Assumptes pendents

Aquesta obra fou guanyadora del primer Premi d’Assaig «Càtedra Blasco», atorgat per la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco de la Universitat de València, amb un jurat integrat per Cèlia Amorós,Tobies Grimaltos, Ramon Lapiedra, Joan Francesc Mira i Josep Maria Terricabras.

© Antoni Defez

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2011

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 46010 València

Il·lustració de la coberta: François Clouet, Dama en el bany (fragment), c. 1570.

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Maquetació: JPM Ediciones

ISBN: 978-84-370-8065-9

Dipòsit legal: V-1446-2011

ePub: Publidisa

L’home és un animal que es busca.

Josep Palau i Fabre

Prefaci

Els humans són organismes biològics –animals– socialitzats. Ni ànimes empresonades en un cos, ni ments encarnades; tampoc merament un cervell a dintre d’una closca òssia, ni mecanismes que es relacionin amb el seu entorn només mitjançant estímuls i respostes. No, els humans són éssers naturals expressius, intencionals, simbòlics, creatius i rituals que han creat llenguatges, ciència, realitats intensionals, universos de sentit –móns. I el que seria més important: hi viuen a dintre. Per aquest motiu, a més, podríem afegir que els humans són també éssers situats, éssers que pertanyen a grups, comunitats, paisatges, tradicions, etc., tot i que ha arribat a estar al seu abast la capacitat de distanciar-se de les seves ubicacions i pertinences primeres, i abraçar així horitzons de sentit més amplis.

En altres paraules: els humans són aquests homínids que a partir de la seva evolució natural –l’anomenat procés d’hominització– han anat humanitzant-se a si mateixos, de vegades conscientment però molt sovint inconscientment, al llarg de la seva evolució social, cultural i tecnològica. I no ho haurien fet a través d’un simple recobriment cultural de les seves conductes naturals inicials: la cultura no és un vernís de la natura, ni un vestit que la cobreixi i l’oculti. No, natura i cultura es relacionen, si més no pel que fa als seus estrats més profunds, d’una manera diferent: el llenguatge, la cultura, els universos de sentit han crescut a partir de les conductes naturals dels humans, i ho han fet d’una manera que ara, en ocasions, pot resultar impossible de destriar, impossible de dir què és cultura i què natura. I és que el llenguatge, la cultura, els universos de sentit –repetim-ho: si més no en les capes geològiques més bàsiques del procés de la humanització– haurien crescut entrellaçant-se, imbricant-se amb les conductes naturals del humans; i de vegades, és clar, substituint-les, o perllongant-les i amplificant-les; o fent-les cada cop més sofisticades, més complexes.

No existia, per tant, una essència atemporal i prèvia de l’ésser humà –quelcom a l’espera de ser desplegat i realitzat amb el temps–, sinó que allò que fa humans els humans és inseparable de la seva història natural i cultural, perquè n’és el resultat. Sí, però un resultat per força inacabat, perquè el procés d’humanització és un procés obert, inesgotable i, freqüentment, contradictori. És més, aquesta humanització de l’espècie humana ni tenia per què haver estat en tots els aspectes com, de fet, s’ha produït, ni tampoc tenien per què haver-hi esdevingut els aspectes suposadament millors. Som, hem arribat a ser, contingentment els qui som; i, a més, no està garantit que tot el que som hagi de ser beneficiós per tal de continuar sent, per tal de seguir arribant a ser, per tal de seguir humanitzant-nos.

En efecte, en l’evolució històrica i cultural del humans no podem trobar res semblant a un mecanisme de selecció natural –heus aquí una diferència important entre hominització i humanització. I és que per dos motius el procés d’humanització dels humans gaudeix d’una certa autonomia respecte de la seva realitat natural. D’una banda, hom podria dir que el tipus d’animal que som –la nostra història natural– permetia una certa diversitat de resultats: la nostra naturalesa determina però alhora infradetermina el tipus d’éssers humans que podem arribar a ser –no tot era possible, però hi havia més d’una possibilitat. D’una altra banda, el fet que la nostra evolució històrica, social i cultural sigui inseparable dels universos de sentit, de les realitats intensionals –els móns– que els humans hem anat creant determinats, però ensems infradeterminats, a partir de la nostra naturalesa.

