Lítica

Lucia Pietrelli

LÍTICA

Primera edició: setembre 2019

Segona edició: març 2021

© Lucia Pietrelli

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-7-0

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Als viatges i a les flors,

amb Jaume

Doncs en tota relació penso que tu penses

i jo només penso perquè penso que penses.

Tot intercanvi és un extraordinari teixir.

HÉLÈNE CIXOUS

FLORS
I

Tot comença en un poble petit sempre envoltat de boira, als peus d’un turó que el corona i vigila des de dalt. Cap rierol, però un bosc immens que roba l’alè i taca de verd els passos. Una plaça petita amb una font i als voltants una enramada de carrerons a mig asfaltar. Cases baixes i poc hàbils: massa fredes en temps de neu i massa calentes quan el sol es fa lleó. El cartell que anuncia l’entrada al poble fa molt que s’ha destenyit i un nouvingut ja no pot desxifrar-ne el nom.

Diuen que la germana és —i no és— d’una bellesa fràgil, amb un somriure lent i un plor agut. Al poble diuen que això li ve de la padrina, que és una còpia d’ella, de quan encara era jove i no tenia els ulls desfets i calents com els pòsits del cafè. La pell li transparenta les venes i les illes dels pòmuls es tenyeixen de pols blavenca, perfilant-li el riu de les ulleres. Els ulls, de violàcia, són fondos com els pous de les llegendes que ens contàvem de petites abans d’adormir-nos. Quan porta trunyelles, les estreny fort fins a fer-se mal a l’arrel, amb un formigueig que després li embolica el cap durant hores. Té els cabells foscos, però sota el sol un reflex pèl-roig sempre en desmenteix el color.

No és constant ni sencera, és de vidre, la meva germana.

II

Tornà quan encara no l’esperàvem, sobtada com l’estació de la suor.

En desfer la motxilla, en va treure una capsa de fusta. Va estendre unes quantes peces sobre la taula de l’habitació que compartíem. Untà d’oli les eines que ho necessitaven. Metòdica i gràvida, suant aquell primer dia de calor. Sense muntar eren peces quasi infantils en la seva dimensió inofensiva.

A l’aeroport li havia arribat un missatge del pare: «El dia en què marxes sempre és el meu dia més trist»; i un noi al seu costat, amb un cos entrenat de plàstic i una cara bonica, li havia dit: «És la primera vegada que volo. On vas tu?». Havia trigat a replicar-li. Al pare no li va contestar: es va aprendre el missatge de memòria i després va desconnectar el telèfon. Els avions li feien por i la fascinaven alhora. Li pareixia massa agosarat desafiar la llei gravitacional i voler enlairar-se sense caure, però la visió a vol d’ocell la tenia captivada perquè, de cop, l’estranyesa es feia palpable i finalment l’espai es convertia en teatre, en una ficció plàcida i compartida. Aquella perfecció, la precisió amb què es delimitaven els camps, tot reduït de manera clara en formes i colors, les persones en punts i les cases en rectangles: era aquell el món en què volia viure, era justament aquella la idea geomètrica i neta que tenia, des de sempre, dins del cap.

Ja al tren, en el trajecte fins al poble, va acariciar la capsa diverses vegades, la mà passava i hi tornava, com si es tractés de la pell primerenca d’un nadó. Gael, uns dies abans que marxés, li havia dit: «Mai no tindré fills». Es feien les dents netes: ell davant del mirall, Ella algunes passes enrere, al costat de la banyera. La mare sempre ens havia prohibit que ens rentéssim les dents plegades perquè du mala sort i anuncia la mort del més jove, o sigui, en el nostre cas, la meva. «Són bonics, els nens», va replicar la germana, sense estar segura de voler fills a imatge i semblança de Gael. Ell va somriure mentre tancava l’aixeta i apagava la conversa. Aquella nit, com sempre, van jugar a fer l’amor sense fer els fills.

Nosaltres dues mai no ens hem rentat les dents plegades, abans entrava ella al bany i, tot seguit, hi entrava jo. Amb Gael s’arriscava: d’aquella parella era ella la més jove.

La casa era a les fosques quan arribà: la padrina dormitava al balancí i la mare perdia temps davant les cares elèctriques i desconegudes d’un programa de televisió. Va obrir totes les persianes que ens defensaven del sol i, posada la motxilla sobre el llit, va trucar a Gael: «Ja soc aquí». Les tres paraules van transitar pel poble, creuant la plaça. Si algú, en aquell moment, hagués tallat un dels cables de la telefonia, hauria vist com tres gotes translúcides es desprenien d’ell per caure dins de la font: «Ja soc aquí».

Els records en forma de paraula són els més difícils de servar i Gael es posava nerviós cada vegada que Ella parlava amb la boca de pètal xuclat, massa fluixa, massa amiga de l’oblit.

«Articula», li deia, però la germana mastegava i engolia.

Si la vida esclata, que cada frase sigui una implosió. Pel telèfon, aquell dia, va passar un únic xiuxiueig repartit en tres mots. Sota el sol, els cables cremaven. No va posar cap coma enmig i no va dir: «Gael». A mi tan sols em va dirigir una mirada ràpida en entrar a l’habitació, em va pessigar una cuixa i després va començar a untar d’oli les peces.

«Com t’ha anat?»

