Buch lesen: "Contacte i contrast de llengües i dialectes"

CONTACTE I CONTRAST

DE LLENGÜES I DIALECTES

Joan Veny

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

BIBLIOTECA

LINGÜÍSTICA CATALANA

30

Direcció

Antoni Ferrando Francés

Ángel López García

Comitè científic

Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)

Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)

Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units d’Amèrica)

Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)

Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)

Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en,

o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà,

sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre,

sense el permís previ de l’editorial.

© Joan Veny i Clar, 2006

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2006

Producció editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Realització ePub: produccioneditorial.com

Coberta

Disseny: Maite Simon

Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6300-0

Per a Antoni M. Badia Margarit i Maria Cardús,

tot mirant, des de la nau de la vida,

el deixant d’una vella amistat

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

ABREVIATURES

SIGNES FONÈTICS UTILITZATS

I. CATALÀ-CASTELLÀ

1. SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ

2. FORTUNA DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ: VISIÓ HISTÒRICA DE LA «QUEADA»

3. LA IMPORTACIÓ DEL FONEMA /X/ EN CATALÀ

4. SOBRE LES EQUIVALÈNCIES cast. /x/ = cat. /ʎ/

II. CATALÀ-ASTURIÀ

5. IEISME HISTÒRIC I TRACTAMENT DE /x/ EN ASTURIÀ I CATALÀ

III. CATALÀ-GALLEC

6. GALLEC I CATALÀ. RELACIONS I PARAL·LELISMES LINGÜÍSTICS

IV. CATALÀ-ARAGONÈS

7. SOBRE EL VALENCIÀ GEMECAR ‘GEMEGAR’

V. CATALÀ-OCCITÀ

8. SOBRE ELS OCCITANISMES DEL ROSSELLONÈS

9. LA INTERFERÈNCIA OCCITANA EN L’OBRA EPIDEMIOLÒGICA D’ANTONI GIRAULD (1587)

VI. CATALÀ PENINSULAR-MALLORQUÍ

10. DIALECTOLOGIA CONTRASTIVA

APÈNDIX

MAPES

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX DE MOTS

PRESENTACIÓ

Una llengua no viu isolada. Des de les àrees d’adstrat s’operen transferències humanes, conseqüència d’una emigració o bé d’una conquesta amb la seva ulterior colonització. És un –entre altres– dels factors de renovació del seu sistema lingüístic. La llengua arribada pot empeltar alguns dels seus elements a la llengua receptora a causa del seu contacte. Una part d’aquest llibre es dedica al contacte del català amb altres llengües (castellà, aragonès, occità). En la secció I s’ofereix una visió general de la interferència amb el castellà (1), seguida d’estudis monogràfics sobre l’adopció, i sobretot adaptació, del fonema castellà /x/ en català i els seus dialectes (2 i 3), així com un altre treball sobre les equivalències amb el fonema /ʎ/ en català (4). La secció IV presenta una introducció sobre la importància de la presència aragonesa al Regne de València i les seves recialles lingüístiques, confoses algun temps amb imaginàries traces mos­-saràbigues; n’és una il·lustració el treball sobre el valencià gemecar (7), que es revela tributari de l’aragonès arribat amb els colonitzadors. La secció V conté dos treballs relacionats amb l’occità: un (8) s’ocupa dels occitanismes instal·lats en el rossellonès, absents generalment de la resta del domini i que confereixen fesomia pròpia a aquest dialecte; l’altre (9) analitza aspectes de la interferència occitana en l’obra del metge occità A. Girauld, on es detecten occitanismes integrats en el sistema al costat d’altres de caràcter individual.

Però no s’ha de desconèixer una altra estratègia d’estudi, el contrast, és a dir, la comparació de llengües diferents, en el nostre cas les romàniques, o de dialectes d’una mateixa llengua, sense contigüitat geogràfica, comparació que posa en relleu les coincidències i discrepàncies de dues entitats lingüístiques amb resultats importants per a la lingüística general i la lingüística històrica. En el llibre present, aquesta segona vessant afecta el contrast del català amb altres llengües i dialectes (II i VI). En el primer cas es comparen els processos d’adaptació del fonema castellà /x/ i el tractament de la iodització en català i asturià (5) així com els paral·lelismes entre gallec i català, dels quals es desprenen ensenyaments per a la història de la nostra llengua. En el cas dels dialectes (10), el coteig d’un text gironí del segle XIX adaptat al mallorquí coetàniament ofereix –crec– un exemple interessant de dialectologia contrastiva.

Tractant-se d’estudis apareguts en publicacions i en èpoques diverses i sobre temes connexos, ha estat inevitable la reiteració de certs punts, que he procurat reduir al mínim, tot admetent la utilitat pedagògica d’algunes insistències.

Els articles han estat objecte d’esmenes i addicions. He unificat la transcripció fonè­tica segons l’Alfabet Fonètic Internacional, he respectat el sistema de ci­tacions segons cada article i he afegit dos mapes (1 i 3).

Que el lector em permeti cloure aquest prefaci amb gratituds. A An­toni Ferrando i Ángel López per acollir aquest llibre dins la prestigiosa col·lecció de la Universitat de València; a Elvira Iñigo, per la seva acu­ra­da labor traductora i l’escrupolosa faena correctora; a Maite Simon, per la seva diligència en la coordinació de tot el procés editorial; a Emili Casa­nova i Joan Anton Rabella, per unes recerques bibliogràfiques; a Joan Ramon Veny-Mesquida, M. Pilar Perea i Montserrat Adam, que en més d’una ocasió han evitat que naufragués per les aigües, sovint procel·loses, de la informàtica.

ABREVIATURES

SIGNES FONÈTICS UTILITZATS

I. CATALÀ-CASTELLÀ

La interferència amb el castellà és objecte d’estudi en els quatre articles (1-4) que segueixen. En l’1, després d’una presentació dels factors polítics i socials que l’han propiciada, analitzo casos d’interferència segons el grau d’implantació, l’àrea temàtica, el nivell generacional, l’àrea geogràfica i l’època, i considero l’actitud de la normativa respecte dels elements interferits, així com una certa propensió al purisme, amb els conseqüents excessos.

En els articles 2-4 estudio amb certa profunditat i amb una dimensió històrica i geolingüística, com no s’havia fet fins ara, el tractament en català del fonema castellà /x/, inexistent en la nostra llengua: la seva adaptació en /k/ entre els monolingües i la seva adaptació en /∫/, en /Ʒ/ o, eventualment, en /g/ entre bilingües i d’acord amb uns paràmetres de correspondències; exemplifico també, en sentit invers català → castellà, l’adaptació del fonema /Ʒ/ de mots del substrat català incorporats al murcià d’Oriola.

En l’article 4 m’ocupo de l’equivalència cast. /x/ = cat. /ʎ/ per tal de discernir els casos d’aragonesisme (carcallada), de continuïtat d’àrea lingüística (navalla) o d’adaptació en virtut d’un joc de correspondències entre les dues llengües (estropall).

1

SOBRE LA INTERFERÈNCIA CATALÀ-CASTELLÀ[*]

1. Introducció

El contacte del català amb el castellà coneix una tradició de segles. L’enamoriscament comença el s. xvi i tindrà més tard aparences de festeig que es prolongarà, com deia Milà (1881, ap. Almirall 1997: 68), amb un vincle «indissoluble». Hi ha diverses circumstàncies que contribueixen a aquesta relació: la puixança econòmica, política i militar de Castella, la seua frondosa expansió a ultramar, el floriment d’una literatura brillant, la desaparició de la cort de Barcelona, els avantatges de les edicions en castellà, la presència d’ordes religiosos castellanitzats, etc. Així, Boscà escriu la seua obra poètica en castellà (1543), el valencià Beuter tradueix i refon en castellà la primera part de la seua història de València (1546) i ja redacta en aquesta llengua la segona part de la dita obra (1550), i el balear Binimelis tradueix al castellà la seua Història general del Regne de Mallorca (abans de 1612) (GEC).

Després de la Guerra de Successió (1705-1714), arran de la victòria de Felip V, Catalunya, València i Balears veuen abolides les seues institucions i l’oficialitat de la seua llengua. La repressió s’hi accentua amb la cèdula reial d’Aranjuez (1768), de Carles III, amb imposició del castellà als jutjats, l’ensenyament i la cúria diocesana. Altres ordres i decrets concreten l’exclusivisme del castellà: ús d’aquesta llengua (o del llatí) entre els escolapis «sota pena de pa i aigua» (1755), obligatorietat d’escriure els llibres del Gremi de Vara de València en castellà (1764) així com els llibres de comptabilitat (1772), que la Universitat de Cervera no publique llibres didàctics en català (1773), que l’ensenyament siga en castellà i d’acord amb les normes de l’Acadèmia Espanyola (1780) (Ferrer Gironés, 1985).

Cal dir que els decrets que conculcaven el dret a la llengua pròpia sovint no s’aplicaven, especialment a les àrees rurals, i que el coneixement de la llengua sobrevinguda va ser patrimoni d’una elit (polítics, escriptors, nobles, una part de la burgesia), que de vegades amb prou feines sabia emprar-la; el poble, en canvi, a causa de l’alt analfabetisme, hi tenia escassa familiaritat: un menorquí afirmava que el castellà, per a ell, era «grego» (grec) (López Casanova, 1982) i a Mallorca, en el període constitucional (1821), el rector d’una parròquia en compte de resumir o traduir al català la pastoral enviada pel bisbe, en la qual defensava que la Constitució no s’oposava als principis religiosos, la va llegir en castellà, conscient que els fidels no l’entendrien (Font, 1995). De fet, doncs, l’ús social del castellà era molt limitat, un «idioma tan extranjero en Mallorca como en nuestra Cataluña, cuyos pueblos, tanto el de la isla como el de nuestro Principado, son tan refractarios a hablarlo que puede asegurarse no se lograrà nunca que lo admitan para sustituirlo al suyo propio» (Capella, 1889, ap. Anguera, 2004: 83, n. 5). A l’interior del Principat els factors afavoridors de la llengua sobrevinguda completaven decrets oficials: la presència de tropes de Castella, l’aparició de periòdics de la classe obrera en castellà a Barcelona (1842, 1864, 1866), el desig de la burgesia de donar-se to i de proveir-se d’un servei domèstic que parlés la seva llengua als fills, la promoció a un ascens social, el rebuig per part d’algun diari a acceptar anuncis en català o el col·laboracionisme d’alguns sectors de l’església, traduït en la publicació de catecismes en castellà. Afegim-hi encara dificultats per escriure epitafis en català (1838), crítica als rètols dels carrers en català i els que apareixien en castellà titllats de «oprobio de la buena ortografía española» (1836), vergonya d’alguns de ser sorpresos parlant ca­-talà («alguns ... se avergonyeixen de que se les sorprengue parlant en català, com un criminal a qui atrapan en lo acte» (Rubió, 1841, ap. Kailuweit, 2003: 477); entre intel·lectuals i en reunions científiques el català, de tota manera, era escassament usat: Milà deia: «hemos hablado en catalán y nadie ha reído» (cf. per tot això Anguera, passim, i Kailuweit, passim). Així, anava consolidant-se la dicotomia que equiparava el català a la llengua parlada i el castellà a la llengua escrita. Fins i tot, a principis del s. xix, quan es parlava de traduir al català el Codi napoleònic, la comissió s’hi va opo­-sar perquè a quin català –deia– s’havia de traduir, el del Camp de Tarragona, el de la Plana de Vic o el de la comarca d’Urgell? Una mostra del caos lin­-güístic que el col·lapse de la tradició havia causat (Marcet, 1987: II, 27-28).

A les àrees rurals era diferent. Un secretari de l’ajuntament de Campos (Mallorca) va ser expulsat per no saber recollir els acords de les reunions del consistori que es feien en el català de l’Illa (Veny, 1998: 58).

A l’empara del romanticisme sorgeix la Renaixença, que comporta la recuperació lingüística i literària del català, l’aparició de premsa i revistes, el naixement d’inquietuds regionalistes, l’edició de gramàtiques i diccionaris, etc. Però els greuges a la llengua pròpia no cessaven, com la imposició del càstig de l’anell als alumnes sorpresos parlant en català de Mallorca (1837), l’obligació d’estendre les escriptures públiques en castellà (1862) o la prohibició de representar peces teatrals redactades exclusivament «en cualquiera de los dialectos de las provincias de España» (1867) (Ferrer Gironés, 1985).

A principis del s. xx, la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i de la seua Secció Filològica (1911) marca l’inici d’una època brillant per a la llengua i la cultura catalanes, amb la solució definitiva del problema ortogràfic (1913) i les propostes d’una codificació gramatical (1918) i lèxica (1932), amb P. Fabra com a artífex principal; una proposta que uneix la síntesi dialectal amb la indiscutible unitat lingüística i que arracona definitivament el desconcert ortogràfic del segle anterior. S’inicien els treballs del Diccionari català-valencià-balear (conclòs el 1962), s’enceta una col·lecció d’autors antics i una altra de traduccions dels clàssics grecs i llatins, augmenta la producció literària, etc. El català era al mateix temps llengua col·loquial i llengua de cultura. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) constituirà novament un fre a aquestes manifestacions de rehabilitació i il·lustració de la llengua autòctona ja que intenta reduir-ne l’ús a àmbits més aviat folklòrics.

El triomf del franquisme va comportar l’abolició de l’Estatut d’Autonomia i la conculcació de drets anteriors, com el de la llengua pròpia, que és bandejada de l’escola, la justícia, els mitjans de comunicació, etc. (vegeu Badia, 1973; Marcet, 1987: II, 172-184; Ferrer Gironés, 1985: 177-201) Durant aquells quaranta anys, va continuar l’ús social del català entre la gent del país, però, sense escolarització ni canals mediàtics, li faltava l’ús formal, practicat només per grups de militants i autodidactes; el bilingüisme era general. D’altra banda, l’impacte massiu de la immigració va provocar un alt percentatge de castellanoparlants que, mancats de mitjans per al coneixement de la llengua del país de recepció, van continuar en la majoria monolingües, al revés dels que, en un nombre menor, havien arribat abans de la guerra civil i «sentien» Catalunya en el seu entorn (recordem les etapes d’autogovern: 1914-1925; 1932-1939).

L’adveniment de la democràcia ha comportat la recuperació de les institucions i de l’oficialitat de la llengua, amb una normalització progressiva. Els ciutadans de Catalunya van adquirint un coneixement formal de les dues llengües i així la majoria dels monolingües castellanoparlants esdevenen bilingües o estan en disposició d’emprar les dues llengües, malgrat que l’ús social no fa molts progressos, fet agreujat per la recent presència massiva de nous immigrants.

En aquest marc històric i sociolingüístic la interferència estava servida. L’estudiaré aquí des de diverses perspectives: segons el grau d’im­plantació, el camp semàntic, el nivell generacional, l’àrea geogràfica, la cronologia i la relació amb la llengua estàndard.

2. Interferència segons el grau d’implantació

Una interferència és el resultat d’un procés d’introducció d’un element de la llengua A en la llengua B. Com bé ha explicat Weinreich (1968: 2.14), aquest procés comença en la parla, generalment entre parlants bilingües, com a reflex d’experiències personals; és «com l’arena que s’emporta un rierol». La segona fase és d’implantació de la interferència; aquesta ja és habitual, s’ha convertit en peça del sistema i forma part de la competència dels monolingües; és, diu Weinreich, «com l’arena que es diposita al fons del llac». De totes maneres, aquestes fases es veuen alterades per contingències polítiques, que afavoreixen o frenen les dites interferències.

En el primer cas, l’ús de sin embargo entre alguns parlants seria un exemple d’interferència en la parla o, en el pla sintàctic, l’ús de doncs no amb valor consecutiu, d’acord amb el seu ús tradicional («Plou, doncs no aniré a escola») sinó amb valor causal («No aniré a escola *doncs plou»), que només he observat entre bilingües, com a conseqüència del doble valor sintàctic del cast. pues. També en textos literaris i administratius, sobretot a partir del s. xvii, apareixen castellanismes esporàdics, de parla, limitats a l’ús escrit; així en la producció catalana del Rosselló, posterior a aquell segle, apareixen prisa, sosiego, desditxas, etc., sens dubte préstecs de parla, com ho demostra la seua falta de continuïtat en el registre parlat del dialecte actual on, en canvi, sí que circulen castellanismes com menos, embustero, etc. (vegeu § 5d); igualment, diccionaris que parteixen de fonts castellanes, com el de Figuera (1840), insereixen castellanismes llibrescos com aun, labransa, manirroto, palabrero, etc., absents de la parla col·loquial.