I el resultat de tot plegat seria que la conducta humana, ni individualment ni col·lectiva, pot ser explicada exhaustivament o completament en termes causals, malgrat que les explicacions causals hi puguin ser rellevants i il·luminadores. Per tractar els assumptes humans és imprescindible apel·lar a les creences, les intencions, els desigs, les aspiracions, els símbols, les ideologies, les identificacions –és a dir, els universos de sentit– a dintre dels quals transcorre l’existència humana. (Potser, i diguem-ho de passada, és aquesta la raó per la qual les anomenades ciències humanes són incapaces de constituir-se en un tipus de coneixement semblant al de les anomenades ciències dures.)

Però, encara més, ni tan sols el procés d’humanització dels humans tenia per què ser –i és clar, no ho ha estat– un tot homogeni i coherent. I no sols perquè, de fet, existeixin tradicions diferents o universos de sentit diversos, sinó perquè fins i tot a l’interior d’una mateixa tradició o d’un mateix univers de sentit trobem tant problemes sense resoldre o contradiccions, com tendències oposades que pugnen entre si. I aquesta falta d’unanimitat i de tancament del procés d’humanització és el que explicaria, i ha fet necessària, l’existència d’activitats reflexives a través de les quals els humans analitzen, revisen i potser milloren les seves maneres d’entendre el món i de comprendre’s a si mateixos. Al món occidental tradicionalment hom ha anomenat «filosofia» aquest conjunt d’activitats intel·lectuals d’aclariment conceptual i, tot i que amb els segles ha variat força la manera d’entendre-la, sembla que encara sigui avui una dedicació imprescindible per al nostre procés de fer-nos humans.

La necessitat de la filosofia, però, no vindria donada únicament per una necessitat de coherència teòrica –això podria ser merament un passatemps intel·lectual–, sinó també, i sobretot, per motivacions pràctiques, vitals. Saber com viure individualment i com viure amb els altres són elements consubstancials al procés de la nostra humanització. De vegades, saber triar l’opció adequada i, de vegades també, crear –inventar-nos– la nostra solució perquè cap de les alternatives heretades no ens serveix, són moviments que podem esperar de la filosofia entesa com aquell conjunt d’activitats que persegueix la claredat i la resolució, si és possible, dels problemes que vitalment ens preocupen i que queden més enllà de l’estricte coneixement empíric.

I tot això, de vegades, pot presentar-se amb màxima urgència. Pensem que el fet que els humans siguem éssers expressius, intencionals, simbòlics, creatius, etc., en el fons pot significar moralment i políticament ben poca cosa. Que siguem, diguem-ne, uns artistes no vol dir res: els humans, recordem-ho, són els únics animals que són cruels i que assassinen; a més, ben sovint hem fet servir la nostra humanització no per suavitzar la crueltat, sinó precisament per fer-la més sofisticada i punyent. O sense ser tan tremendistes, tinguem present que no tots els humans tenen per què interpretar de la mateixa manera ni abraçar amb el mateix entusiasme aquest guany recent del nostre procés d’humanització que són els drets humans –els drets individuals, els drets socials, els drets col·lectius, etc.

En suma: sovint els assumptes humans són assumptes pendents, i aquí, com diem, la reflexió filosòfica es fa necessària. Assumptes pendents, com els que presentem tot seguit, els quals, tot i no ser, òbviament, tots els assumptes que els humans tenim pendents ni potser els més importants, en formen una petita mostra que pot servir, això sí, per il·luminar la manera com podríem fer-nos càrrec d’uns altres. Són els següents: el compromís cívic del filòsof, és a dir, el compromís cívic de qualsevol de nosaltres; l’abandó d’allò sagrat sense renunciar al misteri de l’existència del món; les experiències de la mort al voltant de situacions límit com la pena de mort, el suïcidi o l’eutanàsia, tot tenint present que la vida no és res sagrat; els drets dels animals com una extensió dels drets que els humans ens atorguem a nosaltres mateixos; la qüestió de la nostra identitat com a persones i, per últim, els problemes que generen les nostres identitats sexuals a l’hora de formar una família.

