Buch lesen: "Els modificadors intraoracionals i interoracionals"
ELS MODIFICADORS
INTRAORACIONALS
I INTERORACIONALS
BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANADirigida per A. Ferrando i A. López García
ELS MODIFICADORSINTRAORACIONALSI INTERORACIONALS
R. MORANT I E. SERRA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
I.S.B.N.: 978-84-370-9394-9
Dipòsit legal: V-553-1987
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomàs Burgos
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana naix de la col·laboració que exigeixen les necessitats més peremptòries. Hi ha un tipus d’obres que ningú no ofereix als editors, i són aquests els qui —contràriament al que sol passar en el camp de la bibliografia científica— les demanen als autors. Una tesi doctoral s’ocupa generalment de qüestions massa específiques perquè el públic culte hi puga estar interessat: editar-les representa, quasi sempre, un favor que l’editorial presta a la ciència i a l’autor. En l’altre extrem, un manual redunda en benefici d’autor i editor, i, si les expectatives són favorables, l’acord de publicar-lo se sanciona ràpidament.
Però, ¿què en direm de les obres de consulta, de les col·leccions que desenvolupen el ventall temàtic d’una disciplina científica amb un criteri unitari per a totes i cada una de les qüestions abordades? Els autors d’aquest tipus de treballs no són lliures: l’editorial els imposa un límit d’extensió, l’exigència de tractar l’estat de la qüestió, i fins i tot una línia expositiva unificada. L’editor tampoc no se sent còmode amb el projecte: d’una banda, encarar-s’hi implica el compromís implícit —i, en el nostre cas, explícit— d’esgotar la matèria, de fer que tots els temes projectats es publiquen amb la qualitat científica i dins els terminis previstos; d’altra banda, es veu obligat de bestreta a renunciar a la mera pruïja de la rendibilitat per mor de la necessitat social que l’ha motivat. No és, doncs, estrany que aquest tipus de col·leccions siga poc freqüent en el panorama editorial.
La Biblioteca Lingüística Catalana, promoguda pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, realitza així una funció que, probablement, només un organisme d’aquesta naturalesa pot mamprendre. És obvi que el panorama bibliogràfic de la llengua catalana disposa de monografies substancioses i gramàtiques excel·lents, però manca d’una colec·ció com la que ara ens proposem publicar. Quan un lector culte, un professor de Batxillerat o d’EGB, o un alumne de Filologia vulga conèixer de forma ordenada i comprensible tot allò que s’ha escrit sobre lingüística o filologia catalana, és probable que no sàpia on trobar-ho: si acudeix a les gramàtiques s’adonarà que són excessivament generals i que, endemés, cada una està orientada en un determinat sentit —normatiu, generativista, estructuralista, etc—, i no dóna compte dels altres. Si escorcolla en les biblioteques se sorpendrà pel fet que uns temes han estat investigats de forma exhaustiva i que altres manquen per complet de referències fiables.
En aquestes circumstàncies, és evident que ens cal una col·lecció amb les següents característiques:
a)Que abrace el conjunt de la Lingüística i la Filologia catalanes, des del nivell fonològic al pragmàtic, passant pel morfològic, el sintàctic i el semàntic, i no només des de la perspectiva sincrònica sinó també des de la diacrònica.
b)Que presente l’estat de la qüestió de cada tema estudiat, i no únicament la perspectiva de l’autor.
c)Que el nivell expositiu procure conjuminar les exigències de la cientificitat amb la màxima claredat i senzillesa.
En altres dominis lingüístics la idea fou mampresa fa anys i amb un èxit ben notable: la sèrie Textbooks in Linguistics de Cambridge University Press dedica volums específics a l’aspecte verbal, a la formació dels mots, a la dialectologia, a la fonètica acústica, etc; la col·lecció Que-sais-je? de Presses Universitaires de France en la seua sèrie blava (filologia) aborda estudis sobre sintaxi del francés, l’argot, l’etimologia, el «patois», el francés antic, etc.
La Biblioteca Lingüística Catalana s’ha proposat d’omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes —sobre l’adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.— agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n’ha dit, des d’una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d’aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d’una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s’hi veuria facilitat: en un moment en què l’ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d’aquesta col·lecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una verdadera necessitat social.
Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la col·laboració d’investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç, intel·lectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l’estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se’ls pot oferir.