En la segona fase, quan n’hi ha, la interferència en la llengua se sent com a element normal del repertori d’un parlant. Per ex., burro (cat. ase), emprat per bilingües i monolingües. La clau per a deduir aquest grau profund d’implantació és determinada per:

1) la densitat derivativa: burrada, burral, burrenc, burrícia, burrejar, burresa, burrera; burrot, burret;

2) la proliferació semàntica: burro ‘estúpid’, ‘fogó’, ‘joc de cartes’, ‘escalfallits’, ‘espècie marina’, ‘animal de càrrega’, ‘tipus de carro’, ‘bony’, ‘caminadors’, etc. (vegeu DCVB);

3) l’adaptació fonètica: burr[u] en català oriental, burr[Ə]t en mallorquí;

4) la productivitat fraseològica: caure del burro ‘adonar-se d’un error’, carregat com un burro, el burro valent du la càrrega i no la sent, etc. (vegeu DCVB), burro de set soles.

En català col·loquial és freqüent *bueno! amb valors diversos (consentiment, resignació, desgrat, rectificació) (Seco), (ni el mateix Fabra s’escapava d’aquest barbarisme!), *rato (cat. estona), *cuidado (cat. compte, cura, alerta); en mallorquí *libre (cat. lliure), *grave (cat. greu), *companyero (cat. company); en eivissenc, *quissà; en valencià, *entonces (cat. aleshores), *cels (cat. gelosia); en valencià meridional *golondrina (cat. oreneta), *pavo (cat. gall dindi); en alguerès *assustar (cat. espantar), *duenyo (cat. amo), *fulano (cat. en Tal), *judia (cat. mongeta). La normalització lingüística dels últims decennis va substituint les dites formes per les correctes, especialment en el registre formal. Cal observar, tanmateix, que certes unitats lèxiques i/o gramaticals mantenen encara un arrelament notable, fins en nivells formals: *a rel de (← cast. a raíz de; cat. arran de), *forani (← cast. foráneo; cat. forà), *averiguar (← cast. averiguar; cat. esbrinar, escatir), *polvos (cat. pólvores), *reflexar (← cast. reflejar, creuat amb reflex; cat. reflectir), compte femení (← cast. cuenta; cat. compte masculí); fins i tot els responsables mediàtics no deixen de parlar d’un pols (entre Pujol i Aznar, per exemple) (← cast. pulso) en compte de prova de forca o torcebraç, que són els mots de recomanació acadèmica.

3. Interferència segons els camps conceptuals

És obvi que certs camps conceptuals són més propensos a la recepció d’elements estrangers. En un domini lingüístic (i deixo de banda el Rosselló i l’Alguer) on l’escolarització, des del s. xviii-xix, segons les àrees, s’ha dut a terme en castellà (únicament al Principat el català va conèixer dos períodes de cooficialitat, cf.§ 1) és evident que una gran part de la terminologia pròpia de la Geografia, les Matemàtiques, les Ciències Naturals, etc. va retre tribut a la dita llengua: *Alemània, *Àssia, *Inglaterra, *lago, *oceano, *quebrats, *equis, *quadrilàtero, *polígono, *basse, *àngulo, etc., en compte dels normatius Alemanya, Àsia, Anglaterra, llac, oceà, trencats, ics, quadrilàter, polígon, base, angle, etc.

D’altra banda, l’àrea temàtica de la indumentària, amb elements constantment renovats a causa de les modes, ha estat particularment sensible a la intromissió lèxica: uns han caigut completament en desús, com *arruelo ‘capa curta usada entre els segles XV-XVII’ (← cast. herreruelo) [1] (DCVB, Corbera, 1982), *tontillo «prenda armada que llevaban las mujeres debajo de la falda para ahuecarla» (Moliner, 1973), usat almenys a València i Balears els segles XVIII-XIX (Corbera, 1982; Blasco, 1984: 87, n. 120); altres han deixat un record entre ancians i ancianes, com *vuelta ‘peça de vestir que va sobre els enagos’ (Oix [Garrotxa, ALDC]), [2] *nube, peça que «es posava pel coll com una bufanda deixada» (Marçà, Priorat [ALDC]) [3] o *cèfiro (cèfino) ‘varietat de xal’;[4] altres han estat substi­-tuïts per equivalents genuïns (*sombrero → capell, barret); altres fins i tot han estat acollits per la normativa (enagos ← cast. enaguas, armilla ← cast. almilla), a part de casos locals com el del menorquí sau ‘americana’ (← cast. sayo).[5]

Alguns dialectes, com l’apitxat valencià, ofereixen un percentatge alt d’interferències de la dita esfera semàntica, que oscil·la entre un 15 i un 30 %, enfront del lèxic agrícola, més estable, que no va més enllà d’un 5 % (Veny, 1998: 117).

