Buch lesen: «La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira»

Pere Antoni Pons

Schriftart:

La vida, el temps, el món:

sis dies de conversa amb

Joan F. Mira

Pere Antoni Pons

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Assaig 23

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràﬁques, 13 -46010 València

Il·lustració de la coberta: fotograﬁa de J. F. Mira © Àngel Sánchez

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Realización ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7419-1

Índex

Portada

Portada interior

Créditos

L’home que té el món dins el cap

1. De l’Horta a Roma (1939-1960)

1. Els orígens familiars. Els pares

2. La família durant la República, la guerra i el franquisme

3. La Torre. Primeres lectures. Primeres escoles

4. El Col·legi dels Escolapis. Els amics. El pecat

5. La mort del pare. El monestir d’Iratxe. La descoberta de la llengua

6. Roma. La Universitat Gregoriana. L’entrada al món

2. Els anys seixanta

1. El retorn a València. El Grup dels 17. Inicis de l’activisme valencianista

2. La voluntat de pragmatisme. Les ànsies de modernitat

3. Assumpció (amb matisos) del socialisme. El Partit Socialista Valencià

4. La fàbrica alemanya. Les classes de grec. Esdeveniments mundials

5. La importància de la literatura catalana. I Joan Fuster

3. Política, ideologia, país

1. Ideals o idees. El País Valencià, el catalanisme

2. Sobre Espanya, la imprevisibilitat de les nacions i els complexos del catalanisme

3. Sobre la història recent d’Espanya

4. La política activa. Èxits i fracassos del valencianisme

5. Del socialisme a l’economia de mercat (sense moure’s gaire del lloc)

6. El desastre del colonialisme. La catàstrofe de la descolonització

7. Dretes i esquerres (encara i malgrat tot)

8. Utopies i democràcia. I les noves potències

4. Antropologia, educació, universitat

1. Passió per l’antropologia. Treballs de camp

2. Possibilitats de l’antropologia

3. Incursions acadèmiques. Mestres antropòlegs. Els canvis de la societat valenciana

4. El Museu d’Etnologia de València. La faceta intel·lectual i literària sota l’inﬂux de l’antropologia

5. Educació. La devaluació de l’ensenyament. El parvulari de la universitat

6. Models vàlids d’universitat. Els perills i els reptes del futur

7. La història de la universitat. La feina de professor

5. Literatura, lectures, traduccions

1. Provatures literàries. Primeres lectures. La qualitat estètica

2. Els premis. El taller de l’escriptor. La crítica

3. Limitacions, condicionaments, estímuls. L’obra novellística

4. Assagisme, articulisme, premsa

5. Passions lectores. El món clàssic. El món medieval

6. Més passions lectores. La literatura moderna

7. Traduccions

6. De portes endins

1. Hàbits, vicis, plaers

2. Els viatges. La família

3. L’art. El cinema

4. Mestres i amics

5. Déu, la vellesa, la mort. I el futur

Títols publicats

L’home que té el món dins el cap

La pregunta que cal respondre en aquesta presentació no és: quin interès pot tenir per als lectors un llibre de converses amb en Joan Francesc Mira? Això ja queda suﬁcientment clar donant un cop d’ull a la seva bibliograﬁa i a la seva trajectòria com a ﬁgura pública, en la seva triple faceta literària, intel·lectual i política.

Qualsevol que conegui —en la seva globalitat o només parcialment— les seves novel·les, els seus assaigs, les seves traduccions, i els seus milers i milers d’articles de premsa, així com la seva participació directa o indirecta en molts dels projectes i les iniciatives politicoculturals més importants que s’han dut a terme durant les últimes quatre dècades llargues al País Valencià (també en els Països Catalans en el seu conjunt), sap que en Mira és un dels noms cabdals de la literatura catalana contemporània i una de les ﬁgures que han marcat d’una manera més substanciosa i decisiva el curs del debat ideològic i nacional, que forçosament ocupa, des de fa temps, un lloc central en l’agenda d’aquest país. Així doncs, l’interès que, a priori, podia tenir un volum de converses amb ell era enorme. I més que evident.

