I del cel van caure tres pomes

—Quin nom li has posat?

—Anatòlia.

—És bonic.

La dona es va redreçar, va enretirar la vora de l’edredó i del llençol, va agafar-se les faldilles virolades, plenes de volants, i es va asseure com un home, amb les cames espaterrades i les mans, llargues i fines, penjant-li entre els genolls. A la Voské aquella postura li va semblar vagament familiar, algú altre li havia adreçat paraules importants assegut d’aquella manera, amb els colzes repenjats damunt les cuixes eixancarrades, però ara mateix no recordava exactament qui, com si amb un espetec de dits se li hagués esborrat la memòria.

—Ja no tornarem. Mai més. Dona’m una joia de la qual et vulguis desprendre. És així com ha de ser —va dir pausadament la gitana. La veu enrogallada, de fumadora, se li estroncava al final de les paraules, com si li faltés l’alè per acabar-les.

A la Voské ni tan sols li va passar pel cap contradir la intrusa: en la seva mirada, concentrada, greu, i en l’expressió del rostre, hi havia alguna cosa que li inspirava una confiança indiscutible. Per això, amb un gest acostumat, es va treure de sota l’esquena els llargs cabells de color mel; els va escampar per sobre del coixí, de manera que no li fessin nosa; va plegar els braços damunt del pit, i es va posar a pensar. De joies, en tenia ben poques, i totes eren regals de familiars morts al terratrèmol. Donar-ne alguna era el mateix que renunciar als records.

—Obre el calaix de dalt de la còmoda, hi ha una capsa. Tria tu mateixa. —Ho havia decidit després de rumiar-s’ho breument.

La gitana es va aixecar amb dificultat, va posar bé la vora del llençol i la de l’edredó, va obrir el calaix, hi va ficar la mà, en va treure una joia a l’atzar, se la va entaforar a la pitrera i ja estava a punt de sortir de l’habitació quan la Voské la va aturar amb una pregunta.

—Per què no tornareu més?

La gitana tenia la mà al pom de la porta.

—Això no t’ho puc pas dir.

Després de vacil·lar breument, va afegir:

—Em dic Patrina.

La Voské estava a punt de dir-li el seu nom, però la gitana va brandar bruscament el cap: no calia. Després es va embolcallar bé amb un xal càlid, li va fer un gest de comiat amb el cap i se’n va anar. Tan bon punt es va tancar la porta, la Voské va tenir un rodament de cap. El va reclinar sobre el coixí, es va quedar ajaguda amb els ulls clucs tot esperant que li passés el mareig i es va adormir de cop. Es va despertar amb el ple convenciment que havia somiat la visita de la gitana; tanmateix, el calaix mig obert de la còmoda deia una altra cosa.

Li va demanar a la iaia Mané que li portés el joier: hi faltava aquell gros anell de plata amb l’ametista blavosa. Era un anell de l’àvia que per dret havia d’heretar la neta gran, la Tatevik. Però l’hi havia tocat a la Voské.

L’habitació feia olor de frescor de capvespre barrejada amb un bri de camamilla amarga. La rosada caiguda manllevava a les flors endormiscades el seu intens perfum i l’abocava per la terra. En un parell d’hores cauria la nit: s’acostava al Manix-kar d’improvís, abrivadament, com si aparegués de darrere una cantonada; els raigs de la posta encara s’escampaven per l’horitzó i, aleshores, en un instant, tot s’amarava de son; el cel era més a prop, en una generosa escampadissa d’estels, i els grills carrisquejaven com si hagués de ser l’última vegada.

—Ves a saber què canten —va barbotejar l’Anatòlia, i tot d’una va esclafir a riure dins seu, amb tanta mala sort que es va ennuegar amb la saliva.

Després d’escurar-se el coll, es va repenjar sobre un colze i va beure un glop d’aigua; sempre en tenia una gerra a la tauleta de nit, un costum que havia agafat de casada: el seu marit era un gran bevedor d’aigua, se n’empassava en grans quantitats, fins i tot a la nit, i per no llevar-se cada vegada, volia tenir-ne sempre una gerra fresca a la tauleta. Ja feia vint anys que s’havia fet fonedís, però l’Anatòlia, com als vells temps, omplia quotidianament una gerra d’aigua fresca. L’endemà al matí regava les plantes dels testos amb l’aigua sobrera i més tard, de nou, omplia la gerra d’aigua. I així, un dia sí l’altre també, cada dia, des de feia vint anys.

