Els ous fatídics

ELS OUS

FATÍDICS

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: febrer del 2022

© de la traducció: Jaume Creus i del Castillo

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Imatge de portada: Il·lustració de George Shaw. Londres, 1801 - Bridgeman Images Maquetació: Edu Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-44-7

Amb el suport del Departament de Cultura

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

MIKHAÏL BULGÀKOV

ELS OUS

FATÍDICS

Traducció i notes de Jaume Creus

- TAULA -

Nota del traductor

Capítol 1. Curriculum vitae del professor Pèrsikov

Capítol 2. L’espiral de colors

Capítol 3. Pèrsikov el capturà

Capítol 4. La vídua del popa Drozdov

Capítol 5. Una història de gallines

Capítol 6. Moscou, juny del 1928

Capítol 7. Fatt

Capítol 8. Els fets del sovkhoz

Capítol 9. La sopa viva

Capítol 10. La catàstrofe

Capítol 11. Combat i mort

Capítol 12. Un Deus ex machina de gel

L’ALBÚMINA DELS OUS
Jaume Creus

Ciència ficció en deien, ara sembla més correcte dir-ne «literatura d’anticipació». Doncs bé, sí, aquest llibre de Mikhaïl Bulgàkov és exactament una novel·la d’anticipació. Anticipació curta, però: encara no quatre anys. I basada en trets que ja es veien a venir o, per ser més precisos, que Bulgàkov ja s’ensumava amb molt d’encert. Un manuscrit conservat (prova d’impremta, de fet) porta data de finalització de la novel·la: Moscou, octubre del 1924. L’almanac Nedra la va publicar per primer cop sencera en el seu número 6 (febrer/març del 1925). I la primera frase del relat diu: «El 16 d’abril del 1928...». Menys de quatre anys, pura matemàtica.

Amb una anticipació tan curta, és evident que en alguns terrenys era fàcil encertar: canvis de nomenclatura dels carrers, modernitzacions de tota mena (incloses, és clar, les científiques), pantalles de cinema arreu, moda i cartellisme, augment del trànsit, edificis, publicitat del règim, armament. I tot sovint Bulgàkov ens ho recorda fent servir l’adjectiu «bivxi» (que significa ex, d’abans, antic, anteriorment). En un dels seus escrits (Moscou, anys vint), publicat entre maig i juny del 1924, parlava de la seva vida a Moscou els primers anys vint, quan intentava prosperar en feines d’escriptor i director de revista («Conec aquest Moscou de dalt a baix, i d’una punta a l’altra»), parlava del problema de l’habitatge, i ja havia pronosticat, al final de l’escrit: «Moscou, et veig tot fet de gratacels». Podríem pensar que aquest text donà peu a l’inici d’Els ous fatídics. En qualsevol cas, li fornia la matèria primera, això sí. Però la novel·la va molt més enllà. No deixa de ser una crítica al sistema que s’anava dibuixant en el control dels àmbits que Bulgàkov coneixia bé: periodisme, ciència, cultura (escriptors, poetes, gent de teatre). I més que cap altra cosa és una anticipació de les greus actuacions del règim contra els dissidents o els simplement «desafectes». La següent novel·la, Cor de gos, una altra novel·la de gènere fantàstic i crítica de determinat cientifisme, veurà prohibida la seva publicació i, des d’aleshores, l’autor serà considerat un perillós enemic dels soviets des de les pàgines d’Izvèstia. Els ous fatídics és un text que fa de càmera d’ampliació del que serà ben aviat pràctica habitual del nou règim soviètic. Fins en els detalls i les converses es nota aquesta «anticipació». Bulgàkov ens parla —bé que de passada— de la NEP, de la redistribució dels habitatges, de la GPU, del diari Izvèstia, del món teatral (dóna per feta la mort de Meyerhold, que no era sant de la seva devoció, i que realment va ser executat en plena repressió), també, i sobretot, del mal ús de la ciència per l’obstinació dels nous dirigents que no en saben res, de ciència. I només per posar un exemple diguem que la GPU (convertida ja en OGPU), el maig del 1926, li requisarà, en un escorcoll domiciliari, els manuscrits de Cor de gos i els seus dietaris, que contenien opinions contràries als bolxevics. Si bé, en principi la seva faceta teatral semblava ben encaminada —li feien encàrrecs i es muntaven algunes de les obres—, ben aviat, a partir del 1926, les coses van canviar. Aleshores li feien igualment encàrrecs, però després de la feina feta, se li negava la representació o els teatres rescindien els contractes. Va arribar al punt del mal viure i fins va haver de pregar a Stalin que el deixés marxar de la Unió Soviètica. No se li va concedir aquest exili i va haver de patir estranyament dins del seu propi país, el «dolor mortal» de què parlava Anna Akhmàtova en un poema seu (vegeu la meva introducció a Morfina/Relats d’un jove metge, Edicions de 1984, 2012). I aquesta és l’albúmina real d’aquests «ous fatídics» que teniu a les mans.

