges paraules, com si la boca els hagués tornat petita. Com si s’haguessin mossegat la llengua i l’haguessin donada als cans.

D’un dels miralls de la barberia, en vaig fer dues parts, i una és la que encara tenc damunt el canterano amb una vasa de caoba feta amb les cuixeres d’un llit bo de can Llobet, que havien tirat al garrigal quan varen vendre la casa i uns alemanys hi varen fer un hotel. L’altra, quan la despenjaven, va caure, i d’un tros, en vaig fer el mirall bisellat que hi ha damunt el lavabo. Que en dirien, de coses, aquestes llunes, si poguessin parlar, deixava caure la padrina poc abans de morir. Però jo no els he sentit dir res mai. No han motat. Callen com callen els morts. I els vius. Només un vidre llis. Però no és cert del tot això que dic, perquè si hi pares esment i hi claves els ulls, hi veus bellumes de coses que s’han perdut, ets tu que t’has extraviat, sorolls de coses que es trenquen, tants de malencerts que suren, com si en aquell que veus al mirall li mancassin les forces o l’haguessin privat d’allò que un dia havia cregut que tenia, dels delits del món, amb aquells ulls plens d’allò que ha vist i que ningú no li ha de demanar. ¿Per què no m’ho dius cara a cara? Però és com si totes les paraules li haguessin tornat a la boca i els llavis s’ajuntassin, prims, de no tenir res a dir. Després és quan els mots són més que això i fan renou, com aquella remor de mobles quan es canvien de lloc en una casa, i estàs ben segur que si els provaves d’escriure encara sentiries el devessall fora mida de tot allò que no acaba de trobar el seu punt. I tu i aquell que mires sou dos que s’aferrussen. I parles sol. I ningú no ho diria, perquè sempre has passat per un home impassible. Et mires els ulls i has cregut que és com sentir un eco que retorna i que no reconeixes. Com si jo fos el secretari d’aquell que et clava la vista. Només que sense mi, res no parlaria d’allò que em manca. Allò que no veuen els ulls. Perquè des d’aleshores has pensat més d’una vegada que els tens plens, a la raseta, que fa anys que no hi veus, et passen coses per davant però no hi pares esment, com si tot fos una regata per on corre l’aigua i res no queda, tot se’n va, tot s’escola, com en una gerra clivellada, com si les ninetes fossin un forat, un trenc, i tot vessàs. Ja ho saps, que no treu cap enlloc, això, que no cal que gratis el mirall amb l’ungla, que no hi trobaràs res, només aquest embadalit que s’engolfa en la mar d’allò que calles, que com més té més brama. I que no en trauràs el que vols, sinó allò que escup. No t’hi capfiquis, no són les cares d’aquells que venien a la barberia que hi suren, són cares de ningú, fesomies que han buidat. I tens por de tornar a ser aquell al·lot, amb els mateixos ulls i la mateixa llengua, com si haguessis quedat sembrat en aquells dies i encara fossis aquella criatura. Ta mare ja t’ho deia, que no hi eres tot, que semblaves aturat, que sempre estaves que no hi cabies. Tu, ben alerta de no dir res. ¿Què li havies de dir? Que ja no n’aplegaves ni una, que t’havien desbordat, que t’havies esbrocat, que rajaves a dojo, que t’havien esclatat els albellons i tot eren aigües brutes. Semblava que només calia deixar córrer a brolls aquella ufana. I tot ha estat passar de llis. Però era com si no poguessis badar els ulls, ni tancar-los, ulls sadolls, com els de vidre dels embalsamats, negres com el mirall negre que veus quan t’aboques al coll d’un pou. I ja no sents la padrina quan deia sense mirar-te: només veig allò que vull veure. I d’aquells dies, n’has fet una cripta. I t’has enterrat en vida. Perquè has provat de ser allò que estaves disposat a oblidar i sempre t’ha estalonat allò que costa recordar, allò que t’escup la memòria. I t’ha convertit en això: un sac de paciència.

