Buch lesen: "Malalties infeccioses, la història de la humanitat i els actuals canvis climàtic i global"

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Santiago Mas-Coma 2017

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Maquetació: Publicacions de la Universitat de València

IISBN: 978-84-9134-208-3

Índex

INTRODUCCIÓ

EL CANVI CLIMÀTIC I ELS SEUS EFECTES

EL CANVI GLOBAL I ELS SEUS EFECTES

EL PROBLEMA DE LA SUPERPOSICIÓ DELS CANVIS CLIMÀTIC I GLOBAL

LES MALALTIES DESATESES

MALALTIES EMERGENTS I REEMERGENTS AFECTADES PELS CANVIS CLIMÀTIC I GLOBAL

LA FASCIOLA PARÀSITA VIATGERA I LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT

UNA MALALTIA AMB ENDÈMIES HUMANES DE DISTRIBUCIÓ DESCONCERTANT

NOUS MÈTODES I TÈCNIQUES PER A ESCLARIR-NE LA DISTRIBUCIÓ

L’ORIGEN DE FASCIOLA EN ÈPOQUES GEOLÒGIQUES PASSADES

EXPANSIÓ DE FASCIOLA I ELS SEUS VECTORS AMB LA DOMESTICACIÓ DEL BESTIAR

ELS PRIMERS PASSOS EN I A PARTIR DEL CREIXENT FÈRTIL

L’ANTIC EGIPTE

EL MEDITERRANI: FENICIS, GRECS, ROMANS I ÀRABS

L’ÀFRICA ORIENTAL: L’ANTIGA NÚBIA, ELS CUIXITES I ELS PROTOKHOISANS

ÀSIA: LA RUTA DE LA SEDA

AMÈRICA: L’INTERCANVI COLOMBÍ

CONCLUSIONS I PERSPECTIVES DE FUTUR

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Excm. i Mgfc. Sr. Rector de la Universitat de València,

Excmes. i digníssimes autoritats,

Companys i amics de la Universitat de València,

INTRODUCCIÓ

Els agents causals de les malalties infeccioses es classifiquen tradicionalment en dos grups: d’una banda, organismes procariotes microscòpics, com els virus, els bacteris i les rickèttsies, i d’altra banda, organismes eucariotes, que inclouen els protozous unicel·lulars microscòpics i els helmints i artròpodes metazous majoritàriament macroscòpics. Hi ha certs fongs paràsits que també causen malalties en humans i animals, però se’n diferencien notablement perquè són organismes de característiques vegetals.

Tots els agents infecciosos enumerats adés es caracteritzen també perquè són organismes d’índole clarament «r» dins el continu «r/K» que analitza i permet comparar les estratègies etoecològiques dels diferents organismes. Proposat per Cole en 1954 [1] i recollit per MacArthur i Wilson en 1967 [2], el model de selecció r i K va representar al seu moment una innovació transcendental per a comprendre les estratègies adaptatives i els mecanismes de regulació de les poblacions, entenent-se per estratègia el conjunt d’accions que du a terme una població en resposta a les característiques de l’hàbitat, és a dir, un conjunt de factors d’un medi més o menys estable o variable. El model r-K ha passat per una infinitat de vicissituds, des de l’exalçament fins al rebuig, tal com assenyalen Mas-Coma et al. (1987) [3] en la seua revisió del concepte de selecció r i K, els paràmetres r i K, el model teòric, la dicotomia r/K, el continu r-K i les seues aplicacions al parasitisme. En general, es pot concloure que avui dia el model r-K sembla que s’admet però només amb connotacions merament demogràfiques [4].