En un escrit meu penjat al Núvol de Puigtobella («Dues petges vitals a la Ucraïna de la guerra civil»), els lectors podreu trobar molta més informació sobre la vida i el calvari de Bulgàkov, començant per la guerra civil a Kíev, on havia nascut el 1891.

Per a la traducció he tingut en compte també les diferències en les diverses edicions, sobretot les provinents d’una altra còpia mecanografiada, utilitzada per Ellendea Proffer per a l’edició americana, que he marcat amb nota a peu de pàgina amb la indicació (Proffer).

També cal dir, en un altre ordre de coses, que aquesta traducció no té en compte les normes de l’IEC sobre la supressió dels accents diacrítics per expressa voluntat del traductor.

I ara, que el lector gaudeixi d’aquest petita meravella de la literatura d’anticipació. S’ho val!

CAPÍTOL 1
CURRICULUM VITAE DEL PROFESSOR PÈRSIKOV

El 16 d’abril del 1928, a hora foscant, el professor de zoologia de la IV Universitat estatal¹ i director de l’Institut Zoològic de Moscou, Vladímir Pèrsikov, entrà al seu gabinet de l’Institut, al carrer Herzen. El professor va encendre el globus de vidre esmerilat del sostre i mirà al seu voltant.

L’inici de l’espantosa catàstrofe s’ha de situar precisament en aquest vespre nefast, igual que en la persona del professor Vladímir Ipàtievitx Pèrsikov n’hem de veure la causa primera.

Tenia cinquanta-vuit anys tot just fets, un cap considerable en forma de maça, calb, amb unes tofes de cabells groguencs, com raspalls, als costats. La cara molt ben afaitada i amb el llavi inferior sortit, cosa que donava al rostre de Pèrsikov uns trets permanents una mica capriciosos. Sobre el nas vermell duia unes petites ulleres passades de moda, amb muntura de plata, tenia uns ullets brillants, era d’estatura alta, però geperut. Parlava amb una veu estrident, prima, raucadora, i, entre altres rareses, tenia la d’aixecar l’índex de la mà dreta en forma de ganxo i aclucar els ulls quan parlava amb ponderació i seguretat. I com que sempre parlava amb seguretat, perquè la seva erudició en aquella especialitat era absolutament fenomenal, el ganxo apareixia sovint a la vista dels interlocutors del professor Pèrsikov. Però, tret de la seva especialitat, és a dir, la zoologia, l’embriologia, l’anatomia, la botànica i la geografia, el professor Pèrsikov no parlava gairebé mai.

El professor Pèrsikov no llegia els diaris, no anava al teatre, i la seva dona s’havia fugat amb un tenor de l’òpera Zimin² el 1913, després de deixar-li un escrit amb el següent contingut: «Les teves granotes em provoquen una insuportable esgarrifança de fàstic. Seré infeliç tota la vida per culpa seva».

