Buch lesen: "Martí de Viciana: Libro segundo de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino"

Libro Segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

fonts històriques valencianeS 8.

Martí de Viciana: Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino

Edició a cura de

Joan Iborra

fonts històriques valencianes

Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

Aquesta edició s’emmarca dins el projecte de la Universitat de València. Departament de Filologia Catalana «La cultura literaria medieval y moderna en la tradición manuscrita e impresa IV» (FF12009-14206) finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació.

© Joan Iborra Gastaldo, 2013

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2013

Il·lustració de la coberta: Rafael Martí de Viciana,

Segunda parte de la Crónica de Valencia, València, 1564.

Disseny de la col·lecció:J.P.

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-370-9320-8 Edició digital

Armes, fets, llinatges Introducció a la Crònica de València

Durant els primers anys del segle XVI, la societat valenciana es trobava en un punt de vera consolidació de les destacades manifestacions literàries del segle XV alhora que la insatisfacció social es manifestava enèrgicament a través de nombroses alteracions populars. La importància assolida per les lletres en la centúria anterior es veia sotjada per les tensions culturals procedents del intercanvi italià mentre la pesta mantenia una presència recurrent i activa. La successió d’episodis epidemiològics adquirí un compàs temporal calamitós durant el primer terç de segle i assoliren un abast determinant en la gènesi de les Germanies. Malgrat aquesta deriva històrica, el clima estètic i ideològic provinent del Segle d’Or es mantenia íntegre alhora que s’albirava una barreja versàtil d’influències, de coneixements, d’utopies i d’afanys, en la qual ja eren presents els moviments socials que assenyalen i ajuden a explicar alguns dels camins històrics seguits posteriorment. En tot cas, aquesta classe d’oscil·lacions civils formaven part de la vitalitat creativa del País Valencià de llavors, tal com sol ocórrer a d’altres països i llengües.

Martí de Viciana és un historiador imbuït del seu temps i bon coneixedor de la historiografia grega i llatina. Sap usar les aportacions de la historiografia europea més pròxima, com la francesa i la italiana, alhora que aplica l’herència dels autors més importants de la cronística catalana medieval, tot i queixar-se de la manca d’antecedents cronístics valencians. Les històries de Jaume I, Ramon Muntaner, Pere el Cerimoniós, Bernat Desclot, Pere Tomic o Pere Antoni Beuter tenen una extensa cabuda dins la seua obra, així com d’altres cronicons menors. La Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia ocupa una bona part del protagonisme historiogràfic de la segona meitat del segle XVI al País Valencià i a la resta de la Corona d’Aragó. L’historiador escriví una notable crònica històrica amb voluntat ‘integral’ dividida en quatre volums amb la intenció de posar al dia els coneixements historiogràfics a partir d’obres escrites per auctores de gravedad y auctoridad com Tomic, Carbonell, Beuter o Marineu Sícul, entre d’altres historiadors.¹ El fraccionament de la història en llibres especialitzats tenia per missió editar una opera general que presentés el País Valencià des d’una visió historiogràficament novedosa: la història del ‘cap e mare’ del regne d’ençà de la fundació, és a dir, la ciutat de València; la noblesa dominant —a l’entorn de tres-centes famílies— amb descripció d’orígens, gestes, possessions, títols, etc.; la crònica històrica stricto sensu des de Garcia Ximénez, primer rei d’Aragó, fins a Felip I d’Aragó, fill de l’emperador Carles V, i finalment un volum especialment dedicat a la revolta social que somogué tot el País Valencià, Mallorca, Aragó i Múrcia: la Germania, un text que recollia, traduïts al castellà, més de doscents documents originals de la insurrecció, molts d’ells avui desapareguts, tant dels agermanats com dels mascarats. Segons manifesta l’historiador en las Alabanzas de las lenguas, editada l’any 1574, tota la crònica fou escrita originàriament en valencià i traduïda posteriorment al castellà.² Aquesta afirmació ha estat qüestionada els darrers anys per diversos autors entre els quals Germà Colón fa de notar que Viciana «en la seua producció, ha pensat i escrit directament en castellà», segons ho tractarem dins el capítol dedicat a la intencionalitat de l’autor.³