Són alguns problemes oberts –assumptes pendents– respecte dels quals podem veure com el procés de fer-nos humans, aquest procés de buscar-nos de què parlava Josep Palau i Fabre, depèn en bona mesura del que nosaltres mateixos arribem a pensar i decidir sobre les nostres vides, les úniques de què disposem. I aquí, un altre cop, malgrat que no tot seria possible, hi tenim més d’una possibilitat: la responsabilitat, per tant, serà nostra.

I. El compromís del filòsof

En la nostra tradició, la concepció dominant en la pràctica filosòfica ha estat normalment inflacionària: una concepció que feia que el filòsof s’afanyés a assolir veritats en majúscules –la veritat sobre la realitat, la veritat sobre el coneixement, la veritat sobre l’acció humana, etc.–, i això normalment a través de la suposada possessió d’algun tipus de coneixement especial o, si més no, mitjançant arguments suposadament demostratius, concloents i definitius. I és que ¿de quina altra manera hom podria aconseguir veritats com aquestes, vull dir, allò que no podria ser de cap altra manera, allò que no podria ser fals, uns fets metafísics la negació dels quals comportaria una contradicció molt més repugnant a la raó que la simple contradicció lògica?

Aquesta concepció, a més, ha anat sovint acompanyada d’una particular manera de mirar-se el paper del filòsof, també força inflada. Aquest –el filòsof–, en estar en possessió dels fets metafísics sobre la realitat, el coneixement o l’acció humana, estaria legitimat igualment a dir als altres què han de pensar, què han de fer o com han de regular la seva vida tant individual com col·lectiva. I això, és clar, hauria donat lloc al que s’ha anomenat de vegades, sobretot a partir del J’acuse que Émile Zola va publicar el 1898 amb motiu de l’afer Dreyfus, «el compromís del filòsof». Aquest compromís, però, no seria recent, sinó una constant al llarg de la història occidental que, com estem dient, ha anat de la mà de les concepcions inflacionàries de la filosofia. Fixem-nos, per exemple, en les següents paraules de Mateo López Bravo en De rege et regendi ratione (1616-1627):

Alguns polítics, amb l’exemple dels turcs, desterren els enganys inútils dels filòsofs com a coses que destrueixen la virtut, el benestar i l’assossec de la república, coneixent que tots ells són impius, ganduls i sediciosos. Aquest, però, és parer i rigor de tirans que s’estimen més manar esclaus que no pas lliures, i que s’estimen més bèsties que no pas homes. I els és sospitosa la severa llibertat de la filosofia que afirma que és més sant matar un mal rei que no pas un lladre. Tanmateix, als prínceps que no tracten els ciutadans com a esclaus, i que saben que són governadors i no senyors, els és molt agradable i segura la filosofia, car és fèrtil i santíssima mare de la virtut, les lleis i els regnes, i perquè a dintre seu es troba el bé suprem, i que aquell que hi arriba és company dels déus. Són, per tant, calumniadors els qui contra ella s’alcen ignorants, que la mateixa cosa és ser filòsof que home just, i el filòsof de l’home just sols es diferencia en el nom, no en la cosa, i que Pitàgores, no pas envejós sinó amb delit de justícia, es va oposar a les riqueses i al govern dels altres, i que fou tant més just com més dissortat que Juli César: perquè el dictador només s’afanya a ser senyor i oprimir els lliures amb tirania i servitud, però el filòsof procura ser rei per donar llibertat i justícia als qui eren esclaus.

Sens dubte, aquesta és una apassionada defensa dels suposats valors pràctics de la filosofia, que López Bravo adreçava a Felip IV amb la intenció de regenerar la monarquia hispànica a través de l’educació. Una concepció prometeica que tenia les seves arrels en el mite de la caverna que se’ns presenta, com és sabut, en el llibre VII de La República. En aquesta obra, Plató atr ibueix al filòsof la missió d’alliberar els humans de les cadenes de la seva ignorància i els seus prejudicis, i de traure’ls a la llum de la ver itat i el bé. Només el filòsof –l’intel·lectual, el savi–, amb l’esforç del coneixement i una vida ascètica, ser ia capaç de remuntar les carenes de les simples aparences i veure l’anvers del món, aquella superfície on sí que arr ibar ien els raigs del Sol.