El professor no es va tornar a casar i no tenia fills. S’irritava fàcilment, però no era rancuniós; li agradava el te amb suc de fruits del bosc, i vivia al carrer Pretxístenka en un pis de cinc habitacions, una de les quals l’ocupava un secall de velleta, la majordoma Mària Stepànovna, que tenia cura del professor com una dida.

L’any 1919, al professor li van prendre tres de les cinc habitacions. Llavors declarà a la Mària Stepànovna:

—Si no aturen aquests desordres, Mària Stepànovna, me n’aniré a l’estranger.

És indubtable que, si el professor hagués dut a terme aquest pla, li hauria estat d’allò més fàcil obtenir una càtedra de zoologia a qualsevol universitat del món, perquè era un home de ciència de primera classe, i en aquelles branques referides als batracis o amfibis anurs no tenia rival, si exceptuem els professors William Wekkle de Cambridge i Giacomo Bartolomeo de Roma. El professor llegia quatre llengües a part del rus, i parlava el francès i l’alemany tan bé com el rus. La seva intenció d’anar a l’estranger, Pèrsikov no la dugué a terme, i l’any 20 va ser encara pitjor que el 19. Es van produir tot d’esdeveniments, i, a més a més, l’un rere l’altre. La gran via Nikítskaia va canviar de nom i es convertí en el carrer Herzen. Tot seguit, el rellotge encastat a la paret de la casa que hi havia a la cantonada dels carrers Herzen i Mokhovaia s’aturà a un quart de dotze. I finalment, als terraris de l’Institut Zoològic, enmig de totes les pertorbacions d’aquell any memorable, van morir en primer lloc vuit esplèndids exemplars de reinetes, després quinze gripaus comuns, i al final un exemplar excepcional de gripau de Surinam.

Immediatament després que els gripaus deixessin desert aquest primer grup dels amfibis, pròpiament dits anurs, emigrà a un món millor el vigilant permanent de l’Institut, el vell Vlas, no inclòs a la classe dels amfibis. La causa de la seva mort, però, va ser la mateixa que la dels pobres anurs, i Pèrsikov la diagnosticà a l’instant:

—Desnutrició!

El científic tenia tota la raó: el vell Vlas s’havia d’alimentar de farina, i els gripaus s’alimentaven amb els cucs de la farina, però com que la primera havia desaparegut, els segons també s’havien fet fonedissos. Pèrsikov intentà posar els vint exemplars restants de reinetes a règim de paneroles, però també les paneroles s’havien esfumat, mostrant així la seva hostilitat envers el comunisme de guerra. D’aquesta manera, els darrers exemplars anaren a parar igualment a la fossa sèptica del pati de l’Institut.

L’efecte que causaren en Pèrsikov aquelles morts, i sobretot la del gripau de Surinam, és indescriptible. De les morts, no se sap per quin motiu, en responsabilitzà totalment el comissari del poble d’Instrucció Pública d’aleshores.

Dret, amb gorra i xancles, al corredor del glaçat Institut, Pèrsikov parlava amb el seu assistent Ivanov, un gentleman d’allò més elegant, amb el seu masclet ros.

—Ja li dic jo, Piotr Stepànovitx, que matar-lo seria poc! I què fan, en canvi? Matar del tot l’Institut! No? Era un mascle incomparable, un exemplar excepcional de Pipa americana de tretze centímetres de llargada.

I la cosa va anar encara pitjor. Després de la mort del vell Vlas, les finestres de l’Institut es van glaçar del tot a banda i banda, fins al punt que flors de gebre van cobrir la superfície interior dels vidres.