València, novembre de 1986
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
PRIMERA PART: ELS MODIFICADORS INTRAORACIONALS
1. L’ADVERBI
1.1. Categories emparentades amb l’adverbi
1.2. Cap a una definició
1.3. Classificacions adverbials
1.4. La nostra hipòtesi
1.4.1. Introducció
1.4.2. Adverbis curts
1.4.3. Adverbis en -ment
1.5. Conclusions
2. LA NEGACIÓ
2.1. La negació en altres ciències no lingüístiques
2.2. La negació lingüística
2.2.1. Fonética, fonologia i negació
2.2.2. La negació morfològica
2.2.3. La negació semàntica
2.2.4. La negació pragmàtica
2.2.5. La negació sintàctica
2.2.5.1. Revisió crítica de les distintes escoles
2.2.5.2. De la negació en català
2.3. Conclusions
SEGONA PART: ELS MODIFICADORS INTERORACIONALS: LES CONJUNCIONS
LES CONJUNCIONS
BIBLIOGRAFIA
Els modificadorsintraoracionals:els adverbis i la negació
Ricard Morant i Marco
«A Elvira Morant Climent,que mai no em negà res»
Ricard Morant
ELS MODIFICADORS INTRAORACIONALS: ELS ADVERBIS I LA NEGACIÓ1
En aquest treball ens proposem estudiar dues categories especialment problemàtiques. Ens referim a l’adverbi i a la negació, l’un considerat pels gramàtics una mena de calaix de sastre, l’altra, la història d’una absència.
El nostre desig consisteix a fer l’anàlisi independent d’aquests elements, que tradicionalment apareixen inclosos dins l’apartat de l’adverbi.
Per aconseguir aquest objectiu seguirem l’esquema següent:
1. L’adverbi
1.1. Categories emparentades amb l’adverbi
1.2. Cap a una definició
1.3. Classificacions adverbials
1.4. La nostra hipòtesi
1.4.1. Introducció
1.4.2. Adverbis curts
1.4.3. Adverbis en -ment
1.5. Conclusions
2. La negació
2.1. La negació en altres ciències no lingüístiques
2.2. La negació lingüística
2.2.1. Fonètica, fonologia i negació
2.2.2. La negació morfològica
2.2.3. La negació semàntica
2.2.4. La negació pragmàtica
2.2.5. La negació sintàctica
2.2.5.1. Revisió crítica de les distintes escoles
2.2.5.2. De la negació en català
2.3. Conclusions
1. L’ADVERBI
Etimològicament aquest mot procedeix del llatí ADVERBIUM, de AD (junt a) i VERBUM (verb, paraula) ja que sintàcticament s’associa sobretot amb el verb; així ho reconeix, per exemple, Carles Salvador (1951:145) quan ens diu que «l’adverbi modifica i determina la significació del verb».
Els problemes plantejats per aquesta categoria2 no són pocs; a grans trets es poden resumir en els punts següents:
- la gran varietat de termes que s’hi inclouen. Dins aquesta classe trobem paraules tan distintes com: ací, no, bé, evidentment i d’altres.
Ací no hi ha ningú.
Els que s’alçaren ahir per la nit ho feren bé.
Evidentment, em gitaré a les quatre del matí.
Tots aquests mots els podríem reunir en una frase:
Ací, evidentment, no expliquen bé la lliçó.
- l’enorme diferència formal entre els mots agrupats al voltant d’aquesta categoria, on trobem adverbis curts, adverbis en -ment, locucions adverbials, mots no derivats d’adjectius:
- la diversitat funcional, ja que a més dels adverbis modificadors del verb, de l’adverbi, en descobrim d’altres que determinen tota la frase:
Si revisem, però, les gramàtiques catalanes, no pareix que l’adverbi en siga l’ovella negra. Si fullegem, per exemple, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador, la Gramàtica Catalana de Badia o el Curs mitjà de Gramàtica catalana de Valor, ens adonarem que una de les huit parts en què divideixen l’oració correspon a l’adverbi:
Categories Variables.
- Nom.
- Article.
- Adjectiu.
- Pronom.
- Verb.
Categories Invariables
- Adverbi.
- Preposició.
- Conjunció.
Per tant, l’adverbi ha estat estudiat com una part invariable de la frase en relació amb la preposició i amb la conjunció i també, a continuació ho demostrarem, amb l’adjectiu, el pronom i una forma verbal, el gerundi.
