Buch lesen: «Els dics»

(JUNY)

Aquesta és l’Ada.

Aquestes són les tecles de l’ordinador de l’Ada, que esperen, amatents, l’envestida.

Aquests són els dits de l’Ada que escriuen: «En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat».

GORJABLANC

En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat. Es va incorporar a les fosques i va escoltar. El so era relativament clar. Va alçar els ulls i la Victòria va preguntar:

–¿Què és?

A la teulada algú havia aixecat una teula amb suavitat.

–No ho sé.

La van sostenir uns segons i la van deixar amb compte. Es van sentir unes passes curoses i van aixecar una altra teula.

En Lluís va pensar espessament en la forma i l’estructura de la casa. El jardí, el balcó, la muntanya al darrere, el cobert de les eines de l’hort, els roures. L’única manera d’enfilar-se a la teulada era a través de les golfes. La Victòria es va moure sota l’edredó procurant no fer soroll i es va apropar a ell.

–¿Què pot ser? –va preguntar.

–Xxxt –va fer en Lluís.

Però ja no es va sentir res més.

La segona nit, el soroll va durar més estona. Quan ella es va despertar, ell ja mirava el sostre. Va dir merda i va saltar del llit. Es va posar les sabatilles. El va sentir a baix, que remenava l’armari de l’entrada. Va sortir per la porta del menjador sense obrir els llums. La Victòria es va incorporar i va anar fins a la finestra. Era primavera i la gespa era molla i la humitat traspassava les espardenyes. Portava una llanterna grossa a la mà esquerra. Va travessar el jardí sense mirar la casa. La nit era fosca i feia olor de terra. Es va girar, va apuntar la llanterna cap a la teulada i la va encendre. Un animal llarg i amb el pit blanc es va aixecar sobre les dues potes del darrere i el va esguardar. Els ulls li van centellejar. Llavors, la bèstia es va tornar a posar sobre les quatre potes i va córrer teulada enllà. Just a sobre d’on dormien l’Ada i en Quim va saltar a un roure i va desaparèixer. Quan va abaixar la llanterna, en Lluís va veure la Victòria que el mirava a la finestra.

–Crec que era una fura buscant nius per menjar pollets.

–Semblava una persona –va dir la Victòria.

En Lluís es va ficar al llit i la va abraçar. Tenia els peus congelats.

–Ja sabem on són els gatons –va afegir la Victòria, en veu baixa.

–Sí.

–¿Què haurem de fer?

–Demà posaré bé les teules i trucaré a en Ballador –va dir en Lluís.

–¿Què et donarà?

–No ho sé, suposo que alguna cosa.

–¿Era bonic? –va preguntar la Victòria.

–Preciós –va dir ell, i li va ficar un braç, la pell freda, sota el coll.

–Però no pot tocar les teules –va fer la Victòria.

–No.

No era una fura. Era un gorjablanc. Semblant, però amb el coll clar.

L’endemà, en Lluís es va enfilar a la teulada. Va trobar un niu buit i el va llançar daltabaix. Allà sobre, tan a prop del sol, l’escalfor era agradable. A dos quarts de dotze va trucar al veí. En Vicenç Ballador vivia en una granja allà a prop. No era una casa de la urbanització. Era de pagès. Amb nom: Can Ballador.

Més enllà de la tosquedat desbordant i viril, de la cara vermella i dels braços peluts sota les mànigues arromangades, en Vicenç de Can Ballador era un excel·lent ballarí. Amb una noció encertada i clara dels conceptes ritme i maluc. Amb una esquena gegant i uns dits gruixudíssims que feien semblar impossible que pogués moure res amb delicadesa, encara menys un cos de dona, encara menys seguint un compàs. Però per Festa Major ballava tota la nit. Quan la seva dona es cansava, ballava amb les veïnes. No li importaven les dones, li importava el ball. I suava, i tenia un tacte humit i feia olor de senglar i de colònia d’home.

En Vicenç Ballador, pagès i caçador, li va donar una bossa d’estricnina, que era una pols blanca. N’hi va cobrar quinze euros i li va dir que abans les dones la prenien per avortar. També va dir que si volia li podia abatre la bèstia amb l’escopeta. En Lluís va contestar que preferia el verí, i el pagès i caçador va fer que sí amb el cap i li va donar la mà. Era un home rústec, que havia perdut dos dits en un accident al camp i que tenia un fill de deu anys, que també es deia Vicenç i que ja havia matat el seu primer cabirol. Es va tocar la gorra en senyal de comiat i va pujar al cotxe.