Van finar conills, guineus, llops, peixos i escurçons fins a l’últim exemplar. Pèrsikov caigué en un silenci que durà dies sencers, després agafà una pulmonia, però no es va morir. Un cop recuperat, anava dos cops per setmana a l’Institut i a la sala circular, on sempre hi feia, no se sap per què, una temperatura de cinc graus sota zero, independentment del fred que fes al carrer; allà pronuncià, amb xancles, gorra d’orelleres i una bufanda, exhalant tothora baf davant de vuit oients, un cicle de conferències sobre el tema: «Els rèptils de la zona tropical». Tot el temps restant, Pèrsikov es quedava a casa seva, al carrer Pretxístenka, estirat al divan, en una cambra plena de llibres fins al sostre, tapat amb una manta escocesa; tossia i esguardava la boca d’una estufeta roent, que la Mària Stepànovna alimentava amb cadires daurades, sense parar de pensar en el gripau de Surinam.

Però en aquest món tot ve que s’acaba. S’acabà l’any 20 i també el 21, però el 22 començà amb un cert moviment invers. De primer, en comptes del difunt Vlas, aparegué en Pankrat, un vigilant del Parc Zoològic encara jove, però d’allò més prometedor, i de mica en mica l’Institut s’anà escalfant. A l’estiu, Pèrsikov, amb l’ajut d’en Pankrat, capturà al Kliazma catorze gripaus comuns. Als terraris la vida començà a bullir de nou... El 1923, Pèrsikov ja impartia vuit conferències, tres a l’Institut i cinc a la universitat; el 24 ja eren tretze, sense comptar les que pronunciava a les facultats obreres, i a la primavera de l’any 25 adquirí fama pel fet d’haver suspès en els exàmens setanta-sis estudiants, i tots en batracis.

—Com, no sap distingir entre batracis i rèptils? —preguntava Pèrsikov—. És simplement ridícul, jove. Els batracis no tenen ronyons pelvians. N’estan privats. Ves per on! Li hauria de caure la cara de vergonya! Segur que és marxista, oi?

—Marxista, sí —responia el bescantat, amb veu apagada.

—Molt bé, doncs, torni al setembre —deia amb cortesia Pèrsikov, i tot seguit cridava a en Pankrat—: Fes passar el següent!

Igual que els amfibis reviuen, després d’una llarga sequera, amb la primera pluja abundant, així mateix va reviure el professor Pèrsikov el 1926, quan una companyia mixta americana i russa va construir, partint de la cantonada del passatge Gazetni (dels diaris) i el carrer Tverskaia, al centre de Moscou, quinze immobles de quinze plantes, a part de tres-cents blocs obrers a la perifèria de vuit apartaments cadascun, cosa que, d’una bona vegada i per sempre, posà fi a aquella crisi d’habitatges, terrible i ridícula alhora, que van haver de patir els moscovites entre els anys 1919 i 1925.

En general, va ser un estiu remarcable en la vida de Pèrsikov, i de vegades es fregava les mans amb una rialleta silenciosa i satisfeta, recordant com n’estaven, d’estrets, ell i la Mària Stepànovna, en dues estances. Ara, el professor havia recuperat les cinc habitacions, s’hi havia instal·lat a gust, havia recol·locat els seus dos milers i mig de llibres, els animals dissecats, els diagrames i els preparats, i encenia el llum de taula de pantalla verda sobre l’escriptori del gabinet.

L’Institut també estava desconegut: l’havien pintat de color crema, l’aigua arribava per una canalització especial fins a la sala dels amfibis, i tots els vidres es van substituir per miralls, els havien enviat cinc nous microscopis, taules de vidre per a les preparacions, bombetes de 2.000 bugies per a la il·luminació indirecta, reflectors i vitrines per al museu.

Pèrsikov va sobreviure, i tot el món se n’assabentà inesperadament només quan el desembre del 1926 aparegué publicat el seu opuscle: «Noves dades sobre la reproducció dels Oscabrion o Chitonidae», 126 pàgines, Annals de la IV Universitat.

I el 1927, a la tardor, va sortir la seva obra capital de 350 pàgines, traduïda a sis llengües, inclús el japonès: L’embriologia dels Pipa, els pelobàtids i les granotes. Preu: 3 rubles. Edicions de l’Estat.

I l’estiu del 1928 es produí aquell fet increïble, espantós...