Després de fer un glop d’aigua, es va tombar de costat amb molt de compte, va buscar amb la mà el retall d’hule que tenia a sota i el va posar ben tibat. Tenia l’entrecuix humit, ho trobava repugnant; la compresa fabricada amb cura (hi havia afegit previsorament un drap d’estopa perquè durés més) havia traspassat el teixit, li havia mullat la camisa de dormir, i la roba se li havia enganxat a la pell. Havia de llevar-se i canviar-se. L’Anatòlia va dur a terme tots els moviments reprimint les basques; per alguna raó, tot el que li passava al seu cos li produïa una irritació descomunal, i fàstic. Perdia encara més sang, el flux rajava amb una força indestructible, maligna: semblava que tingués pressa per abandonar el seu ventre com més aviat millor. Va desar sota el llit la roba interior tacada per apartar-la de la vista, es va ajaçar, va aplanar amb les mans el segon retall d’hule, s’hi va tapar, es va tirar la manta al damunt i s’hi va embolicar els peus amb cura: els tenia freds fins i tot els dies més calorosos d’estiu.

—Aviam si em moro d’una santa vegada —va sospirar aclucant els ulls, i es va deixar endur serenament per una onada de records. En companyia dels records, el temps se li escolava de manera imperceptible.

Tenia set anys quan se li havia mort la mare. Aquell dia la Voské va escalfar la sauna, va banyar-hi les filles i després les va portar al llit, però abans va tancar el regulador de tiratge de l’estufa de llenya per mantenir-hi l’escalfor mentre s’ocupava de les nenes. Malauradament, es va descuidar d’obrir el regulador de nou i, quan més tard va tornar a la sauna per banyar-s’hi sola, es va asfixiar i es va morir. Cansat després d’una dura jornada de feina, en Kapiton s’havia adormit sense esperar la dona, però, en despertar-se al bell mig de la nit i no trobar-la al seu costat, va anar a buscar-la. Va haver de rebentar la porta de la sauna i endur-se la Voské entre els braços. En desplomar-se, havia xocat contra l’estufa i n’havia obert la porta, i algunes brases que no s’havien apagat amb la humitat li havien cremat els meravellosos rínxols d’or.

—És la maledicció de la Tatevik! —va cridar enmig dels sanglots la vella iaia Mané tot alçant al cel les mans morenes i nuoses.

Tenia més de cent anys, estava mig cega, dèbil, i es passava els dies asseguda a l’otomana, envoltada de coixins, recitant pregàries al ritme de la fregadissa dels grans transparents del seu rosari. La mort de la Voské la va obligar a aixecar-se i a carregar-se damunt la corbada esquena les tasques domèstiques. Encara va viure cinc anys més i va traspassar arran de la carestia més espantosa, després d’enterrar les dues besnetes grans, consumides per la fam. La Salomé va ser la primera a morir, l’endemà es va apagar la Naselí. La iaia Mané va col·locar-les totes dues dins el mateix fèretre, emmantellades amb els seus llargs cabells; la desnutrició les havia privat, a més de la salut i de la bellesa, de les exuberants trenes de color mel heretades de la mare. La iaia Mané havia anat collint els cabells a mesura que els queien: els va rentar amb aigua d’espígol, els va fer eixugar al vent, els va pentinar i, finalment, com si es tractés d’un abrigall, els hi va tapar els cossos, gairebé translúcids de tan escanyolits.

En Kapiton va portar la filla petita a la vall a casa d’uns parents llunyans. Els va deixar el joier de la Voské i els diners estalviats al llarg d’anys de dur treball al camp: quaranta-tres monedes d’or. Cada vegada que l’Anatòlia aclucava els ulls, podia veure el pare davant seu: un jove demacrat, amb les galtes xuclades i la mirada apagada, que en poc temps s’havia convertit en un vell decrèpit. Havia d’aguantar la respiració per no vessar un mar de llàgrimes de dolor, un dolor salvatge que li esquinçava el cor quan el recordava estrenyent-la entre els braços mentre li xiuxiuejava a cau d’orella «almenys salva la pell tu, filla», i després sortia d’aquella casa tancant la porta de cop per no tornar mai més, mai més.

