El meu any de repòs i relaxació

—No tinc ganes de sortir, Reva —li vaig dir jo.

Ella es va mirar les mans, va joguinejar amb els anells que duia, es va gratar el coll i tot seguit va clavar els ulls a terra.

—Et trobo a faltar —va dir, amb la veu una mica nuada.

Potser es pensava que aquelles paraules m’arribarien al cor. M’havia passat el dia prenent nembutals.

—Segurament no hauríem de ser amigues —li vaig dir jo, estirant-me al sofà—. Hi he estat pensant, i no veig cap motiu per continuar sent-ho.

La Reva es va limitar a seure allà, prement-se les mans entre les cuixes. Al cap d’un minut o dos de silenci, va aixecar els ulls per mirar-me i es va posar un dit sota el nas; un gest que feia quan estava a punt de posar-se a plorar. Era com si imités Adolf Hitler. Jo em vaig tapar la cara amb el jersei, vaig serrar les dents i vaig intentar aguantar-me el riure mentre ella barbotejava, gemegava i intentava asserenar-se.

—Soc la teva millor amiga —va dir ella planyívolament—. No em pots deixar fora de la teva vida. Això seria una cosa molt autodestructiva.

Em vaig abaixar el jersei de la cara per fer una xuclada al cigarret. Ella es va apartar el fum de la cara amb la mà i va deixar anar una tos falsa. Llavors es va girar cap a mi. Intentava envalentir-se per fer contacte visual amb l’enemic. Li podia veure la por als ulls, com si els hagués clavat en un forat negre dins del qual podia caure.

—Com a mínim jo m’esforço per canviar i per anar al darrere de les coses que vull —va dir ella—. A banda de dormir, tu què vols, a la vida?

Vaig optar per no parar esment al seu to sarcàstic.

—Volia ser artista, però no tenia talent —li vaig dir.

—Realment es necessita talent?

Aquella potser era la cosa més intel·ligent que la Reva m’havia dit mai.

—Certament —vaig respondre.

Ella es va aixecar, va travessar la sala picant a terra amb les sabates de taló i va tancar la porta darrere seu amb suavitat. Jo em vaig prendre uns quants trankimazins, em vaig menjar unes quantes galetes en forma d’animal i em vaig quedar mirant el seient arrugat de la butaca buida. Em vaig aixecar, vaig posar Tin Cup i me la vaig mirar desganadament mentre dormitava al sofà.

La Reva em va trucar mitja hora més tard i em va deixar un missatge de veu dient que ja m’havia perdonat per haver-li ferit els sentiments, que estava preocupada per la meva salut, que m’estimava i que no m’abandonaria, «passés el que passés». Mentre escoltava el missatge se’m van afluixar les barres, com si hagués estat serrant les dents durant dies. Potser era així. Llavors me la vaig imaginar tirant els mocs amunt mentre es passejava per un supermercat Gristedes, triant els aliments que es menjaria i després vomitaria. La seva lleialtat era absurda. Era això, el que tirava endavant l’amistat.

—No t’amoïnis —vaig dir a la Reva quan em va dir que la seva mare començava el tercer tractament de químio.

—No siguis histèrica —li vaig dir quan a la seva mare el càncer se li va escampar al cervell.

No puc atribuir la meva decisió de posar-me a hibernar a cap esdeveniment concret. Al principi només volia uns quants calmants per ofegar els pensaments i els judicis, perquè amb aquell torrent constant era difícil no odiar-ho tot i tothom. Vaig pensar que la vida seria més tolerable si alentia el ritme al qual el meu cervell condemnava el món que m’envoltava. La primera vegada que vaig veure la doctora Tuttle va ser al gener de 2000. Tot va començar d’una manera molt innocent: m’atribolava la tristesa, l’angoixa i un desig d’escapar-me de la presó de la meva ment i el meu cos. La doctora Tuttle em va confirmar que allò no era cap cosa estranya. No era una metgessa com cal. Havia trobat el seu nom a la guia telefònica.

—M’agafes en un bon moment —va dir la primera vegada que li vaig trucar—. Tot just he acabat d’esbandir els plats. On has trobat el meu número?

—A les Pàgines Grogues.

M’agradava pensar que havia triat la doctora Tuttle a l’atzar, que el nostre vincle tenia un element de predestinació, un caràcter d’alguna manera diví, però en realitat ella havia estat l’únic psiquiatre que m’havia agafat el telèfon un dimarts a les onze de la nit. Havia deixat una dotzena de missatges de contestador quan la doctora Tuttle em va contestar.

—Les amenaces més serioses per als cervells, a dia d’avui, es troben en tots aquests forns de microones —em va explicar la doctora Tuttle aquella nit per telèfon—. Les microones, les ones de ràdio. Ara tenim torres de telefonia mòbil que ens bombardegen amb ves a saber quina mena de freqüències. Però aquest no és el meu camp. Jo em dedico a tractar malalties mentals. Treballes per a la policia? —em va preguntar.

—No, treballo per a una marxant d’art, en una galeria de Chelsea.

—Ets de l’FBI?

—No.

—De la CIA?

—No, per què?

—Són coses que he de preguntar, simplement. Ets de la DEA? De l’FDA? De la NICB? De l’NHCAA? Ets una investigadora privada a sou d’alguna entitat privada o governamental? Treballes per a una companyia d’assegurances mèdiques? Trafiques amb drogues? Ets addicta a cap droga? Ets metge? Estudiant de medicina? Obtens pastilles per a un xicot o un cap que et maltracta? De la NASA?

—Em penso que pateixo insomni. És el problema més important que tinc.

—Probablement ets addicta a la cafeïna, també. M’equivoco?

—No ho sé.

—Val més que continuïs prenent-ne. Si la deixes ara, et tornaràs boja. Els autèntics insomnes pateixen al·lucinacions i llacunes, i solen tenir mala memòria. Tot plegat pot fer que la vida sigui molt confusa. Et sona familiar, això?

—De vegades em sento morta —li vaig dir—, i odio tothom. Això compta?

—Oh, sí que compta. I tant que compta. Estic segura que et puc ajudar. Però sí que demano als pacients nous que vinguin per una visita de quinze minuts, per assegurar-nos que ens entendrem. Gratuïta. I et recomano que agafis l’hàbit d’escriure notes per recordar-te les visites. El termini de cancel·lació que dono és de vint-i-quatre hores. Saps què són, els post-its? Compra-te’n uns quants. M’hauràs de signar alguns documents de consentiment, alguns contractes. Escriu això, ara.

La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la l’endemà a les nou del matí.

Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala d’espera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians d’imitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat d’una enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a l’armari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor d’espígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.

La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic d’escuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala d’espera.

—Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí —va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre l’escriptori del seu despatx.

Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi d’espelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat s’hi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A l’escriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic.

—Quin motiu t’ha fet venir? —va preguntar ella—. Depressió?

Ja havia tret el bloc de receptes.

El meu pla era mentir. M’ho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos m’havia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.

—Vull calmants, d’això n’estic segura —vaig dir amb franquesa—. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada —vaig dir—. Per acabar-ho d’adobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.

—Com? —va preguntar la doctora Tuttle.

—Es va obrir els canells —vaig mentir.

—Està bé saber-ho.

Tenia el cap pèl-roig tot estarrufat. El collar d’escuma que duia estava tacat amb el que semblava cafè i menjar, i li replegava la pell del coll cap a la barbeta. La seva cara recordava la d’un gos de Sant Hubert, plegada i flàccida, amb els ulls enfonsats amagats rere unes ulleres molt petites, de muntura d’acer i vidres de cul de got. No vaig acabar mai de veure bé els ulls de la doctora Tuttle. Sospito que els tenia esbatanats, negres i lluents, com els d’un corb. El boli que feia servir era llarg i morat, i tenia una ploma morada a l’extrem.

—Tant el meu pare com la meva mare van morir mentre jo estudiava a la universitat —vaig continuar jo—. Fa pocs anys.

Va fer l’efecte que ella m’estudiava un moment, amb una expressió neutra i intensa. Llavors es va girar cap al bloc de receptes.

—Soc molt bona amb les companyies d’assegurances —va dir en un to desapassionat—. Sé com esquivar els seus tripijocs. Dorms en absolut?

—Molt poc —vaig dir jo.

—Somies?

—Només tinc malsons.

—Ja m’ho pensava. El son és essencial. La majoria de la gent en necessita més de catorze hores o una cosa així. L’era moderna ens ha forçat a fer una vida antinatural. Obligacions, obligacions, obligacions. Vinga, vinga, vinga. Segurament treballes massa. —Va escriure al bloc una estona—. «Letícia» —va dir la doctora Tuttle—. M’agrada més que «joia». A la consulta no m’agrada fer servir la paraula «felicitat». És d’allò més paralitzant, la felicitat. Hauries de saber que soc una persona que aprecia les subtileses de l’experiència humana. Estar descansat és una condició indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?

—Sí. Com a La casa de la letícia —vaig dir jo.

—Una història trista —va dir la doctora Tuttle.

—No l’he llegida.

—Val més que no ho facis.

—He llegit L’edat de la innocència.

—Ets instruïda, doncs.

—Vaig estudiar a Columbia.

—Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. L’educació és directament proporcional a l’angoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de l’índex de massa corporal ideal, no és així?

—Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana —vaig dir.

Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia l’esperança que em donés unes pastilles que m’ajudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.

—S’ha demostrat que la meditació diària cura l’insomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?

—No gaire —li vaig dir.

—Vius a la vora d’alguna planta nuclear? D’alguna instal·lació d’alt voltatge?

—Visc a l’Upper East Side.

—Agafes el metro?

En aquella època l’agafava cada dia per anar a la feina.

—Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?

—Miro pel·lícules.

—Aquesta és divertida.

—Com van aconseguir que les rates meditessin? —li vaig preguntar.

—Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de l’espècie. Tens cap al·lèrgia?

—A les maduixes.

Després d’allò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.

—Algunes rates —va dir al cap d’una estona— probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. —Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada—. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això —va dir, donant-me un feix de receptes—. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem d’esglaonar per no despertar cap sospita. —Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a l’escriptori—. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament —va dir—. Ves a buscar el liti i l’haloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia d’assegurances no se n’estranyarà.

No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què l’havia trobada i l’alleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, m’hauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que s’assemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.

—Si alguna cosa va malament, truca al telèfon d’emergències —em va dir la doctora Tuttle—. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com t’afectaran, aquests medicaments.

Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, n’estroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d’«Efectes secundaris i precaucions» d’internet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.

Al cap de poques setmanes havia acumulat una col·lecció de productes psicofarmacològics impressionant. Totes les etiquetes tenien el símbol de l’ull somnolent, el de la calavera i els ossos encreuats. «No prengui aquest medicament si es queda embarassada», «Prengui-se’l amb menjar o llet», «Guardi’l en un lloc sec», «Pot produir somnolència», «Pot produir nàusees», «No prengui aspirina», «No trenqui la càpsula», «No mastegui el comprimit». Qualsevol persona normal s’hauria preocupat per l’efecte que els fàrmacs tindrien sobre la seva salut. Jo no era del tot ignorant pel que feia als perills potencials. Al meu pare se l’havia menjat viu el càncer. A la meva mare l’havia vist a l’hospital plena de tubs, en mort cerebral. Havia perdut una amiga de la infantesa, a l’institut, per una fallida hepàtica després que es prengués paracetamol i GripaVicks. La vida era fràgil i fugaç i calia vigilar, per descomptat, però jo estava disposada a arriscar-me a morir si d’aquesta manera aconseguia dormir tot el dia i convertir-me en una persona completament nova. I vaig pensar que era prou intel·ligent per saber per endavant si les pastilles em matarien. Abans que passés això, abans que em fallés el cor o que el cervell m’esclatés, se m’hi fes una hemorràgia o m’impulsés a llançar-me per la finestra del meu pis de la setena planta, començaria a tenir malsons premonitoris. Confiava que tot plegat sortiria bé sempre que pogués dormir tot el dia.

M’havia traslladat al pis del carrer 84 Est el 1996, un any després de llicenciar-me a Columbia. L’estiu de 2000 encara no havia mantingut ni una sola conversa amb cap dels meus veïns: gairebé quatre anys de silenci absolut a l’ascensor, totes i cadascuna de les incòmodes pujades i baixades una representació de desconnexió hipnotitzada. La majoria dels meus veïns eren parelles de quaranta i tants anys, casades i sense fills. Tothom tenia cura de l’aparença i era professional. Molts abrics de pèl de camell i maletins de cuir negre. Bufandes de Burberry i arracades de perla. Hi havia unes quantes dones malparlades i solteres de la meva edat, a qui veia de tant en tant xerrant pel mòbil i passejant els seus caniches minúsculs. Em recordaven la Reva, però diria que tenien més diners i s’odiaven menys a si mateixes. Allò era Yorkville, l’Upper East Side. La gent era rígidament convencional. Quan travessava el vestíbul arrossegant els peus en pijama i sabatilles per anar a la botigueta em sentia com si cometés un crim, però m’era igual. Els únics inquilins malgirbats com jo eren jueus d’edat avançada que vivien en pisos de renda limitada. Però jo era alta, prima, rossa, bonica i jove. Fins i tot quan anava tan deixada com era possible, sabia que continuava tenint bon aspecte.

El meu edifici tenia vuit plantes, era de formigó amb tendals borgonya, una façana anònima en una illa de cases que, amb l’excepció del meu bloc, estava formada per impecables cases senyorials de diverses plantes, cadascuna amb un rètol que advertia la gent de no deixar pixar el gos a les escales del davant perquè el gres es faria malbé. «Honorem els que ens han precedit i també els que ens succeiran», deia un dels rètols. Els homes agafaven cotxes llogats per anar a treballar al centre, i les dones es posaven bòtox, s’operaven les mamelles i s’estrenyien la vagina per conservar la figa estreta per als marits i per als entrenadors personals, o això em deia la Reva. Jo havia pensat que l’Upper East Side em mantindria a recer dels concursos de bellesa i les baralles de galls del cercle artístic en què havia «treballat» a Chelsea. Però viure a la part alta de la ciutat m’havia infectat amb el virus autòcton, al principi de traslladar-m’hi. Havia intentat ser una d’aquelles dones rosses que feien marxa ràpida per l’Esplanade en roba de licra, amb el dispositiu Bluetooth a l’orella com una imbècil pomposa, parlant amb... qui? La Reva?

Els caps de setmana, al principi, em dedicava al que se suposava que es dedicaven les dones joves de Nova York com jo: m’anava a fer irrigacions colòniques, tractaments facials i reflexos als cabells, feia exercici en un gimnàs de preu desmesurat, m’estava ajaguda al bany turc del gimnàs fins que deixava de veure-hi i sortia de nit amb sabates que em feien talls als peus i em provocaven ciàtica. De tant en tant, a la galeria coneixia homes interessants. Tenia històries d’una nit a ratxes: ara sortia més, després menys. En afers amorosos no rutllava mai res. La Reva parlava sovint de «trobar una parella estable». Això sonava com una sentència de mort, per a mi.

—Prefereixo estar sola abans que ser la prostituta resident d’algú —vaig dir a la Reva.

I, tanmateix, una ànsia romàntica es manifestava de tant en tant amb en Trevor, un ex-xicot recurrent, el primer i l’únic que havia tingut. Jo només tenia divuit anys i feia el primer any de carrera quan el vaig conèixer en una festa de Halloween, en un àtic vora Battery Park. Hi vaig anar amb una dotzena de noies de la sororitat a la qual volia entrar. Com la majoria de les disfresses de Halloween, la meva era una excusa per córrer per la ciutat vestida com una puta. Hi vaig anar disfressada d’agent Rizzoli, el personatge de la Whoopi Goldberg a Bellesa mortal. Com que a la primera escena de la pel·lícula treballa infiltrada fent veure que és una meuca, jo, per copiar-la, em vaig estarrufar els cabells, em vaig posar un vestit ajustat, sabates de taló, una jaqueta de lamé daurat i unes ulleres de sol blanques en forma d’ulls de gat. En Trevor anava d’Andy Warhol: una perruca rossa i curteta, ulleres negres gruixudes i una camisa de ratlles ajustada. La meva primera impressió d’ell va ser que era un esperit lliure, intel·ligent, divertit. Va resultar ser completament equivocada. Ens en vam anar plegats de la festa i vam estar caminant durant hores, ens vam mentir mútuament sobre les nostres vides felices, vam menjar pizza a mitjanit, vam agafar el ferri de Staten Island d’anada i de tornada i vam veure sortir el sol. A la residència d’estudiants li vaig donar el meu número de telèfon. Quan per fi em va trucar, dues setmanes més tard, jo ja m’havia obsessionat amb ell. Em va tenir lligada amb una corretja llarga i ferma durant mesos: àpats cars, de tant en tant una òpera o un ballet. Em va desflorar en un refugi de muntanya de Vermont el dia de Sant Valentí. No va ser una experiència plaent, però, com que em feia l’efecte que ell era més versat en sexe que jo, quan va rodolar cap al costat i va dir: «Ha estat fantàstic», me’l vaig creure. Tenia trenta-tres anys, treballava al Fuji Bank del World Trade Center, portava vestits fets a mida, enviava cotxes a recollir-me a la residència, i després a la casa de la sororitat del segon curs, em portava a sopar i em demanava sense vergonya que li fes mamades al seient del darrere dels taxis que carregava al compte de l’empresa. Jo m’agafava tot això com una prova de la seva vàlua masculina. Les meves «germanes» hi estaven totes d’acord; en Trevor era «fi». I a mi m’admirava que li agradés tant parlar de les seves emocions, una cosa que no havia vist fer mai a cap home. «Ma mare és una fumeta, ara; és per això que tinc aquesta tristesa tan profunda.» Viatjava sovint a Tòquio per feina i a San Francisco per visitar la seva germana bessona. Jo tenia la sospita que ella intentava dissuadir-lo de veure’s amb mi.

La primera vegada va trencar amb mi, durant el primer curs, perquè jo era «massa jove i immadura. No puc ser la persona que t’ajudi a superar els problemes que et provoca la sensació d’abandonament», em va explicar. «És una responsabilitat massa gran. Et mereixes algú que realment et pugui oferir suport durant el teu desenvolupament emocional.» Aquell estiu, doncs, me’l vaig passar a casa dels meus pares, al nord de l’estat, i em vaig ficar al llit amb un noi de l’institut, que era molt més sensual i estava molt més interessat en «com funcionava» el clítoris, però que no acabava de ser prou pacient per interactuar de manera reeixida amb el meu. No obstant això, em va resultar útil. El fet de no sentir res per aquell noi, de fer-lo servir, em va permetre recuperar una mica de dignitat. A principis de setembre, quan em vaig traslladar a la casa de la Delta Gamma, en Trevor i jo ja tornàvem a estar junts.

Durant els vuit anys següents, en Trevor esgotava periòdicament les seves reserves d’autoestima amb dones més grans, és a dir de la seva edat, i després tornava amb mi per reiniciar-se. Jo sempre estava disponible. De tant en tant sortia amb nois, però no vaig tenir mai cap altre «xicot» seriós, si és que es podia anomenar així en Trevor. Ell no hauria volgut portar aquest títol. A la universitat vaig tenir moltes històries d’una nit mentre estàvem de morros, però no res que valgués la pena repetir. Quan em vaig llicenciar i vaig anar a parar de cop i volta al món dels adults —ja òrfena—, la desesperació em va tornar agosarada, i sovint demanava a en Trevor que tornés amb mi. Sempre que li trucava i li suplicava que vingués a abraçar-me podia sentir com se li enduria la cigala mentre parlàvem. «A veure si m’ho puc manegar per venir una estoneta», deia ell. Llavors venia, i jo li tremolava entre els braços com la nena que encara era, desfeta d’agraïment per la seva atenció, delectant-me en notar el seu pes al llit, al meu costat. Era com si fos un missatger diví, la meva ànima bessona, el meu salvador o una cosa d’aquestes. En Trevor estava molt content de passar una nit al meu pis del carrer 84 Est, recuperant tota la fanfarroneria que havia perdut durant el seu darrer idil·li. Jo no suportava veure com li venien aquells rampells. Una vegada m’havia dit que li feia por fotre’m un clau «massa apassionadament» perquè no em volia trencar el cor. Així doncs, me’ls feia amb eficiència, amb egoisme, i un cop havia acabat es vestia, es mirava el busca, es pentinava, em feia un petó al front i se n’anava.

Una vegada li vaig preguntar:

—Si haguessis de triar entre només mamades i només coits durant la resta de la teva vida, què preferiries?

—Les mamades —va respondre ell.

—Això és una mica de gais, no? —vaig preguntar jo—. Això d’estar més interessat per les boques que per les figues?

Es va estar setmanes sense parlar-me.

Però en Trevor feia metre noranta. Era net, estava en forma i era segur de si mateix. El preferia un milió de vegades als hipsters setciències i asocials que veia per la ciutat i a la galeria. A la universitat, el departament d’història de l’art anava ple d’aquella espècie concreta de mascle jove. Aquells marrecs estudiosos, intel·lectuals i privats d’encant eren una alternativa als tabolaires i faldillers habituals de les fraternitats, i als paios rectes i formals que feien els primers cursos de medicina. Com a estudiant d’història de l’art, jo no podia escapar-me’n. «Xavals» que llegien Nietzsche al metro, que llegien Proust, que llegien David Foster Wallace, que escrivien les seves agudes reflexions en quaderns negres Moleskine de butxaca. Panxuts i camaprims, vestits amb dessuadores de caputxa i cremallera, tabards blau marí o parques verd militar, vambes New Balance, gorres de punt, bosses de tela, mans petites, artells peluts, potser un cap de cérvol tatuat sobre un bíceps flàccid. Es cargolaven ells mateixos els cigarrets, no es rentaven prou les dents, gastaven cent dòlars a la setmana en cafè. Venien a Ducat, la galeria on vaig acabar treballant, amb les seves xicotes, més joves que ells i normalment asiàtiques. «Una xicota asiàtica vol dir que el paio té la cigala petita», em va dir un dia la Reva. Els sentia dir collonades sobre les obres d’art. Es planyien de l’èxit dels altres. Pensaven que volien adoració, ser influents i honorats pel seu enginy, que es mereixien ser venerats, però amb prou feines es podien mirar al mirall. A mi em feia l’efecte que tots prenien Rivotril. Gairebé tots vivien a Brooklyn, una altra raó per la qual m’alegrava viure a l’Upper East Side. Allà dalt ningú no escoltava els Moldy Peaches. Allà dalt a ningú no li importaven una merda la «ironia», Dogma 95 ni en Klaus Kinski.

La cosa pitjor era que aquells paios intentaven fer passar la seva inseguretat per «sensibilitat», i se’n sortien. Serien ells, els qui portarien els museus i les revistes, i només em contractarien si pensessin que jo potser me’ls tiraria. No obstant això, quan havia estat en festes amb ells, o de copes als bars, no em paraven gens d’atenció. Es prenien tan seriosament a si mateixos, estaven tan absorts en la conversa que mantenien amb altres nois clavats a ells, que semblava que es debatessin amb una decisió tan crucial que el món hauria pogut esclatar. Em volien fer creure que no pensaven deixar-se distreure per «una xona». La veritat devia ser que les vagines simplement els atemorien, que tenien por de no poder-ne entendre una de tan bonica i rosada com la meva, i que les seves pròpies incapacitats sexuals els avergonyien, tenien por de la seva cigala, tenien por de si mateixos. Se centraven, doncs, en «idees abstractes» i acabaven desenvolupant addiccions a la beguda per esmorteir el fàstic que sentien envers si mateixos, i que ells preferien anomenar «tedi existencial». Era fàcil imaginar-se aquells paios masturbant-se pensant en la Chloë Sevigny, la Selma Blair, la Leelee Sobieski. La Winona Ryder.

En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que m’havia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que s’hagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si s’hagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó d’última hora. La seva pell era d’un to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no s’havia d’afaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si l’hagués conegut ara, hauria pensat que era gai.

Però en Trevor, com a mínim, tenia l’arrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no s’acovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que l’odiés pel mateix motiu.