¹ En tant que novel·la d’anticipació, presenta detalls no existents en el seu moment. Així, no existia la IV Universitat, als anys vint només n’hi havia dues a Moscou.

² Teatre fundat pel mecenes Serguei Zimin el 1904. Durant els primers anys vint s’anomenava Òpera Lliure Zimin, després l’absorbí el teatre Bolxoi.

CAPÍTOL 2
L’ESPIRAL DE COLORS

Així, doncs, el professor encengué el globus de vidre i mirà al seu voltant. Va encendre també un reflector que hi havia sobre la llarga taula d’experiments, es va posar una bata blanca, va fer dringar alguns instruments de la taula...

Molts dels trenta mil cotxes que circulaven l’any 1928 per Moscou passaven rabent pel carrer Herzen, fent una suau remor pel paviment de fusta llisa, i a intervals d’un minut, fent estrèpit i xerricant, passava algun tramvia 16, 22, 48 o 53 pel carrer Herzen en direcció a la Mokhovaia. Projectava els reflexos dels seus llums multicolors als miralls del gabinet, i es veia, llunyana i alta al cel, al costat del casquet ombriu i massís de l’església del Crist, la falç pàl·lida i boirosa de la lluna.

Però ni el creixent ni l’estrèpit del Moscou primaveral cridaven gens ni mica l’atenció del professor Pèrsikov. Seia en un tamboret giratori de tres peus i amb els dits embrunits pel tabac feia lliscar la cremallera d’un magnífic microscopi Zeiss, en el qual hi havia posat l’habitual preparació no tintada d’amebes fresques. Just en el moment en què Pèrsikov passava dels 5.000 als 10.000 augments, s’entreobrí la porta, aparegué el masclet, un plastró de cuir, i l’assistent anuncià:

—Vladímir Ipàtitx, tinc a punt el mesenteri. No vol pas donar-hi un cop d’ull?

Pèrsikov lliscà del tamboret amb vivacitat, deixant la cremallera a mig recorregut i, fent girar lentament un cigarret entre les mans, entrà al gabinet de l’assistent. Allà, damunt d’una taula de vidre, mig asfixiada i agonitzant de por i de dolor, hi havia una granota crucificada sobre un suport de suro, que mostrava al microscopi les entranyes transparents com la mica que li sortien del ventre ensangonat.

—Molt bé —va dir Pèrsikov, tot aplicant l’ull a l’ocular del microscopi.

Evidentment, hi devia haver alguna cosa molt interessant d’observar al mesenteri de la granota, on es veia, com al palmell de la mà, córrer els glòbuls sanguinis pels rius dels vasos. Pèrsikov oblidà les seves amebes i durant una hora i mitja, alternant-se amb Ivanov, estigué enganxat a la lent del microscopi. Mentrestant, tots dos savis intercanviaven comentaris animats, però incomprensibles per a la resta dels mortals.

Al final, Pèrsikov se separà del microscopi, tot declarant:

—La sang s’està coagulant, no hi ha res a fer.

La granota bellugà penosament el cap i als seus ulls gairebé extints s’hi podien llegir aquestes clares paraules: «Sou uns canalles, ve-t’ho aquí...».

