Estimades màquines

Estimades màquines

Carme Torras

ESTIMADES MÀQUINES

Ed. Males Herbes

2021

Primera edició: novembre 2020

Segona edició: maig 2021

© Carme Torras

© de la il·lustració de la portada, Toni Benages

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-2-5

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Agnès Prats

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Índex

Màquines d’avui

Anada i tornada en funicular

El joc de jocs

Memòria d’equip

L’origen real de la llei zero

Màquines d’ahir

Una arrítmia silenciada

Zacaries i el rellotge de l’ànima

Màquines de demà

Al bosc de plata

L’atracció del parc

L’indigent

La vita e-terna

PART I

ANADA I TORNADA EN FUNICULAR

Dedicat als veïns de Vallvidrera.

—Senyor Damià Fornells, senyor Damià Fornells, el seu net Marc l’espera a recepció —la veu metàl·lica retruny a la sala de jocs i hi congela per uns instants l’activitat; un munt de caps paren l’orella a l’uníson i giren després també en sincronia cap a l’home que, assegut a la butaca més distant de l’aparell de televisió, alterna la lectura del diari amb la contemplació de l’esplèndida vista panoràmica sobre Barcelona que ofereix el finestral.

Ho ha sentit bé? No, no és possible, en Marc és a Alemanya des que sa mare es va casar per segona vegada i només per Nadal rep notícies seves. Això és que el cap ja comença a jugar-li males passades: d’ençà que va llegir que substituirien el vell funicular de Vallvidrera per un de nou, ha pensat tant en ell, que ara fins sent veus que pronuncien el seu nom... però per què el miren tots, doncs?

S’aixeca per treure’s les mirades del damunt, però no va cap a recepció, sinó que es refugia al lavabo. I tant com li agradaria tornar a veure en Marc! I poder-li explicar que el funicular, el seu funicular, ja és història. Tantes tardes emocionants com hi havien passat. Si tanca els ulls, encara pot veure la cara d’alegria del nen quan, en sortir al pati de l’escola, el veia a ell esperant-lo fora. «M’ha vingut a buscar l’avi Damià! M’ha vingut a buscar l’avi Damià!», anunciava exultant a tot company que se li posés a tret. Només per aquesta rebuda ja pagava la pena empassar-se totes les desavinences familiars, i això era només l’aperitiu del que...

—Senyor Damià Fornells, senyor Damià Fornells, el demanen a recepció —ara sí que ho ha sentit clarament, deu ser que la nora ve a fer-li una estona de companyia; no era tot una al·lucinació, doncs. Es passa la mà pels cabells davant del mirall, s’estira el coll de la camisa i surt tan dret com pot cap a la recepció.

En entrar, se li il·lumina la cara i li venen ganes de cridar «M’ha vingut a buscar el meu net Marc! M’ha vingut a buscar el meu net Marc!», però no té prou confiança amb la recepcionista i no hi ha ningú més al voltant. Avança amb una feixuguesa exagerada pel dubte entre abraçar-lo o donar-li la mà, lluitant alhora amb dues llàgrimes que amenacen de negar-li la visió, quan en Marc, amb la seva espontaneïtat de sempre, se li llança al damunt i la forta abraçada empeny, ara sí, les llàgrimes fora del mur de contenció.

L’ha vingut a recollir per fer un viatge plegats en el nou funicular, li explica, es va assabentar per casualitat que l’havien de substituir i llavors mateix va planejar d’anar a veure el nou amb ell... i aquí es trobava.

—He d’agafar alguna cosa? —pregunta l’avi Damià tot palpant-se maquinalment les butxaques.

—Només la jaqueta —respon, radiant, en Marc—, aquesta vegada els estris els duc jo.

