Buch lesen: «Comptes pendents»

INTRODUCCIÓ

Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la vida és com estirar-se al divan del psicoanalista. La història que em sabia de memòria durant anys de cop i volta és posada en qüestió. Es veu que recordava malament aquest o aquell personatge o aquest o aquell gir de la trama: es coneixien a Nova York i jo estava convençuda que era Roma; era el 1870 i jo creia que era el 1900; i la mare li va fer què al protagonista? Malgrat tot, el món continua desapareixent quan llegeixo i no deixo de meravellar-me: si això ho havia entès malament, i això i allò altre, com pot ser que el llibre encara m’enganxi?

Com la majoria de lectors, de vegades penso que vaig néixer llegint. No recordo una època en què no tingués un llibre a les mans i el cap ben lluny de tot el que m’envoltava. De vacances amb la família o els amics, soc perfectament capaç d’instal·lar-me amb un llibre a les mans al sofà del menjador d’una casa de camp preciosa i quasi ni sortir a veure la verdor gloriosa que ens hi havia dut. Un cop, dalt d’un tren que creuava els Andes peruans, mentre tothom feia grans ahs i ohs mirant per la finestra, jo era incapaç d’aixecar la vista de La dama de blanc. En una platja del Carib, seia sota el sol ardent amb Lesser lives de Diane Johnson (la biografia inventada de la primera dona de George Meredith) als genolls i quan vaig apartar els ulls del llibre em va sorprendre no trobar-me enmig de la boira i la fredor de l’Anglaterra de la dècada de 1840. La companyia d’aquells llibres! De tots els llibres. No hi ha res comparable. És l’afany de coherència inscrit en l’obra –aquest intent extraordinari de donar forma amb paraules al que tot just despunta– el que dona pau i excita, conforta i consola. Però sobretot és el gran alliberament del caos mental que proporciona llegir. De vegades penso que és l’únic que em dona forces per viure des de la més tendra infantesa.

Vivíem al Bronx en un barri obrer d’immigrants on tot el que necessitàvem ho podíem trobar en una de les moltes botigues que hi havia en un sol carrer comercial: la carnisseria, la fleca, la botiga de queviures, el banc, l’adrogueria, el sabater. Un dia, quan era força petita, devia tenir set o vuit anys, de la mà de la meva mare vaig entrar a una botiga que no havia vist mai: era una sucursal de la Biblioteca Pública de Nova York. El local era allargat, el terra de fusta i les parets plenes de llibres que arribaven al sostre. Al mig del local hi havia un taulell on seia l’Eleanor Roosevelt (en aquella època, totes les bibliotecàries semblaven l’Eleanor Roosevelt): una dona alta amb bon pitram i una tofa de cabells grisos pentinats à la belle époque, ulleres sense muntura col·locades a dalt de tot d’un nas increïblement recte i una mirada plàcida d’interès. La meva mare es va acostar al taulell, va assenyalar-me el cap i va dir a l’Eleanor Roosevelt:

–Li agrada llegir.

La bibliotecària es va aixecar i va dir:

–Vine.

Va dur-me cap a l’entrada del local, on hi havia la secció de llibres infantils.

–Comença per aquí –va dir.

I així ho vaig fer.

Entre aquell dia i el final de secundària, vaig llegir-me tots els llibres que tenien. Si ara em pregunten si sé què vaig llegir en aquella biblioteca de barri, només recordo que vaig passar de les rondalles de Grimm a Donetes i Of time and the river. Quan vaig començar la carrera, vaig descobrir que m’havia passat tots aquells anys llegint literatura. Va ser en aquell moment, em sembla, que vaig començar a rellegir, perquè a partir de llavors va ser a aquells llibres que ja m’eren íntims que tornaria una vegada i una altra, no només pel plaer de la mateixa història que et transporta sinó també per entendre què m’estava passant i com sortir-me’n.

Vaig créixer en una casa sorollosa d’esquerres on Karl Marx i la classe obrera internacional eren dogmes de fe: el sentiment agut d’injustícia social es donava per descomptat. Així que de bon començament, la vida com a acte polític acoloria gairebé tota experiència, incloent-hi la lectura, evidentment. Sempre llegia tan sols per sentir com la potència de la Vida amb majúscula es manifestava (apassionadament) mitjançant la lluita del protagonista amb les forces externes fora del seu control. D’aquesta manera vaig rebre, intensament i per igual, l’obra de Dickens, Dreiser i Hardy, i també de Mike Gold, John Dos Passos i Agnes Smedley. Vaig riure quan, fa uns quants anys, vaig ensopegar amb un assaig de Delmore Schwartz en què retreu a Edmund Wilson la sorprenent manca d’interès en la forma literària. Per a Schwartz, la forma era part integral del sentit d’una obra literària; per a Wilson, el que importava no era com estaven escrits els llibres sinó de què parlaven, i com afectaven la cultura en el seu conjunt. Tenia el costum, sempre, d’emmarcar un llibre en el seu context social i polític. Aquest punt de vista li permetia posar Proust i Dorothy Parker en una mateixa frase per seguir un raonament, o comparar Max Eastman favorablement amb André Gide. Per a Schwartz això era dolorosíssim. Per a mi, era inexplicablement gratificant. I què hi ha de més natural que començar a escriure tal com llegia.

Una nit cap a final de la dècada del 1960, vaig assistir a una xerrada al Vanguard, el famós club de jazz del Greenwich Village. Es titulava «Art i política» i a l’escenari hi havia el dramaturg LeRoi Jones (després conegut com a Amiri Baraka), el saxofonista Archie Shepp i el pintor Larry Rivers. De públic, tots els progres blancs de classe mitjana de la ciutat. En un tres i no res, va quedar clar que l’art no tenia cap possibilitat contra la política. Jones va agafar les regnes de la vetllada quan va proclamar que no només el moviment dels drets civils estava cansat del que anomenava intervencionisme blanc, sinó que ben aviat la sang correria per les butaques del Teatre de la Revolució i qui us penseu que seia en aquestes butaques? El local es va encendre, tothom cridava i bramava alhora diferents modalitats del «No hi ha dret!» i una veu en concret sobresortia de la resta i cridava: «Ja no dec res a ningú, LeRoi. Tu saps que ja no dec res a ningú!». Però Jones, impertèrrit i gens impressionat pel batibull, va continuar explicant que nosaltres, els blanquets, l’havíem cagat completament, però quan ells, els negres, se’n sortissin, ho farien d’una altra manera: es carregarien de dalt a baix el món tal com el coneixíem i començarien de nou. Recordo que vaig pensar: «No vol destruir el món tal com és, vol ocupar el lloc que li pertany a dreta llei en el món tal com és, el que passa és que ara li bull tant la sang que no ho sap».

Em moria de ganes de dir-ho en veu alta, com feia tothom, que cridava el que feia més mal, però ell m’esgarrifava (és difícil d’imaginar la força de la presència pública de Baraka en aquells dies dolorosament inspirats), així que vaig callar, vaig tornar a casa i, amb una urgència que em cremava per dins i no acabava d’entendre, vaig passar-me mitja nit descrivint la vetllada a partir de la meva gran troballa; i vaig descobrir, mentre escrivia, el que acabaria sent el meu estil natural. Al fer-me servir a mi mateixa com a narrador participatiu, intuïtivament bastia la història com si fos ficció («Aquella nit al Vanguard . . .») perquè els lectors ho veiessin tot amb els meus ulls i visquessin la vetllada com jo l’havia viscuda, tan visceralment com jo («Ja no dec res a ningú, LeRoi. Tu saps que ja no dec res a ningú!»), i que en sortissin tocats i alliçonats per la commoció, no de l’art i la política, sinó de la vida i la política. Tot i que llavors no ho sabia, el que havia començat a practicar era el periodisme en primera persona.

L’endemà vaig ficar en un sobre el que havia escrit, vaig anar a la bústia de la cantonada i vaig enviar-ho a The Village Voice. Uns dies després va sonar el telèfon. Vaig fer: «Digui» i una veu masculina va respondre: «Soc en Dan Wolf, l’editor del Voice, i tu qui collons ets?». Sense pensar-ho, vaig dir: «No ho sé, digue-m’ho tu». En Wolf va riure i em va dir que li enviés qualsevol cosa que tingués entre mans. Al cap d’un any li vaig enviar un altre article. I gairebé devia passar un altre any, crec, abans d’enviar-li el tercer.

Ho havia dit de debò, jo, allò de no saber qui era. Encara que en qualsevol moment deixava anar unes arengues que sovint qui m’escoltava deia: «Això ho hauries d’escriure», sempre que m’hi posava m’agafaven tots els dubtes del món i em quedava paralitzada. Només de tant en tant aquella urgència que em cremava per dins em permetia enllestir satisfactòriament algun text. I vet aquí que, després de la vetllada al Vanguard, vaig rebre aquella invitació oberta per abordar aquesta incapacitat dolorosa i començar a dedicar-me al que sempre havia desitjat, escriure professionalment. I què és el que vaig fer? Casar-me. Vaig casar-me i vaig canviar Nova York per un lloc perdut de l’interior on totes les connexions que tenia amb l’escriptura van quedar dramàticament escapçades. No vaig trigar a separar-me i tornar a la ciutat, però només per perdre el temps fent feines estranyes en el món editorial: ja no era jove però no volia ser adulta.

Llavors, un bon dia vaig anar a l’oficina del Voice –mai he sabut d’on vaig treure la gosadia– i li vaig demanar feina a en Dan Wolf.

–Ets una jueva neuròtica, només escrius un article a l’any, com vols que et doni feina?

Vaig dir que no, que ja no, que faria el que volgués –i, com es va veure, ho deia de debò. Al cap de dos encàrrecs, em van donar la feina.

Però quina era, exactament, la feina?

El Voice era un diari d’opinió fundat l’any 1955, al punt àlgid de la Guerra Freda, quan només calia pronunciar-se com a lliberal per ser considerat radical. La paraula clau era «pronunciar-se». El diari tenia una tendència a destapar escàndols que feia que semblés que els seus autors, tots i cadascun, sempre tractessin la societat a punta de pistola. En certa manera, l’empresa s’assemblava molt al realisme social de la meva infància, així que vaig encaixar-hi. Per altra banda, la meva predilecció pel periodisme en primera persona aviat va començar a complicar l’atractiva simplicitat de l’«ells» contra «nosaltres» que regia els reportatges del Voice. Com que m’utilitzava a mi mateixa d’instrument per il·luminar el tema que tenia entre mans, cada cop em calia més introspecció i també més observació cap enfora: havia d’aconseguir que «periodisme» i «en primera persona» estiguessin equilibrats, esbrinar com podien encaixar de debò, com s’estava vivint realment la situació al carrer. Em vaig passar molt de temps, segons sembla, sense aconseguir resoldre del tot aquest problema. Aleshores van irrompre els moviments d’alliberament dels setanta, la política va passar a ser fonamental i em vaig desfer del dilema de com practicar el periodisme en primera persona.

A final dels setanta, un editor del Voice em va dir:

–A Bleecker Street hi ha unes trobades feministes. Per què no hi vas i les investigues?

–Què és una feminista? –vaig preguntar-li.

Al cap d’una setmana, m’hi havia convertit.

En pocs dies vaig conèixer Kate Millett, Susan Brownmiller, Shulamith Firestone i Ti-Grace Atkinson. Era com si parlessin alhora però entenia tot el que deien. O, més aviat, devia sentir que deien el mateix perquè en acabar aquella setmana em va quedar gravat un sol pensament. Era aquest: la idea que els homes, per naturalesa, es prenen seriosament el que pensen i les dones, per naturalesa, no, és una creença i no una realitat; és una qüestió cultural; i les nostres vides en depenen completament. La incapacitat de prendre’s seriosament com a treballadora: aquest, ara ho veia, era el dilema principal de l’existència d’una dona.

La idea em semblava nova i profunda, i sobretot, emocionant. De cop i volta, vaig veure les vides no viscudes de les dones no només com un crim de proporcions històriques sinó com el drama psicològic que sortia a la llum tan bon punt algú feia servir la paraula masclisme –i aquesta era la paraula que regia la meva vida en aquella època. A tot arreu on mirava veia masclisme: cru i brutal, vulgar i proper, antic i sempre present. El veia al carrer i a les pel·lícules, al banc i a la botiga de queviures. El veia quan llegia els titulars, quan agafava el metro, quan m’aguantaven la porta. I, el que em xocava més, el veia en la literatura. Repassant molts dels llibres amb què havia crescut, per primera vegada vaig veure que la majoria dels personatges femenins eren maniquins sense carn ni sang, que només existien per impedir o fer avançar les peripècies del protagonista que tot just llavors vaig adonar-me que gairebé sempre era masculí. Vaig descobrir que durant tota la meva vida lectora m’havia identificat amb personatges que avançaven per la vida per camins totalment allunyats dels que jo agafaria.

L’eufòria que vaig sentir quan vaig entendre-ho! M’aixecava eufòrica, em passava el dia ballant d’alegria i me n’anava a dormir somrient. Era com si només la revelació ja pogués dur-me a la terra promesa no només de la igualtat política sinó també de l’alliberament interior. Al capdavall, què necessitava a més de la negació dels drets de la dona per explicar-me a mi mateixa? Quina petita anarquista més alegre que em vaig tornar! Com m’agradava l’emoció de bandejar els sentiments convencionals! Amb quina lleugeresa proclamava: «En l’amor no hi ha igualtat? Doncs ja me’n sortiré sense! Fills i maternitat? No cal! Càstig social? Bajanades!». La vida valia la pena. Tenia la revelació i tenia companyia. Per tot arreu veia dones com jo que veien el que jo veia, pensaven el que jo pensava, parlaven com jo parlava.

Tanmateix, no tot eren flors i violes. Per exemple, ningú havia tingut en compte el nivell de ràbia que el moviment feminista havia provocat en els homes igual que en les dones: de vegades semblava tan intens que podria encendre el món sencer. Cada dia es trencaven matrimonis, s’acabaven amistats, membres de famílies s’allunyaven i gent del tot decent es deien i es feien les coses més abominables els uns als altres. Una nit en un sopar, un parell de professors d’universitat –una dona alta i prima i un home baixet i gras– escoltaven amb atenció un historiador distingit el camp d’estudi del qual la dona coneixia bé. Ella anava fent alguna pregunta o comentari, fins que el seu col·lega va demanar-li amb impaciència que parés «d’interrompre». En qualsevol altre moment de la història recent, n’estava convençuda, aquella dona hauria callat després d’haver rebut una estirada d’orelles així. Però, en aquell moment, la cara se li va endurir i va etzibar: «Com? Tu, homenet fastigós, no em fas callar!». La taula va quedar en silenci i al cap de pocs minuts la vetllada es va donar per acabada. Jo em vaig quedar allà asseguda i atònita. Per una banda, m’entusiasmava la sortida de la dona; per l’altra, la pèrdua de civilitat entre nosaltres em va deixar mal gust de boca. Qui s’hauria imaginat que tant d’odi i de por s’havia anat podrint durant tant de temps dins de tants de nosaltres.

En una dècada, les feministes dels setanta es van adonar que, malgrat compartir l’enfocament polític, amb la ideologia no n’hi havia prou per alliberar-nos dels nostres jos ferits. Entre l’ardor de la nostra retòrica i els dictats de la realitat de carn i ossos semblava que hi hagués una terra erma de creences sense comprovar. Aleshores moltes de nosaltres ens vam tornar l’encarnació palpable del buit entre teoria i pràctica: la discrepància entre el que declaràvem que sentíem i la complexitat miserable del que de debò sentíem es feia cada vegada més evident.

Les contradiccions del meu caràcter s’alçaven cada dia per martiritzar-me, i patrons de conducta que mai no havia considerat de cop i volta m’amenaçaven. Sempre m’havia tingut per una d’aquelles persones normals i corrents, decents, que valoraven molt el que generalment es diu «tenir bon caràcter». Vaig adonar-me que no era gens el meu cas. Quan xerrava amb algú, era seca i buscabregues; a les trobades familiars, avorrida i despectiva; a la feina, egoista fins a dir prou. Tot i que enyorava constantment una connexió íntima (això pensava), no parava de sabotejar una relació rere l’altra concentrant-me gairebé exclusivament en el que jo considerava que eren les meves necessitats, no les de la meva amiga o del meu amant. L’estretor vital que m’havia acabat provocant el meu jo escindit... s’havia tornat insuportable!

En un tres i no res, davant meu es va obrir un univers inimaginable d’interioritat, equipat amb la seva pròpia teoria, lleis i llenguatge que constituïen una cosmovisió on semblava que hi hagués més veritat –és a dir, més realitat interior– que en cap altra; i va començar a desplegar-se tot un drama d’angoixa interna. Cada dia lluitava contra mi mateixa, una part de mi enfrontada a l’altra, el seny em deia de quins comportaments m’havia de desfer, la rauxa m’exigia que ignorés el seny. Un cop i un altre, patia la humiliació de la derrota constant de mi mateixa. Gràcies a la psicoanàlisi vaig entendre –encara que em va costar anys d’assumir– que només amb una idea no n’hi hauria mai prou. Que l’esforç que calia per obtenir alguna cosa semblant a un jo integrat seria la tasca d’una vida. Com va expressar memorablement Anton Txèkhov, tot i que «altres m’havien esclavitzat» era jo qui m’havia «de treure l’esclau de dins, gota a gota».

Un cop més, em vaig trobar llegint d’una altra manera. Vaig agafar els llibres –sobretot novel·les– que havia llegit i rellegit, i els vaig tornar a llegir. Aquell cop vaig entendre que fos la història que fos, o l’estil, o l’època, el drama central d’una obra literària gairebé sempre depenia dels perills del propi jo escindit: la por i la ignorància que genera, la vergonya que desencadena, el misteri afeblidor en què ens embolcalla. També vaig entendre que, invariablement, el que feia que un llibre emocionés –i això era una cosa implícita en l’escriptura, atrapada en algun racó dels nervis de la prosa– era un cert ideal recurrent (com si vingués de l’inconscient primitiu) de l’existència humana amb l’abisme salvat, les parts conjuminades i l’afany de connectar arreglat de manera brillant. La gran literatura, pensava llavors i encara ho penso, és una mostra, no d’haver aconseguit la plenitud vital sinó de l’esforç tenaç per aconseguir-la.

Encara llegeixo per sentir el poder de la Vida amb majúscula. Encara veig el protagonista sotmès a forces fora del seu control. I quan escric encara espero posar-me els lectors rere els ulls, que visquin el tema com jo el vaig viure, que el sentin tan visceralment com jo el vaig sentir. El que segueix és una col·lecció de peces escrites en agraïment a la tasca literària a partir de la lectura i la relectura de llibres que m’han tornat a fer sentir tot això d’aquí dalt.