L'Ulisses de James Joyce: l'oxímoron perfecte

Primera edició: Febrer de 2022

© Víctor Aldea, 2022

© D’aquesta edició:

NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA

Mallorca, 348 (4-1)

08013 Barcelona

nuvol.com

Disseny: Laia Serch Muni

@nuvol_com

@nuvol_com

@elnuvol

ISBN: 978-84-17455-41-5

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

«The demand that I make of my reader is that he should devote his whole life to reading my works»

James Joyce

«El que exigeixo al meu lector és que dediqui tota la seva vida a llegir la meva obra»

James Joyce

I

«La història és un malson del que intento despertar», amb aquesta afirmació, que apareix en les darreres pàgines del segon capítol, esbandeix Stephen Dedalus un dels estirabots que assaona la conversa amb Garrett Deasy, el director de l’escola on treballa, una conversa que gira al voltant de la història d’Irlanda i del paper que la comunitat jueva hi ha jugat, socialment i econòmica. Ja de bon començament, Deasy es revela com un personatge antisemític i ignorant, de qui Dedalus decideix fugir per manca de cap punt en comú, tret de la consideració que a tots dos els mereixen les dones.

La història és, doncs, un dels grans temes de l’Ulisses, una llavor de discussió i reflexió al llarg de les seves pàgines i del pensament de la majoria dels seus personatges.

Stephen Dedalus és un dels tres personatges de l’Ulisses, la segona novel·la de l’irlandès James Joyce. Dedalus ja havia aparegut com a personatge principal a la primera novel·la de l’autor, Retrat de l’artista adolescent, publicada a Nova York el 29 de desembre de 1916 en forma de llibre després d’haver aparegut per entregues a la revista londinenca The Egoist (d’ara endavant TE) entre febrer de 1914 i setembre de 1915.

La primera novel·la de Joyce, un llibre inserit en la tradició de les anomenades «Bildungsroman» o novel·les de formació, descriu el creixement personal i intel·lectual del personatge, un jove irlandès massa proper a Joyce per no tenir-ho en compte a l’hora de capbussar-se en el text. Al final del llibre, Dedalus decideix abandonar Irlanda i lliurar-se de ple a la crida de convertir-se en un intel·lectual, lluny de la família, de l’església, de la nació on s’ha criat però, sobretot, del pare, un personatge de qui se sentirà orfe arran del moment en què se n’esbocina la idealització. Arran d’aquesta premissa Joyce traçarà una de les línies argumentals de l’Ulisses, en què Dedalus sortirà a la recerca del pare que enyora i al qual va renunciar al final del Retrat de l’artista adolescent.

II

James Joyce (Dublín, 2 de febrer de 1882, Zuric, 13 de gener de 1941) sempre va tenir molt clar que la seva vida era una fugida de la història, social i intel·lectual, que li havia tocat de veure i de viure. Alienat de la família per decisió pròpia i fastiguejat del provincialisme barat i desangelat del Dublín de finals del segle XIX va passar una temporada a París, on va començar els estudis de medicina. El càncer que es va diagnosticar a la seva mare, però, el va empènyer a Dublín una altra vegada i allí, divendres 10 de juny de 1904, va conèixer qui esdevindria la persona més important de la seva vida, Nora Barnacle (21 de març de 1884, 10 d’abril de 1951), la mare dels seus dos fills, Giorgio (27 de juliol de 1905, 12 de juny de 1976) i Lucia (26 de juliol de 1907, 12 de desembre de 1982) i mussa indiscutible de les seves dues darreres obres, Ulisses (1922) i Finnegans Wake (1939). Acostar-s’hi és abocar-se a l’esvoranc d’una llengua proteica, orgànica, assaonada de ressons rics en memòries, despullada i desossada, mal·leable i infinita, en què el coneixement del món de qui la llegeix permet muntar una bastida personal i intransferible per enfilar-se per les branques del joc literari: hi ha un Joyce per a cada lector en funció del seu bagatge vital, intel·lectual i del valor semiòtic que sigui capaç d’atorgar-li.

Joyce caminava pel carrer de Nassau quan va veure Barnacle, una noia alta, de cabells castanys, que duia recollits, d’ulls blaus i segura de sí mateixa, que passejava sense pressa. Ell se li va atansar i es va presentar. Barnacle una noia de Galway, una ciutat de la costa oest d’Irlanda, que feia sis mesos que havia arribat a la capital, va acceptar de trobar-se amb ell quatre dies més tard. No va acudir a la cita, però, i Joyce va enviar-li una nota al Finn’s Hotel, on treballava de cambrera.

Per fi, dijous 16 de juny de 1904, Joyce i Barnacle es van trobar per primera vegada. Encoberts per una conversa animada, la parella va enfilar fins a una de les barriades de la ciutat de pitjor reputació de l’època, on Barnacle va accedir a les urgències de Joyce i va masturbar-lo. Coronada pels panteixos del desig satisfet, la història acabava de segellar la data més important en el món de la literatura occidental del segle XX, data que Joyce va triar perquè hi passés l’acció de l’Ulisses.

Els primers mesos de relació entre Joyce i Barnacle van ser intensíssims, marcats per trobades sexuals explosives, i al cap de poques setmanes, l’amor que sentien l’un per l’altre va convèncer Joyce de fer veure a Barnacle la conveniència de marxar de Dublín i establir-se al continent. I així va ser com dissabte 8 d’octubre Joyce i Barnacle van abandonar Irlanda i van arribar a París dos dies més tard. La parella es va establir primer a Pola (a l’actual Croàcia) i, mesos després, a Trieste, on Joyce havia trobat feina de professor d’anglès a l’escola Berlitz.

