Cap contingut d’aquest llibre podrà ser reproduït, ni totalment ni parcialment, sense l’autorització prèvia i per escrit de l’editor. Tots els drets reservats.

Segueix-nos a:

Facebook: http://www.facebook.com/alhenamediaresponsable

Twitter: http://www.twitter.com/ALHResponsable

L’autor

Jordi Bastart Cassé

Periodista i fotògraf especialitzat en articles i guies de viatge, porta més de vuitanta títols publicats, encara que va començar la seva carrera professional en una central elèctrica ja que la seva formació acadèmica és la d’enginyeria. Més tard va estudiar sociologia. En l’àmbit del periodisme es va iniciar com a fotògraf després de diversos viatges al Sàhara i, també, a partir de la seva vinculació amb temes mariners.

Va formar part del Grup 10x4, amb el qual va participar en diverses mostres col·lectives. Individualment, però, va dur a terme una vintena d’exposicions a tot el territori espanyol, amb el mar i el poble berber com a temes principals.

Fa vint anys que dirigeix l’empresa Turismo Verde, des de la qual col·labora amb diversos mitjans. Director de la revista Rutas off road i autor de diversos llibres per a Land Rover i Opel, es va especialitzar primer en rutes per a vehicles tot terreny; posteriorment, va afrontar temes de senderisme i espais naturals per a nens, així com rutes d’interès cultural, hotels amb encant i restaurants. Durant set anys va dirigir la col·lecció de guies QF? del diari La Vanguardia i les col·leccions de llibres Camino Verde i Sortides en Família. El 2001 va rebre el premi al millor llibre de promoció turística per part de la Generalitat de Catalunya i, l’any 2008, el premi Pica d’Estats pels seus treballs sobre les Terres de Lleida. Durant vint anys ha estat col·laborador del programa Gente Viajera d’Onda Cero.

Què trobaràs en aquesta guia

Alhenamedia Responsable no és una col·lecció més; és un concepte, una manera d’encarar el viatge que recorda els grans viatgers del segle XIX en la seva recerca de l’originalitat, de la diferència i, de vegades, de l’exotisme.

DESCOBREIX VENÈCIA

Descobreix Venècia és un primer acostament a aquesta bella ciutat. Són petites pinzellades sobre la seva gent, la seva estructura, la seva història... per conèixer-la a través del que s’ha escrit o filmat i, també, per identificar el millor moment per visitar-la i com recórrer-la.

IMPRESCINDIBLES

Imprescindibles recull tots aquells aspectes de la ciutat que el viatger que hi arriba per primera vegada no hauria de perdre’s, els llocs pels quals et pregunten els amics a la tornada.

RECORRE VENÈCIA

Els monuments, museus i espais de la ciutat són el reflex més clar del que va ser i del que serà. A través dels seus edificis es manifesten les seves riqueses, gustos i modes. El respecte pel patrimoni és el primer acte responsable de tota destinació que desitja romandre en el record de qui la visita.

GAUDEIX VENÈCIA

La gastronomia, les botigues, els mercats de Venècia... són alguns dels elements que fan única aquesta ciutat. Gaudir Venècia és deixar-se portar i barrejar-se entre la gent; en resum, endur-se Venècia en l’ànima.

VOLTANTS

Descobreix altres illes de la llacuna veneciana com Murano, Burano, Lido o Torcello.

INFO PRÀCTICA

Aspectes importants a tenir en compte abans i durant el viatge per treure-hi el major partit o evitar sobresalts: visites guiades, seguretat, oficines de turisme...

Mapa digital amb geolocalització

Alhenamedia Responsable t’ofereix la possibilitat de descarregar el mapa digital de Venècia en el teu mòbil o tauleta, de manera que puguis realitzar el teu viatge sense por de perdre’t. Hauràs de baixar l’aplicació PDF Maps al teu dispositiu des de qualsevol d’aquestes dues adreces:

Android: https://play.google.com/store/apps/details?id=com.Avenza

iOS: http://itunes.apple.com/ca/app/avenza-pdf-maps/id388424049?mt=8#

Un cop instal·lada PDF Maps, podràs carregar-hi el mapa de Venècia dissenyat per Alhena des de l’adreça següent (el mateix mapa et servirà per a qualsevol sistema operatiu):

http://alhenamedia.info/?q=es/content/mapas-digitales

Funcionalitats

• Geolocalització: podràs navegar per la ciutat sense perdre’t utilitzant el GPS del teu dispositiu i sense necessitat de connectar-te a Internet (sense costos de roaming).