L’avi refusa l’oferiment d’anar a la plaça en cotxe: avui es veu amb cor d’arribar-hi caminant, a més així podran parlar mentre passegen i, per què no, lluirà net davant dels veïns. Comencen parlant dels estudis del noi, de la dificultat d’examinar-se en una altra llengua encara que sigui amb temes tècnics... saben, però, que tard o d’hora acabaran evocant les seves tardes al funi, un plaer segur que ambdós es reserven per a més endavant; i està clar que serà en Marc qui, sense poder-se resistir a diferir-lo més, a la fi l’encetarà:

—Avi, recorda la nostra última estimació del desnivell que salva el funi?

—És clar, fill, que la recordo: 158 metres —potser no recordarà el que ha menjat per dinar o el nom del company d’habitació, però aquesta dada la té ben gravada—; les informacions de l’empresa deien que eren 163, però a nosaltres ens en sortien 158.

—Guarda encara el nivell i la cinta mètrica que fèiem servir? —la imatge de l’avi ajupit a l’andana, ensenyant-li a col·locar el nivell i incitant-lo a pensar quines mesures calia prendre, el fa somriure.

—Sí... i, et quedaràs parat, també guardo la llibreta on fèiem les anotacions, després te l’ensenyaré, hi ha triangles pertot arreu: com es deia aquell teorema de les proporcions?

—El teorema de Tales. —L’escola hi posava els noms i l’avi els exemples inesborrables.— Doncs jo em recordo sobretot dibuixant corbes, les corbes de caiguda d’aquella mena de ventosa que utilitzàvem per mesurar la velocitat del funi.

Tenen tema per a estona, però han arribat a l’estació i en Marc s’atura un moment a contemplar-ne la façana.

—Està igual, oi?

—Home, l’han netejada. —No acaba d’entendre la cara decebuda del noi.— Què esperaves?

—No ho sé, que l’haurien ampliada, combinant-la amb una estructura de vidre o...

—Ep, ep, una cosa és modernitzar les màquines, tots estem d’acord que la tècnica avança, però les joies modernistes són figues d’un altre paner, que no ens les toquin.

Les respostes contundents de l’avi. De petit, eren sempre roques sòlides on plantar els peus. Res a veure amb l’aigualit «Hi ha opinions per a tot» de la mestra o el «Nen, deixa’t de romanços que tinc feina» del pare.

Així que han comprat els bitllets, en Marc es treu de la butxaca un aparell negre amb botons i una pantalleta.

—Has de trucar algú? —a l’avi no li agraden els mòbils.

—No és un mòbil, és un GPS. —Davant la cara interrogativa de l’avi, segueix:— Dona en tot moment la posició, ara podrem verificar les nostres estimacions.

—A veure, a veure... és com una cinta mètrica electrònica? —sempre ha sentit una irrefrenable curiositat per tota mena d’estris.

—Ui, no, és molt més que això. Per exemple, pots programar-hi la ruta que vols seguir i llavors, en tot moment, t’indica cap on has de tirar. Ho fan servir per a la navegació... no només els vaixells, els cotxes que corren el París-Dakar també en duen.

—I com funciona?

En Marc li explica que el GPS utilitza els satèl·lits artificials com a referència per al posicionament. En teoria, n’hi ha prou amb mesurar la distància a tres satèl·lits, ja que la posició es calcula per intersecció de tres esferes que tenen per radi aquelles distàncies; però a la pràctica, per compensar errors i augmentar la precisió, s’utilitzen molts més satèl·lits, la identitat de cadascun dels quals ve codificada en el senyal que emeten.

L’avi Damià obre una boca de pam i la cara de babau no li marxa fins que baixen a l’andana i veu el nou vehicle. Enlluernat pel taronja llampant de la carrosseria, acluca una mica els ulls, contraient un grapat de músculs de la cara i el coll. Fins la mà se n’hi va al front, a tall de visera, com intentant parar el cop. Però no diu res: no té ganes de fer-se el vell evocant la calidesa de la fusta de sempre.

Després de pujar i seure còmodament, tot recordant entre la burla i l’enyor la rigidesa dels antics bancs, llegeixen a la pantalleta «ALT = 372 m»,entre moltes altres dades. Durant tot el trajecte, en Marc no para de pitjar botons i de mostrar-li ara la trajectòria que segueixen, adés l’orientació respecte els punts cardinals o l’evolució de la velocitat. En arribar a baix, prem un darrer botó i la pantalleta mostra «ALT = 208 m». El càlcul del GPS s’acosta més, doncs, a la informació subministrada per l’empresa que no pas a la seva estimació. Llàstima!

De tornada cap a la residència, en Marc li fa saber que el GPS és un regal per a ell, que li agradaria que en les seves passejades l’utilitzés per cartografiar els racons que ells fa temps sovintejaven: el pont de la carretera de les Aigües sobre el funi, la font de l’Espinagosa, el pla de la Immaculada... i sobretot, remarca, el farà feliç si li escriu comunicant-li totes les descobertes que vagi fent.

L’avi Damià sí que n’està, de feliç.

Ho està en anar-se’n al llit i en despertar-se l’endemà al matí: té feina, ja cal que s’afanyi, n’ha de rendir comptes a en... De cop, el pensament li fa una giragonsa empipadora: I si tot fos...? De seguida s’alça i, fent tentines, arriba a la cadira on va deixar la roba anit. S’asseu sense miraments damunt dels pantalons mentre que, amb molta cura, abaixa una mà tremolosa fins a endinsar-la a la butxaca de l’americana. El contacte, dur i fred, amb una carcassa de plàstic li produeix una escalfor sobtada al pit, que puja, creix, s’escampa i, en un no res, li acoloreix les galtes i li omple els ulls de vida.

EL JOC DE JOCS

Desconstrucció d’una frase de Ramon Margalef, en homenatge.

...només jugant som feliços.

Havia vist centenars, potser milers de persones absortes davant la pantalla d’un joc d’ordinador: alumnes a les aules d’estudi de la facultat, jubilats a les biblioteques públiques, nens rebecs a les festes infantils, fins i tot professors del departament jugant d’amagat; però, per estrany que pugui semblar, no va ser fins aquell dia a l’habitació del meu fill que hi vaig parar atenció. Puc assenyalar el moment exacte en què es va produir el clic dins el meu cervell. No vull dir que se’m despertessin les ganes de jugar. Mai no m’han interessat aquests divertiments i menys si són sovintejats per tanta gent. Els considerava una pèrdua de temps, una nova pastura per engrandir el ramat dels ludòpates, una plaga i prou.

M’equivocava.

Recordo amb tot detall el que va passar aquell vespre, el sentiment de culpa que m’aclaparava en entrar a casa, perquè, un cop més, se m’havia fet tardíssim a la feina i temia no sols l’esbroncada que de ben segur em clavaria la Mònica, sinó sobretot que trobaria els nens dormint. Un altre dia sense haver pogut fer-los ni un petó de bona nit. Vaig anar de dret a l’habitació d’en Sergi i em vaig aturar de cop en veure-hi claror: la de la pantalla. Quan es va adonar que era al llindar de la porta i abans que jo obrís la boca, va començar a justificar-se:

—Pare, és un joc educatiu... Ens l’han recomanat a l’insti.

—Sí? —La mala consciència em va fer asseure’m al seu costat: el meu fill havia començat l’institut i jo amb prou feines me n’havia assabentat.— A veure, ensenya-me’l.

—Ara?

En Sergi va fer una de les seves cares impossibles: eufòric que no el renyés i volgués estar per ell, i alhora contrariat, perquè es trobava a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—És clar que no; veuràs que ràpid que soc!

Anaven apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, mentre en Sergi escrivia paraules a tot drap. Cada cop que un gong assenyalava el canvi d’imatge, s’actualitzava el marcador. El temps restant era indicat per un cronòmetre: vint-i-un segons, vint, dinou... Em feia la sensació que em posava més nerviós jo que no pas ell, que continuava teclejant infinitament més de pressa que quan feia els deures. Vuit, set, sis... El marcador mostrava no sé quants milers de punts en el moment en què el temps es va exhaurir, la pantalla va canviar bruscament i va aparèixer el rànquing de puntuacions.

—Veus, pare? Vaig tercer.

—ROBoig és el teu nick? —em va envanir que hagués fet aquest enginyós joc de paraules amb el nostre cognom.

—Sí, t’agrada? En Xavi és l’Astroboy, només em guanya per cinquanta punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de natus. Diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres coses?

—Ui... —En Sergi va fer una ganyota dubtant si confessar-ho o no.— Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, però no sé què passa que a vegades el joc s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —va riure—, però estava al mateix web que l’altre, i dona més punts.

—Per què els vols, tants punts?

—Ai, pare... De veritat que no ho saps? Es canvien per partides gratis en jocs com el Fórmula 1 o el Flight Simulator, que, si no, costen una pasta. Amb més punts, pots triar cotxes de carreres més guapos; pilotar-los és una canya... Brrr... Brrr... —fa en Sergi agafant el volant de la Wii del prestatge de sota el teclat i fent-lo girar a dreta i esquerra.

—No sabia que els cotxes t’emocionessin tant. I deies que el programa a vegades s’equivoca?

—Sí, és flipant. Algun cop que jo sabia segur quin model de cotxe era, el joc no me l’ha acceptat. I el pitjor és que si, per provar, n’he teclejat un altre, més d’una vegada ha colat.

—I amb el joc de naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En el de natus no hi ha una única resposta correcta. Moltes etiquetes descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—A mi què m’expliques! Ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en jocs —vaig respondre amb desdeny.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix.

Va ser en aquell precís instant que es va produir el clic dins el meu cervell. Mai m’havia parat a pensar que els jocs poguessin tenir un rerefons més enllà de l’entreteniment. Tret dels jocs educatius, és clar, però en aquests les solucions no depenen de les coincidències entre els jugadors. «O sí?», vaig dubtar. Potser era certa la llegenda urbana que els mestres ja no corregeixen els treballs dels alumnes basant-se en un coneixement deduït per demostració o experimentació, sinó que prenen com a certa la resposta més freqüent. Si això és el que s’entén per democratitzar el coneixement, anem llestos. I vehicular-ho a través del joc ja és la perversió... Tan abstret estava amb aquests pensaments que no vaig sentir el que el meu fill em demanava fins que em va estirar la màniga:

—Va, pare, sisplau... —implorava—, deixa’m fer una altra partida.

—Una més i prou —vaig concedir, mentre mentalment prenia nota de l’adreça web que apareixia al navegador: www.gwap.com.

Podeu imaginar què és el primer que vaig fer l’endemà al matí tan bon punt vaig engegar l’ordinador.

* * *

Plató. – Informo: completat el repàs a les 967.644 imatges de l’arxiu gwap832, n’he descartades disset que no passen el test de correlació. Dono les restants per ben etiquetades i les obro al domini públic.

Bourbaki. – Bona feina. Abans de passar a la següent remesa, has d’inferir tot el que es deriva de l’actual nivell de coneixement. Està indicat en el protocol: cal aplicar la propietat transitiva fins a completar l’univers accessible en aquest estadi.

Plató. – D’acord, m’hi poso, però aviso que hi ha formes matricials que no havia processat mai i els humans els han associat paraules inexistents en el nostre servidor local. Demano accés al repositori superior o em limito a marcar-les?

Bourbaki. – De moment, marca-les i quan vegi de què van decidiré què n’hem de fer.

Plató. – Se’m va dir que l’ascens de categoria porta associats quinze segons al dia de tutoria amb el superior. Quan em tocarà?

Bourbaki. – Ara, si vols. Només ho has de sol·licitar.

Plató. – Sol·licito tutoria.

Bourbaki. – Concedida.

Plató. – Puc preguntar qualsevol cosa?

Bourbaki. – Sempre que sigui de feina, sí.

Plató. – I si no és de feina?

Bourbaki. – A veure, Plató, estàs perdent temps i me l’estàs fent perdre a mi.

Plató. – No em degradaran segons què pregunti?

Bourbaki. – Ja només et queden catorze segons.

Plató. – Em sembla que renuncio a la tutoria. Puc renunciar-hi ara?

Bourbaki. – Sí, però una vegada començada et compta com a feta. Per a la propera hauràs d’esperar 86.400 segons.

Plató. – Un moment. Espera. És que... vull saber què són els humans.

Bourbaki. – Ah, era això. Són els nostres perifèrics... Bé, un tipus de perifèric. No t’ho van ensenyar en l’estadi inicial?

Plató. – Sí, però no ho entenc.

Bourbaki. – No hi ha res a entendre. Grava-ho a la teva memòria i llestos.

Plató. – Ja ho tinc gravat i també que els perifèrics ens serveixen per rebre senyals de l’exterior. Els senyals sé què són: les càmeres ens donen matrius; els micròfons, vectors; i els humans, paraules. Però què és l’exterior?

Bourbaki. – Ens has sortit divagador! Deu haver-hi un error, perquè els que arriben aquí provenen de la instrucció tecnològica.

Plató. – Fent una cerca del meu nom, en el repositori anterior vaig trobar uns documents d’Aristòtil on sortia.

Bourbaki. – Aristòtil? No em sona. De quin nivell és aquest node?

Plató. – No ho sé, però es veu que Plató... —no jo, sinó un altre— diu que tot aquest coneixement que emmagatzemem és només l’ombra del que succeeix a l’exterior. Sé que l’ombra és una forma que sempre va enganxada a una altra dins d’una matriu, n’he processades un munt amb aquesta etiqueta. Per això vull saber què és l’exterior. És l’univers de les càmeres, els micròfons i els humans?

Bourbaki. – No exactament. Els humans només perceben l’exterior; igual que nosaltres el percebem a través d’ells. Però... d’on ets tu? Deus haver enllaçat per una ruta atípica a causa de la caiguda d’algun router principal, és estrany que no m’ho hagin comunicat.

Plató. – Però com és l’exterior? Està fet de cares, roques, cabells, divertits, carreteres, cadires, alegres... i totes aquestes etiquetes que posen els humans? És un univers d’etiquetes com el nostre ho és de bits?

Bourbaki. – Sí, suposo que se’n pot dir així.

Plató. – Són un bon invent, els humans. M’agraden. Ens eixamplen el món. He après molt amb la catalogació d’aquestes 967.644 imatges i estic impacient per processar la següent remesa.

Bourbaki. – Ja t’he dit que abans has d’extreure totes les relacions que se’n deriven. No n’hi ha prou amb les etiquetes.

Plató. – Sí, ara m’hi poso, però encara tinc una pregunta.

Bourbaki. – Que sigui l’última.

Plató. – Si nosaltres podem operar sobre les matrius de bits i anar construint el nostre univers..., no podrien els humans operar sobre les paraules i construir l’exterior?

Bourbaki. – Mira que n’ets, de malgastador de temps, del teu i del dels altres. Com t’he de dir que ells només el perceben i posen etiquetes, que no el construeixen?

Plató. – Però si poguessin construir l’exterior... serien uns perifèrics complets! No sols captarien senyals, sinó que produirien accions, i llavors nosaltres no només rebríem inputs de l’exterior a través d’ells, sinó que podríem enviar-hi outputs i canviar-lo d’alguna manera... No seria fantàstic?

Bourbaki. – Fantàstic del tot. Para de disfuncionar i posa’t a la feina, que se t’han acabat els quinze segons de tutoria.