Al vespre en Lluís va fer una bola, vermella i compacta, de carn picada. La Victòria banyava l’Ada i en Quim. La Nàdia era a bàsquet i l’anaven a buscar a les nou. Al mig de la carn hi va posar la meitat de pols blanca. Va abocar la resta d’estricnina en un pot de vidre i la va guardar al rebost. Bé. Quan va sortir al jardí i va deixar la bola de carn sota el roure, semblava una pilota per al caldo.

Aquella nit, estirat al costat de la Victòria, que dormia a les fosques, en Lluís es va imaginar el gorjablanc ben lluny, enfilat als arbres d’altres pobles, sobre teules desiguals, marrons i grogues, de masies. Lluny de les teulades vermelles, rectes i brillants de les cases de la urbanització de Sorrabonica, lluny dels jardins i les piscines i les parets noves i primes. I va pensar en la bola de carn, sola, sota el roure. I va pensar en el gos dels Hernández, que vivien tres cases més enllà. El va veure que la trobava, excitat. Que en menjava, movent aquella cua dues vegades més llarga que les seves potes diminutes. Que es moria, cargolat. Després, va veure una munió de gats salvatges. Gats salvatges que feien un festí amb la bola de carn. Estripant-la i roncant-se els uns als altres, com lleons, menjant-se-la cadascun al seu racó. Tots morts. El jardí, un escampall de gats morts i carn picada. També va veure en Quim que trobava la bola. No se la menjava, només l’agafava i l’obria encuriosit. Els ditets empastifats de carn picada i de pols blanca sostenint l’entrepà del berenar.

A les dues de la matinada en Lluís es va aixecar procurant no despertar la seva dona i va sortir al jardí. Amb la llanterna a la mà va buscar la bola de carn. La va trobar intacta, sota el roure. La va agafar i la va entrar a casa. Se la va mirar a la llum del fluorescent de la cuina i va imaginar-se en Vicenç Ballador. En Vicenç Ballador pensant que en Lluís era un covard. Que aquesta era una d’aquelles situacions en què es demostra qui és i qui no és de pagès. Qui està curtit i qui sap què s’ha de fer. Va pensar que hauria de mentir-li. Dir que el gorjablanc s’havia menjat la bola però no s’havia mort. Insinuar que potser els gats salvatges se l’havien menjat. Demanar-li que l’abatés amb l’escopeta. Aleshores, va anar fins al lavabo i va llançar la bola al vàter.

Abans de ficar-se al llit es va rentar les mans. I se les va olorar. Feien olor de sabó i carn crua. De botifarra crua. Rosa i blanquinosa. La mare de la Victòria, quan estava viva i coïa botifarra, sempre en tallava una punta abans de posar-la a la paella, l’escampava sobre un tros de pa i se la menjava contenta com si fos una delícia. A en Lluís l’horroritzava, aquella visió. La dona deia que tota la vida, quan mataven porc a casa i feien botifarres i fuets, a ella li feien tastar la carn picada. Dir si hi faltava sal o pebre. I explicava que li portava bons records, aquell gust. Els pares de la Victòria eren de pagès. Masovers, que havien hagut de marxar de la casa perquè no era seva i era vella, i si la restauraven, els amos volien quedar-s’hi. La mare de la Victòria s’havia mort a poc a poc després d’haver marxat. Com si el trasplantament hagués pogut amb l’arbre. El pare de la Victòria havia aguantat uns quants anys més. Havien estalviat tant, després de dues vides de treballar nit i dia, que l’home havia pagat la meitat de l’entrada a Sorrabonica.

–Victòria, si ho veiés la mare, que ara som els amos.

Aquest és el matí, a fora, llevant-se sobre la teulada, divuit anys després que el gorjablanc marxés a menjar pollets a una altra casa.

