Veure dins els versos

Veure dins els versos

La poesia de Joan Fuster

Veure dins els versos

La poesia de Joan Fuster

Salvador Ortells Miralles

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

CONSELL ASSESSOR:

Neus Campillo

Antoni Furió (UV)

Tobies Grimaltos (UV)

Francesc Pérez i Moragón

Manuel Pérez Saldanya (UV)

Vicent Simbor (UV)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Del text: Salvador Ortells Miralles, 2018

© De les fotografies de la coberta:

Arxiu Joan Fuster

© De la present edició:

Universitat de València, 2018

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Enric Izquierdo

Coberta:

Disseny original: Celso Hernández de la Figuera

Fotografia: Alacant, setembre de 1952

Detall posterior: Poemes manuscrits de Joan Fuster (foto de Pilar

Escrivà)

ISBN: 978-84-9134-358-5

A Maica, Hugo i Sara, criatura dolcíssima

Vindrà l’hora de veure dins els versos

i algú dirà de mi: heus ací un home

que moria allarat en clars abismes.

JOAN FUSTER, Escrit per al silenci

Índex

Introducció

1. JOAN FUSTER EN LES DÈCADES DE 1940 I 1950

1. La literatura catalana de postguerra al País Valencià: una literatura sota mínims

2. La fractura del valencianisme cultural de postguerra

3. La tria lingüística de Joan Fuster

4. L’abandonament de l’escriptura poètica

2. BREUS CONSIDERACIONS FUSTERIANES SOBRE EL GÈNERE POÈTIC

3. ELS INICIS POÈTICS EN LA PREMSA VALENCIANA

1. Verbo. Cuadernos Literarios

2. Almanaque de Las Provincias

3. Esclat

4. Víspera. Revista de las fiestas valencianas

5. Pensat i Fet

4. CICLE LÍRIC

1. Sobre Narcís

2. 3 poemes

3. Ales o mans

4. Escrit per al silenci

5. VA MORIR TAN BELLA, UNA BREU INCURSIÓ EN LA POESIA POLÍTICA.

6. TERRA EN LA BOCA, UN POEMARI DE CRISI

7. CICLE ANTILÍRIC

1. Ofici de difunt

2. «Elegia a Rabelais»

3. Poemes per fer

8. POESIA DE CIRCUMSTÀNCIA

1. Poemes en premsa periòdica dels anys cinquanta

2. Poemes en llibres col·lectius

3. Poemes per a catàlegs i obres d’artistes plàstics

4. Poemes inclosos en l’edició de la Correspondència

5. Dos poemes marginals: «L’oceà» i «[Si co·l pollet...]»

9. VALORACIÓ DE LA POESIA FUSTERIANA

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Referències arxivístiques

Obra de Joan Fuster

Bibliografia general

Introducció

El present estudi se centra en l’obra poètica d’un autor que ha passat a la història de les lletres catalanes com a assagista, que equival a dir, fins a cert punt, que assolí el reconeixement en el gènere literari més allunyat de la poesia.¹ De fet, Joan Fuster es dedicà a l’ofici de poeta durant molt pocs anys, només en els inicis literaris, i sempre simultaniejant-lo amb les primeres col·laboracions periodístiques i escrits assagístics. A més, amb el pas del temps, el mateix autor qüestionà la vàlua dels seus versos de manera reiterada. Certament, pocs poetes han insistit amb tanta vehemència com ho feu Fuster a dissimular la importància que tenia la poesia pròpia en la seua vida, si més no des que deixà de conrear-la, iniciada la trentena, en plena maduresa creativa i amb una reputació sòlida com a poeta en el circuit literari català. Tanmateix, no fou un abandó total. Continuà escrivint i publicant poemes, però ja ocasionalment, sense l’afany d’arribar als lectors a través de les vies comercials habituals. Des que es produí el seu debut poètic el 1945, en l’Almanaque de Las Provincias, fins a l’edició el 1987 de Set llibres de versos, el volum que reuneix una part important de la seua producció poètica, passaren més de quatre dècades, o siga, la pràctica totalitat de la seua trajectòria literària. D’una manera o altra, amb més intensitat o menys, s’interessà per la poesia al llarg d’aquests anys: com a poeta, crític literari, historiador de la literatura, prologuista d’altres poetes, membre de jurats de certàmens poètics... i sempre, per descomptat, com a lector.