Qui va tornar va ser ella, sí, va tornar a Maran després de set anys interminables al llarg dels quals la família que l’havia acollida va arribar a polir-se totes les joies de la mare, tret d’una. L’única que li quedava era un camafeu de mareperla, d’un color rosa pàl·lid, amb reflexos beix, on hi havia gravat minuciosament el perfil d’una noia mirant a la llunyania, asseguda en un petit banc sota l’ombra d’un salze. Durant els anys que va passar a la vall, l’Anatòlia va aprendre moltes coses; en primer lloc, de lletra, i també les quatre regles, encara que a estudi no la van portar perquè deien que no tenien prou mitjans. Però la dona d’aquell oncle llunyà, una persona infeliç, sense veu ni vot a casa seva (on feia un paper de minyona més que no pas de mestressa i vivia condemnada a suportar eternament les contínues borratxeres del marit i dels fills), li va ensenyar tot el que sabia. Mai no va ofendre l’Anatòlia, va ser molt afectuosa i atenta amb ella, la va protegir de les grolleries i insolències dels cosins i, just abans de passar a millor vida després d’una malaltia llarga, dolorosa i desconeguda que havia anat minant inexorablement la seva salut, va fer que l’Anatòlia, amb dinou anys, tornés a Maran amb la furgoneta de correus.

En aquella època l’Anatòlia ja era una noia bonica: tenia els ulls blau fosc, la pell olivàcia de l’avi i els cabells sorprenentment clars, llargs fins a mig panxell, rinxolats, amb els reflexos de mel de la mare. Es recollia la cabellera amb una trena exuberant, se la lligava just per sobre del clatell amb un monyo feixuc, i caminava com la Voské, tirant el cap un xic enrere. Quan l’anciana mare de la Iassaman la va tornar a veure després de tants anys de separació, va tenir un cobriment al cor, se li va tallar l’alè: «Com t’assembles als teus pares, noia; les seves ànimes malaurades conflueixen ben bé en la teva». L’Anatòlia es va alegrar molt que els veïns haguessin sobreviscut a la gran fam. La Iassaman, que tenia vint-i-dos anys més que ella i aleshores ja bressolava el primer net, es va encarregar d’ajudar-la a arreglar la casa malmesa i a conrear l’hort amb l’ajut d’en Hovhannés, el seu marit. Van apuntalar la paret del darrere amb un contrafort, van renovar els deteriorats marcs de les finestres, van adobar el terra enfonsat del porxo. Amb el temps, l’Anatòlia es va sentir veritablement compenetrada amb ells, i la compenetració era recíproca. En Hovhannés tractava amb miraments i atenció paterna l’Anatòlia, l’única filla viva del seu veí i amic, i la Iassaman ho va arribar a ser tot per a ella: una mare, una germana, una amiga, una espatlla sobre la qual poder-se repenjar quan la vida esdevenia més galdosa.

Com que al llarg dels anys viscuts a la vall l’Anatòlia havia perdut l’hàbit de la dura feina al poble, va passar força temps abans que tornés a aprendre a ocupar-se de l’hort, de la cuina i de la neteja de la llar. Per facilitar-se la vida, va tancar gran part de les habitacions de la casa limitant l’espai quotidià al dormitori dels pares, la sala d’estar i la cuina; en qualsevol cas, però, un cop cada quinze dies havia de netejar escrupolosament cada racó, treure-hi la pols i posar a ventilar al sol, o al fred glaçat amb sentor de gebre, els pesants edredons de llana d’ovella, els coixins, els capçals i les catifes.

De mica en mica va anar tenint animals: la Iassaman li va regalar una gallina, que al principi va posar dins el vell galliner per no deixar-la sense gall; després de la primera covada, però, l’Anatòlia la va agafar juntament amb tota la piuladissa de pollets esvalotats i se’ls va emportar a l’era. Una de les cries, un mascle busca-raons i bel·licós des del primer dia, es va transformar en un gall que feia goig, un autèntic cràpula que no en tenia prou amb el seu harem personal i empaitava les femelles emplomallades de les eres veïnes, motiu pel qual entaulava cada dos per tres baralles cruentes, però invariablement en sortia victoriós i, passat força temps, encara cantava el seu triomf darrere la tanca despertant la por i l’aprensió dels contrincants derrotats. Poc temps després, l’Anatòlia va aconseguir una cabra i va aprendre a preparar matsun⁶ i a fer una bona bryndza,⁷ suau, tendra, sucosa a cada tall. Els primers temps enfornava el pa sota la supervisió de la Iassaman, però aviat hi va tenir la mà trencada i se’n sortia tota sola. Els diumenges visitava el cementiri a punta de dia i després anava a la capella a celebrar la memòria dels seus familiars. Durant els anys que havia estat absent del poble, el cementiri s’havia fet el doble de gran; l’Anatòlia caminava al voltant de les silencioses creus de pedra, i hi llegia els noms gravats de famílies senceres.