1.1. CATEGORIES EMPARENTADES AMB L’ADVERBI
Acabem de defensar el parentesc entre l’adverbi i els seus germans, l’adjectiu, que alguns han considerat pare dels modificadors adverbials, la conjunció, de vegades representada per algun adverbi, la preposició, capaç de substituir juntament amb un mot, quasi totes les formes adverbials, el pronom i el gerundi, lligats amb els adverbis pronominals i amb els adverbis de manera respectivament, des d’un punt de vista funcional.
Els lligams adjectiu-adverbi han estat assenyalats per nombrosos lingüistes, entre els quals triem Fabra com a representant:
«Així com per mitjà dels adjectius fem distincions com paper blanc, paper negre etc, així mateix per mitjà d’aquests adverbis fem distincions com caminar lentament, caminar ràpidament, etc. I de fet, la immensa majoria dels adverbis de manera són mots derivats d’adjectius: d’un caminar (nom) diem que és lent, ràpid, d’un que camina (verb) diem que ho fa lentament, ràpidament»
(Fabra 1968:81).
Segons Fabra, la relació entre les dues categories és doble: per una part les uneix la funció desenvolupada per cadascuna, per l’altra l’origen.
Pel que fa a l’ofici de l’adjectiu i dels adverbis, s’ha estimat que és paral·lel, puix un fa respecte al verb, el mateix que l’altre respecte al substantiu. Així Galichet (1947) sosté que «l’adverb est l’adjectif du verbe» i compara els adverbis de manera, per a Fabra els vertaders adverbis, amb els adjectius qualificatius.
Pel que fa a l’origen, hi ha autors, i Moignet (1963) n’és un, que volen generar l’adverbi a partir de l’adjectiu segons el gràfic:
Nosaltres no sostenim aquesta teoria perquè:
a) Ni de tots els adjectius es deriven adverbis.
Adj > Adv: prudent > prudentment.
Adj > Φ: blava > *blavament.
b) Ni tots els adverbis equivalen a locuciones adjectives:
S’ho comprà ràpidament
S’ho comprà de forma ràpida
però
Anna ho dibuixà terriblement mal.
* Anna ho dibuixà de forma terrible mal.
c) A més a més, la transformació de l’adjectiu en adverbi comporta la pèrdua de quasi totes les accepcions del primer. Per exemple lliure, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, té sis accepcions com a adjectiu, i tan sols una com a adverbi.
Tot el que acabem de dir no nega que el procés adverbial s’haja desenvolupat així:
1er Una oració ràpida.
L’adjectiu concorda amb gènere i nombre amb el substantiu.
2a Les paelles les fem ràpides.
És un adjectiu, complement predicatiu, que concorda amb el substantiu i també està relacionat amb el verb.
3a Maria parla ràpid.
Ens topem amb una predicació adverbial; la prova més clara i convincent ens la dóna la invariabilitat de ràpid.
4a La paella es farà ràpidament.
Ràpidament pertany als adverbis formats per sufixació.
De la conjunció ens crida l’atenció, l’habilitació de certs adverbis per a funcionar com a partícules conjuntives. Aquest és el cas d’altrament.
Segur que vindrà, altrament 
no m’ho hauria dit.
La meua amiga actua 
que jo.
També es constitueixen locucions conjuntives amb adverbis seguits de que, com bé que:
Teresa no es troba 
Bé que estiguen malalts, no es priven de res.
Pel que fa a la preposició, hem d’exposar la idea d’alguna gramàtica, en aquest cas, la de Port Royal, segons la qual tot adverbi equival a un complement compost d’una preposició i un nom. Els modificadors adverbials tindrien un paper molt especial, consistent a expressar en una paraula el que hem pensat en dues. Per tant, segons aquesta gramàtica, l’adverbi constitueix un mitjà d’economia lingüística. En fermes generativistes, traduiríem tot el que hem dit asseverant que, l’adverbi sols apareix en l’estructura superficial, com a resultat d’un conjunt de transformacions que ha sofert un sintagma preposicional de l’estructura profunda.
Gram. Port Royal: Adverbi = Prep + Subst.
Gram. Generativa.
El problema més greu que descobrim consisteix en el fet que no podem descompondre tots els adverbis en prep + subst:
Maria 
vindrà.
Definitivament = amb + quin substantiu?