«Com sempre, Gael.»

«Què vols dir?»

«Quasi no he vist el sol.»

«No et posis melodramàtica.»

«És que va ploure molt, cretí.»

Al bar de la plaça, a la segona ronda, Ella va començar a oblidar-se d’on venia i es va sentir de nou tota seva, amb la mirada damunt Gael i la capsa ben protegida a casa, en el buit entre els nostres llits.

III

No sé com ni quan, dins de la casa, vam començar a conviure amb la sensació que les relacions es tornaven paisatge i s’erosionaven com les roques del turó que ens amenaçava des de dalt. Al llibre de les llegendes hi havia una il·lustració que s’assemblava a la meva germana: una nimfa pàl·lida, amb una gota de sang damunt del llavi inferior, agenollada devora un arbre sec. L’arbre agonitza i la gota de sang és l’únic centelleig amb vida dins de la composició. «Ara ve la natura morta amb nimfa quasi morta», m’anunciava Ella abans de mostrar-me la pàgina del dibuix. El mite contava un amor desesperat: l’aventurer rebutja la nimfa que, com a venjança, el converteix en arbre, condemnant-lo a arrelar-se per sempre al seu costat.

Tampoc no sé en quin moment un record es converteix en un bastard, o una arrel en un lloc impressionable, com un rodet de fotografies. Ella i jo mai no hem tingut por de les paraules volàtils, febles, o com es vulguin definir: ritme, pau, amor i batec. Les gastàvem totes per fer-les estar juntes, perquè entre elles es donassin escalfor, a vegades ens preocupava la temperatura d’una frase, els graus als quals faríem pujar, per un instant, l’atmosfera del món. Ella emprava de manera força innocent l’espai i el temps de les paraules, l’espai sobretot. Es reconeixia en la frase: «No soc un acte, vull ser un estat», però sempre amb tot el respecte del món per les llegendes plenes de metamorfosis.

El bosc creixia rere la casa i la germana se’l mirava atònita. No li cabia sencer dins dels ulls i aquella desmesura la temptava. Si jo hagués d’establir un únic culpable, no sabria triar entre Gael i aquell bosc atapeït que s’estenia devora nosaltres i ens vetllava, recobrint tot el turó. O potser em decantaria per l’heura, com si la culpa pogués ser d’aquella planta enfiladissa que havia envaït tota la paret de la nostra habitació i que, si la miraves massa fixament, t’asfixiava de verd i et feia perdre les coordenades de les coses. Quan érem petites tan sols era un test a l’estant més alt, però després s’havia fet gran i Ella l’emprava per penjar-hi les arracades que col·leccionava com si fossin un tresor.

«En tot moment ens espia. La seva mirada s’assembla als nusos d’un somier, no ens deixa ni dormir tranquil·les», em repetia la germana mentre, amb la mirada, s’enfilava per les rajoles fins a xuclar una fulla d’heura. Tenia els ulls plens dels contes que havíem llegit de petites i d’aquell enfilall de paraules en sobresortien branques que la reptaven com dits de bruixes. Les hores s’esgarrinxaven i tremolava el llindar entre imaginar i perseverar, el pas de vianants que es ratlla entre una interpretació i una altra de la mateixa paraula, entre una successió de lletres i la configuració patètica del seu corresponent animal mitològic. Perquè a cada paraula, sempre, li correspon una bèstia final.

«El pensament està condemnat a viure contínuament en flor, com les semprevives»: aquest pareixia ser el càstig que robava oxigen a l’habitació. A vegades també afegia el nom de Gael al final de les sentències, com si fos la seva carcassa gramatical. Jo tan sols l’escoltava i controlava la porta de l’habitació perquè no hi entrés ningú. «El pensament està condemnat a viure contínuament en zel, com un puta gos», deia després i l’únic antídot pareixia ser apagar el llum i adormir-nos, arraulides sota les flassades. El somni era la terra més llunyana que coneixíem, on bombejar la sang sense desvetllar el cos.

IV

A l’habitació, la paret del seu costat era la de l’heura. La meva, en canvi, era la deshabitada, la que, durant anys, empràrem per pintar. Després d’una nevada hi vam dibuixar un llac gelat amb dues nines patinant-hi, perquè no hi havia rius ni llacs al poble.

Entre els animals, Ella era com una cabra: dolça i desgraciada. Si es despertava contenta, m’agradava esmorzar amb Ella, però, a dins, ocultava entranyes sempre entorcillades. Quan caminava de puntetes, m’imaginava totes les seves vísceres tenses i era com si les paraules es tornessin gebre a la punta dels dits. Em relliscava el tassó, la taula es convertia en un altre llac cada vegada que hi sèiem plegades. Vaixells de solitud navegaven dins dels seus ulls mentre es banyava la mà i em somreia, idiota i blava de llunyania.

M’inquietava. Va néixer abans que jo i sempre l’he tinguda al davant. Qui arriba primer pot fer de paisatge, cambra o mirall. Qui ve després té la possibilitat d’un únic armari ajustat al quadre. Tot seguit: pot congriar monyons, però no mudar-se de vestit.

Benvinguts a l’armari que vaig heretar d’Ella, benvinguts a l’habitació de l’heura, al clar de bosc on s’esdevé l’espectacle de la meva germana en zel.