Buch lesen: "Tots a l'escola?"
TOTS A L’ESCOLA?
EL SISTEMA EDUCATIU LIBERAL EN LA LLEIDA DEL XIX
Quintí Casals Bergés
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2006
Aquesta obra ha obtingut el XXII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòria i Estudis Històrics (2005), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya i de Publicacions de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Gregori Mir, Antoni Furió i Jaume Sobrequés.
Amb el suport de
 | Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. |
© Quintí Casals Bergés, 2006
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2006
Coordinació editorial: Maite Simon Maquetació: Guada Impresores, SL Correcció: Pau Viciano
Coberta:
Disseny: Celso Hdez. de la Figuera
Il·lustració: Cartilla ó silabario para uso de las escuelas del reino, Lleida, Llibreria de Lorenzo Corominas, 1894. Fons: Llegat Areny. Serveis d’Arxius i Llegats de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.
ISBN 10: 84-370-6554-2
ISBN 13: 978-84-370-6554-0
Realització ePub: produccioneditorial.com
A l’Eva, al Quintí i al nostre etern amic Weppy (In Memoriam)
El desconcierto y descuido en que se halla la educación; el origen de tan funesto abandono; las causas antiguas que han acarreado el atraso en las ciencias; la ignorancia que nos amenaza después de tan desastrosa invasión, si no acudimos al remedio; son por desgracia males tan notorios, que se reputaría agravio hecho a la sabiduría del Congreso entristecer su ánimo con tan amarga relación en el momento mismo en que va a ocuparse en arreglar la educación pública, penetrado a fondo de la necesidad de tan gloriosa empresa.
MANUEL JOSÉ QUINTANA, Informe de la Junta creada por la Regencia para proponer los medios de proceder al arreglo de los diversos ramos de la Instrucción Pública, Cadis, 9 de setembre de 1813, dins Historia de la Educación en España. Textos y Documentos, Madrid, 1979, vol. I, pp. 373-414.
ÍNDEX
PRÒLEG
INTRODUCCIÓ
EL CONTEXT ESTATAL
L’EDUCACIÓ DE LA POBLACIÓ: UNA PRIORITAT LEGAL DEL NOU ESTAT LIBERAL
Liberals i absolutistes davant l’educació (1808-1833)
Revolució liberal i educació (1833-1843)
El sistema educatiu liberal espanyol (1844-1868)
Primeres mesures concretes per normalitzar l’educació
CULTURA, PENSAMENT I LA SEVA INFLUÈNCIA EN LA PEDAGOGIA ESPANYOLA FINS A 1868
El Romanticisme
El tradicionalisme
L’eclecticisme
El krausisme
EL CONTEXT PROVINCIAL
OBJECTIUS EDUCATIUS INICIALS DEL LIBERALISME LLEIDATÀ
EL DISCURS PEDAGÒGIC DE LA INTEL·LECTUALITAT LLEIDATANA
L’ENSENYAMENT DE PRIMERES LLETRES
ANTECEDENTS DE L’ENSENYAMENT PRIMARI A LLEIDA
LA CREACIÓ D’ESCOLES NORMALS
LA INSTRUCCIÓ PRIMÀRIA LIBERAL: EL CAS DE LLEIDA
Condicions generals i règim disciplinari a les escoles de primària
Règim disciplinari
Idioma, metodologia i currículum escolar liberal
Els resultats
L’EDUCACIÓ DE LA DONA
LES ESCOLES D’ADULTS
EL MESTRE D’ESCOLA EN L’ÈPOCA LIBERAL
El salari
La consideració social del mestre i l’educació, en fase de revisió?
ALGUNES CONCLUSIONS SOBRE L’ENSENYAMENT PRIMARI EN LA PRIMERA ÈPOCA LIBERAL
L’ENSENYAMENT SECUNDARI
L’ENSENYAMENT SECUNDARI EN LA POLÍTICA EDUCATIVA LIBERAL
ANTECEDENTS DE L’ENSENYAMENT SECUNDARI A LLEIDA
LA CREACIÓ DE L’INSTITUT D’ENSENYAMENT SECUNDARI DE LLEIDA
Infraestructura, professors i alumnes del centre
La Biblioteca Provincial
Recursos pedagògics i didàctics
Consolidació de l’institut a les comarques de Ponent
L’ENSENYAMENT UNIVERSITARI
ORIGEN DE LES UNIVERSITATS ESPANYOLES
ALGUNS APUNTS SOBRE L’ORIGEN DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.