El filòsof, doncs, alliberat, i hauria abandonat les ombres en què habiten els humans, presoners dels sentits i dels instints, captius de les falses opinions o les mitges veritats. Tanmateix, segons Plató, el seu destí no pot ser la mera i plàcida contemplació individual de la veritat, la simple joia egoista del coneixement: el filòsof, altrament, ha de retornar a la caverna, al món subterrani i il·lusori dels seus companys per tal de salvar-los i fer-los partícips d’una vida plena, autèntica i vertadera.

Ara bé, allò que l’esperarà, al filòsof, no serà altra cosa que el ressentiment, el rebuig social, l’odi dels companys. Els humans faran mofa del savi exposant-lo al ridícul, el tractaran de foll, el perseguiran i, si és possible, el mataran. Els homes –com deia T. S. Eliot el 1943 en un dels Quatre Quartets– a penes poden suportar la realitat, i no volen ser moguts de llurs còmodes creences: com si, per naturalesa, no volguessin conèixer. De manera que el compromís cívic del filòsof s’estavellarà contra el desig dels homes de romandre fidels a la seva ignorància: encadenats i estimant-se la pressió dels seus lligams, pensaran que no paga la pena d’alliberar-se’n. El coneixement –dirien aquests homes balmats, aquests homes farcits–, què reporta sinó desgràcies? I justificaran aquest pessimisme, aquesta malfiança, precisament amb l’exemple del trist final del mateix filòsof que acaben d’occir.

El mite de la caverna és un clàssic. Plató hi presenta la situació humana respecte del coneixement: el confort de la ignorància i les idees establertes, la resistència a una vida d’il·lustració, la creença que el mal o les desgràcies irrompen al món per culpa del coneixement, l’odi per aquells que propugnen canviar aquesta situació, etc. El mite de la caverna és un clàssic, i per això ens el trobem viu, tot i que sota formes diferents, al llarg de la història del pensament: per exemple, en la crítica de la vida materialista típica de les concepcions espiritualistes; en la crítica rousseauniana dels homes que viuen fora de si en l’opinió dels altres; en la crítica marxista a l’alienació econòmica i social que genera el capitalisme... I més recentment, en les crítiques de Theodor W. Adorno, Max Horkheimer o Herbert Marcuse –l’anomenada Escola de Frankfurt– a la forma de vida unidimensional o de falsa consciència que propicien les societats totalment administrades del capitalisme avançat, dominades pels mass-media, la tecnologia, el consumisme, l’imperi del plaer fàcil, etc.

Amb tot, la missió que Plató atorga al filòsof sembla excessiva. Influït pel mestratge moral de Sòcrates i la seva mort, Plató volia trobar en la filosofia la solució a la decadència que dominava Atenes després de la guerra del Peloponès. Traslladant al món polític una divisió tripartita de l’ànima en raó, valor (o força de voluntat) i desigs, Plató propugnava una estructuració de la societat en filòsofs, guerrers i productors que realitzaria la justícia com a virtut col·lectiva, i en la qual l’educació –la paideia– havia de tenir un paper determinant en la mesura que permetria no sols que cadascú ocupés el lloc social que li corresponia en funció de la seva naturalesa, sinó també que el savi –el filòsof– hi fos el governant.

Aquesta missió de la filosofia, com diem, és excessiva i, de fet, descansa sobre dos supòsits que la Il·lustració –la Modernitat– va fer seus, però que nosaltres no tenim per què acceptar. En primer lloc, que hi ha una explicació última i definitiva de la realitat social, i que aquesta explicació –aquesta veritat– rau precisament en les mans del filòsof. Dos: que la filosofia té la missió no sols d’entendre el món, sinó també l’obligació de vetllar per l’alliberament moral dels individus i la realització de la justícia social, és a dir, i com escrivia Karl Marx en 1845 en les Tesis sobre Feuerbach, la missió de transformar la realitat humana.

Efectivament, és propi del pensament de la utopia, fins i tot de la utopia feixista i de la utopia conservadora –per exemple, la utopia conductista que B. F. Skinner presenta en Walden Dos (1948)– creure que existeix alguna mena d’algoritme que explicarà el funcionament de la societat i de la història, algoritme el coneixement del qual permetrà al filòsof saber quins són els mitjans escaients per tal de reformar o capgirar la realitat humana, tot assolint així una situació social on imperin definitivament, i sense màcula, la llibertat, la justícia, la igualtat, l’ordre, etc.