La pregunta que cal respondre en aquesta presentació és, per tant, una altra. I és exactament la mateixa que jo vaig haver de plantejar-me quan vaig decidir emprendre el projecte, proposar-li-ho a ell i buscar un editor. Aquesta pregunta: quin sentit té fer un llibre de converses amb un escriptor que, en tantíssims dels seus papers, ha formulat, explicat, argumentat o almenys deixat constància de les seves idees, valoracions i opinions sobre un ventall de temes divers i amplíssim, i que, a més a més, no poques vegades ha escrit sobre fets i esdeveniments i anècdotes referents a les seves pròpies vida i persona?

Pregunta delicada! Que, tanmateix, no em va costar gaire de respondre. Fer un volum de converses amb en Joan Francesc Mira, que oferís un retrat global del personatge (idees i obres, biograﬁa i caràcter), tenia sentit perquè els grans escriptors són inacabables com els seus llibres, i perquè els intel·lectuals que observen, pensen i interpreten el món sense caure en les certeses fàcils del dogma sempre són capaços de trobar un nou matís o un plec inèdit a allò que ja han observat, pensat i interpretat, i perquè les persones que han dedicat els seus dies a treballar amb constància i rigor, i a lluitar amb fermesa, ponderació i persistència per les pròpies idees i conviccions, acaben tenint una vida que val la pena que sigui coneguda i contada.

El lector que no conegui a fons ni l’obra ni la ﬁgura d’en Mira pot tenir la temptació de fer-se’n, en un primer moment, una idea superﬁcial, reductiva, incompleta: la de l’escriptor, meticulós i sedentari, que s’ha consagrat a la tasca creativa i intel·lectual i que ha passat la majoria de les seves hores tancat al seu estudi especulant sobre els embolicats assumptes del món i escrivint els seus llibres i llegint els llibres d’altri, o bé la del ferm i reﬂexiu patriota valencià que, quan la conjuntura històrica o el deure íntim així li ho han demanat, ha sortit a la palestra pública per participar tan activament com ha calgut en tota mena d’actes politicoculturals.

Certament, en Mira ha estat —i és— tot això. Però alhora ha estat —i és— tanta l’heterogeneïtat de la seva faceta intel·lectual i literària —quant a gèneres, disciplines, temes, interessos, perspectives. . . — i han estat tan variades les seves actuacions civils que resulta totalment impossible (si un no vol córrer el risc de ser imprecís o, pitjor encara, injust) de deﬁnir-lo amb unes quantes etiquetes prefabricades i a l’ús.

La rellevància d’en Mira dins el món de la literatura i la cultura catalanes es fonamenta en una raó òbvia i evident: l’envergadura de la seva obra literària i intel·lectual, la massa de feina —molt àmplia i molt sòlida— que ha fet durant quaranta anys. Tanmateix, potser el que més el singularitza és la seva condició d’escriptor i pensador tot terreny, que se sap moure, sense contradicció, entre els extrems del compromís ideològic i de la solitària erudició, i el qual és capaç de sentir-se igualment còmode tant si fa un discurs en el míting electoral d’un partit polític com si remena, furga i investiga entre les lleixes plenes de volums venerables de la Biblioteca del Vaticà.

La versatilitat intel·lectual recorre de cap a cap tota l’obra d’en Mira, i es fa evident tant en els seus assaigs i articles com en les seves novel·les i, també, en les seves traduccions —no cal insistir gaire en l’acrobàcia, mental i literària, que suposa haver traduït els Evangelis i El tramvia de Claude Simon, la Divina Comèdia del Dante i Contra els galileus de Julià l’Apòstata, entre d’altres.

Els seus articles de premsa, que ell concep i deﬁneix com petits assaigs, són una mostra perfecta d’aquesta versatilitat. Tots els temes i parcel·les de la vida hi caben: la història, l’antropologia, la política, la religió, l’economia, els costums més quotidians, la moral, la ciència, la literatura, l’art. . . Res no queda fora dels seus papers, res no és intel·lectualment descartable, potser perquè, en el seu cas, res no ha estat tampoc descartable vitalment. Henry Luce, un dels dos fundadors de la revista TIME, que és una de les lectures periodístiques de capçalera d’en Mira, va explicar una vegada que la seva ambició era aconseguir que els lectors del seu setmanari se sentissin al món com a casa. I precisament això és el que sent el lector assidu dels articles de l’autor valencià: com si tot l’incumbís i l’interessés, com si tot el que succeeix arreu del planeta tingués o pogués tenir a veure amb ell.