Un dia es va presentar don Joan i aquella tereseta que aleshores feia de batle i deien que era el qui manava a la gestora. Entraren a la barberia i esperaren que se n’anàs el darrer client. Eren la una passades i jo treia les tovalloletes brutes del cove. Desava les tisores i els raors, preparava la pasta d’afaitar que compràvem a can Nesprer, a Palma, just al costat de la plaça de Sant Antoni. I m’entretenia amb el raspall que servia per espolsar els cabells. Tenia el mànec de fusta clara i aquell pèl suau, que semblava el pèl moixí d’una barba que no han afaitat mai. Primer no hi vaig parar atenció, però quan mon pare va alçar la veu, em vaig regirar i tot. De cap manera, va dir. Deixau-me estar. És aquí, que faig feina. Però només el sentia a ell. Els altres dos semblava que resaven. No en podia treure clarícies, perquè era com si les paraules s’aferrassin a les dents. La tereseta no deia quasi res, movia el cap i assentia, i era don Joan, que predicava. No n’hem de parlar més. Hi aniràs, amb un peu davant l’altre. No t’has d’assenyalar. No convé a ningú. I no és cosa nostra. És el capellà. Ha dit que han d’anar curiosos. Que són persones i han de fer bona cara. No han de poder dir que els tenim de qualsevol manera, no han d’anar deixats. Jo era tot orelles, però no vaig saber quin era el cas fins que vàrem seure a taula, quan mon pare ho va contar. Volien que anàs un dia a la setmana a afaitar els presos i a tallar cabells. No hi ha un pam de net, deia mon pare. Volen rentar la cara amb aigua bruta, aquests animals. I el nin vendrà, perquè allà dues mans no basten. Això va trasbalsar ma mare. Tu no ho has de consentir, deia, i la padrina s’escandalitzava: que s’ha vist mai, quin desveri, arrossegar les criatures en aquest femer. Això no és cosa d’infants. Jo li hauria acopat cap a la sala, perquè vaig tenir por, i no em vaig moure de la cadira. Sentia el batec agitat del cor com si m’hagués de sortir per la boca. Mai no havia anat a la presó i ni m’havia imaginat com seria. Un soterrani fosc com una gola de llop, claus i cadenes a la paret i palla en terra que serveix de jaç. Un niu de puces i polls, i mosques d’ase, com en un estable de bèsties, o una barraca de pastor. I aquella ferum de cossos que no han tocat aigua i que es rebolquen per l’empedrat. Ja no sentia la veu de mon pare, només li veia la boca badada, com si fos un trau que s’hagués desclòs. Aleshores ja sentia una curiositat malsana, i mentre pelava la taronja estava distret i pensava si tendrien excusat o un clot de fems. I allà, s’hi devien morir com a xinxes. I l’olor de resclosit, les nafres i les pelleringues purulentes. Tota aquella roba enfitada. I m’hauria acubat només de pensar-hi, si la padrina no m’hagués enviat a becar una estona. I rosegons de pa eixut, i faves amb cucs i patates podrides. I ja no sabies si era son o t’envestia un rodament de cap que et feia perdre el món de vista. Aquell dia vaig dormir a voler i eren les cinc tocades quan em vaig despertar. Era estrany perquè mon pare obria la porta devers les tres. Havia aferrat el son i no sentia el tragí de la barberia. Vaig baixar les escales com si fos en una casa externa. En sortir al corral vaig veure l’estrall que havia fet mon pare. Feia anys que en parlava, però va ser aquell dia, que va arrabassar l’emparrat del corral. Seia al pedrís, suat, amb l’esquena adossada a la paret, amb aquells ulls de no mirar enlloc, com si tot el desig de viure se li hagués tornat ràbia. No em va sentir o no ho va fer coneixedor. No vaig dir res, i me’n vaig anar cap a la barberia. Tancat i barrat, fins i tot els portellons, com si els haguessin aferrat amb cera. Hi havia una fosca que la podien tallar.