• Afegir informació al mapa i totes les imatges que desitgis, creant la teva pròpia guia de viatge.

• Calcular distàncies i compartir el teu mapa i el teu viatge amb els amics.

Si pots triar... tria responsable!

«Dóna-li a la terra la cura i respecte que es mereix; aprèn sobre el seu entorn i geografia; dedica temps a conèixer la seva gent i el seu art, la seva cultura, història i manera de viure. Mentre gaudeixes, coneixes i aprens en els teus viatges, recorda la importància de preservar aquests tresors per a aquells que puguin seguir els teus passos.» (Responsible Travel Handbook, 2006)

El turisme responsable agrupa diferents tipus de viatges amb un element comú: minimitzar els impactes negatius del turisme en l’entorn i maximitzar les seves contribucions positives a les comunitats locals. Viatjar responsablement no és sinònim de penúries, sacrificis, ecologisme o tercer món... El que es pretén és convertir cada viatge en alguna cosa única i autèntica alhora que es deixa una petjada positiva en la destinació.

Sota el paraigua de turisme responsable s’agrupen conceptes com turisme just, turisme sostenible, ecoturisme i turisme de sensacions.

El turisme responsable està orientat als viatgers que, a l’hora de triar, aposten pel que és autèntic i diferent, per enriquir-se i per la conservació del patrimoni cultural i natural.

El turisme responsable afecta tots els aspectes del viatge: cultura (gaudi del patrimoni cultural del lloc i dels seus costums i tradicions sense intentar influir-hi); espai i entorn (el pas del viatger ha d’afectar el mínim possible la naturalesa), i gent (detenir-se a comprendre les diferents maneres de viure d’una manera respectuosa).

El turisme responsable està relacionat amb la curiositat per descobrir i entendre el que és nou o diferent... i gaudir-ne.

Decàleg del viatger responsable

1. Obre la teva ment a noves cultures i tradicions i sigues tolerant davant la diversitat.

2. Respecta els drets humans; qualsevol forma d’explotació vulnera els objectius del viatge.

3. Ajuda a conservar l’entorn natural i procura no deixar una altra petjada que la de la teva sabata.

4. Respecta el patrimoni artístic, arqueològic i cultural de la destinació.

5. Si compres regals, procura que siguin expressió de la cultura local.

6. Quan planifiquis el teu viatge, tria aquells proveïdors que es preocupen pels drets humans i pel medi ambient.

7. Utilitza els recursos naturals amb moderació i procura minimitzar la generació de residus.

8. Gaudeix dels costums, gastronomia i tradicions de la cultura local.

9. Si visites espais sensibles, informa’t abans de com fer-ho.

10. Contribueix al desenvolupament d’un turisme responsable, just i sostenible.

Venècia responsable

Qualsevol ciutat on no es pugui circular amb cotxe i el símbol de la qual sigui una góndola, és a dir, una petita embarcació sense motor, surt amb avantatge, ja d’entrada, en la llista de destinacions turístiques responsables. Dit això, cal recordar que ambdues condicions depenen de la particular idiosincràsia de Venècia, o sigui, del fet que està mig enfonsada en l’aigua i no pas del desig explícit dels seus governants. En realitat, la ciutat és un formiguer de turistes que han acabat amb el comerç local i que ha provocat que els lloguers pugin fins a extrems impagables per als venecians. Restaurants i allotjaments turístics ocupen el que en un altre temps eren verduleries, fleques i cases particulars. La gestió de recollida de residus, ja de per si caòtica i complicada en un petit arxipèlag contínuament inundat, es fa gairebé impossible amb l’afluència massiva de visitants. I no obstant això... que bella és Venècia, fins i tot amb la calor d’agost i els milers de turistes passejant!

