Buch lesen: «Quaranta anys perduts»

Al carrer del Bisbe, l’Hermínia i jo vam arrencar a córrer per arribar les primeres a la plaça de Sant Jaume. Un cop allí, la feina fou nostra per ficar-nos a cops de colze entre la gentada fins al mig de la plaça.

—Encara hi deu haver el meu germà —va dir l’Hermínia—. A veure si el trobem.

Però ca, allò era buscar una agulla en un paller. La gent feia comentaris del que s’havia dit des dels balcons de la Diputació i de l’Ajuntament; a tots dos balcons es veia la bandera catalana i la gent se la mirava sense saber-se avenir. Ara no hi quedava ningú de tots aquells que havien sortit a parlar al poble i l’Hermínia i jo estàvem contrariades d’haver-hi arribat tard. Eren a dins, deia la gent. «Són a fer feina», afegien. «¿Què han dit?», preguntàvem nosaltres, «¿i com eren?». «Doncs mireu, n’hi havia de baixets i de més alts; i un d’alt i prim ha penjat al balcó aquest rètol que diu “El rei ha abdicat, visca la República”». «Quan en Macià ha sortit al balcó», ens explicava un altre, «semblava que el món s’enfonsés de tants aplaudiments». «¿I què ha dit en Macià?». «Doncs ha dit que la victòria ja era un fet indiscutible i que la pàtria proclamava la República Catalana, que obriria els braços a les altres repúbliques germanes d’Ibèria». «Doncs m’agrada», vaig dir jo. «Una àmplia federació de nacionalitats lliures», feia un altre, «això ha dit en Macià». «M’agrada molt», vaig tornar a dir. «Jo també», va fer l’Hermínia, «jo també trobo que està molt bé això que ha dit en Macià». «Encara ha dit moltes altres coses, però ja no me’n recordo», va afegir aquell, «estava tan emocionat que quasi no podia parlar. Ha acabat cridant: “¡Visca Catalunya!”, “¡Visca la República!”». «També ha dit», va fer un altre, «que d’aquí no el traurà més que la mort». «M’agrada», va fer l’Hermínia.

«¡Visca l’Avi!», cridava la gent; i ho deien així, en català, molts castellans que hi havia entre la gentada congregada a la plaça. «Pobre viejo», deia una dona, «estaba muy emocionado». «Y era sincero», afegia una altra, amb llàgrimes als ulls.

Jo pensava que tot plegat havia vist l’Avi un parell de vegades en tota la meva vida i que era un senyor amb els cabells blancs i uns ulls molt lluents que tenia cara de bona persona; tan de bona persona que no podia ser que mentís i tot allò que deia, si ell ho deia, és que devia ser veritat.

Eren prop de les cinc de la tarda.

—¿No tornarem pas al taller, oi? —va fer una de les grans.

—I ca —va fer una altra.

—¿Anem a la Rambla altre cop?

—Va, anem-hi.

L’Hermínia i jo les seguíem. Rambla amunt arribàrem a la plaça de Catalunya. La gent pujava als tramvies i s’enfilava als imperials. Des de les baranes dels imperials cridaven i manifestaven la seva alegria. L’Hermínia i jo a força d’empentes vam poder pujar a l’imperial d’un vint-i-dos. Pel passeig de Gràcia gairebé tocàvem les branques dels arbres amb la mà. Al carrer Major de Gràcia fèiem voleiar els mocadors de mocar per saludar la gent que sortia als balcons o que passava per les voreres.

—¡Visca la República! —cridàvem—. ¡Visca la República Catalana!

I la gent ho cridava amb nosaltres.

En arribar a la Bonanova, no vam baixar. Vam seguir dalt del tramvia fent el mateix trajecte amunt i avall qui sap quantes vegades. Ara ja havien encès els llums i no sabíem exactament quina hora era. L’Hermínia va dir:

—¿I si ens n’anéssim cap a casa?

I vam baixar a la plaça de Catalunya i ronda avall vam anar a parar a ca l’Hermínia, que vivia precisament a la mateixa ronda de Sant Antoni. Vaig pujar a casa seva, perquè ells, que hi tenien una sabateria, l’havien tancada i resultava que vivien a la mateixa casa, al tercer pis. Allí hi havia congregada tota al família. Eren tota una colla, entre les quatre noies, el xicot, el marit de la germana gran i les criatures petites de la germana gran. Tothom hi deia la seva i explicava les mateixes coses que havíem sentit a dir a la plaça de Sant Jaume. Ja era molt tard i a casa devien estar passant ànsia per mi.