A pesar de l’actitud displicent que adoptà envers la seua poesia, s’intueix en Fuster una resistència íntima, aparentment irracional, a silenciar la veu del poeta que fou i que, a estones espaiades, continuava sent. En el fons, aquesta actitud ambivalent ha estat un dels motius que m’ha empès a estudiar-la, i no el menor. Així mateix, entre les raons que han originat aquest treball –i també entre els seus objectius–, reivindicar la qualitat de la poesia fusteriana n’ha estat, sense dubte, la principal. Però, per avaluar-la com calia era necessari revisar el lloc que mereix en el conjunt de la seua obra literària i en la poesia catalana de postguerra. Seria excessiu, i poc ajustat a la realitat, establir comparacions de qualsevol tipus entre la producció poètica fusteriana i l’assagística, tant o més que negligir-la o reduir-la a una aventura lírica de joventut. Paral·lelament, hi ha hagut una altra motivació, potser no tan ambiciosa, però crec que suggeridora per als lectors curiosos: traure a la llum la seua poesia en castellà, que no s’ha editat mai en cap volum.

Definits els objectius de l’estudi, cal justificar la línia metodològica de l’anàlisi textual, que parteix, com a primer pas aproximatiu, del comentari de cada llibre –i en ocasions, de cada poema– prenent en consideració els moments en què fou concebut, gestat i, en darrer terme, publicat. En aquest sentit, l’enfocament contextual ha permès reordenar, des d’un punt de vista cronològic i evolutiu, l’obra poètica fusteriana amb resultats que ofereixen dades reveladores, ja que hi ha un desfasament important entre la data d’escriptura i la de publicació d’alguns llibres. Aquest fet, gens inusual en els escriptors en català durant la postguerra, és conseqüència dels entrebancs de la censura, que obligava les editorials a realitzar maniobres subreptícies per poder publicar, amb un retard inevitable, els títols projectats.

Establerta la relació pertinent entre el text i el context, el comentari s’ha centrat en la descripció de la configuració dels llibres, amb especial atenció als elements paratextuals i a la distribució dels poemes en parts o seccions. A partir de l’anàlisi descriptiva, s’ha reconstruït el procés de muntatge i encaix dels llibres, concebuts majoritàriament a posteriori, ja que els poemes que els conformen són de procedència, cronologia i factura diverses. Amb poques excepcions, Fuster no partia d’una idea inicial, primigènia, sobre la qual estructurava l’obra amb un sentit unitari. El procediment era tot just el contrari, o siga, engalzava poemes dispersos d’acord amb eixos temàtics convergents que construïen, de manera progressiva, el sentit que el conjunt no tenia inicialment. És la mateixa forma de procedir, per acumulació i reordenació, que solia utilitzar en els llibres d’assaig, formats sovint per articles periodístics de procedència dispar. Sobre la base de l’anàlisi contextual i descriptiva, s’ha efectuat la interpretació textual. Per una simple qüestió d’operativitat descriptiva, he seguit la distinció clàssica entre forma i fons, sense renunciar, quan s’esqueia, a destacar les relacions que determinen una tria formal a partir d’una temàtica concreta, o bé a la inversa. De fet, la dicotomia citada és un dels aspectes sobre els quals Fuster teoritzà amb insistència en nombrosos articles i anotacions dietarístiques, però sobretot en Les originalitats, l’assaig en què desenvolupà la seua concepció poètica. A la fi, s’ha realitzat una anàlisi comparativa quan les intertextualitats ho exigien, és a dir, quan eren el motiu que originava un llibre o un poema, o bé quan aportaven informació útil i enriquidora per a la comprensió del text.