A més de la crònica històrica, Viciana és autor d’altres textos com el Libro de nobleza, hidalguía, armas y blasones, cosa que es desprèn de les referències incloses al Libro segundo de la crònica; el Libro de recreación de los días calurosos de agosto, del qual hom desconeix altra referència que la feta pel propi autor, i finalment el llibre de las Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. De tota aquestes obres tan sols han sobreviscut tres llibres de la crònica històrica i l’opuscle de les Alabanzas de las Lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana y Valenciana adreçat als jurats de la ciutat de València.⁴

Els llibres que forneixen la Crónica de Valencia esdevenen una font importantíssima d’informació històrica que cal valorar detalladament i positiva. Viciana pretén trametre la seua visió de l’univers que sorgeix a la llum durant el segle XVI, historiar la dinastia de Carles I, carament estimat pel cronista, de l’avi Ferran el Catòlic i del successor, Felip II, per als quals manté una lloança permanent que en el cas de l’emperador esdevé autèntica idolatria fins a fer-li escriure que «como el orden desta chrónica consiste en tratar un poco de cada uno, perdonará don Carlos por la breve summa que dél y de su vida escriviré, pues mis entrañas y devoción para su servicio son tales que Carlos tienen embuelto en mil partes».

La Crònica de València escrita per l’escriptor Rafael Martí de Viciana es una peça clau i indiscutible per entendre la història del País Valencià des d’una talaia privilegiada i distant, situada al darrer terç del segle XVI. Una llarga i densa obra necessitada de molts estudis que calibren bé la labor historiogràfica d’aquest autor.

APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA A L’HISTORIADOR MARTÍ DE VICIANA

Rafael Martí de Viciana nasqué a Borriana el 24 d’octubre de l’any 1502 al si d’una família de la petita noblesa. Era nét de l’humanista Martí de Viciana el Vell, d’antiga tradició de servei a la corona i portantveus de general governador del riu d’Uixó ençà, altrament coneguda com governació de la Plana.⁵ D’aquest antecessor heretà, no només la seua afecció a la lectura de llibres d’Història, segons relata el mateix cronista, sinó també la seua biblioteca, o almenys una part dels manuscrits. Un llegat que contenia, entre d’altres còdexs, cròniques històriques del segle XV i traduccions catalanes d’Aristòtil, Aretí i Sèneca, atribuïdes al mateix Martí el Vell, conservats avui a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la de l’Escorial.⁶

La tradició historiogràfica apuntava cap a uns orígens familiars lligats al bon rei Jaume I i a la conquesta del regne de València, segons la qual constaria l’arrelament a la vila de Borriana d’ençà de la conquesta cristiana. Joan II d’Aragó concedí el grau de noblesa a l’avi del cronista, Martí de Viciana el Vell, segons consta en un privilegi datat a Calataiud el 28 de setembre 1461, confirmat el 15 de setembre 1542 per Carles I a les corts de Montsó. Posteriorment fou conseller i coper de Ferran el Catòlic.⁷ Segons Garcia Martínez, aquesta vocació de servei li permeté obtenir el nomenament de lloctinent de governador del regne de València de la governació del riu Uixó ençà, càrrec que en finar recaigué en el seu fill Rampston de Viciana, oncle carnal del cronista.⁸ L’ambient procliu als clàssics i la proximitat als esdeveniments polítics d’un dels càrrecs més important del regne exerciren una influència decisiva en el devenir del cronista.⁹ Fos com fos que es produís la seua declarada afecció a la història, ha deixat documentada aquesta inclinació al pròleg del llibre tercer: «Desde mi infancia naturaleza me convidó a leer y entender en libros de aprovados scriptores, e vine por ello a afficionarme a la historia, de la qual propuse tratar y hazer otra». Llarga tasca la d’aquest historiador que ocupà más de quarenta seis años de la seua vida per a escriure l’obra completa. Alguns historiadors, tanmateix, han posat en dubte la veracitat d’aquestes afirmacions en observar que els llibres segon i tercer contenen una gran quantitats de referències corresponents als anys 1560 i 1564 en què esmenta la seua presència per aconseguir la documentació necessària per a la redacció de la crònica. Estranyament, n’apareixen ben poques anteriors a aquesta etapa. Tot i això, el mateix cronista contribueix a dotar de certesa la seua afirmació a l’epíleg a tota l’obra, contingut al final del llibre quart, en què manifesta que inicià els treballs el 1517, als quinze anys, i l’enllestí el 1566, el mateix dia en què s’acabà la impressió del Libro quarto:

Para referir las devidas gracias a nuestro señor Dios, que me ha conservado y porrogado los días de mi vida, con que llegasse al fin y cabo de la copilacion de la Crónica de Valencia que, a XXVII de setiembre año del nascimiento de nuestro salvador Jesuchristo de MD e XVII, propuse continuar hasta en este día de XVI de março MDLXVI que se pone el finiquito de mi deuda.