Antropòleg per vocació, hel·lenista per dedicació professional, ideòleg i activista patriòtic per deure cívic, i escriptor potser per totes tres coses alhora, en Mira ha aconseguit aplicar tots els seus coneixements per elaborar un tipus d’assaig sovint innovador, controvertit a vega-des i personal sempre, el qual es caracteritza, ja sigui en les obres de tema polític i nacional com en les de tema sociocultural, per una prosa clara, persuasiva i ﬂuent, i per una perspectiva no deformada pels llocs comuns i els prejudicis, i deslliurada de qualsevol tipus de cotilla empobridora. El resultat ha acabat sent una obra assagística en què les eines de l’antropologia ajuden a comprendre i explicar millor els batibulls de la política, en què el present és sempre contextualitzat per la història, i en què les referències culturals, literàries i artístiques són —substància— molt més que un pur ornament soﬁsticat o luxós.

Amb les seves novel·les, en Mira ha aconseguit la ﬁta que es proposen tots els novel·listes: construir un món personal i, alhora, crear un estil propi. Hereu d’una robusta tradició narrativa que ell mateix s’ha anat forjant com a lector de les més diverses literatures, la seva obra novel·lística funciona com la de molts dels millors autors dels segles XIX i XX, que recreaven un món que, al mateix temps, era metàfora o expressió del món. Ja apuntaven cap a aquesta direcció els seus primers tempteigs narratius; és a partir d’El desig dels dies, però, quan la força i la consistència del seu projecte novel·lístic comencen a prendre forma deﬁnitiva, a consolidar-se.

La sèrie de tres novel·les que prenen com a marc la ciutat de València —Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història— és la momentània culminació d’aquest món novel·lístic. Totes tres obres conﬁguren una estampa de la ciutat de les últimes dècades, alhora que fan un retrat, viu i tortuós, d’un cert home occidental modern, el qual assisteix a les radicals transformacions —polítiques, socials, de costums, morals, culturals, demogràﬁques i urbanístiques— que es van produint al seu voltant des d’un desconcert clarivident, des d’una lucidesa indefensa o estupefacta. A més a més, a tot això cal afegir-hi una prosa (l’estil!) impecable i inconfusible, sinuosa i neta, massissa i dúctil, capaç de conjuminar, sense artiﬁcis, la densitat de les idees més complexes amb la pura musicalitat del verb.

Si aquest llibre de converses fos en realitat una biograﬁa es podria haver intitulat L’home que tenia el món dins el cap. Entre parèntesis, duria un subtítol: (I que, del cap, el va anar abocant sobre la pàgina). Quedaria artiﬁciós i divuitesc. Però seria prou exacte.

En qualsevol cas, no és una biograﬁa, sinó un volum de converses. I la motivació que em dugué a fer-lo va ser —purament i simple— l’entusiasme per l’obra d’en Mira i les ganes de parlar llargament amb ell, d’interrogar-lo ﬁns a la sacietat, d’escorcollar-li en directe i personalment els gustos, les opinions, el temperament, les manies, les idees. Pot donar la impressió, ho reconec, de ser una motivació elemental i interessada. Però no se m’ocorre cap garantia millor per assegurar que els lectors que s’hi aproximin hi acabin trobant, ells també, allò que més els intriga i els interessa del personatge.

El procés d’elaboració del llibre s’ha allargat durant quatre mesos. Totes les converses s’han dut a terme a la casa que en Mira té a Castelló, en l’espaiós estudi on guarda bona part de la seva biblioteca i on escriu els seus papers. En total, hem gravat una trentena d’hores de preguntes i respostes. El llibre està dividit en sis blocs. Els dos primers tenen un marc cronològic: un va sobre la infantesa i l’adolescència de l’escriptor, i l’altre se centra en la dècada dels 60. Els altres quatre tenen un marc temàtic, el qual sempre és molt obert i folgat: el tercer abasta temes relacionats amb la política, la ideologia i el país; el quart amb la universitat, l’educació i l’antropologia; el cinquè amb la literatura; i el sisè i darrer inclou un ample espectre d’assumptes esparsos i de curiositats personals. Així mateix, cada un dels blocs està dividit en diferents apartats, per aclarir el text i facilitar-ne la lectura.