D’acord amb aquesta dicotomia, es poden resumir els aspectes extrems en el continu r-K de la manera següent [3,5,6]:

– Selecció r: Medi: variable i/o impredictible, incert, heterogeni, contrastat, urgent. Fecunditat instantània: elevada. Desenvolupament: ràpid. Esperança de vida a l’edat de la primera reproducció: baixa, sovint un any o menys. Nombre de reproduccions: generalment una de sola (semelparitat), reproducció precoç. Mortalitat en l’estat adult: greu. Durada de vida: baixa. Talla: generalment petita. Competència: baixa. Renovació de les poblacions: ràpida. Densitat: variable, inferior a K, recolonització necessària. Fluctuacions de les poblacions: fortes. Regulació de les poblacions: independent de la densitat, de tipus catastròfic. Tipus de selecció: normalitzant, barreres poc eficaces (politipisme baix). Forma de dispersió: variable, espècies mòbils, vagabundes. Utilització de l’energia: productivitat però malbaratament d’energia.

– Selecció K: Medi: estable o estacionari, més aviat constant, més segur, previsible. Fecunditat instantània: baixa, però amb desenvolupament del sentit parental (en vertebrats superiors). Desenvolupament: lent. Esperança de vida a l’edat de la primera reproducció: elevada, fins a diversos decennis. Nombre de reproduccions: diverses (iteroparitat), reproducció diferida. Mortalitat en estat adult: baixa. Durada de vida: llarga a molt llarga. Talla: habitualment gran. Competència: potencialment forta però codificada. Renovació de les poblacions: lenta. Densitat: constant, pròxima a K. Fluctuacions de les poblacions: baixes. Regulació de les poblacions: dependent de la densitat. Tipus de selecció: diversificant, barreres eficaces (politipisme alt). Forma de dispersió: estabilitat en l’espai, espècies sedentàries. Utilització de l’energia: eficàcia i estabilitat.

Aquestes característiques, considerades com a definitòries dels extrems d’un continu r-K, permeten catalogar tota espècie o grup d’espècies en comparació d’una altra espècie o grup d’espècies simplement com a més o menys r o més o menys K. Considerat així, aquest model s’ha mostrat molt útil per a catalogar comparativament tant animals entre si com vegetals entre si, i a més es disposa d’una molt àmplia literatura sobre el tema. En aquest sentit, l’anàlisi r/K també és aplicable als organismes infecciosos, tant als procariotes microscòpics [7] com als paràsits protozous i helmints [3,8].

En analitzar les estratègies etoecològiques dels organismes infecciosos des del punt de vista de r/K, destaca immediatament la seua tendència cap a r, de manera que els microorganismes procariotes se situen molt a prop de r i els protozous s’hi acosten. Així, virus i bacteris són bons representants de l’extrem r, semblantment a com elefants i humans ho són típicament de l’extrem K. Pel que fa als helmints, aquests manifesten una clara tendència r, si bé a una certa distància dels microscòpics esmentats adés, circumstància que evidencia que són bastant menys r. D’altra banda, entre els helmints, els trematodes es mostren més r, seguits dels nematodes i finalment els cestodes.

Aquesta catalogació dels organismes infecciosos segons r/K explica perfectament els motius pels quals les malalties causades per virus, bacteris i protozous van ser ràpidament destacades com a susceptibles de mostrar modificacions en prevalences, intensitats i distribució geogràfica, i de donar lloc a emergències, reemergències o epidèmies, com a conseqüència dels impactes del canvi climàtic. S’explica així també el fet que les malalties causades per helmints s’exclogueren inicialment de posseir aquesta capacitat de resposta a les modificacions dels factors climàtics [7]. No s’evidenciaria [9] sinó una mica més tard que les helmintosis també eren capaces de respondre al canvi climàtic, i es va demostrar que l’anterior falta de resposta d’aquestes malalties era deguda al fet que tardaven més a evidenciar les modificacions després d’un canvi climàtic, com a fruit dels seus cicles biològics més llargs que els de virus, bacteris i protozous. Simplement, s’havia passat per alt que modificacions en les helmintosis podien haver sigut conseqüència d’esdeveniments climàtics ocorreguts feia bastant temps, mesos o diversos anys abans. Avui dia s’explica ja amb diversos casos demostrats d’impactes del canvi climàtic sobre trematodosis, cestodosis i nematodosis diverses.

