Buch lesen: "La impremta catalana i els seus protagonistes"
LA IMPREMTA CATALANA
I ELS SEUS PROTAGONISTES
A L’INICI DE LA SOCIETAT LIBERAL
(1800-1933)
LA IMPREMTA CATALANA
I ELS SEUS PROTAGONISTES
A L’INICI DE LA SOCIETAT LIBERAL
(1800-1833)
Montserrat Comas i Güell
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el XXVII Premi Ferran Soldevila de Biografies, Memòries i Estudis Històrics, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i col·laboració del Museu d’Història de Catalunya, del Servei de Publicacions de la Universitat de València i de la Revista L’Avenç.
 | Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. |
© Del text: Montserrat Comas i Güell, 2012
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2012
Coordinació editorial: Maite Simon
Correcció: Ofèlia Sanmartín
Maquetació: Inmaculada Mesa
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-9035-1
Per a la Joana, el Juan, el Marc, l’Aleix i el Pep.
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
1. LLIBERTAT VIGILADA
Etapes de control
1805, any clau
Períodes constitucionals. 1810-1814
Períodes constitucionals. 1820-1823
2. ELABORACIÓ DEL DISCURS
Utilitat pública.
Censura i economia
La Nova Planta
Augment de la vigilància
El camí de la transformació
Llibertat d’impremta, l’arrel de la qüestió
Trienni Liberal
Lleis d’impremta: 1810 i 1820
Cap a la cultura de la llibertat
3. CENSURA
Democratització, via impremta
L’exili
El paper dels jutges
L’altra cara de la moneda
Censura i economia
Novament la Inquisició
Censura política
Fonts documentals i notícies
Epíleg
4. CLANDESTINITAT
El cas català
Impresos clandestins per a una nova societat
Els corrents subversius
Drets d’autor i altres coses
Dificultat d’identificació
Conclusions
5. XARXES DE DISTRIBUCIÓ
Les xarxes
Efervescència bibliogràfica
Sistemes de pagament
El temps
6. VIUDES, FILLES I HEREVES
Marc legal
Les dones impressores
Primer grup: impremtes grans
Segon grup: els fills segons
Tercer grup: els afillaments
Conclusió
CONCLUSIONS
PROTAGONISTES
ÍNDEX GEOGRÀFIC
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
APÈNDIX
1. Llibertat política de la impremta (1810)
2. Dictamen sobre España vindicada (1812)
3. Incident amb el Diario de Manresa (1813)
4. Informe sobre la reforma de la llei d’impremta (1813)
5. Decret sobre els drets d’autor (1813)
6. Prohibició d’entrada de llibres de França (1815)
7. Prohibició dels catecismes (1816)
8. Tarifes per a l’obtenció de la llicència d’impremta (1818)
9. Dret de portes (1819)
10. Llei d’impremta (1820)
11. Codi Penal. Títol IX. Delictes i culpes dels impressors (1821)
12. Sol·licitud d’impremta. Berga (1821)
13. Sol·licitud d’impremta. Esparraguera (1821)
14. Reglament per a la introducció de llibres (1824)
15. Exportació de llibres estrangers (1824)
16. Introducció de llibres estrangers (1824)
17. Vigilància de persones sospitoses (1824)
18. Pau Sichar, bisbe, contra les novel·les (1825)
19. Queixa del Col·legi de Llibreters i Impressors contra la restricció de la censura a sis plecs (1833)
INTRODUCCIÓ
Los libros ruedan al azar. Es un milagro que estén ahí en el momento. Un milagro que no se puede exigir, sino aprovechar comprando en el momento. La adivinación y hasta la pura suerte tienen un papel decisivo.
GABRIEL ZAID, Los demasiados libros
Quanta raó! El que ve a continuació es deu en gran manera a l’atzar. Rodar d’un arxiu a un altre, molt sovint, no és una decisió premeditada ni obeeix a un pla precon-cebut. Un llibre trobat atzarosament en una llibreria pot obrir vies de reflexió que em-penyin a entrar a una biblioteca o a un arxiu que ni tan sols s’havia previst. Un cop allí l’encert de la nostra explicació pot facilitar que els responsables entenguin els nostres neguits i ens subministrin allò que desitgem. També pot ser que l’arxivera, el bibliotecari o qui ens atengui aquell dia no rutlli fi i els documents es resisteixin a mostrar-se. El pitjor és quan es combinen ambdues coses i no és fins a la darrera mitja hora que trobem finalment el filó.