Tenint en compte les premisses metodològiques anteriors, primordials en una primera lectura, calia estructurar l’estudi organitzant el corpus poètic segons criteris que oferissen una visió global. Això descartava, d’entrada, una ordenació exclusivament cronològica, ja que així s’obviava el desfasament entre la data d’escriptura i la de publicació dels llibres. De fet, vaig descobrir aquesta dilatació temporal consultant originals de poemes manuscrits i mecanoscrits, actes de veredictes de premis literaris i la correspondència de l’autor amb els seus editors. Una altra opció consistia a agrupar el corpus per orientacions temàtiques o tendències estètiques, però l’aplicació estricta d’aquestes ordenacions generava problemes de col·locació irresolubles i exigia la imposició de jerarquies dubtoses. En conseqüència, vaig elegir una solució sincrètica que combinava, en certa manera, les dues opcions anteriors. Sols he seguit un criteri cronològic a l’hora d’establir els inicis poètics, que reuneixen poemes apareguts en la premsa valenciana entre 1945 i 1949, els anys en què Fuster es donà a conèixer en el món literari valencià. Amb una diferència de pocs mesos, el final d’aquest període coincideix amb la publicació, el 1948, de Sobre Narcís, la seua opera prima.

Pels motius especificats amb anterioritat, els poemaris de Fuster no estan agrupats per ordre cronològic, sinó d’acord amb un criteri aproximativament estètic. Així, les obres incloses en el «cicle líric» –Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci– són deutores d’una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d’imatgeria surrealista. La coexistència de dues tendències, per bé que en relació asimètrica, impossibilitava l’adopció de l’una o de l’altra com a encuny genèric. Per aquesta raó, s’ha fet servir la denominació «cicle líric», que palesa el conreu de la primera tendència citada i alhora destaca l’exigència formal i mètrica. A l’extrem oposat de l’espectre, amb una nomenclatura deliberadament antagònica, situe el «cicle antilíric», que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i «Elegia a Rabelais»: dos llibres i un poema que capgiren l’asimetria estètica anterior. La tendència surrealista és ara la preeminent, encara que s’hi detecten, tènues, trets del cicle líric com la perfecció formal dels decasíl·labs d’Ofici de difunt, que reprodueixen un ritme penetrant i obsessiu, molt adient al contingut transmès. Des d’aquest punt de vista, la fusió de fons i forma reivindicada pels postsimbolistes no deixa de ser-hi present.

Enmig dels cicles líric i antilíric quedava Terra en la boca, que incorpora els sonets del fascicle Va morir tan bella com una secció més del poemari. Es tracta d’una obra eclèctica, de crisi, que actua de frontissa entre la poesia lírica i l’antilírica, sense adscripció plena a cap cicle per l’equidistància estètica i formal. El símil, manllevat a Agustí Bartra, revela la direcció que prendria la poesia de Fuster amb el temps. La resta de l’obra publicada ja no respon al projecte en marxa d’un poeta en actiu, sinó a col·laboracions circumstancials. És obvi que tot poema sorgeix d’una circumstància concreta, però l’etiqueta es refereix, en sentit estricte, a una poesia d’encàrrec. Això no obstant, és significatiu que, llevat dels poemes publicats en els cinquanta en periòdics i llibres col·lectius, els textos poètics dels setanta, fruit de les col·laboracions amb artistes plàstics, persisteixen en la derivació anticonvencional del cicle antilíric, tan marcat pel surrealisme.

En definitiva, s’hi ofereix una visió global de l’obra poètica fusteriana, que, a més dels poemes en català publicats en premsa, els llibres d’autoria única i les col·laboracions en volums col·lectius, recull també els poemes en castellà. Tot precedit d’un estudi introductori que situa el lector en el context històric, social i cultural en què Fuster escriví i publicà la major part de la seua poesia: el País Valencià dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Queda, així, el testimoni d’un llarg procés de recerca en què he intentat no oblidar que el poema escapa sempre a qualsevol hermenèutica apriorística, plantejada de manera inflexible. Mai no he trobat, de fet, cap mètode més fiable que el sentit comú aplicat a la lectura atenta dels textos. Molt sovint, als poetes, no els és revelat el sentit del poema fins que no l’han finalitzat, amb el benentès –diria Paul Valéry– que mai no s’acaba del tot un poema, sinó que més aviat s’abandona. I encara després d’haver-lo escrit, es pregunten si realment han dit allò que havien de dir. La sintaxi en uns casos, o la mètrica i el ritme en uns altres, poden desviar-los del camí. O potser no, potser aquesta desviació és, en veritat, el camí. En ocasions, el poema és el que és, a pesar del poeta. Vist així, seria pretensiós l’intent de desxifrar-ne el sentit últim. I tanmateix...