La finalitat d’aquest escrit és no solament al·ludir als impactes de les modificacions del medi, incloent-hi els actuals canvis climàtic i global, sobre les malalties infeccioses, sinó també analitzar com certes modificacions esdevingudes en el passat al llarg de la història de la humanitat han marcat les característiques d’aquestes malalties en el present, tant pel que fa a distribució geogràfica com a la seua epidemiologia. Les modernes tècniques de caracterització molecular ens permeten avui dia desentranyar peça per peça el trencaclosques mundial resultant de les modificacions introduïdes al llarg de la història humana i l’embull subsegüent arran de l’evolució accelerada de l’ésser humà en les últimes dècades i de la superposició del canvi climàtic amb el canvi global en els últims anys. En la dilucidació dels nombrosos trencacolls destaca una malaltia concreta, la fasciolosi, molt susceptible als canvis climàtic i global, fins al punt que el seguiment de l’helmint trematode paràsit causal d’aquella i dels seus caragols vectors específics s’ha convertit en un marcador inesperat però increïblement eficient per a aquesta tasca. I ho és fins al punt que ben bé podríem definir aquest escrit com «la història de la humanitat a través d’un paràsit».

Abans d’estudiar a fons el tema convé fer una breu síntesi d’alguns conceptes per establir i definir el marc en què aquesta temàtica es desenvolupa.

EL CANVI CLIMÀTIC I ELS SEUS EFECTES

Entre la diversitat d’efectes del canvi climàtic, les conseqüències que té sobre la salut és un dels problemes més grans, que inclou modificacions de distribució i rang de les malalties infeccioses, i magnitud i freqüència de brots epidèmics. Els efectes del canvi climàtic sobre els organismes es donen sobre: (i) fisiologia, metabolisme i taxes de desenvolupament; (ii) distribució; (iii) temporalitat del cicle biològic o les seues fases; i (iv) adaptació, especialment en organismes «estrategs r» [10].

Variables climàtiques que afecten la transmissió i la disseminació de les malalties infeccioses

No es poden fer generalitzacions sobre els efectes del canvi climàtic en les malalties infeccioses. L’heterogeneïtat de cicles en els agents patògens inclou estratègies completament antagonistes. Certs canvis climàtics poden originar modificacions en malalties infeccioses amb direccions oposades fins i tot en una mateixa àrea, i augmentar la transmissió i la distribució geogràfica d’un agent infecciós reduint alhora les d’un altre. A més, la modificació d’un factor climàtic pot induir a un increment de transmissió a un cert nivell, però l’oposat a un altre nivell del cicle del patogen, de manera que efectes contraposats poden donar lloc a cap o gairebé cap canvi en la transmissió [9,11,12].

Els canvis climàtics no es mostren uniformes espacialment. Així, el canvi climàtic pot influenciar una mateixa malaltia en diferents direccions o graus segons l’àrea geogràfica. Es pot destacar que les àrees més afectables són les pròximes als extrems de la distribució geogràfica d’una malaltia (zones de vora, àrees d’altitud) [9,11,12].

La temperatura incrementa la taxa de desenvolupament dels paràsits. Nivells d’infecció i dinàmiques dels sistemes parasitaris estan subjectes a increments de temperatura. Des de la perspectiva de l’hoste, si floreixen abans i per més temps a causa de temperatures més elevades a llarg termini, això tindrà com a resultat la producció de més individus joves susceptibles i conduirà a un augment de la transmissió. Des de la perspectiva del patogen, un increment en durada i mitjana de temperatura portarà a l’ampliació de la finestra de transmissió i la taxa de desenvolupament dels estadis infectants, i augmentarà la transmissió. Com a conseqüència, el calfament global originarà nivells més alts de malaltia [12].

Modificacions de precipitació i pluviometria poden crear condicions locals més humides o seques, i doncs influir en el rang de supervivència, estacionalitat i viabilitat de molts estadis de vida lliure dels patògens, però també dels que es troben dins caragols i insectes vectors i fins i tot petits vertebrats, tant exotèrmics com endotèrmics. La nuvolositat i la pol·lució aèria interactuen amb la radiació solar, més o menys nociva per als estadis exògens dels agents infecciosos, però pot tenir un paper oposat en vectors, com passa en el cas dels caragols vectors planòrbids i limneids, que s’alimenten preferentment d’algues dulciaqüícoles [11].

