Buch lesen: «Educar sense cridar»

El paper dels pares: caminar al costat dels fills

El paper dels pares és acompanyar els fills durant una part del seu trajecte vital. Mentre fem el camí junts, els podem dotar d’eines que els permetin ser persones lliures, és a dir, persones alliberades de la tirania dels desitjos, de la ignorància, de la por i de l’individualisme ferotge. Persones responsables dels seus actes que sàpiguen conviure, fer realitat els seus projectes vitals i cuidar els que ho necessiten.

La part del camí que els pares i els fills fem plegats té una durada inexacta, però, tirant llarg, no passa dels vint anys en condicions normals. Més enllà de vint anys, el camí d’uns i altres divergeix, fins i tot en cas de continuar convivint a la mateixa casa. La trajectòria dels fills respon a preferències pròpies que ja no són les dels pares, si bé, poc o molt, han estat condicionades per ells. Uns quants anys abans, durant l’etapa adolescent, els fills han anunciat la imminència del canvi d’agulles en el seu trajecte a força de reivindicar llibertat d’horaris, menys control i més privacitat.

Quan arriba el moment de desitjar sort als fills i d’anunciar-los que, passi el que passi, si ens necessiten ens trobaran al seu costat, els pares i els fills hem d’estar preparats. Els pares hem de trobar-nos prou forts per saber allò que deia en Serrat, que «Nada ni nadie puede impedir que sufran / que las agujas avancen en el reloj. / Que decidan por ellos, que se equivoquen, / que crezcan y que un día nos digan adiós». I els fills han d’estar capacitats per realitzar els seus objectius, per participar constructivament en la societat i per viure amb alegria les seves circumstàncies.

Durant el tram del camí que fem al seu costat, els pares els haurem pogut ensenyar a cordar-se bé el calçat, a alçar-se quan ensopeguin, a resistir el cansament, a orientar-se a través dels mapes, les pistes del camí i les estrelles de la nit. Aquest llibre tracta, precisament, de com ho podem fer els pares i mares per aconseguir acostar-nos al màxim a l’objectiu d’acompanyar els fills tot assegurant-nos que més endavant podran caminar sols triant les pròpies rutes i amb un bon equipatge.

Sembrar la confiança en els fills

El primer element del bon equipatge és la confiança en un mateix. Una persona que confia en les seves capacitats està preparada per aprendre i per emprendre. Els nostres fills s’han de saber trobar bé en la seva pell i resistir bé les crítiques que els facin. La seva imatge de si mateixos ha d’estar ben protegida contra els sentiments d’inferioritat. Però, compte! Cal distingir la confiança en un mateix d’una autoestima massa elevada. Si bé la baixa autoestima és destructiva perquè desanima, també hem d’evitar que els nostres fills es converteixin en narcisistes egoistes.

Per això hem d’estar alerta i, primer de tot, educar la nostra pròpia mirada, ja que la manera com els nens es veuen a si mateixos és molt influïda per com perceben que els pares els veiem. Sapiguem veure’n les virtuts i potencialitats i les imperfeccions i limitacions. Si sabem reconèixer tant unes coses com les altres podrem ajudar-los a desenvolupar un bon equilibri emocional, perquè les interaccions que mantenim amb ells els transmeten la nostra visió. Aquestes interaccions estan fetes de les paraules que fem servir quan parlem amb ells, les demandes que els fem, la confiança que hi dipositem, la manera com en parlem amb d’altres persones i fins i tot la manera com els toquem i els mirem. Tots aquests elements els informen constantment sobre la idea que tenim del seu potencial i capacitats, i van conformant la seva autoestima.

Hem de tenir clar que l’autoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional: l’autoestima és el resultat d’aconseguir alguna cosa, i no a la inversa.¹ En la mesura que el nen supera petits obstacles pels seus propis mitjans, es va sentint capaç, i així de mica en mica va confiant en si mateix, a partir de la comprovació de la seva competència. I com ho podem fer, nosaltres, per acompanyar-lo degudament en el procés de construcció d’una confiança ben fonamentada?

