Entendre el món

ENTENDRE EL MÓN

 AMB ONZE PENSADORS CONTEMPORANIS

Carles Capdevila

Zygmunt Bauman

John Gray

Ágnes Heller

Alain Touraine

Judith Butler

Saskia Sassen

Jeremy Rifkin

Seyla Benhabib

Richard Sennett

Tzvetan Todorov

George Steiner

A R C À D I A

ÍNDEX

Un viatge lúcid, crític i esperançat per l’interregne

Zygmunt Bauman

John Gray

Ágnes Heller

Alain Touraine

Judith Butlerh

Saskia Sassen

Jeremy Rifkin

Seyla Benhabib

Richard Sennet

Tzvetan Todorov

George Steiner

Agraïments

Carles Capdevila

UN VIATGE LÚCID, CRÍTIC I ESPERANÇAT PER L'INTERREGNE

I un bon dia, la teva feina et regala una hora sencera amb Zygmunt Bauman. Una hora de respostes lúcides i sòlides de la qual surts entusiasmat per la claredat d’idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès.

Descriu un present presidit pel divorci entre el poder (la capacitat de fer coses) i la política (la capacitat de decidir què cal fer). Un món on la política decideix però ha d’esperar la reacció dels mercats. «Cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. L’economia ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control.» I de sobte tot sembla una pel·lícula de terror: «La sobirania és un concepte zombi, és morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol».

Fas moltes entrevistes, però notaràs que les paraules de Bauman et van retornant, configuren un marc de pensament, de sobte entens millor el món. Pagaries perquè a més la saviesa de Bauman t’ajudés a predir el futur. Però et va deixar clar que no. «La futurologia és la gran estafa de l’era contemporània, és la ciència del no-res. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però primer ha d’haver ocorregut.»

Li preguntes on som. «Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat trenta-vuit anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.» I què ens passa, a l’interregne? «La incertesa és greu, les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc.»

Decideixes que per sobreviure a l’interregne t’acostaràs a més pensadors com Bauman. Que miraràs de conversar amb savis contemporanis sobre aquesta transició amb sobirania zombi. Que buscaràs persones lúcides, crítiques i esperançades com ell, perquè la majoria de filòsofs o sociòlegs que aniràs coneixent combinen el pensament crític amb la voluntat de transformar el món, i les seves diagnosis són invitacions a impedir que el temps els doni la raó.

I el viatge et portarà un bon dia en un tren cap a Cambridge, a casa de George Steiner. El plaer immens i intens de conversar amb un savi entre les parets de l’estudi octogonal on ha escrit els seus millors llibres et revifa aquest misteri: per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos el primer cop que les sentissis? Quan revises la transcripció del que et va dir Steiner, et tornen a sobtar sentències que, quan ell les formulava amb aquella calma seva, t’hipnotitzaven per la veritat més que doldre’t per la duresa.

Entendre el món. Aquest és el propòsit, ara que ens desborda la incertesa. Ara que creix l’interès per saber què ens passa, ara que les crisis –l’econòmica, la moral, la de la política– fan créixer els moviments socials, desperten consciències, ens obliguen a fer-nos totes les preguntes incòmodes. Hi ha, esclar, temes recurrents: l’educació, el paper de la filosofia, les creences i les religions, l’impacte de la crisi econòmica, les desigualtats i la pobresa, el potencial de les dones en un nou ordre social, el paper de l’esquerra i la necessitat d’una altra política o el futur d’Europa en el món global.

Benvinguts a un viatge amb onze guies excepcionals, de Bauman a Steiner. Filòsofes com Ágnes Heller, que als vuitanta-cinc anys ha decidit encetar una nova etapa a la seva vida i estudiar a fons Europa. O com Judith Butler, activista del feminisme i la doctrina

queer

 que ara estudia quines morts plorem i quines no en les guerres mediàtiques. Sociòlegs com Alain Touraine, que decreta la mort del món dels rics; o com Richard Sennett, que busca en l’actitud artesanal maneres d’arreglar el món amb les mans. Pensadors com Tzvetan Todorov, que creu que l’ésser humà és perfectible, però necessita un ideal. O com John Gray, que no confia en el progrés moral i considera que la humanitat no té cap poder d’acció col·lectiva. Hi trobareu l’economista Jeremy Rifkin, que creu apassionadament que la generació per sota dels quaranta anys salvarà el planeta amb energies renovables gràcies a les xarxes d’internet; la sociòloga Saskia Sassen, que interrelaciona totes les dinàmiques d’expulsions en el món globalitzat; i la filòsofa d’origen turc Seyla Benhabib, estudiosa de la diversitat i compromesa amb les democràcies europees.

