Buch lesen: «Els mitjans. Per què són importants»

Sinopsi

Els mitjans tenen un paper essencial en la configuració del món tal com el coneixem. A partir sobretot de la introducció de la vida de les persones en l’univers d’internet, s’han tornat un element crucial en gairebé tots els aspectes de l’existència humana.

Avui dia s’està construint un nou ordre social a través de la nostra relació amb els mitjans més diversos, i és imprescindible saber quin poder confereix això als governs i les grans corporacions.

Per orientar-nos, Nick Couldry argumenta amb solidesa la rellevància dels cinc rols essencials que tenen els mitjans: comunicar, representar, imaginar, compartir i governar. Amb això, ens demostra que la comprensió d’aquestes dinàmiques és una habilitat que necessitem dominar en l’era digital, ara que els nostres ecosistemes socials depenen de com ens comuniquem.

«Pocs han escrit amb tanta lucidesa i sagacitat sobre la importància dels mitjans de comunicació. Nick Couldry ens ofereix un full de ruta per entendre els mitjans i la societat del segle XXI». —Lisa Parks, Massachusetts Institute of Technology

Dedicatòria

Per al Chris, la Imogen i el Will

Taula

Introducció

1. Connectar

Una història de connexió. Moments destacats

Connexions i accions

Ordres de connexió

Una vida connectada?

Conclusió: els mitjans com un ecosistema

2. Representar

Una reflexió sobre els efectes dels mitjans

Les representacions dels mitjans i la possibilitat de la política democràtica

Batalles per la veu, batalles per la imatge

Falta consciència en els mitjans?

Conclusió: el poder simbòlic dels mitjans

3. Imaginar

Les ficcions dels mitjans i la complexitat social

La societat i l’imaginari algorítmic

Les plataformes que ens monitoren

La recopilació de dades a la vida quotidiana

Una perspectiva corporativa del món

Conclusió: una nova imaginació per a una era algorítmica?

4. Compartir

Compartir, sempre

Els mitjans, l’acte de compartir i la construcció de la vida social

Compartir en línia: un univers en expansió

Compartir per bé o per mal

Compartir als mitjans i les llavors de la violència

Conclusió: compartir als mitjans i l’arquitectura de la vida social

5. Governar

La centralitat dels mitjans a la política

Els mitjans, per la llibertat i pel control: una dialèctica

Els mitjans i el futur de l’ordre polític

Conclusió: governar per tuit o per vigilància?

Conclusió

Epíleg a l’edició catalana

Notes

Lectures recomanades

Agraïments

Introducció

Com seria la vida sense els mitjans?

Imaginar aquest supòsit és un exercici estàndard a les classes de comunicació, però dur-lo a la pràctica és difícil, encara que sigui només per un dia. És com obligar algú a moure’s per una habitació amb una bena als ulls. Però, tot i així, concebre una rutina diària sense els mitjans va més enllà de projectar l’absència d’un sentit. Significa imaginar un món com el nostre, que està organitzat al voltant seu i de l’assumpció que tots hi tenim accés, on, de cop i volta, ja no tenim el recurs de tenir-los a l’abast.

El que fa difícil l’exercici de la «privació de mitjans» és l’acte d’imaginació social que implica. Ens hem acostumat a organitzar la vida social —i la societat en general— a través del que fem amb els mitjans, i ara operar sobre un plantejament diferent, encara que sigui només per un dia, ens força a pensar les rutines d’una societat diferent de la que habitem.

La dificultat d’aquest exercici exemplifica un problema identificat fa seixanta anys pel biòleg Gregory Bate­son. Bate­son ho va anomenar «el doble vincle»: fins i tot si optem per no comunicar, acabem comunicant alguna cosa a través de la nostra abstinència. De forma similar, fins i tot la mateixa desconnexió de tots els sistemes de comunicació a través dels mitjans envia un missatge. És per això que els estudiants que practiquen l’exercici de privar-se’n sovint han d’aturar-lo a mig camí: els seus pares, ansiosos, comencen a preguntar pertot arreu què dimoni els passa. És com si, amb el fet de no comunicar, estiguessin enviant un missatge.

Els mitjans són importants en el nostre món, i d’una manera particular. L’accés a certs corrents d’informació amb uns ritmes determinats és important a l’hora de precisar si les societats contemporànies es caracteritzen per l’ordre o el caos; afecta quin tipus d’ordre social és possible. I no només es tracta de corrents d’informació per se, sinó també d’altres recursos, segons com: la visibilitat, la possibilitat de connectar, i també un cert control sobre quines imatges i informacions ens arriben i quines no. Avui dia l’ordre social depèn de l’ordre als mitjans, que ens planteja una sèrie d’exigències: el requeriment d’estar connectats i seguir què fan els nostres contactes, la concessió que una sèrie de plataformes ens rastregin…

No obstant això, l’accés als mitjans de comunicació té significats diferents per a persones diferents. L’empresari global amb tres telèfons i molts altres dispositius interconnectats hi té una relació molt diferent que el treballador migrant xinès de la fàbrica que produeix aquests aparells, que s’ha de conformar a compartir un telèfon amb la família o els amics, o el filipí que, lluny de la vista de ningú, neteja les xarxes socials de contingut sensible, o la infermera itinerant del Regne Unit que depèn d’una aplicació del mòbil per accedir a la seva pròxima feina.

Fins i tot podem referir una gran varietat d’idees o conceptes diversos quan parlem de les nostres experiències amb els mitjans. Podem referir-nos a la nostra col·lecció personal de fotos, cançons, blogs i podcasts, i a com ens els organitzem tots plegats. O podem parlar d’un programa de televisió —una cerimònia determinada o un partit de futbol transcendental— i de la discussió que n’hem tingut amb els amics pel mòbil, a mesura que l’anàvem seguint els uns i els altres. Podem explicar que hem enviat una imatge, una cançó o un programa que ens encanta a una persona a l’altra punta del món a través d’un enllaç web, o que li hem fet arribar diners a través d’un sistema de pagament. O també podem tenir al pensament la versió de la vida normal que presenten les notícies majoritàries, i les lluites d’altres grups, dels quals formem part, per visibilitzar una realitat diferent. Aquestes lluites poden prendre formes ben senzilles, com ara l’acte de gravar una escena de violència que ocorre al carrer, davant nostre, i penjar-la a les xarxes perquè els altres també la mirin i protestin pel seu compte.

El concepte de mitjans, l’experiència que en tenim, inclou tot el ventall que hi ha entre els hàbits d’ús dels dispositius fins a la realitat social que presenten els mitjans de comunicació. I, a mesura que la transmissió dels mitjans s’incrusta en els objectes més ordinaris, el concepte de mitjans fins i tot pot incloure la manera en què un televisor intel·ligent —o una nevera, o un rellotge, el que sigui— fa un seguiment de les interaccions que té amb nosaltres, tant si ens agrada com si no.

Per tant, ¿hi ha cap definició conjunta del terme mitjans que abasti tota aquesta gamma de varietats? La definició que adoptarem en aquest llibre a efectes pràctics és la següent: «Les tecnologies que, de forma regular i fiable, són capaces de transmetre o preservar significats a través de l’espai i el temps, des d’un simple sí o un no fins a la creació textual més elaborada, tant si es tracta d’una obra de Shakespeare com d’una sèrie de diverses temporades». En l’era digital, els mitjans inclouen, inevitablement, un component informàtic d’un tipus o un altre, un recurs integrat en gairebé tots els dispositius i tecnologies que conformen el nostre concepte de mitjans, des dels mòbils o les tauletes fins als grans servidors informàtics.

Arribats a aquest punt, doncs, ja tenim clara la complexitat de la categoria dels mitjans. Però queda una altra complexitat que hem d’abordar si adoptem encara que sigui aquesta definició tan bàsica. I és que, quan pensem en els mitjans, hem de concebre una sèrie de dimensions diferents. En primer lloc tenim la tecnologia de transmissió en si, però també el contingut que es transmet i que posteriorment s’emmagatzema. Tenim les indústries i les entitats que produeixen aquesta tecnologia i aquest contingut. I, a l’altre extrem de tot el procés, tenim les persones i les entitats que utilitzen els dispositius, que extreuen sentit dels continguts que reben i que envien els seus propis missatges a través de les plataformes dels mitjans.

I, com ens ensenya la mateixa dificultat de materialitzar l’exercici de la privació de mitjans, tenim la qüestió de l’impacte que produeixen tots aquests factors en les societats que habitem. Per tant, quan pensem en els mitjans, el repte és fer-ho com una dimensió de la manera en què la vida contemporània es desenvolupa com un tot, la manera en què les societats del present prenen forma.

Tot examinant el que poden significar l’estudi i la reflexió sobre els mitjans, aquest llibre es veurà abocat amb tota seguretat a fer seleccions pel que fa al contingut que exposa. No invertiré gaire temps en els detalls sobre les indústries dels mitjans, per més que siguin llocs importants on treballar i que l’economia que les empeny sigui fascinant. Tampoc m’estendré gaire en els detalls sobre com els missatges dels mitjans poden influenciar-nos per fer-nos pensar certes coses, o com a mínim per fer-nos pensar sobre certes coses. Si, després de llegir aquest llibre, algun lector es decideix a aprofundir en l’estudi dels mitjans de comunicació, no li costarà gens ni mica trobar l’enorme gruix de recerca sobre aquests temes que ha influït en el relat dels mitjans que exposo aquí.

He decidit emprendre un camí diferent cap als mitjans com a matèria. En aquestes pàgines examinarem el paper dels mitjans en relació amb la forma en què experimentem el món, i també amb la feina que realitzen en la construcció del món en què vivim. Aquesta decisió té un impacte en el llenguatge que utilitzaré. Els mitjans són eines per explicar-nos la història del nostre propi món. En aquest sentit, representen un tot. Però a la vegada els mitjans són moltes coses, i molts tipus de cosa: institucions, tipus d’interfícies de contingut, audiències… Segurament és per això que, en segons quines versions de l’anglès, el substantiu media, ‘mitjans’, es fa servir tant en singular com en plural. I, arribats a aquest punt, al text original en anglès ja havia utilitzat aquesta ambigüitat. Al títol original d’aquest llibre, Media. Why It Matters, media apareix en singular, mentre que al llarg d’aquesta introducció el més habitual és que aparegui en plural. Si això sona estrany per a segons quin parlant de l’anglès o, en aquest cas, no es pot reproduir en la llengua d’alguna traducció, no puc fer més que demanar disculpes. Però aquesta inestabilitat gramatical de la paraula en algunes versions de l’anglès no és casual. De fet, reflecteix com un conjunt complex i sovint controvertit d’institucions, tècniques i mecanismes per a la connexió i la representació dels éssers humans —que anomenem media, o, en català, mitjans— pot construir un escenari determinat, un món determinat. Aquest procés de crear mons a través dels mitjans i dels seus usos és el tema d’aquest llibre.

Aquest enfocament dels mitjans i de la seva importància de cara al món en què vivim en cap cas substitueix l’estudi de la història, la política o l’economia, però és una perspectiva del món —i dels mitjans— que pot enriquir el pensament tant d’un economista com d’un historiador, d’un sociòleg com d’un científic, d’un artista com d’un advocat. Tant és així que, durant les últimes quatre dècades, un gran nombre d’estudiants i investigadors han decidit que els mitjans són dignes de ser objecte d’estudi com una disciplina en tota regla. I, quan parlo d’estudiar, ho faig en el sentit de la definició del gran educador brasiler Paulo Freire de «pensar en l’experiència». «Pensar en l’experiència és la millor manera de pensar», va escriure Freire.1 I tots nosaltres tenim una bona quota d’experiència amb els mitjans. Així, l’estudi dels mitjans, a pesar de les caricatures que en fan ells mateixos, té ben poca cosa de trivial. Significa basar-se en aquesta experiència per reflexionar seriosament sobre la complexitat i la profunditat del canvi que els mitjans estan provocant en les societats i el món en què vivim.

Perquè les societats no són com blocs de pedra caiguts del cel. El que construeix la realitat social són les persones que les conformen i les seves institucions i infraestructures. Però els mitjans tenen un paper prominent en aquestes construccions, un paper que incideix amb tal profunditat que les seves conseqüències sovint són ambigües.

Prenguem dos exemples. Al Brasil, la plataforma WhatsApp és molt popular. De fet, fins i tot hi ha més brasilers que utilitzen WhatsApp que el 65% dels brasilers que tenen accés a internet, cosa que significa que diverses persones accedeixen a WhatsApp a través del mateix mòbil. Com afecta això la societat brasilera? És complicat. Sí, gràcies a WhatsApp, el Brasil és una societat on els conductors de camions poden mobilitzar una protesta més ràpidament i més eficaçment que mai abans, tal com va passar el maig del 2018. Però també és una societat on, l’octubre del mateix any, WhatsApp es va convertir en el mitjà principal per a la difusió de rumors i artificis polítics irresponsables per part, entre d’altres, de partits extremistes massa petits per atreure l’atenció de la televisió nacional.2

I ara fixem-nos en els Estats Units. Una sèrie tràgica de tirotejos en diverses escoles del país durant els darrers anys, com el de l’institut de secundària Marjory Stoneman Douglas a Parkland, Florida, el febrer del 2018, han generat, amb el pas del temps, una important campanya estudiantil en contra de la laxitud de les lleis d’armes de foc i de la cultura que hi dona suport. Què és el que provoca aquests tirotejos? Durant molt de temps, els mitjans van presentar la història de nois solitaris ressentits amb determinades persones de la seva escola. No obstant això, quan el periodista local Dave Cullen es va posar a investigar-ho de més a prop, va trobar poques proves que sustentessin aquesta tesi. No semblava que als atacants els importés a qui disparaven; el que els interessava era la cobertura mediàtica que obtenien a través dels assalts. Per tant, Cullen va concloure que els mitjans de comunicació, amb el seu relat dels fets que ocorrien als instituts, i sense cap intenció de fer-ho, augmentaven la probabilitat que els atacs es repetissin.3 Des de llavors, Cullen ha fet campanya perquè els mitjans no publiquin el nom dels tiradors de les escoles.

Aquesta idea va ressorgir quan, arran de la terrible massacre de fidels musulmans a les mesquites de Christchurch el març del 2019, la primera ministra neozelandesa, Jacinda Ardern, va declarar que mai s’esmentaria el nom de l’assassí. Però aquesta negativa a concedir-li publicitat va contrastar abruptament amb la controvertida circulació per les xarxes socials del vídeo que l’atacant va gravar amb la seva Go-Pro.

Els mitjans i les realitats que construeixen són una part indispensable de l’ordre i el desordre que conformen el nostre món, els mons dels que estimem i dels que temem: el món. Els que llegiu aquest llibre probablement ja deveu estar disposats a creure que els mitjans són importants. Ara bé, explorant per què ho són, espero convence-us que teniu raó, i que val la pena estudiar els mitjans de prop i amb tota la subtilesa amb què ens puguem armar.

En aquest llibre, convido el lector a imaginar un món amb mitjans de comunicació. Ho farem explorant cinc dimensions de la seva tasca al món, cinc dimensions que potser no se’ns acuden immediatament quan pensem en els mitjans. El capítol 1, «Connectar», examina com les tecnologies dels mitjans són capaces de connectar persones i objectes, i com, mitjançant aquesta connexió, ajuden a crear fins i tot un món sencer. Això és el primer que els éssers humans aconseguim a través dels mitjans. El capítol 2, «Representar», tracta dels continguts que transmeten els mitjans, i es pregunta com i amb quines conseqüències els mitjans ens presenten parts del nostre propi món a nosaltres mateixos, les persones que hi vivim. El capítol 3, «Imaginar», aprofundeix en els detalls sobre els mons creats pels continguts dels mitjans, explorant les maneres extraordinàries en què consumir mitjans ens ajuda a imaginar el nostre propi món de manera diferent, però també observant, rere el decorat de plataformes digitals com Facebook, els processos ocults de recompte i categorització a partir del processament de dades que fan que aquestes plataformes funcionin com ho fan. El capítol 4, «Compartir», se centra en les nostres experiències socials amb els mitjans com a usuaris, particularment en l’experiència de compartir a través dels mitjans, perquè el fet de compartir és un dels actes bàsics amb què les societats es cohesionen. Per acabar, el capítol 5, «Governar», fa el salt a l’escala més global i valora les relacions dels governs amb els mitjans de comunicació: uns tipus de mitjans determinats ofereixen facilitats a determinats tipus de govern? O els posen pals a les rodes?

I, al llarg de tot plegat, plantejaré la qüestió de si hauríem de celebrar o témer els mons que els mitjans actuals possibiliten. Potser la resposta és «totes dues coses».

1. Connectar

Els mitjans de comunicació són tecnologies per transmetre i conservar el que la seva indústria anomena contingut: símbols, imatges i sons que tenen un significat. El significat és una dimensió bàsica de la vida humana. Un món que no en tingués gens ni mica seria aterridor. En aquest sentit, els mitjans, a través de la difusió de significats, fan les nostres vides més habitables; generant la circulació de continguts d’un lloc a un altre, connecten espais i ajuden a construir territoris. Aquesta connexió de diferents entorns és la primera manera en què participen en la construcció dels mons en els quals vivim. Ara bé, la qüestió de com ho fan és complexa.

Suposem que hem creat un sistema per connectar persones que anteriorment no tenien contacte entre si, i que amb això les hem ajudat a descobrir interessos que tenen en comú. I suposem que el nostre invent funciona degudament, i que, en constatar-ho, prenem la decisió d’invertir-hi més recursos per convertir-lo en un projecte sostenible. Suposem també que la nostra nova plataforma cada vegada obté més i més usuaris que vinculen les seves vides amb l’entorn que els hem proveït. Ara magnifiquem aquesta hipòtesi a una escala d’uns quants grapats de centenars de milions de persones, i així començarem a entendre un fenomen que s’ha convertit en el pa de cada dia del segle xxi.

Benvinguts a una paradoxa clau sobre el funcionament dels mitjans en la societat contemporània: posant en contacte grans quantitats de persones i permetent-los que es connectin entre si, adquireixen el poder d’influenciar la manera com es construeix la societat, i tot plegat sense que els seus impulsors en tinguessin cap intenció necessàriament. Aquesta paradoxa ha afectat d’una manera o altra totes les tecnologies mediàtiques dels últims quatre segles, tot i que a cada època es presenta en una versió diferent. També a la nostra.

Avui la paradoxa del poder mediàtic es deriva de l’escala i la velocitat amb què els mitjans connecten les persones i les coses, i de la complexitat amb què aquestes connexions s’integren en les nostres vides. Recordem una vegada més el malestar que l’exercici de privació de mitjans causa a molts dels que ho intenten. Això posa de manifest les conseqüències d’aquest poder sobre el funcionament de les societats, unes conseqüències que són tan reals per a la gent que es connecta com per a la que es manté desconnectada, i per a la gran majoria que tan sols fa un ús d’aquesta connexió, sense tenir cap influència sobre la seva organització.

A l’època contemporània, cal pensar en els mitjans no només com una mera plataforma —la televisió, la ràdio, una aplicació…—, sinó com una successió d’infraestructures intervinculades que possibiliten una determinada manera de viure. Ens hi referirem com a infraestructures de connexió. Aquest concepte ens ajudarà a pensar què és alhora distintiu i universal del món que els mitjans col·laboren a construir.

Els mitjans de comunicació, com a infraestructures de connexió, s’han enfrontat a diverses limitacions al llarg de la història: la necessitat d’un suport per transmetre significat —pedra, papir, pergamí, paper o fins i tot l’aire, en el cas dels senyals de fum—, la necessitat d’una substància per marcar el suport —des d’eines per tallar-lo fins a la tinta o el foc— i, generalment, també la necessitat d’un recurs material per transportar el suport —cables de coure, ones de ràdio, el cos humà, cavalls o fins i tot coloms.

Al llarg de la història les diferents infraestructures de connexió existents han comportat equilibris totalment diferents entre les restriccions i les oportunitats que oferien. Quan el suport pesava massa i transportar-lo era difícil, els mitjans de comunicació eren fonamentalment locals. La seva funció era més aviat connectar la gent a través del temps que no de l’espai: les tauletes d’argila mesopotàmiques, que daten de l’any 2000 aC, conservaven informació cultural, política, econòmica i astronòmica important per a èpoques posteriors; a l’Amèrica del Sud, els inques utilitzaven complexes cordes amb nusos, els quipus, per enregistrar dades burocràtiques; els registres dels annals de la dinastia coreana de Joseon, inicialment manuscrits i posteriorment impresos a partir de principis del segle xv, conservaven un inventari de les activitats del rei per a les generacions futures, una informació que es mantenia en secret fins a la mort del mateix rei. Aquests darrers constitueixen el registre dinàstic continu més llarg de la història mundial.

Els principals reptes que es deriven dels mitjans de comunicació del segle xxi són gairebé oposats als de l’època en què es va inventar l’escriptura. Avui enviar missatges i textos, fins i tot d’enormes dimensions i complexitat, a través de l’espai és tan fàcil que el que es torna difícil és l’emmagatzematge segur de la informació en el temps. I llavors ens trobem amb la qüestió dels límits pròpiament humans. Quan el trànsit de significats ja no és escàs, sinó que es torna aclaparador per la seva freqüència, el que ens suposa un problema és mantenir-nos al dia amb l’allau de missatges que rebem, i encara més seleccionar i preservar els que són importants per a nosaltres.

En aquest capítol aprofundim en la història de la connexió entre les persones i les coses que els mitjans han facilitat abans d’ocupar-nos de la complexitat de la connexió social en l’època dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials. Això ens proporcionarà un punt de partida per avaluar les diferents maneres en què els mitjans ens poden connectar, i també les seves implicacions per a la qualitat de vida humana. Potser, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere els humans vam començar a pensar en el món físic com un medi, un ecosistema que podem ajudar a gestionar millor o pitjor, ara hauríem de prendre una consciència ambiental —fins i tot ecològica— sobre els mitjans de comunicació.

Una història de connexió. Moments destacats

Les tecnologies dels mitjans han estat connectant els éssers humans des de fa quatre mil anys. Normalment aquesta història se sol explicar en termes d’una progressió cap a uns mitjans cada vegada més fiables, regulars i freqüents, que operen en àmbits geogràfics cada vegada més grans i amb una intensitat sempre a l’alça.

Sens dubte la invenció de la impremta representa un moment destacat en aquest procés. Coneixem la introducció de la impremta mecànica i el tipus mòbil al segle xv gràcies a l’inventor alemany Johannes Gutenberg, però altres tecnologies similars ja s’havien estat utilitzant a la Xina i a Corea centenars d’anys abans. En la realitat europea, l’aparició de la impremta es va traduir en una major difusió de textos religiosos, com ara les versions de la Bíblia escrites en registres de parla quotidiana. En molts països, els nivells d’alfabetització van augmentar juntament amb la circulació de nous formats de text més dinàmics, com el fulletó, la novel·la o el diari, dissenyats per a una producció ràpida, una difusió àmplia i un consum àgil.

Habitualment s’assenyala aquesta fita històrica de la invenció de la impressió com el naixement de l’era moderna. Ara bé, si els mitjans connecten les persones i transmeten els significats que volen compartir, sempre necessitaran alguna cosa més que la tecnologia en si. El rol canviant dels mitjans escrits en les societats occidentals al llarg dels segles xvii, xviii i xix no s’entén tan sols a través de la impressió, sinó també de noves formes d’organització social i econòmica: l’aparició de mercats de llibres, les trobades per llegir conjuntament, la fundació de noves institucions mediàtiques com ara diaris, revistes o el sistema postal… A mesura que els mitjans de comunicació ens connecten, es formen noves estructures socials al seu voltant.

Tot i així, però, no deixaria de ser un error ignorar la base tecnològica sobre la qual reposen. En determinats punts de la història, les tecnologies de transmissió han experimentat canvis fonamentals, moments decisius com la invenció del telègraf als anys trenta del segle xix i la consegüent instal·lació de cables terrestres i submarins per transmetre missatges a grans distàncies a partir de la dècada dels anys seixanta. Més endavant, a principis del segle xx, la ràdio i la televisió van canviar no només els significats que es podien comunicar, sinó també la velocitat de la seva transmissió. A través de la ràdio, els líders polítics van adquirir la facultat de dirigir-se instantàniament i directament a multituds que no tenien davant físicament. I més endavant la televisió va afegir-hi la possibilitat de transmetre una imatge visual al mateix temps, oferint a l’audiència la possibilitat de sentir-se com si tinguessin el ponent que els parlava al davant.

La prova més dramàtica que els mitjans de comunicació estaven connectant el món de maneres mai vistes va sorgir arran de l’enfonsament del Titanic l’abril del 1912. Els senyals de socors emesos des del transatlàntic van arribar als vaixells propers i a les estacions de ràdio de la costa est del Canadà, que de seguida van notificar el desastre als Estats Units i a Europa, d’on provenien molts dels passatgers. En qüestió d’hores, es va estendre la notícia d’una catàstrofe internacional que s’estava produint en el present compartit. Juntament amb aquest nou sentit de la immediatesa de les notícies, va arribar una colossal oportunitat de promoció per a Guglielmo Marconi, la tecnologia radiofònica i les estacions del qual van fer possible la transmissió de missatges.

Si els entenem com a infraestructures de connexió, els mitjans són indestriables de la història del poder econòmic i el control polític. El gran interès dels governs pels sistemes d’informació es remunta, com a mínim, a la Revolució Francesa, al segle xviii, però nosaltres ens centrarem en el segle xx. Als anys trenta, Marconi va arribar a treballar de prop amb el líder feixista italià Benito Mussolini com a cap del Consell de Recerca Nacional. L’ascens tant del feixisme com del nazisme és inconcebible sense l’audàcia amb què van fer ús dels mitjans electrònics per arribar a nacions senceres a través de les ones.

Unes dècades més tard, ja era la televisió global el que permetia a centenars de milions de persones presenciar els moments clau de la història; de fet, la mateixa experiència de grans comunitats observant conjuntament aquests esdeveniments és part del que els va reservar un lloc a la història. Recordem la investidura de Nelson Mandela el 1994, el funeral de la princesa Diana el 1997, el discurs de victòria de Barack Obama el 2008. El 1994 també va ser l’any en què la world wide web, la xarxa web, es va fer disponible més àmpliament, i una nova infraestructura va filtrar-se a les vides de tothom: internet. Encara avui hi ha molts llocs al planeta on la connexió a internet és nul·la o intermitent. Però alhora el món té prop de nou mil milions de dispositius mòbils amb connexió a internet integrada —tauletes i telèfons intel·ligents—,1 un element que forma part del potencial de la vida humana gairebé a tot arreu, fins i tot quan els telèfons sense connexió a internet continuen sent importants per enviar missatges de text i per a sistemes de pagament com l’M-Pesa, per exemple, que es fa servir a gran part de l’Àfrica.

Internet ha proporcionat l’eix vertebrador sobre el qual s’han construït moltes altres funcions de la realitat contemporània, funcions que han esdevingut tan fonamentals que ens costa imaginar el món sense: l’esmentada world wide web i les xarxes socials. Avui vivim una nova fase històrica d’interconnexió humana a través dels mitjans amb un impacte determinant per a l’ordre econòmic i el poder polític. Més endavant reprendrem l’assumpte del poder polític, però primer explorem com aquestes connexions han afectat la manera en què podem actuar al món.

Connexions i accions