1. En part, aquest llibre és conseqüència de la tesi doctoral homònima, dirigida pel professor Ferran Carbó i defensada per mi a la Universitat de València el 2017 davant un tribunal constituït per Vicent Simbor, Jordi Malé i Enric Balaguer. A tots ells, a Francesc Pérez i Moragón, Josep Palàcios i J. Antoni Carrasquer, els estic agraït per les seues observacions i la seua ajuda desinteressada. L’estudi forma part d’un projecte de recerca més ampli que aborda altres aspectes de la relació de Fuster amb la poesia, com a gènere literari, amb la seua realització històrica i, també, amb els poetes. M’avance a dir que, estant en curs la classificació de l’ingent arxiu conservat al Centre de Documentació Joan Fuster, no es pot descartar que en el futur apareguen nous poemes inèdits seus, així com d’altres encara no coneguts, previsiblement de circumstàncies, impresos fa dècades en algun periòdic oblidat.

1.

Joan Fuster en les dècades de 1940 i 1950

Hi ha escriptors sobre els quals el context ha exercit una influència determinant en la seua obra. Aquest és el cas de Fuster, que inicià la seua carrera literària immediatament després de la guerra d’Espanya, en l’ambient repressiu de la Dictadura franquista. Per aquest motiu, l’anàlisi contextual constitueix un element d’estudi central de la seua poesia, atès que permet copsar la singularitat del jove poeta que s’obrí pas en unes circumstàncies tan descoratjadores com les de la societat valenciana de postguerra, i en un entorn que no presagiava cap vocació literària. De fet, les famílies paterna i materna de Fuster provenien d’un món catòlic i rural. Només son pare trencà la tradició agrícola en dedicar-se a l’ofici d’imatger, que simultaniejava amb el de professor de dibuix al Col·legi Politècnic de Sueca, el mateix centre on Fuster estudià el Batxillerat abans de cursar Dret a la Universitat de València. Foren uns anys difícils, marcats per la guerra que esclatà quan era un adolescent. En canvi, la postguerra fou l’etapa de més porositat intel·lectual i d’afany de lectures, amb la dificultat afegida de l’accés als llibres, que eren de procedència clandestina o facilitats per amics amb més possibilitats econòmiques. Per raons familiars, però també pel seu tarannà més aviat sedentari, Fuster decidí quedar-se a viure a Sueca. És en aquest sentit que sorgí d’ell mateix, d’una constant inquietud personal, d’una reflexió íntima i d’una gran perplexitat davant la situació del País Valencià. Josep Pla ho tenia present quan es referí a la seua irrupció insòlita en l’esquifit món de les lletres valencianes:

En els anys de què parlo –els immediatament posteriors a la nostra guerra– el panorama era especialment difícil. De vegades han dit a Fuster, en els elogis formularis que li han adreçat en alguna ocasió solemne, que el seu cas era un «miracle». Ho és, acceptant la paraula, el seu cas personal i el de tots els escriptors –mitja dotzena, hélas!– valencians en català, de la postguerra. Ha estat un miracle en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un fet instantani ni fulgurant, sinó resultat d’una penosa evolució que podria haver estat molt distinta. (Pla 2010: 368-369)

D’altra banda, el professor Josep Iborra, un dels testimonis privilegiats de l’evolució literària i personal de Fuster, coincideix amb la valoració de Pla, malgrat defugir-ne el terme «miracle»:¹

El «fenomen» Fuster es produeix en un país –el País Valencià– que, si més no, des del segle XVIII, ha esdevingut una pura «província» ensopida i sense defenses, mancada d’intellectuals capaços de mantenir-hi almenys un discret nivell literari, artístic i polític. Els seus homes, si arribaven a destacar, en un qualsevol d’aquests aspectes, ho aconseguien «fora», fora del seu país. Els pocs noms culturalment més rellevants –un Azorín, un Sorolla, un Blasco Ibáñez, per citar-ne alguns de més famosos– van emigrar més o menys aviat de la seua terra i a penes van mantenir cap vincle –sentimentalismes i vacances a banda– amb el seu país. S’incorporaren no sols a la cultura castellana sinó que, de més a més, no la van fer en i de cara a la seua societat, que preferiren abandonar. Una societat que restà així, òrfena, sense l’estímul i el magisteri d’uns intellectuals, d’uns polítics i d’uns artistes «seus» que poguessen mantenir-hi un saludable dinamisme moral i material.