I aquesta és la llum que entra per totes les finestres, imparable, com les aranyes. I aquesta és l’Ada, que esmorza. I aquests són els cabells com una castanya de l’Ada, i les pestanyes curtes però denses de l’Ada, i les celles poc corbades, i la cara tan i tan seriosa, i els ulls foscos de pardal, i el nas gran però bonic de falcó, i la boca fina, i el cos llarg i prim, i els peus i les mans immensos i les cames pigades de l’Ada, que s’empassen una torrada. Aquesta és la Victòria que tragina entre la cuina i l’entrada, i s’alegra que la casa estigui plena. I aquest és en Quim a dalt, tancant fort els ulls perquè no hi entri ni un bri de llum que propiciï desvetllar-se i ser devorat per la ressaca.

Aquesta és l’Ada que diu a la Victòria que per fer un retrat acurat i moral del seu personatge necessita seguir-la. I aquesta és la Victòria que pregunta:

–¿Però podrem parlar normal?

–Sí, és clar mama, jo només prendré notes –diu l’Ada.

–¿Prendràs notes sobre el que digui? –demana la Victòria.

–Sobretot sobre el que facis. No faré gens de nosa.

I aquesta és l’Ada que acompanya la Victòria a la perruqueria, i puja al jeep mentre el cotxe ronca i s’engega.

Aquesta és la Josefa Puig, amb un braç enguixat, que explica una història sobre vaques mentre la perruquera li aplica el tint:

–Estàvem passejant tan tranquil·lament –diu–. Era diumenge. Amb el meu gendre i els meus néts, i vaig mirar enlaire i vaig veure una vaca, una vaca, tan tranquil·la, dalt del marge, i jo collint espígol, que ara quan en sento l’olor el cor se m’encongeix, i quan vaig tornar a aixecar els ulls, la vaca es llançava marge avall i em venia al damunt.

–No sabia que les vaques ataquessin persones –diu la perruquera.

–Jo tampoc, fins que la vaig tenir a sobre i em vaig veure morta. És molt grossa, una vaca. El meu home diu que les vaques ja ho tenen això, que si s’espanten o es perden del grup, embogeixen, i podrien matar-te. I és el que li va passar a aquesta. Em va veure, i es deuria sentir amenaçada i em va clavar a terra com una oliva. I m’hauria matat si el meu gendre no hagués trobat una soca i me l’hagués treta de sobre.

–Quina història –diu la Victòria.

I l’Ada, al darrere, pren notes efusivament.

I aquest és el jeep blanc de la Victòria que torna de la perruqueria i aparca sota el sol davant la casa. Aquest és en Loki, exageradament lleig, que es mira, desdenyós, el cotxe des d’una cadira. En Loki, amo i senyor del jardí, i de la seva herba curta i assedegada, i de cadascuna de les cadires blanques i tacades de caques de mosca com pigues, i de cada un dels escarabats i ratolins que gosen creuar-lo. El gat és raquític i groc, només ulls i boca cridanera. Bord com una castanya. Igual de lleig que la seva mare i els seus germans, però blanc i atrevit. Atrevit, perquè de tots els gats és l’únic que es deixa agafar. No és que li agradi, és que no té por. L’Ada s’hi acosta a poc a poc, li porta una mica de gall dindi i l’engrapa enlaire. Després, l’aguanta amb força a la falda perquè no s’escapi. Al cap d’una estona de forcejar i cridar i d’intentar esmunyir-se-li entre les cames, el gat a vegades ronca.

Aquest és en Quim donant-li la idea del nom. Ella li vol posar Préssec perquè és clar. En Quim diu que el gat és tan lleig i tan esquerp que segur que és malvat. Diu que l’han de tractar bé perquè segur que és algú dolent condemnat a ser un gat horrible tota l’eternitat. Diu que és Loki, el germà malvat d’Odín. Diu que segur que Odín l’ha castigat a ser un gat lletgíssim. Diu que està atrapat allà dintre i que per això crida constantment. I a l’Ada li fa gràcia.

I aquest és en Loki que s’enfila a l’ampit de la finestra del menjador, i a les torratxes de la Victòria, i mira com dinen.

I aquesta és la Victòria dues setmanes després que diu:

–Després trauré el gat mort.

–¿Quin gat mort? –pregunta l’Ada.

–Hi ha un gat mort darrere les torratxes, sota el banc. El que es deixava tocar.

–Què? ¿En Loki?

–Oh, això va dir en Quim, que va veure un gos –diu la Victòria.

–Quan?