El primer dia que vàrem anar a la presó, no sé per quin motiu, només tenia una idea al cap: els cabells curts, que no han de tocar el coll de la camisa. Era el que deia sempre mon pare. La memòria va i ve, però d’això n’estic ben segur. Ben arran, perquè no hi ha res més lleig que veure quatre pèls que cauen sobre la tira de tela emmidonada a la banda del clotell. La presó era a les dependències de la planta baixa de l’ajuntament. No hi havia anat mai. Quatre sales amb volta que donaven al pati de la llimonera. Des del carrer només veies les parets massisses que tancaven aquell redol de terra i els branquillons més alts d’aquell arbre, que segons deien els vells eren d’una popa tan àcida que no n’hauries trobat altre en tot el poble. Quan floria, al verd refulgent de les fulles s’hi afegia aquella blancor violada que esquitxava la capçada i escampava una fragància aspra que s’afuava a l’aire, i deien que n’hi havia que la sentien de la plaça. Han de tenir el nas molt fi, deia ma mare, escèptica. L’he ensumada i fa la mateixa olor que les llimoneres de can Cardaix. És una flaire fresca i desvergonyida, una olor d’ombra, deia la padrina. I lleva la por, afegia enigmàtica. N’havíem parlat, de la llimonera de la presó, el diumenge abans de la primera visita, a l’hora de dinar. Ningú no recordava qui l’havia sembrada. Són rebeques i fan pues, havia sentenciat el majoral de la Font, dissabte horabaixa, que havia vengut a la barberia i s’havia arreglat els quatre pèls clars que li quedaven rere les orelles, perquè tenia el cap pelat com un meló. Però fa unes llimones que tenen un mugró que sembla d’un pit de dona, i els grells atapits i sucosos, va afegir, amb aquell aire de doctor que feia riure la clientela. Durant la primera visita no vaig sortir al pati, però en l’airet grenyal i enverat que venia de la llimonera s’hi ensumava, madura, aquella disposició que tenen d’aclucar-se les coses que passen. I la claror d’aram que semblava que havia d’encoixinar les hores. D’aquell dia record que no vaig mirar ningú als ulls, era com si tots aquells homes em donassin l’esquena. Només em tranquil·litzava quan els mirava el clotell i em posava just darrere seu. I allà, hi veia tanta deixadesa. Aquell engrut al coll i la rebava de suor que els tacava la camisa. Un cansament de músculs adormits i esbraonats que s’abandonaven a la cadira que ens havia preparat un missus de l’ajuntament. Homes feixucs, capolats, sense ossos. Com si no fossin ells, només aquella extenuació distreta i absent, com quan una engronsadora ha perdut l’embranzida. Els miraves els braços i les cames, la pitrera i el front i eren trossos d’home. No hauries sabut veure cap diferència amb la gent que anava pel carrer. Només s’hi afegia la quietud dòcil d’aquells que estan sense fer res i no saps ben bé per què, però et regira l’ànima. Els que esperaven seien en terra i n’hi havia que s’arrebataven a la paret i semblava que l’apuntalaven.

De vegades només ets l’ànsia de dir tot allò que et ve a la boca. Aquesta agrura que puja, coses que revénen i les ganes de perbocar, però no saps com, s’entravessen a la gola i només sents l’acidesa que crema i sembla que socarra les paraules. El gust de cendra, i una ràbia recremada que t’entela el paladar. Com si t’haguessin abeurat de sutja. I els mots ja són aquesta borra negra i tu n’ets el guardià. Només et queda enviar-te aquesta saliva fosca. Deixar ressonar en tu allò que ha quedat sense dir. Perquè ja t’ho deien. Una cremallera a la boca. I les orelles dretes. I quan trullejaves per la barberia o sorties al carrer, perquè era l’estiu i els homes esperaven defora quan feia calor, callaven, perquè hi havia paper blanc, deien, com si tu no sabessis res, i tot era parlar de passerells. I si passava n’Àngela de can Remirat amb les amigues que anaven a brodar a ca les monges, en Toniet de can Ros, que bevia cassalla com un clot d’arena, les escometia amb una glosa bruta:

Al·lotes teniu enmig

de sa forcadura

una figaflor madura

espipellada de niu.