Estirant les cames entumides, Pèrsikov s’aixecà, tornà al gabinet, badallà, es fregà amb els dits les parpelles constantment inflamades i, de nou sobre el tamboret, donà un cop d’ull al microscopi. Posà els dits a la cremallera i ja es disposava a fer girar la rosca, però no es bellugà. Amb l’ull dret Pèrsikov veia un tèrbol disc blanc amb les amebes a dins, pàl·lides i neguitoses, i enmig del disc una espiral de colors que recordava un tirabuixó de dona. Aquesta espiral, Pèrsikov i centenars d’alumnes seus l’havien vist molt sovint, i ningú no en feia cas, amb raó. El feix de llum acolorida no feia sinó entorpir l’observació i era la prova que la preparació no estava ben enfocada. Per això sempre l’eliminaven sense pietat amb un simple gir de la rosca, tot il·luminant el camp de visió amb una llum blanca i uniforme. Els dits llargs del zoòleg ja estaven a punt de fer anar la rosca, quan de sobte van tremolar i se’n van separar. La causa era l’ull dret de Pèrsikov, que es posà en guàrdia, s’estranyà i acabà alarmat i tot. No era precisament un mediocre, per desgràcia de la República, qui seia davant del microscopi. No, era el professor Pèrsikov! Tota la seva vida, els seus pensaments s’havien concentrat al seu ull dret. Durant cinc minuts, en un silenci marmori, l’ésser superior observà l’inferior, forçant i aguditzant la vista sobre la preparació que estava fora de focus. Al voltant tot callava. En Pankrat ja dormia a la seva cambra del vestíbul, i només un cop, lluny, els vidres dels armaris van fer una remor musical i suau: era Ivanov que, en marxar, havia tancat amb clau el seu gabinet. La porta d’entrada gemegà darrere seu. Fins al cap d’una estona no es va sentir la veu del professor. A qui s’adreçava? No se sap.

—Però què és això? No entenc res de res...

Un camió tardaner que passava pel carrer Herzen sotragà els vells murs de l’Institut. Una safata de vidre que contenia tot de pinces dringà sobre la taula. El professor empal·lidí i tapà amb les mans el microscopi, com ho faria una mare que vol protegir el seu fill d’un perill. Ara ja no era que Pèrsikov volgués fer girar la rosca, oh, no!, ara tenia por que alguna força exterior pogués treure del seu camp de visió el que acabava de veure.

Ja hi havia claror de dia, blanca i amb una franja daurada que tallava el porxo de color crema de l’Institut, quan el professor s’apartà del microscopi i s’acostà a la finestra amb les cames entumides. Amb dits tremolosos pitjà un botó i els gruixuts estors negres ocultaren el matí; al gabinet es va fer a l’instant de nit, una nit sàvia i científica. Esgrogueït i emocionat, Pèrsikov separà les cames i digué, clavant els ulls llagrimosos al parquet:

—Com pot ser? És monstruós!... Monstruós del tot, senyors —repetí, adreçant-se als gripaus del terrari, però els gripaus dormien i no li van respondre res.

Es quedà en silenci uns moments. Després s’acostà al botó per descórrer els estors, apagà tots els llums i tornà a mirar pel microscopi. El seu rostre es tensà, va corrugar les celles grogues i embrollades.

—És clar, és clar —mormolà—, ha desaparegut. Entesos. En-te-sos —amollà arrossegadament, tot mirant, com un dement inspirat, el globus apagat al damunt del seu cap—. Així de senzill.

De nou, va córrer els estors sibilants i va encendre el globus. Mirà altre cop pel microscopi i va fer un ample somriure amb astuta alegria.

—Ja el capturaré —digué de manera solemne i seriosa, aixecant el dit cap amunt—. El capturaré. Potser amb el sol i tot.

Va descórrer de nou els estors. El sol ara ja havia sortit. I cobria les parets de l’Institut i, de biaix, el paviment de fusta del carrer Herzen. El professor mirà per la finestra, calculant per on passaria durant el dia. Avançava i retrocedia amb lleugeresa, com ballant, i al final repenjà el ventre a l’ampit de la finestra.

Inicià llavors una tasca important i misteriosa. Amb una campana de vidre cobrí el microscopi. A la flama blavosa del bec de Bunsen va fer fondre un tros de cera i segellà les vores de la campana a la taula; sobre les gotes de cera imprimí el seu polze. Apagà el gas, sortí i tancà la porta del gabinet amb cadenat.