Vaig arribar a casa a cuita-corrents. En Pere i l’Esperança em miraven. La mare em va preguntar:

—¿D’on véns tan tard?

—De ca l’Hermínia —vaig respondre—. Però ja feia estona que hi era. Al taller no hem treballat aquesta tarda i hem anat a la plaça de Sant Jaume i després hem estat donant tombs amb un tramvia amunt i avall.

L’Esperança digué:

—Has tingut més sort que no pas jo. La mestressa avui ha comparegut que gairebé ja era hora de tancar i jo vinga cosir a màquina per acabar els sostenidors d’aquella carnissera tan grassa i al capdavall per res, perquè no s’ha acostat a recollir-los; ni tampoc ha vingut ningú en tota la tarda.

—Al carrer del Bisbe —va dir en Pere—, un cec tocava el violí i la gent li ha dit que toqués la Marsellesa; el bon home ho ha fet i una colla de nois i noies han fet una recaptació entre la gent per donar-la al cec i tots cantaven la Marsellesa.

—¿I per què la Marsellesa? —va preguntar l’Esperança—. ¿És que som francesos, ara?

—És un himne republicà, ni que sigui el d’un altre país —va respondre el pare.

—Ah —va fer l’Esperança—, ara ja ho entenc.

—Bé —va intervenir la mare—, potser que sopéssim.

Però jo no tenia gana i amb prou feines vaig tastar res.

—T’haurem de fer prendre altra vegada oli de fetge de bacallà —va dir-me la mare per fer-me por.

L’oli de fetge de bacallà em feia un fàstic terrible. Ja me n’havien fet prendre quan era més petita i ara m’amenaçaven sovint de tornar-me’n a donar si no menjava més.

A en Pere no li calia pas prendre oli de fetge de bacallà per tenir gana i em penso que, ell tot sol, s’hauria vist amb cor de menjar-se el sopar de tots plegats de bona gana. Perquè a casa meva, sense que passéssim misèria, tampoc no ens sobrava res. El pare treballava d’ebenista, però no pas per compte propi sinó com a oficial d’un taller; el meu germà era mecànic —que deia ell—, però només tenia setze anys i encara feia d’aprenent, i l’Esperança, que ja en tenia dinou, sabia bastant de fer cotilles i sostenidors i guanyava una setmanada que, a la seva mestressa, li semblava molt important però que ella trobava molt minsa. Sort que no pagàvem lloguer perquè fèiem de porters i la mare es defensava algunes pessetes que li donaven els veïns, però la nostra era una porteria pobra, és a dir, una porteria modesta, en una casa sense ascensor i amb pocs veïns.

Quan jo fos modista i em pogués establir, i el meu germà fos oficial mecànic i guanyés més, i l’Esperança pogués tenir botiga pròpia, faríem deixar la porteria als pares. Això ho havíem parlat moltes vegades tots tres germans.

I la mare aleshores no hauria de fregar l’escala ni netejar els llautons dels picaportes; i el pare, com que ja seria vell, també podria deixar el taller d’ebenista i reposar. O en tot cas, fer els mobles per a nosaltres; perquè s’havia passat la vida fent mobles per a tothom menys per a nosaltres, que encara teníem els dels avis que s’estaven corcant que feia fàstic. Ara, amb la República, potser tot això seria més fàcil; encara que bé caldria que passessin uns quants anys perquè nosaltres érem molt joves i, a la nostra edat, amb república o sense, no aconseguiríem pas així com així tot allò que ens proposéssim.

II

L’endemà la vida va reprendre el seu ritme normal. Almenys la nostra.

Al dematí, en passar per davant de ca l’Hermínia, hi vaig trucar com sempre i ella va baixar de seguida com cada dia. Vam anar al taller. Totes les noies havien estat puntuals i la senyoreta Encarna no ens pogué renyar. Només va insinuar-nos que hi havia feina endarrerida de la tarda abans i que a veure si ens espavilàvem.

—Saps —em va dir l’Hermínia—, aquesta nit hi haurà sardanes a Sarrià per celebrar la República Catalana. Nosaltres hi anirem tots els de casa i et vindrem a buscar si vols.

M’agradava ballar sardanes per bé que no en sabia pas tant com l’Hermínia i les seves germanes, que eren unes grans balladores; m’agradava anar-hi perquè sempre hi havia molts xicots i els xicots començaven a interessar-me. Les germanes de l’Hermínia, que totes eren més grans que no pas ella i totes molt maques, tenien una gran requesta, i anar amb elles volia dir que així que arribàvem ens voltaven una pila de xicots i, per bé que amb mi amb prou feines s’hi fixaven, sempre em quedava l’esperança que potser un dia algun d’ells em diria alguna cosa.

Amb l’Hermínia també anàvem de vegades al Club Femení d’Esports. A mi m’hauria agradat de formar-ne part i arribar a ser una d’aquelles noies que corrien, que feien gimnàstica o que jugaven a bàsquet. Les germanes de l’Hermínia eren del club i jugaven amb unes noies molt entusiastes i que ho feien molt bé. Precisament el diumenge hi havia anunciat un festival que prometia ser molt important. Jugarien amb l’equip de Vilassar i després hi hauria proves atlètiques i establiments de rècords, i hi prendrien part, fent demostracions, les senyoretes Castelltort i Martínez-Sagi, Arraz, Zamarreño, Morros, Sugranyes, Altaba, Jaumandreu i Pascó, que eren les millors. I tancaria el festival l’actuació de les petites Daines, que eren molt bufones. Però a mi no m’hauria agradat fer de «daina» sinó ser com les altres, com les grans. Perquè les Daines eren massa petites i jo tenia pressa per ser gran.

Fins al novembre vinent no compliria quinze anys i quan tingués quinze anys ja fóra diferent. Ja seria gran. A quinze anys moltes noies ja festejaven i fins recordava haver sentit a dir que abans hi havia noies que es casaven en aquesta edat. L’Hermínia tenia uns quants mesos més que jo i totes dues havíem entrat a treballar a la mateixa casa de modes el mateix dia. Amb l’Hermínia ens coneixíem del barri i de l’escola. Anàvem en aquella escola de prop de casa, el col·legi de Donya Juanita, que era una escola particular, que volia dir «de pago», perquè a les altres, a les «municipals», no s’hi podia anar. Amb prou feines n’hi havia, i les que hi havia queien molt lluny de casa, estaven plenes i ja no admetien més alumnes. L’Esperança havia anat a les monges, però el pare no va voler que jo hi anés perquè deia que «només ensenyaven a resar».

A casa de Donya Juanita no ens ensenyaven tant de resar, és a dir, ho repartien: ens ensenyaven una mica de cada cosa i, en realitat, molt poc de tot. Jo no era pas una alumna de les més aplicades. Mai no em mirava gaire els llibres i més aviat m’agradava de fer labors. Fer labors de canemàs, per exemple, m’entusiasmava. Hi havia noies que feien uns coixins brodats amb canemàs, amb llanes d’uns colors preciosos, i a mi m’hauria agradat poder fer algun d’aquells coixins; però les llanes costaven cares i la mare rondinava quan li demanava diners per comprar-ne. Un dia la mestra em va preguntar:

—¿Quan és el sant del teu pare?

I jo li ho vaig dir.

—Doncs, ¿saps què li podries regalar? Mira, una rellotgera com aquesta.

I em va ensenyar una cosa com una mena d’aparell d’un pam d’alçada que s’aguantava dret i que tenia, al capdamunt, un ganxo daurat, i al voltant del ganxo unes violetes brodades amb seda de color morat sobre vellut vermell, amb unes fulles verdes, i tot al voltant un cordó com d’or molt gruixut.

—Això es col·loca a la tauleta de nit i així el teu pare hi podrà penjar el rellotge cada vespre.

Ho vaig explicar a la mare.

—¿I quant val un trasto d’aquests? —em va preguntar.

—No ho sé.

—¿Com s’entén, no ho sé? Això és el primer que es pregunta. No t’emboliquis amb la rellotgeria aquesta sense saber primer quant ens costarà.

Però a mi em feia molta vergonya preguntar a la mestra quant valia l’obsequi que havia de fer al pare i que, segons ella, el faria tan feliç perquè li resultaria de tanta utilitat. Així és que no li ho vaig preguntar i vaig començar a brodar les violetes morades sobre el vellut vermell. Si ho hagués volgut, en una tarda me les hauria brodat totes, però anava a poc a poc per fer-ho bé i que em durés el plaer de brodar allò tan maco amb aquelles sedes de colors i aquells cordons daurats. No podia ser que fos gaire car perquè tot plegat només era un bocí de vellut vermell amb unes garlandes dibuixades; que per cert m’havia defraudat una mica, ja que la mestra m’ho havia ensenyat que s’aguantava dret damunt de la taula i ara allò que jo estava brodant era un bocí de vellut completament tou. No me’n sabia avenir. L’Hermínia em va treure de dubtes:

—És que després de brodar-ho, ho envien a la casa de les labors i resulta que allí ho munten sobre una mena de fusta i hi claven un ganxo daurat al capdamunt. ¿No comprens que si el vellut estigués enganxat ja de bon començament damunt de la fusta no podries brodar-lo?

Sí, és clar, ara me n’adonava. Però de totes maneres resultava que les violetes estaven brodades molt aviat i el plaer de brodar-les s’acabava de seguida, i la mare no sabia que jo ho estava fent ni jo el que valia, i tot plegat, al capdavall, ja veuríem què passaria. Vaig passar uns dies molt amoïnada i sobretot molt esverada perquè no sabia què podia valer allò.

Quan m’ho van ensenyar muntat damunt de la fusta i amb el ganxo daurat i aguantant-se dret, em va fer una gran impressió i un gran efecte. I les violetes m’havien sortit molt ben brodades, modèstia a part. Ho vaig amagar ben embolicat al meu dormitori per regalar-ho al pare l’endemà, que era el seu sant; i no vaig poder dormir en tota la nit pensant-hi.

L’endemà de matí, quan li vaig entregar el paquet, ell el va destapar, se’l va mirar ben mirat, va començar a donar-li voltes, el va posar cap per amunt i cap per avall i al final em va preguntar:

—¿I què vols que en foti jo d’això?

Em vaig quedar tan pansida, tan trista i tan decebuda que m’hauria posat a plorar si hagués estat de mena de plorar; però jo no plorava mai, ni quan queia quan era petita, ni quan em ventaven alguna bufetada perquè havia fet alguna entremaliadura, mai, jo no plorava mai.

La mare va agafar la rellotgera i se la va mirar ben mirada. Va palpar les violetes ben palpades amb les puntes dels dits, perquè eren en relleu i encara ho semblaven més, i vaig endevinar que les havia trobat ben brodades i que això li havia causat molta satisfacció.

—És una rellotgera per posar a la tauleta de nit —va dir—; perquè te la posis a la tauleta de nit —va insistir dirigint-se al pare—. Perquè hi pengis el rellotge quan te’n vagis a dormir. És cosa de les mestres, saps, que sempre busquen la manera de fer-te esquitxar els quartos. Ja veurem què ens cobraran d’això —va afegir—, perquè aquesta bleda va dir-me que els preguntaria què valia, però segur que no ho ha fet perquè se’n deu haver donat vergonya.

I jo vinga mirar-me les violetes, que no podria distreure’n la vista. ¡Si semblaven de debò!

—Té traça, aquesta mossa, per fer brodats i cosir i coses d’aquestes —vaig sentir que deia després la mare al pare d’amagat meu i tota cofoia.

L’endemà vaig dir-ho a l’Hermínia, que també li agradava molt de cosir i de brodar. Ella em digué:

—¿No t’agradaria ser modista?

—Sí —vaig fer jo—. Molt.

—Doncs mira, si vols, podríem entrar d’aprenentes en una casa de modes, passat l’estiu. És una casa de modes del passeig de Gràcia. La meva germana gran hi coneix l’encarregada i sap que els fan falta aprenentes. L’altre dia diu que n’hi va parlar. Ja pots començar-ho a dir a casa teva, i si et deixen, doncs hi anem totes dues i ens ho passarem la mar de bé.

L’Esperança ja feia cinc anys que feia de cotillaire en aquella botiga i el meu germà, dos que havia entrat en aquell taller de mecànica. Calia espavilar-se perquè el pare fent d’ebenista i la mare de portera no se’n sortien gaire de tirar la casa endavant amb cinc boques que érem. I no teníem deutes, però tampoc estalvis. Vaig entrar, doncs, a la casa de modes.

És clar que a mi i a l’Hermínia ens pagaven una setmanada que feia riure, però deien «que aprendríem l’ofici». Un bon ofici, deien. I l’aprendríem bé, en una casa de modes que era de les millors que hi havia a Barcelona.