Aquest esquema filosòfic no és, però, d’acceptació obligatòria. I no perquè no sigui necessari millorar la situació humana, sinó perquè ens hi ofereix una visió deformada. Com incansablement va repetir Isaiah Berlin en les darreres dècades el segle passat –vegeu, per exemple, Contra corrent (1995) o El sentit de la realitat (1996)–, intentar entendre la realitat social segons el model de la física com si es tractés d’un mecanisme és un error, un error que ha conduït sovint, com s’ha vist en el segle xx, a desastroses conseqüències. Vet aquí un tipus especial de monstruositat a què pot menar-nos una raó desbocada: creure que és possible fer i desfer el món humà com qui desmunta i munta un rellotge.

I és que el món humà, tant per la seva complexitat com pel fet d’estar constituït per realitats intensionals –si es vol, per dimensions de sentit (símbols, creences, valors, memòries, actituds, aspiracions, desigs, intencions, etc.)–, com per exemple les identitats col·lectives i les nacions, no és reductible al tipus d’explicació que sol ser satisfactòria en el cas dels fets naturals. Per molt il·luminadores que puguin ser les explicacions causals o extensionals, sempre hi ha, diguemne, un plus que s’hi escapa, o que no es pot copsar amb les eines pròpies del científic, ni tan sols de l’anomenat científic social. I això tindria la conseqüència que fóra millor pensar la reflexió i l’acció polítiques des d’un model diferent al propi de les ciències demostratives o causals: en concret, moure’s en una dimensió no-reduccionista, conscient dels fets naturals i socials propis de la vida humana, comprehensiva de les raons de tots els agents socials, possibilista, imaginativa, temptativa, prudencial, gradualista i, si es vol dir així, de sentit comú. Ja entenc que això podrà semblar vague o imprecís, però em sembla que el terreny dels assumptes humans les coses no poden ser d’una altra manera.

Doncs bé, què passa si no acceptem l’esquema platònic? Què passaria si neguem que la filosofia tingui, en principi, cap obligació moral o política de caràcter col·lectiu? Quines conseqüències tindria això per a la figura del filòsof o de l’intel·lectual? Una resposta seria afirmar que d’aquesta manera el filòsof esdevindrà un ésser individualista i egoista. Tanmateix aquesta no és una resposta obligada: l’individualisme no té per què ser egoisme, sinó que pot ser simplement personalisme o particularisme. De fet, la filosofia és una activitat irremeiablement individual o particular sensible a les pressuposicions i al caràcter de cadascú que, no obstant això, té un clar vessant universalista a partir del lloc preeminent que hi ocupen l’argumentació i l’intercanvi de raons. I així, seria possible afirmar que el filòsof no té cap missió política, sinó que primordialment ha d’ocupar-se de la vida pròpia, tot i que, fent això, pot ajudar també a millorar la situació dels altres.

Aquesta alternativa al platonisme, en realitat, és tan vella com el mateix Plató, ja que si fa no fa era ja present en l’ideal de vida del savi de les escoles socràtiques menors –els cínics, els cirenaics o el megàrics–, i també en el primer estoïcisme i el pensament epicuri. Per exemple, Epicur, que va viure en una època de fortes deflacions polítiques i filosòfiques –esfondrament de la polis com a sistema polític davant l’auge i el posterior esquarterament de l’imperi d’Alexandre–, considerava que la funció de la filosofia no era altra que la recerca de la felicitat pròpia i la d’aquells pels quals hom pot fer alguna cosa. I això a través tant de l’afirmació de la nostra materialitat –un ús moderat dels plaers– com de l’abandó d’aquelles idees que no ens deixen pensar o que ens impedeixen viure plenament, com ara la por a la mort o l’excessiva dependència respecte dels canvis de la fortuna. De la següent manera, bella i gens platònica, obria la seva Lletra a Meneceu:

Que ningú pel fet d’ésser jove no vacil·li a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Perquè no hi ha ningú massa prematur ni massa endarrerit pel que fa a la salut de la seva ànima. Qui diu que el temps de filosofar no li ha arribat o ja li ha passat és semblant al qui diu que encara no ha arribat o que ja ha passat el temps per a la felicitat. Així, cal que filosofen tant el jove com el vell; aquest a fi que, en la seva vellesa, reviscoli en els béns per la joia d’allò que ha viscut; aquell perquè sigui jove i vell alhora per la seva serenitat davant el futur. Cal, doncs, que ens exercitem en tot allò que produeixi la felicitat, si és cert que, quan la posseïm, ho tenim tot i, quan ens manca, ho fem tot per tenir-la.

Òbviament, una concepció d’aquesta mena no és fàcil que doni lloc a cap discurs moral o polític d’abast col·lectiu, ja que allò que li interessa és la qüestió de com viure d’una manera honesta i feliç. I trobaria la solució a aquest problema en l’actitud individual que hom hauria de desplegar davant la vida i el món: en concret, l’actitud epicúria –però també pròpia dels estoics– de la impertorbabilitat, l’ataraxia. L’ideal de no veure’s afectat per allò que succeeix al teu voltant o que et succeeix a tu mateix, la indiferència. Alerta, però: no estem davant d’una actitud, diguem-ne, de solipsisme moral i insolidària típica d’una filosofia plana o unidimensional, alhora que immobilista i políticament conformista. No, com dèiem suara, aquest ideal de vida és perfectament compatible amb tenir cura dels altres i amb la preocupació per millorar la realitat humana.

Efectivament, la situació seria la següent. El món és com és, i per molt que hi influïm –per exemple, intentant canviar la realitat social o tenint cura dels altres i de nosaltres mateixos– el problema és, de vegades, que en darrera instància no hi podem fer res –si més no, tant com podríem desitjar–, perquè sovint els fets són tossuts i s’imposen. Per això, en aquestes circumstàncies seria d’insensats voler canviar el món a la manera inflacionària, i ens haurem de conformar, per contra, a canviar només els fets que depenen de nosaltres o, en tot cas, la nostra actitud, la manera com vivim els fets que ens són irrevocables. I en aquest darrer sentit, individualment l’estratègia més sàvia ha de ser protegir-se: rebre sense afectació tant les alegries com les desgràcies, viure-les com quelcom que, per molta alegria o dolor que ens causi, no ens farà perdre el cap, tot embriagant-nos d’eufòria o destruintnos de pesar.

Tanmateix, i per tal d’aconseguir aquests resultats, caldrà treballar tant la nostra actitud –el sentit de les nostres accions–, com l’anàlisi de les nostres creences, opinions i costums heretats. I en fer això, és clar, la filosofia no deixarà mai les coses tal com estan, que és justament allò que pretendria un conformisme moral o polític. Ben mirat, fins i tot l’aclariment conceptual sempre comporta canvis en la nostra actitud i en les nostres maneres d’actuar i de concebre la realitat. És més, fins i tot la negativa a acceptar que la filosofia hagi de ser un discurs d’avaluacions absolutes i universals –que el filòsof es troba en possessió de fets metafísics sobre la realitat humana– no implicaria que les avaluacions ètiques hagin de quedar restringides a l’espai d’específics i incommensurables jocs lingüístics: per exemple, que els occidentals no puguem dir res sobre les pràctiques de l’ablació del clítoris en altres cultures, o que no puguem criticar les curses de braus, etc. No, no es tracta d’afirmar que cadascú pot dir i fer el que vulgui.

El problema és que en qüestions filosòfiques i, en concret, en les qüestions morals i polítiques, només podem moure’ns en una confrontació permanent de pressuposicions i d’ideals de vida, de manera que l’única cosa a què podem aspirar amb l’intercanvi de raons i les argumentacions filosòfiques –és a dir, amb la severa llibertat de filosofia– és convèncer l’altre, no a través de demostracions definitives i universals, sinó mitjançant exemples, comparacions o, si es vol, bons arguments, arguments importants. I això, és clar, amb l’objectiu de destapar contradiccions entre les opinions acceptades acríticament, o de fer preferibles altres estils de vida, altres actituds i maneres d’actuar.