Irònicament, l’amenaça que tanta bellesa acabi completament submergida en la llacuna que envolta la ciutat pot ser, si es gestiona bé, la seva salvació. I és que el projecte Moisès, una impressionant obra d’enginyeria hidràulica destinada a frenar les marees que inunden la ciutat amb un complex conjunt de comportes, suposa una notable millora. És cert que per desenvolupar-lo es destruiran diverses hectàrees de platja, però el pla preveu la construcció de zones verdes, passejos i la instal·lació de panells solars sobre els edificis tècnics.

Així i tot, els gairebé seixanta mil habitants que té la ciutat poc poden fer contra els vint-i-tres milions de visitants que trepitgen els seus carrers cada any. Mesures preses recentment per l’Ajuntament com la d’impedir que els grans creuers campin a plaer per la llacuna (recentment suspesa pel tribunal provincial) o que les llanxes no puguin navegar pel Canal Grande són petites esperances per a una ciutat que fàcilment podria morir d’èxit.

Com és Venècia

Els seus habitants

Encara que a primera vista els venecians poden semblar freds i distants, són gent que resulta molt amable i hospitalària, disposada a atendre’ns en qualsevol moment. Com és lògic, en una ciutat envaïda constantment per turistes, qui no viu d’aquesta indústria està una mica fart de tanta gent. Una altra qüestió, que també els fa semblar distants, és el dialecte que parlen entre ells i que resulta incomprensible per a la resta. Els venecians estan encantats amb la seva ciutat i, tot i que puguin ser molt crítics, no consenten que ho siguin els que la visiten.

Cafeteria a la Piazza San Marco.

Encara que pugui semblar una ciutat museu per la quantitat de monuments històrics, Venècia actualment compta amb uns 60.000 habitants al centre històric i uns 270.000 a tot el municipi. Als barris més allunyats del centre és on es pot percebre que la ciutat encara està viva amb les seves bullicioses places i bars poblats de vilatans. Però viure a Venècia és difícil; primer per la invasió turística durant tot l’any, després pel preu dels lloguers i, finalment, per la incomoditat dels desplaçaments. Per aquestes circumstàncies, cada vegada són més les persones que prefereixen traslladar-se a terra ferma per la comoditat que comporta. Venècia va perdent població contínuament i avui dia és la localitat d’Itàlia amb gent de més edat.

Venècia és visitada cada any per milers de persones, la majoria de les quals es concentren a la Piazza San Marco i voltants. Si marquem aquest lloc com a epicentre i tracem cercles al seu voltant, ens adonarem que, com més ens n’allunyem, més opcions tenim de descobrir una altra Venècia, de places i carrers més tranquils, on seure a les terrasses dels bars resulta un veritable plaer… sense haver de pagar quantitats desorbitades.

Els barris

Venècia va ser construïda sobre l’aigua en el que era el delta del riu Po. Els sediments del riu i les sorres portades pels corrents marítims van crear les nombroses illes que hi ha a la llacuna de Venècia. Sobre aquesta terra ferma, un entramat de pilones de fusta petrificada i lloses de pedra sostenen sumptuosos palaus, esglésies que llueixen tots els estils, alegres places i afables racons on sembla que s’hagi aturat el temps. Tot un conjunt arquitectònic únic al món la protecció del qual ha fet saltar sovint nombroses veus d’alarma. Venècia, amb l’acqua alta, sembla que pugui ser engolida pel mar, l’erosió constant del qual es deixa notar en els fonaments de les cases. Murs de protecció exterior, sistemes de drenatge i limitacions de velocitat per no provocar onatges són algunes de les mesures que s’han posat en marxa per pal·liar la deterioració. Venècia ha de sobreviure per a l’admiració de generacions posteriors.

La ciutat es divideix en sis barris (sestiere): Cannaregio, Santa Croce, San Polo, Dorsoduro, San Marco i Castello. La numeració de les cases segueix un sistema una mica complicat; inclou el nom del carrer, del barri on se situa i un nombre que, a gairebé tots els sestiere, arriba als quatre guarismes.

La ciutat de Venècia està declarada Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1987. Per fer-se una idea de l’interès històric, n’hi ha prou dient que hi ha unes 150 esglésies i més de cinc-cents palaus, evidentment no tots en estat impecable. La ciutat està formada per nombroses illes i illots units per uns 430 ponts que salven la presència d’una intricada xarxa d’aproximadament 150 canals. Cal saber que, dins del llenguatge urbà, campo significa plaça i fondamenta és la calçada adjacent a un canal.