–Fa dies. En Quim va dir que els gats li van estripar la cara al gos i que llavors va venir un caçador. El gat és al fons de les torratxes, no es veu bé, però jo diria que ha de ser aquell taronja que es deixava tocar –fa la Victòria.

Aquest és el cos d’en Loki ajagut entre les torratxes. Els gats es moren en la intimitat. Aquesta és l’Ada que pensa d’anar a veure’l però no hi va. Quan sent la Victòria a fora, mira per la finestra. I aquest és el cos prim, gairebé masculí, com el de l’Ada, de la Victòria, apartant les dues torratxes i introduint la pala horitzontalment. La mitja cabellera grisa i fosca sacsejant-se amb el moviment, els ulls negres i petits, concentrats i seriosos. Quan l’aixeca, el gat sembla de peluix. Tot envoltat de molt de pèl caigut. El cap entre les potes del davant, com si dormís. El pèl opac, com si l’haguessin dissecat malament.

Aquesta és la pala, que es clava a la terra fosca del final de l’hort. Aquesta és la terra fosca, que fa espai per deixar cabre el cos del gat mort. I aquesta és la Victòria que aplana la terra cometent una il·legalitat:

ARTÍCULO 10. ZONAS DE ESPARCIMIENTO Y ENTERRAMIENTO. Los Ayuntamientos habilitarán [...] lugares destinados a enterrar animales muertos o sistemas para la destrucción de cadáveres.

UN BON PAGÈS TENIA UN GOS

El dia que es va enganxar la mà dreta a la màquina cossetxadora feia molta calor. Una calor d’aquelles que et fa moure barroerament, que no et deixa mirar més amunt de les celles, molles i plenes de pols, i que atia els cordills, com serps, i els entortolliga a les ganivetes.

Va perdre el dit petit i l’anular de la mà dreta, i li van quedar tres dits i una cicatriu bastant ben curada que semblava la pota d’un ocell. De dintre la ferralla no en van treure ni una ungla sencera, però podia continuar treballant i passaven coses pitjors, molt pitjors.

El dia que va trobar la bomba també feia molta calor. Com si a mig juliol haguessin tapat els camps amb una manta. Quan va sentir l’estrebada va parar el tractor, va aixecar l’arada, el va apartar quatre o cinc metres enllà i va baixar. Primer li va costar molt veure què era, perquè estava tota arrebossada de terrossos. Però quan el va tocar i va fregar-li la terra, va pensar que probablement era un morter de la Guerra Civil. I li va fer força gràcia, perquè ell, de la Guerra Civil, el màxim que s’havia trobat eren monedes enterrades en torratxes. El va agafar amb molta cura per treure’l del mig, i va pensar que aquella bèstia devia pesar almenys vint-i-cinc quilos. Un gos de vint-i-cinc quilos és massa poca cosa per sobreviure a pagès. S’havia fet un fart d’enterrar bèsties petaneres i massa petites a darrere la granja. En una esplanada bonica, plena de farigola. Els havien matat gossos més grossos, o cotxes, o malalties insignificants. A pagès s’han de tenir gossos grossos i soferts, pastors alemanys o mastins, gossos que udolin a la lluna i siguin capaços d’encarar-se a un porc senglar. Quan s’havia mort en Taques, havia hagut de demanar ajuda al seu germà per enterrar-lo. Primer per cavar el forat, ample i fondo, i després per arrossegar-hi el pobre animal. Aquell mastí pesava almenys setanta quilos i era tan gros com un vedell, i l’acompanyava cada dia a la granja i l’esperava sota la figuera, i si hi havia nens, o vells, o veïns, o animals porucs, era tan respectuós que seia.

Ara estava prohibit enterrar els gossos a casa. Els havies de llençar al contenidor dels cadàvers. A l’estiu havia vist els nens córrer a amagar-se dins de casa, o enfonsar el cap a la bassa compulsivament, per no sentir l’olor de carronya quan venia el camió a recollir els animals morts del contenidor. El camioner saludava des de la distància amb una mà o un cop de cap. Mai no baixava, ni parava més estona de la necessària, i era d’agrair, perquè l’home carretejava la mort al darrere. I no una idea abstracta i higiènica de mort, res d’una figura amb dalla, polida i negra. Carretejava tota la pudor de carnús que fa la mort, infecta i abusiva, àcida i calenta, irrompent narius endintre. A en Vicenç Ballador li despertava certa curiositat, aquell senyor. Pensava que devia ser difícil estimar algú que sempre fes tanta pudor de carnús. ¿Com no havia de quedar-li, a aquell pobre individu, pudor de carn putrefacta sota les ungles o al cuir cabellut, per més que rasqués a la dutxa? I se l’imaginava en una escala de veïns on, instintivament, després de set milions d’anys d’evolució, tothom evitava compartir l’ascensor amb ell.

Però de tota manera era terrible que no et deixessin enterrar els gossos o gats a casa, i poder explicar als teus fills on eren, i que tinguessin un lloc, i una mata de farigola a sobre. Encara que tothom fes el que hagués de fer, encara que tothom que tingués un tros de terra enterrés els animals estimats igualment, així i tot, era una irreverència. Ficar-se a casa els altres a dir-los què han de fer. Com també era terrible tenir un gos gros, un gos de pagès vertaderament preparat per sobreviure, un gos nascut per córrer molt, i ser lliure, i viure al camp; i haver-lo de fermar tota la vida. Perquè això era una altra cosa que ja tampoc podies fer; tenir els gossos desfermats i que t’esperessin sota la figuera.

Va deixar la bomba de manera estable en un marge i va tornar al tractor. Els tractors amb ràdio i aire condicionat havien sigut pràcticament l’invent del segle. En Vicenç Ballador no mirava mai pel·lícules de la Guerra Civil. Ni de la Guerra Civil, ni de camps de concentració, ni de nens amb càncer. Va fer marxa enrere, va clavar l’arada allà on l’havia aixecat i va continuar.

Quan era petit, en aquella casa tan humida i plena de goteres que només et podies estar a la cuina, i encara els ossos se’t podrien igualment, una tieta àvia del seu pare, mig cega i que sempre cosia mitjons, li explicava l’única història divertida de la guerra que havia sentit mai; com el seu avi s’havia estalviat d’anar-hi. S’havia amagat amb son germà sota una vaca. Quan havien vist que les coses anirien maldades, havien cavat un forat sota la cort de les vaques, i llavors s’hi havien ficat, i les dones i l’avi havien posat un tauló gruixut a sobre, i fems i palla i, per últim, vaques. I quan els havien vingut a buscar no els havien trobat, i s’hi havien jugat un afusellament però estalviat la guerra. La tieta deia: «Els homes morts només donen menjar al pam de terra on són enterrats», i quan el cap va començar a marxar-li, reia sola que semblava una hiena.

Quan va haver acabat de llaurar, va trucar a la policia. No tenia tot el dia per esperar-los, però va anar fins a casa, va agafar aigua i va seure al porxo de cara al camp.

Una vegada els nens havien corregut a buscar-lo perquè havien trobat un cadàver. En Vicenç petit portava una mandíbula a la mà i la Marta el seguia darrere. En Vicenç pare havia agafat l’os sec i gris, l’havia examinat, i havia matat l’aventura detectivesca dient-los que era un os de xai. Ara, la Marta acabava veterinària, i en Vicenç fill feia classes de música i tocava la bateria en un grup que només cridaven però que es veu que eren bons, i havien fet gira per Anglaterra, i es feien dir John Deere, que era la marca del seu tractor. Això del John Deere el feia sentir bastant orgullós.

Aleshores van aparèixer els Mossos. Li van donar la mà. A la gent sempre li xocava una mica encaixar-li la mà amb tres dits. Els va acompanyar fins on havia deixat la bomba, i la van custodiar fins que van arribar els artificiers. Va tornar a casa, va agafar un quinto fresc de la nevera i es va tornar a asseure al porxo de cara a la policia. Va pensar que a hores d’ara ja esperaria la Mercè per dinar i que a la tarda no podria pas tornar al camp, perquè aquelles crestes duien temporal. Va fer un glop llarg amb molt gust d’ordi i va mirar com els artificiers s’acostaven a la bomba amb els seus vestits d’astronauta i com el seu camp semblava una pel·lícula d’en Van Damme o d’en Seagal. I va riure sol, de cop, de pensar en la cara que haurien fet si l’haguessin vist a ell carretejar el morter com un gos mort.

Aquest és en Vicenç Ballador fill que pregunta a l’Ada si encara no se l’ha fotut, i aquesta és l’Ada que contesta:

–El meu únic accident seriós va ser el dia que el teu pare ens va atropellar amb el tractor. –En Vicenç riu i l’Ada maniobra magistralment i aparca.