LA REFORMA UNIVERSITÀRIA LIBERAL
LA UNIVERSITAT: LA PART ROMÀNTICA DE LA IDENTITAT DE LLEIDA
Les raons de Cervera
Posicionament de Lleida
ALTRES INICIATIVES EDUCATIVES
CONCLUSIONS
ANNEX
BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
L’historiador Quintí Casals ha dedicat una notable recerca a l’estudi de la penetració liberal en el món lleidatà del segle XIX. L’estudi de les bases socials i institucionals del liberalisme, la ruptura amb l’Antic Règim, la conquesta del poder local, l’elit política i les seves formes d’ascens material i social han estat alguns camps del seu treball fructífer. Publicacions com «Canvi econòmic i social en el pas de l’antic règim a l’estat liberal: Lleida en la primera meitat del segle XIX»,[1] Polítics de Lleida. El poder local i les seves mutacions a través del temps (1716-1868),[2] que va obtenir el premi Josep Lladonosa d’història local l’any 2001, «Milicia Nacional, liberalismo y progresismo. El prototipo leridano en los primeros dos tercios del siglo XIX»[3], per esmentar-ne només algunes de representatives han dibuixat nítidament com el liberalisme va alimentar un nou grup social, distint de l’oligarquia tradicional que dirigia el municipi lleidatà en el segle XVIII, de base més urbana, professional i menestral. Alhora Casals ha mostrat com, en bona part, el progressisme lleidatà va capitalitzar el canvi liberal a la península, l’ascens d’una nova classe mitjana i un projecte alternatiu al tradicional. El projecte progressista fou l’objecte de la seva tesi doctoral, publicada amb el títol El Trienni Progressista a la Lleida del segle XIX. La regència del general Espartero (1840-1843).[4]
Enfront de l’opció liberal es va adreçar primer la resistència carlista que recollia antics ressorts d’organització tradicional i sociabilitat del poder, així com la protesta de sectors eclesiàstics davant les reformes liberals, ja des de les Corts de Cadis. Però fou el liberalisme moderat el que va permetre la veritable reconversió política dels antics dirigents de la ciutat del segle XVIII o dels seus descendents, sota una adaptació conservadora dels principis liberals –a la qual se sumaren antics liberals evolucionats i nous interessos a protegir davant la inestabilitat política. Alguns cops la historiografia ha menystingut les diferències entre moderats i progressistes, potser perquè s’examinaven des de una posició que feia passar el sedàs de la modernització per la democràcia o pel model revolucionari francès. Potser també per la tendència progressista a canalitzar i enquadrar ràpidament els moviments populars i neutralitzar derives revolucionàries o bé per la política dels seus espadones militars com Espartero. Això no obstant, una de les aportacions de Quintí Casals ha estat destacar molt bé aquestes diferències i subratllar la fesomia del projecte progressista.
És aquí on entra l’interès d’aquesta obra Tots a l’escola? sobre el model educatiu liberal i que, a la festa de les lletres catalanes de la nit de Santa Llúcia del 2005, va obtenir el premi Ferran Soldevila de biografia, memòries i estudis històrics. Ja en el seu llibre sobre el Trienni de 1840-1843, Casals havia dedicat atenció a les propostes educatives i culturals dels progressistes. Aquí el tema pren el protagonisme principal, amb un notable avantatge: el seu centre d’interès és tota la política educativa espanyola que és molt més que un marc per a la història local. Un segon interès és la seva connexió amb els corrents culturals. Al llarg d’aquesta obra el seu autor subratlla l’estat de l’educació en encetar-se l’època contemporània espanyola i dissecciona amb detall l’evolució de la política educativa dels liberals, primer enfront de l’absolutisme, després els matisos i modificacions que es van introduint en l’espai liberal, a mesura que aquest es bifurca en dues direccions (moderats i progressistes) i àdhuc terceres vies com la que representa la Unión Liberal o les diverses manifestacions transaccionals de la política educativa. Fins arribar a la famosa Llei Moyano de 1857 que va representar la referència emblemàtica i el llegat liberal per a la política educativa espanyola, pràcticament fins al 1970.
