Buch lesen: "Tendències de la historiografia catalana"

Name: Tendències de la historiografia catalana
Author: AAVV
ISBN: 9788437087535

AAVV

Schriftart:

TENDÈNCIES DE LA HISTORIOGRAFIA CATALANA

TENDÈNCIES
DE LA HISTORIOGRAFIA
CATALANA

Antoni Simon (dir.)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

Aquesta obra és un extracte

del Diccionari d’Historiografia catalana

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Revisió: Pau Viciano

Coberta: Maite Simon i Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8753-5

ÍNDEX

PRESENTACIÓ, Antoni Simon i Tarrés

Tendències i corrents historiogràfics

Història agrària

Història de l’alfabetització

Història de l’alimentació

Història de l’art

Història de l’educació

Història de l’Església

Història de la ciència

Història de la cultura

Història de la família

Història de la filosofia

Història de la intel·lectualitat

Història de la literatura

Història de la llengua i de la lingüística catalanes

Història de la música

Història de la premsa

Història de les dones

Història de les institucions

Història de les mentalitats

Història del dret

Història del llibre

Història ecològica

Història econòmica

Història local

Història militar

Historiografia anarquista

Historiografia de la Il·lustració

Historiografia del Barroc

Historiografia del catalanisme

Historiografia humanística

Historiografia marxista

Historiografia romàntica

Noucentisme historiogràfic

Positivisme historiogràfic

Republicanisme historiogràfic

Obres de referència

Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña

Història d’Espanya/Historia de España

Historia de Cataluña y de la corona de Aragón

Història de Catalunya

Història de Catalunya Salvat

Historia de España, desde los tiempos más remotos hasta 1839

Història de la cultura catalana

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936

Historia de Mallorca

Història de Mallorca

Història dels catalans

Història dels Països Catalans

Història general del Regne de Mallorca

Història nacional de Catalunya

Historia política de Cataluña en el siglo XIX

Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans

Historiografia valenciana

Presentació

El llibre que fem a mans del lector vol ser fonamentalment una eina per a la docència i per la recerca de la història. Aquesta és una obra col·lectiva que a través d’una cinquantena d’entrades, de fet petits articles, pretén oferir una visió global de l’evolució de la historiografia catalana. Els plantejaments que animen l’elaboració del llibre tenen l’ambició d’oferir una panoràmica «integral» del treball historiogràfic desenvolupat en l’àmbit cultural català. Una panoràmica que, a nivell cronològic, abasta des de les cròniques medievals fins als debats generats per la producció històrica més recent; que a nivell temàtic dóna compte de les interrelacions que es donen entre la recerca històrica en sentit estricte i les aportacions d’altres disciplines afins o que hi son íntimament connectades com la història de la literatura, del dret, de l’art, de la filosofia o de la ciència. Aquesta, també, és una obra que vol oferir un coneixement sintètic de les distintes tendències historiogràfiques que s’han derivat de la creixent especializació i internacionalització de la historiografia catalana; així s’atorga atenció a línies de recerca com la història de les dones, la història de l’alimentació, la microhistòria o la història ecològica.

Cal afegir que aquesta voluntat d’oferir una visió «integral» de l’activitat de la historiografia catalana, té també una dimensió «territorial», car els articles sempre cerquen una visió de conjunt de la producció històrica desenvolupada en els Països Catalans; això, però, no d’una manera «tancada» sino explicitant i analitzant els fluxos, intercanvis i influències existents amb d’altres àmbits historiogràfics, fonamentalment els europeus.

Les utilitats d’una eina d’aquestes característiques deriven, en primer lloc, de la pròpia naturalesa de l’aprenentatge i de la recerca històriques. Evidentment, la història, com totes les ciències humanes i socials, s’ha elaborat a partir d’interrogants diversos, els quals han rebut respostes que pretenen ser progressivament més científiques; i per això l’historiador té la necessitat de conèixer de la manera més completa possible les aportacions anteriors sobre el tema que és objecte de la seva atenció.

Però, a aquesta consideració general, se n’hi pot afegir una més particular, encara que no exclusiva, de la historiografia catalana: la necessitat de recuperar els fils perduts pels talls i les batzegades d’una activitat investigadora i publicística fortament llastada pels condicionants històrics en què s’ha desenvolupat. Durant llargs períodes, la cultura i la historiografia catalanes s’han vist immerses en circumstàncies extremadament adverses, sent objecte de persecucions i repressions; això fins al punt d’haver patit distints intents d’esborrar la memòria històrica pròpia per imposar i remarcar un patró estatal que exigia una visió unitària i monolítica del passat. Evidentment, la historiografia catalana ha estat diversa, tant a nivell ideològic, com metodològic i nacional, però disposar d’una visió global i rigorosa de la recerca històrica feta a casa nostra no només ens serveix per conèixer i aprofitar adequadament la tasca dels historiadors que ens han precedit, sino també per demostrar que han existit i existeixen visions del passat i propostes per al futur distintes i alternatives als models culturals i politics que ens han estat presentats durant molt temps com a hegemònics i inamovibles.

Aquests objectius han animat el llibre que ara presentem i també l’obra major de la qual n’ha sorgit: el Diccionari d’Historiografia Catalana publicat l’any 2003 per l’editorial Enciclopèdia Catalana i que tenia com a codirectors els professors Jordi Casassas Ymbert i Enric Pujol Casademont. Aquesta era una obra d’unes dimensions considerables: més de 250 redactors, gairebé 2.000 entrades i que superava les 1.200 pàgines. Ara, una collaboració exemplar entre l’editorial Enciclopèdia Catalana i les Publicacions de la Universitat de València, ha fet possible l’edició d’aquesta obra pensada preferentment per a la docència i la recerca universitàries. A diferència del Diccionari, que bàsicament era una obra de consulta, la selecció d’entrades reproduïdes en aquest volum permet fer una lectura sintètica del conjunt de la historiografia catalana, és a dir, ser una mena de manual o obra de referència per a qui vulgui endinsar-se en el coneixement d’una tradició historiogràfica que és plenament homologable a d’altres que trobem en la cultura occidental.

ANTONI SIMON I TARRÉS

Catedràtic d’Història Modernade la Universitat Autònoma de BarcelonaMembre de l’Institut d’Estudis Catalans

TENDÈNCIES I CORRENTS HISTORIOGRÀFICS

Història agrària

Ramon Garrabou Segarra

Especialització historiogràfica que estudia els sistemes agraris i les societats rurals integrades en sistemes econòmics i sociopolítics més complexos. A la pregunta retòrica de si existeix una història agrària com un camp específic del coneixement històric, amb una metodologia pròpia i amb paradigmes particulars, cal respondre afirmativament. Malgrat que una gran part de les eines metodològiques i conceptuals que utilitza són comunes a la història econòmica, a la història social, a la història política, a la demografia històrica o a la història de la tècnica, el seu camp d’estudi la defineix com una especialització a part.

L’anàlisi d’aquesta temàtica no s’inicià amb la institucionalització de la nova especialitat, ja que el conjunt de qüestions relatives al món rural té una llarga tradició historiogràfica. Els medievalistes o els historiadors del dret han centrat sovint les seves recerques en temes fonamentals de les societats agràries. La conflictivitat pagesa ha interessat a molts historiadors generalistes, i també la producció, les tècniques agràries i els preus agraris foren objecte d’anàlisi històrica abans de la consolidació d’una història agrària com una disciplina autònoma. Per altra banda, alguns d’aquests temes han continuat constituint una part destacada en anàlisis històriques amb enfocaments més amplis, on els assumptes agraris sols constitueixen una part. Això comporta que, si bé la delimitació temàtica pot resultar relativament fàcil d’establir, l’adscripció individual d’un determinat historiador sol ser més problemàtica.

Amb un cert retard amb relació a la resta de països europeus, a causa de la postració de la universitat franquista, durant la dècada de 1960-70 s’anà configurant una especialització en història agrària. Els seus orígens anaren estretament relacionats amb la implantació i consolidació de la història econòmica en el món acadèmic. Simultàniament a la configuració d’una història demogràfica, d’una història industrial o del creixement econòmic, s’inicià un camp de recerca específic en temes agraris. Durant els anys seixanta i, sobretot, les dècades posteriors, en el context d’un creixent procés de fragmentació del coneixement historiogràfic, la història agrària conegué un gran desenvolupament; i amb l’aparició de publicacions específiques i l’organització de reunions científiques es consolidà com una de les branques més dinàmiques. Atesa la impossibilitat d’oferir una relació exhaustiva de la voluminosa producció, d’una banda s’ha prescindit de les aportacions anteriors a la consolidació d’una branca especialitzada, i, de l’altra, es presenten només les aportacions fonamentals al voltant de tres grans temes: la formació i implantació de la societat feudal, la temàtica relativa a la transició cap a una societat capitalista i les formes de desenvolupament del capitalisme agrari. Temes, tots tres, en els quals els agraristes han realitzat aportacions fonamentals.

La història agrària es començà a institucionalitzar com un camp específic del coneixement històric a l’inici de la dècada del 1960 quan s’introduí en el pla d’estudis de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i fou impartida per E. Giralt. Posteriorment s’inclogué en altres plans i en cursos de doctorat. El 1978 es creà la revista Estudis d’Història Agrària, que continua publicant-se. A aquesta revista i a Recerques, que han estat els vehicles principals de publicació de les investigacions d’història agrària dels Països Catalans, s’afegiren Randa i Afers. El 1978 se celebrà el 1r Col·loqui d’Història Agrària (les actes foren publicades el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim de València), i el 1986 tingué lloc el segon Col·loqui. La participació dels historiadors agraristes dels Països Catalans ha estat molt rellevant en la creació de l’associació SEHA (Seminario de Historia Agraria), que amb els seus congressos i la seva publicació, Historia Agraria (abans, Noticiario de Historia Agraria), s’ha convertit en el gran impulsor dels estudis agraris en l’àmbit espanyol.

La formació de la societat feudal

Per als medievalistes, els temes agraris i en particular les relacions dels homes amb la terra i els lligams entre ells han estat centrals en les seves recerques. Fou durant l’Edat Mitjana que sorgiren els règims agraris que en gran part han caracteritzat les societats europees fins a les revolucions liberals. En particular, s’ha dedicat un enorme esforç a examinar el procés de poblament i colonització i el tipus de relacions que s’establiren entre els pagesos i els grups dominants. També, als Països Catalans, aquests han estat temes preferents de recerca. La idea que s’ha imposat els últims anys és la de considerar que a l’època altmedieval el món rural català es caracteritzà per l’existència d’una àmplia capa de pagesos propietaris o tinents que gaudien d’un estatus d’homes lliures i que realitzaven pagaments (tasques, parts de fruit o censos monetaris, delmes i primícies) de caràcter fiscal o com a renda agrària. Ja Ramon d’Abadal formulà propostes en aquesta direcció, però ha estat P. Bonnassie qui ha sistematitzat d’una forma sòlida i compacta aquests plantejaments, i sobretot qui ha plantejat l’existència d’un gran canvi a partir del segle XI, amb la imposició de la societat feudal. Això fou el resultat d’un procés llarg i conflictiu durant el qual es produí una desintegració del poder públic. Amb la caiguda de l’Imperi carolingi, els càrrecs tendiren a transformar-se en patrimonials i hereditaris i així es privatitzaren les bases materials del sistema públic, i tot seguit la justícia i la milícia. Amb l’assoliment d’aquests poders, la classe feudal estigué en condicions d’imposar noves càrregues a la pagesia, d’apropiar-se les seves terres i d’establir subordinacions i dependències, de manera que s’introduí un nou tipus de règim agrari basat en la servitud. La imposició de la senyoria banal des del final del segle XI significà una ruptura, i s’establí una situació de servitud generalitzada amb la proliferació dels mals usos. Aquest nou paradigma ha estat àmpliament acceptat els últims anys, i un seguit d’autors (J. M. Salrach, Ll. To i P. Freedman, entre d’altres) n’han verificat la capacitat explicativa en les seves recerques sobre la societat feudal catalana. Solament G. Feliu ha qüestionat aquesta interpretació, plantejant dubtes sobre l’existència d’una etapa d’una pagesia lliure abans del segle XI. Alguns elements bàsics del nou règim agrari, com el sistema hereditari, el mas o l’emfiteusi, han estat analitzats des d’una nova perspectiva (J. M. Salrach i Lluís To) en què es destaca que la funcionalitat bàsica d’aquestes institucions era la de garantir la percepció estable de rendes. L’emfiteusi, si bé garantí uns drets possessoris al pagès, quedà subsumida en l’entramat senyorial (J. M. Pons i Guri) i fou en aquest context on es desenvolupà l’explotació pagesa estudiada per M. Aventín.

Un altre tema que ha interessat als medievalistes és el de la conflictivitat, que culminà amb les guerres remences. P. Freedman ha estudiat el fenomen, i ha recuperat les tesis de Vicens i Vives sobre els mals usos com a causa fonamental de l’esclat generalitzat del conflicte al final de l’Edat Mitjana. Coincideix amb aquell autor en considerar-lo com un èxit en la mesura que aconseguiren l’abolició dels mals usos. Eva Serra i Núria Sales han discutit aquesta interpretació en assenyalar que la sentència arbitral de Guadalupe no significà la fi de la societat feudal, ja que el règim senyorial i les seves implicacions en l’esfera econòmica, política i social perduraren fins al segle XIX. Per a cloure les aportacions dels medievalistes catalans, caldria indicar línies de recerca innovadores com la història de l’alimentació (A. Riera) o la història del paisatge (J. de Bolòs). Cal destacar també els interessants resultats obtinguts amb la utilització de l’arqueologia extensiva com a eina de treball impulsada per M. Barceló i que li ha permès, juntament amb els seus col·laboradors (R. Martí, H. Kirchner i A. Virgili), posar en evidència les bases materials sobre les quals s’assentà el poder feudal en les diverses zones dels Països Catalans, fent aportacions notables sobre l’ordenació del territori i l’organització de l’espai agrari, que representà una clara ruptura ecològica respecte a l’època musulmana. Aquesta idea de ruptura ecològica relacionada amb la conquesta, la formulà inicialment T. F. Glick en els seus innovadors treballs sobre el regadiu al País Valencià durant l’Edat Mitjana, i posteriorment l’ha aplicat en altres espais.

Al País Valencià i a les Illes Balears, la investigació s’ha orientat principalment a remarcar les especificitats del sistema feudal imposat després de la conquesta, tant del règim senyorial i de les estructures de poder, com de les formes d’ocupació territorial i d’organització de l’activitat agrària. Els treballs d’A. Furió, E. Guinot i J. Torró han estat aportacions destacades a l’hora de reconstruir el procés de consolidació d’una societat feudal al País Valencià. Els estudis sobre Mallorca (M. Barceló, J. Portella, R. Soto, G. Jover i P. Cateura) han mostrat que, en l’etapa de formació, es consolidà una estructura feudal fortament jerarquitzada i una pagesia relativament lliure, sense mals usos i que gaudí del domini útil. Paradoxalment la situació canvià, i com a conseqüència de la crisi baixmedieval la pagesia perdé el domini útil, i la mitjana i petita noblesa anaren concentrant terra a les seves mans, cosa que originà un latifundisme nobiliari que contrastà amb l’evolució de Catalunya i del País Valencià (G. Jover).

La transició al capitalisme

Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 s’ha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat l’atenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a l’inici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no l’eliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en l’organització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant l’Edat Moderna s’anaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació d’uns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.

La voluminosa recerca realitzada durant aquests anys s’ha orientat, en algunes ocasions, a la reconstrucció de sèries de renda, de preus o de producció (Caminals, G. Feliu i E. Giralt), però l’enfocament més freqüent ha estat el de les monografies locals, comarcals o regionals, tant a Catalunya (Ll. Ferrer Alòs, J. Dantí, E. Tello, E. Vicedo i G. Feliu), com al País Valencià (M. Ardit, M. Peset, J. Millán, P. Ruiz Torres, I. Morant i A. Alberola). Amb la utilització de la documentació fiscal (cadastres i amillarament), protocols notarials, registres d’hipoteques, fons municipals i parroquials i, sovint, d’arxius patrimonials, aquests treballs han mostrat la complexitat de les societats rurals dels Països Catalans a l’època baixmedieval. A més, han aportat molta informació sobre les formes d’ús del sòl, dels conreus principals, de la seva producció i rendiments i de les tècniques emprades i dels processos d’especialització i comercialització de la producció agrària. Les aportacions més notables es refereixen a la distribució de la propietat, la diversitat de formes possessòries, el pes i la importància de l’emfiteusi (M. Peset i R. Congost), les formes de tinença, i les càrregues senyorials o del crèdit (M. Peset i E. Tello). Hi ha base suficient per a afirmar que, tant a Catalunya com al País Valencià, l’individualisme agrari s’anà consolidant pertot arreu durant l’Edat Moderna. La petita noblesa, patriciat urbà, les institucions eclesiàstiques, comerciants i també antics emfiteutes pagesos consolidaren drets sobre amplis espais. Per contra, l’alta noblesa rebé una gran part dels seus ingressos del domini directe, del privilegi i les jurisdiccions, en particular el delme, els monopolis i altres banalitats. L’erosió dels censos emfitèutics enfortí les posicions dels detentors del domini útil i això permeté la consolidació d’una capa de pagesos benestants, encara que amplis sectors de la pagesia es veieren exclosos de la propietat o només tingueren accés a petites parcel·les mitjançant la pràctica dels subestabliments o de les parceries i els arrendaments. A la desigualtat generada per les diferències d’accés a la terra, se n’afegiren les derivades del manteniment del règim senyorial. El privilegi i la jurisdicció continuaren essent un mecanisme de captació de rendes i marcant les relacions sociopolítiques, encara que s’haguessin desenvolupat altres vies d’acumulació.

Els estudis sobre Mallorca (Bisson, V. M. Rosselló Verger, J. Suau, I. Moll i G. Jover) han destacat la via específica de transició que es donà a l’illa, amb un règim senyorial viu i sobretot amb la consolidació d’un latifundi nobiliari, basat en la plena propietat dels seus patrimonis i fruit del procés de despossessió pagesa com a conseqüència de la crisi baixmedieval. La conflictivitat antisenyorial ha estat un tema que ha interessat als historiadors i sovint s’ha interpretat com la demostració de la vitalitat del règim senyorial (M. Ardit, A. Cots i E. Canales), que hauria provocat l’escissió entre senyors i vassalls. Però, com ha mostrat recentment J. Olivares, la conflictivitat, més que l’expressió d’una societat bipolar, fou la manifestació d’unes estructures socials més complexes, produïdes per la diferenciació social i el desenvolupament de l’individualisme agrari, que comportà que la solidaritat veïnal fos canviant i variada en funció de la diversitat d’interessos en joc i les estratègies de grup. Finalment, caldria fer una menció també a línies de recerca innovadores com el paper de la parròquia en la dinàmica i el funcionament de la societat pagesa (J. M. Puigvert), i l’estudi dels diaris i les memòries de la pagesia (A. Simon i X. Torras) com una font de coneixement de la cultura agrària.

Reforma agrària liberal i capitalisme agrari

L’eix principal de la història agrària contemporània ha estat l’anàlisi de les formes que prengué el desenvolupament del capitalisme al món rural. Els historiadors han centrat la recerca en diversos aspectes del procés. El canvi del marc institucional amb l’abolició de l’Antic Règim i la implantació de l’estat liberal ha estat un tema central, però també s’han fet aportacions interessants sobre les noves formes d’organització social de la producció, els sistemes de tinença i de gestió de la propietat territorial, el canvi tècnic, la progressiva mercantilització de la producció agrària, les estructures de la propietat i les formes de distribució de la renda i la conflictivitat, sense oblidar els temes del creixement agrari i les relacions amb la industrialització.

A partir del plantejament de Josep Fontana sobre la reforma agrària liberal, tot un seguit d’autors han centrat la recerca en l’anàlisi dels efectes de les principals mesures preses durant el període d’establiment de l’estat liberal. Un fet comú a Catalunya i al País Valencià fou que l’abolició del règim senyorial no significà la reconversió dels senyorius en mans de la noblesa en grans latifundis, sinó que, en la mesura que aquesta classe social anà cedint el domini útil, foren els posseïdors d’aquests els qui es convertiren en propietaris, encara que durant moltes dècades es continuessin pagant censos desvalorats, fins a la redempció de les emfiteusis. L’alta noblesa, que conservava la jurisdicció i el domini directe sobre amplis espais, al marge de compensacions, no reeixí a transformarlos en grans latifundis i només conservà les terres que havia mantingut en plena propietat (P. Ruiz, J. Millán, Ferrer Alòs, R. Congost i G. Tribó).

La desamortització eclesiàstica ha estat estudiada per diversos autors, com Rovira, M. Solsona, M. Moli, E. Giralt, E. Badosa per a Catalunya, i Brines i M. Cruz Romeo per al País Valencià. Tots han constatat una incidència moderada i molt diferenciada territorialment. El tema dels comunals i l’anomenada desamortització civil a Catalunya ha estat analitzat per Pere Sala, el qual ha mostrat que, llevat de les terres d’alta muntanya, la privatització fou de poca entitat, en gran part pel procés d’apropiació que es donà durant l’Edat Moderna, mitjançant el bans, estudiats per a les terres gironines per M. Bosch.

Al País Valencià, la desamortització civil fou tema dels estudis de C. Montiel, A. Pons i G. Sánchez Recio, i la de Godoy es plasmà en els treballs de J. Azagra i M. C. Romeo. Poca atenció s’ha dedicat als efectes de les lleis de desvinculació, llevat del cas mallorquí, estudiat per M. A. Morey. Diversos autors han destacat que l’aplicació d’aquest conjunt de mesures activà la formació d’un mercat de la terra, en desaparèixer les limitacions que vinculacions, amortitzacions i drets col·lectius creaven a la lliure circulació de la propietat territorial. L’individualisme agrari s’acabà imposant i generalitzant, i el reforçament de la plena propietat es convertí en l’objectiu central de la política agrària liberal. Això no impedí, però, el manteniment d’altres formes de propietat, com la persistència de béns comunals en àrees de muntanya (P. Sala i Cristina Montiel), o la vigència dels contractes emfitèutics o de rabassa morta.

A Catalunya, els intents d’abolició de l’emfiteusi establint la redempció forçosa xocaren amb l’oposició d’una àmplia majoria de la gran propietat, i la seva aplicació no es produí fins després de la Guerra Civil Espanyola (P. Salvador Coderch). Una cosa semblant succeí amb el contracte de rabassa morta, que continuà tenint un ús generalitzat fins a les últimes dècades del segle XIX, i fou motiu de conflictivitat durant una gran part del període.

L’emfiteusi tingué una evolució diferent al País Valencià, on, segons els estudis realitzats, tendí a desaparèixer durant el període revolucionari sense necessitat de redempció.

En resum, des de diverses perspectives (de caràcter local, comarcal o regional) s’ha reconstruït el procés de reforma agrària liberal amb força precisió, encara que sovint no s’ha posat suficient atenció en el pes que tingueren les estructures de poder local en l’aplicació de les mesures legislatives decretades pels òrgans centrals de l’administració. Aquests canvis juridicoinstitucionals crearen condicions més favorables al desenvolupament del capitalisme (P. Ruiz Torres i J. Millán) i, d’acord amb els paradigmes que han inspirat una bona part dels estudis d’història agrària contemporània, s’haurien activat processos de concentració de la propietat, expropiació pagesa i proletarització i haurien emergit formes més dinàmiques de gestió de la propietat territorial que haurien d’impulsar el canvi tècnic i el creixement del sector agrari. Però la recerca realitzada no ha demostrat clarament que aquesta fos la via predominant del desenvolupament capitalista als Països Catalans.

Els nombrosos treballs que han estudiat l’estructura de la propietat, des de diverses perspectives (local, comarcal o provincial), han observat que la distribució molt desigual de la propietat de la terra fou un fenomen molt generalitzat, encara que amb diferències prou marcades a les diverses zones. Els estudis de Ll. Ferrer Alòs, J. Colomer, E. Saguer, R. Congost, Y. Barbaza i E. Estalella, per a Catalunya, o els de S. Calatayud, M. C. Romeo, J. Millán i J. Romero, per al País Valencià, han mostrat l’existència de forts desequilibris en la distribució de la propietat. La reforma agrària liberal, en la mesura que impulsà la mobilització d’una massa important de terres que s’havien mantingut fins aquells moments al marge del mercat, creà noves oportunitats per a aquells grups socials que disposaven de recursos (comerciants, industrials, professionals, pagesos acomodats, polítics i funcionaris), i, en aquest sentit, es reforçaren estructures de la propietat molt desiguals, que deixaven sense terra —o amb quantitats insuficients— una part notable de la pagesia. Alhora, però, aquests estudis han mostrat que en gran part aquestes desigualtats ja havien cristal·litzat abans de la revolució liberal i no és fàcil identificar clares tendències a la concentració de la propietat territorial derivades de processos d’expropiació de la propietat pagesa. La nova propietat burgesa procediria molt sovint de la compra de propietats eclesiàstiques o nobiliàries, de terres comunals, o de la reconversió en plena propietat del domini útil, més que de l’apropiació de terres pageses. La propietat pagesa aconseguí mantenir uns drets sobre la terra durant la segona meitat del segle XIX, i hi ha indicis per a afirmar que es reforçà a partir de la nova centúria (J. Millán i S. Calatayud, J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer). Parlar de manteniment d’una propietat pagesa no significa, però, afirmar la consolidació d’una pagesia propietària amb terra suficient per a garantir uns nivells de prosperitat, ja que sovint havia d’afegir altres fonts d’ingressos, menant altres terres, incorporant alguns membres de la família als mercats de treball o participant de la pluriactivitat.