Buch lesen: «L´Ocell negre»

Xavi D. Manu

Schriftart:

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

info@Letrame.com

Diseño de edición: Letrame Editorial.

Maquetación: Juan Muñoz

Diseño de portada: Rubén García

Supervisión de corrección: Ana Castañeda

Ilustradora: Mireia Vilaseca “la Goka”

ISBN: 978-84-1114-181-9

Ninguna parte de esta publicación, incluido el diseño de cubierta, puede ser reproducida, almacenada o transmitida de manera alguna ni por ningún medio, ya sea electrónico, químico, mecánico, óptico, de grabación, en Internet o de fotocopia, sin permiso previo del editor o del autor.

Letrame Editorial no tiene por qué estar de acuerdo con las opiniones del autor o con el texto de la publicación, recordando siempre que la obra que tiene en sus manos puede ser una novela de ficción o un ensayo en el que el autor haga valoraciones personales y subjetivas.

«Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra sólo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

A l’art: el cine, el teatre, la música, la dansa...

Per salvar-me la vida.

I, en especial, a elles.

PRIMERA PART:

DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS

I: EL FORASTER

«Però que collons foto aquí?». És preguntava l’Aleix, assegut en un tamboret a la barra del local. Remenava el seu rom amb llimona amb una mà mentre amb l’altra s’aguantava el cap com podia i guaitava al seu voltant. Se sentia observat per una multitud que no trobava. Era un local ampli, llum tènue i una boira espessa fruit del fum del tabac, idònia per sentir-se protegit de mirades externes. Segur que allí, la llei i la moral tenien una altre connotació. Ningú et jutjava. Era un món apart, tancat, en una bombolla de colors apagats. I on sempre era de nit. Res de miralls ni finestres, ideal per submergir els clients en la decadència i la perversió. I sobretot, perquè poguessin sentir-se bé, o no tan malament, amb els serveis prestats.

No gosava moure’s del seient, el seu estat d’embriaguesa era tal que cauria a plom si ho intentava. Va repassar la nit intentant fer memòria d’allò succeït mentre es treia el tabac de la butxaca del pantaló. Comprovant, més d’un cop, si ho tenia tot: tabac i paper, aquí; zippo, confirmat; boquilles, segur que n’havia perdut la meitat, però hi eren.

La Júlia. La Júlia tenia la culpa d’haver acabat aquella nit allà, hauria d’haver sigut un dia tranquil, en principi. S’havia llevat, ben d’hora com sempre, sense despertador. Amb els seus problemes d’insomni no feia pas falta. L’Hugo Weaving, encarnat amb la ja famosa mascara d’en Guy Fawkes el mirava amb el seu somriure maquiavèl·lic permanent, des del seu lloc d’honor penjat a la paret en forma de pòster. I en Bruce Willis i en Samuel L. Jackson miraven a diferents horitzons en un segon pòster de la pel·lícula El Protegido, penjat just al costat del primer. Aquesta era tota la decoració de l’habitació. Un cop dret, va fer camí directe a la cafetera esquivant tot el que hi havia per terra. Era una persona, com ell sempre deia, molt desordenadament ordenada. A pas lent, el seu ritual matutí: dues cullerades de sucre morè, remenar una estona, una glopada i assaborir-lo bé. Era el millor moment del dia, sobretot si no havia de fer res de res, tenia el dia lliure a la feina i encara quedaven un parell de setmanes per començar les classes a la universitat. Tot just havia començat a la UB el grau en Psicologia ―potser així descobriria que l’hi passava pel cap― i sense gaire esforç havia passat els primers exàmens. Després de cada glop, un quart de volta a la tassa; la seva tassa, la que duia el seu nom imprès en ella, no podia ser cap altra. En completar la volta, acabava el seu petit gran plaer. Necessitava aquells moments, sobretot per despertar-se. Si començava amb presses, tot el dia seria la ira personificada; encara que igualment sempre en fregava el límit. Una petita bomba de rellotgeria a punt d’explotar. Per sort, el seu caràcter sarcàstic i una bona dosi d’humor negre el mantenien en un estat d’aparent ataràxia... sobre el paper.

