Buch lesen: "Nicolau Primitiu Gómez Serrano"
NICOLAU PRIMITIU
GÓMEZ SERRANO
MEMÒRIA PRIVADA
I CONSCIÈNCIA VALENCIANISTA
NICOLAU PRIMITIU
GÓMEZ SERRANO
MEMÒRIA PRIVADA
I CONSCIÈNCIA VALENCIANISTA
Alaitz Zalbidea Berenguer
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el Premi Joan Coromines d'Investigació Filològica, Històrica o Cultural (2018), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Vicent Anyó Garcia (Ajuntament de València), Josep Ferrer i Costa (Fundació Pere Coromines), Joan Rafael Ramos Alfajarín (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Maite Simon Méndez (Publicacions de la Universitat de València) i Josep Guia i Marín (Societat Coral El Micalet).
© Del text: l’autor, 2019
© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2019
Coordinació editorial: Maite Simon
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Coberta:
Il·lustració: Nicolau Primitiu al seu despatx. (Recreació a partir de una fotografia de l’arxiu familiar)
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-9134-557-2
A la meua família, als meus amicsi a la meua xiqueta volguda
ÍNDEX
PRÒLEG, per Antoni Ferrando
INTRODUCCIÓ
1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
1. Segles XVIII-XIX
2. El segle XX
2. L’EXCEPCIONALITAT: NICOLAU PRIMITIU GÓMEZ SERRANO
1. L’autor
2. Els dietaris (1916-1956)
3. Decàlegs i nòtules (1950-1971)
3. EL TOM VARIA I (1934-1935)
1. Context sociocultural
2. El manuscrit
3. Unes pàgines íntimes i quotidianes
4. Testimoni del valencianisme cultural: Lo Rat Penat i Proa
5. La visita de Pompeu Fabra a València el 1935
6. Apunts toponímics
7. Nacionalisme i llengua
7.1 Els límits de la nació
7.2 La llengua nacional i la seua codificació
7.3 Les lliçons lingüístiques de Nicolau Primitiu
8. El model lingüístic
8.1 Ortografia i gramàtica
8.2 Lèxic
4. CONCLUSIONS
APÈNDIX
Dietari I (1932-1933-1934)
Varia I (1934-1935)
Varia I (1936)
Dietari II (1938-1939)
Dietari VI (1947-1951)
Dietari VII (1952-1956)
Nòtules, llibre LII
Nòtules, llibre LIII
BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX ONOMÀSTIC
PRÒLEG
El llibre que el lector té a les mans, Nicolau Primitiu Gómez Serrano: memòria privada i consciència valencianista, examina una de les múltiples facetes de la tasca valencianista de don Nicolau (1877-1971), concretament, la de dietarista. El llibre se centra en dos anys, 1934-1935, de l’extens dietari que el patrici valencià va anar escrivint entre 1916 i 1968. És un dels poquíssims dietaris que s’han escrit en valencià després del segle XVII. Per l’extensió, és comparable al del baró de Maldà. D’ací la seua rellevància des del punt de vista de la història de la llengua. L’autor l’intitulà Vària, perquè de fet és la plasmació escrita de vivències quotidianes de la més diversa índole. Ja n’havien donat notícia Emili Casanova i Josep Daniel Climent. Era inajornable tornar-hi. I ho ha fet Alaitz Zalbidea Berenguer, un dels besnets de don Nicolau.
Alaitz Zalbidea és un jove filòleg format a la Universitat de València (2014), on es doctorà amb una versió acadèmica i més extensa del treball que presenta ací, que meresqué la qualificació de Cum laude i la Menció internacional (2019). Ara és professor de valencià a la Universitat Cardenal Herrera Oria, CEU Sant Pau, de València, i a l’Escola d’Adults de la Pobla de Vallbona. Des dels anys d’estudiant, demostrà un gran interés pel perfeccionament dels seus estudis i per la recerca en l’àmbit de les humanitats. Cursà el Màster en Formació del Professorat a la Universitat Autònoma de Barcelona (2015) i ha fet estades de docència i investigació a la Universitat de Cork (Irlanda) i a la Sorbonne IV, de París. Ha participat en nombrosos congressos i ha publicat els resultats de les seues recerques en revistes com Caplletra, Scripta, Mirabilia i eHumanista. El llibre que ara publica la Universitat de València ha estat guardonat amb el Premi Joan Coromines de 2018, que concedeix la Societat Coral El Micalet. Cal destacar que Alaitz Zalbidea ha sabut compatibilitzar aquesta intensa activitat acadèmica i investigadora amb una forta implicació en un grup de música actual, Ten Rusty Strings, compromés amb la reivindicació de la normalitat cultural del nostre poble.
Amb l’estudi del dietari de don Nicolau i l’escorcoll de la documentació familiar, Alaitz Zalbidea ha volgut reivindicar també la memòria del seu besavi per mitjà d’un llibre, concebut per a un públic ampli, que permet aproximar-nos a la personalitat del nostre homenot, exemple d’empresari, de mecenes i de líder cívic, que va tenir un gran protagonisme cultural en els anys 1934 i 1935. Bastarà recordar que durant el bienni susdit, don Nicolau va ser president del Centre d’Actuació Valencianista, de Lo Rat Penat i de Proa, entitats cíviques que pretenien promoure la valencianització d’una societat no conscienciada sobre els seus orígens i la seua identitat. Són els anys en què els escriptors i les associacions culturals intentaven aplicar la normativa emanada de l’acord ortogràfic de Casteló (1932). El dietari d’aquella època, del qual se’ns donen diversos fragments a l’apèndix, reflecteix també un dels moments més emotius de la vida de don Nicolau. Ell, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Josep Giner i Marco, havia elaborat una proposta de recuperació i normativització de la toponímia major del País Valencià. Doncs bé, en novembre de 1935, tots tres acolliren a València una ambaixada científica de Barcelona, formada per Joan Coromines, Pompeu Fabra, Ramon Aramon i Serra i Josep Maria de Casacuberta, amb l’objectiu d’intercanviar i compartir criteris per tal de fer efectiva l’esmentada proposta de nomenclàtor normatiu. Don Nicolau contà en el seu dietari els detalls que més li cridaren l’atenció en aquella trobada memorable. Entre les observacions més curioses hi ha l’apel·latiu que aplicà a Fabra: «gran decidor».
No cal dir que el dietari corresponent a 1934-1935 aporta moltes altres notícies d’interés historicocultural vistes des de la perspectiva del seu autor. Un dels aspectes més interessants és la desfilada de personatges tractats pel nostre patrici (Gaetà Huguet, Joan Josep Senent, Ricard Sanmartín, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, etc.), que Alaitz Zalbidea ha mirat d’identificar tant com ha pogut. També reflecteix aquest dietari una de les màximes preocupacions de don Nicolau: la identitat filològica del valencià i les relacions dels valencians amb la resta de l’àmbit lingüístic català. En un ben intencionat esforç de superar les suspicàcies regionals, don Nicolau propugnà l’ús del terme Bacàvia i del gentilici bacavés per a designar amb un nom únic totes les terres de llengua catalana i un nom únic per a la llengua compartida. No menys interessant és com expressa el seu desencís amb Lo Rat Penat, per considerar-lo –ell que era dretà, però moderat– massa escorat a la dreta i, doncs, incapaç d’integrar valencianistes de tot l’espectre ideològic. Defensor d’un valencianisme cultural al marge de les pugnes polítiques partidistes, preferí mantenir sempre una difícil independència apolítica. Un criteri que s’aplicà a si mateix quan decidí donar-se de baixa del Centre d’Actuació Valencianista –que acabà transformant-se en el Partit Valencianista d’Esquerra–, en observar-hi una excessiva inclinació a l’esquerra. No ho tenia gens fàcil don Nicolau en aquells anys de la II República espanyola, excessivament tensionats per la conflictivitat social i la polarització política.
L’interés del dietari de 1934-1935 ultrapassa aquests aspectes de caràcter historicocultural, ja que aporta una informació molt valuosa sobre el valencià de l’època, sobre el seu valencià tan peculiar, esquitxat d’arcaismes, dialectalismes i mots de creació pròpia, i sobre la vida quotidiana d’un home inquiet, observador atent de la realitat que l’envolta, preocupat per qüestions no únicament cíviques sinó també erudites, com són la toponímia, l’arqueologia, la història medieval, la lexicografia, etc., que ens retraten una biografia apassionant. La vocació lingüística de Zalbidea explica que hi haja dedicat una atenció especial a la llengua emprada pel seu besavi en el dietari.
Tanca el llibre un interessant apèndix documental, on, a més de poder assaborir la llengua de don Nicolau, se’ns ofereixen extrets del dietari corresponents als anys de la guerra i de la postguerra i del primer desarrollismo. La inclusió d’un índex onomàstic, de gran utilitat per a l’investigador, representa, sens dubte, un valor afegit.
La publicació d’aquest treball hauria de ser un esperó per a l’edició, completa o almenys selectiva, però en tot cas inajornable, d’un dietari que aporta notícies de primera mà sobre aspectes tan rellevants com els problemes d’arrelament del valencianisme polític, la vida a València sota l’amenaça de les bombes durant la guerra civil, els afusellaments de Paterna, les multes per parlar valencià en la postguerra, el naixement de l’Editorial Torre, l’exposició a València del Diccionari català valencià balear, els contactes amb catalans, baleàrics i algueresos, els Cursos de Llengua valenciana de Lo Rat Penat, etc.
Cal felicitar l’autor per haver-nos oferit aquest tast de memorialística valenciana tan singular i per haver-nos fet interessar per un personatge valencià tan admirable i estimable. Tant de bo que Alaitz Zalbidea s’engresque més prompte que tard en la transcripció de tot aquest llegat, hui ja patrimoni de la memòria històrica dels valencians.
ANTONI FERRANDO FRANCÉS
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
Durant els darrers anys, les diferents veus que han configurat el panorama de la literatura memorialística en català han esmerçat temps i esforç per tal que aquests papers en forma de dietaris, memòries, successos, notícies i manuscrits d’aquesta mena no restassen en oblit. De fet, gràcies al treball dels especialistes de les diferents universitats del domini lingüístic catalanoparlant, s’ha bastit un corpus massís d’escrits redactats en la llengua nostrada de l’època medieval ençà i, així mateix, s’han portat a terme diversos congressos i seminaris relacionats amb aquesta qüestió, la qual cosa evidencia que, malgrat l’escassesa de mercat lector, hi ha un interés creixent pel rescat i la posada en valor d’aquesta literatura.
És cert que l’anomenada literatura memorialística, l’objectiu de la qual és deixar memòria per a l’esdevenidor, no deixa de ser una etiqueta rebel i gairebé invisible per al públic, però essencial per preservar els episodis més importants de la nostra història, així com per contribuir-hi amb els diversos aspectes lingüístics i culturals que s’hi tracten.
I és que la memorialística té un doble interés: la proximitat a la llengua colloquial i les dades, molt vivaces, que es desprenen de la vida quotidiana de l’època en què s’escriu. Les terres de llengua catalana han produït, des de l’època medieval, un corpus ben digne d’aquest tipus de literatura, que té un valor afegit per raons històriques. La pèrdua de l’oficialitat del català, la manca d’ensenyament en la llengua pròpia i l’alfabetització en castellà a partir del segle XIX van fer molt excepcionals les memòries i els dietaris escrits en la nostra llengua, la qual reflectia aleshores el desgavell d’una escriptura no filtrada per la manca d’un procés educatiu i per la desorientació ortogràfica i els calcs morfosintàctics i lèxics del castellà.
Particularment, el País Valencià, sotmés durant el segle XIX als costums lingüístics de Castella i interferit notablement per l’idioma dominant, va patir una minva dels usos escrits en la llengua autòctona gairebé total, amb la qual cosa solament han arribat a les nostres mans testimonis memorialístics en valencià de manera anecdòtica, sense a penes pes literari. No és fins al primer terç del segle XX que es donen a València una sèrie d’agradables excepcions. Entre aquestes brillen, per la quantitat de textos escrits, per l’interés objectiu de les dades sobre els costums i la vida econòmica i intel·lectual de la zona central del País Valencià i per ser testimoni d’un dels últims moments del prefabrisme, les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971), escrites entre els anys 1916 i 1971, i que no són sinó el retaule de la vida cultural de cada època i, de retop, el calaix en què l’autor serva moltes de les seues teories arqueològiques i les seues observacions toponímiques i filològiques, en general. Tot això, unit a la seua pràctica quotidiana, emmarcada dins de les esferes intel·lectuals del valencianisme, suscita un interés lingüístic i literari evident per als professionals de la història de la llengua i literatura catalanes.
En qualsevol cas, aquestes memòries de Nicolau Primitiu traspuen una sinceritat que no sempre està present en les obres editades que s’adrecen a un públic lector. En aquest sentit, hi ha unes paraules de Francesc Ferrer Pastor que s’hi avenen de meravella: «de vegades en la lletra pública un es limita a dir el que creu [que] ha de caure bé al lector i deixa d’expressar les pròpies conviccions» (1980: 21). No cal dir que han estat diverses les motivacions que ens han estimulat a emprendre aquest treball. Amb el present estudi, ens acostem a la realitat més íntima del valencianisme dels anys trenta, a les observacions toponímiques, dialectològiques i gramaticals més detallades del patrici, així com al seu model lingüístic primerenc, i a les diferents concepcions nacionals i lingüístiques que basteixen el seu pensament, que influiran en les seues obres publicades. Així mateix, considerem que la salvaguarda i coneixement del nostre patrimoni cultural és una tasca obligatòria per a comprendre el nostre present.
El nostre propòsit, ara, és posar en relleu les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i fer-ne l’estudi pertinent, com un testimoni d’afecte cap a un patrici valencià de conducta exemplar, de fidelitat lingüística absoluta, de generositat admirable i d’implicació i compromís per la llengua i pel país.
1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
L’etiqueta literatura memorialística abraça aquells documents en què l’autor deixa constància dels successos i les notícies que l’envolten, així com de qualsevol dada o reflexió íntima, de vegades sense precisió cronològica, a manera d’assaig particular. El context sociocultural ha marcat el contingut de cada un dels dietaris escrits a casa nostra, de manera que a partir del segle XVII veiem un increment dels escrits de caire memorialístic i alhora un notable descens en la producció en llengua catalana com a conseqüència de la pèrdua de l’oficialitat de la llengua pròpia d’ençà les primeries del segle XVIII. Aquest fet, que afectà directament la competència escrita dels valencians en la llengua del país, i doncs en la memòria privada, repercutí considerablement en les actituds lingüístiques, que apartaven el català dels espais d’una certa formalitat i l’arraconaven al folklore i als usos familiars. A més, l’esclat de la premsa periòdica al segle XIX minvà la necessitat d’escriure documents de memòries i el gènere memorialístic es converteix en un gènere rar. De fet, la literatura epistolar substitueix en gran part la literatura memorialística, i aquesta, en esdevenir excepcional, tornarà a ser revalorada al tombant del segle. Una panoràmica d’aquest tipus de literatura ens podrà ajudar a comprendre les circumstàncies i la singularitat que envolten la tasca memorialística de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.
1. SEGLES XVIII-XIX
El darrer testimoni de l’ús del valencià en un dietari abans del segle XX fou l’obra de mossén Josep Esplugues, capellà de Montaverner, a finals del segle XVIII, que amb el seu Llibre de la església parroq[uia]l dels sans apòstols, ha permés que reputats investigadors com Vicent Escartí (1998, 1999, 2010) o Emili Casanova (2002) n’hagen extret el suc i pogut fer constar la continuïtat dels dietaris en català a casa nostra. Les notes abracen el període de 1732 a 1761 i relaten la vida i els costums de la població de Montaverner. Aquest testimoni palesa la naturalitat en l’ús de la llengua pròpia de l’autor en l’escriptura, en una època afectada d’una bona dosi de diglòssia. A més, s’hi observa un llenguatge ric amb ús de formes col·loquials i vives.
Més enllà de les fronteres estrictament valencianes, d’aquell període també conservem el testimoni de Joaquim Fiol i Estada (1782-1788) que, a Mallorca estant, va escriure un voluminós dietari en què presenta la vida i els costums palmesans de finals del XVIII, així com un retaule perfecte del món de les lleis d’aleshores, ja que fou membre de la baixa noblesa palmesana, catedràtic de Dret a la Universitat de Mallorca i un advocat de prestigi. El dietari només comprén un període de sis anys (1782-1788), fou recuperat per Antoni Pons durant la dècada dels anys trenta –encara que no de manera íntegra– i Carme Simó (2014) ha estat l’encarregada de preparar-ne una nova edició. La castellanització imperant que, a poc a poc, anirà farcint la llengua nostrada és ben evident en aquest volum. De fet, el dietari del Dr. Fiol està escrit en un català molt castellanitzat, concís, encara que usat amb un registre formal i amb un lèxic ric (Simó 2014).
Així mateix, el filòleg Jordi Carbonell va posar en relleu la vasta producció de textos d’aquesta mena a l’illa de Menorca, un testimoniatge excepcional i sense precedents dins el conjunt de la nostra literatura. L’època setcentista menorquina fou batejada per Carbonell (2017: 176) com a «període menorquí de la literatura», atés el gran paper de l’illa en les lletres catalanes. El seu criteri se sustentava en diverses qüestions: la llengua vernacla s’ensenyava a les escoles de l’època, s’utilitzava en les corporacions públiques i s’emprava per a temes literaris, lingüístics, històrics i científics en la Societat Maonesa de Cultura, una acadèmia fundada insòlitament dins d’un clima de declivi per a la llengua catalana després del triomf de Felip V. Un poc contra corrent, la societat menorquina maldava per mantenir l’estatus oficial de la llengua catalana dins l’illa; de fet, Carbonell (2017: 177) recorda que «fins el governador anglès sir Richard Kane, que la parlava, la utilitzava en moltes de les seves ordres i bàndols». L’investigador ens il·lustra amb els següents dietaris escrits a Menorca a finals del XVII i principis del XIX: les Notícies antigues de l’illa de Menorca, del sacerdot i dramaturg Francesc Mercadal; el Diari de Mahó, 1776-1826, de Joan Roca i Vinent; el Diari, 1774-1854, de Josep Sancho i fins i tot un publicat anualment, el Pronòstich diari, des del 1776 fins al 1837. Així mateix, rescata dietaris de corsaris, com el de Jaume Soler o el de Miquel Amengual.
Val a dir que a Catalunya també es produïren textos de gran valor literari. Un dels testimonis més rellevants fou el dietari de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, titulat Calaix de sastre, en què s’explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l’autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres, del qual s’han publicat fragments. Escrit entre el 1769 i el 1819, narra els successos de la Catalunya d’aleshores des de la perspectiva de la noblesa. El document supera l’austeritat dels llibres de notes d’aquella època, en els quals només hi havia comptes i notes soltes. Al text, els escrits de caire circumstancial es barregen amb una dura crítica social. Al cap i a la fi, és un retaule en què l’autor no s’està de reflectir humorísticament les coses més quotidianes (el que menja, el que fa cada dia amb la seua família) alhora que descriu els costums catalans i relata els episodis festius i els viatges que fa. Tot això, amanit amb un to burlesc i subjectiu que converteixen el seu relat memorialístic en una mena de protoperiodisme costumista.
El canvi de segle fou paït de diferent manera en cadascun dels territoris, però el que resulta evident és que, cada vegada més, augmenta l’ús del castellà en la memorialística i hi disminueix l’ús del català. A Catalunya, entre els papers memorialístics en llengua vernacla que s’hi han pogut conservar, trobem diferents tipologies: llibres de comptes i notes soltes, com és el cas d’autors com Fèlix Torres, Amat de Palou o Joan Geronés; llibres de notes i comptes familiar, com el de la família Mariscot de Camós (1846-1914); autobiografies, com les memòries d’Isabel Piferrer (1814-1882); memòries barrejades amb autobiografia, com les de Pelegrí Casades, etc.1
Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o d’esdeveniments bèl·lics d’aquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari d’Isidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.
El màxim exponent d’aquest segle XIX serà Jacint Verdaguer, el famós escriptor renaixencista, que va emprar en les seues obres un català culte, acurat i amb moltes influències clàssiques. Així ho palesa també el seu llibre Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), un tipus de dietari inserit en l’anomenada «literatura de viatges». De fet, Anna Esteve (2010: 62) considera Verdaguer com un dels autors «puntals d’aquest gènere».
Al País Valencià, en canvi, la irrupció dels sectors renaixencistes i llur literatura incipient, units a la consolidació de periòdics com Las Provincias o El Mercantil Valenciano i publicacions com El Mole apaivagaven la necessitat d’escriure notícies i successos de caire privat. Si que és cert, però, que alguns investigadors han donat rellevància a la producció de memòries escrites en castellà durant aquell segle, com és el cas del professor Escartí (2010), que ha conformat una notable panoràmica del període vuitcentista d’aquesta mena de literatura, encara no hi ha cap indici que ens indique la presència sòlida de reculls extensos de memòries en valencià. Això no obstant, han perviscut notes que, tot i ser en castellà, traspuen una certa valencianitat, com les notes de viatge publicades per Teodor Llorente al diari Las Provincias. En efecte, conservem els escrits d’alguns personatges renaixencistes que van plasmar en paper i després publicar en premsa les cròniques de les eixides del Centre d’excursions cientificoliteràries i artístiques de Lo Rat Penat, gràcies a les quals podem conéixer el patrimoni cultural del País Valencià a través del valencianisme. De fet, també han pervingut alguns llibres de viatges d’aquests autors que es movien al voltant de les esferes del ratpenatisme. El cas del canonge Josep Sanchis Sivera n’és un exemple, tot i que els seus escrits són ja de principis del segle XX: De Valencia a Cádiz (1901), Dos meses en Italia (1902), Dos días en Lourdes. Excursión a la Cueva Santa (1903), Una visita al Gran San Bernardo (1905), De Alemania, notas de viaje (1906), Una excursión a Mallorca (1914), etc.
De la mateixa manera, investigadors novells com Jacob Mompó (2015) han exhumat documents ben interessants de la vida de personatges valencians de llocs com la Pobla del Duc, per exemple, a les acaballes del segle XIX, escrits en llengua castellana. Al capdavall, podem dir, amb total seguretat, que la recerca tenaç i constant ens brindarà un panorama assaonat del segle XIX valencià, si més no per a traçar un pal·li literari digne en termes de memorialística.2
2. EL SEGLE XX
Si bé és cert que Catalunya fou el territori catalanoparlant que més sòlidament va resistir el canvi de paradigma del segle XIX amb l’aparició de la premsa regular, la producció dietarística en català a principis del segle XX encara és ben minsa en comparació amb l’esclat literari que s’hi esdevingué amb els diferents corrents que engalanaren el primer terç de segle. El crític Enric Bou va destacar algunes obres escrites a Catalunya en llengua vernacla que representaven un hibridisme estilístic que es trobava entre el periodisme i la literatura: es tracta d’una sèrie de dietaris públics publicats en premsa, entre els quals destaquen el Glosari d’Eugeni d’Ors, publicat en La Veu de Catalunya; els Fulls de dietari de Carles Soldevila, publicats en La Publicitat i el Dietari espiritual, de Josep Maria López Picó, publicat en La Revista (Esteve 2010). Segons la mateixa Esteve (2010: 13), «potser l’obra que respon més canònicament a l’etiqueta de dietari publicat abans del conflicte bèl·lic espanyol és Hores angleses, de Ferran Soldevila, un recull d’anotacions que reuneixen les impressions i experiències derivades de la seua estada a Anglaterra a finals dels anys vint i que publica com a llibre el 1938».3 En major o menor mesura, a Catalunya se sostingué prou fermament, ni que fos en diferents formats, aquest tipus de literatura, encara que no sempre en forma d’obres voluminoses.
Són de Mallorca dos dels dietaris més extensos de principis del segle XX; per tant, confirmen la continuïtat de la literatura memorialística en català més enllà del Principat, i no precisament com un fenomen anecdòtic, ja que abracen un període de més de trenta anys. Ens referim als dietaris del promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Estelrich 2012) i de l’escriptor i lingüista mossén Antoni Maria Alcover. Cal esmentar la tasca esmerçada per l’Institut d’Estudis Catalans, més concretament per Maria Pilar Perea, que va digitalitzar l’obra del lingüista i es pot trobar al portal Antoni Maria Alcover.
Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1986-París, 1958) estigué estretament vinculat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, gràcies a la qual estigué envoltat dels personatges del catalanisme cultural i polític del primer terç de segle; de fet, compartia l’ideari de la burgesia catalanista i d’aquesta manera va fundar Expansió Catalana (1919-1922). Els objectius d’aquesta organització, que passaven per difondre el missatge del catalanisme nacionalista arreu d’Europa, van obligar l’escriptor a romandre en l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys vint. Cal dir, però, que d’una identificació ferma amb el nacionalisme passà a un posicionament que s’inclinava més prompte pel federalisme a partir de l’any 1930. També s’encarregà d’estretir vincles entre Catalunya i Mallorca, i va tractar d’enfortir les relacions entre els intel·lectuals catalans i mallorquins. Un dels escrits més coneguts fou el «Missatge als mallorquins», un manifest que es va publicar l’any 1936 a la premsa catalana per a intensificar les relacions entre ambdós pobles i, poc després, el mateix any, gràcies a l’esperó de l’Associació per la Cultura de Mallorca, va veure la llum la «Resposta als catalans», publicada tant en la premsa mallorquina com en la premsa catalana (Massot i Muntaner 1978).
Els seus dietaris, que narren successos des de l’any 1914 fins al 1949, es caracteritzen per la narració de les anècdotes que s’esdevenien en els nuclis del catalanisme cultural, tot acompanyant el discurs amb reflexions diverses, moltes de les quals apostaven per la coordinació harmònica amb la resta de territoris catalanoparlants. El 22 de desembre de 1935 s’expressa així: «Dins el tren parlat extensament amb Cambó [...], parlat de coses editorials; curiós que ell pensi en una història social de Catalunya per escriure...».
I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la significació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».
D’altra banda, Antoni Maria Alcover, l’eclesiàstic mallorquí famós per la seua tasca a favor de la llengua catalana amb obres com el Diccionari català-valencià-ba-lear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans, etc., va escriure el seu dietari més famós l’any 1906, el Dietari de l’excursió filològica (1906), encara que va redactar una tirallonga de successos des de l’any 1902 fins l’any 1924, molts dels quals van ser publicats al Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Les seues pàgines, hereves del tipus de dietari conreat anys abans per Verdaguer, el «llibre de viatges», posseeixen un valor afegit: les observacions lingüístiques i dialectològiques i les reflexions que se’n deriven, expressades amb un estil lleuger i divulgatiu. Vegem com narra els successos del 21 d’abril de 1910, durant la seua visita al País Valencià:
Arribam a Alcoi, devers les vuyt del vespre, atapits com arengades per motiu de la gran gentada qu’acudia a Alcoi per les festes de Sant Jordi, que comensaven lo endemá. Tot devallant del tren, mos trobárem dins els brassos dels amics del cor Mn. Tomàs Miró i D. Rafel Cantó i Llopis, entusiasta com el qui més de la llenga valenciana. Mos ne menaren a casa-llur, i comensárem a l’acte l’estudi de l’interessantíssim dialecte alcoyá.
No sols s’hi besllumen reflexions dialectològiques a partir del que observa arreu del territori. Durant la seua estada a Zuric, el dia 12 de juny de 1912 (en una de les seues expedicions europees), arran d’una conferència del Dr. Gauchat, reconegut romanista de l’època, fa la següent dissertació:
