Quan en dèiem cava

S'han acabat les pàgines de paper couché on la presidenta ensenyava la casa plena de luxes, els batejos amb el padrí oferint cava en cullereta d'argent al nadó, davant del somriure mel·liflu del capellà mesell, les hordes de cosins malavinguts xuclant a tort i a dret pels despatxos de l'empresa familiar. La seva assistència als actes de la prelatura de l'Opus Dei a Torreciudad, les dones amb el cap cobert per una pudorosa mantellina negra, ja no tindrà cap mena de transcendència, tampoc les trobades espirituals a la torre de Castelldaura, a Premià de Dalt.Ho explicava molt bé Vicente Blasco Ibáñez: existeix a Catalunya un fabricant de xampany espanyol anomenat Codorníu, i tot i que el seu vi no és dolent, els burletes europeus se'n foten en comparar-lo amb el champagne legítim, fent d'aquest producte un símbol de tot allò que no passa de ser una imitació més o menys grotesca. D'un escriptor mediocre, en deien un Víctor Hugo Codorníu, un mal general era un Napoleó Codorníu i al gran protector de l'empresa, Alfonso XIII, se'l coneixia com el Kaiser Codorníu.

Els dos gegants del sector del cava van poder compaginar la qualitat de patum en l'imaginari català, amb la real vinculació al gran poder econòmic i polític espanyol, fins que Catalunya va decidir enfrontar-se a Espanya i els espanyols van passar comptes amb ells, com a símbols de catalanitat.

Català malgré lui.