Un cop finalitzada la seva cerimònia, havia caminat lentament cap al sofà del menjador, arrossegant els peus i deixant un sorollet sord a cada passa, el rossec de les sabatilles amb el terra. És va asseure al sofà. Ordinador sobre les cames i ja ho tenia tot. És passaria el dia així. En calçotets. Seguint, per segon cop, la seva sèrie preferida: House M.D. Sempre en anglès i subtitulada ―així era molt més autèntic― i, sobretot, amb els auriculars posats per poder-se submergir del tot en aquella ficció que ell interpretava com a real. Ell estava allí, en cada diagnòstic encertat del Dr. Gregori, quan en Chase la cagava, quan en Foreman desobeïa les ordres i quan la Cuddy li fotia bronca però ell sempre se’n sortia.

Aquella tranquil·litat tenia els segons comptats, com una bomba de rellotgeria silenciosa, ningú sap on ni quan, però és ben segur que acabarà esclatant. Una dolça melodia havia sonat a l’habitació de la Júlia, li agradava despertar-se amb música relaxant, com si l’acaronessin. Mandrejava i s’estirava amb un somriure de plaer; el més difícil era treure’s l’edredó de plomes de sobre i sortir a la intempèrie antàrtica del seu pis. S’alçà i es mirà al mirall de cos sencer que tenia al costat del llit, a la seva cara es podia llegir un «Bon dia!» adreçat a si mateixa. Li encantava aquell pijama tan calentó. Es veia com un osset de peluix gegant amb cara de Júlia; fins i tot tenia una caputxa amb orelles d’os. En sortir de l’habitació, va seguir els passos de l’Aleix en direcció a la cafetera, se’n va preparar una tassa i es va asseure al tamboret de la cuina des d’on podia veure el clatell del seu company de pis davant la pantalla. Només veure’l, a poc a poc, canvià l’expressió de felicitat per una ganyota, una cara de pomes agres retinguda, i amb la mà va començar a remenar-se el cabell. Tenia una afició del tot contraproduent per a la seva cabellera: quan alguna cosa l’estressava, la feia cavil·lar o, simplement, s’avorria i no podia evitar fer-s’hi nusos amb els dits de la mà. No se n’adonava i quan algú li trencava el tempo, es podia arribar a enfadar moltíssim. El problema és que no era gens sa, ja que un cop feia un nus mariner, impossible de desfer, acabava per tibar-se la melena trencant els teixits per poder tornar a la normalitat. Les perruqueries se la rifaven.

El seu nas es contreia al ritme de la seva respiració i la seva mirada continuava perforant el clatell de l’Aleix. Es va aixecar tota decidida i s’hi va plantar al davant amb aquella mirada que hauria pogut matar el seu amic en un instant. Però l’Aleix ni s’havia adonat de la seva presència, immers en una operació a cor obert amb el futur del seu pacient a les seves mans. Alguna cosa anava malament, el pacient entrava en parada i tots els instruments que el mantenien amb vida sonaven alarmantment al uníson. Tothom mirava en House esperant una resposta.

―Aleix! ―Va sortir d’un bot del quiròfan―. Bon dia... Mira, n’estic farta de veure’t criar polls davant l’ordinador! Vull que t’afaitis, treu-te aquestes grenyes i, si us plau, dutxa’t! No veus la pinta que fas? Avui tenim convidats a sopar.― El seu oient només va reaccionar aixecant una cella en forma de pregunta, no gosava dir res, sabia que era una batalla perduda intentar raonar amb ella, tenia raó encara que no li volgués donar―. He decidit fer el sopar de Nadal amb els de Navarcles aquí, al nostre pis, no et demano res més, nomes que deixis la teva aura negativa durant un dia. Fins i tot el Jaume, la Carla i la Roser venen d’Anglaterra per veure’t. Així que: aixecat!

―Mmm... Vale. ―Va ser l’única resposta que va poder gesticular. Pel so gutural matiner que havia emès, semblava que el seu amic hagués retrocedit a l’era neolítica; semblaven antics grunyits toscs d’un antic llenguatge neandertal, però la confiança tenia aquelles coses i l’havia entès a la perfecció. L’Aleix no tenia ganes de veure a ningú, per variar, però encara menys de fer enfadar més a la Júlia. Estava vivint al seu pis i sí, cuidava d’ell tot i que no ho volgués reconèixer. Va deixar l’ordinador i es va tancar al lavabo. No li agradava el que veia al mirall. Va posar Extremoduro de fons amb el seu mòbil i començà la transformació tancat dins d’aquells tres metres quadrats. Es va tallar els cabells amb la precisió de sempre, ara una mica oxidada. En una altre vida podria haver sigut perruquer, però la destresa no li era innata, no suportava que ningú li toques els cabells. I, a base d’errors, en va acabar aprenent. Llavors, després de repassar-se els costats i el clatell amb la moto, se l’acabà passant per tot el cos, rasurant-se la barba, perquè no suportava afaitar-se. Amb el procés, el terra i la pica s’emmoquetaren de castany fosc. De nou, va aparèixer la cicatriu en forma de mitja lluna que tenia rere l’orella; se la va repassar amb el dit, la seva mirada s’hi va enfocar tot canviant l’expressió per un to nostàlgic i seriós. Portava temps sense fer gens d’esport, però això no havia fet canvis al seu cos, que seguia essent tan atlètic com sempre. No importava el que mengés, era una màquina de cremar. La dutxa posterior va durar una eternitat.

Un núvol de vapor, aromes de cremes hidratants i desodorant de vainilla sentencià la veu d’en «Robe» Iniesta, qui encara cantava de fons. Ara tocava deixar el lavabo a punt, la prova del cotó de la Júlia era encara més acurada que la del majordom de l’anunci. I no volia pas tornar a escoltar una bronca seva. Abans de vestir-se però, es va fabricar un cigarret de picadura d’aroma a vainilla i sortí al balcó, a sentir l’aire del carrer. Necessitava preparar-se mentalment pel que li esperava aquella nit, no tenia pas ganes de veure aquella gent, no tenia ganes de veure a ningú. A cada calada del cigarret, el seu cos donava resposta al fred de l’exterior, amb la mà agafada a la barana, mirant els cotxes circular per la gran ciutat, en calçotets, encara mig moll. A cada respiració se li eriçava més la pell. Una tradició que el feia sentir viu després de cada dutxa era deixar assecar el seu cos al aire lliure, notar el fred de l’hivern. L’olor a vainilla del seu cigarret es mesclava amb la de la pol·lució de la ciutat i va arronsar el nas. Com havia acabat vivint a Barcelona era una cosa que no s’explicava, literalment.

En tornar a entrar al menjador es va trobar la Júlia, que feia dissabte per tot el pis. Se’l va mirar de dalt a baix i, amb un somriure, va mostrar que estava satisfeta.

―Veus, sembles un altre. Vesteix-te, que em fas venir fred. Ostres, se’t torna a veure la cicatriu del cap, de què era? A sí, m’ho has explicat mil cops. Dinem?

El dinar havia estat un monòleg interpretat per una Júlia ara més simpàtica i alegra; li encantava organitzar reunions socials i coses per l’estil perquè hom es veies, sempre havia estat l’amfitriona ideal. Volia intentar quelcom per canviar aquella cara de tristor amagada que era l’Aleix, feia anys que no el veia somriure de veritat i ja no diguem riure fins a plorar. El seu company de pis era un mur de capes i capes de pintura dura. Una armadura que no podia traspassar cap mirada. Almenys, aquí el tenia controlat. L’Aleix estava atrapat en els seus pensaments, per variar; s’estava fent a la idea del que seria aquell sopar. Els Navarclins mostrant la seva millor cara per intentar animar-lo amb qualsevol tonteria, explicant batalletes i fent veure que eren millors que els altres, que les seves vides eren el gran somni americà. No podia suportar la idea, un estat de nervis es va apoderar d’ell, havia de marxar. Mentre s’acabava de vestir i de posar-se les botes, per fi va obrir la boca:

―A quina hora m’hi vols aquí? ―Ja s’havia cordat la jaqueta i buscava les claus per la tauleta de la seva cambra.

―Doncs, a les vuit estaria bé, pensa que t’has de vestir per a l’ocasió ― hòstia, ja no hi pensava, el vestit; sí, sabia on estava, l’havia portat de Castellnou, encara que no sabia ben bé perquè.

―Ok.

En sortir al carrer, havia anat directe al garatge que tenia llogat dos carrers enllà. Va tornar a arronsar el nas per la pudor de la ciutat. «Puta Barna!» En treure la moto i arribar al trànsit, va fer una ullada al seu entorn: era un dia d’hivern tranquil, el cel era bastant clar i corria un aire fred que li agradava. La moto vibrava entre les seves cames i el soroll típic del motor es camuflava en aquella bogeria de sons de fons. No s’acabava d’acostumar mai a la ciutat. Com més s’allunyava del formigó i l’acer, més bé se sentia; driblant els vehicles a tota velocitat, com més ràpid anava, més marxes necessitava i el seu cor polsejava a ritme més lent, es relaxava. Treia la ràbia retinguda a cops de gas entre semàfors, senyals, clàxons, crits i vianants. Havia sortit de la ciutat en un temps rècord. Sense pensar on anava, inconscientment havia anat a espetegar a Sitges, a la cala del cementiri. Havia aparcat la moto i s’assegué en un banc a observar el mar. No era dia de surf, però algun novell havia entrat a provar sort i intentar agafar alguna onada. Quant feia que no en cavalcava cap, ell? Tenia la taula aparcada a l’habitació de casa els seus pares, acumulant pols. Tot fumant, observà l’escena en silenci i els seus pensaments divagaven. Nostàlgia.

En tornar, la Júlia s’havia sorprès, no esperava que l’Aleix arribés abans d’hora. Estava enfeinada cuinant amb la música a tot volum. Ser puntual havia estat un terrible error. Les primeres paraules d’ella foren per donar ordres:

―Para la taula per onze, estarem bastant estrets; de mentres, em vaig a canviar. Ah! I vigila el foc. ―No li havia donat temps ni a treure’s la jaqueta. El primer que va fer, però, va ser baixar el volum de la música. Quan la Júlia va estar a punt, va ser el seu torn. L’americana estava intacte, camisa i calçotets blau fosc; els pantalons, l’armilla, la corbata, els mitjons i les sabates negres mate. Ja no recordava què era pentinar-se, així que ho va deixar estar al onzè intent. En mirar-se al mirall, un estrany l’observava. Va agafar el seu zippo i la cigarrera, complements que portava només en ocasions especials. Va dedicar l’estona d’espera a cargolar cigarretes de vainilla.

Els convidats havien anat arribant en paquets. Els primers a aparèixer: l’Unai, l’Aina, la Sonia i la Laura. El primer, gros com sempre i amb aquell somriure fanfarró de dents separades que tan odiava l’Aleix; però, el que de veritat el treia de polleguera, era el que va fer només veure’l: remenar-li el cabell com si fos un nen petit. L’Aleix, entre d’altres coses, i la llista era ben llarga, detestava que la gent li toques els cabells. Es va excusar un parell de cops per anar al lavabo per retocar-se’l. L’Aina, la parella de l’Unai, tan petitona com sempre, amb aquella veueta dolça i innocent. La Laura, amb tatuatges nous, colorits i diversos als braços que saltaven a la vista amb aquell vestit de nit. I la Sonia, amb mig cap rapat i una trista rasta. Més prima que mai, com una model anorèxica de revista. Es notava que aquella manera de vestir no era la seva, la roba que portava la repudiava. Així va començar la tradició d’aquell sopar; era el postureig i la gràcia que els feia veure’s així vestits.

Els següents a arribar: l’Eric, en Toni, la Roser, en Jaume i la Carla. L’Eric vestit amb una americana de quarta mà, com sempre (aquella americana havia sobreviscut, com a mínim, la batalla de l’Ebre) i, per variar, mal afaitat i ben fumat, els seus ulls vermells el delataven sempre. Segurament el porro que portava a la mà no era el primer, i ben segur que no seria pas l’últim. En Toni, l’ànima de la festa, ben vestit però amb les ungles ben negres a causa de l’oli i la brutícia de la seva feina, mecànic de camions. Havien passat a buscar els tres forans, no s’havien reunit tots plegats des de feia uns quants anys. Tot i que els estrangers vivien al mateix país, només es veien quan coincidien a Catalunya. En Jaume i la Carla, la parella de l’any, tots dos tan macos i ben fets, eren l’un per l’altre, somriures perfectes, pentinats perfectes i vestits perfectes. S’estimaven a matar. Intercanviaven anècdotes amb la Roser, tant punk com sempre, el cabell tallat de la manera més ravera possible, plena de pírcings: nas, llavis, orelles, aureola... I tatuatges diversos, les ungles perfectes a causa de la manicura i pintades de color verd cridaner, rossa natural i ben blanca de pell.

El pis no havia tardat a omplir-se de fum, riures i anècdotes del passat perquè, amb el temps, s’havien anat separant per viure les seves respectives vides. L’Aleix era el que més desentonava en aquell lloc, mai s’hi havia acabat de sentir còmode amb aquella gent. Tot i que els apreciava, tots els primers moments importants de la vida havien estat amb ells. El primer porro, el primer peto d’una noia, el primer marró amb la poli, la primera campana, les competicions de natació...

L’únic que va trencar el gel d’una manera natural amb l’Aleix va ser en Jaume:

―Tio, vaig veure pel Face que t’havies comprat una Harley, no?! Collons com te’ls gastes; això sí que és anar ben calçat, joder. Aviam quan me la deixes provar! Em vaig estar mirant justament la mateixa, la Iron; és una preciositat però, clar, la Carla me’ls talla si me la pillo. I amb negre mate, increïble... ―Era impossible ser tosc o enfadar-se amb ell, deia les coses tal i com les pensava i l’Aleix l’admirava justament per això. Era a qui li tenia més afecte, ell l’havia empès a fer les coses més sonades i, per tant, a viure. Abans que pogués respondre, la Júlia és va avançar:

―Ah! Això em recorda que no podem anar al Casino després de sopar.

―I eso!? ―Els mascles van preguntar al uníson. El silenci es va fer present, la Júlia no gosava respondre, se li havia escapat i sense voler mirà l’Aleix de reüll i totes les mirades es van concentrar en ell.

―Mmm... Jaume, em preguntaves per la moto, no? ―Mentre pensava la resposta es gratà la cicatriu del cap―. No se’t va fer estrany que estant al paro em comprés un capritxo tan car? ―L’Aleix notava com li picava tot el cos, va resistir les ganes de gratar-se, ser el centre d’atenció no era precisament un plaer per a ell. En Jaume va assentir amb el cap―. Pues... vaig guanyar una final de pòquer, al Casino, vaig ser client habitual durant una temporada, encara no sé molt bé com, nomes et diré que vaig liar un pitote dels guapos, a l’última partida ja portava més litres d’alcohol dintre el cos, que sang a les venes... I, a conseqüència, em van donar el premi, una pasta, però tinc l’entrada prohibida de per vida. Podríem dir que, en celebrar-ho, no em vaig contenir i, a més a més, en donar la mà al meu últim competidor, li vaig potar a sobre, la foto pel diari, mmm... Diguem que no la van ni publicar del careto que devia fotre... ―La Júlia negava amb el cap en recordar la història mentre els demés contemplaven l’Aleix amb els ulls oberts de bat a bat. Havia tornat a regnar el silenci.

―Ha, ha, ha, ha, puto Alejo, ha, ha, ha, ―En Jaume plorava de riure i a l’Aleix no li va importar que li digués pel mote que li tenien i tanta ràbia li feia; castellanitzar el seu nom amb gràcia només ho podia fer en Jaume. No parava de riure, no podia ni respirar. L’Aleix somrigué. I la Júlia, en adonar-sen, es penjà una medalla mentalment. Per fi havia aconseguit un somriure sincer, gràcies a haver organitzat el sopar.

Un cop sopats i ben beguts, havia arribat l’hora de sortir, la Razzmatazz era un bon lloc, res millor que desentonar a propòsit per desinhibir-se. I alcohol, litres i litres d’alcohol. L’Aleix havia observat la situació des de la distància, mentre l’Eric i en Toni començaven la cacera, inventant-se històries cada vegada més incrèdules per lligar. Com més gran era la bola, més els hi funcionava, però és clar, hauríeu de veure quines noies queien a la trampa: maques, per suposat, però el coeficient intel·lectual, en ser prescindible per a ells, fregava el límit. Eren noies que donen mala fama a les altres. En Jaume i la Carla discutien, la Roser li menjava els morros a un armari d’home, l’Aina i la Júlia estaven ben engrescades en una conversa que, coneixent-les, seria una bona filosofada, la Sonia s’havia perdut des de feia estona amb la Laura, i l’Unai no deixava d’anar sospitosament al lavabo i, cada cop que en tornava, tenia les pupil·les més dilatades i el nas cada cop més blanc. L’Aleix havia trobat el lloc ideal per ell en un dels sofàs, copa rere copa, analitzant la situació, reclòs en els seus pensaments. Li començaven a pesar les parpelles a causa de l’alcohol. Quant hauria begut? Quan la Júlia és va acomiadar d’ell, va tornar a la realitat. «Ja vindré», havia balbucejat. Va poder veure la Roser saludar-lo amb la mà mentre l’enorme mascle l’agafava per darrere. Les demés noies van anar tirant i es van quedar els homes sols. L’Eric i en Toni aparegueren i van seure al seu costat tot comentant la nit. «Quins pits que paria aquella rossa! I la morena amb les cames sense fi? I com ballava aquella altra, només per com es movia entraven ganes de tirar-se-la ». I una llarga llista de més tonteries per l’estil. L’Aleix feia esforços per seguir aquella conversa carregada de masclisme primitiu. Va aparèixer l’Unai amb mirada jocosa.

―Anem a fer la ultima copa? ―L’Aleix ja sabia què volia dir, però no era res més que fer uns últims riures, així que hi va accedir.

Li costava recordar el camí en taxi. Si un anava malament, l’altre encara més; no paraven de riure, però l’Aleix s’havia passat el trajecte mirant per la finestra, buscant quelcom amb la mirada perduda. No havien sortit de la ciutat, això era l’únic que tenia ben clar. Tampoc recordava qui havia pagat al taxista. Van entrar un a un al seu nou destí: la Gateta Calenta. Des que havien entrat al local, l’Aleix no s’havia mogut del seu lloc, així que allí estava, en aquell ambient nefast i podrit, assegut en un tamboret alt, acabant-se el seu cigarret aromatitzat de vainilla, immers dins del seu cap, el seu lloc preferit. Una veu dolça el va treure de les seves cabòries. No la va entendre, però, en girar-se, la va veure.

II: PRINCESA DE L’UNIVERS

Un nadó de poques setmanes, cridaner i ple de mocs, la va treure del seu neguit, no es podia permetre caure en la desesperació. Segurament no seria pas res. Va mirar al seu voltant, hom la guaitava dissimuladament i ella feia veure que no se’n adonava i ells feien veure que tampoc. Allà on anava vestida «d’uniforme » atreia totes les mirades de desaprovació de la gent. Inclús dels que anhelaven en silenci la seva companyia. Fora de la seva cova era incompresa, però a dins de la seva gàbia tampoc importava a ningú. Un fluorescent de la sala d’espera repicava al ritme de les seves cavil·lacions. Una mare preocupada amb un bebè que no parava de plorar, dos homes embriacs vestits de treballadors de l’ajuntament i una parella de noies enamorades eren la seva companyia.

L’habitació era freda i el fet que fos tota blanca no ajudava; vestida com anava, era normal que se li posés la pell de gallina. Mentre pensava en el dia que li esperava es va mirar els canells, tenia marques d’unes mans que unes hores abans l’immobilitzaven contra el llit. Ja estava acostumada a tenir senyals per tot arreu. No venia de nou, no mostrava cap emoció, però obligar-se a mantenir la serenor en aquells moments la fastiguejava. És que ja no podia sentir res més que fàstic?

És va ensumar dissimuladament, era la seva olor habitual: fum, alcohol, perfum barat, maquillatge excessiu i sexe, també barat. Necessitava una dutxa urgentment però encara hauria d’esperar una eternitat, pel que semblava. No sabia perquè, potser hi havia lluna plena, però la sala d’urgències estava a petar de gent per l’hora que era. Per sort, ja eren els darrers d’aquella nit. Unes petjades s’aproximaven en la llunyania, semblaven tenir certa urgència, cada cop eren més a prop. Era el metge que l’havia atès l’últim cop, la va mirar de dalt a baix amb cara de fàstic però també de pena. Sí, feia pena a la gent; pena i fàstic. Va fer un gest amb el dit darrere d’aquelles ulleres, tot indicant que esperés un moment, i els seus companys de sala van observar l’escena en silenci, mirant-se els uns als altres. La Janet va fer el cor fort i va prémer les dents. La llum fluorescent continuava fent pampallugues i el bebè semblava calmar-se a poc a poc. Va tornar a aparèixer el doctor amb una recepta i la va entregar a la Janet sense ni tan sols haver-la diagnosticat. La pastilla, no tan coneguda, dels cinc dies després. El doctor encara sostenia el paperet amb la mà obligant a la seva pacient a mirar-li la cara. Quan van creuar mirades, ell va canviar l’expressió per una de seriosa i ella feu que sí amb el cap. Ningú va gosar dir res i els homes embriacs es van delectar la vista amb un cul que marxava al compàs d’uns llargs talons passadís enllà.

De camí al seu petit pis, l’únic raconet del món on es permetia desemmascarar-se, va parar en una farmàcia de guàrdia a comprar la seva «medecina» i va entrar al primer bar que va trobar obert per prendre-se-la. Barcelona s’estava despertant i ella només tenia pressa per poder anar a dormir. El soroll de les persianes dels negocis a peu de carrer corrent-se cap amunt feien de gall matiner a la gran ciutat. Fora el carrer és notava el fred, del ja cada cop més pròxim hivern. Va demanar un got d’aigua i s’empassà la pastilla de cop. Va entrar directe al metro i va fer camí cap al seu petit llit; abans, però, una dutxa ràpida per entrar en calor i treure’s les olors restants de la nit.

El soroll del trànsit la va desvetllar, va obrir els ulls a poc a poc. La seva petita habitació estava ben fosca, tot i que a fora ja clarejava. Vivia al revés del món: dormia de dia i treballava de nit. El seu cos ja s’havia adaptat a aquell bioritme. Va treure una mà del nòrdic per apartar-se el cabell de la cara, una mica de mandres i uns quants estiraments felins abans d’incorporar-se. Va mirar l’hora al rellotge de la tauleta i va treure l’alarma perquè no sonés. Va somriure, avui tindria una mica de temps per ella mateixa. Esmorzà croissants farcits de xocolata i, després de rentar-se les dents, es vestí per sortir a córrer per la ciutat. Sostenidors esportius, leggins negres, samarreta tèrmica negre, samarreta de màniga curta vermella a sobre i vambes a joc. Tot baixant les escales del bloc es va fer una cua de cavall, es va posar els auriculars i es preparà la ràdio on ara sonava el Modern Love d’en David Bowie. En obrir la porta, l’hivern va tornar a fer-se present, era l’època de l’any que gaudia més corrent. Va fer la ruta habitual, intentant anar per zones menys transitades on no aclaparés les mirades obscenes dels homes. És cert que ja hi estava acostumada, no era res de nou, però el fet que la desvestissin mentre la observaven encara la molestava, ja en tenia prou amb els seus clients. Va fer una ganyota de dolor en sentir una fiblada al abdomen. «Ostres, Janet; amb les presses no has ni escalfat». S’aturà a respirar una mica. Punxades al ventre. «Ja t’està bé». Va caminar una estona per mantenir el cos calent tot tornant enrere; no havia arribat on volia, però va pensar que potser no era el millor dia per córrer i, a més, ja fosquejava. Una cosa latent dins seu la pertorbava, no aconseguia discernir què era. La ciutat estava plena de colors, li encantava; per ella, ja podrien deixar els adorns de Nadal tot l’any. Però això només volia dir una cosa: famílies rialleres per tot arreu. Va canviar l’expressió de la cara. «No Janet, ja n’hi ha prou». I tornà cap al seu piset. No li havia donat temps ni a suar.

Estava tal com l’havia deixat. El menjador, com sempre, desordenadament ordenat: sota un munt de roba es podia entreveure una cadira, la taula del menjador estava plena de pintures a l’oli i, al racó, on qualsevol altri hi tindria una televisió, hi reposava un cavallet. Es va adonar que no havia netejat els pinzells, així que s’hi va posar. Quan acabà, contemplà el cavallet, volia inspirar-se i canviar el seu estil. Potser podria mirar de fer un paisatge. Però se li havia fet tard i havia d’anar a treballar. S’escalfà el primer que va trobar al microones i, un cop sopat, una bona dutxa mentre pensava que havia perdut el dia. «Demà em llevaré més d’hora» Va agafar el despertador i va canviar l’alarma quan veié el que feia una estona no aconseguia aclarir, l’amenaça latent de dins el seu cap: la data, era el seu aniversari.

Es posà un vestidet escotat i ben arrapat de color lila i unes sabates de taló alt, i es va maquillar en accés (la seva feina li ho requeria). Anà directe al metro; la ràdio la distreia i aquesta cançó li agradava: sonava Nickelback amb el seu How you remind me, encara que ella no se sabia els noms dels artistes ni de les seves cançons. Sempre pensava en apuntar-se-les per a més tard i que algú li gravés en un «Pen», però després pensava que això comportaria demanar algun favor i, a més a més, comprar-se un reproductor mp3 i un ordinador, un caprici que es podia estalviar. La seva ràdio portàtil encara anava prou bé.

En sortir al carrer va veure en Velkan, el porter del club. La va saludar amb un gest de cap, sempre tan seriós. A la Janet no li inspirava por tot i la seva corpulència, feia uns tres per tres, cabell rapat ben curt amb entrades importants i barba curta, vestit sempre molt correcte, i fosc, negre a poder ser. Ella el va respondre amb un mig somriure.

En entrar va saludar el cambrer, un nano jovenet que no destacava massa, sempre a la moda i ben pentinat, que no parlava massa tampoc. Servia un còctel a un client que es girà per menjar-se la Janet amb la mirada. Era d’hora i les demés noies contemplaven el panorama des de la distància. Algunes jeien als sofàs i altres estaven de peu, fumant i deixant anar la llengua. La Janet anà directe a les escales intentant passar desapercebuda per les seves companyes que ja la miraven amb desaprovació. Era costum, però ja no li feia res. Va deixar la petita bossa de mà a la seva habitació, la va ordenar una mica, sobretot el llit (encara que ho trobava absurd). Un últim cop d’ull per assegurar-se que tot estigués al seu lloc. Agafà el perfum de la còmoda i s’impregnà amb ell, es mirà al mirall i es va col·locar els pits tot abaixant-se el vestit perquè respiressin una mica, uns tocs de mans al cabell i tot llest. Va baixar al bar i s’assegué al seu lloc, sola, esperant una bona presa, tot i que encara era bastant d’hora.