El procediment que hem seguit ha estat senzill, però lent i minuciós. Abans de cada encontre jo preparava un extens qüestionari sobre els possibles assumptes a tractar, que li feia arribar per correu electrònic. Ell se’l mirava, i em suggeria la inclusió de certs temes o hi donava directament el vistiplau. Entre trobada i trobada, jo transcrivia, eliminant només algunes reiteracions, el que dúiem fet. En enllestir la transcripció de cada bloc, li passava el material, que ell corregia, revisava, matisava, ampliava o retallava. Una vegada tinguérem tot el material treballat en la seva primera versió, ens reunírem de nou per afegir-hi encara unes quantes preguntes i respostes més. Per rematar. O per tapar forats. O per arrodonir.

Entrevistar en Mira és un exercici intel·lectual fascinant, però exigent i esgotador: si creu que una pregunta que li has fet resulta massa vaga, et renya i t’obliga a reformular-la; si creu que has emprat un concepte inapropiat per a allò que pretens expressar, et diu sense embuts que no toques pilota; si li demanes que teoritzi a partir d’un concepte o un terme que ell considera una abstracció sense sentit, t’envesteix i et desmunta la paradeta amb una ﬁlípica quirúrgica i enèrgica. Això fa que, de vegades, la seva pinta de savi menut i cordial prengui un aire esquerp i altiu, de professor sever i amb poca paciència.

Quan vaig concebre la idea de fer aquest llibre, tot d’una vaig tenir clar que l’objectiu era elaborar un perﬁl —com més complet, millor— d’en Mira, i al mateix temps donar una visió (necessàriament selectiva, però vasta) del món a través de les seves reﬂexions, experiències i opinions. Així mateix, el resultat ﬁnal havia d’interessar tant a l’historiador de la política i a l’expert en literatura com al simple curiós cultural i al lector no especialista, estrictament apassionat dels llibres de l’autor. Al capdavall això és, si fa no fa, el que ell ha aconseguit al llarg dels anys: construir una obra heterogènia i rica que ha interpel·lat, i ha acabat arribant, a un públic molt divers que, sovint, li ha estat —li segueix essent— molt ﬁdel.

PERE ANTONI PONS

1. De l’Horta a Roma (1939-1960)

La infantesa i l’adolescència de Joan Francesc Mira són, alhora, típiques i molt peculiars. No hi falta cap dels ambients, anècdotes i situacions que, en general, varen marcar les vides de tants homes i dones d’aquest país que varen néixer amb la guerra i varen créixer durant les dues primeres dècades del franquisme. Però, en certa manera, tots aquells ambients i anècdotes i situacions hi ﬁguren tan profusament, i amb tanta varietat, que els primers anys de la seva biograﬁa semblen un singular compendi dels elements més emblemàtics de l’època.

La peripècia vital del Mira infant va transcórrer amb normalitat, però ja amb algunes particularitats decisives. El fet de viure, amb perfecta naturalitat, entre l’Horta i la ciutat de València li va donar la possibilitat de tenir una doble mirada sobre el seu món més proper, una mirada que era complementada pels contactes que tenia amb la branca de la seva família, oncles i cosins, que vivien en terres de Castella. A aquesta doble mirada cal afegir-hi també la complexitat ideològica d’un pare de dretes que no era obtusament franquista, i que manava als ﬁlls que li donessin un cop de mà amb les feines de la granja familiar alhora que els deixava ben clar que estudiar era el seu principal deure.

Va ser justament la mort sobtada i prematura del pare allò que féu que l’adolescència d’en Mira fos a la ﬁ molt especial. Del col·legi dels Escolapis de València i dels jocs amb els amics per la ciutat i per l’Horta, va desembarcar al monestir d’Iratxe.

Els tres anys que hi va passar, consagrats als estudis i a la fe religiosa, van acabar quan l’enviaren a la Universitat Gregoriana de Roma. De la dura vida monàstica en la gèlida Navarra cap al bullici fascinant de la capital italiana, que representà el primer tast del gran món. En l’Espanya franquista, costa imaginar un periple personal més insòlit. Si en Mira hagués estat francès o italià, Truffaut o Tornatore n’haurien pogut fer una pel·lícula.

En Mira parla sobre aquells anys sense reticències, però amb un pudor sempre vigilant. De tant en tant, a més, interromp la conversa per deixar clar que, quan haguem acabat, voldrà revisar el que va dient. Segons quines coses potser no voldré que surtin al llibre, aclareix. És l’escrupolositat que mostrarà durant l’elaboració de tot el volum. Amb una diferència: quan tracta temes personals, al minuciós rigor habitual en Mira hi afegeix l’actitud a la defensiva de qui és poc propens als strip-teases íntims, als exhibicionismes biogràﬁcs.