Aquest viatge ens procurarà descripcions carregades de certeses d’un món carregat d’incerteses. Voluntat transformadora, compromís ètic i social. I també pinzellades de sentit de l’humor. Al capdavall, Bauman reivindica la ironia com a eina per agafar distància del que estàs observant; Gray diu que a les persones ens salva la capacitat per riure’ns de l’absurd, i Steiner descriu l’ésser humà com l’únic animal capaç de somriure.

Carles Capdevila

ZYGMUNT BAUMAN

© Xavier Bertral

Zygmunt Bauman (Poznan, 1925) és un sociòleg d’ascendència jueva. Expulsat de la Universitat de Varsòvia el 1968, fa més de quaranta anys que es va establir a la Gran Bretanya i va continuar la seva tasca docent a la Universitat de Leeds, de la qual és professor emèrit. Va formular el concepte de «modernitat líquida» que li va permetre interpretar el caràcter de la vida contemporània dels últims quinze anys. Gairebé tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, i en català algunes de les obres més recents són

Temps líquids

 i

La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?

12 de març del 2013. Fa un any i mig que el vaig conèixer, en una primera entrevista a La Pedrera on em va descriure l’interregne en què vivim. Hem quedat a les nou del matí en punt al

CCCB

, l’endemà d’una conferència seva. Li dic que està en forma, ja que als vuitanta-vuit anys continua publicant llibres i fent ponències, i respon, seriós: «Quina alternativa tinc, quedar-me estirat al llit i anar-me morint?». Espero per si vol afegir-hi alguna cosa, però amb el cap em suplica un canvi de tema.

Diu que estem condemnats a viure uns anys interessants. La condemna indica que fer història no és gens divertit.

No és gens divertit, és dur. Només és interessant. No hi ha receptes, no hi ha senyals, cal experimentar, i això és adequat per a esperits amants del risc, de l’aventura, de l’experimentació. En el fons divideix la societat perquè deixa en inferioritat de condicions la gent que no sap moure’s sense referències.

Aquest és el seu consell per als professors, que experimentin?

Per a un professor està bé experimentar. Els professors han perdut una de les seves funcions més importants, que era la base de la seva autoritat en la història de l’educació. Fins ara el professor era el guardià del coneixement. Si volies coneixement, havies de passar necessàriament per ell. Ara, en canvi, han de competir per aquest rol, perquè el coneixement ve de moltes altres fonts. Internet ofereix l’oportunitat, temptadora i a la vegada enganyosa, d’estar en contacte amb el més nou, amb l’últim.

Vivim instal·lats en la novetat.

Som addictes a les novetats. Quan en una botiga et presenten un nou producte ho fan amb el missatge: «El mateix, però millorat». És una contradicció. Quan surt l’iPhone 5 llencem l’iPhone 4, perquè el 5 deu ser millor que l’anterior. Així és com funciona i per això la situació dels professors és difícil. Un professor s’ha graduat a la seva universitat, potser amb

cum laude

 i tot, però vint o trenta anys enrere. I en tot aquest temps el coneixement ha crescut exponencialment. Tu sospites que t’has quedat enrere i els teus estudiants també ho sospiten. Entren a internet i en un moment troben una teoria nova de la qual no has parlat, perquè simplement has repetit les lliçons de l’any passat. Però l’any passat era un any diferent, i ara torna a ser diferent. I en definitiva, això erosiona els fonaments de l’autoritat dels professors. És molt greu.

I què ha de fer el mestre?

Com a professor has d’atreure els teus estudiants. Has de fer que confiïn en tu. Fa cent anys això passava automàticament i no havies de fer cap esforç, però ara és feina teva. Així que les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals.

Vostè recorda sovint la frase d’Aristòtil «No és possible ser una bona persona si no ets en una bona societat». És possible ser un bon professor si no estem en una bona societat?