Malgrat que ha estat qüestionada aquesta afirmació de Viciana, almenys resulta evident que una bona part de la seua vida corregué paral·lela a l’avenir culte, literari i de servei a la corona conreat per la família.¹⁰

Intitulat «magnífic senyor de Carabona», l’ascendència nobiliària dels Viciana es remunta com a molt lluny a aquesta data del segle XV, malgrat les aspiracions de l’escriptor que perseguia el reconeixement de la jurisdicció alfonsina per a la propietat de l’alqueria de Carabona, vist que l’ordre de Sant Jordi d’Alfama exercia la jurisdicció civil i criminal, exceptuada la pena de mort i la mutilació de membres. L’alqueria fou comanda de l’ordre per donació de Jaume I i les rendes ascendien a prop dels 2.000 sous reials de València. D’acord amb aquests antecedents Martí de Viciana plantejà un plet de jurisdicció que li fou negat per l’audiència de València el 1533 i el deixà tan sols amb la percepció de rendes o senyoria útil. La insistència en aquest dret li suposà la destitució del càrrec d’escrivà de Borriana i l’expulsió del terme municipal l’any 1549. Finalment, «endeutat i amargat», com el descriu Vicent Gil, vengué l’alqueria al senyor de Nules.¹¹ Les darreres recerques proven un probable origen aragonès vinculat a la ciutat de Terol, col·legit a partir d’un contracte de venda d’un violari de 10 de setembre 1467 on figura com a venedor «el noble Martí de Veciana, habitador de la ciutat de Terol».¹²

Segons alguns historiadors, Rafael Martí de Viciana fou titulat doctor en ambdós drets, circumstància que no apareix documentada als llibres d’actes de l’Estudi General de València. Probablement realitzà algun curs de lleis abans de l’esclat de la Germania, tanmateix, la graduació en Dret no era obligatòria a l’època foral per exercir la professió de notari.¹³ Residí a la ciutat de València entre 1519 i part de 1520. Fou testimoni presencial de la Germania en el bàndol reialista, vora el seu oncle Rampston de Viciana, successor de Martí de Viciana el Vell, avi del cronista, en el càrrec de portantveus. En esclatar la Germania es posà en contacte amb el seu oncle, responsable de reprimir la revolta a les comarques del nord del País Valencià. Posteriorment es traslladà a Dénia per ordre del governador, on residia el virrei, el comte de Melito, per a lliurar-li un memorial amb els detalls de les negociacions amb les poblacions antiagermanades. El nou de setembre de 1520 travessà les línies agermanades per arribar a Dénia en el qual viatge hagué de sortejar tota mena de dificultats si hem de creure la narració del cronista: «En este viage los trabajos y peligros que passé no fueron menores que si entrara a regonocer exército de los enemigos, porque a cada passo topava con hombres que preguntavan, ¿quién sois y a dónde vais? y assí fue bien necessario el favor de Dios y saber dissimular la respuesta para salvar la vida.»¹⁴

Al pròleg del Libro tercero adreçat a Ferran d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, el cronista narra la mort del seu pare a l’església d’Alcanyís el dia de l’Ascensió de 1522 durant la celebració de la missa, a causa d’unes pertorbacions promogudes por los comuneros alterados, circumstància que el marcà profundament i el predisposà encara més contra els agermanats.¹⁵ Derrotada la Germania l’any 1522, s’assentà a la seua ciutat natal de Borriana on exercí la professió de notari i escrivà del batle de la vila entre 1533 i 1534. Documentalment, s’ha contrastat l’exercici d’aquesta activitat durant els anys 1554 a 1573 i 1576.¹⁶ Participà activament en la repressió de l’alçament dels moriscos d’Espadà de 1526, d’acord amb la redacció del Libro tercero: «Vi, a XXVI de julio año de MDXXVI, matar a mi lado, en el lugar de Villaelín, a mosén Joan de Ciurana, cavallero y capitán de Morella.»¹⁷