A més, les influències de cada una d’aquestes variables climàtiques en les malalties infeccioses no poden ser analitzades independentment, a causa d’efectes d’interacció. Les interaccions entre temperatura i variables climàtiques relacionades amb l’aigua originaran canvis en els cicles de glaciació-desglaç, modificacions de les masses d’aigua o canvis de la velocitat de l’aigua, de manera que les sequeres i les inundacions augmentaran en freqüència. Com més va es detecten més efectes climàtics en cascada.

Temperatura i calfament global

El fet que les anomalies en la temperatura global mitjana s’hagen incrementat durant els últims 80 anys, amb un augment consistent i més ràpid al llarg dels últims 25 anys, és ja una evidència irrefutable [13]. La superfície de la Terra és un lloc més càlid, amb temperatures màximes d’estiu més altes, estacions estivals més llargues i un menor nombre de dies freds. Un patró observat comunament en els rècords de temperatura a llarg termini [14] el constitueix el gradual increment de les temperatures mitjanes al llarg dels últims 40 anys, si bé amb un augment més marcat a la primavera des de 1989 i a l’hivern des de 1988 [15].

Els models climàtics actualment disponibles prediuen que les temperatures de l’atmosfera i de la superfície del mar pujaran uns pocs graus al llarg de les pròximes dècades, globalment des de l’Àrtic fins a l’Antàrtic [16,17]. Una característica important del calfament global és l’ostensible heterogeneïtat tant en l’espai com en el temps. Per regla general, les temperatures són superiors, com a mitjana, i menys variables temporalment, tant diàriament com estacionalment, en latituds baixes que en latituds altes. La magnitud de l’increment de temperatura variarà d’una regió geogràfica a l’altra, i en determinades àrees no hi haurà cap canvi o fins i tot podrà haver-hi un descens. Per exemple, els increments de temperatura en regions continentals de latitud elevada són més grans que els que es donen en regions costaneres i tropicals. Algunes àrees mostren que van ser més fredes durant parts de l’últim segle, mentre que altres es van fer més caloroses a velocitats superiors a les mitjanes, en latituds tan diferents com Àfrica [18] i l’Antàrtida [19]. Mentrestant, la temperatura hivernal mundial es prediu que augmentarà més marcadament que la de l’estiu [20,21].

Els canvis climàtics estacionals afecten un ampli ventall de sistemes biològics, incrementant la durada de la reproducció estacional, de manera que molts organismes es reprodueixen abans i durant més temps que ho feien abans en un mateix lloc [22]. Les estacions estiuenques més caloroses són equivalents a un desplaçament de les condicions climàtiques mitjanes a latituds superiors i a altituds majors. Així, es pot esperar una expansió dels organismes quant a distribució, potser amb un retrocés en latituds i altituds menors. Algunes metaanàlisis de les dades disponibles confirmen un desplaçament en el rang distribucional d’espècies relacionat amb la temperatura [23].

El calfament global pot afectar les biotes mundials i el funcionament dels ecosistemes en diverses formes indirectes. Evidències recents indiquen que unes condicions més caloroses poden alterar la distribució geogràfica de les malalties infeccioses i dels seus vectors, i incloure l’emergència de patògens prèviament considerats sense importància [24-28], amb conseqüències dràstiques per als hostes. A escala local, unes temperatures més elevades poden també impactar sobre les taxes de desenvolupament i l’èxit de transmissió dels agents patògens, i conduir a majors abundàncies locals d’aquests [29,30]. Pel que fa a la relació entre els paràsits i el clima, per exemple, la temperatura s’ha mostrat sempre com un factor crucial, raó per la qual ha sigut tradicionalment el focus d’un gran nombre d’estudis.

