Buch lesen: "Pols de roses"

Aquesta obra ha obtingut el XV Premi de Teatre El Micalet (2009), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Alfred Picó Tamarit, Gabriel Ochoa Peris, Àngela Bermúdez Pérez, Vicent Marrades Millet i Joan Vicent Cubedo i Capella

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Olga Besolí, 2006

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2011

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Realización de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: xxx-xx-xxx-xxxx-x

Vull llevar-me demà al matí

i saber-te llunyà, i sentir-te estrany,

com el record del somni nocturn.

Però no tinguis por que no vull oblidar-te.

Només vull haver-te somiat

sabent que has existit

A la persona de qui vaig aprendre

que l’amor també és renúncia

PERSONATGES

ALEIX

És el protagonista de l’obra.

35 anys i homosexual.

Viu amb la seva parella.

Li han diagnosticat una malaltia degenerativa que està

a punt d’acabar amb la seva vida.

MARC

Parella d’Aleix.

26 anys i de cabells rossos.

ESCENARI:

ACTE I

L’escenari es indefinit, amb una sola cadira al mig de la sala, podria ser perfectament el menjador de la casa.

ACTE II

La sala d’estar, amb el sofà al mig de la sala.

ACTE III

El dormitori del malalt, amb el llit al mig de la sala.

ACTE I

S’obre el teló i veiem ALEIX assegut a una cadira en el centre de l’escenari. Tot està entre penombres, encara que podem veure la cara i la expressió d’ALEIX. Als costats i darrera d’ALEIX veiem MARC, de peus, com si fos una ombra, caminant inquiet.

ALEIX. I ara ves-te’n.

La figura entre ombres s’atura i se’l mira. ALEIX gira el cap mirant MARC.

ALEIX. Sí, ho sé, però la decisió ja està presa.

MARC. Però…

ALEIX. No. T’he dit que te’n vagis. I no vull cap rèplica, ni cap queixa.

MARC es gira d’espatlles a ALEIX i s’allunya cap a un lateral de l’escenari.

ALEIX. Estic fart de donar explicacions per tot. No. Aquesta vegada n’hi ha d’haver prou amb la meva paraula.

MARC. (Sense girar-se) No és suficient.

ALEIX. (Autoritari) Sí que ho és. Ho ha de ser. (Amb tristor) Hauria de ser-ho. Una vegada, només per una vegada, estic demanant l’acceptació resignada del meu desig.

MARC. Desig?

ALEIX. Desig, necessitat, elecció… Què importa la paraula que utilitzem si totes tres defineixen perfectament el que vull.

MARC es gira i mira ALEIX.

MARC. Però algunes paraules es fan massa dures de sentir.

ALEIX. La duresa de les paraules depèn només de l’oïda de qui les escolta, i poca cosa hi té a veure la boca que les pronuncia. No, les paraules no són dures en si, perquè una volta són pronunciades s’esvaeixen en el silenci. No com els actes. Els actes sí que poden ser durs, sobretot quan són contraris als propis sentiments.

Es gira i mira MARC.

ALEIX. Vols saber el que realment és dur? Haver de prendre la decisió de separar-me de tu. Res pot ser tan dur com això. Creus que em resulta fàcil? Després de tots aquests anys… tots aquests records… però si ni tan sols puc diferenciar que hi ha de teu en aquesta casa! I les meves coses estan tan plenes de tu que em serà impossible recuperar-les com a pròpies. Fins i tot aquesta casa… (mira al voltant) fa olor a tu. La teva olor impregnant tots els espais i racons… (Canvi d’expressió total, veu autoritària) Per això has de marxar.

Marc va cap a l’ALEIX i es posa de costat mig agenollat agafant-li la mà.

MARC. No… no. Vull quedar-me aquí, amb tu.

ALEIX. I t’hi quedaràs. Aquí, sí, en aquesta casa, amb mi… Però no de la forma que t’esperes… Sempre sentiré la teva presència, i la sensació de la teva mà reposada sobre la meva. (Mira a les parets i respira profundament) Què importa on estiguis físicament quan saps que sempre restaràs (se senyala el cor) aquí? És el millor lloc on et pots quedar, perquè (pega uns tocs al cor) aquest no entén de lleis físiques, ni d’espais, ni tan sols de temps…

MARC. Però jo vull quedar-me, aquí, físicament, amb tu.

ALEIX. Però és que jo, d’aquí poc, me n’aniré. Ho saps molt bé. I quan ja no hi sigui sempre podràs tornar a aquesta casa i quedar-te amb tot, el teu i el meu. Amb una mica de sort encara se sentirà la teva olor, i qui sap, potser també quelcom de la meva.

MARC. Però llavors aquesta casa estarà buida. Em faltaràs tu.

ALEIX. No, estarà plena. Plena de la nostàlgia del nostre passat i de la felicitat del teu futur. Jo m’emportaré la buidor amb mi perquè puguis reomplir-la de vida.

MARC. No hi ha vida que valgui la pena sense tu.

ALEIX. No hi ha vida amb mi, valgui o no la pena.

MARC. No parlis així.

ALEIX. No sé parlar d’altra manera.

MARC. Però abans no ho feies.

ALEIX. Doncs ara sí. Les coses canvien i mai ningú pot tornar-les enrere. Però si no em vols sentir, allà tens la porta, és oberta per a tu.

MARC. Ja, molt bé. I què se suposa que haig de fer jo ara?

ALEIX. Tancar-la darrera teu.

MARC. Oh… va... no pots dir-ho seriosament.

ALEIX. Que potser em veus riure?

MARC. No.

ALEIX. Doncs, a què esperes?

MARC. De… de veritat vols que marxi?

ALEIX. És el millor que pots fer.

MARC. Millor per a qui?

ALEIX. Per als dos.