Per aconseguir-ho hi ha cinc coses que són molt importants:

1. Evitar a consciència la temptació de resoldre per ell allò que pugui resoldre per si mateix.

2. Plantejar a l’infant petits reptes que hagi de superar o fer costat als seus projectes propis.

3. No estalviar la frustració i els sentiments desagradables i elogiar les actituds constructives.

4. Esperar el millor.

5. Transmetre l’acceptació, el respecte i l’estima.

1. Evitem la temptació de fer per ell allò que el nen pugui fer per si mateix

—Ja ho faig jo.

Aquesta frase, dita per un pare o una mare, implica que farem alguna cosa amb menys temps i que sortirà més bé. Sempre és més eficient (estalvia temps i dóna millors resultats) vestir una criatura, donar-li el menjar, fer-li el llit i un llarg etcètera que no pas esperar que ho faci. Si ho ha de fer sol, trigarà més i sortirà pitjor. Però el preu de l’eficiència el paga el nostre fill amb menys desenvolupament de la seva autonomia i menys confiança en les seves capacitats.

Els pares hem d’evitar tant com puguem de fer allò que els nens i nenes puguin fer per si mateixos. Moltes famílies descobreixen que els seus fills es poden cordar sols els botons o es poden abrigar sense ajuda quan s’adonen que ho fan a la llar d’infants. Hem de tenir els sentits ben oberts per intuir les possibilitats dels nens, i de mica en mica cal que s’adonin que són capaços de fer sols coses que fins ara fèiem nosaltres per ells.

Qualsevol educació comporta anar promocionant l’autonomia de l’infant, però hem de reconèixer que de vegades allarguem massa el temps en què les nostres capacitats substitueixen les seves. Quan això passa, estem generant dos problemes:

– No deixem que els nens desenvolupin el seu potencial i la confiança en les seves possibilitats.

– Ensenyem al nen que té el dret d’utilitzar els pares per fer allò que no vulgui fer pel seu compte (perquè ens comportem de manera servicial).

Si tenim present la màxima de «no fer pels nens allò que puguin fer per si mateixos», tindrem fills més capacitats i amb més confiança. I de passada ens estalviarem uns quants dels problemes relacionats amb la col·laboració domèstica durant l’adolescència.

Un bon exemple d’una situació en què els pares hem de tendir a ser prescindibles en pro de l’autonomia del petit és en el moment de preparar-se una bossa per fer esport. Procurem que sigui ell mateix qui es prepari el que necessitarà. Segons la seva edat i costum el podem ajudar més o menys, però sempre tendint a fer-nos innecessaris. Una seqüència possible podria ser aquesta: primer, l’ajudem; després, l’acompanyem; finalment li oferim que ens demani ajuda si ens necessita.

—Guim, per als entrenaments d’hoquei caldrà que sempre t’enduguis la bossa amb tot el necessari. Les primeres vegades podem fer la bossa junts.

Les primeres cinc o sis vegades ajudem el Guim a posar a dins tot el que cal, que prèviament podem haver preparat: equipament, proteccions, patins, tovallola i necesser, roba neta... Després d’aquestes primeres vegades, podem fer un pas més:

—Guim, jo et faig companyia mentre tu et prepares la bossa.

Procurarem no indicar-li què ha de fer, sinó observar com ho fa. Si es deixa alguna cosa, sempre li podem donar una pista:

—Jo diria que quan surtis de la dutxa trobaràs a faltar alguna cosa...

Al cap d’uns dies de fer-se la bossa en companyia, però sense la nostra intervenció directa, el Guim estarà preparat perquè li diguem:

—Em sembla que ja ets capaç de fer-te sol la bossa. Provem-ho! Per si de cas, jo seré aquí a prop, i si necessites que t’ajudi amb alguna cosa, m’ho dius.

De mica en mica el Guim també aprendrà a posar a la rentadora l’equipament brut, a endreçar el necesser i els patins... I així és com, progressivament, evitarem tenir un noi de quinze anys que sulfuri els pares amb la dependència i la deixadesa.

Fer-se la motxilla per anar de colònies és un altre bon moment per promocionar i celebrar l’autonomia. Les primeres vegades ho podem fer així:

—Greta, aquí tenim la llista de les coses necessàries per a les colònies. Comencem a fer la motxilla? Si et sembla bé, jo et dic el què i tu ho poses sobre el llit.

Després la Greta pot anar posant a dins tot el que ha preparat segons l’ordre que nosaltres li indiquem. Si disposem d’un esquema dibuixat i el podem imitar, serà perfecte que l’anem consultant junt amb ella. I, quan la motxilla estigui llesta...

—Fantàstic, gairebé es pot dir que l’has feta tu sola!

Els infants reben amb alegria i satisfacció el reconeixement sincer dels seus resultats, i aquests sentiments són els que els impulsen a voler continuar creixent en capacitats, en autonomia.

Per tant: estiguem atents al seu moment evolutiu. Fixem-nos en què són capaços de fer i procurem tenir la paciència necessària per esperar que ho facin sols, encara que no se’n surtin a la perfecció. El ritme de vida que portem i les exigències d’algunes situacions socials impediran que puguem actuar en tots els casos d’aquesta manera, però si tenim present la importància d’actuar així trobarem moltes situacions quotidianes que ens permetran incrementar l’autonomia, les capacitats i, així, l’autoestima dels nens.

2. Plantegem petits reptes o donem suport a projectes propis

A més de fixar-nos en el que els fills ja són capaços de fer sols i evitar de fer-ho nosaltres, també hem d’animar-los a fer nous passos endavant. Una de les millors maneres és plantejant-los reptes i donant suport als seus propis projectes sense estalviarlos-en les dificultats.

Els nens i nenes tendeixen a proposar-se projectes de totes menes i mides, des de fer un castell de sorra fins a programar un videojoc o construir una cabana enmig del bosc. Donem-los ales! Els projectes comportaran dificultats que caldrà superar, pel camí sorgiran imprevistos que s’hauran d’afrontar, caldrà rectificar i de vegades recomençar i, en qualsevol cas, implicaran esforços i constància. Acompanyar els fills perquè cada vegada siguin més autònoms a l’hora de tirar endavant els propis projectes implica tres coses:

1. Respectar l’objectiu

Per a nosaltres pot tenir poc sentit fer una caseta dalt d’un arbre o organitzar un campament indi, però té molta importància donar suport a projectes autònoms que comportaran esforç i dificultats. No diguem, doncs:

—No veig quin sentit té, valdria més que et dediquessis a alguna cosa de profit.

Sinó, en tot cas,

—Renoi, això és tot un repte.

2. Confiar que, amb enginy i esforç, serà possible

En lloc de desanimar els nens davant d’objectius que creguem massa ambiciosos per a les seves possibilitats, és bo confiar-hi i també transmetre aquesta confiança. Són dues coses diferents i tenen la mateixa importància l’una que l’altra. És bo dir, per exemple:

—Això que et proposes no sembla que hagi de ser cosa fàcil, serà qüestió de rumiar bé la manera i de treballar-hi de debò.

Transmetem aquesta idea amb convicció i alegria, en comptes de fer-ho amb la cara i el to escèptics de qui pensa: «Uf, d’això no se’n sortirà pas». En altres paraules, cal traslladar il·lusió i no anunciar un fracàs d’avançada (encara que ho fem amb la intenció d’evitar decepcions futures si no aconsegueixen el propòsit).

3. Prestar una ajuda puntual quan se’ns demani

No hem d’avançar-nos i pretendre ajudar abans que els infants hagin determinat que necessiten ajuda.

I, si és possible, quan ens en demanin procurem donar pistes sobre les solucions en comptes de donar-los-les mastegades. Per exemple, davant del problema «No sabem com lligar les fustes les unes amb les altres, perquè ho hem provat amb joncs i se’ns trenquen», serà més educatiu dir «Heu pensat on podríeu trobar cordes i cordills?», que no pas dir «El Josep a la caseta de l’hort hi té un cabdell de cordill. Demaneu-l’hi que us el deixarà».

La capacitat de saber-se enfrontar i sortir airós de les dificultats funda l’autoestima de les persones.