En el cas dels helmints, per exemple, la taxa de desenvolupament augmenta amb la temperatura i si bé els estudis de laboratori indiquen que és lineal, alguns estudis recents suggereixen que pot no ser-ho i tenir un important impacte sobre la taxa de reproducció bàsica del paràsit R₀. Els nivells de parasitisme i la dinàmica dels sistemes helmintians estan subjectes a l’impacte de les condicions ambientals, de manera que increments de temperatura a llarg termini augmentaran la força de la infecció i la R₀. Com influirà un augment de l’estacionalitat en els sistemes helmint-hoste? En general, si els hostes es reprodueixen abans i durant més temps, hi haurà un nombre més gran de individus joves i per tant un increment de la transmissió. Des del punt de vista de l’helmint, l’augment de la durada i la temperatura mitjana de l’estació estival portarà a una ampliació de la finestra de transmissió i de la taxa de desenvolupament dels estadis infectants, i tindrà com a resultat un augment de la transmissió i de la R₀ de l’helmint [31]. Aquests arguments van portar a predir que el calfament global provocarà nivells més elevats de parasitisme per helmints. Tanmateix, el nivell observable de parasitisme en la població hoste serà una conseqüència de com es regule el parasitisme, és a dir, amb diferències segons que es tracte de sistemes helmint-hoste amb escassa immunitat adquirida o de sistemes regulats per immunitat adquirida. El millor tipus de sistema helmint-hoste per a investigar la manera com el canvi climàtic pot afectar la intensitat de l’helmint, ha de ser un a elevades latituds o a través d’altituds variables, on és possible esperar que els efectes del canvi climàtic sobre l’estacionalitat seran més grans i on podem examinar com varien els patrons d’infecció [32].

Variables climàtiques relacionades amb l’aigua

A més de la temperatura, les variables climàtiques relacionades amb l’aigua es troben entre les que més afecten la transmissió i la distribució dels agents patògens. Modificacions en les proporcions de precipitació i els canvis de pluviometria poden alterar la humitat i crear condicions més humides o més seques en àrees concretes. Situacions de dessecació o increments d’incendis en ecosistemes secs especialment propicis, com per exemple a Austràlia, als països mediterranis del sud d’Europa o a Califòrnia, són fenòmens que afecten negativament la transmissió de certs agents infecciosos en aquests medis. Aquests factors climàtics influeixen molt notablement sobre la taxa de supervivència i l’estacionalitat dels estadis evolutius dels agents patògens que es desenvolupen en el medi extern, i també els que es desenvolupen dins els invertebrats vectors, tant artròpodes insectes i paparres com mol·luscos caragols, sense oblidar petits vertebrats molt susceptibles a sequeres, i per tant, homeoterms o endotèrmics (organismes capaços de regular la temperatura corporal) i poiquiloterms o exotèrmics (organismes que no regulen la temperatura i, doncs, tenen l’interior del cos, on es desenvolupa l’agent patogen, a la mateixa temperatura que el medi extern on viuen). Per a certes malalties en zones concretes, com la malària a Àfrica, els canvis en la transmissió tenen més a veure amb modificacions en el patró de precipitacions que no amb canvis de temperatures [33].

Addicionalment, les interaccions entre temperatura i les variables abans esmentades, relacionades amb l’aigua, hauran de ser molt importants en la modificació de determinats medis, com per exemple per les conseqüències que tindran en els cicles de gelades i desglaços, modificacions de les masses d’aigua o canvis en la velocitat de l’aigua. Hi ha un acord internacional a acceptar les prediccions generades per ordinador, segons les quals, paral·lelament a un augment d’1,4-5,8 °C en la temperatura global mitjana, les sequeres, inundacions i aigües d’escolament incrementaran en freqüència i el nivell del mar podrà arribar a pujar uns 11-77 cm l’any 2100 [14,34]. Aquests són els dos components d’alteració del clima: de primer un increment de les temperatures mitjanes i després un augment dels fenòmens ambientals extrems, incloent-hi una major freqüència de tempestes i situacions de temperatura i precipitació extremes, i consegüentment inundacions [35]. El clima pot tenir un important paper en la sincronització d’epidèmies de malalties en àmplies zones. L’extensió d’aquesta sincronització entre poblacions dependrà de la correlació d’aquests esdeveniments climàtics entre localitats i aquesta correlació passarà a augmentar amb la creixent freqüència d’esdeveniments extrems a gran escala [36].