Per la influència de determinats factors com són les baixes pressions, les fases lunars i el vent que bufa del sud (xaloc), entre octubre i març es produeix el fenomen batejat com acqua alta (marea alta). El nivell del mar puja i inunda les parts més baixes de la ciutat. A la Piazza San Marco s’habiliten passarel·les de fusta i les botes d’aigua es converteixen en un element imprescindible per recórrer alguns racons. Hi ha en marxa un projecte experimental per mitigar els efectes d’aquestes periòdiques inundacions però, mentrestant, l’objectiu fotogràfic pot captar imatges curioses com el reflex dels edificis a les places inundades.

Canal Grande.

Venècia en la literatura

Venècia, per les seves característiques arquitectòniques, el clima i l’amalgama de personatges i cultures que s’hi han establert, ha servit de font d’inspiració a nombrosos escriptors. Primer, quan era rica i pròspera i, després, quan derrotada va caure en un ambient ple de malenconia. Les seves múltiples cares han seduït molts autors de tots els temps i, si els palaus són símbol de grandesa, els esvorancs i les humitats reflecteixen la deterioració arquitectònica i humana.

Als segles XIII, XIV i XV, Dante Alighieri, Petrarca i Erasme de Rotterdam ja havien inclòs alguns aspectes de Venècia en els seus relats literaris. A la fi del segle XVI, William Shakespeare retrata a El mercader de Venècia la societat de l’època i, al final, acaba imposant la raó per sobre de l’orgull i el mercadeig. Otel·lo s’inspira en un personatge que havia viscut al Campo de Santa Margherita.

Els segles XVIII i XIX són prolífics en obres dedicades a Venècia. A Història de la meva vida, de Giacomo Casanova, les comèdies de Carlo Goldoni i les obres teatrals de Carlo Gozzi es retrata una ciutat diferent, de costums liberals i situacions anecdòtiques. Wolfgang Goethe, en el seu Viatge a Itàlia (1786-1788), comentava que aquesta ciutat no podia comparar-se a cap altra. Lord Byron va viure un parell d’anys en un palauet del Canal Grande; després escriuria Childe Harold’s Pilgrimage (1812-1818) i The two Foscari (1821). Francisco Martínez de la Rosa, en La conjuración de Venecia (1830), recreava la ciutat del segle XIV. Charles Dickens escrivia Imatges d’Itàlia (1846) i s’entusiasmava amb Venècia dient que aquesta ciutat «superava la capacitat imaginativa del més fantàstic somiador». Henry James, en Italian Hours (1872-1909), la considerava com una atracció turística molt explotada; en canvi en Les pedres de Venècia (1849), de John Ruskin, aquest escriptor anglès en ressaltava la bellesa arquitectònica.

Durant el segle XX diversos escriptors segueixen trobant a Venècia un teló de fons per a les seves obres. Thomas Mann, en la seva Mort a Venècia (1912), converteix el jove Tadzio en una bellesa inassolible de la qual queda enamorat l’escriptor Aschenbach. Jan Morris, escriptora britànica que va néixer home, va dedicar a Venècia un dels seus llibres de viatges. Michael Dibdin en Dead Lagoon (1994), Juan Manuel Prada en La tempestad (1997) i Donna Leon en Mort a La Fenice (1992) i Acqua Alta (1996), situen les seves històries novel·lesques a la ciutat dels canals.

Venècia en el cinema

Venècia és una ciutat que està molt lligada al setè art, ja sigui perquè serveix de decorat per a moltes pel·lícules o per la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, que se celebra des de 1932 i en el qual es lliura el cobejat Lleó d’Or.

El 1935 Mark Sandrich hi roda la seva famosa comèdia musical Top Hat (El barret de copa), amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Els anys cinquanta van ser testimonis del naixement de pel·lícules com A night in Venice, de Georg Wildhagen, i Ombra sul Canal Grande (Ombres sobre el Gran Canal), de Glauco Pellegrini. Però l’esplendor cinematogràfica de la dècada es produeix el 1954. És l’any de la primera de les dues obres mestres de Luchino Visconti, Senso, adaptació al cinema de la novel·la de Camillo Boto, mentre que Renato Castellani roda la història de Romeu i Julieta, en la qual els palaus de Venècia substitueixen els de Verona (aquesta pel·lícula li va valer un Lleó d’Or). En aquest mateix any, l’anglès David Lean uneix les estrelles Rossano Brazzi i Katharine Hepburn en Bogeries d’estiu i el 1959 Alberto Sordi interpreta un gondoler en una comèdia de Dino Risi titulada Venezia, la luna e tu, la cançó de la qual, del mateix títol, es va fer famosa a tot Itàlia.