Participà en les corts de Montsó de 1542 com a síndic de Borriana, Vila-real i Ademús, on fou elegit taxador pel braç reial, encarregat pel general del Regne de l’administració d’un servei pecuniari fet al rei en aquelles corts. A les corts de 1557, realitzades a la mateixa ciutat, acudí de síndic en representació de Borriana. Fou elegit per examinar els recursos de la Generalitat, nomenat comptador per rebre raó de les percepcions dels clavaris i per assentar el dret del general de la sal. Diversos documents revelen la residència a Borriana del cronista en l’exercici del notariat, tot i que sovintejava els viatges a la recerca de notícies i subvencions per a redactar i imprimir la seua obra. Es casà dues vegades. La primera esposa fou Narcisa Tarragó, amb qui tingué vuit fills i de qui enviduà l’any 1559. Deu anys més tard, l’any 1569, maridà amb Àngela Uxor o Àngela Viciana, vist que el cognom de la segona esposa no roman clar documentalment. D’aquest matrimoni no hi hagué descendència, almenys contrastada. Viciana morí a Borriana durant el mes de maig de 1582, probablement el dia 21.

TRADICIÓ BIBLIOGRÀFICA I MANUSCRITA DE LA CRÒNICA DE VALÈNCIA

Els volums que integren la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino ens han pervingut malgrat els entrebancs i les dificultats històriques patides per a reeixir exitosament, amb excepció del Libro primero, del qual no disposem de cap prova tangible que permetés asseverar-ne l’existència. De la crònica tan sols hi romanen aquests tres llibres dels quatre teòricament editats. El Libro primero, dedicat suposadament a la ciutat de València d’ençà que fou erigida, és conegut a través de les nombroses al·lusions incloses per Viciana als altres tres llibres cronístics. Tan sols hi existeix una referència de primera mà escrita per un escriptor català coetani de Viciana, Lluís Ponç d’Icard, autor del Libre de las grandesas i cosas memorables de la antiquíssima, insigne i famosa ciutat de Tarragona, atès que aquí es perd el rastre bibliogràfic de la primera part. Amb uns arguments similars als usats per Viciana, Ponç d’Icard justifica vanament l’opció lingüística castellana per a la traducció de la seua obra, segons es desprèn de les afirmacions de l’autor contingudes al pròleg de l’edició castellana. Tanmateix, entre ambdues cròniques hi existeix una diferència substanciosa perquè d’Icard es conserva íntegre el manuscrit català original, editat l’any 1984 per Eulàlia Duran, que ja féu notar aquesta circumstància.¹⁸ Al Libre de las grandesas Lluís d’Icard descriu els bisbats de la diòcesi de Tarragona i en arribar al de València apunta:

El obispado de Valencia también fue sacado de la subjección que tenía al de Tarragona y hecho arçobispado por el papa Calixto el año del Señor MCCCCLV a suplicación del rey don Alonso de Aragón, y el obispado de Mallorca también fue sacado de la subjeción del arçobispado de Tarragona y puesto en la del arçobispado que se hizo de Valencia. Del arçobispado de Çaragoça lo escrive el obispo de Gerona, en el libro primero, capítulo de la descripción de España mediterránea y Pedro Alcocer en el dicho capítulo XXXV. Y del arçobispado de Valencia muy largamente lo escrive Martín de Veciana en la primera parte de la Historia de Valencia, donde ha puesto la bula de la nueva erection.¹⁹

Tret d’aquest esment, no s’ha localitzat cap document complet o fragmentari, ni imprès ni manuscrit, que reproduïsca qualsevol text del Libro primero, mancança que contrasta força amb les nombroses còpies manuscrites del Libro segundo dedicat a la noblesa, malgrat haver sigut el llibre més perseguit de la producció vicianesca.²⁰ La inexistència absoluta d’exemplars del Libro primero ha presentat dubtes raonables i fonamentats sobre si verament s’hi arribà a editar. Des de ben aviat fou un document cercat i cobejat pels estudiosos que esmerçaren un especial esforç per aconseguir alguna informació veraç sobre les dades d’edició, contingut, extensió, etc. Des de les primeres temptatives de reconstrucció, frustrades, de Josep Rodríguez al final del segle XVII fins al bibliògraf Borrull, que realitzà l’estudi de l’obra íntegra al segle XIX, cap iniciativa ha significat la recuperació del Libro primero ni la reconstrucció entera del Libro segundo, ni s’ha trobat cap document que confirme l’escriptura catalana dels manuscrits originals. Gregori Maians i el seu germà Joan Antoni ocuparen molt de temps i esforç per aconseguir els quatre volums de la Crònica de València de Viciana i només obtingueren una edició incompleta del Libro segundo i un exemplar del Libro quarto.²¹