Hi ha un grup d’adverbis denominats pronominals, el nom dels quals respon a llur capacitat per a funcionar com a pronoms. Badia, per exemple, reconeix l’existència d’adverbis pronominals de lloc: ací, aquí, hi, etc, i d’adverbis pronominals de temps: avui, demà, despús-demà, etc. Nosaltres no som partidaris d’aquesta classificació, perquè estimem, i després ho comentarem més detingudament, que les partícules ací, aquí, demà, etc, són deíctics.
L’última relació a explicar, és l’establerta entre el gerundi i l’adverbi de manera, els dos coincideixen funcionalment:
equival a la frase:
o també a:
Andrea vingué en avió.
Siga com siga, tant el gerundi com l’adverbi de manera, responen a la pregunta com? i modifiquen el verb, expressant la forma en què s’ha produït l’acció verbal a què es refereixen.
1.2. CAP A UNA DEFINICIÓ
Ací analitzarem la definició d’adverbi d’un clàssic del nostre segle, Jespersen (1924); a continuació revisarem la que donen normalment les gramàtiques catalanes, per a concloure amb la nostra proposta.
És molt interessant el reagrupament de les paraules, segons Jespersen, en primàries, secundàries i terciàries. Les primàries, els substantius, no determinen cap paraula i són determinats per altres, les secundàries, els adjectius i els verbs, que al seu torn modifiquen altres i poden ser modificats; les terciàries, els adverbis; aquests darrers determinen altres paraules però no poden ser determinats per cap.
Esquemàticament, doncs, tindríem:
Aquest seria el paper desenvolupat normalment per aquestes categories. Així i tot, Jespersen admet que la correspondència no és completa.
L’exposició de Jespersen ens demostra alguns trets de l’adverbi, «modificador que no pot ser modificat per altres, però sí per ell mateix». La definició a les gramàtiques catalanes és quasi la mateixa; agafem, per exemple, la de Valor:
«L’adverbi és la categoria invariable que té per funció principal modificar el verb. Pot modificar també certs adjectius i tot altres adverbis» (Valor 1977:164).
Dues deficiències s’hi descobreixen de seguida:
a) «l’adverbi és la categoria invariable»: encara que Valor reconeix l’existència d’adverbis que admeten sufixos diminutius (tardet, propet), i l’intensiu -íssim (llunyíssim, claríssimament), després a la plana 175, qualifica el terme tot-a, tots, totes com a adverbi de manera sense explicar per què.
b) «modifica el verb, l’adjeotiu i l’adverbi», i també el substantiu i l’oració.
Per tot això, nosaltres ens basem en un concepte d’adverbi definit pels següents trets:
a) Els modificadors adverbials determinen la relació establerta entre el predicat i qualsevol dels seus arguments. Neguem, per tant, l’esquema clàssic:
i propugnen:
b) L’adverbi no sempre funciona com una categoria opcional:
* L’examen em va eixir
L’examen em va eixir bé.
De vegades, doncs, la gramaticalitat de la frase depén de l’adverbi.
c) Els adverbis en -ment no es poden situar lliurement en qualsevol frase, ja que s’estableixen una sèrie de restriccions, entre l’adverbi i els sintagmes nominals que depenen del verb.
d) El lloc de l’adverbi no és indiferent sinó significatiu en nombroses ocasions, perquè comporta un canvi de valor:
a) Intensiu
Maria cantà terriblement mal.
b) De manera
Plovia terriblement.
Fixats els pressupòsits de partida, farem una breu revisió de les classificacions adverbials.
1.3. CLASSIFICACIONS ADVERBIALS
Els lingüistes han ordenat de múltiples maneres els modificadors adverbials. Els punts de vista adoptats són, en general, els següents:
Semàntic
Aquest criteri ha estat emprat habitualment per les gramàtiques catalanes; la de Carles Salvador (1951), Badia (1962) i Valor (1977), distingeixen, així, els següents tipus d’adverbi:
A. de lloc
A. de temps.
A. de manera.
A. de quantitat
A. d’ordre
A. d’afirmació
A. de negació
A. de dubte.
Estadístic
Seguit per Galichet (1947) quan distribueix els adverbis francesos en:
a) A. forts: sempre s’identifiquen com a adverbis. És el cas de les paraules acabades en -ment.
b) A. ocasionals: sols en algunes ocasions funcionen de forma adverbial. Això és el que ocorre amb certs adjectius.
c) Formes adverbials atenuades. Són una espècie mixta, com oú, que és adverbi i conjunció simultàniament.