Ponte di Rialto.

Els anys 1970 i 1980 també van ser prolífics pel que fa a filmografia. Joseph Losey filma Eva (1962), protagonitzada per Jeanne Moreau, Stanley Baker i Virna Lisi. El 1970 Enrico Maria Salern roda Anonimo veneziano, una commovedora història d’amor els protagonistes de la qual van ser Florinda Bolkan i Tony Musante, amb una banda sonora que es va fer molt famosa. En el mateix any, Luchino Visconti dirigeix Mort a Venècia, la seva segona obra mestra, inspirada en la famosa novel·la de Thomas Mann i ambientada principalment al Lido. El 1973, Amenaça a l’ombra, de Nicolas Roeg, situa a Venècia la història d’una parella que intenta superar la mort de la seva filla restaurant una església. El 1976 és Federico Fellini qui assalta la ciutat amb el seu cèlebre Casanova i, aquest mateix any, Dino Risi decideix situar-hi l’acció de la pel·lícula Anima persa, basada en la novel·la de l’escriptor italià Giovanni Arpino, amb Vittorio Gassman i Catherine Deneuve com a protagonistes. El 1979 Joseph Losey torna als voltants de Venècia per rodar a les vil·les pal·ladianes una versió cinematogràfica de l’obra mestra de Mozart, Don Giovanni. I, no podia ser menys, l’agent 007 –aquesta vegada protagonitzat per Roger Moore– també havia de volar pels canals en el film Moonraker (1979).

Antonioni roda el 1982 Identificazione di una dona i aquest mateix any es filma una sèrie per a la televisió que té com a protagonista Marco Polo, que és encarnat per Ken Marshall. El 1986 l’explosiva Laura Antonelli és la protagonista de La venexiana, de Mauro Bolognini, en la qual es recrea la ciutat del segle XVI. Indiana Jones i l’última croada (1988), interpretada per Harrison Ford, transforma l’església de San Barnaba en centre de la seva acció.

La vida de Dora Carrington i Litton Strachey va ser portada al cinema el 1995 per Christopher Hampton en Carrington, que utilitzava Venècia com a teló de fons. Woody Allen, en la seva sèrie de pel·lícules sobre ciutats, va incloure Venècia amb el títol Tothom diu I love you (1996). En Les ales del colom (1997), de Iain Softley, s’ordeix un pla amorós entre góndoles, palaus i canals. Pane e tulipani (2000), de Silvio Soldoni, recrea una ciutat sense turistes, un fet realment insòlit. El mercader de Venècia, de Michael Radford, inspirada en la novel·la de William Shakespeare, s’estrena el 2004 en la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica di Venezia, amb l’enfrontament estel·lar entre Al Pacino i Jeremy Irons. Finalment, Io sono Li (2011), d’Andrea Segre, aprofundeix en la relació entre dues persones de cultures allunyades (xinesa i eslava) que es troben a l’illa de Chioggia, situada a la llacuna de Venècia.

En els seus orígens, Venècia no era més que un conjunt d’illes que emergien en un terreny pantanós. Fins aquí van arribar un grup de refugiats del Vèneto al segle IV fugint de les invasions dels pobles germànics que procedien del nord d’Europa. Pot semblar difícil que algú escollís aquest lloc tan incòmode i insalubre per viure però la gent va trobar-hi un refugi segur, amb Torcello com a primera illa que va ser poblada i on es va aixecar el primer temple.

D’aquesta manera es van anar ocupant les diferents illes de la llacuna, fins a la fundació de Venècia que, com a tal, se situa el 25 d’abril del 421, dia de sant Marc. Aviat es van començar a organitzar els primers ciutadans, que l’any 697 triarien el primer dux, Paoluccio Anafesto, de la que més tard es convertiria en República de Venècia.