És un gran problema. Siguin quines siguin les teves qualitats personals, ets dins d’un sistema. Quan ets part de la universitat, ho ets també dels horaris, de les rutines de promoció, de les avaluacions… Quan escrius un article per a una publicació científica de la universitat, te’l sotmeten a una avaluació d’experts. Sovint se’l miren unes tres persones i es contradiuen entre elles. Aquest és un sistema que actua en contra de la creativitat, la invenció, l’enginy, el coratge i la imaginació, que queden per sota d’altres criteris com ara la seguretat. Si els tres experts llegeixen en l’article alguna cosa nova i desconeguda per a ells, de seguida pensen que és una bogeria i la descarten. I el que es publica al final és molt menys creatiu que l’original que vas enviar.

Tocaria arriscar més.

Ser creatiu vol dir assumir riscos. El benefici d’assumir riscos és que, de vegades, entre vint invents diferents, dos o tres seran formidables i canviaran el món. Però si elimines aquest element de risc i creativitat… Si al principi de la humanitat s’hagués frenat el risc, no estaríem asseguts en aquest edifici, seríem en una cova del paleolític. Sempre hi ha d’haver algú que s’atreveixi a desafiar la saviesa generalment acceptada. La gent que s’hi atreveix sovint és atacada per moltíssimes bandes. Els professors ho pateixen sovint i es veuen obligats a abandonar. M’oblido de les emocions, m’oblido de canviar el món i em quedo amb un únic problema: el fet que he de sobreviure. I això són molt males notícies per a l’educació.

Els joves de països emergents estan més preparats per als temps difícils que no pas els joves europeus?

Els joves europeus estan a la defensiva. Volen defensar el seu lideratge i el seu lloc en la societat; no són optimistes, són a la banda pessimista. Mentrestant, els joves de les economies emergents veuen com cada dia tenen més oportunitats al seu abast. No se senten amenaçats per l’atur, és el benestar de les oportunitats infinites. Igual que els va passar als joves europeus després de la Segona Guerra Mundial. Cada generació superava l’anterior. Els seus pares eren el punt de partida i ells no farien res més que pujar i pujar. Els joves europeus ara tenen la impressió que tindran enormes dificultats per mantenir el que tenien les generacions anteriors. Són estats d’ànim molt diferents. L’optimisme et dóna forces i coratge per actuar, per destacar. Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes tot el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència. Més del 50% dels joves europeus que es van graduar l’any passat estan o bé sense feina o amb feines per sota de les seves expectatives, les seves ambicions i les seves capacitats. I això és molt descoratjador.

Sovint critica que rebem molta informació fragmentada. No creu que moltes de les idees vénen de connectar la informació fragmentada?

Els nostres cervells no s’han desenvolupat en la mateixa mesura que la informació que rebem, no l’hi podem guardar tota. No tenim servidors a la nostra disposició com els ordinadors. Al segle XIX encara hi havia una mena de cànon de cultural general. Tota persona educada havia de conèixer aquest cànon: John Stuart Mill en economia o Charles Darwin en evolució. Tota persona intel·ligent creia que estava obligada a participar en aquests cànons de cultura general… Crec que me n’he anat de la pregunta.

Li deia que potser connectar informació també és ser creatiu.

Quan estava a la universitat vaig veure que els del primer pis no llegien els llibres que llegien els del segon pis, i viceversa. No compartien els coneixements. El coneixement estava dividit en petites parts i cadascú en coneixia una. Ens estem especialitzant i fent-nos cada vegada més i més estrets de mires. És una situació complicada. Els nostres pares fundadors creien en un cos comú de coneixements. Tots disponibles i obligatoris per a la gent educada. Ara pots ser un gran expert en un tema i un complet ignorant en un altre.

Sempre diu que no fa prediccions, però el seu llibre

 Liquid Fear

és de fa set anys i realment ha funcionat com una predicció, la por s’imposa.

Quan estàs analitzant tendències i extrapolant, fas unes deduccions. Si des del moment que fas les deduccions no canvia res, si no fem res, no és estrany que sigui tal com tu ho has dit. Sempre hi ha un 50% de probabilitats, a vegades l’encertes i a vegades no. Robert Merton, un dels grans sociòlegs americans, diu que totes les prediccions o bé són confirmades per elles mateixes o bé són negades per elles mateixes. No m’agrada que el que dic acabi passant, perquè sóc un escriptor més aviat pessimista. Això és com la Bíblia. No volien que la història confirmés el que van predir, volien evitar que passés, volien fer reaccionar la gent perquè actués i prevenir que passés. Així que no estic satisfet que s’hagi acomplert el que he previst.