Aquests són l’Ada i en Vicenç asseguts en un bar deu minuts després. L’Ada fa picar les dues ampolles:

–Txin-txin. A Anglaterra tothom brinda abans de beure. És de mala educació beure sense brindar.

–¿Com es brinda? –pregunta ell.

–Cheers.

–Cheers. Deu haver sigut guai.

–Sí, molt guai.

Aquests són la Sílvia i en Gil que arriben i seuen amb ells sense demanar permís. Aquesta és la Sílvia que diu a l’orella de l’Ada:

–Digue’m que no –i l’Ada que respon:

–No.

I aquest és en Gil, mentrestant, explicant que l’home que toca havia sigut teloner de Leonard Cohen. Aquest és Nick Garrie dalt de l’escenari, amb seixanta anys i la veu ronca, i amb la guitarra sobre els genolls, que sembla un nen entre els seus braços i cames. En Vicenç diu:

–És com un ós en una cova.

I Nick Garrie demana un gintònic a l’aire i explica que quan es va casar i va tenir fills va deixar la música i que llavors quan es va separar, la música va tornar. La gent riu. Li porten el gintònic, diu: «Gracias», en beu un glop, i comença una cançó que fa així: «In every nook and cranny. And I have been everywhere».

I en Vicenç pregunta:

–L’entens?

L’Ada fa que sí i exclama:

–¿Tu com ho fas quan aneu de gira?! –I en Vicenç diu:

–Només va ser un cop, i jo no parlava.

Aquest és Nick Garrie, després del concert, que beu i fuma a fora. Aquesta és la Sílvia que se’l mira a través de la porta de vidre i repeteix per quarta vegada que haurien d’anar a dir-li alguna cosa. Però l’Ada no en té ganes i es veu que l’home sobreviu bé sol al carrer. I aquest és en Vicenç fill que diu a l’Ada que ja no viu a la granja amb els seus pares i que, si vol, li ensenya el pis nou.

Quan surten, la Sílvia repeteix:

–Digue’m que no. –I l’Ada respon:

–No, només m’ensenya el pis nou.

I aquests són l’Ada i en Vicenç, vint-i-pocs minuts després, jaient vestits al sofà d’ell amb les cames cargolades. L’Ada li té el cap agafat i li acaricia els cabells densos enrere.

–No vaig dir mai que fos dolent –diu en Vicenç.

–Vas dir que tenia els mugrons com galetes –exclama l’Ada, i ell s’incorpora i es repenja sobre un colze.

–Déu meu, però si tens els pits més bonics que he vist mai.

I amb el braç esquerre, que li queda lliure, li acaricia el pit dret molt delicadament. Es fan uns quants petons. Ell canta:

–Kiss me in the nose –i para–. ¿Boca és nose?

Ella diu:

–No, nose és nas, boca és mouth.

–Kiss me in the mouth, baby, sexy, lady.

L’Ada riu i es col·loca sobre ell, i en Vicenç li fica els braços sota la samarreta, els estira amunt, ràpid, i abans que ella oposi qualsevol tipus de resistència, murmura:

–Pell amb pell, pell amb pell.

Aquest és en Vicenç que es treu el jersei. Aquest és el coll gruixut, destapat, d’en Vicenç, sota la barba vermellosa. I aquests són els ulls, del mateix color que la barba, que es miren l’Ada, i els braços i les espatlles amples, i el nas ample i el front ample i les orelles amples, prou separades del crani perquè a l’hivern se li refredin de pressa. I aquestes són les pells de les panxes tocant-se i estremint els cossos. I aquests són l’Ada i en Vicenç que es fiquen les llengües a les boques. Ell li prem l’erecció entre les cames. Ella es cargola damunt la seva cara i es mou suaument amunt i avall, i pensa que és sorprenent que les mans recordin tantes coses. En Vicenç es treu sol els pantalons, com un toro de fira, vigilant de no fer-la caure, i l’Ada es descorda els sostenidors i els deixa sobre la tauleta, mantenint-se sobre el cos d’ell, pràcticament sense tocar el sofà, com si en Vicenç fos una barca.

Al cap d’una estona ell diu:

–Hauria sigut patètic casar-se amb una filòloga anglesa i no saber ni com es diu boca. ¿Com es deia?