1. Els orígens familiars. Els pares

Quins són els orígens dels vostres dos cognoms, Mira i Casterà?

De part de mare, el meu cognom Casterà és molt clàssic d’Alzira. Amb tota certesa, és d’origen gascó: casterà, en gascó, vol dir «castellà», qui guardava un castell. Sembla que eren un poble peculiar, o almenys a França tenen aquesta fama: una gent una mica aventurera, com D’Artagnan, que era gascó. Les migracions més intenses de la Gascunya cap al País Valencià es produïren al segle XVI, i els que arribaren ací eren sobretot jornalers, gent pobra que venia a buscar-se la vida. A València, per cert, hi ha un carrer de Gascons, on jo tenia una tia que visitava sovint, al costat de l’església de Sant Martí.

La família de ma mare era bastant modesta. Per una banda eren sabaters i per l’altra es dedicaven al transport amb cavalleries. El meu avi matern tenia un carro i era traginer, i morí d’un accident professional: es va ferir amb la tralla del cavall, que estava infectada, i va morir de tètanus. Nosaltres, ara, pensem que els accidents de trànsit són propis només de la nostra època, però en el passat ja n’hi havia molts. De fet, el meu avi patern va morir atropellat per un carro, davant de casa, a València, al Camí Reial.

Els meus avis de part de pare, Mira i Amorós, eren respectivament del Fondó dels Frares i del Fondó de les Neus, dos pobles de la rodalia d’Elx, entre Monòver i el Pinós. Tots els Mira valencians són originaris de Xixona, i estan documentats des de ﬁnals del segle XV, quan apareixen ja com a «ciutadans d’immemorial». Al segle XVII, una branca prima va anar a parar cap a les muntanyes entre Guadalest i Alcoi, en una de les repoblacions posteriors a l’expulsió dels moriscos. Uns altres van anar cap a la vall del Vinalopó: la família del meu pare prové d’aquesta branca, la mateixa que la mare de Pasqual Maragall. Eren llauradors rics, i cap al 1902 o 1903, quan el meu pare ja devia tindre quatre o cinc anys, varen tindre la pensada de vendre totes les terres que tenien per aquella comarca, i comprar una ﬁnca immensa a la Manxa, prop d’Albacete: una ﬁnca «de veinte pares de mulas», tal com deien per allà.

Pareix que pretenien pagar-ho en tres terminis, però no varen poder pagar el tercer, crec que per culpa d’un rebrot de la ﬁl·loxera i, a la ﬁ, es quedaren a la ﬁnca, però només com a encarregats o masovers. Un mal negoci, però amb els anys tota la família se’n sortí. Els prop de quaranta cosins que tinc escampats per la Manxa i una mica pertot, han estat gent molt emprenedora, s’han dedicat a negocis de tota mena i tots han prosperat. Per allà, per Albacete, la família de mon pare eren «los valencianos», i els meus avis, oncles i ties, sempre van parlar valencià entre ells.

Quan i per què va anar el vostre pare a València?

El meu pare va començar el servei militar ací, abans de la dictadura de Primo de Rivera, quan aquell era capità general de València. Durant la mili, va haver d’anar a la guerra del Marroc, i el van donar per mort quan el famós desastre d’Annual, on molts dels seus companys varen morir. Ell, però, aquell dia no hi era: havia hagut de quedar-se al campament. En tornar, va decidir establir-se a València. Va intentar buscar-se la vida fent negocis que a temporades li anaven bé i a temporades no tant. I llavors va conèixer la meua mare.

Tenia estudis el vostre pare?