Potser la por d’ara, de l’atur, de la crisi, és prèvia a una revolució.

La realitat econòmica de la majoria de la gent va començar a ser benestant cap als anys setanta. Començaven a canviar la seva economia, a millorar-la. Després la situació va empitjorar, però fins al 2005 no es va fer clarament visible per dues raons. La primera és que les dones van començar a treballar: a les oficines, a les fàbriques, així que ja no era només un membre qui sostenia la família. La segona és l’abús del crèdit. No tenies diners però anaves tirant de targeta. Era l’època d’«El demà serà millor que l’avui». Estàvem caminant a cegues i, de sobte, quan el crèdit es va col·lapsar i la gent no podia pagar els deutes, van començar a perdre la casa, la feina… De sobte es van adonar que l’economia anava en la direcció equivocada. Abans que això passés la gent era més aviat optimista, em compro una casa per un preu i la vendré pel doble. Però de sobte es van despertar.

I la por va començar a ser de veritat.

Ara veiem el que existia únicament com una por líquida, difusa. Durant el dia érem optimistes, a la nit eren tot malsons, fantasmes i por. I aquestes pors, que només teníem a la nit, el 2007 es van fer realitat. No crec que sigui mèrit meu preveure-ho. Simplement ha passat. Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa. Però no ho fan. És igual que amb el moviment Occupy Wall Street. Tothom ha sabut de la seva presència, excepte Wall Street, que ni tan sols s’ha adonat que estaven ocupats.

Té tornada enrere aquest creixement de la desigualtat?

Les societats són desiguals però en els últims dos-cents anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut que teníem una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç, talent i determinació potser te’n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l’atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida. Als Estats Units quan denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i ha triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.

Estem a prop d’una revolució?

No ho crec. La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de l’era de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Hi havia grans grups que s’unien, la gent creia que el seu destí estava en mans col·lectives. Era l’època d’aixecar-se junts, de l’interès comú i de la idea d’una bona societat, d’un model de bona societat. Era l’hora de fàbriques de solidaritat i també d’utopies. No estem vivint en aquella societat. La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat. El tens? No ho crec. I si el tens més aviat et farà por mostrar-lo, no fos cas que la gent se’n rigués. La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució. Ens cal trobar noves maneres de gestionar aquesta situació caòtica.

Sempre busquem responsables de la crisi. Qui controla el món?

Ningú, ningú. Hi ha un divorci entre poder i política. El poder és la capacitat de fer coses, es limita al que un pot fer i un altre no. La política és la capacitat de decidir quines coses s’haurien de fer i quines s’haurien d’evitar. Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, les que hi ha són a nivell d’estat nació. El poder es mou lliurement a través de totes les fronteres, però les polítiques no. I és hora de canviar això. Ningú sap on anem, estem simplement vagant de manera cega. No confiem en els polítics perquè ells no tenen cap pla, només reaccionen a la crisi.

Manen els mercats.

Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S’ha demostrat que el mercat no és savi i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre.

Encara que sigui un escriptor pessimista, sembla que té un bon sentit de l’humor.

L’humor dels homes penjats. No crec que sigui humor, és ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant. No és humor. A més, dius que sóc pessimista…

Bé, vostè ho ha dit.

Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó. Crec que la majoria ja ho estem fent després del col·lapse del crèdit, sabem que mantenir aquest nivell de consum no és sostenible. La societat occidental sap que la nostra manera de viure no és sostenible. És simplement impossible de gestionar: el planeta no ho pot suportar. Estem consumint, aquí a Occident, la majoria de les fonts del planeta. Hi ha càlculs que diuen que estem consumint els recursos d’un planeta i mig. I si ara els països emergents –el Brasil, Sud-àfrica, l’Índia– s’hi uneixen, necessitarem cinc planetes. Qui trobarà els quatre planetes que ens falten?

Com explica el seu èxit?

Hi ha un tipus de matrimoni on la dona mai envelleix. Però és perquè el marit sempre està canviant de dona i per això sempre és jove, sempre té la mateixa edat. Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment. I això