Sense dubte, aquesta mena d’observacions despertaran la preocupació dels filòsofs inflacionaris, ja que hi veuran el perill del relativisme. Tot sembla anar-se’n en orris –dirien–, si al capdavall tot l’assumpte gira entorn del problema de la vida individual. A més, si hi ha diverses maneres de concebre la racionalitat, diverses maneres d’entendre el que és bo o just, si tot varia en funció del temps històric, de l’espai sociocultural, o dels interessos i les pressuposicions dels éssers humans, quina serà la instància des de la qual avaluar les nostres accions o les nostres pràctiques? I per acabar de reblar el clau, hom hi podria afegir: aquesta manera de veure les coses, ¿no formaria part de la ideologia de l’època deflacionària i relativista en què vivim a hores d’ara, una ideologia de la qual el postmodernisme i les tesis del final de la història de Francis Fukuyama en són una bona expressió? ¿No caldria, altrament, romandre en una concepció forta de la filosofia tant per lluitar contra aquest relativisme com per fer front també als fonamentalismes, islàmic o cristià, i la subsegüent proposta recent d’un xoc de civilitzacions a la manera de Samuel P. Huntington?

No ho crec pas: no crec que les coses siguin així, i que hagin de ser enteses d’aquesta manera. En realitat, la desfeta de les concepcions inflacionàries de la filosofia i de la racionalitat tindria la seva causa en la mateixa manera inflacionària de pensar la filosofia i la raó, i això en la mesura que hom ha perseguit un impossible a través de mitjans també impossibles. Més en concret, i com ja s’ha suggerit, cercar fets metafísics sobre la realitat, el coneixement i la conducta humana mitjançant algun tipus de coneixement sui generis, fent servir arguments demostratius, concloents i definitius. El problema, però, és que ni una cosa ni l’altra són possibles: ni existeixen veritats pròpiament filosòfiques, ni els arguments filosòfics poden ser demostratius, concloents i definitius. I aquesta idea es va fer palesa per a alguns pensadors en les darreres dècades de la passada centúria.

Efectivament, tal com feia Jean-François Lyotard el 1979 en La condició postmoderna, es podria presentar l’últim terç del segle xx com la fi la dels grans relats legitimadors i emancipatoris, de manera que tota validesa dels discursos seria pragmàtica i consensual en una situació de dissens creatiu i enriquidor. O, com deia Gianni Vattimo en La societat transparent (1989), que vivíem en una època de comunicació generalitzada i de pluralitat cultural: un món múltiple on la llibertat s’experimentaria com una oscil·lació entre allò que ens és propi i allò que ens és estrany, és a dir, entre els discursos, les justificacions i els motius que són nostres, i els discursos, les justificacions i els motius dels altres; un món múltiple on, per fi, havia de ser possible viure a la carta.

En definitiva, una nova forma de vida en la qual els humans, com afirmava Richard Rorty en Contingència, ironia i solidaritat (1989), es podrien convertir en conversadors ironistes i liberals. Ironistes, perquè seran conscients de la contingència de la seva biografia, de la seva identitat i de les seves avaluacions; liberals, perquè recusaran qualsevol pràctica cruel o humiliant, lluitant alhora per minvar el dolor aliè; i conversadors, perquè el desenvolupament social permetrà un diàleg social on tothom gaudirà de les mateixes oportunitats de dir la seva i, així, constituir-se en la persona que vol ser.

D’aquesta manera, es podria dir que el postmodernisme tranquil·litzava el desassossec produït en les consciències occidentals, primer, per la mort filosòfica de déu i, més tard, per la mort de les utopies –val a dir, la mort filosòfica dels transcendentals medievals l’unum-bonum-verum, l’apagament del sol platònic. És cert que els postmoderns no haurien estat els primers a imprimir aquest canvi de rumb, però sí que ho haurien fet amb personalitat pròpia. Per exemple, els existencialistes, una primera manifestació d’aquest malestar, tal vegada per haver viscut a prop, diguem-ho amb paraules de Hannah Arendt, la banalitat del mal radical –la barbàrie del segle xx– en el fons no deixaven de ser fúnebres: feien de l’absurd i de la mort el destí de l’home. En canvi, amb els postmoderns les coses prenen un altre aire: semblen jovials, lúdics, intranscendents, jocosos... No hi ha cap problema –dirien– amb la mort de déu i els transcendentals: sols hem de fer una filosofia que no enyori l’ombra de la seva absència.