Tot aquest preàmbul sense sentit és únicament per justificar que les mostres triades per explicar el fenomen de la impremta al final de l’Antic Règim ha estat fruit de l’atzar. El punt de vista, no.
Diuen que el que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de raonament i d’expressió. També se’ns sol dir que els animals marquen territori i que la humanitat ho fa semblantment mitjançant les guerres; potser sí. Però el fet d’haver aturat la mirada sobre la impremta, no com a art sinó com a eina que capacita per a l’expressió i el raonament, m’ha dut a pensar que el camp on realment els homes lluiten per marcar territori és el de la comunicació. No crec que en els capítols que vénen a continuació hagi estat capaç d’evocar el que acabo de dir perquè ha calgut mirar-los en conjunt per adonar-me’n. El terreny al qual he pretès acostar-me és lliscant i atapeït; depèn de l’angle des d’on ens hi apropem que obtindrem una imatge o una altra. No he volgut veure ni aturar-me en els aspectes tècnics ni artístics de llibres i papers. Alguna persona me n’ha fet retret; a ella li interessa l’art. Jo volia mirar com es posicionava una societat davant la llibertat. Ho volia mirar, però no me n’adonava.
La llibertat a partir del darrer terç del XVIII passa indefectiblement pel paper imprès. És just llavors quan s’inicia la societat de la comunicació en la qual nosaltres hem crescut i format. Els diputats reunits a Cadis el 1810 per elaborar una primera Constitució i els que ho intentaren de nou en la posterior de 1820, quan debatien sobre els límits totalment nous de les regles del joc, ho feien, bàsicament, durant la discussió per a la redacció de la llei de llibertat d’impremta. L’abast i l’amplitud de la proposta els va sorprendre i els castigà a ells mateixos perquè no podien ni imaginar que els comportés tants riscos. El 1820 van mirar de posar-hi una mica d’ordre. La combinació del descobriment generalitzat del poder de l’expressió escrita, d’una banda, i els factors de canvi econòmic, d’una altra, generaren noves fórmules de publicació. Els impressors se situen en llocs estratègics i, mitjançant influències i habilitats comercials, aconseguiran o no apropar-se al poder o als grups d’influència.
No hem d’oblidar tampoc la població que, conscient de tot plegat, pren un paper actiu. Si des del segle XVI la vigilància damunt el paper imprès havia estat implacable, a partir de final del XVIII la voluntat repressora creixerà a la mateixa velocitat que les accions per esquivar-la aboquen a les publicacions clandestines. S’iniciava una nova manera de concebre les relacions intel·lectuals, i la premsa n’era la mostra més visible, però no l’única. El control ideològic es desplaçava de terreny i es feia més subtil i divers. La impremta, i amb ella la lectura, es va anar situant en un punt central entorn del qual tots els registres socials havien d’anar prenent posicions. Les planificacions lectores i les estratègies econòmiques per fer-se amb un mercat emergent; els recursos polítics i culturals per contrarestar segons quins programes, i un llarg etcètera es van anar expan-dint a mesura que avançava el segle fins a arribar a un màxim exponent del debat al tombant dels segles XIX i XX. L’origen de tot plegat s’ha de buscar al final de l’Antic Règim, i sobretot en els assajos i les experiències liberals.
He triat uns pocs aspectes dels molts que haurien estat possibles si simplement hagués canviat l’angle de visió. Aleshores hauria pogut aturar-me en la relació d’obres i impressors, en la circulació d’idees, l’anàlisi de catàlegs, el repàs de les informacions sobre llibres que apareixen a la premsa: ressenyes, anuncis… Però la sort o l’atzar al qual em referia al començament m’ha dut a confirmar la sospita que la impremta i els impressors vivien sota l’ombra de l’Administració civil o religiosa, i que aquest era realment el seu modus vivendi.