Un altre efecte de gran impacte sobre les malalties infeccioses serà la fragmentació d’hàbitat, per exemple com a conseqüència d’increments de sequera causats per precipitació decreixent en àrees concretes. L’aigua dolça passarà a estar disponible en un nombre reduït de llocs on humans i animals s’hauran de concentrar ineludiblement. La transmissió de l’esquistosomosi en oasis del Sàhara amb aigües que deriven de tolls profunds i ressurgències vauclusianes, com a Tunísia [37], i els focus de transmissió de fasciolosi humana aïllats en localitats concretes relacionades amb l’existència de masses d’aigua resultants d’eflorescències superficials a l’altiplà nord bolivià [38], en són bons exemples.

L’altitud és un aspecte molt important que cal considerar, ja que és evident que aquests canvis seran molt diferents a les planúries de baixa altitud que a les terres altes muntanyoses. Els canvis climàtics en altitud poden impactar sobre les malalties infeccioses que han seguit els moviments tradicionals d’humans i animals durant segles, com en el cas de la transhumància, això és, la migració estacional del bestiar, així com els pobles que hi tendeixen, entre les terres baixes i les muntanyes adjacents, d’una manera semblant a com la fragmentació d’hàbitat ho ha fet en l’esquistosomosi modificant les transmigracions nòmades tradicionals.

Un altre exemple és l’evapotranspiració, que és més intensa en àrees d’altitud i porta a la reducció de (i) l’existència de masses d’aigua temporals originades a partir de les pluges i de (ii) la humitat a nivell de la superfície del sòl [38]. Les masses d’aigua temporals són necessàries per a les poblacions d’insectes vectors que presenten estadis larvaris aquàtics en els cicles, com els mosquits, però evidentment també per a les espècies de caragols dulciaqüícoles, i estableixen dinàmiques estacionals que al seu torn es reflecteixen en l’estacionalitat que demostra l’epidemiologia de les malalties infeccioses de transmissió vectorial. La humitat a nivell de superfície del sòl ha de ser l’apropiada per a mantenir la viabilitat de les fases de vida lliure dels agents patògens.

Altres variables climàtiques, la seua interacció i efectes

Entre les restants variables climàtiques, es poden destacar les que estan relacionades amb la il·luminació solar. La radiació, tant de fonts naturals (llum solar directa) com artificials (radiació gamma i ultraviolada), és més o menys nociva per als estadis de vida lliure dels agents patògens. Tanmateix, la llum solar directa també pot arribar a ser crucial per a determinats vectors de malalties infeccioses, com ara caragols dulciaqüícoles de les famílies Planorbidae i Lymnaeidae que s’alimenten preferentment d’algues cianofícies que creixen en l’aigua dolça.

Els canvis en la nuvolositat i la pol·lució atmosfèrica estan relacionats amb la radiació natural, i modifiquen els rangs diaris i les intensitats de la il·luminació solar. Alguns estudis han demostrat que aquest factor és fins i tot capaç de modificar la dinàmica poblacional de petits mamífers [39], com passa amb els rosegadors arvicolins que actuen de transmissors, hostes intermediaris o reservoris d’agents infecciosos d’interès zoonòtic (algunes virosis, alveococcosis, etc.).

L’heterogeneïtat dels canvis climàtics en l’espai i en el temps, la interacció entre diferents variables climàtiques i els efectes d’aquestes interaccions resulten ben visibles en àrees extremes. Mentre la península Antàrtica es mostra com la regió amb un increment més ràpid de temperatura del món, en àrees de la costa antàrtica lliures de gel hi ha hagut un descens de 0,7° C en la temperatura aèria superficial mitjana estacional per dècada des de 1986 fins a 1999. Aquesta tendència de refredament va demostrar estar significativament correlacionada amb un descens dels vents (velocitat mitjana del vent estacional) i amb un augment de condicions de cel clar, associat alhora amb un descens de la nuvolositat i un augment de la radiació solar estacional mitjana. Com a conseqüència, van canviar marcadament les característiques hidrològiques locals, incloent-hi un descens dels índexs d’humitat del sòl (humitat relativa i precipitació) i de les aigües d’escolament al sòl, torrents i llacs del desglaç de glaceres a causa dels canvis en la temperatura de l’estiu i la radiació solar. Aquesta combinació de canvi climàtic va impactar significativament en les propietats de l’ecosistema i en la diversitat i abundància de les comunitats d’invertebrats que habiten la zona [19].

EL CANVI GLOBAL I ELS SEUS EFECTES

L’ampli terme de «canvi global» inclou tot tipus de modificacions del medi ambient [40-42], si bé recentment hi ha la tendència a diferenciar entre canvi climàtic i canvi global. Aquest últim ha passat a referir-se a les modificacions antropogèniques dels factors biòtics i abiòtics del medi. Al seu torn, el terme «canvi global» tampoc s’ha de confondre amb el cada vegada més vulgaritzat terme «globalització» [43,44], que té més a veure amb el fet que el món el percebem progressivament més petit com a conseqüència de les facilitats de transport i l’increment de viatges de grans distàncies intercontinentals, a més de la rapidesa de les interconnexions via Internet i el que això implica de moviments d’éssers vius i productes de tot tipus, des d’aliments i begudes fins a productes financers passant per una amplíssima i heterogènia varietat d’intercanvis comercials o d’un altre tipus.

Avui disposem d’una àmplia bibliografia que inclou anàlisis diverses sobre factors del canvi global i el seu paper com a conductors de modificacions en les malalties infeccioses [45-60].

Dins el terme «canvi global», i per simplificar, podem distingir entre els factors relacionats amb modificacions introduïdes per l’home en un medi concret, d’una banda, i els factors relacionats amb els moviments de persones, animals i productes, de l’altra. Pel que fa a les modificacions antropogèniques del medi es pot enumerar una llarga llista de situacions que han demostrat la seua capacitat d’influir sobre les malalties infeccioses: modificacions en l’ús del terreny, construcció de preses i embassaments, construcció de zones d’irrigació, canalitzacions i xarxes aqüíferes, agricultura i plantacions de vegetals, desforestació, urbanització [60], construcció de vials i carreteres. Entre les modificacions relacionades amb els moviments de persones, animals i productes, es poden esmentar els més impactants sobre les malalties infeccioses: el transport de persones per via aèria [61,62], marítima i per carretera [63], relacionat al seu torn amb fenòmens com els diferents tipus de viatgers, com ara els professionals de treball, els turistes (i estratègies de turisme en general), els migrants essencialment emigrants des de països endèmics i immigrants en països no endèmics [64], els treballadors expatriats, el personal militar i d’organitzacions governamentals i no governamentals, el personal sanitari d’ajuda, els missioners religiosos, els refugiats de catàstrofes i conflictes de diversos tipus, etc. [65,66]; però a més, també, la importació i exportació de bestiar [67], aus i mascotes, des d’animals de companyia fins a transport il·legal d’espècies més o menys exòtiques [68,69], i així mateix el transport de productes alimentaris com ara carn i cuirs [70], peix [71] o vegetals [72,73] i de vegetals ornamentals vius, a banda de qualsevol tipus d’enviaments que puguen representar possibilitat de transport passiu d’agents patògens o dels seus invertebrats vectors [74]. A tot això cal afegir altres fenòmens que influeixen més o menys indirectament en els que s’han citat adés, com la inestabilitat al món en via de desenvolupament, que desemboca en emigracions massives i situacions de refugiats; les crisis econòmiques profundes, que poden arribar a devastar un sistema insuficientment implantat d’higiene pública, i també canvis sociodemogràfics que comporten situacions favorables per a la transmissió d’algunes malalties, com passa en zones sobreocupades a les perifèries de les grans urbs.