Funcional
Dins d’aquest apartat inclouríem la classificació de la psicomecànica, que reuneix els modificadors adverbials en:
a) Els que afecten un verb.
b) Els que afecten un adjectiu o un adverbi.
c) Els que modifiquen la frase.
Shuan Fan Huang (1975) els agrupa en:
a) Oracionals: determinen l’oració sencera.
b) De sintagma verbal: incideixen sobre qualsevol part de l’oració.
Formal
Marcos Marín (1980) segmenta els adverbis en:
a) Oracionals o proposicionals; no admeten el grau, són els afirmatius, negatius i dubitatius:
Ho va fer malíssimament.
b) Curts: encara que són invariables, vénen de l’adjectiu. Són els acabats en -ment i tota la resta llevat dels esmentats abans.
Distribucional
Jackendoff (1972) adopta per a la selecció adverbial un criteri distribucional. La posició de l’adverbi dins l’enunciat determinarà les classes. Per a ell hi ha tres posicions fonamentals: inicial, auxiliar (entre el subjecte i el verb) i final. La classificació queda així:
a) Adverbis que poden aparèixer en les tres posicions; inicial, auxiliar i final: happily, cleverly, frequently, etc.
b) Els situats en posició incial: naturally, evidently, etc.
c) Els modificadors adverbials que ocupen les posicions auxiliar i final: mortally, easily, etc.
d) Els situats tan sols en posició final: early, more, less, etc.
e) Adverbis que apareixen solament en el lloc de l’auxiliar: hardly, merely, etc.
Tant en anglés com en català els adverbis tenen uns llocs reservats. Per exemple, hi ha adverbis amb una gran mobilitat:
Probablement anirem demà
Anirem probablement demà
Demà probablement anirem
Anirem demà probablement
Demà anirem probablement
però n’hi ha d’altres molt limitats:
Ella estudia massa
*Ella massa estudia
*Massa ella estudia
Acabarem completament els dibuixos
*Completament acabarem els dibuixos.
Mixta
La classificación representant d’aquest apartat és l’oferida per Marcos Marín (1980), basada en criteris formals i funcionals:
a) Adverbis oracionals: afecten tota l’oració i n’indiquen la modalitat. Els integrants són els adverbis d’afirmació, negació i dubte (criteri funcional).
b) Adverbis pronominals: de significat ocasional. Integren aquest grup mots com ací, demà, ahir, etc. (criteri funcional).
c) Adverbis pròpiament dits, els trets dels quals es resumeixen en una significació plena (criteri funcional) i en l’admissió de grau comparatiu i superlatiu (criteri formal): malament, bé, etc.
1.4. LA NOSTRA HIPÒTESI
1.4.1. Introducció
Per finalitzar exposarem la nostra classificació adverbial que rebutja una sèrie de termes qualificats per quasi tots d’adverbis, ens referim a:
a) Les partícules d’afirmació, negació i dubte, que nosaltres no estimem com modificadors adverbials, entre altres raons perquè:
1) Tenen un comportament distribucional distint al de l’adverbi. Si no, en la negació de frase, precedeix sempre el verb, l’adverbi pot ocupar, segons la seua naturalesa, més llocs. El que mai no observem és la presència d’una negació de frase amb un no postverbal:
Ella no ve.
*Ella ve no.
Ella ve molt.
*Ella molt ve.
Ma mare naturalment, vindrà.
Naturalment, ma mare vindrà.
Ma mare vindrà naturalment.
Vindrà naturalment, ma mare.
2) Són categories molt més àmplies que els adverbis, i això ho podem demostrar de seguida.
Sí, no, són substituts el·líptics del predicat, no d’una circumstància atribuïble a un predicat, per tant, el caràcter adverbial (circumstancial) no hi existeix:
.Vindràs demà al matí?
Sí (és a dir, vindré demà al matí).
Ha vingut ton pare de l’hort?
No (no ha vingut de l’hort).
3) La negació no, el dubte potser i l’afirmació sí en una frase, no incideixen pròpiament sobre el verb, sinó que afecten la relació establerta entre un subjecte lògic i un predicat lògic:
A més a més, —ja ho hem assenyalat— sí, potser i no, no admeten el grau, mentre que la resta d’adverbis sí.
Die kostenlose Leseprobe ist beendet.