La indústria editorial iniciava un procés de transformació rotund, i només uns pocs impressors editors n’eren conscients. Aquest canvi implicava una altra mena de rela-cions amb el poder; s’acabaven els privilegis i possiblement s’obrien les vies a les fideli-tats polítiques. La capacitat d’acomodar-se a aquesta nova visió del negoci era fona-mental. Intentar explicar el complex camí que significava tot plegat necessita un marc de treball molt precís que no he estat capaç d’abastar-lo totalment. El que ve a continua-ció no és més que una mostra ben petita. Per copsar-lo sencer, caldria marcar unes línies clares de treball: buidatge sistemàtic d’arxius; evolució de la legislació sobre impressió, lectura, etc.; reflexions teòriques sobre la funció de l’imprès que apareix en llibres i sobretot a la premsa; reflex social de la circulació de llibres i altre material en biblioteques, gabinets de lectura i tipologia de biblioteques; interrelacions exteriors amb Europa i Espanya…
Les normatives que aniran apareixent a partir del XVIII seran, evidentment, d’aplicació a tot l’Estat. Però els canvis substancials de criteri quan s’apliquen al Principat o a la Corona d’Aragó comportaran unes reaccions i unes situacions molt diferents a la resta d’impressors espanyols. Les valoracions teòriques sobre la importància central de la llibertat d’impremta seran plenament compartides per tots els liberals, catalans o no. Una altra qüestió és l’adaptació a unes lleis que tendiran indefectiblement a la centralització, no únicament de serveis sinó de criteris, sovint de caràcter logístic, que afecta-ran els que fins aleshores havien estat vigents a la Corona catalanoaragonesa. Penso, per exemple, en la inspecció preventiva de la censura. Tradicionalment a Catalunya, amb criteris estrictament lògics, els impresos passaven primer per la Inquisició i, un cop aprovats, per l’Audiència, moment a partir del qual podien imprimir-se. Amb la nova legislació que aplicarà el criteri adoptat pel Consejo, el sentit s’invertirà, la qual cosa serà motiu de rèplica per part dels impressors catalans, que apel·laran a criteris estrictament d’eficàcia. Un altre cas semblant és el de la limitació a sis plecs per a la censura.
La recerca s’ha dividit fonamentalment en dues parts clares: una primera d’anàlisi de diferents aspectes del món editorial i impressor al final d’un cicle que ja n’anuncia un altre. La segona part pretén oferir una eina de treball per als estudiosos del llibre i per als catalogadors del patrimoni bibliogràfic. Rubió, al final del pròleg a la biografia de Bergnes de las Casas elaborada per Olives (1947), reclama la necessitat dels estudis sobre impremtes com la que s’ha fet amb Bergnes, i afegeix aquest comentari: «Si las bibliotecarias de la Diputación Provincial de Barcelona emprendieran esta tarea, agregarían un título más a este prestigio que han conquistado». Em reivindico bibliotecària i, com a tal i per als catalogadors, ofereixo aquest gra de sorra.
PRIMERA PART
Si donem per bona l’existència d’un contínuum en l’organització social de la comunicació, calia veure’n l’evolució des de l’origen de la impremta fins a l’inici del segle xix, perquè només així podíem tenir els referents mentals d’uns artesans que s’anaven trobant amb noves tècniques que els abocava a una concepció diferent de la societat de la qual ells podien ser actors principals. En aquest context, m’he vist en la necessitat de tenir en compte la legislació vigent aleshores perquè ens ajudés a explicar moltes de les coses que es van fer o haver de fer a causa d’aquesta. I, per damunt de tot, veurem la influència de la Nova Planta en el desenvolupament econòmic de la cultura catalana.
Quan els legisladors es plantegen la possibilitat de trencar els mecanismes anteriors, s’adonen dels lligams que s’havien instituït durant els segles anteriors. Malgrat tot, no deixaran d’intentar-ho. La comparació de les lleis d’impremta i les seves conseqüències en els dos períodes constitucionals (1810-1814; 1820-1823) ens permet seguir el procés del canvi de mentalitat. En les dues ocasions es van posar les bases per a la transformació social d’una època; i es va fer, fonamentalment, amb la lluita per aconseguir expressar lliurement i per escrit les idees de cadascú.
Les rèmores de control acumulades, especialment per la influència de l’Església, van exercir un fre gens menyspreable, no únicament en els períodes absolutistes, sinó també en bona part dels cicles constitucionals. D’aquí ve la importància de conèixer de més a prop les estratègies censores i els mecanismes per escapar-ne. La vinculació de les lleis amb el comportament és, en aquest cas, més que notable. També, natural-ment, s’hi ha de vincular el mon clandestí, bé sigui per la via ideològica o per l’econòmi-ca, amb el comerç il·legal. Tant en un cas com en l’altre, les mostres són més evidents que no semblava, i certament pronostiquen l’èxit de resultats en el cas de fer-ne un seguiment acurat i planificat. La circulació clandestina de llibres i papers impresos era molt habitual, i s’ha arribat a confondre amb la legal. Possiblement, molts dels registres que les bibliografies i bases de dades consideren com a bons, són, en realitat, falsificacions.
Si la necessitat de fer complir les lleis obligava a escampar reials ordres, cèdules i altres instruccions a tot el territori, conèixer el sistema de distribució no únicament facilita la comprensió de les estratègies per aplicar les lleis amb relativa eficàcia, sinó que obre noves perspectives per intuir que el grau d’informació i possiblement de lectura (individual o col·lectiva mitjançant un lector) era superior al que en un principi es pot imaginar a causa de l’alt percentatge d’analfabetisme. Sense lectors –i cal no oblidar-ho–, l’èxit de la premsa o dels almanacs i calendaris, i també les petites obres d’imaginació, no hauria estat possible. És molt encertada en aquest sentit i per als impressors la qualificació d’intermediari cultural que fa servir Ramon Arnabat.1
Reinhard Witmann equipara gairebé la Revolució Francesa i les seves derivades amb la revolució lectora que experimenta Europa en general. La seva observació és ben precisa:
Esta alteración funcional tan rica en consecuencias de la técnica de la lectura, hasta entonces exclusiva de ciertos sectores, fue saludada con entusiasmo por los revolucionarios, criticada con preocupado ademán por los «ilustrados moderados», combatida con encono por las clases reaccionarias y conservadoras, por los clérigos y los responsables del Estado; pero nadie se atrevió a negarla.2
Tothom, d’una manera o altra, llegia.
La lectura –per a la qual calien textos impresos– era expansiva per voluntat generalitzada. Els temps demanaven tenir informació, i llegir; directament o escoltant els qui ho feien en veu alta. La lectura també implicava expansió econòmica. Una caricatura del que passava és esplèndidament descrita pel petit fullet Diarrea de las imprentas. Memoria sobre la epidemia de este nombre que reina actualmente en Cádiz…, imprès a Cadis el 1811. Com veurem al capítol dedicat a la clandestinitat on es comenta, mostra la febre que suposa poder expressar-se mitjançant un paper imprès. L’interès per llegir i les noves maneres de veure la societat n’estimulaven la publicació i, evidentment, el negoci.
No és menys sorprenent el resultat de l’apropament que s’ha fet del paper de les dones en els tallers impressors. L’aplicació del model de comportament familiar de les societats pageses ha resultat molt clarificador perquè no únicament hem pogut constatar que treballaven al costat dels homes, sinó que en moltíssimes ocasions elles són la baula que permet la continuació d’un negoci, per a la qual cosa es converteixen, ben sovint, en moneda de canvi. En aquest sentit, també resulten prou il·lustratives les esquerdes que es van produint en la nova societat liberal a mesura que es modifiquen els criteris d’incorporació laboral amb les transformacions dels gremis. La dona hi té un paper molt central. L’elaboració i el comerç dels llibres i altres impresos viu un període d’expansió molt gran, i les dones, en tot el procés, seran clau per al progrés econòmic dels implicats. La presència que com a tals tenen en les ordenances gremials és tot un senyal. L’estudi minuciós dels fils femenins en la majoria d’impremtes des del XVIII fins al segle XX ajudaria, molt probablement, a elaborar un autèntic mapa de les vinculacions familiars d’impremtes que, només aparentment i sota noms diferents, mantenen la independència les unes de les altres.
Per entendre què pot significar tot plegat ens és imprescindible humanitzar els impressors i posar-los en situacions tan quotidianes com sigui possible perquè, si ens limitem a valorar-los com a elaboradors de llibres amb més o menys qualitat o amb més o menys intenció estètica, en realitat, els aïllem excessivament de la societat dins la qual vivien i amb la qual volien viure tan bé com els fos possible, sense massa diferències amb d’altres artesans o empresaris. Serà així que podrem infiltrar-nos en els comportaments generals d’una època des de la perspectiva d’un sector concret de la societat, aquí, els impressors. D’aquesta manera, també, els ajudarem a entrar a formar part dels corrents de comportament generalitzats arreu d’Europa. Hem d’evitar, com diu Peter Burke, de tractar les situacions utilitzant textos i documents contemporanis com a reflexos no pro-blemàtics del seu temps.3 Cal intentar aproximar-nos a tota aquella documentació que fou generada involuntàriament. En aquest oblit, pel que fa a la impremta, s’hi cau més sovint del que seria desitjable.
I és gràcies a aquesta documentació involuntària que trobarem la clau que explica la importància dels impressors en la transformació política i social del començament del segle XIX. L’èxit del negoci no depenia tant de l’edició de llibres i fullets com de la capacitat d’obtenir encàrrecs de l’Administració o d’organismes importants. Uns encàrrecs de caràcter estrictament funcional: butlletes, cèdules, informes, factures, llibres de registre… És a dir, tot allò que avui en diem paperassa institucional i tot allò que reproduïm mitjançant fotocopiadores o impressores. Aconseguir-ho depenia, naturalment, de l’habilitat de l’impressor per afavorir determinades sinergies mitjançant inevitables fidelitats polítiques. Assegurat així el calaix, la resta (els llibres i altres) podia prendre la forma i els continguts que cadascun cregués més oportuns.
Poder estudiar tot això, i sobretot el que va suposar, a partir de les fonts reals i les interpretacions del moment, comportaria un estudis minuciós i molt detallat que seguís un pla prèviament establert i plantejat globalment i amb un llarga temporalitat. Assis-tiríem, per exemple, al naixement i l’evolució de la generalització de la por a l’obra inútil. És a dir, a l’obra d’imaginació. És en aquests primers anys del segle XIX que s’inicia la consciència de la lectura associada a la llibertat individual i, en conseqüència, a l’inici, també, del control de l’ús del llibre per part de la població en general.
I això ens porta gairebé on som ara perquè, tot i la distància en el temps, el fet de plantejar la comunicació intrínsecament inserida en el comportament social, ens situa a l’inici d’un fil que, amb poques variants, ha arribat fins avui. El control, els subterfugis per fugir-ne, els canals de distribució, el control de mercat, la proximitat al poder s’assemblen molt.
Copio íntegrament el que el periodista Saül Gordillo publicava al seu bloc el dia 4 de juliol de 2008:
Els lectors entren al bloc, alguns s’engresquen i, els més arrauxats, hi pengen comentaris ofensius. Si l’autor del bloc els retira es converteix en un censor. Si els manté, la conversa que acompanya alguns apunts surt de mare i deriva en cridòria i, inclús, insult. Els blocs que tenen pocs comentaris són fàcils de gestionar. Si algú diu cul d’olla o desbarra li treuen el comentari i punt. «Censor!», et podrien dir. «I què! A casa meva no vull que s’insulti ni que m’insultin», podries respondre. Quan el bloc acumula força comentaris, la cosa es complica. Existeix la censura preventiva –que els comentaris passin per un filtre via correu electrònic– o la despublicació dels estirabots. Fins ara, aquí, en aquest bloc la conversa ha estat relativament raonable. Algú diu coses que les trobo injustes, volent o per ignorància. D’altres confonen l’esperit, el to i la procedència del bloc. La immensa majoria –la multitud silenciosa– entra i surt sense fer cap destrossa. L’espai públic només pateix quan surten al carrer els brètols, alguns d’ells amb interessos inconfessables. El millor és no retirar-los ni censurar-los, els comentaris. El lector intel·ligent, sovint de llarga trajectòria, sap destriar el gra de la palla. Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil. I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament.
