Camins de pedra

Teresa Duch

Camins de pedra

1ª edició: juliol 2019

© Teresa Duch

Il·lustració de portada: Maijo Ginovart Lluís

Disseny de la coberta: ImatChus

Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 - 638.07.85.00

www.terraignotaediciones.com

ISBN: 978-84-120490-7-7

IBIC: FA 2ADC

La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

ÍNDEX

LA PREHISTÒRIA DE LA MEVA HISTÒRIA

CAMINANTS

L’ALFABET

EL CASTOR

OC!

LA TEVA MEMÒRIA, ROCCO

LES ROSES

LA MEVA ÍNTEGRA HISTÒRIA

AGRAÏMENTS

LA PREHISTÒRIA DE

LA MEVA HISTÒRIA

Per als amants dels nombres llargs diré que la meva vida es divideix en dues parts. La primera té una llargada de quatre mil sis-cents milions d’anys i s’eleva a la data de formació de la Terra. Jo era part d’una entitat molt més gran. Com d’una família, però sense esquerdes, amb una cohesió perfecta. Almenys això vaig creure fins que diversos moments de confusió em van anar convencent que la fragilitat també formava part de la meva naturalesa. Vaig adoptar la meva forma actual en el darrer cataclisme geològic. No en puc explicar els detalls, encara ara m’esgarrifo. Soc com soc des d’aleshores. En essència, vull dir. Després del xoc traumàtic de separar-me de la meva «família» vaig anar a parar a un riu, ara no sabria dir quin, i és que si us he de ser franca, abans de conèixer els humans, jo no sabia res de res. Reflectida en les seves aigües em vaig veure tan escarransida, tan poca-cosa, que el primer pensament va ser el de no lluitar. Sort que el corrent de l’aigua em va fer remuntar! I vaig començar el meu camí aparentment solitari que, en realitat, no ho era tant. Nosaltres ens movíem pel món, pels viaranys que, amb un cert menyspreu i planyent-nos-en, anomenàvem camins de pedra, uns camins pels quals ens empenyien les circumstàncies sense que hi poguéssim posar voluntat per canviar-les, ni per desviar-nos vers altres rutes. Avui teníem una companyia i demà en teníem una altra; igual podíem restar un milió d’anys en el mateix lloc, com moure’ns un centenar de vegades en un dia. Tot depenia de les forces de la naturalesa, de les quals algú va dir, crec que amb ironia, que en determinats moments en formàvem part. Jo era el que soc ara —sense les marques que m’atorguen personalitat— amb la diferència que el meu contorn i les meves arestes eren tan pronunciats que em conferien un aspecte agressiu, gens d’acord amb la meva manera de ser. Les vicissituds per aigua, terra i, a vegades, aire van conformar les meves formes actuals, més suaus i arrodonides.

Abans d’establir-hi contacte, els humans em semblaven força desastrosos. Sempre amunt i avall, amb tantes necessitats i amb una existència tan limitada... Només en quatre breus milions d’anys van canviar de forma tantes vegades que en vaig perdre el compte: ara es posaven drets, ara abandonaven les urpes i es deixaven créixer les ungles, ara s’adonaven que tenien un dit polze de gran utilitat, ara el cervell se’ls feia més gran, ara el mentó se’ls accentuava i la mandíbula se’ls reduïa... Uf! Tants canvis per a un profit tan curt! Vint, trenta, quaranta anys de vida a tot estirar! Canvi rere canvi, des de l’Australopithecus, fa quatre milions d’anys, fins a l’Homo sapiens, en fa cent noranta cinc mil. La Lucy va ser una Australopithecus que no arribava al metro i mig, va viure fa tres milions d’anys, i va morir quan en tenia vint-i-un. El nom, que sembla modern, en realitat ho és. Li van posar uns Sapiens arqueòlegs que estaven escoltant aquesta cançó dels Beatles quan la van trobar a Etiòpia.

La meva opinió sobre l’Homo sapiens va canviar quan el vaig conèixer de més a prop. Aquí va començar la segona part de la meva vida, el meu camí de catorze mil anys en companyia, una companyia que no tenia res a veure amb la dels meus orígens, tan consistent, ni amb l’altra, tan inestable i fugissera. Ens trobàvem al Paleolític Superior. El primer contacte amb ells em va marcar perquè... qui pot resistir-se a la tendresa en mans d’una criatura de quatre anys? Els humans no eren tan desastrosos com havia pensat i es movien per uns impulsos invisibles que a mi em costaven molt de copsar. Els impulsos eren, són, el que ells amb el pas dels anys han anomenat sentiments. Múltiples, diversos i contradictoris: amor, odi, tendresa, compassió, ràbia, alegria, desig, por, tristesa, admiració, plaer, interès, ambició, bondat, maldat. Un reguitzell. I encara me’n deixo! Tan complexos són els Sapiens que, després de tants anys de relació, encara ara no els entenc. De fet, no crec faltar a ningú si dic que ni ells mateixos no s’entenen.

Si la meva edat em dona autoritat per enraonar de nombres, la meva experiència amb els humans em permet parlar també de lletres. En aquest passeig curt, però ben aprofitat, vaig coincidir amb una dona apassionada per les lletres, de la qual vaig aprendre quasi tot el que sé de l’escriptura. Per exemple, que la humanitat fa aproximadament cinc mil tres-cents anys que escriu. Van començar a fer-ho els sumeris, a Mesopotàmia, amb l’escriptura cuneïforme i els egipcis amb l’escriptura jeroglífica. Ambdues eren escriptures de símbols que no representaven sons fonètics. Els fenicis van ser els primers en crear un alfabet fonètic, amb vint-i-dues consonants i sense vocals. Els grecs hi van afegir les vocals. Més tard, els romans van adoptar l’alfabet grec amb algunes variacions. No podria explicar res de tot això si no hagués conegut l’Adimels, la noia que va viure a Ullastret fa dos mil quatre-cents anys. Precisament el seu alfabet, l’iber, encara no s’ha pogut desxifrar totalment.

Un altre aspecte dels humans, per mi inexplicable, és la seva necessitat de creure en éssers superiors que poden castigar-los i premiar-los, canviar-los el destí i marcar-los el final del viatge. I tot segons els seus desitjos, que només depenen de la lluna o de com es llevin al matí en el més enllà que, per cert, no ha vist mai ningú. És un gran misteri que, segur, no comprendré mai i diria que ells tampoc, amb l’agreujant que els és una necessitat vital envoltar-se d’aquestes creences que amb el temps han anomenat «religió». Sovint els desitjos dels déus han estat mal interpretats i s’han fet estralls en nom de la fe i les creences. Ha estat en moments així quan he pogut veure els sentiments més destructius en els esguards i en els actes d’alguns humans.

En el meu periple de catorze mil anys he conegut altres éssers que, tot i al servei dels Sapiens, sovint mostren més dignitat i noblesa que ells. Gossos com Lloba i cavalls com Rocco. Tant l’un com l’altre em van demostrar que alguns sentiments no són patrimoni exclusiu dels humans, encara que sí la seva complexitat. El gos va néixer aproximadament amb l’Homo sapiens, tot i que no va ser domesticat fins fa quinze mil anys. No passa el mateix amb el seu avantpassat, el llop, que compta amb vuit-cents mil anys d’antiguitat. El gos prové del llop gris i posseeix una intel·ligència poc habitual en el món animal, entesa com observació i aprenentatge en la seva relació amb els humans. La lleialtat és la qualitat que més bé el defineix. El cavall és molt més vell. Va aparèixer sobre la Terra fa cinquanta cinc milions d’anys. Només que aleshores mesurava un parell de pams d’alçada i tenia quatre dits a les potes del davant i tres a les del darrere. Va necessitar cinquanta quatre milions d’anys per créixer fins l’alçada que té actualment i convertir els seus dits en peülla. Jo en vaig ser testimoni. I també ho vaig ser del desig dels Sapiens de posseir-lo i domesticar-lo. El cavall havia nascut a Amèrica. Com s’ho va fer, doncs, per ser a Europa durant l’Edat de Pedra? Fa quaranta mil anys, amb la darrera glaciació, l’aigua dels continents s’hi quedava glaçada i no arribava ni als mars ni als oceans. Com a conseqüència el nivell del mar va descendir noranta metres, deixant al descobert un pont de mil cinc-cents quilòmetres. Els caçadors euroasiàtics van aprofitar-ho per passar de Sibèria, entre Europa i Àsia, a Alaska, al continent americà. A través del pont van migrar homes, animals i plantes en ambdues direccions. També el cavall. Tot i així els Sapiens van haver d’esperar uns quants milers d’anys per domesticar-lo.

Per algun motiu que desconec, el meu camí al costat dels humans ha estat possible gràcies a les dones. Tot i que, accidentalment, he estat sovint en mans dels homes i en general puc dir que han fet un bon paper. Però les dones... Les dones! Aquestes Sapiens anomenades sexe dèbil i col·lectiu vulnerable. Sense reconeixement a cap mèrit, sempre treballant a l’ombra, sempre sota el jou dels homes, a vegades boc expiatori dels seus errors, ires i frustracions. Sense elles i la seva fidelitat a les tradicions, la meva història s’hauria esgotat en el breu lapse de temps que dura una vida humana. Mai no els estaré prou agraïda per tot el que he après al seu costat: l’abnegació, el sacrifici, el treball, el coratge, l’empenta, la tendresa, la perseverança... I ho deixarem aquí! Tothom sap que qualsevol altra virtut més viva i intensa atribuïda a les dones ràpidament els atorga en boca dels homes qualificatius descortesos i grollers: boges, barjaules, bruixes, homenots. I malgrat tot, les virtuts les tenen, les tenen. Algun dia els homes reconeixeran la vàlua de les dones en la mesura justa? O potser m’hauré d’esperar catorze mil anys més?

Acabo el meu parlament petri rendint homenatge a un vell amic. Un amic que em va donar empara durant molt de temps, oferint-me seguretat quan més la necessitava: el riu. Fa vuit mil anys els caçadors van abandonar la vida nòmada i van afermar la seva supervivència al costat dels rius. Mesopotàmia entre el Tigris i l’Èufrates, Egipte al costat del Nil, l’Índia tocant a l’Indo i la Xina entre el riu Groc i el riu Blau. Els meus han estat uns rius més modestos però de seguida, quan vaig conèixer el primer Sapiens, vaig saber que el riu seria sempre present en la meva història amb els humans i que la meva relació amb ell seria cada vegada més estreta. Mai no vam tornar a trobar-nos físicament, però els rius, en els moments difícils d’aquells que em tenien a les mans, sempre van mostrar el camí cap a la llibertat.

Benvolguda i benvolgut Sapiens, m’he permès oferir-te de bell antuvi un petit tast del que et trobaràs i que sabessis que abans de fer-me amiga dels Sapiens jo també existia, encara que només fos una humil pedra. I ara callo. Ha arribat l’hora que prenguin la paraula aquells amb qui he compartit protagonisme, i també aquells que han estat testimonis de les meves vivències amb els humans. Tots frisen per explicar-te amb veu pròpia la seva història o la història que han presenciat que, de retruc, també és la meva. Et desitjo un recorregut plaent pels meus camins de pedra.

CAMINANTS

Va avançar-se al grup i va començar a grimpar pel tronc d’un dels pocs arbres que havien trobat pel camí. Allà lluny, la blancor de la neu anava minvant i la vegetació s’anava fent més espessa i, no el distingia, però fins i tot li semblà sentir la remor d’un riu. El desig es veia alenat per la necessitat.

Caminaven, ells caminaven. Des de sempre i tota la vida que havien conegut, caminaven. Caminaven fins a trobar allò que buscaven: aixopluc i subsistència. Sovint era difícil que ambdues necessitats trobessin resposta alhora. D’allà on venien, havien de caminar mig dia per abastir-se d’aigua, caminar sobre la neu que mai no arribava a fondre’s sota els seus peus. Hi tenien la cova i la caça i també una dotzena d’ametllers silvestres, però l’aigua era massa lluny. Per això quan la caça va començar a escassejar, van fer l’única cosa que sabien fer: caminar per trobar un lloc sense les limitacions de tots els llocs on havien estat abans.

Els altres quatre exploradors arribaven just a l’arbre quan ell ja havia anat i tornat de l’objectiu.

—Empremtes de conills! —cridà— arbres i... —s’aturà a posta.

Els altres escoltaven expectants.

—... aigua!

—Aigua? —preguntà, incrèdul, el més gran del grup.

—Aigua, sí! Molt a prop d’una balma!

—Aigua, aigua!!! —celebraren tots.

Els separaven quatre nits de les seves famílies, però la urgència per donar-los la bona nova els donà ales. Els homes que s’havien quedat al campament ho festejaren amb els altres. Les dones van començar a arreplegar-ho tot.

—N’estic una mica farta, Par.

—Va, Mam, què vols fer sinó? Aquí ja no hi ha res —digué ell— Ja veuràs com t’agradarà! —se li atansà més— Vols saber qui ho ha trobat?

—No m’ho diguis, no m’ho diguis, deixa’m pensar... —va dir ella, tocant-se la templa amb el dit índex— Tu, potser?

Ell l’abraçà. La seva dona. Es passava el dia remugant, però posseïa aquell sentit de l’humor que li tenia el cor robat. Igual ara que nou estius abans, quan ella havia decidit deixar la seva família per seguir-lo. Després va arribar Bora, la seva filla gran, i vint llunes més tard, Lana. Amb els primers balbotejos de Bora, van reservar-se el seu nom per la intimitat, i per als seus fills i la resta del grup van passar a ser Par i Mam. Van passar dos hiverns i va arribar Xom, el primer fill mascle. Si, fins aleshores, Par havia estimat la seva dona, a partir de Xom també la venerà.

Tots els fills veien amb naturalitat que al jaç, Par i Mam es diguessin fluixet un altre nom, l’un a l’altre. Com tampoc mai no es van estranyar dels brams i esbufecs que Par deixava anar cada matinada, quan s’estirava damunt de Mam, després de sortir a fora, atiar el foc i mirar els estels, sempre en aquest ordre. La seva mare només sospirava, això sí, més sorollosament que de costum. Les expressions sonores de Par i Mam formaven part de la quotidianitat de les seves nits, des que havien vingut al món.

Tampoc Lloba, estirada als peus del jaç de Xom, acostumada a aixecar l’orella al més petit soroll, no s’immutava. Havia començat a formar part de la família, quasi al mateix temps que Xom. Els caçadors havien mort la seva mare en una batuda, després d’una gran nevada. Més tard, havien trobat la llopada i Par havia volgut portar un cadell al campament. Lloba no hi veia, ni hi sentia quan va arribar-hi i es veia tan indefensa que totes les reticències dels altres a posar-se l’enemic a dins de casa, van anar ràpidament per terra. Jan, el germà de Par, ho veié tan clar que va tornar al cau del llop per quedar-se’n també un, però els petits llobatons havien mort de fred. Lloba va créixer més de pressa que Xom, però això no va impedir que es fessin inseparables.

Just la neu ha començat a desfer-se, però les nits ja s’han escurçat. Clareja el dia i els homes desfan les cabanes. Les dones ja les han buidat i ho han posat tot en els grans farcells de pell només emprats com a tals per als desplaçaments. En les seves curtes etapes sedentàries, les mateixes peces els donen escalfor al jaç durant la nit. Són herència dels pares, dels avis, dels besavis i més enllà, quan encara els animals grans vivien al món i encara alguna vegada eren vençuts pels homes, que ho aprofitaven tot d’ells.

Xom és petit, però vol caminar al costat de les seves germanes i Lloba al costat seu. És un nen mogut i cap al migdia les seves anades i vingudes li comencen a passar factura. Par se’l carrega a collibè. Només és un nen, un nen que tan sols ha vist passar quatre estius. Ell no té cap record d’anar a coll, ni del pare ni de la mare.

Durant les quatre nits que els separen de la terra promesa, planten treballosament les seves cabanes, impossible dormir al ras; aquestes són les nits més fosques, abans la lluna no comenci a créixer altra vegada. Munten llànties entre les cabanes; quatre grans pedres amuntegades i al capdamunt hi entaforen metxes vegetals xopades amb greix. Les llànties cremen quasi sempre durant tota la nit. L’endemà desmunten i reprenen el camí. Hi arriben al capvespre del cinquè dia. Mam té els seus dubtes que aquest sigui el millor lloc del món, com li ha dit Par, però l’endemà en sortir el sol, ho ha de reconèixer, mai no ha estat en un lloc igual. L’abric que els ofereix la roca és prou gran per encabir-los a tots, la seva família, el germà de Par i els cosins amb les seves famílies. Prou gran i acollidor per emparar-los en els àpats i en els vespres al voltant del foc. Darrere la balma, un bosc de pins i rebolls, que no es veu on s’acaba, i al davant, un terreny pla i ample, els permetrà muntar les seves cabanes. Molt a prop, arbres, amb una fruita blavosa que ella no ha vist mai i darrera d’aquests, uns altres de diferents, rabassuts, arrelats a terra, amb uns petits fruits de color fosc. Més enllà, els ametllers, que ja coneix perquè fa temps que allà on van en troben. Li fa estrany veure la fruita als arbres, quan recorda que allà d’on venen, la neu era arreu i pertot, però a Mam li sembla endevinar que el món és més gran que tots els mons que ha conegut i que encara li té reservades moltes sorpreses. Sorpreses.

Camina uns minuts en direcció al soroll de l’aigua i trobar el riu tan a prop la deixa bocabadada. El riu és gran i ample i baixa amb força. Es mulla els braços. L’aigua és gelada, però això no l’atura i es mulla la cara i es desfà les pells enllaçades que li embolcallen els peus. Quan arribi a la cabana es posarà les avarques que li va fer Par, aquí no hi fa fred. Es posa dempeus en una pedra que sobresurt. Allí dreta, deixa que l’aigua furient li esquitxi els peus al seu pas. Tanca els ulls: aquest és el lloc que han estat buscant. De sobte, mira a banda i banda i salta a la riba. Si m’ha vist algú, si em veu Par... pensaran que m’he tornat boja? Torna feliç al campament. Res no fa pensar que un dia no molt llunyà maleirà haver arribat a aquest paradís i poc després voldrà fugir-ne sense intenció d’anar enlloc més.

Els dies passaran plàcids, amb una comoditat que no tindrà res a veure amb la que han conegut fins llavors. El sol descriurà en el cel l’arc més ample que mai hauran vist. El dia donarà per molt. Par, Jan i els cosins sortiran de cacera cada dia i tornaran carregats de conills. Les dones els espellaran i els couran per a l’àpat diari o els adobaran amb sal i els exposaran al fum, per poder-los conservar més temps. Els arbres propers seran aranyons i els seus fruits blavosos, una mica aspres, seran rebuts amb alegria; no hauran tastat mai res de semblant. Més allunyats, hi haurà els ginebrons; els seus petits fruits de color entre blau i negre seran collits per les dones i n’obtindran una espècie amb què amaniran la carn de conill, de vegades massa fibrosa, que es convertirà en manduca molt més mengívola. Els homes no en sabran res de les provatures de les dones, però menjaran més a gust i dormiran més descansats.

L’arribada dels homes era el senyal d’alerta que el sopar s’havia de començar a preparar i el moviment, fins aleshores incessant, tot i tranquil, que havia impregnat el campament, es tornava ritme diligent perquè tot estigués a punt a l’hora d’asseure’s junts sota l’abric. Mam i les dones cuinaven, els fills ajudaven. Mentrestant els homes descansaven i rememoraven les escenes més intenses del dia, esbrinant com podien esmenar els errors que els havien impedit d’augmentar els seus botins de caça.

El sopar esdevenia, sense proposar-s’ho, un ritual. Els homes a una banda, esperant amb fruïció que els plats s’omplissin. Les dones repartien el menjar, acabat de coure al foc, que presidia la vetllada, i en acabat s’asseien a la banda oposada. Les criatures, gaudint del menjar i esperant; les nenes desitjant trobar-se en el lloc de les seves mares, els nens somiant anar de cacera, com els pares, i tots, esperant que el sopar s’acabés per poder escoltar les històries. Històries d’animals grans i petits. Totes els hi agradaven, però gaudien especialment quan els caçadors, ara un ara l’altre, explicaven les seves caceres, cada una diferent. Les històries, enmig de la nit, atenuada per les flames fantasmagòriques del foc, convertien l’abric en un espai màgic.

—És que n’hi arriba a haver de conills aquí! No havíem estat mai en un lloc amb aquesta abundància.

—I tant! En cacem tants que a vegades no sabem on posar-nos-els. Els portem penjats per tot arreu i encara no podem amb tots.

—A vegades n’hem de deixar algun.

—I la ràbia que em fa a mi!

—Surten dels llocs més impensats i no donem l’abast a caçar-los.

—Sabeu perquè n’hi ha tants?

—No...

—No, per què?

—No us heu fixat que aquí no hi ha gran duc?

—És veritat! A aquestes bèsties tan grans també els agraden els conills. I tampoc no he vist cap gat mesquer des que vam arribar.

—Cada vegada n’hi ha menys, d’animals. Fixeu-vos amb tots els que nosaltres hem conegut, però que ara ja no trobem mai. Ni aquests, ni tampoc cap linx. De guineu se’n veu alguna...

—Molt poques.

—Sí, i tots els animals que parlaven els d’abans? Els mamuts, enormes, i els rinoceronts que diu que eren porucs.

—Sí, sí, i tant! Com devien ser aquells temps amb els animals a munts!

—Home, aquests eren grans, eh? Tampoc no devien ser tan fàcils de caçar com els conills.

—Aquí, el que es veu bastant són cérvols. Un dia hauríem d’anar al cérvol. El pare sempre deia que del cérvol s’aprofita tot; la pell per abrigar-se, els ossos per a armes i eines, els tendons com a cordills, la carn, el greix...

—Sí, però ho hauríem de fer quan tornés el fred. Ara és quan tenen les banyes més grans i fortes.

—Que tens por?

—Jo, por?

—Aquí hi ha cérvols i cabres —interrompé Par— I és estrany perquè sempre, allà on hem trobat cérvols no hi hem trobat cabres, oi que no?

—És veritat, però aquest és un lloc molt bo. Bo per nosaltres i bo pels cérvols i les cabres.

—Jo, si us dic la veritat —digué Par— els conills m’agrada més buscar-los als caus.

—En Par va tip ja!

—No, no és això, però no trobeu que també té la seva gràcia? Busquem els caus, esperem que surtin i llavors paf! Garrotada al cap amb la maça. No se n’escapa ni un.

—Sí, però el dia que ho fas així, d’aquell cau ja te’n pots oblidar perquè de conill ja no en surt cap més.

—Són vius també, aquests. Un dia, Rami es va posar nerviós esperant i els hi va destrossar tot el cau a cops de maça. Era una galeria llarguíssima, però a més a més en sortien uns túnels que semblava que cada família en tingués un, perquè estaven plens de conillets petits. A mi em van fer una llàstima...

—És que Rami és un bèstia! —va dir Jan.

—Sí, sí, soc un bèstia! —respongué l’al·ludit, orgullós.

—Sí que ho ets —afegí Par—. I no cal que en gallegis! Almenys allí hi teníem una cinquantena de conills que s’haurien fet grans i mira, busca’ls!

—Sembla que les conilles crien molt sovint. Sempre estan a punt...

Tots van riure sorollosament. Algun d’ells es mirà la seva dona de reüll. Ella li tornà la mirada, desafiant.

—Avui el Jan ha estat molt hàbil —digué Par— no, Jan? Va, explica-ho, que ells, des de l’altra banda del bosc, no t’han vist.

—Sí, explica-ho, explica-ho!

—No res. Estàvem a l’aguait Par, Manu i jo, escoltant amb l’orella atenta a prop d’un cau. Jo amb la maça a la mà. Els conills, espavilats, havien tapat molt bé el forat amb fulles i branques petites, quasi no es notava que era un cau, si no hagués sigut pels quatre pèls de conill que hi havia entremig. El conill ens ha sorprès sortint com una fletxa i, és estrany perquè amb l’oïda que tenen, ens havia d’haver sentit. Ha sortit i jo al seu darrere...

—Com una altra fletxa —puntualitzà Par— Llavors he xiulat Lloba que era amb els altres. Sempre me la demanen i avui he dit va! La qüestió és que Lloba ha vingut corrents, però quan ha arribat... —Par es va aturar— Jan, explica-ho tu, vinga!

—He corregut darrere el conill, cridant com un boig: uaaaaà, uaaaaaaà uaaaaaaaaà! És el crit que els espanta, ja ho sabeu, però ell no s’ha aturat, no. Encara corria més. Li he llençat la maça quan el tenia més a prop i només l’he tocat a l’esquena d’esquitllèbit, però això l’ha alentit i he guanyat distància. Ha saltat un marge, bastant alt, eh Par? I jo també. Tot el que feia el conill, ho feia jo. Era com un gran conill...

—Ha! ha! ha! El gran conill! —els homes van esclatar en riallades.

Mina es mirà Jan i els homes i xiuxiuejà a l’orella de Mam.

—Animals! Més que els conills!

Mam rigué de bona gana.

—El maleït conill ha pujat pel cingle, i jo darrere —Jan tenia ganes de seguir, però no semblava que el volguessin deixar explicar.

—Sí, home, com el gran conill que ets! —i tots van riure altra vegada.

—Au, continua! Deixeu-lo acabar, os pedrer! —ho va dir Par. Tots van afluixar. Encara se sentien algunes rialles, quan Jan va prosseguir.

—He bramat, més que cridar, i quan ja pensava que se m’escapava, el conill ha entropessat, ha fet una tombarella i xap! Ha caigut pla a terra de panxa enlaire i ha sigut quan jo m’he llençat al seu damunt i he dit ja ets meu, conill dels trons!

—Molt bé, Jan, molt bé! —cridaren

—Sí, molt bé!

—Ara tu, Par —digué un dels nens—. Ara explica’ns que ha fet avui Lloba.

—Avui, ja ho he dit. Ha estat bona part del temps amb ells —diu assenyalant-los—. Quan ha arribat on érem, s’ha trobat que Jan ja li havia fet la feina.

Així eren les nits que passaven plegats a l’abric. Mai no es cansaven d’escoltar. Les històries de caceres no avorrien mai ningú perquè cada anècdota era una aventura diferent. Històries de cacera a la neu, al traç, seguint les petjades dels conills i enfonsant-se a vegades fins al coll. Històries de llebres que s’amagaven entre herbes i pedres, tan quietes que havien de saber mirar molt bé per veure-les i que quan corrien ho feien en una carrera plena de tombs i retombs.

—Les llebres són més difícils de caçar.

—I més escasses.

—No, això és perquè surten de nit i nosaltres cacem en ple dia, però també n’hi ha, també.

—Un dia hi podríem anar de nit a caçar!

—Sí, home! I què més? —va dir una dona.

—Sí, què més? —van remugar totes— La nit és per dormir, i ara ja és hora. Vinga, cap al jaç tothom!

Encara que manessin els homes.

La nit és per dormir, però Xom no té son i ell no s’està mai quiet. Mentre tothom dorm, s’escapoleix sigil·losament i es posa a jugar davant de la seva cabana. La llàntia més propera s’ha apagat, però Xom no la necessita. La lluna plena és com una gran llàntia penjada del cel, diu a vegades. Lloba ha aixecat el cap i s’ha tornat a adormir. Des que Par la pren a caçar, dorm tota la nit com un soc, somiant que corre darrere els conills, esperonada pels crits dels homes. Quan a la matinada, al nen el venç la son, es queda adormit a fora. L’endemà, ningú no sap el perquè, les seves cames no donen senyals de vida.

Mam li fa fregues de timó. És bo pels cops, li va explicar la seva mare. Per ella sap tot el que es pot saber de les herbes remeieres, gràcies a les quals no ha tingut ja nou fills, si no s’ha descomptat. De les fregues passa a les cataplasmes i a les mescles de timó amb argila, calentes, tèbies, fredes, que cobreixen les cames de Xom. Del timó al romaní i a la barreja de tots dos. Ho prova també amb l’atzavara: en parteix les fulles al llarg i el suc que se’n desprèn li passa a Xom per les cames, repetides vegades. Després, les floretes d’espernallac, que sap que són per depurar la sang, potser algun insecte metzinós ha picat Xom a les cames. Fregues i cataplasmes d’espernallac, tan inútils com totes les altres herbes. La mare puja el fill a coll, les cames li pengen sota la cintura com mortes. Mam plora sense poder-se consolar. Xom, en veure-la plorar, també plora.

Par examina els saücs entre els rebolls. Sap que els seus fruits són comestibles quan estan madurs, però poden fer molt mal quan no ho són prou. Els saücs mostren la seva flor blanca en plena florida, no tenen fruit perquè encara és massa aviat per això; no poden haver fet mal a Xom. Després cava un clot fins l’extenuació en el punt on ha trobat Xom quan s’ha llevat. Hi ha d’haver alguna cosa, alguna cosa que li ha fet mal, diu i repeteix. Els cosins l’han de treure per força de l’indret de la desgràcia. En acabat, desmunten la cabana i la tornen a muntar en un altre lloc, omplen el clot amb la terra i el tapen amb una llosa per assenyalar el punt del misteri.

Par camina sense aturar-se durant dos dies. Camina perquè és el que sap fer, camina perquè no el vegin plorar, camina perquè vol allunyar-se del lloc que ha arrabassat les cames al seu fill. Les cames, el més important que ells necessiten per sobreviure... Després torna al campament.

Un sentiment que desconeixien s’apodera de Mam i de Par. Sense dir-se res s’acusen a si mateixos, s’acusen l’un a l’altre, però no troben culpa precisa on agafar-se i la tristesa els envaeix. Durant moltes nits, Bora i Lana i Xom no senten els esbufecs ni els brams de Par, però sí que senten els sospirs i els sanglots que Mam no pot aturar i que s’allarguen fins ben entrada la matinada. Quan a la fi, s’adorm, Bora, que ha entès molt bé com és que tot ha canviat, s’aixeca i es mira Xom, i es mira Lana, i Par i Mam i Lloba. Només quan veu que tot està en ordre, ella també s’adorm.

Xom, estranyament per la seva activitat, fins ara imparable, no fa escarafalls i com si volgués alleujar el patiment de Par i Mam converteix en quotidianitat la seva nova vida immòbil. Al principi, les germanes i els cosins l’acompanyen a estones; després reprenen els seus jocs. Xom es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, el riu que no veu, però que recorda gràcies al so de l’aigua que corre, i les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il·lumina. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. També en l’expressió de Mam, que sovint surt de la cabana i aixeca el braç o s’hi atansa i li fa un petó o una ganyota per fer-lo riure. I quan acaba la feina de cada dia, se li asseu al costat i li explica de quan ella era petita o de l’avi que havia estat un gran caçador de...