Ell i els seus nou germans reberen un tipus de formació molt especial. Quan vivien a Albacete, els mestres acudien a casa. Els avis els van educar a la manera clàssica: no tingueren títols, però reberen una certa formació, ﬁns i tot els ensenyaren música. És a dir: era un home amb cultura. I molt emprenedor. A ﬁnals dels anys 20, els negocis li anaven tan bé que ﬁns i tot tenia cotxe amb xofer. Però, a partir d’un moment, les coses no degueren anar tan bé, i acabà treballant a Hisenda, de recaptador de contribucions, en una oﬁcina al centre de València. Després de casats, van viure alguns anys al barri de Velluters. El meu pare, però, no suportava viure dins un pis enmig de la ciutat, i va llogar una casa als afores, al camp. Va buscar una casa ben gran al poble o barri de la Torre, dins del terme municipal de València, i allà, paral·lelament a la seua faena oﬁcial, tenia un hortet i una granja, de gallines i a vegades també de porcs. Aquesta era la seua veritable passió: llegia llibres d’avicultura, introduïa innovacions, portava ﬁtxes i controls. . . Quan tenia deu o dotze anys, de bon matí, abans d’anar al col·legi, jo mateix havia d’ajudar el pare i els germans a donar menjar als animals. Poc després, el 1952 o 53, hi hagué una pesta que ens matà tots els porcs. Això el deixà molt tocat: econòmicament i sobretot anímicament. Ja no es va refer. I poc després es va morir.

Tenia pensat que els seus ﬁlls es dediquessin a la granja?

No, de cap manera. Quan ell va morir, els meus dos germans (tinc també una germana petita) estaven cursant ja carreres universitàries, estudiaven Dret. I jo estava ja en cinquè de batxillerat: el meu pare tenia molt clar que tots els ﬁlls havíem de tindre una carrera, tot i que eren molt pocs els nens o joves que aleshores estudiaven.

Podeu descriure el caràcter dels vostres pares?

La meua mare era una dona molt clàssica. Físicament no era gran, tenia la cara redoneta i les faccions molt su-aus. Era molt dolça, amb una paciència inﬁnita, tenia una enorme capacitat de treball i de resignació, era molt devota però sense cap tipus de rigor ni de fanatisme. No era una dona de missa diària, però cada dia passava el rosari.

Era molt afectiva i hospitalària, molt estimada per tots els cosins que sovint venien ací i s’hostatjaven a casa. Igual que el meu pare, es va quedar molt per sota de les seues capacitats. El meu pare era molt diferent. De jove, havia estat molt elegant: en les fotos, té un aire de Rodolfo Valentino. Hauria pogut volar molt alt, i per diverses raons no va triomfar. Però tota la vida va conservar un aire distingit. Era molt rígid, eixut. Tenia un temperament una mica autoritari, però sempre molt controlat: poques vegades pegava una bufetada, i les vegades que ens en pegà alguna havia estat perquè tocava. No tolerava ni la irresponsabilitat ni la ganduleria.

Va provar d’inculcar-vos una certa idea d’ambició, que havíeu de fer coses importants?

Segurament no d’una manera explícita, però sí que ens estimulava, i ens feia molt evident què era el que valorava: l’esforç, la intel·ligència, la faena ben feta. . . Si jo o els meus germans trèiem bones notes, no ens afalagava, perquè era simplement el que havíem de fer. Les bones notes no mereixien cap premi, sinó un gest d’apreciació i de conﬁança. Tant el meu pare com la meua mare eren, per la forma com tractaven els ﬁlls i com es comportaven a casa, bastant arquetípics: ella era la dolçor i ell l’autoritat, ella era la suavitat i el confort i ell l’exigència i la serietat. Ara bé, a mi em tractà amb més condescendència que als meus dos germans, que em guanyen d’onze i dotze anys: sempre vaig sentir que em tenia una gran conﬁança.

Era un home religiós?

Era creient, però no religiós. La religiositat popular en aquest país era molt diferent per als homes i per a les dones: aquella cosa tan típica de l’home que acompanya la dona a missa, però la deixa a la porta de l’església i ell llavors se’n va al cafè amb els amics, o es queda fora fumant un cigarret. Però era creient: era inconcebible no ser-ho. No era de missa, però tampoc no era anticlerical. A més, ell era un home molt de dreta. Quan varen fer la Santa Misión, devia ser l’any 48, una predicació per tot Espanya per a reconvertir tots els perversos rojos i per a fer una expiació general dels pecats, a casa teníem hostatjat un «missioner» del País Basc o de Navarra, un capellà robust i amb boina. Però mon pare no va anar mai a cap dels sermons que va donar.

Complia socialment i políticament, doncs, però no religiosament.

Sí. El meu pare era sobretot una persona d’ordre.

2. La família durant la República, la guerra i el franquisme

Com va viure l’època de la República, la vostra família: la vostra mare tan religiosa, el vostre pare de dreta?

La República va coincidir quan ells es mudaren a l’Horta, i això supose que féu que no visqueren les convulsions d’una manera tan directa. Almenys, jo mai no els vaig sentir cap comentari negatiu o crític contra la República. Mon pare havia estat un gran partidari de Primo de Rivera, com a home de dreta i ﬁll d’una família de llauradors rics. En parlava sovint, i molt elogiosament; ﬁns i tot havia estat membre del Sometent.

Amb Primo de Rivera, ell veia que hi havia ordre i autoritat, i aquest era el seu ideal. Tingué també unes certes simpaties per Blasco Ibáñez, encara que Blasco era republicà. Era un republicanisme, però, molt evolucionat cap a la dreta, molt populista, sobretot als anys trenta. Quan portaren a València les despulles de Blasco, amb uns vaixells de l’armada espanyola, el pare va anar a veure-ho, i passats els anys ma mare recordava, respectuosa i admirada: «Hi havia els dos presidents, el de Madrid i el de Barcelona». Es referia al del govern d’Espanya i al de la Generalitat de Catalunya: Alcalá Zamora i Macià! Amb això vull dir que no era ideològicament fanàtic o obtús.

I com visqueren la guerra civil?

Ho passaren malament. Degueren viure en un règim d’autosubsistència: encara que, almenys, pogueren menjar, aproﬁtant el que donaven l’hort i la granja. A més, la família d’Albacete eren molt de dretes (després, cinc cosins meus van anar a la División Azul!), i allà a la Manxa passaren molta por, i mon pare hagué de tindre algun familiar mig refugiat o amagat a casa.

No sofriren cap gran desgràcia, en tot cas.

No: ho passaren molt fotut, això sí. Ara bé: per alguna raó que ell no va explicar mai, durant la guerra el meu pare va estar uns mesos tancat a la presó. No sé per què, potser perquè havia estat del Sometent. . . D’això, a casa no se’n parlava. Per al·lusions, alguna vegada: la mare mig explicava alguna volta que anava a portar-li una cistelleta amb menjar. . . Però res més: ni detalls ni explicacions de cap mena. Alguns dels germans i dels nebots de mon pare també varen estar tancats. I a ma mare, el que més la va afectar fou el tancament d’esglésies i la crema d’imatges. A més, durant la guerra va morir la mare del meu pare, i no li pogueren fer un funeral, l’hagueren d’enterrar sense misses ni oracions: això ma mare ho trobava horrorós. En tot cas, de la guerra tampoc no se’n parlava massa: ni de les penúries, ni tampoc de com de roïns eren els rojos. Jo no vaig créixer en un ambient en què fóra ni molt viu ni molt present un odi o un rancor contra la República.

A la postguerra, es recuperaren més o menys ràpid?

El meu pare va reprendre la seua faena a Hisenda, i amb la granja a casa i amb els ingressos com a recaptador, anàvem passant, amb temporades bones i altres de dolentes. Guanyava prou per mantindre la família i per portar els meus germans al col·legi, i després a la universitat.

S’adaptaren bé al nou règim?

Sí, però mon pare no formà mai part de la Falange ni res d’això. Ara bé, la Falange era l’única organització que existia en què un xiquet o un adolescent podia anar de campaments a l’estiu, i els meus germans sí que s’hi van apuntar; i després jo, als onze o dotze anys. En totes aquelles activitats organitzades pel Frente de Juventudes, hi participaven els nanos que anaven al col·legi: dúiem uniformes, fèiem excursions, cantàvem cançons i himnes, cridàvem eslògans, ens impartien una mica de doctrina. . . I ens agradava: perquè, en el fons, no era sinó un joc d’infants o d’adolescents. Que t’agradara l’acampada, o les cançons, no signiﬁcava que fores un fanàtic cec, ni de bon tros. L’important no era la ideologia, sinó l’ambient de camaraderia, el sentit de formar part d’un grup, el fet de participar d’una jerarquia. . . Aquesta jerarquització en grups de joves ja no existeix. Existia en els grups de la lluita clandestina antifranquista, com ara el PC, i avui, potser, existeix només en els grupuscles d’extrema dreta, o en les bandes de carrer, sobretot en les d’origen sud-americà. I potser respon a una necessitat fosca de l’edat adolescent. . .