Buch lesen: «Idees i paraules»

Assaig 20

Idees i paraules

Una filosofia de la vida quotidiana

Tobies Grimaltos

Universitat de València

© Tobies Grimaltos: 2008

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2008

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Georges de la Tour, L’àngel se li apareix a Sant Josep,

c. 1640-1645 [fragment]

ISBN: 978-84-370-7256-2

Realització ePub: produccioneditorial.com

A Roser i a Albert

Pròleg

Jo crec en la veritat, que algunes assercions són vertaderes i altres són falses; que algunes s’adiuen als fets i altres no. És més, crec que això és la condició de possibilitat del llenguatge, de la comunicació. Tanmateix, la veritat té avui mala premsa. Hom pensa que defensar l’existència de la veritat i ser un dogmàtic és la mateixa cosa. S’estila el relativisme, el subjectivisme i es confonen ambdues coses amb el pluralisme i la llibertat. Quan a la gent li agrada una cosa, sol confondre la cosa que li agrada amb moltes altres que no hi tenen res a veure. Així, per exemple, els costa entendre per què la llibertat i la justícia no són sempre el mateix. Quan aquestes entren en conflicte, es queden astorats, estranyats, alguna cosa no els quadra. Una cosa similar els ocorre amb la veritat, volen que la veritat siga bella, bona, popular i profitosa i els sorprèn que aquestes qualitats no sempre es troben juntes. Per això, potser, s’estila allò d’«és veritat per a mi», com si una veritat per a u tingués algun mèrit més o alguna propietat més que «això és el que jo crec». El problema de les creences –de «les veritats per a mi»– és que poden ser falses, per boniques, convenients o políticament correctes que puguen ser.

Tot i amb tot, no dic que els popularíssims versos de Campoamor –allò de nada es verdad ni es mentira...– no tinguen part de raó. En les coses que realment ens interessen, no sempre se’n pot traure l’aigua clara. Sovint, les coses que atrauen les nostres cabòries i les nostres passions no són enunciables en asseveracions pures, assercions que puguen enunciar un fet brut del món. Us posaré un exemple. L’asseveració «El transvasament de l’Ebre és bo», sembla tenir la mateixa forma que «Els gossos lladren», quan no és, en absolut, el cas. Que els gossos lladren és un fet del món que no té res a veure amb el fet que a nosaltres ens agrade o no que lladren, és quelcom que continuaria sent vertader encara que nosaltres no existíssem i els lladrucs dels gossos no ens molestassen. Però si el transvasament és bo no és quelcom que es puga fixar en termes absoluts. «El transvasament és bo» sol significar «afavoreix els meus interessos» –i els interessos propis se solen confondre amb els interessos universals–, i, ben mirat, ja no sols «els meus interessos», sinó «els meus interessos de tal tipus». Perquè pot ser bo per als «meus interessos econòmics» i dolent «per als meus interessos mediambientals» (que no neces-siten que jo en siga conscient per tal d’existir) i fins i tot bo «per als meus interessos econòmics a curt termini» i dolent «per als meus interessos econòmics a llarg termini». El problema amb asseveracions com aquesta és que no sempre els interessos d’uns i altres coincideixen, ni és clar que es puga establir una escala de valors universalment acceptada amb la qual poder primar uns tipus d’interessos sobre uns altres, en cas de trobar-ne de comuns. Són fets com aquest els que fan pensar a la gent que nada es verdad ni es mentira i que «cadascú té la seua veritat».

Un altre aspecte del mateix problema és que, si tractem qualsevol assumpte humà, si el mirem amb deteniment, trobarem tants matisos, tantes imbricacions, tants aspectes, que dir la completa veritat es fa impossible. És per això que caldrà fer simplificacions, que caldrà obviar alguns trets i exagerar-ne d’altres. Si volguéssem dir la veritat completa, hauríem de fer tantes precisions, tantes excepcions i tantes puntualitzacions que cada frase resultaria extensíssima, alambinada, sintàcticament impracticable i impossible de llegir. Per tal de poder dir alguna cosa sobre qualsevol d’aquests temes complexos, cal adoptar una perspectiva, tenyir d’un color el cristall, adoptar un focus i, en conseqüència, prescindir de molts altres aspectes de la cosa, difuminar-los, deixar-los en el rerefons. Només podem oferir de cada cosa una vista parcial, la nostra visió, des de la nostra perspectiva. Què és el que fixa el focus? Òbviament la nostra –la meua– idiosincràsia: la meua manera de sentir i de pensar, les meues preocupacions, els meus coneixements i les meues lectures. És veritat per això que, parlant de totes aquestes coses, parle tant de mi com d’elles, si més no. Però no hi ha un altre remei, supose.

Imagine que el que he dit pot explicar per què –com deia Josep Pla– és molt més difícil descriure que opinar i, per la mateixa raó, li pot traure força al seu retret que és per això que tothom opina. Si vaig encertat, sobre certes coses l’única opció possible des del punt de vista literari és opinar, perquè descriure, si fos possible, es convertiria en una llanda absolutament insuportable. Els textos breus que segueixen són les meues opinions (o, més ben dit, part d’elles) sobre algunes coses. Aquestes són les meues opinions (i també alguna cosa més, preocupacions meues, objectes del meu interès). No sé quin dret tinc a manifestar-les. Fet i fet, pense que el dret sols es pot tenir a fortiori. Això és, ningú no el pot tenir si els lectors no li’l donen. A vosaltres, lectors, m’adrece, doncs. Espere aportar-vos alguna cosa. Això m’autoritza, crec, a intentar-ho; però intentar-ho és tot el que està al meu abast –intentar-ho és un acte il·locutiu– però que ho aconseguesca o no –que ja és una perlocució– només depèn de qui em llegesca.

Si m’atrevesc a fer-ne la prova és perquè ja hi ha uns pocs lectors que han pensat que sí que puc aportar alguna cosa. Són els que han llegit el mecanoscrit i m’han ajudat amb tota mena de suggeriments. Vull ací donar-los les gràcies i –com sempre es diu i es diu sempre amb veritat– exculpar-los dels errors que jo només, i malgrat tot, he comès. Gràcies doncs a Vicent Alonso, Josep Corbí, Miracle Garrido, Carlos Moya, Sergi Rosell, Xavier Serra, Ramon Vicent i Roser Vicent.

I

Primum vivere...

Llibres tancats

Un conte de Jaume Cabré, que duu com a capçalera una cita un tant aparatosa de Gaston Laforgue sobre els llibres tancats, em fa reflexionar tanmateix sobre «la seua desesperada impotència». Els llibres als prestatges, omplint-se de pols, malden per poder comunicar el que porten a dins. Pateixen i s’ofeguen perquè ningú no els vol obrir. Aquesta és la imatge que em provoca.

Un llibre tancat en un prestatge és un objecte inert, estèril. L’obris, comences a passar els ulls sobre les lletres, i les històries, els fets i els pensaments tornen a viure, a repetir-se. El llibre, el seu autor, ha estat sempre allí volent-te parlar, ple –si és bo– de coses a dir-te, que contar-te, amb les quals fer-te pensar. Però tu l’has ignorat, l’has mantingut amb la boca tancada. Ara l’obris i entres i intimes amb l’autor, que et diu coses que potser no t’ha dit mai ni un amic. T’obri un món, unes vides, uns sentiments i uns pensaments que han estat congelats. Pensa en els clàssics. Persones que han mort fa molt de temps et tornen a parlar com ho feren la primera vegada amb algú. Notes la seua vida, la seua consciència que un dia bategava forta i que ara d’alguna manera (recòndita) ho torna a fer. Fan, alhora, que la teua consciència bategue amb les idees que reps i amb totes les que t’inspiren.

Ara mateix ho ha fet per a mi Chateaubriand. En les Memòries d’ultratomba, em diu els seus pensaments més íntims, les seues preocupacions més pregones, els seus desitjos més amagats, els seus amors i els seus odis. Em parla directament a mi –com parla a cadascun dels seus lectors– i fa que se’m faça molt estrany que aqueixa intel·ligència tan viva haja deixat d’existir. Establesc un diàleg tal amb ell, aconsegueix de mi tal empatia en ocasions, que no entenc com tots aquests pensaments i sentiments que ara, en llegir, viuen, poden haver estat ocults i poden tornar a estar-ho quan ningú no el llegeix. És per a mi un misteri captenidor. Com és un misteri que aquest home aconseguesca, com volia, parlar-me des de la seua tomba.

Induït, supose, pel dramatisme del relat de Cabré, em fa ara la impressió que en certes cases les prestatgeries són tombes de llibres i els seus amos carcellers de les idees.

Les olors i els sentiments

Recordeu aquell passatge de Pel camí de Swann, de Proust, on el sabor (i l’olor, sense olor no hi ha sabor) de la magdalena mullada en til·la el transportava a altres temps i altres llocs amb tanta vivesa? Jo estic convençut que l’olfacte és l’òrgan de la memòria emocional. Si en tenia cap dubte, ho vaig poder comprovar en carn pròpia ara fa uns anys, quan travessava un moment ben dolent de la meua vida. Va ser en aquell temps que vaig començar a utilitzar el metro amb freqüència. Recorde els viatges de tornada de la feina, a poqueta nit, amb el cap ple de dimonis, sol enmig de la gentada, capficat en les meues cabòries. L’olor del metro, ben particular per cert, està des d’aleshores íntimament connectada a les tristes sensacions que experimentava en aquell trajecte. I tot i que les sensacions doloroses han desaparegut, tan aviat com puge al metro i sent la seua olor, el meu cor es compungeix una mica, s’espanta lleugerament com si hagués de tornar a patir el que va patir aleshores. És cert que cada vegada és més lleuger aquest fenomen, afortunadament. Amb tot, hi roman. Quan ja tot ha passat, resta l’olor com un recordatori desfasat.

Altres olors estan vinculades en mi a records molt més agradosos. Tres d’elles estan unides a la meua infantesa, al meu poble, a tres estacions de l’any, i totes tres a la taronja i el taronger. La primera és l’olor que feien els carrers on hi havia magatzems de taronges i els carrers propers. L’olor que feien, especialment, les dones que hi treballaven, dones de negre amb el davantal de mig dol, sempre atrafegades, corrents a mig dia per posar el dinar a taula, el dinar que havien preparat la nit anterior. Dones que s’enduien a la feina el termo del café i els optalidons, perquè «si no es prenien un parell d’optalidons a mitjan matí no aguantaven». El magatzem de Pedro Monsonís, just enfront de ma casa, en un carrer més aviat estret. Era un espectacle veure maniobrar el senyor Benavent (de mal nom Poma xata) aquell Leyland blau de morro llarg, sense ferir mai la façana de ma casa ni doblegar els barrots de la reixa. Era una olor de taronja civilitzada, tractada, domesticada, taronges que havien passat per les cambres de carbur i havien estat encerades posteriorment. Era l’olor de la tardor.

L’olor de l’hivern és l’olor de la llenya de taronger que cremava a les cases (que encara crema) i que, sentida des del carrer a la nit i amb fred, et feia enyorar la calentor i el confort de la teua pròpia casa. L’olor de la llenya a les llars, on torraven cansalada magreta (encara en torren?), que després mullava el pa i ho feia tot més apetitós. Aquesta olor encara em fa segregar saliva com la campaneta al gos de Pavlov.

La primavera és l’època de l’olor de tarongina a poqueta nit, una olor dolça, penetrant que ho omple tot, que desperta els sentits, que convida a passejar pels afores i fa que et resistesques a entrar en casa, ara que allarga tant el dia. Es l’olor de les nits calmes, de temperatura ben agradable.

I l’estiu? L’olor de l’estiu és per a mi l’olor de l’aigua de sèquia i, sobretot, l’olor de les estaques de carxofera. Estaques amuntegades a la part coberta del corral, al racó on no arribava (o arribava a penes) el sol. Les estaques que calia ruixar tots els dies perquè germinassen i que es cobrien amb sacs d’arpillera per tal que conservassen la humitat. Una olor forta, com de terra humida per la pluja, que gairebé fa mal al nas. És l’olor de l’estiu de la meua infantesa, en aquelles cases fresques de murs ben grossos que protegien de la calor sufocant del carrer.

L’olfacte, a través de les olors, aconsegueix transportar-te a altres llocs i a altres temps i fa renàixer sentiments i emocions perduts, d’una manera més poderosa que qualsevol altre òrgan sensorial. N’esteu d’acord?

Ars longa

Ja és mal que tots aquells que tradicionalment han sigut majors que tu siguen ara més joves: el presentador del telediari, l’escriptor de moda, el president del govern... Comences a mirar les dates de naixença i la gran majoria de la gent que sempre era major i que et podia servir com a referència és ja més jove que tu. Ja és mal que la majoria de les persones més notòries del moment siguen nascudes en la dècada posterior a la teua (com a mínim). Això vol dir que ja no és el temps de les aspiracions, sinó el de la realitat, si és que no és el de les pèrdues. En aquesta vida es passa del «què seré?» a «què faré ara?» i d’ací a «per què no ho vaig fer?» més ràpid del que hom preveu. I el pas d’una època a l’altra és tan difós que les travesses sense adonar-te’n i fas tard. Com deia jo en un altre lloc (i si no ho deia allí, ho dic ací ara) passem d’esperar a enyorar en un tres i no res i sense remei.

Diu Robert Nozick a The Examined Life que el rebuig de la mort hauria de dependre de les coses que hem deixat per acabar i de la capacitat que ens resta per fer-les. Això sembla prou assenyat, el problema és que no som tan racionals. El que ens ocorre, crec, és que anem veient com van passant les oportunitats de fer coses (si és que les hem tingudes mai) fins que arriba un moment en que esdevenim conscients que aquelles oportunitats (almenys per allò que de nosaltres depèn) no es tornaran a presentar, que ja no és possible: que definitivament ja no estudiarem o ja no serem allò o allò altre, o que ja som massa vells per això («que no estem en l’edat»), que mai no abandonaràs el pis de dalt de ca els teus sogres, que realment mai no aniràs a l’Índia ni visitaràs Nova York.

No vegeu això com el lament d’un pessimista, per favor. Faces el que faces, deixaràs de fer la majoria de les coses que hauries pogut fer (tot i que siga en un sentit merament teòric de possibilitat). Les possibilitats, les oportunitats, existeixen totes només durant uns anys (pocs) de la vida i mentre la tria i el transcurs dels esdeveniments no van eliminant-les. Aleshores, és cert que la capacitat de fer coses va minvant amb el pas del temps; però no solament per les raons físiques normals, que sembla que són les que té al cap Nozick, sinó per raons purament lògiques: perquè dedicar-se a alguna cosa, fer alguna cosa, implica (lògicament) renunciar a fer-ne infinites altres. Ars longa, vita brevis, diu la coneguda frase.

Per si fos poc, la frase sencera diu: Ars longa, vita brevis, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile (L’art és llarga, la vida breu, l’oportunitat fugissera, l’experiment traïdorenc, el judici difícil). Ara ja ho podeu veure de manera pessimista: no sols fer el que t’agrada com-porta renunciar a fer moltes altres coses que també t’agraden; la pròpia idiosincràsia, la por, la peresa, els recursos o, millor, la seua manca, fan que renuncies a allò que t’agrada i ho bescanvies per substituts més assequibles, però insatisfactoris. Intentes que t’agrade el que fas o el que tens, perquè no pots fer o tenir el que t’agrada. Durant un temps, penses: «ja ho faré (o ja ho tindré)», «més endavant serà». Després confies que siguen els teus fills qui facen o siguen el que tu no has sigut. Per desgràcia, en molts casos, l’únic (i últim) consol que resta és la loteria. Ella és la mare de les possibilitats que d’altra manera ja són perdudes, de les possibilitats i de l’esperança que ens impedeix veure la mort de la manera que propugna Nozick: tot i no tenir capacitat de fer coses i tot i no haver-les fet, sempre esperem que la loteria ens ho permeta finalment.

Per què anem als cementeris?

Ahir, com cada any per Tots Sants, vaig anar al cementeri del poble. Per què no ho sé molt bé, per costum, per disciplina... Molta gent ho té bastant més clar que jo. Van i resen unes quantes oracions davant les tombes de cadascun dels familiars: té un sentit. Jo en sóc incapaç. I això té bastants inconvenients. Una vegada has parat uns instants els ulls sobre les fotografies i la làpida, una vegada has comprovat que algú de la família ho ha netejat i ha col·locat les flors o els adorns corresponents, què hi fas?

Bé, és també com passejar per la plaça quan són festes: trobes molta gent que fa temps que no veus (vius, vull dir, no morts). El problema és que també en trobes de morts i això, de sobte, t’explica per què feia temps que no els veies. Una cosa i altra desemboquen en les converses que hi sols matenir, sempre es diu el mateix:

–Ui! Massa en coneixem ja ací dins! –diu un.

–Ja en coneixem més ací que fora –diu l’altre– No sabia que en Tal havia faltat...

–No, si quan passeges per la part nova t’endus moltes sorpreses. Bé, anem a veure si acabem la volteta –conclou el primer la conversa, agafa del muscle la seua parella i se’n van. Avui se senten ben units.

La vida va transcorrent d’aqueixa manera, és l’increment progressiu del nombre de gent que coneixes al cementeri. De menut no en coneixes cap, són tots gent gran (com els teus avis o més grans), gent molt, molt vella. Més avant comences a conèixer-ne com més va més, però continuen sent gent gran. El cim d’una vida coincideix amb el fet que la quantitat de gent coneguda dins i fora s’equipara. Després el cementeri comença a poblar-se de gent massa jove per morir, gent massa pròxima a tu en edat.

Però, tornant al tema, realment hi algú que ho té més clar que jo, això de per què anar al cementeri? Per què va la gent al cementeri? Supose que els psicòlegs (i altres coneixedors de la ment humana) hauran estudiat la cosa i tindran una resposta ben fonamentada i ben lògica, i que, simplement, aquesta perplexitat meua respon a la ignorància. De tota manera, per què van els que resen i els que no resen? És aquest fet, que vagen uns i altres, el que em crea curiositat. Els que resen haurien de saber (i creure) que els seus no hi són, allí. Dintre del nínxol només hi ha les despulles d’un cos consumit, gairebé desaparegut. Però l’ànima no deu ser-hi, en un lloc tan trist i tan anodí alhora. I, encara que –com els mestres Maragall i Montllor–, creguen en la resurrecció de la carn, aquesta és ara morta, inert, sorda, cega i muda. Els que no resem sabem el mateix que els primers respecte del cos, i no creiem que l’ànima siga enlloc o no sabem si pot ser-hi. Què fem tots allí? «Honorar la memòria dels morts» diuen els uns i els altres. Però per què al cementeri? Si per a això és tan bo un lloc com un altre, o és millor un lloc privat. (Per cert, una pregunta ben sincera: què volem dir alguns quan diem «honorar la memòria dels morts»?)

Potser les inceneracions, que cada volta són més populars, acaben amb aquests costums. Ho dubte, però: ja he vist que fan nínxols per als vasos de les cendres, la qual cosa farà tal vegada que la tradició continue, tot i que d’una manera més... desencarnada!

Supose que tot això té a veure amb la nostra necessitat d’ubicar materialment les coses. Una làpida és com un capelleta, un temple del difunt, del nostre difunt (sa casa, per tant). Poc o molt, allí està l’única cosa material que era seua. Això ho hem envoltat de marbre, de símbols, d’ornaments. És com parlar-li a una foto, animar una imatge. És difícil tobar raons (racionals), però en el fons, potser, tampoc no importa massa. Si hi trobem conhort anant-hi, no ho fem malbé buscant-li un sentit, una raó. I per què m’ho pregunte jo? Doncs, perquè no puc evitar-ho.

Por

Em trobe amb un amic que s’acaba de separar i parlem –necessita parlar com qui necessita beure o respirar–, parlem de com fórem educats, els de la nostra generació, en la por. O, tal vegada, més que en la por, en la submissió, en l’acatament silenciós i en la necessitat de ser ben valorats. Parlem de com ens hem passat la vida amb por de no agradar, que no et consideren, de no arribar a la mida; amb por de decebre, de no ser prou bo; por que no t’estimen, que et deixen d’estimar; por de no fer-ho bé, de no donar el que esperen de tu; amb por de dir, por de callar, de comprometre’t i de no fer-ho. De com els pares ens ensinistraren en l’obediència cega a tot allò que suposàs algun tipus d’autoritat. Recordem entre rialles tristes la fórmula que empràvem per presentar-nos: «Fulanet de Tal i Tal, per servir a Déu i a vostè». I com recriminàvem (en silenci) les persones majors burletes que volien que afegíssem un «si no mana molt». Això, aquest afegit, ens semblava pràcticament blasfem i ens escandalitzava.

Li comente que vaig acompanyar la meua filla a fer-se el carnet d’identitat i em va sobtar (i esglaiar una mica fins i tot) que parlàs valencià a la gent de la comissaria, amb tota la naturalitat del món. El cas és que alguns li parlaren en valencià a ella també. A mi mai se m’hauria acudit. A la policia i a la Guàrdia Civil, en castellà i de vostè.

Sí, reconeixem, som d’una altra època, de l’època de la por, del «Tu creu al mestre per burro que siga. Tu no tragues la cara, que a qui trau la cara li tallen el nas, i qui ha de salvar el món encara ha de nàixer i sa mare s’ha mort». Del «Ves a espai amb qui t’ajuntes, que diuen si ets roig».

Després d’un silenci llarg i pregon, em diu:

Sí, m’he passat la vida amb por de tot i de tots: dels mestres, dels meus pares, dels amics, de les meues parelles... i només he aconseguit que m’ho retraguessen. He tingut sempre por i la por m’ha fet ser submís. He volgut acontentar sempre els altres a força de renunciar a mi mateix. He fet el que he cregut que els altres volien que fes i pense que això ha acabat per molestar-los. Però ja me n’he afartat. No puc estar tota la vida fent el que uns i altres esperen que faça, volent-los satisfer i agradar. Ja està bé! Crec que quan veuen que vols agradar, quan veuen que busques la seua estima, deixen de valorar-te, perds qualsevol atractiu que poguesses tenir. Per això, ja està bé! Sóc com sóc i ja no vull canviar més si no sóc jo qui en veu la necessitat.

Com que s’ensuma que intente objectar-lo, per allò que «Sóc com sóc» és la pitjor justificació que hom pot oferir, perquè no justifica res, continua dient:

No, no és que jo diga que sóc com sóc i ja està. Sóc com he treballat i m’he esforçat per arribar a ser, m’ha costat molt i estic content de ser com sóc. A més, no puc estar pegant brandades tota la vida. Sóc com sóc i m’agrada ser així. He decidit que vaig a estimar-me jo mateix una miqueta i que qui vulga que ho agafe.

M’alegra veure aquesta decisió i aquesta energia en el meu amic que no li recorde haver vist mai abans. El conec i sé que té raó. «Fes-ho –li dic–, al cap i a la fi les estimes van i vénen i tu ets l’única persona que t’acompanyarà tots els dies de la teua vida». Tanmateix, com que veig la paradoxal ironia de la cosa, afegesc: «Però, fes-ho perquè tu ho has decidit i no perquè jo t’ho mane. Vull dir que... Bé, no he dit res, oblida-ho! Oh!...». I, atabalat, intente esborrar-ho tot amb un gest de la mà.

Riu i se’n va. Espere que el que m’ha dit no siga el resultat d’un enuig i que desaparega quan aquest passe.

El millor pujador de ginjolers

He anat en tren a València i s’ha assegut amb mi un home del meu poble. Un home al qual coneixia i que em coneixia i que, per tant, no ha trobat massa problemes a emprendre una conversa que ha durat tot el viatge. Una conversa en la qual la possessió del baló ha sigut seua en més d’un noranta-cinc per cent, tot s’ha de dir.

Després del pròleg i la introducció pertinents, ha començat a fer-me saber com de bé puja els ginjolers. L’home és jubilat i té una caseta de camp amb una mica de terra. Allí té tres ginjolers grans que li donen més de dos-cents quilos de gínjols, grossos i preciosos, que ven al mercat d’Alzira. A diferència de la majoria de les altres persones que fan gínjols, ell ha aconseguit que no se li’n cuque cap. Tots els col·legues de cria del gínjol amb qui parla li confessen que, llevat dels primers, la resta comencen a cucar-se, i se’n fan malbé més de la meitat. Però ell sap com tractar-los. Els cull de matí, a mig dia els porta a Alzira i de vespradeta, després de dinar i descansar un poc, puja i fumiga els arbres.

Ara ha plantat algun ginjoler nou, sobretot per regalar-los, i en un tres i no res ja els té ben crescudets. L’any passat pel maig, va decidir deixar anar un brot dels que li havien eixit al pati entre els clivells del ciment i sobre tot l’enderroc que hi ha per sota. «Allí, diu, no hi ha ni un pam de terra». Doncs bé, així i tot, l’arbre, que té un any i mesos, ja es tan alt que ha aconseguit llevar-li totes les branques que ha calgut fins poder passar per dessota sense ajupir-se i, a més a més, ja li n’ha collit cinc quilos. Ha desfet el ciment del voltant i li ha afegit un parell de cabassos de terra i un de fem, tot ben barrejat, i aquest és el resultat.

Em conta això amb una fascinació tal, que em vénen ganes d’anar a plantar ginjolers jo mateix tan bon punt puga. Són aquestes coses petites, segons se’m fa palès a través de la conversa, les que omplen les vides d’homes com aquest (de la majoria), les que els donen sentit. No tots saben fer el que ell fa, ni ho fan tan bé. Ell és el millor dels que coneix en alguna cosa i treballa per mantenir la preeminència, per no perdre la posició i per mostra-ho als altres. Això li dóna quefer i li dóna la il·lusió de veure’n els resultats. A més té tres magraners, les magranes dels quals no es poden acabar ni ell i la seua dona ni els seus dos fills i les seues famílies. Té una llimera que fa llimes tot l’any i que, plena encara de fruits, torna a florir i a donar noves llimes. Té més arbres i més coses que li omplen el temps i la vida.

Ara, si va a València és perquè el seu fill (un dels dos) li ha donat un nét i la seua dona ha anat a ajudar. Ell va a recollir-la; a passar una estona allí i recollir-la. Per com parla, s’endevina que aqueixa estona se li farà ben llarga. «Ja se sap, àvies! Dia sí, dia no, se’n va a casa del meu fill». Fa veure que ell no és igual, i les seues paraules traspuen una mica de gelosia mal continguda perquè la seua dona l’abandona sovint per anar a casa del fill a tenir cura del seu nét. Els seus dos fills viuen a València, han estudiat i tenen bones feines i bones cases a la ciutat. Ha aconseguit pujar-los quasi tan bé com sap pujar els ginjolers, però això ni ho nomena; sospira satisfet, sí, però això era abans de jubilar-se, ara puja ginjolers i els puja ben rebé.

Egòlatres

Com d’odioses es fan aquelles persones que només parlen d’elles, no és veritat? I és que hi ha gent que està obsedida amb la seua persona, són el seu únic tema de conversa: els seus assoliments, els seus mèrits, les seues capacitats, els seus plans; com d’injusta és la societat amb elles, com són bandejades a la feina per interessos aliens a les seues virtuts; com algú més inepte que elles té més reconeixement o ocupa un càrrec més elevat a causa de les seues relacions, de parentiu o de qualsevol altra mena. T’expliquen com són silenciades, excloses o menystingudes pels qui ma-nen perquè els resulten incòmodes o inconvenients. Bus-quen impressionar pels seus assoliments i volen mostrar alhora que no són les responsables del fet que aquests no en siguen més.

Parlen d’elles i no volen saber res de tu, no t’escolten. Algunes són veritablement grolleres, tan egocèntriques que no poden amagar aquest aspecte, et diuen tot el que volen dir-te sobre elles i quan vols parlar tu, no dissimulen gens que no els interessa el que els pugues dir. Si alguna volta et pregunten, és només per obtenir alguna informació que necessiten, no perquè es preocupen el més mínim per tu. Són, probablement, persones insegures que necessiten l’estimació constant. No trobe, si no, una altra explicació per a aquest comportament seu. Deuen patir bastant perquè mai no els deu semblar prou el reconeixement que puguen obtenir. No són conscients que la gent ja sol tenir una imatge d’elles, que els seus mèrits, si els tenen, són coneguts per qui les coneix. Les pobres, busquen produir admiració i només aconsegueixen desdeny.

Escriure i anar en bicicleta

De tant en tant em conviden a anar a algun institut a par-lar amb els joves d’un dels meus llibres, que han estat treballant a classe. L’altre dia, en una d’aquestes visites, una alumna em va fer una pregunta que voldria contestar ara més extensament que no la vaig contestar allí. Vull contestar-la ara ací, per tal de poder esplaiar-me una miqueta en la comparació que aleshores vaig fer i que em donarà ocasió de parlar també d’una afició que he contret darrerament i de la qual estic convertint-me en un entusiasta, un fo-rofo; més aviat vull parlar-ne per aquest segon motiu.

Aquella estudiant em va preguntar si escriure era divertit. Jo vaig contestar que sí, que ho era a la manera en què és divertit anar en bicicleta. El tipus d’anar en bicicleta al qual em referia era a eixir amb una colla a fer alguna cosa més que passejar. Al cap de poc temps de tornar a viure al poble vaig començar a eixir en bicicleta (de muntanya) i l’experiència va ser sorprenent. Per començar, vaig descobrir indrets i paissatges que són a un tir de pedra de ma casa i que mai no havia sospitat que existiren. Després vaig trobar gent que, units només per aquesta afició comuna, formem un grup solidari ben curiós, d’edats, condició (sobretot física), professions i ideologies ben diverses, i que, amb tot, som una pinya, una colla, un equip. Fora d’aquest àmbit, poc o no res tenim a veure, i ben bé podem ser rivals des del punt de vista polític. He de confessar que vaig començar a eixir amb ells dissabtes de bon matí per l’esmorzar. La cosa va així, quedem de trobar-nos de matí en un lloc i a una hora (uns a l’hivern i uns de diferents a l’estiu) i decidim la ruta; són els més veterans els qui la fixen. L’objectiu, la destinació, sol ser sempre un poble, per menut que siga, on hi haja bar, o millor dit, el bar d’algun poble, tot i que de vegades (poques) portem les vitualles de casa i esmorzem sota els pins.