Entre maig i octubre de l’any següent, Joyce va escriure la primera versió de moltes de les històries de Dublinesos (1914), el seu únic llibre de relats. El llibre trigaria vuit anys a publicar-se, ateses les exigències dels diferents editors que, en un moment o altre, s’havien interessat per treure’l al mercat, però que havien demanat a l’autor que en suprimís alguns detalls de les històries, que consideraven que els podien dur problemes amb les autoritats. Joyce no s’hi va avenir en cap cas. En realitat, l’escriptor mai no es va arronsar davant de les acusacions, la censura, el segrest i la crema amb què es va anorrear gran part dels seus llibres i durant tota la seva vida totes aquestes reaccions van confirmar-li el que ell ja sabia: que el que escrivia era exactament el que havia d’escriure i no el que s’esperava que escrivís. Ningú no era ningú per dir a James Joyce què havia d’escriure, com ho havia d’escriure i amb quina intensitat i intencionalitat ho havia d’escriure.

III

Ja de molt petit Joyce havia estat un gran admirador de la figura mitològica del protagonista de l’Odissea d’Homer. A dotze anys, mentre estudiava amb els jesuïtes al Belvedere College de Dublín, Joyce havia llegit la versió de 1808 adaptada per Charles Lamb, Adventures of Ulysses, i considerava Ulisses el gran heroi de la literatura universal, el personatge més humà i més gran del món de la ficció. El 1906, un any després d’enllestir la primera versió de Dublinesos, se li va acudir d’afegir-hi un nou relat Ulisses a Dublín, però aviat va espolsar-se la idea del cap. El personatge d’Ulisses mereixia una novel·la sencera, no pas un relat. Anys més tard, un cop enllestida la redacció de Retrat de l’artista adolescent, quan ja s’havia establert a Zuric, va posar fil a l’agulla i va començar a escriure el veritable Ulisses a Dublín, tasca que consumiria set anys de la seva vida. Un llibre relligat amb el fil del simbolisme més evocatiu i del realisme menys condescendent, sense concessions.

L’Ulisses és un llibre dividit en tres parts i divuit capítols, que recull al voltant d’unes divuit hores (entre les vuit del matí del dijous 16 de juny i les dues de la matinada del divendres 17) en la vida de dos personatges principals, Leopold Bloom i Stephen Dedalus, protagonista de la novel·la anterior de Joyce, i un tercer, Marion «Molly» Bloom, la dona infidel de Leopold Bloom, una cantant d’òpera més o menys decent que manté una relació extramatrimonial amb el seu agent, Hugh «Blazes» Boylan, un Don Joan de pa sucat amb oli.

La idea de Joyce era oferir al lector l’experiència d’una Odissea modernitzada en què els tres personatges principals representessin els tres personatges principals de l’obra d’Homer: Stephen seria Telèmac (el fill), Leopold Bloom seria Ulisses (el pare) i Molly Bloom, Penèlope, (la mare).

L’autor va partir de l’estructura de l’obra homèrica i va començar a bastir la seva interpretació particular del periple d’Ulisses per arribar a Ítaca, destí definitiu de la travessia maleïda per Posidó.

Cal tenir en compte que l’Ulisses de Joyce en cap cas no segueix el poema èpic fil per randa i que l’autor va aprofitar el que més li va convenir de l’obra grega original. Mai no va tenir manies a l’hora d’adaptar, manipular, afegir i ometre tots els elements de l’Odissea per engiponar-los en el seu Ulisses particular.

En realitat, a mesura que van passar els anys i que l’irlandès exiliat va anar descabdellant-ne el text, l’Ulisses va anar guanyant en profunditat i dificultat fins al punt que Joyce va estructurar la novel·la en tot un joc semiòtic, semàntic i simbòlic en què cadascun dels divuit capítols representava diferents elements fins a crear un sistema interior manta vegades difícil de detectar per un lector mitjà i, fins i tot, experimentat.

Tampoc no cal patir més del compte perquè el mèrit de l’Ulisses, si més no, és que és una obra que s’aprèn a llegir-la mentre es llegeix. És com un joc d’escacs, en què s’aprèn a jugar a mesura que s’hi juga. Joyce sembra el camí del seu particular Ulisses de petites pistes que, per insignificants i poc rellevants o difícils d’escatir que semblin, acaben lligant en capítols successius, fet que exigeix del lector un exercici d’atenció intel·lectual (molt) atent, però gratificant en arribar al final del llibre i conquerir el destí de l’(anti)heroi.

A continuació trobareu la taula de correspondències que l’any 1921 Joyce va oferir a Stuart Gilbert, amic, company de traducció en la versió francesa de 1929 i un dels primers crítics de l’Ulisses. Gilbert va afegir-la al seu llibre James Joyce's Ulysses: A Study (1930). Sembla ser, però, que Joyce se’n va penedir més tard i va prohibir de manera expressa que la taula s’inclogués en les edicions de la novel·la que es fessin a partir de l’any de publicació del llibre de Gilbert. L’irlandès exiliat va adonar-se que la taula de correspondències donava massa pistes sobre l’Ulisses i podia facilitar massa les coses als seus crítics i lectors, tant més en defensar la idea que «I've put in so many enigmas and puzzles that it will keep the professors busy for centuries arguing over what I meant, and that's the only way of ensuring one's immortality.» («Hi he posat tants enigmes i tans interrogants, que tindré els catedràtics ocupats durant segles mentre discuteixen què hi havia volgut dir. Aquesta és l’única manera d’assegurar-se la immortalitat.» Existeix una altra taula, l’anomenada «Taula de Linati», que Joyce va procurar un any abans al seu amic italià Carlo Linati.