MARC. No per a mi.

ALEIX. I tant que sí.

MARC se solta, s’aixeca, se’n va a un lateral. Pausa. Es gira de cara a l’ALEIX.

MARC. (Amb veu segura) M’és igual. No, no ho faré. No pot acabar així. Esperaré fins que te’n vagis.

ALEIX. (Comença a enfadar-se) Ah, molt bé. I que faràs mentrestant?

MARC. Estar amb tu.

ALEIX. Ja, però què faràs?

MARC. Estar amb tu. Pel que faci falta.

ALEIX. Ja. I en qualitat de què? De mare? D’amic? D’infermera? O penses fer de confessor dels meus pecats?

MARC. Si és el que necessites, sí.

ALEIX. Doncs no necessito ni una mare ni un amic, i no vull una infermera i molt menys un confessor.

MARC. Llavors, què és el que realment vols?

ALEIX. Vull que algú em desperti d’aquest malson i em digui que tot el que està passant no és més que una il·lusió, que no és real. Però ja que no pot ser, no demano res, només que em deixis sol.

MARC. Però tu em necessites a prop teu.

ALEIX. Això creus?

MARC. També ho creies tu, fa ben pocs dies.

ALEIX. Jo ja no crec en res.

MARC. Però jo sí.

ALEIX. Doncs conserva aquesta fe. Perquè potser d’aquí poc et faci falta. Jo, per contra, fa temps que l’he perduda.

MARC. Per això he de quedar-me aquí, amb tu.

ALEIX. Per això has de marxar.

MARC. No em facis fora, hi ha molt que encara et puc oferir.

ALEIX. Vaja, vaja, una oferta. I que és, si es pot saber, el que tu em pots oferir a aquestes alçades de la vida en què ja se me’n fot tot?

MARC. La meva companyia.

ALEIX. Oh! Quin sentiment més profund! Què, t’haig de donar les gràcies per aquest fabulós oferiment?

MARC. Prou! No te’n riguis, de mi.

ALEIX. Com no riure si acabes de oferir-me el més patètic i humiliant de tots els sentiments. (Emprenyat) Companyia. No sé per qui m’has pres, però et diré una cosa: mai ho acceptaré. No sóc un gos, saps? Sóc algú massa important a la teva puta vida per a rebre companyia compassiva. No. Si vols fer quelcom, estima’m… el suficient com per a marxar i odiar-me per fer-te fora. I si no vols fer res, doncs no facis res. Però no esperis convertir el que sento en gratitud per la teva compassió. No vulguis rebaixar-me que no ho aconseguiràs.

MARC. Però de què estàs parlant?

ALEIX. D’amor. No em miris així. No és la primera vegada que parlem d’aquest tema.

MARC. Però mai no ho havíem fet d’aquesta manera.

ALEIX. També les circumstàncies són excepcionals i úniques. T’asseguro que el que m’està passant és totalment impossible que se’m torni a repetir en la vida. (Marc té una esgarrifança) Què et passa? De què t’estranyes? T’ho he de recordar, o…?

MARC. No. Ho sé. És que em fas sentir estrany.

ALEIX. Perquè ho vull així. Vull llevar-me demà al matí i saber-te llunyà i sentir-te estrany com el record del somni nocturn. (Marc es desespera) Però no tinguis por que no vull oblidar-te. Només vull haver-te somiat sabent que has existit.

MARC. (Plorant) No ho vols.

ALEIX. Ho necessito.

MARC. Però no ho desitges.

ALEIX. És la meva elecció.

MARC. I jo què?

ALEIX. Tu?

MARC. Has pensat en mi?

ALEIX. A cada instant. No faig altra cosa que pensar. De fet no puc fer gaire cosa més que pensar. Que si he pensat en tu? Com t’atreveixes ni tan sols a preguntar-ho? Com no pensar en tu, o en mi, o en nosaltres, o en aquesta casa impregnada tota ella de la teva olor? Clar que hi he pensat! I pensant en tu he descobert que no estàs fet per a suportar una càrrega com aquesta.

MARC. Puc amb ella i amb molt més.

ALEIX. Llavors, per què et miro i no m’agrada el que veig?

MARC. Perquè ho dius, això?

ALEIX. Perquè ja no somrius. Perquè estàs pàl·lid... prim... lleig. Perquè tens els ulls enfonsats i el rostre endurit. Perquè et veig i ja no reconec el meu ros preciós.

MARC. Perquè…

ALEIX. Perquè aquesta situació t’està deixant sense forces. I no et culpo, sé que és esgotadora, però tinc por que la teva llum es debiliti i deixi de brillar aviat si no hi poso remei.

MARC. No és això, és que... ho has d’entendre... tot ha sigut molt sobtat... necessito una mica de temps per a adaptar-me.

ALEIX. Temps és el que fa falta en aquesta casa.

MARC. Dóna’m una oportunitat de demostrar-te que estàs equivocat.

ALEIX. Tant de bo ho estigués! Però... mira’t, t’estàs apagant per moments. Com una cigarreta ja quasi consumida. Si ja no pots més! On està el ros preciós que vaig conèixer? On és el meu Marc?

MARC. Potser també ha canviat.

ALEIX. Doncs jo vull que tornis a ser el d’abans.

MARC. No es pot tornar enrere. Tu mateix ho has dit fa una estona.

ALEIX. Ara veig que m’escoltes, però no acabo de veure si realment entens el que t’estic dient.

ALEIX. Com?

ALEIX. Per què segueixes aquí encara?

Silenci, no hi ha resposta.

ALEIX. Vaja, veig que t’has quedat sense paraules.

MARC. Perquè no me’n vull anar.

ALEIX. I per què?

MARC. No puc deixar-te sol.

ALEIX. Sí, però per què?