La penombra regnava als corredors de l’Institut. El professor s’arribà a l’estança d’en Pankrat i es va estar una bona estona trucant-hi sense resultat. Al final, rere la porta se sentí un grunyit com el d’un gos encadenat, unes escopinades i un remugueig, i en Pankrat aparegué amb calçons ratllats lligats amb un cordó als turmells, enmig d’una taca de llum. Els seus ulls extraviats es clavaren en el científic i, encara endormiscat, gemegava lleument.

—Pankrat —digué el professor, mirant-se’l per sobre de les ulleres—, perdona que t’hagi despertat així. Mira, amic meu, demà al matí no es pot entrar al meu gabinet. Hi he deixat una feina que no es pot bellugar gens. Entesos?

—U-u-uh, e-en-en-te-sos —contestà en Pankrat, sense haver entès res. Titubava i remugava.

—No, escolta, desvetlla’t, Pankrat —féu el zoòleg, clavant-li lleugerament un dit a les costelles, cosa que va fer aparèixer un gest d’esglai al rostre d’en Pankrat i una vaga ombra de comprensió als seus ulls—. He tancat a pany i clau el gabinet —continuà Pèrsikov—, això vol dir que no s’hi ha de fer cap neteja fins que jo arribi. Entesos?

—A les ordres —respongué en Pankrat amb veu rogallosa.

—Doncs molt bé, torna-te’n a dormir.

En Pankrat girà cua, desaparegué rere la porta i es deixà caure immediatament al llit; el professor, per la seva banda, es disposà a canviar-se al vestíbul. Es posà l’abric gris d’estiu i el barret tou, i, acte seguit, tot recordant la imatge vista al microscopi, clavà la mirada als seus xancles i durant uns segons se’ls mirà com si els veiés per primera vegada. Tot seguit, es va posar l’esquerre, i sobre l’esquerre volia posar-se el dret, però no li entrava.

—Quin extraordinari atzar que m’hagi cridat —digué el científic—; si no, no hi hauria reparat. I això què presagia?... Només el diable sap què promet tot això!

El professor somrigué per sota el nas i amb els ulls mig aclucats es mirà els xancles, es va treure l’esquerre i es posà el dret.

—Déu meu! Si ni tan sols és possible imaginar-ne totes les conseqüències.

El professor llançà desdenyosament el xancle esquerre, que l’irritava en no voler entrar en el dret, i es dirigí cap a la sortida amb un sol xancle. Allà va perdre el mocador i sortí tancant de cop la porta pesant. Al porxo buscà una bona estona els llumins per la butxaca, tot picant-se els costats; un cop trobats, es posà en marxa carrer enllà amb un cigarret sense encendre a la boca.

El científic no es topà ningú fins a l’església. Allà el professor girà el cap i clavà els ulls en el casquet daurat. El sol en llepava dolçament un dels costats.

—Com és que no hi havia reparat abans? Quina casualitat! Uf, que en sóc, de tanoca!...

El professor acotà el cap, meditabund, mentre es mirava els peus mal calçats.

—Hum... i ara què? Tornar amb en Pankrat? No, que a aquest no hi ha qui el desperti! Llençar aquest coi de xancle és una llàstima. L’hauré de dur a la mà.

Es va treure el xancle i el sostingué amb una ganyota de fàstic.

Muntats en un vell automòbil, eixiren del carrer Pretxístenka un trio de persones. Dos borratxos amb una dona a la falda d’allò més maquillada, que duia uns bombatxos de seda a la moda del 1928.

—Ei, iaio —cridà la dona amb una veu greu i mig ronca—, que ja t’has begut l’altre xancle? L’has agafada bona.

—L’ha agafada a l’Alcazar, ja es veu! —udolà el borratxo de l’esquerra, el de la dreta s’abocà fora de l’automòbil per cridar:

—Què, gueto, està obert el tuguri del carrer Volkhonka? Allà anem!

El professor se’ls va mirar severament per sobre de les ulleres, deixà caure de la boca el cigarret i de seguida oblidà l’existència d’aquella gent. A l’avinguda Pretxístenka es formava una ratlla assolellada i el casquet del Crist començà a enrogir. Havia sortit el sol.