Del Libro segundo es coneixen si més no, dues edicions originals i un quadern fragmentari encastat dins l’edició primera (1564, 1568, 1578), a més d’una represa de la segona estampació, feta a final del segle XVII o principi del XVIII. Hem convingut a designar aquestes quatre impressions amb les lletres a, b, c i d, d’acord amb la seriació tradicional de l’obra. Hi hem localitzat vint còpies manuscrites i quatre de fragmentàries, totes en versió castellana. En edicions impreses modernes, hi ha una reimpressió del segle XIX (1881), un facsímil de l’estampa de 1881 imprès l’any 1970, una altra còpia facsimilar universitària de la tercera i quarta edició feta l’any 1972, un facsímil de l’edició de 1881 impresa el 1980, una altra de fragmentària sobre Gandia de 1980 i una d’actual de 2007. Sebastià Garcia qualificava d‘angustiosa la mancança d’exemplars del Libro segundo i això que hom comptava amb quatre edicions i un reguitzell de còpies manuscrites, majoritàriament del segle XVIII.²² Malgrat l’existència d’aquestes edicions, ni tan sols a través dels còdexs manuscrits coneixem a hores d’ara l’edició completa, tot i haver obtingut una difusió considerable, principalment a partir de còpies manuscrites del divuit.²³ Aquesta fortuna bibliogràfica, però, manté encara avui moltes zones ocultes, enigmes irresolts, dificultats de mena per reconstruir la trajectòria editorial i una manca atípica d’estudis sobre la matèria que incideix en la recerca negativament.

Del Libro tercero disposem d’una única edició de l’època (1564), d’una reimpressió moderna (1881), d’una de facsímil (1972), d’una reimpressió facsimilar de l’estampació de 1881 (1980), d’una edició de bibliòfil que conté el facsímil i la transcripció (1986), d’una fragmentària (1970), d’una edició crítica recent (2002) i tan sols dues còpies manuscrites.

Diferent fortuna seguí l’edició del Libro quarto, del qual només tenim notícia de l’edició barcelonina (1566), de dos estampacions en facsímil (1972, 1990), de quatre còpies manuscrites del segle XVII i d’una edició crítica actual (2005).²⁴

Molts i diversos autors han tractat del decurs bibliogràfic d’aquesta obra i des de ben antic. Nicolás Antonio ho féu a finals del segle XVII i continuaren la recerca d’altres autors pertanyents al brillant i efímer moviment de l’escola valenciana il·lustrada, al capdavant del qual s’hi trobava Gregori Maians, ajudat pel seu germà Joan Antoni. Onofre Esquerdo, Rodríguez, Borrull, Torres, Forner, Doñate, Sebastià Garcia Martínez, etc. han dedicat estudis al tema, a més d’una llarga nòmina d’autors i d’historiadors interessats pel devenir d’aquesta extensa i enigmàtica crònica.²⁵ A hores d’ara resulta evident que la labor de recerca realitzada al llarg de les centúries ha permès que se’n feren moltes còpies manuscrites, atesa la dificultat intrínseca d’obtenir cap exemplar de l’obra impresa de qualsevol dels quatre volums. La gran quantitat de còdexs arribats del Libro segundo potser podria atendre a l’interès de nobles, erudits i bibliòfils del període il·lustrat per aconseguir una còpia estampada o manuscrita d’aquest llibre, sabuda la seua raresa i per tant l’elevat valor bibliogràfic i, lògicament, econòmic.²⁶

Fóra possible que la popularitat i difusió aconseguida per la crònica de Martí de Viciana, sobretot pel Libro segundo, signifique l’existència de més còpies manuscrites no descrites aquí. La nostra intenció ha estat elaborar un inventari de les edicions i manuscrits coneguts fins avui, amb la certesa absoluta que en aquesta recerca resta encara molt per dir i analitzar. Descrivim a continuació les edicions i manuscrits que hem entès a localitzar: