Buch lesen: "Els recursos territorials valencians"

CLAUS DEL DESENVOLUPAMENT TERRITORIAL. LA INNOVACIÓ, LES XARXES I ELS RECURSOS PATRIMONIALS

Jorge Hermosilla Pla

Departament de Geografia. UVEG

PER QUÈ LA PERSPECTIVA TERRITORIAL EN EL CREIXEMENT ECONÒMIC I SOCIAL

L’estudi/projecte elaborat tracta de la recuperació de la perspectiva espacial en l’anàlisi dels processos tant econòmics com socials. Es fa patent que el TERRITORI adquireix un rol important quan ens plantegem la formulació d’estratègies de desenvolupament local. Això passa perquè en aquest territori es combinen els elements ambientals, socioculturals, organitzatius, el grau de desenvolupament de les seues estructures i, per descomptat, la mateixa localització. Tots són components que influeixen en les alternatives de progrés de les comunitats locals.

El concepte de territori no és senzill, ni tampoc estàtic. Si seguim Zapata (2007), el territori ha de ser entés com una construcció social i concebut com un espai més pertinent en cada període històric, un àmbit de relacions, un suport per a la innovació i un agent clau del creixement econòmic i social.

En els processos de desenvolupament territorial actuen tres factors que en condicionen l’esdevenir. D’una banda, la innovació; d’una altra, la creació de xarxes i, finalment, l’aprofitament racional dels recursos existents. Uns processos que permeten la creació de territoris intel·ligents, és a dir, aquells capaços de contribuir a millorar la qualitat de vida de la societat que els habita i el desenvolupament personal dels ciutadans.

Habitualment la innovació està relacionada amb les noves pautes socioeconòmiques i territorials que estan condicionades per la incorporació de les noves tecnologies. Aquestes han donat lloc a una creixent fragmentació i, fins i tot, exclusió territorial. Per això constitueixen un factor de desequilibris territorials. Igualment, donen origen a la formació de xarxes molt complexes en el context d’una economia cada vegada més global (Castells, 1996). Unes xarxes que es converteixen en la forma espacial dominant de vertebració del poder i que interactua amb l’espai concret dels llocs.

En aquest sentit, el territori es constitueix com a receptor dels efectes de la globalització i alhora com a emissor de respostes als seus reptes (Brugué, Gomá i Subirats, 2002). Aquesta qüestió permet diferenciar territoris competitius d’aquells altres que han quedat “paralitzats”, “apartats”. Els territoris competeixen mitjançant avantatges i potencialitats (Porter, 1991). En aquest escenari els recursos adquireixen una especial significació, atés que tot procés de desenvolupament requereix la utilització imaginativa, racional, equilibrada i dinàmica de tota mena de recursos (béns) patrimonials monetaris, humans, naturals, socials, culturals i territorials (Ortega, 2004).

Innovació, xarxes i recursos permeten la configuració d’un desenvolupament territorial integrat. Aquest és capaç de fer compatible la competitivitat econòmica, el benestar social, la sostenibilitat ambiental i la disminució dels desequilibris territorials. És a dir, s’hi uneixen el desenvolupament econòmic, el desenvolupament social, el sostenible i la cohesió territorial.

En definitiva, la naturalesa del desenvolupament territorial és complexa, amb la qual cosa, si pretenem dur-lo a terme, resulta necessari el foment de processos d’aprenentatge col·lectiu capaç de generar actituds innovadores, la configuració de xarxes socioinstitucionals que permeten portar a cap projectes d’interés comú, i la preocupació per l’ús dels propis recursos que faciliten reivindicar-los.

L’oportunitat de l’anàlisi integrada

Quan es pretén abordar una labor eficaç de mobilització de l’economia local, és necessari atendre un requisit imprescindible, el coneixement del territori. Una condició que no sempre es compleix. Ens referim a la identificació de les qualitats de l’espai geogràfic i de les seues possibilitats, mitjançant una anàlisi integrada territorial, que permet (Zapata, 2007):

-La diferenciació d’unitats territorials operatives. Espais funcionals que mantenen una coherència de desenvolupament.

-La determinació dels problemes i les possibilitats de desenvolupament, a fi de caracteritzar les bases de l’estratègia local.

-La identificació, l’anàlisi i la caracterització dels recursos endògens, amb l’objectiu d’afavorir l’estímul del potencial endogen.

-El reconeixement de l’estructura i de l’organització existent en el marc local.

Si es persegueix el coneixement del territori, és molt recomanable la confecció d’un atles del territori, amb delimitacions precises i diverses escales espacials per a abordar el desenvolupament local (comarca, municipi, districte, entitat de població menor, barri, etc.). Aquest atles hauria de seguir un esquema metodològic capaç d’estructurar l’anàlisi i el diagnòstic singularitzat d’unitats de treball, definides pels elements següents:

-denominació i topònim;

-localització i accessibilitat;

-origen i evolució de la funcionalitat;

-anàlisi urbanística segons el plantejament vigent i proposat;

-caracterització de la societat i la població en general;

-identificació de creadors d’opinió, líders locals i dinàmica sociocultural i moviment associatiu;

-catàleg empresarial, és a dir, estructura econòmica, especialització sectorial i dinàmica empresarial;

-equipaments sociocomunitaris i serveis fonamentals que s’hi presten;

-iniciatives empresarials previstes o en marxa;

-principals dificultats, problemes i demandes;

-relacions funcionals entre el sector analitzat i l’entorn;

-catàleg de recursos, i identificació del potencial endogen;

-inventari de relacions i funcions.

Per concloure, el coneixement del territori mitjançant la seua anàlisi integrada constitueix una condició per a identificar i promoure les tres modalitats de factors, i que amb això es puga aconseguir el desenvolupament territorial integrat. Ens referim a:

1. L’aprenentatge i les seues dinàmiques, que es troben associades a l’esforç innovador.

2. L’existència i la promoció de xarxes de cooperació entre empreses, institucions i associacions, a més de la capacitat de generar iniciatives capaces de crear les xarxes.

3. L’aprofitament racional dels recursos existents en cada espai, perquè en constituïsquen la base del capital territorial. Aquest està constituït pel patrimoni natural i cultural heretat, els recursos humans qualificats i amb iniciatives, la cohesió social, la identitat cultural, etc. (Caravaca, 2005).

(I) LES DINÀMIQUES D’APRENENTATGE, EL CONEIXEMENT I LA INNOVACIÓ

El coneixement és el recurs estratègic més important, per la qual cosa les dinàmiques d’aprenentatge que s’hi associen es converteixen en processos fonamentals. En aquest sentit, la innovació és la capacitat de generar i incorporar coneixements en el sistema econòmic i social, de manera que maximitza les potencialitats productives i contribueix a un ús més racional, més sostenible, dels recursos. Sens dubte la innovació és un factor central de competitivitat.

És de tots sabut que la innovació és motiu de diferències territorials, perquè la incorporació de coneixements és desigual segons la naturalesa i les qualitats dels espais geogràfics. De fet, es diferencien aquelles àrees innovadores, capaces de donar resposta d’èxit a les dificultats i als nous problemes, d’aquelles altres que no s’adapten als canvis i, en conseqüència, romanen excloses, marginades dels processos de desenvolupament.

La relació entre innovació, activitats econòmiques i territori es pot entendre almenys des de tres plantejaments. En primer lloc, quan la innovació es considera un fenomen individual fonamentat en la iniciativa empresarial. Com assenyala Méndez (2002), és comú entre el col·lectiu empresarial, mitjançant la transmissió de coneixements fàcilment reproduïbles (codificats). En segon lloc, quan la innovació es contempla com un fenomen col·lectiu, perquè és l’entorn allò que suggereix i incita a incorporar-la. Segons Maillat (1995), és una modalitat que facilita la transmissió de coneixements tàcits, no codificats, mitjançant relacions interpersonals. Rullani (2000) apunta que els àmbits territorials posseeixen diferents capacitats per a produir i utilitzar determinats coneixements, en crear un ambient favorable a l’experimentació de noves idees i la seua propagació. Finalment, la innovació pot concebre’s com un fenomen territorial. Són els territoris capaços de generar o d’incorporar els coneixements necessaris per a valorar eficientment i racionalment els seus propis recursos, i contribuir així a millorar les condicions mediambientals i la qualitat de vida de la societat local (Méndez, 2002). Ens referim als territoris intel·ligents (Martínez, 2002).

Perquè un territori siga innovador necessita diversos factors o condicionaments: la component empresarial; la innovació social i institucional, entesa com una xarxa interactiva de factors econòmics, polítics, socials i culturals que permet combinar i maximitzar tant els recursos econòmics com els extraeconòmics (Camagni i Gordillo, 2000); els sistemes regionals i locals d’innovació, que faciliten la valoració i l’ús racional dels béns patrimonials (Dupy i Burmeister, 2003); l’existència d’un govern relacional, caracteritzat per la cooperació entre les distintes institucions amb competències al territori; i la pràctica habitual de la governança, mitjançant la participació activa de la població en la determinació del seu futur.

Com es pot identificar la innovació en un territori? Quins són els indicadors més habituals per a mesurar-la? Es poden diferenciar dues modalitats d’indicadors, segons la naturalesa de qui les lidere i els processos impulsors: la innovació empresarial i la social.

a) La innovació empresarial

1. Augment de les inversions

2. Dinamització del teixit empresarial

3. Creació de llocs de treball

4. Presència en mercats externs

5. Creixement de la població

6. Millores significatives d’infraestructura i d’equipaments

b) La innovació social: un cert caràcter intangible

1. Cohesió social i territorial

2. Desenvolupament de sinergies

3. Reforçament de la identitat local

4. Implicacions de les institucions locals en projectes col·lectius

5. Reivindicació dels béns patrimonials

6. Augment de l’equitat i del benestar social

Els mecanismes metodològics que ens permeten l’estudi de la innovació s’articulen habitualment al voltant de la realització d’enquestes i entrevistes, dirigides a empreses, agents, organismes i institucions locals. Segons les qüestions que s’hi aborden, es tractaran de dos apartats (Manual d’Oslo, OCDE, 2000): l’activitat interna que desenvolupa l’empresa i les relacions que mantenen amb el seu entorn.

Qüestions d’empresa:

-Motius per a innovar.

-Raons i agents de la innovació (tècniques, econòmiques, recursos humans, etc.).

-Valoració i avaluació dels efectes de la innovació.

-Relació amb les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i), que poden ser permanents, programes, ocasionals, temporals, etc.

-Relació entre innovació i processos de cooperació (empresarial, centres d’investigació, etc.)

Qüestions de l’entorn econòmic-social-institucional:

-Identificació dels actors existents i de les modalitats.

-Localització i distribució dels agents participants.

-Freqüència i intensitat de les relacions desenvolupades.

-Valoració de les relacions de cooperació.

-Dedicació i activitat dels actors.

-Capacitat per a interactuar i per a creació de xarxes.

-Relació amb els recursos propis, les seues potencialitats i les limitacions.

Els sistemes territorials locals que han experimentat èxit econòmic són aquells en què millor interactuen aquestes dues formes de coneixement, la component empresarial i l’entorn econòmic-social institucional (Brusco, 1996).

(II) LES DINÀMIQUES D’INTERACCIÓ AL TERRITORI. LES XARXES

La constitució de xarxes ha sigut objecte d’estudi per part de diverses disciplines. Es tracta d’una temàtica que, abordada des de l’economia, la sociologia, les ciències polítiques o la geografia, de manera que analitza les xarxes empresarials, les dinàmiques d’interacció social i les xarxes socioinstitucionals, les xarxes polítiques o les xarxes territorials.

En el context del desenvolupament territorial, les xarxes adquireixen un especial significat, un notable valor. Com indica Sforzi (1999), les xarxes territorials fan referència a les relacions socials de cooperació i la compenetració de les empreses en les xarxes de relacions socioeconòmiques que constitueixen el sistema local, entés com a versàtil integrador de coneixements i organització. Per a la incorporació d’innovacions i la dinamització dels territoris, resulten imprescindibles les xarxes desenvolupades entre els diferents actors. Aquestes xarxes es materialitzen en els acords, formals o informals, que s’estableixen entre agents socioeconòmics públics o privats amb objectius que responen a interessos comuns.

Els criteris bàsics de classificació de xarxes

Els estudis sobre les xarxes territorials, condicionats per la seua complexitat temàtica, han donat lloc a una extensa producció científica que aborda les xarxes des de posicionaments teòrics. Si seguim els criteris de classificació anteriors, es poden diferenciar les xarxes empresarials i les socioinstitucionals (Salom, 2003).

a) Xarxes empresarials

Quan els empresaris decideixen establir relacions amb altres empreses, persegueixen una sèrie d’avantatges. Entre aquests, podem destacar: la reducció de costos de transacció empresarial, l’accés a experiències i coneixements, el desenvolupament de processos d’aprenentatge col·lectiu, la consecució de noves solucions als problemes i la reducció dels riscos de la innovació.

Aquesta modalitat de xarxes està condicionada per la predisposició i les habilitats desenvolupades per cada empresa, i per les modalitats de relacions entre les empreses. En aquest sentit, poden ser transaccionals (subcontractació, provisió d’algun servei, etc.) o de cooperació (més interessants, que aborden processos d’aprenentatge col·lectiu, intercanvi de tecnologies, projectes comuns d’R+D, etc.). Tots aquests constitueixen factors que condicionen l’èxit de les relacions entre els agents empresarials. Kischatzky (2002) identifica dues modalitats de xarxes empresarials: les verticals (amb proveïdors i clients) i les horitzontals (amb altres empreses del sector).

b) Xarxes socioinstitucionals

El rol dels actors socials, econòmics i institucionals resulta determinant per a la consolidació i l’enfortiment de les oportunitats de desenvolupament local. Aquestes modalitats de xarxes, públiques o privades, permeten el suport d’actuacions empresarials col·lectives. En aquests casos, les xarxes es caracteritzen per una estructura horitzontal entre empreses, organitzacions i institucions.

Elements d’anàlisi en les xarxes socioinstitucionals

En primer lloc, s’ha de procedir a la identificació dels agents en un territori concret. És necessari el coneixement de la tipologia dels diversos actors locals. Cal destacar les institucions i els organismes públics, amb competències sobre el territori; i les organitzacions socioeconòmiques, amb capacitat per a dinamitzar l’economia i promoure projectes de caràcter col·lectiu.

En segon lloc, s’aborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, s’analitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:

•Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).

•Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.

•Xarxes amb major o menor capacitat de mobilització col·lectiva, en funció del grau d’implicació efectiva dels actors.

En tercer lloc, s’identifiquen les modalitats de vincles que els connecten i relacionen amb el territori. Almenys es distingeixen dos processos, que interactuen: d’una banda, les arrels territorials, la proximitat geogràfica; d’altra, la participació en xarxes externes.

Finalment, és aconsellable conéixer l’evolució temporal experimentada per les xarxes. Aquestes es caracteritzen pel seu dinamisme, que es posa de manifest a través dels factors, la naturalesa i els efectes de l’evolució de les xarxes socioinstitucionals. Veltz (2000) fa referència al significat que adquireixen els períodes cada vegada més llargs perquè la competència de les xarxes siga eficaç, ja que aquestes depenen de la formació de la competència, de la construcció d’interaccions entre actors i de la creació de xarxes de relació.

Igual que s’esdevé amb els estudis que s’aproximen a la innovació, els mètodes d’anàlisi de les xarxes territorials suposen la realització d’enquestes i les entrevistes. Les variables temàtiques habituals inclouen la identificació del tipus d’actors que hi interactuen, l’anàlisi de la localització dels agents, la definició de la freqüència i la intensitat de les relacions desenvolupades, la valoració de les relacions de cooperació, i la consulta de les pàgines web de les institucions, les organitzacions i les associacions del teixit socioinstitucional.

(III) ELS RECURSOS PATRIMONIALS COM A BASE PER AL DESENVOLUPAMENT

Més amunt, s’ha assenyalat que el desenvolupament territorial integrat necessita tres factors constituents, definits per la seua complexitat, que quan interactuen donen lloc a processos de creixement econòmic i desenvolupament social. Ens referim a la innovació i la capacitat d’aprenentatge, la configuració de xarxes territorials, i els recursos patrimonials.

S’entén per recurs aquell element utilitzable per una col·lectivitat per tal d’acudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa. Aquesta definició està estretament vinculada a la pluralitat de possibilitats de cara a la valoració del potencial endogen d’un territori.

El potencial endogen engloba els elements que poden contribuir al desenvolupament local, com ara els recursos materials i els de l’entorn, els econòmics i financers, les infraestructures de transport i comunicacions, les estructures urbanes i rurals ja creades, i el capital humà (nivell d’instrucció, qualificació professional, capacitat d’emprenedoria i enginy de la població de qualsevol lloc, etc.) (Zapata, 2007).

Per la seua part, Mitchell (1979) indicava que el fet de treballar sobre el concepte de recurs i els fenòmens i els agents associats implica avançar en el coneixement dels processos naturals i socials, i les seues relacions. En aquest sentit, J. Reés (1989) assenyalava que el concepte de recurs parteix del medi fisiconatural i del territori, però no de manera independent sinó en relació amb les societats que ocupen aquell medi i el posen al servei de les persones.

Martínez Pentinat i Vidal Vila (1995) subratllen que l’aspecte essencial dels elements de la naturalesa que acaben considerant-se recursos és l’establiment de la relació societat-naturalesa. Per tant, els recursos naturals són les cristal·litzacions de la relació societat-naturalesa en determinats elements naturals.