[...] Joan Fuster, però, representa una excepcional rectificació d’aquesta miserable inèrcia de la nostra història i una brillant refutació del tòpic que la consagrava: Fuster es queda al seu país i, més concretament, al seu poble, Sueca. S’hi queda, hi escriu, i contra el pronòstic provincià, «triomfa» «dins», i també «fora». (Iborra 1982: 9-10)

Tant Pla com Iborra quedaren sorpresos davant l’aparició brillant del jove intel·lectual al País Valencià de postguerra. No foren, però, els únics. Fins i tot Fuster no sabia ben bé com explicar l’origen de la seua vocació literària. Així ho reconeixia, a finals dels anys cinquanta, en el text autobiogràfic adjunt a la sol·licitud d’una beca d’estudis a l’estranger subvencionada per la Fundació March:²

Crec que vaig començar com sol fer-ho gairebé tothom en aquest país: escrivint versos. Això devia ser poc després que acabés la guerra, quan avançava pel meu batxiller tranquil i mesocràtic. No vaig ser, per tant, massa precoç. Nascut el 1922, devia tenir llavors divuit o dinou anys. Els poemes que vaig escriure en aquella època s’han perdut: he tingut molta cura que fos així. Però allò que, al capdavall, compta és que ja em vaig prendre seriosament la literatura. I la veritat és que no sé explicar-me com ni per què. Perquè ni la meua família ni el meu ambient m’hi convidaven. Mon pare era –és– un simple artesà, carlí per més detalls, i tota la seua biblioteca es limitava a una edició popular, la de Maucci, de la Divina Comedia, dos volums gruixuts de Donoso Cortés i dos més de discursos parlamentaris de Vázquez Mella: no sóc capaç de reconèixer en aquestes lectures l’origen de la meua vocació, ho confesse. D’altra banda, Sueca, el poble on vaig nàixer i on he viscut fins avui, és un poble absolutament rural, i la seua gent, poc aficionada a altres problemes que no siguen els de les seues collites –inclinació que no els censure, per descomptat. (Fuster 2006a: 19)

Així, doncs, per a esbrinar com fou possible un escriptor de la dimensió de Fuster en una societat tan erma culturalment, cal tenir present el marc polític internacional derivat de la Segona Guerra Mundial i de l’imperialisme franquista regnant a l’Estat espanyol, però sobretot la realitat del País Valencià de la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta, que és quan escriví la major part de la seua poesia.

1. LA LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ: UNA LITERATURA SOTA MÍNIMS

Encara que Fuster adverteix que el concepte «postguerra» és «ambigu com a designació òbvia i automàtica d’un “període” conceptualment vàlid a nivell d’“història”, sigui literària o no» (1977: 435), continua vigent per a definir el període comprès des de la victòria de les tropes franquistes fins als últims dies del règim dictatorial. Un període que significà un assolament sense precedents de la llengua i cultura catalanes i un intent d’homogeneïtzació de la diversitat lingüística del territori espanyol. Al País Valencià, s’aturaren els tímids intents de redreçament lingüístic dels anys republicans, s’hi desmantellaren les agrupacions culturals valencianistes i els intel·lectuals no afins al règim foren represaliats. Fou un atac frontal, calculat i sense treva a la llengua catalana, que representava un matís diferencial incòmode per al nou règim. A partir de 1939, la repressió franquista, amb el suport d’una maquinària propagandística que treballava a destall, dugué a terme una imposició absoluta del castellà arreu de l’Estat espanyol. Sols es permeté el funcionament d’agrupacions culturals que no qüestionaven l’ideari del nacionalisme espanyolista, i no es toleraven manifestacions valencianistes sense que «hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura» (Ballester 2006: 33). Un exemple d’aquesta permissivitat aparent fou la represa de Lo Rat Penat, institució gens reivindicativa en matèria nacionalista que mai no anà més enllà de la programació d’activitats folklòriques inofensives. Ara bé, malgrat l’afany repressor del règim franquista, Josep Iborra assenyala que, en general, la guerra d’Espanya no representà una ruptura en el desenvolupament cultural valencià, ja que el plantejament ideològic del valencianisme a penes es modificà respecte als anys anteriors al conflicte bèl·lic:

Des que va nàixer, des de la Renaixença, el valencianisme s’ha caracteritzat per un conjunt de limitacions, ben conegudes: bilingüisme, però reservant el valencià per als versos i les manifestacions populars; regionalisme lingüístic i cultural, és a dir, desconnexió amb els altres països que parlaven i escrivien variants de la mateixa llengua; regionalisme o sucursalisme polític, tot manifestant el caràcter només cultural i per tant –un «per tant» injustificat– apolític; minoritari i marginal perquè escriure en valencià –uns versets o una narració– ja era excepcional; localitzat a València i a uns pocs llocs més del País... Cosa de quatre gats. De vegades, alguns d’aquests grupets han intentat radicalitzar una mica aquest plantejament i polititzar-lo per una banda o reivindicar amb més èmfasi la llengua pròpia i voler-ne fer un instrument de cultura. O, també, afirmar la unitat cultural, o, si més no, lingüística d’uns països separats pels seus respectius dialectes. El valencianisme que més va insistir en aquests punts va ser el dels anys trenta. Per això l’hem magnificat o mitificat com he dit abans. Però no van tenir incidència social. Continuava sent un valencianisme de cenacle, tot i que els diferents grupets tractaven de propagar-se creant alguna revista o alguna editorial. (Iborra 1995a: 139)

En la mateixa direcció que Iborra, Antoni Furió (1994: 52) indica que les organitzacions valencianistes, de dreta o d’esquerra, no havien passat mai de la condició grupuscular i part dels seus afiliats simpatitzarien amb el nou règim, que toleraria les seues activitats. Fet i fet, la literatura catalana al País Valencià continuava sent una manifestació minoritària sota l’amenaça de la substitució lingüística pel castellà. A més, la censura no actuava amb criteris homogenis en tots els territoris catalanoparlants, i això provocava un estat de desorientació en els escriptors que, molt sovint, desembocava en l’autocensura. D’altra banda, els editors tenien nombrosos problemes per a tractar de publicar les obres que els arribaven a les mans. Així ho transmetia Fuster a Agustí Bartra en la carta del 7 de març de 1952:

Sobre les autoritzacions de la Censura no cal fer càbales ni presumpcions. Si aquests senyors haguessen actuat alguna vegada, des de llur punt de mira polític, amb un criteri clar i coherent, cabria suposar-los segones intencions. Però no; sempre ha estat això de la Censura de llibres un seguit d’arbitrarietats sense més fonament que el bon humor o mal humor dels empleats de l’organisme. Ací a València hi hagué un temps en què ens negaven autorització als llibrets de prosa, mentre que n’autoritzaven a Catalunya: i això només perquè sí. En castellà mateix passen incidents per l’estil. Ara hi ha un afluixament. Potser davant l’exterior vulguen donar a aquesta semitolerància una significació política; ací dins ningú no s’ho creuria. I no m’estranyaria gens que la ratxa de complaences s’estroncàs qualsevol dia, i ens quedàssem com abans. (Fuster 1998: 144-145)

La carta de Fuster descriu, en bona part, l’actuació de la censura en els anys previs, els compresos entre 1939 i 1951, que representaren el període més obscur de la repressió franquista en la cultura catalana de postguerra.³ Certament, en els inicis dels cinquanta confluïren una sèrie d’esdeveniments que marcaren el desenvolupament sociopolític de la dictadura en el marc de la postguerra europea, «com ara la vaga dels tramvies de Barcelona, el març de 1951; la celebració del XXV Congrés Eucarístic Internacional, també a Barcelona, el 1952, el mateix en què Espanya ingressava a la UNESCO, o la signatura del règim de Franco del concordat amb el Vaticà i els pactes amb els Estats Units de 1953.» (Gallén 2013: 7). En l’àmbit cultural, si bé la política de substitució lingüística del català duta a terme des de 1939 es mantenia ferma, es produïren certs canvis «que, des del present estant, adquireixen un paper representatiu de la diversitat cultural d’aquell temps. Així, el 1951 [...] es va publicar l’últim número de la revista clandestina Ariel i es va iniciar la celebració anyal de la Nit de Santa Llúcia dels premis de literatura catalana. Entre 1952 i 1954, es van organitzar els Congresos de Poesía; les revistes madrilenyes Alcalá i Insula van dedicar dos números a la literatura catalana el 1952 i 1953, respectivament; Paulina Crusat va editar l’Antología de poetas catalanes contemporáneos (1952), i va aparèixer Pont Blau (1952), l’última gran revista de referència de l’exili.» (Gallén 2013: 10).

A més, en l’àmbit personal, 1951 marcà un punt d’inflexió en la relació de Fuster amb els dos líders dels grup d’escriptors de l’editorial Torre, Xavier Casp i Miquel Adlert, dels quals començà a separar-se. Paradoxalment, aquest trencament li obrí perspectives noves amb cercles literaris de l’exili, del Principat i de les Illes. A diferència de la majoria dels membres del grup Torre, Fuster creia que la defensa a ultrança del matís regionalista de la literatura «valenciana» comportava el càstig d’un provincianisme estigmatitzant. Era necessari, doncs, descompondre el petit cercle viciós i transcendir els límits geogràfics. De fet, l’actitud aperturista de Fuster fou un dels punts de partida per a establir el circuit literari català:

El circuit literari català quedava radicalment transformat després de la intervenció de Fuster en tots els diferents components. Mai un escriptor valencià no havia trencat les barreres regionals i havia transitat per jurats de premis, per redaccions de revistes i per editorials de Barcelona o de Mallorca amb la desimboltura i naturalitat amb què trepitjava els caus culturals valencians. Ni mai cap escriptor valencià –ni principatí ni mallorquí– havia exercit una influència tan decisiva en la conscienciació general de la urgència del redreçament d’un únic, i efectiu, circuit literari per a tots els Països Catalans.

Fuster va esdevenir el vigilant zelós perquè qualsevol aventura literària, o cultural en general, tingués en compte la realitat global dels diferents territoris. Criticà i, en gran manera, vencé el provincianisme endèmic de València, Mallorca i, també, Barcelona. Sense la seua tasca literària, cultural i cívica crec que no és excessiu afirmar que la realitat actual seria ben diferent. Poques vegades en la nostra història un sol individu ha pogut irradiar tal influència. (Simbor 2012: 289)

Tornant, però, als efectes de la censura franquista, els anys quaranta i cinquanta foren ben problemàtics per als escriptors «que visqueren el conflicte bèl·lic i que aleshores conrearen sobretot poesia –cosa lògica ja que aquest gènere fou el més permès per la censura.» (Carbó i Simbor 1993: 46). Efectivament, les restriccions legals propiciaren un conreu majoritari de la poesia enfront de gèneres com la narrativa, el teatre i l’assaig. Tanmateix, la revifada poètica, que semblava un signe esperançador en principi, limità l’evolució de la literatura catalana al País Valencià. Fuster n’explicava les raons a l’escriptor Domènec Guansé, exiliat a Santiago de Xile, en la carta del 10 de juny de 1951:

L’abundància de versaires –per emprar els vostres mateixos mots– ha estat, segons sembla, mal endèmic de València en totes les èpoques, però especialment a partir de la Renaixença. Avui les circumstàncies ens tanquen molts camins, en aquest sentit. La prosa es conrea poc, es publica menys encara, i l’escassa publicada troba nombrosos obstacles en la Censura. Es dóna el cas, ben revelador, que una editorial rep, sistemàticament, la denegació de tots els llibres en prosa que duu a censurar; després mitjançant algunes gestions personals –puix que el Cap «nacional» de la Censura és un valencià i ex-valencianista–, la cosa es resol favorablement; però el fet és aquest. I sobretot, els diners... Ni hi ha mecenes, ni el públic lector, o comprador, és suficient... Si a açò afegim les baralles interiors entre valencianistes, que han arribat a uns extrems caníbals, ja podeu imaginar-vos que no és precisament un esport gens còmode fer literatura catalana a València. (Fuster 1998: 259-260)