L’Ada pensa «casar-se» i contesta:

–Mouth.

I fan l’amor.

Aquesta és l’Ada que torna a casa i passa per davant de Can Ballador, la granja dels pares d’en Vicenç, redueix i es mira des del camí les parets fosques i el porxo i les finestres blaves i l’hort i el tractor i l’era a les fosques.

I aquesta és l’Ada, a casa, sense son, que escolta Nick Garrie a YouTube. «In every nook and cranny. And I’ve been everywhere». Sota el vídeo hi ha uns quants comentaris. El primer comentari de la llista és de fa dos anys, d’una tal Jessica S. i diu:

Aquest home era professor a la meva escola i és el professor de francès més brutal que he tingut mai. Ens ensenyava a la classe totes les seves cançons i sempre em recordaré d’ell xxxxxxxxxx Si llegeix això, monsieur Nick, sóc la Jess de Langley Manor, si se’n recorda xx

I mentrestant, a casa de l’Ada, monsieur Nick canta: «A tots els racons, he estat a tot arreu, i no n’he trobat enlloc, d’amor per compartir, lai-lai-lai-lailailai, d’amor per compartir».

I l’Ada s’imagina la Jessica S.

La Jessica S. que escolta Nick Garrie de tant en tant. Algunes nits que no pot dormir, com aquesta.

Aquesta és la Jessica S. que posa els discos de Nick Garrie quan té ganes de sentir-se una mica melancòlica. Quan fa tres dies que no surt el sol al seu racó d’Anglaterra rural, verd i gris. Quan té ganes de recordar els dies de Langley Manor. Els cigarros darrere el gimnàs. El vodka barat. La felicitat perquè sí. Posant els CDs de Monsieur Nick al llarg dels anys. Quan en té setze, i disset, i després quan en té vint, i vint-i-tres, i vint-i-cinc, i vint-i-set. Quan es nota d’un vidre prou gruixut per contenir els records i, en el pitjor dels casos, les llàgrimes.

Aquesta és la Jessica S. La Jessica S. que té els cabells d’un ros que sembla taronja, gruixuts i estirats i llargs, i la cara rodona i suaument tacada de pigues clares, i les celles i les pestanyes tan suaus que ha de pintar-se-les, i els ulls com un got d’aigua. I aquesta és la Jessica S. que canta: «She played the harp outside some eastern station, with faraway travelling eyes that cried, she sang lai lailai, she sang lai lailai» mentre posa una rentadora i pensa en la Vera.

Aquesta és la Vera. La Vera, que podia parlar portuguès perquè els seus avis eren de Moçambic. La Vera, que ballava millor que ningú, que duia trenes que la seva mare trigava tota una nit a fer-li, que reia fort ensenyant totes les dents, i que quan volia alguna cosa de tu et mirava amb cara de gat. I aquests són, a Moçambic, els fills dels fills dels fills dels fills dels fills dels mosquits, que una nit que la Vera i la seva germana Monde, de vacances, van emborratxar-se a la terrassa, sense posar-se protector antimosquits, van picar-les i els van encomanar malària. Va ser una malària de tres creus per a la Monde i de quatre creus per a la Vera. A Moçambic la malària es mesura en creus:

+++++ cinco cruzes

++++ quatro cruzes

+++ três cruzes

++ duas cruzes

+ uma cruz

O número de cruzes indica o nível de gravidade da doença, desde 5 até 1 (o mais grave).

I la Monde va haver d’anar a l’hospital, i la Vera es va quedar a casa de les seves tietes a passar-la. I aquest és el pare de la Monde i de la Vera, que en una altra ocasió va agafar una malària d’una creu. I es van pensar que es moriria. Però no.

I aquest és el primer dia de tots els dies que vindrien després. Aquestes són la Jessica i la Vera que troben un gat. Un gat suau, del mateix color que el quitrà. El gat més flonjo i fi que ningú hagi trobat mai. I aquest és el gat cargolant-se i roncant sota la mà de la Jessica, mentre la Vera riu, i la Jessica exclama:

–Anem. Me l’emporto.

I la Vera pregunta:

–¿Robaràs un gat?

I la Jessica l’aixeca i contesta:

–Vull un gat. –I fa dues passes i afegeix:– És suau com farina.