És un fet singular que el concepte ‘bell’ haja sofert en el registre col·loquial un dèficit notable d’unitats pròpies. Bell és d’ús literari, avui refugiat en frases fetes com fer bell ‘netejar l’era’, al bell [mig, cim, etc.] ‘exactament, justament’, de bell nou ‘de nou’, o amb un altre ús figurat (una bella [o bellíssima] persona); formós és un cultisme, difós literàriament pel vers de Maragall («Si el món ja és tan formós...»), defensat per A. M. Alcover (DECat) però que se sent artificial, actualment sense reflex culte ni popular; bonic posseeix una connotació relacionada amb gràcia, grat, etc. (vegeu les definicions de bell i bonic en el DIEC); el menorquí polit, evolució semàntica d’un anterior ‘net, polit’, és propi només d’aquest dialecte. En canvi el català ha rebut la interferència de *hermós (← cast. hermoso) que s’ha instal·lat en la parla corrent i en la literatura prefabriana (Verdaguer, Guimerà, el mateix Maragall) (DCVB), amb els seus derivats (hermosura, hermosejar, hermosor); la de guapo, gal·licisme castellà, procedent del món rufianesc, documentat en aquesta llengua en els segles XVII («rufián») i xviii («hermoso»); en català de València, la documentació és antiga («La Guapa, bagassa», s. xv, Sueca (ap. Cortès, 1986: 62); «i no fassa tant lo guapo» 1724, ap. Blasco, 1984: 122) i freqüent en el s. xix-xx; el rossellonès hi ha monoftongat el diftong (gopo), amb tractament popular del grup gua- tònic (com engony < enguany, igol < igual), prova del grau absolut d’implantació. Tant el rossellonès com el balear han estès el valor semàntic de guapo a éssers inanimats (un paisatge guapo). Els derivats morfològics són abundants: guapor, guaperia, guapament, guapesa, guapot; i no falten els refranys («Guapa hostalera, la bossa alleugera», DCVB).[6] Maco és una adaptació del cast. majo, segons el punt d’articulació i que es dóna entre monolingües o bilingües làbils (en àrees contigües a l’aragonès sona ma[x]o); aquesta adaptació presenta molts exemples, sense continuïtat (*alocar ← cast. alojar, *paradoca ← cast. paradoja) o amb continuïtat escrita o oral (decreixent a causa del progrés de l’ensenyament en català i un major contacte de llengües), com *luco ← cast. lujo, *alaca ← cast. alhaja, *traque ← cast. traje, *quefe ← cast. jefe (quefe era molt emprat en l’escriptura de novel·listes, poetes i eclesiàstics del s. xix i principis del xx); en les enquestes de l’ALDC, hem recollit de boca de parlants poc instruïts casos de *anquines ← cast. anginas, *tequemaneque ← cast. tejemaneje, *Cuanita ← cast. Juanita. La documentació es remunta a 1767. La normativa postfabriana va admetre maco en el DG, amb la marca familiar, i va ser corroborat pel DIEC amb la marca popular.[7] (V. més endavant cap. 3).

*Curro, que en castellà significa «majo, chulo, pincho» (Moliner, 1973), va heretar en català aquests sentits i, a més, es va cobrir del de ‘bell, bonic’ (canvi semàntic semblant al de majo/maco).

La dependència política d’un domini lingüístic respecte d’un estat que imposa una altra llengua com a oficial condiciona, com veiem, un bon nombre d’interferències. La dependència eclesiàstica provoca igualment interferències relatives a l’esfera religiosa. Les poblacions del Matarranya són de parla catalana però la seua incardinació a la diòcesi de Saragossa, des de fa segles, és responsable de la presència en la parla corrent de les dites localitats de veus clarament castellanes com *obispo (cat. bisbe), *la Virgen (cat. Mare de Déu), *vinajeres (cat. canadelles, cadanelles), *Evangelios (cat. Evangelis), etc., com a resultat de l’exercici del ministeri sacerdotal en aquests municipis per part de preveres de parla castellana que en les activitats de la catequesi i en la predicació feien servir –fan servir– la dita llengua. De 157 mots de l’esfera religiosa, 30 tenen segell castellà (Quintana, 1977).

En canvi, hi ha camps semàntics que s’han mostrat totalment refractaris a la influència externa, com són els noms dels colors bàsics: blanc, negre, groc, vermell/roig, blau, verd.

He parlat de la notable influència del castellà en la varietat de València. No obstant això, convé subratllar que la fauna marina s’ha mostrat particularment poc inclinada a la dita interferència en aquesta àrea semàntica: de 200 ictiònims recollits per Esteve (1887), només en trobe 10 d’encuny castellà i alguns d’ells corresponen a apel·latius corrents en el català de València (burro, *tonto, *bobo, *làtigo) (Veny, 1993b: 518, n. 29). Fins castellanismes instal·lats en el valencià meridional, com golondrina, mantenen el mot genuí (uroneta ‘oroneta, verat volador, Hirundichthys rondeletii’) per a una espècie marina a través d’un ús metafòric (Beltran et al., 2004: 75).

4. Variable generacional

És un fet que els parlants monolingües són els menys exposats a la interferència i aquests es confonen amb la primera generació, més expo­sada al (semi)analfabetisme; si bé avui són escassos, a causa de la imposició del castellà a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, n’hi havia un nombre considerable fins el principi del s. xx. Els pocs castellanismes que es van assentar en aquesta franja d’edat són els que hem anomenat de llengua (guapo, menos, barato, burro, etc.), tot i que no en manca algun propi amb solució de continuïtat (com andar ‘caminar, obrar’), de vegades per canvis de la moda, amb obsolescència del referent (nube, cèfiro, tontillo) (cf. § 3).

Entre parlants joves i d’edat mitjana (i en tot el sector més castellanitzat de la postguerra) és freqüent la interferència, si bé està en funció de la seua consciència lingüística, de la seua adhesió a l’idioma propi; especialment des de l’escolarització i el desplegament dels mitjans de comunicació en català, assistim a una recuperació de les formes genuïnes, o d’altres propugnades per la normativa: *assiento → seient, *sello → segell, *busson → bústia, *barco → vaixell, *misto → llumí,[8] *cego, *ciego → cec, *antes → abans, *bocadillo → entrepà, *fiambrera → carmanyola, (a)diós → adéu,[9] etc.

Entre parlants de la tercera generació, alguns mots que designen certes eines agrícoles o bé són desconeguts o bé n’ocupa el lloc un castellanisme: així, al Baix Camp el rodet de batre (o corró) passa a *rodillo i les llongues, a *riendes (Vilà, 1991: 72 i 148).

5. Variable geogràfica

El domini català, fragmentat políticament i administrativament al llarg dels segles (Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya, Franja d’Aragó, Catalunya del Nord, l’Alguer, Andorra; modernament en províncies, departaments i autonomies) ha experimentat una influència variable del castellà, vinculada a factors històrics i socials propis de cada àrea.

a) Catalunya es va mantenir refractària a la uniformització lingüística. L’església, l’ensenyament, els organismes públics van conservar la llengua pròpia fins al principi del s. xviii, un viu contrast amb la situació valenciana.

b) No es pot ignorar que la conquesta i colonització del País Valen­cià va ser obra de catalans i aragonesos i que a l’àrea actualment catalanoparlant va tenir lloc una osmosi a favor del català, no sense que el substrat aragonès hi deixés la seua empremta (sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, gemecar ‘gemegar’; val. ant. lolo, cat. avi; etc. (Veny, 1991 i cap. 7 d’aquest llibre). Des del s. xvi la predicació i la literatura en castellà, la immigració constant d’aragonesos (sovint ja castellanitzats), el prestigi de nuclis socials castellanitzats, el teatre bilingüe, etc., especialment a la ciutat de València van propiciar un contacte estret amb l’altra llengua (Fuster, 1962; Comas, 1967; Aracil, 1968; Vallverdú, 1970), que va generalitzar a tot l’àmbit de parla valenciana paraules com *entonces (cat. aleshores),[10] la substitució de capsa per caixa, i la propagació de formes verbals com el present d’ésser, persona 2, (tu) *eres (cat. tu ets) (Casanova, 1986) o els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara cat. cantés, poguera cat. pogués, sentira cat. sentís). La premsa satírica de setmanaris com El Mole, El Tabalet, La Donsayna, etc., de tendència progressista, que pretenia apropar-se al poble, reflecteix, amerada de dialectalismes i castellanismes, aquest estat de llengua.

Especialment ciutats com València i Alacant s’han mostrat des del s. xix més sensibles a la influència forana, mentre que els sectors rurals es mantenen més fidels a la llengua pròpia.