El treball de Casals aprofundeix en les dimensions de la política liberal educativa i, a partir de l’anàlisi del seu marc general espanyol, en l’exemple concret de Lleida. Aquí podem seguir amb detall l’ensenyament de les primeres lletres, els estudis de Magisteri i l’ensenyament secundari i també com va incidir en el territori lleidatà la política universitària liberal i les respostes de la societat lleidatana. Els interessats en la història educativa i pedagògica trobaran en aquesta obra un ric treball i els lectors, en general, podran contemplar com va evolucionar tant la visió educativa d’una elit política i social com la mateixa societat. Això es pot veure en les relacions entre administracions municipals i Diputació i ensenyament, les posicions sobre la gratuïtat i les característiques de l’ensenyament primari i l’abast de l’ensenyament secundari, dissenyat, per part dels promotors de l’Institut, com el mitjà d’impulsar la classe mitjana.
L’educació de les noies i la mena d’habilitats que se li volien donar és un altre fet significatiu que podem seguir en les planes que segueixen. Cada opció tenia la seva visió de la dona; els tradicionalistes i moderats la veien com la base de la conservació de la seva societat; els liberals com a formadora de ciutadans. L’ensenyament havia d’ajudar-hi, però ni uns ni altres creien que fos oportú donar-li un ensenyament secundari. Vegem un exemple prou clar: no fou fins el curs 1890-1891 que es van matricular dues joves, Ramona Llano i Francesca Fontova, a l’Institut de segon ensenyament de Lleida. I ben significatiu també: hom se n’assabenta en la lectura de la memòria que llegeix el director de l’Institut, Josep Oriol Combelles, no pas com una novetat singular, si no de refiló, a l’apartat de disciplina acadèmica, en indicar que, tot i haver-se matriculat dues senyoretes, «por cierto muy aventajadas, no ha habido perturbación grave en la disciplina académica»[5]. Això no obstant, a la memòria que llegeix el secretari del mateix Institut, del curs 1891-1892, destaca que una alumna ha obtingut un premi, i ho aprofita per subratllar que totes les classes socials manifesten el desig d’il·lustrar-se i instruir-se i que la dona no podia restar al marge d’aquest moviment, recomana a les alumnes de formar-se, però «para ser mujer, sin hollar el terreno que no le pertenece, ni, arrastrada por la más loca fantasía, pretender reemplazar al hombre en todos los negocios de la vida pública»; sense competir amb l’home –afegia més endavant–, ja que cada sexe
«tiene y debe cumplir deberes muy distintos»[6].
El lector resseguirà amb interès la diversitat dels discursos ideològics educatius del segle XIX. Ja sigui mitjançant la premsa, les memòries que es llegien a les inauguracions de curs de l’Institut de Lleida, obres com les del professor de l’establiment lleidatà, pedagog, estudiós i historiador de l’educació Juan Miguel Sánchez de la Campa, o altres textos, podem examinar la batalla educativa i cultural que s’estava desplegant a Lleida i en la geografia espanyola en general. Quintí Casals ens mostra un bon nombre d’exemples d’aquestes fonts. És un encert la seva atenció a l’esmentat Sánchez de la Campa, representant del pensament educatiu més avançat a l’Espanya del seu temps, i amb el qual Lleida va poder comptar, durant uns anys, al si del claustre del professorat del seu Institut. Les memòries dels instituts, durant una bona colla d’anys (fins que el govern de la Restauració va prohibir les reflexions educatives generals al marge de la descripció de dades d’aquests textos en els discursos inaugurals de curs), ens permeten de veure el combat dels liberals lleidatans per un ensenyament que incorporés la ciència i superés les antigues formulacions escolàstiques. Molts d’aquests liberals no havien trencat amb la religió, però sí reivindicaven un espai educatiu secular autònom, al servei del progrés, que creien encarnaven les ciències experimentals. En aquest sentit es donava una pugna entre cultura liberal i cultura tradicional catòlica, si bé amb ponts com el que representava la figura del clergue liberal Josep Castel, el primer director de l’Institut de Lleida entre 1842 i 1854.
Les mateixes memòries d’una altra banda ens permeten observar la convivència de diferents punts de vista ideològic a l’Institut de Lleida: Juan Sánchez de la Campa, Jaume Nadal o Miquel Ferrer i Garcés, en un sentit liberal o democràtic, i un Manuel Larrosa, Joan Feliu o Josep Francesc González dintre d’una línia catòlica ortodoxa. Algun cop se succeïren en les intervencions d’inicis de curs. Així Miquel Ferrer i Garcés parlava en l’obertura del curs 18491850 per destacar que la història humana tenia un destí racional a acomplir i estava desplegant un progrés de civilització[7]i el curs següent ho feia el professor de religió Joan Feliu, el qual d’alguna manera replicava Ferrer sense esmentar-lo, per reivindicar la reconciliació de la filosofia i la religió i el paper del catolicisme que havia d’acabar la civilització del món.[8]Paradoxalment els dos esmentaven elogiosament Balmes, si bé per fonamentar cada un d’ells el seu propi discurs, i de manera extensa Miquel Ferrer. Però aquest darrer, tot i que es mostrava prou eclèctic i contemporanitzador –estem en l’etapa del govern moderat– connectava amb el pensament històric de Guizot i considerava que el món intel·lectual i moral es regia per lleis tan certes, si bé no tan conegudes, com les de la natura física, mentre Feliu ho feia especialment amb el tradicionalisme de Bonald i refusava el racionalisme i tot el que aquest nom representava. Quintí Casals ens forneix un bon seguit de mostres del pensament ’aquest personatge així com dels representants dels diferents corrents de pensament cultural i educatiu que s’expressen en les inauguracions de curs.
Al llarg del segle XIX, el liberalisme apareix com un punt revelador del progressiu desplegament de la societat civil que escapa dels controls tradicionals i jeràrquics i com un referent d’uns lleidatans que cercaven nous horitzons culturals enfront dels paràmetres ideològics tradicionals i conservadors. La premsa n’és un testimoni, la contraposició entre la formació que donava el Seminari diocesà i els objectius que es proposaven els promotors de la creació de l’Institut un altre. Però, després, la batalla pel control de l’educació pública entre moderats i progressistes fou un altre terreny on es jugà la contraposició entre dues cultures. Moderats i progressistes incidiren decisivament o tractaren de fer-ho sobre el nomenament del director de l’Institut, quan el context polític els era favorable. Darrera de les opcions polítiques hi havia la pressió social dels grups que els donaven suport.
Una obra excel·lent, doncs, per poder examinar, a través de l’educació, el canvi ideològic i cultural que aportava el liberalisme a Espanya i les seves resistències que trobava i es manifestaren en el tradicionalisme polític i, de manera més matisada, però igualment real, en bona part de les opcions moderades. També per veure les limitacions dels mateixos projectes liberals en camps com la democratització de l’educació o la formació de les dones; els aspectes comuns que podien compartir uns i altres, les transaccions i els assaigs de terceres vies. El mateix clergue Joan Feliu també esmentava en el seu discurs abans comentat la figura de Lacordaire, un representant del catolicisme liberal francès, però n’extreia els punts que li anaven bé a les seves posicions.
MANUEL LLADONOSA I VALL-LLEBRERA
Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Lleida
[1] A Espai/Temps, 38, Lleida, Universitat de Lleida, 1999.
[2] Lleida, Patronat Josep Lladonosa (Alguaire)-Universitat de Lleida, 2002.
[3] Madrid, Trienio, 35, 2000.
[4] Lleida, Pagès editors, 2000.
[5] Memoria sobre el estado del Instituto de Segunda Enseñanza de la provincia de Lérida durante el año escolar de 1890 a 1891 que en el solemne acto de la apertura del curso de 1891 a 1892 leyó el doctor D. José Oriol Combelles y Navarra, catedrático por oposición y director del establecimiento, Lleida, Imprenta y Librería de José Pla Pla, 1891, p. 19.
[6] Memoria sobre el estado del Instituto de Segunda Enseñanza de la Provincia de Lérida durante el año escolar de 1891 a 1892, que en el solemne acto de la apertura del curso de 1892 a 1893 leyó el doctor D. José Albiñana Rodríguez, catedrático por oposición y secretario del establecimiento, Lleida, Impreta y Librería de José Pla, 1892, pp. 16-17.
[7] Oración inaugural leída por el licenciado en jurisprudencia, catedrático de Geografía e Historia en el Instituto Provincial de segunda enseñanza de Lérida, D. Miguel Ferrer y Garcés, en la solemne apertura del curso escolar de 1849 a 1850, Lleida, Imprenta y librería de José Sol, 1849.
[8] Oración inaugural leída por el catedrático de religión y moral en el Instituto de segunda enseñanza de Lérida, el presbítero Juan Feliu, en la solemne apertura del curso escolar de 1850 a 1851, Lleida, Imprenta y librería de José Sol, 1850.
INTRODUCCIÓ
Al llarg de la primera meitat del segle XIX es desenvolupà el pols social, polític i ideològic entre les forces emergents liberals i les tradicionals absolutistes que durant dos segles havien monopolitzat el poder a Espanya. El conflicte tingué diversos enfrontaments armats entre els seguidors d’ambdós bàndols, que ja han estat a bastament estudiats per molts historiadors a nivell sociopolític en els últims anys. El cas de Lleida no és excepcional, atès que la ciutat ja compta amb bones monografies i manuals que radiografien els fets més destacats del període.[1]Però sovint es descura l’anàlisi profund d’un apartat que els dirigents d’aquella societat consideraven tremendament important per als seus interessos, l’educació de la població.
Els programes que presentaven absolutistes i liberals en el primer terç del vuit-cents s’excloïen mútuament. L’arrel del problema reia en una distinta voluntat d’organitzar l’Estat que tenien, per la qual cosa es feia indispensable que un dels grups s’imposés a l’altre i acabés amb la seva resistència. Davant aquest panorama, repetim, es succeïren diversos episodis de xoc armat entre les dues forces sociopolítiques en oposició, que provocaren el govern polític dels uns o els altres fins al 1833.
El pensador liberal Blanco White, des d’Anglaterra on estava exiliat, avisava en 1831 que
el sistema de educación en España tiende, pues, a ensanchar, año tras año, la brecha que ya divide el país en dos partes completamente irreconciliables. La lucha que amenaza consumir los órganos vitales de España no es ni la de los pobres contra los ricos, ni de la burguesía contra la nobleza y la Corte: es una contienda que nace de la antipatía intelectual, promovida enteramente por la oposición entre la educación establecida y aquélla que, apoyada por las reformas mal planeadas, cada español dotado de una mente activa se proporciona como puede a sí mismo.
I també advertia:
Si cualquiera de estos dos bandos tuviera suficiente poder para subyugar al otro, la fiebre intelectual del país sería menos violenta y cabría esperar alguna crisis en fecha no muy lejana; pero ni la Iglesia ni los liberales (pues tales son, en realidad, los dos bandos que se enfrentan) tienen la más remota posibilidad de desarmar al adversario. La contienda continuará, desgraciadamente por tiempo indefinido, durante el cual los dos sistemas rivales de educación que existen en ese país proseguirán la tarea de convertir a una mitad de la población en extraña, extranjera y enemiga de la otra.[2]
Tanmateix, la mort del rei Ferran VII, en 1833, que s’havia mostrat indecís en el seu regnat entre la simpatia que professava per l’absolutisme i la creixent necessitat de regenerar el país per posar-lo al nivell europeu occidental, propicià el moment idoni perquè els liberals prenguessin definitivament el poder, tot i que la reacció tradicionalista no es féu esperar i una llarga i sagnant guerra civil de set anys entre carlins i liberals posà en qüestió el novell sistema polític estatal.
La derrota dels partidaris d’entronitzar Carles, germà del difunt Ferran VII, en 1840, aclarí el panorama i permeté dur a terme les reformes adients per consolidar un Estat liberal, encara que, en comptar amb el suport inicial de la Corona, els retocs legislatius que havien de canviar el model absolutista pel liberal havien començat a fer-se visibles des de 1833. Així, com en tots els aspectes programàtics de la política liberal, el tractament de l’educació de la població presentava notables diferències amb la legislació aplicable que, elaborada entre 1824 i 1826, era antiliberal i consolidava el tradicional paper hegemònic de l’Església com a guia moral educativa de la nació.[3]En primer lloc, els liberals la presentaven com un dret universal de l’individu; en segon, tot i acceptar l’ensenyament confessional, en els primers anys apostaren clarament per una formació pública laica, amb uns programes d’estudi totalment diferents a l’època anterior; i finalment, en tercer, veient la manca estructural general, abordaven la necessitat de crear una organització geogràfica estatal que garantís l’ensenyament uniforme de tota la població espanyola.
Aparentment, les previsions de White semblaven no complir-se molt aviat, ja que la Revolució liberal va anihilar i canviar tot l’entramat de relacions feudals vigent en l’antic règim, que havien tingut una càrrega ideològica ultramontana i tradicionalista en els últims deu anys, per un Estat liberal on el capitalisme, la llibertat individual del propietari i un desig d’avançar cap a formes polítiques més participatives eren els trets distintius del seu plantejament sociopolític. Tanmateix, com veurem en els capítols següents l’enfrontament cultural a què es referia White, i la seva plasmació educativa, surà d’una forma intermitent al llarg de tot el segle XIX i gran part del XX. Els absolutistes acabaren per integrar-se políticament en el sistema liberal a partir de 1840, però no renunciaren al seu plantejament cultural i consolidaren una aliança amb l’Església per recuperar el control ideològic de l’educació, que era la font en què havia de beure la formació del futur ciutadà espanyol.
La progressiva entrada en escena de tots els ens socials implicats provocà que els propòsits programàtics liberals ja no fossin uniformes al llarg de l’època isabelina (18331868). La nova alienació política ocasionà la formació de dos grans partits, moderats i progressistes que, tal vegada, se succeïren en el govern durant aquest període cronològic segons determinés la situació política de la nació. D’aquesta forma, l’estudi sistemàtic dels períodes de govern d’un i altre partit –a partir de les obres, discursos i accions dels seus protagonistes directes (pedagogs, mestres, intel·lectuals i, en últim terme, polítics)– ens descobreix que el grup progressista (que governà de 1840 a 1843 i de 1854 a 1856) fou inicialment un impulsor més fervent de l’educació, encara que la majoria de lleis educatives foren promulgades durant els períodes de govern moderat (van dirigir el país de 1844 a 1854 i de 1856 a 1868, encara que de 1858 a 1864 ho feren aliats amb els progressistes de centre). A banda, el discurs pedagògic moderat fou molt més conservador, partidari del confessionalisme des de 1851 i d’un major control per part del govern central; mentre que el progressista acabà per impulsar la llibertat d’ensenyança, el laïcisme i fou partidari d’un control governamental molt més lax, amb la intenció de respectar algunes peculiaritats de cada centre formatiu. No obstant això, tot s’ha de dir, ambdós partits compartiren l’objectiu comú d’afavorir l’ensenyament general de la població espanyola en una sola llengua, el castellà, sense respectar les peculiaritats lingüístiques plurals de la nació.
En definitiva, els liberals d’aquell moment –amb les seves discòrdies i acords puntuals, i segurament sense ser ben conscients de l’abast posterior de les seves reformes– posaren les bases inicials de la praxi educativa contemporània que, més desenvolupada i amb un contingut curricular molt diferent, podem distingir avui en dia a l’Estat espanyol.
[1] Destaquen els treballs de M. Lladonosa: Carlins i liberals a Lleida: 1833-1840, Lleida, 1993; Q. Casals, El Trienni Progressista a la Lleida del segle XIX. La regència del general Espartero (18401843), Lleida, 2000; i Josep M. Pons i Altés: Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX (18431868), Lleida, 2002.
[2] José María Blanco White: «Education in Spain», The Quaterly Journal of Education, vol. II, pp. 225-239, recollit a Olegario Negrín Fajardo (dir.): Historia de la educación en España. Autores. Textos y documentos, Madrid, 2004, p. 213.
[3] L’únic intent seriós absolutista per regular l’ensenyament integral de la població espanyola és posà en circulació en tres fases en els anys immediatament anteriors al triomf del liberalisme com a sistema polític a Espanya. El primer document aprovat fou el Plan Literario de Estudios y Arreglo General de las Universidades del Reino, aprovat pel ministre de Gràcia i Justícia Tadeo Calomarde el 14 d’octubre de 1824. Després, en 1825, es donava el vistiplau al Plan y Reglamento de Escuelas de primeras letras del Reino. Finalment, el 16 de gener de 1826, es completava la legislació amb el Reglamento para las Escuelas de Latinidad y Colegios de Humanidades. Vegeu el text complet a Antonio Álvarez Morales. La Ilustración y la reforma de la Universidad en España, Apèndix número 1, Madid, 1979, pp. 521-565.