Calla, animal, li deien, i era com si no hi hagués res de nou, només aquell esburbat que cantava i la vida fos això: estalonar-se a la paret de la barberia i riure amb aquell ase, que tenia com un tel de llet a l’ull i no mirava mai a la cara, com si et cercàs a tu pel pit i allà no hi fossis. Perquè aleshores ningú ja no es mirava als ulls i pareixia que a tots els havien apedregat la boca. Tots semblaven amics d’enfora. Ningú ja no gosava parlar davant segons qui, havies d’anar amb compte i tot eren mitges paraules. Tenien por i la majoria es feien el desentès. Era com si tot allò que sabia tothom no existís, les llistes negres, els assassinats a entrada de fosc, que n’hi havia que els havien fet beure oli de ricí o de motor, que havien convertit el sindicat en una soll, que es cremaven cadàvers, que al fill del pastor l’havien tancat en un vaixell que voltava per la badia perquè era carrabiner i era caparrut, que n’hi havia més d’un que l’havien tirat dins un pou, que els que ara comandaven es jugaven els presos a les cartes, que hi havia boles blanques i negres, que a l’amo de can Vent l’havien torturat als sestadors de can Pansit i l’havien deixat com un pedacet brut, i ara la dona l’asseia a la fresca amb aquells ulls buits i la boca desfeta sense dents, erugat, com un ca que no lladra i només grinyola perquè l’han atupat, mentre es rapinyava els braços. Que n’hi havia que no tornarien mai perquè els havien enterrats en calç viva i terra. Que era el capellà des de la trona qui ens tenia a tots esverats i no era de cantar missa. Bastava que et posàs els ulls damunt i ja havies begut oli. O això deien. Perquè si l’untaves bé, i d’això se’n feien càrrec quatre beates, per ventura podies esquivar la garrotada i no t’enviaven al moll, o a l’escola de l’Espinagar, devers Manacor, ni als Banys de la Fontsanta de Campos. I mutis. I tots sabíem que a la mare d’en Tomeu del Sindicat, que era un dels que remugaven més, no la varen deixar endolar quan li mataren el fill. I va sortir nua al carrer, amb els ulls agostats més inconsolables que he vist mai, com si li haguessin esbromat les llàgrimes i allò només fos aigua sense res, sense pena i tot, que corria galtes avall i queia amb força, i ella només fos un espadat que caminava, com si li hagués caigut l’ànima als peus i la trepitjàs.

Després de la primera visita a la presó les coses varen canviar. Ni la barberia semblava el mateix lloc. Bé, tot semblava igual, però s’hi afegia una quietud. Amb això no vull dir que fos tranquil, no era serenitat, era una apatia que s’apoderava de la manera de caminar de la gent, les mans inertes, com si a la majoria li haguessin fallat les ganes, amb aquells ulls d’estar al mig del carrer i no saber què hi fas, allà. Miraves algú que menjava i només era veure moure les mandíbules, com si no ho haguessis reparat mai. Dos que es topen i es donen la mà i hi havia no sé què d’incomprensible en aquell gest mecànic, com si fos un despropòsit. La padrina es rentava els peus al corral i la imatge s’enredava, t’hi embolicaves, tot era més estrany. Ningú no callava igual. A les barres, a les dents, hi veies un desafiament acovardit, i les paraules t’arribaven des d’aquella inclemència que ho encarcarava tot. Quan ma mare becava, si hi paraves esment, podies obsevar que els ulls anaven i venien frenètics sota les parpelles. Després els obria i si la miraves d’amagat hi havia com una fúria cansada i famolenca. Aquells dies va néixer la filla de madò Remull que tenia una cama que li partia cap enrere i des del genoll es doblegava cap endins, amb el peu contrafet. La padrina deia que amb tant de trull i passar pena no s’havia acabat de fer. Que tots, aleshores, érem com homes sense acabar de fer. La guerra ja és això, rei meu. Esguerra tot allò que toca. I no es poden fer les coses dues vegades. Mira la nina de can Fonoll, que va néixer sense pell i no va passar del mig any, pobrissona, sempre embenada i tot perquè aquell metge li va receptar una pomada a sa mare. Era tota carn viva. Ma mare es cansava de sentir-la i li enflocava que em deixàs estar, que no em contàs més misèries. Després no dorm, amb tantes calamitats. Però dels disbarats que feien aquells animals, no en deien res. Callaven. Es cosien la boca i no en deien res, dels crims, de les violacions, de les envestides i les pallisses. Callàvem tots. Com un mort. No hi podíem donar passada, però teníem por. Ben aviat, tot aquell cabrum que feia malvestats varen perdre els noms, perquè allò que feien no en tenia, només eren això, les bèsties. No sabria dir si era la repugnància que sentíem o era el temor que els esborrava el nom i el malnom i ja només eren espectres, com si fossin fora de la llengua. Però els teníem ben davant. Venien a la barberia amb aquella pitrera bombada, com un tros de fusta que ha revengut, i a la veu, aquell renou de buit, de quan algú parla al coll d’un pou. Venien a qualsevol hora i passaven davant tothom. Els ulls febrosos de vi rabiós, i el groc descolorit de sofre que els rabejava les galtes suades, mentre aquella mala ànima presumia de les seves fellonies, desafiant. Ja pots enviar els ormetjos de don Joan de can Tacó a ca seva, ja no vendrà. Els pèls que li creixin, ara ja no els ha d’afaitar ningú. I reien com uns esperitats i feien sabonera per la boca. Tothom abaixava el cap i ells, que eren com bolics de fanfàrria, l’escuma de la pesta, sabien que ningú no diria una paraula més alta que l’altra, perquè només la seva presència i els seus lladrucs ja els intimidava. Fins i tot a mon pare, li tremolava el raor, i era aleshores que jo sentia la humiliació com si fos l’arna que ens rosegava la llana més negra de l’ànima. La padrina repetia per pa i per sal que la guerra era la mel que feia servir el dimoni per enconar aquests banastres. I jo, quan no podia més, partia i pujava l’escala, anava a la cambra on hi havia el bres antic i l’armari de sagristia. Quan era petit cabia en un calaix d’aquell moble, m’hi sentia protegit. Però ja no m’hi podia ficar. Escoltava enrabiat la remor d’aquell escamot que presumia, golafres de la por dels altres, mentre els que rondaven per la barberia s’engolfaven en aquell recel repugnant que els feia sentir mesquins i engorgats de la seva pròpia misèria. Obria el calaix i només de veure l’interior m’asfixiava. Només hi havia un joc de llençols de brinet. M’agradava passar les mans per coses llises. Aquell drap era el més fi que hi havia a ca nostra, i era com si el color cru m’hagués de reblir el mal glop, com si l’olor de roba neta hagués de mitigar aquella mala passada, però de sobte hi vaig veure la mortalla que havia de servir per embolicar don Joan de can Tacó i vaig tancar el calaix amb una coça. Vaig anar a la finestra i la vaig obrir per cobrar alè. Al corral, els ulls anaren a parar a la terra de la llimonera i al cel blau. No passava un bri d’aire. De l’altra banda de la paret mitgera se sentia la rialla furtiva d’un infant que xipollejava en l’aigua clara.

Diuen que no existeix l’oblit. I te’n parla un que ha tengut una memòria de gall. Però no sé què val més. Els records són aquesta agitació dels dies que ja no hi són i que així i tot bramulen. No sé quan va passar això o allò altre. No em facis dir si era setembre o ja havia passat Nadal. Però aleshores ja ens havíem acostumat a no prendre esment en quasi res. Com si fóssim sords o tenguéssim els ulls entelats. Com més poques coses sabies, millor. Tot semblava que llenegàs, com si ho haguessin untat de sabó. Ens convenia a tots fer com aquell qui no hi sent o no hi veu, fer-se el desentès, almenys havies de fingir que no hi havia res que et cridàs l’atenció. I en pots estar ben segur, no és tan senzill. Va ser després que me’n vaig adonar, perquè aleshores jo era un taravella, vivia com si d’allò que fas, d’allò que passa, no en quedàs cap senyal, ni marques, ni traça. Va ser més tard que vaig entendre que viure aquí i no ser-hi era el mateix. És com deu sentir-se un hoste. Extern. La idea ha estat fugir. Però fugir aquí. Esdevenir invisible, que ningú notàs que havies pres portal, que te n’havies anat. Aquest ha estat el meu prodigi. Ningú no se n’ha temut. Com allò que he sentit dir als qui escriuen. Deixes una lletra sense posar, però tothom la llegeix. I aprens a dir jo i saps que podries dir qualsevol cosa. Em vaig retirar dins el pit i era viure aquí sense mi amb la por que t’untava les mans i la vida semblava que et relliscàs entre els dits, com si fos una pastilla de sabó. Encara fa més mal pensar que amb mi haurien passat les mateixes coses. Era com si tot allò que va succeir m’hagués segrestat, com si els fets t’haguessin embargat l’alegria d’agombolar-se amb poca cosa, l’oratge que passa lleuger, el plat a taula, veure créixer els infants, seure a l’ampit de la porta i mirar passar els dies. He sentit dir que la gent que és feliç no té història, però ara ja no me’n puc estar, he fet el sord, és ben cert, i ara he de respondre les preguntes que ningú mai no m’ha fet. Qui menja fel, no pot escopir mel.

Primer aprenia de cor allò que havia de dir i quan anava a la presó només havia d’amollar la lletania. Era com un joc. Venia la dona d’un i només volia saber si el seu home feia bona cara, o l’altra volia saber on havia deixat l’escriptura de l’hort, perquè no quedava més remei i l’havien de vendre. D’un nin se’n fiaven, perquè mon pare no podia obrir la boca quan érem a l’ajuntament. El silenci havia de ser absolut. Només n’hi havia un que vigilava i s’entretenia amb qualsevol cosa. Jo aprofitava l’avinentesa i passava els missatges a tothom. No els coneixia a tots, però me’n desfeia prou bé. Quan li arreglava els pèls de l’orella, deia a en Tomeu de can Puput que enguany son pare no havia arrendat la casa del Port, i que per això la dona havia empenyorat l’or que tenien perquè havien de pagar els deutes. Que havia anat a Ciutat i li havien oferit dos rals, què vols, i encara d’amagat, perquè si te troben els ho has de donar tot. Que havien pogut pagar l’obra del safareig i amb el que havia sobrat havien d’adobar la segadora. I mentre parlava jo només veia aquell fic a l’orella i sentia la pudor de carn de vas que exhalava aquell home, perquè feia setmanes que no s’havia pogut rentar ni la cara. I amb l’excusa de la barba forta del nét de can Morei, que sempre havia de mester dues passades, li contava allò que m’havia dit la seva germana. Que havia amagat les pintures i els dibuixos, no fos cosa que encara haguessin d’afegir al banyat, que ja li deia ella que no havia de pintar tanta gent nua, i que s’hauria pogut excusar de fer els cartells de visca l’exèrcit popular i la unió és la força i tanta mandanga. Això sí, tota aquella propaganda del sindicat i els originals de les vinyetes, els havia cremat. Déu no vulgui que trobin les pintures, però si ens apleguen amb les caricatures et mataran, i això sí que no. També havia fet desaparèixer les fotografies i aquells retrats tan compromesos dels jornalers quan nedaven nus al safareig de la possessió, que ella ni sabia que havia fet i que havia descobert dins el baül que havies duit de París. Que cada dia resava deu avemaries per a ell. Bé, també havia cremat el seu dietari, que no l’havia llegit, que s’estimava més no saber res, perquè som poruga i basta no res, dos crits, i no vull haver de dir res d’aquesta vida aperduada que has duit tots aquests anys. No sé com no estàs empegueït. Quan li deia el sermó a l’orella veia que estava a punt d’esclafir de riure i alhora tenia els ulls que nedaven dins una aigua trista. Tothom sabia de quin peu calçava en Ramon de can Morei i per això també l’havien tancat, havia begut oli i l’havien rapat de mala manera. Encara tenia la closca plena de crosteres. Tothom sabia que la seva germana era una beata que no hi era tota, però que estimava molt en Ramon, que era l’única família que li quedava, perquè els pares havien mort, la mare de tisi i son pare d’un atac de cor, i que els senyors avis just abans de morir havien canviat el testament. Només tendrien l’usdefruit dels lloguers i de la possessió, perquè després tot passaria a les monges tancades de Santa Clara. Això seria així si en Ramon no es casava amb una dona de bé. Aleshores en Ramon ja només pesava dues unces, sempre havia estat un home magre, però d’ençà que era a la presó encara s’havia amagrit més, era un sac d’ossos, però ningú no havia aconseguit esborrar aquell somriure flac que li omplia la boca. Quan l’havia acabat d’afaitar s’aixecava de la cadira tastanejant i jo pensava que en tornar per ventura ja no hi seria. No va passar d’aquell estiu. Quan en parlàvem a la cuina, la padrina deia que aquell home tenia sucre a la boca. Però jo sabia que la boca li feia pudor de corcadura i de tanta vergonya que li havien fet passar. I mon pare flastomava. Deia que no hi hauria d’anar, a la presó, que li feia mal veure aquella endemesa de gent deixada estar de la mà de Déu. Viuen un damunt l’altre. I aquella ferum. Els ulls li espirejaven i quan no podia més, i la veu s’esquerdava, a punt d’esgarrar-se de plorar, afegia, professional, que allò no era tallar cabells, que allò era tondre. I va partir, repelós, cap al corral.

La barberia era oberta tots els dies feiners, del matí fins a entrada de fosc, i els divendres també als vespres. I diumenge, fins al migdia. Però era el dissabte sobretot que s’omplia de gent amb aquella dèria dels passerells i els coloms. Parlaven d’aviades i de plans de vol i concursos, d’anelles, de cures, que si anaven de pica o si l’amo en Llorenç havia vengut i havia cosit un colom, perquè sempre n’hi havia qualcun que tornava nafrat o amb una ala feta malbé, i de com els anava la cria de colomins i de si només havien estat més de vint minuts en arribar aquells que havien aviat des de la Talaia d’Albercuix. De vegades anava al mirador, al terrat, on el padrí havia fet construir una mena d’observatori amb aquells finestrons minúsculs per on guaitava anar i venir els esbarts de nas de xot, que tenien els ulls incendiats, i es barrejaven amb els altres, els ulls de peix i els d’escampadissa, jo què sé, n’hi havia de tota casta, i els del padrí es barrejaven amb els coloms dels altres criadors. I tot això es feia mentre la federació havia suspès les seves activitats a causa de la guerra. Però aquí no en feien cas i les bèsties, en això, miraven cap a una altra banda i no els deien res. Tenien els colomers plens i se’n fiaven, dels columbòfils. A ningú no li va passar pel cap fer servir els animals per enviar missatges, això era cosa dels militars, tot i que sabien que a la península algunes federacions havien oferit el seu servei a l’exèrcit dels nacionals. O això deien. Però tots callaven i no arribaves a treure’n l’aigua clara, de tot allò. Parrupejaven com els coloms, només era aquella manera de batre les ales. A mi els ocells no em feien ni fred ni calor, però quan els mirava als ulls no em feien por, no era això, hi veia una calma rara, com si n’amagassin alguna, no ho sé, un rampell, aquella mirada llisa, teba, conformista. I en la seva inquietud, tanmateix hi trobava aquella fredor del vidre, com si fos gel. I m’atreia aquella indiferència, tan impertorbables, insensibles, que sempre anaven a la seva, tot i que tenien aquell posat amable, gens hostil. Com si en lloc d’un cor, hi tenguessin una pedra. Sempre em feien pensar en cases buides. O com si guardassin un secret. Però un secret que sempre ha de romandre així, un misteri de coses de les quals no pots treure l’entrellat, sempre insondables, amb aquella reserva, com si fos una secreció que llançassin fora amb la mirada, un tel transparent de llàgrimes que s’han envidrat. Sobretot quan els miraves de ben a prop i reparaves aquelles ninetes hermètiques, sempre impacients i desconfiades. Perquè eren molts els qui aprofitaven el trull per venir i fer-me aprendre els missatges de memòria. Però mon pare va pensar que no havíem de saber tantes coses nosaltres, que no n’havíem de fer res, de tantes bufes familiars i tants de secrets, que valia més que ens donassin les coses en bitllets petits, i mentre els afaitàvem els podíem passar, just quan els posàvem la tovallola. Tanmateix n’hi havia molts que no sabien llegir ni escriure i vaig seguir aprenent de cor què havia de dir als presos quan els mig rapàvem el cap o els passàvem el raor per aquella barba d’una setmana. Després, les coses que vaig dir em suraven a la memòria i només eren paraules i més paraules que no tenien sentit, però ja eren en mi i feien forat, com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que t’han emblanquinat l’ànima. Encara ara sé repetir mot a mot allò que em raspa la llengua i ja només fa nosa, però que s’ha gravat al cervell, perquè fins i tot ho repetia de dormit. O això deia ma mare. I em despertava suat, amb la boca seca i la llengua com el paper de vidre. És com un forat que em xucla l’enteniment, perquè és en aquests mots, que hi sé veure la guerra. Per això anava a la presó a contracor, amb tantes paraules al gavatx que hauria callat per sempre. Perquè jo no sabia què era la guerra, només en sentia parlar, tot passava com sempre. Només que hi havia por i els ulls espantats, i la padrina deia que la guerra era aquella por i aquells ulls. I eren les coses que s’encabritaven. I els morts, i tanta gent que no tornava. I la gana que teníem. Això sí. I aquella olor d’humit que venia del pati de la llimonera. Era la gent que hi havia allà sense fer res. Homes esbucats, i aquell color d’aram brut al coll, i el tou de les bigues que feien panxa d’aquella soll, i que jo mirava quan ja no podia més i em feien mal els ulls. I m’ofegava perquè semblava que t’havien de caure damunt. És aquest desgavell, que revé una vegada i una altra, imatges clares que vols esborrar i no se’n van. Vols tancar una porta però la fusta ha revengut. I quan s’estravé fas el que sigui. Ben aviat vaig aprendre a comptar coses, gent que passa, les copes que posava la tavernera, les vegades que en Peret deia mecagondéu, les llimones que han pesat dos quilos, les flors de la cerera, després han estat els cotxes o els turistes. Però no servia de res, perquè veia la caramella apagada, sense tabac de pota, d’en Remirat, o el regruix de les venes del coll d’en Randa i aquella manera d’enviar-se la saliva que feia la por el darrer dia que el vaig veure, com si s’hagués d’esclatar de plorar. I l’aire calent del nas a la punta dels dits, quan li passaves el raor pel clotet de damunt els llavis. Que no hi has de pensar, deien, deixa-ho córrer, i fins avui. Deixar estar la guerra, deixar cloure la nafra, però ningú no ha sabut cosir els sets, i tu només veus la ferida que no s’estronca. I no et lleves del cap aquell dia, abans de la guerra, que jugaves al corral amb en Mateu, que havia vengut amb la tia Magdalena perquè havien de fer coques de Nadal a ca nostra, i va travelar. Ma mare i la tia havien anat a ca la senyora de son Penell mentre la pasta tovava, i a ca nostra no hi havia ningú. Era un diumenge horabaixa. Va caure del pedrís on hi havia els coleus. Quan vaig veure el trau que s’havia fet vaig quedar sembrat i ell tenia els ulls espantats i la sang li regalimava per la galta. Havia sentit dir que el sucre estroncava les ferides i vaig anar a la cuina a cercar-ne. Tanca els ulls, li vaig dir. S’havia ajagut en terra i li vaig tirar tot el que hi havia dins el pot, sense mirar prim. Aquella blancor dels vidrets que li tapava l’orella i aquella fosca davall l’ull, que sempre el feia semblar malalt, ben aviat va tornar vermella, el trenc era profund i el remei de la padrina no va servir de res. Bona part del sucre havia llenegat i era en terra. Vaig pensar que seria millor si li posava sucre de llustre, perquè era com si fos farina cernuda, i li vaig tapar el trau amb aquella pols. Però amb un tres i no res va ser vermell. I en Mateu s’havia acubat. Vaig anar a cercar ma mare i la tia Magdalena, i en veure aquella endemesa no varen saber què havia passat. Anaren a cercar el metge i el nin va tornar en si. Res, un parell de punts i l’ull blau fins als Reis. Però aquella imatge d’hemorràgia i sucre em va quedar clavada a la memòria, i amb els anys he pensat que amb això de la guerra no hem fet altra cosa: posar sucre al trau que no s’estronca.