Sis mesos després de tornar a Maran, va trobar feina a la biblioteca. La van agafar malgrat la manca d’estudis, simplement perquè no hi havia cap altre candidat: l’antiga bibliotecària no havia sobreviscut a la gran fam i no hi havia ningú més disposat a treballar cinc dies a la setmana en un lloc polsegós, ple de llibres, cobrant una misèria. A Maran no hi quedaven criatures, l’únic nen que hi havia, el net d’en Vanó Melikants, tenia tot just cinc anys, per això l’escola i la biblioteca construïdes poc abans de la gran fam estaven pràcticament desertes. Però l’Anatòlia no va perdre l’esma: la vida s’obria camí arreu, aviat naixeria una nova generació de nens i tot seguiria el seu curs.

La biblioteca li semblava un paradís, un lloc on descansar de les antipàtiques i monòtones tasques domèstiques de cada dia. L’Anatòlia va netejar els prestatges amb cura, els va fregar amb cera casolana fins a fer-los brillar, va ordenar les fitxes dels lectors, va redistribuir els llibres sense fer cas de la classificació numèrica ni de l’ordre alfabètic, guiant-se únicament per les seves preferències cromàtiques: a sota van anar a parar els de coberta fosca, i a sobre els de coberta clara. Va posar plantes per tot arreu: pèsols d’olor, àloes i geranis. Com a testos va fer servir unes amples gerres de fang oblidades al celler; només li va caler anar a la fusteria d’en Minàs per demanar que hi fessin un forat al fons perquè hi sortís l’excés d’humitat. Un aprenent d’en Minàs, un homenot baix, rabassut, vidu i sense fills, que havia enterrat tota la família durant els anys de la gran fam, de seguida li va posar els ulls a sobre. Va lliurar les gerres a la biblioteca en persona, després hi va tornar diverses vegades més, aparentment per esbrinar si li calia ajuda, i cada vegada s’hi quedava assegut fins tard, sense apartar els ulls de la torbada Anatòlia. Al cap d’un mes es va plantar a casa seva per proposar-li matrimoni. L’Anatòlia no l’estimava i sabia que no l’estimaria mai, però va acceptar casar-s’hi simplement perquè no hi havia ningú més amb qui poder fer-ho; no quedaven homes lliures al poble, perquè els que ho eren no tenien edat: eren massa joves o massa vells. Va ser un matrimoni infeliç. Durant els divuit llargs anys viscuts amb el seu marit mai no va saber què era una paraula amorosa, un gest afectuós. Es va revelar un home distant, gens sensible; al llit era un inepte i un malànima; quan l’Anatòlia li pregava que la tractés amb una mica de tendresa, responia amb grolleria, rient-se’n; sovint hi jeia a la força, i després ella es quedava estirada al llit impregnada de la pudor de suor i de brut d’ell, empassant-se les llàgrimes i odiant-se a si mateixa amb tota l’ànima. El seu únic somni, tenir fills, criar-los i educar-los, no estava destinat a fer-se realitat: mai no va aconseguir quedar-se embarassada. Al principi, el marit es limitava a acusar-la d’estèril, però amb els anys es va tornar un ésser més obscur i intolerant, i es posava fet una fera, enfurismat per la silenciosa obediència de la seva dona. A l’últim, va agafar l’hàbit d’emborratxar-se, i li pegava, la llançava a terra i llavors, estirant-li la trena, l’arrossegava per tota la casa, d’habitació en habitació sense descuidar-se’n cap, i per acabar la tancava tota la nit amb pany i clau a dins de l’humit safareig. Cada vegada es tornava més despietat, i probablement l’hauria matat algun dia si no hagués tingut por del forçut Hovhannés, que va notar una vegada una contusió al pòmul de l’Anatòlia i, sense dir ni piu, se’n va anar directament al taller de fusteria, el va treure de darrere el taulell, el va arrossegar pel coll entorn del pati i el va llançar contra una gran pila de llenya. Tot marxant, el va travessar amb la mirada:

—Torna a posar-li les mans a sobre i et mato sense avís previ, et queda clar?

La intercessió d’en Hovhannés li va salvar la vida a l’Anatòlia, però va transformar cadascun dels seus dies en un suplici insofrible. El seu marit va començar a turmentar-la amb astúcia, en un silenci absolut: li torçava els braços, li colpejava les articulacions de manera que no hi quedessin senyals visibles, l’exasperava molestant-la i burlant-se’n. L’Anatòlia ho suportava calladament, no es queixava: temia que en Hovhannés complís la seva paraula i matés el seu marit; no volia ser la causa del mal de ningú.

L’únic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit l’abocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció d’acceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres.

Quan no llegia, l’Anatòlia es dedicava a abellir la biblioteca i a fer-ne un lloc còmode i agradable: va penjar a les finestres unes cortinetes de percala lleugera (tapaven només la meitat superior del vidre per no privar les plantes de la llum del sol), va portar una catifa de casa i la va estendre a terra al llarg de la paret on hi havia els retrats dels escriptors, i va decorar els incòmodes bancs de fusta amb uns alegres coixins cosits per ella mateixa amb roba acolorida.

Ara la biblioteca semblava una sala de lectura a l’interior d’una glorieta ben cuidada: tant els ampits de les finestres com els passadissos entre les prestatgeries estaven guarnits amb plantes dins gerres i testos; l’Anatòlia hi havia portat vuit testos pesants, suposadament d’antiquari, de l’antiga finca de l’Arxak-bek (transformada després en una Casa de la Cultura, tancada i barrada i oblidada), on va plantar roses de te, lligabosc aromàtic i lliris orientals. Les roses florien a la babalà i el seu intens perfum atreia les abelles, que s’esmunyien per les finestres obertes i, malgrat quedar-se un xic desorientades enmig dels plecs de les cortines de percala, trobaven inequívocament el camí per arribar volant fins a les flors. Després d’haver-ne collit el nèctar, se n’anaven volant i tornaven de nou. Un dia de tardor, atretes per l’olor agredolça del lligabosc, tot un eixam d’abelles va volar fins a una de les finestres i es va amagar rere una biga del sostre amb la intenció aparent de quedar-se allà per sempre. L’Anatòlia va haver de recórrer totes les eres del poble a la recerca del rusc d’on s’havien escapat les abelles. Al soterrani, s’hi va formar un gran formiguer: les corrues de formigues que avançaven serpentejant, s’estenien al llarg dels taulons del paviment fins a la porta d’entrada i desapareixien més enllà del llindar. El ràfec de la teulada era ple de nius d’orenetes per totes bandes; any rere any hi tornaven per tenir-hi nous moixons. A la tardor, tot just quan acabaven d’emigrar, l’Anatòlia havia de netejar les parets exteriors amb una escombra embolicada amb draps per poder treure’n els excrements i altres restes. Una vegada va trobar un niu de pardal a la xemeneia i va haver d’esperar el moment en què els moixonets sortissin de l’ou, creixessin i s’envolessin, i només aleshores, amb molta cura, va traslladar el niu a un arbre. Si ho hagués fet al revés, els pares es podrien haver espantat i haurien deixat el niu per sempre, abandonant els ous al seu destí.

Amb el pas del temps, la biblioteca va començar a semblar un jardí persa, amb tantes bestioles: qualsevol cuca, o bé ocellet, hi podia trobar recer, i s’hi reproduïen amb un zel sorprenent. L’Anatòlia deixava a l’ampit de les finestres uns platets amb aigua ensucrada per a les papallones i les marietes, va fabricar diverses menjadores per a ocells i al pati va plantar un hortet, lloc de delícies per a les formigues. Així doncs, transcorria els dies: sense fills, infeliç, passant les pàgines dels seus estimats llibres, que desprenien flaire d’enquadernació en pell, envoltada de bestioletes indefenses a la feina, i turmentada per l’odi del marit a la casa paterna.

Al cap d’un temps l’escola feia aigües, però van aconseguir formar una classe a primària, i a la biblioteca, finalment, hi van aparèixer uns petits visitants. L’Anatòlia va abocar damunt seu tot l’amor matern que tenia per estrenar. A la taula, al costat del receptacle de fusta amb les fitxes dels lectors, sempre hi tenia un bol de fruita confitada i galetes casolanes. Si els nens li demanaven de beure, els omplia un got de te o de suc de fruita, i després els entretenia amb històries que els llegia o s’inventava. Els adults rarament passaven per la biblioteca, no tenien pas temps per als llibres, però els nens (divertits, curiosos, fent uns ulls com unes taronges) s’hi podien passar hores i hores. Es bellugaven entre les gerres i els testos plens de plantes amb una precaució commovedora, procuraven no perdre’s l’aroma de cap flor, observaven el vol de les abelles, afegien aigua ensucrada als platets, llegien, i feien els deures distrets amb l’allau de preguntes que li formulaven contínuament. Quan se n’anaven, paraven la galta perquè els fes sens falta un petó. L’Anatòlia creia sincerament que l’amor d’aquells nens no era sinó la manera que tenia el cel de consolar-la per la seva manca de fills.

—I encara sort —es deia, conformada amb el seu destí.

La seva vida personal, dolorosa i difícil, que en el transcurs de divuit anys eterns va anar cada cop pitjor, va desembocar en una gran tragèdia. El marit, empipat per l’afecte que tothom li demostrava, va decidir arruïnar-li definitivament la vida, fins al punt d’exigir-li que deixés la feina. L’Anatòlia, per regla general callada, es va sorprendre a si mateixa en contestar-li amb una ferma negativa. I quan ell, com era costum, estava a punt d’alçar-li la mà, ella el va amenaçar de queixar-se a en Hovhannés.

—Aviam si et dona una lliçó —li va etzibar enrabiadíssima—. I si no n’aprens, em divorciaré. Recorda-ho, a la casa del meu pare no em tornaràs a alçar la mà!

El marit va mig cloure els ulls, contrariat, i va callar. Però va esperar que se n’anés a treballar i aleshores va causar estralls: va esbotzar les portes de totes les habitacions i va destrossar els mobles amb una destral; no va salvar ni el bagul que l’Anatòlia cuidava com la nineta dels seus ulls, el bagul on, desats curosament entre fulles seques de menta i espígol, hi guardava els vestits, les sabatetes i les joguines de les germanes mortes.

Alarmada pel soroll, la Iassaman no va gosar anar a veure què passava; per això va enviar el seu net a la biblioteca perquè avisés l’amiga, i ella mateixa va córrer fins a l’altra punta del poble a buscar en Hovhannés. Quan ell va arribar esbufegant a casa de la veïna, l’Anatòlia jeia inconscient al terra de la sala d’estar, mig morta a garrotades, i dues profundes marques de destral fendien la llisa superfície de la taula ovalada: la mala bèstia del marit l’havia fet tombar damunt la taula, li havia tallat la meravellosa trena de mel des de l’arrel i li havia cridat a la cara amb una fruïció triomfant: «Ara, sense els teus cabells, la dinyaràs!». Es va esfumar enduent-se uns minsos estalvis. La persecució per atrapar-lo no va donar fruit: amagat dins la furgoneta de correus, va aconseguir arribar a la vall, on es va fer fonedís per sempre i no se’n va saber mai més res.

La Iassaman va tenir cura de l’amiga amb pregàries i tisanes guaridores. Tot el poble, trasbalsat pel que havia succeït, es va quedar glaçat, sumit en una anguniosa expectació: tothom recordava la maledicció que la Tatevik havia llançat contra la família de la Voské Agulissants i en Kapiton Sevoiants. Però l’Anatòlia, amb gran alleujament general, es va refer de pressa i aviat va tornar a la feina. Va tenir el cos adolorit durant una temporada llarga, sobretot quan canviava el temps, i la vista se’n va ressentir arran d’un cop de puny al cap, per la qual cosa va haver de baixar a la vall a encarregar unes ulleres, però no es queixava, més aviat semblava feliç; al capdavall s’havia alliberat del terror aclaparador que l’havia perseguida tots els anys del seu matrimoni.

El vell Minàs va esperar que es revifés, la va anar a veure a casa, avergonyit, va mastegar una disculpa per aquell malànima d’ajudant i es va oferir a arreglar-li els mobles danyats, però l’Anatòlia es va negar a adobar res. A poc a poc, en va portar les restes a l’era i les va cremar fins a reduir-les a cendra; l’única cosa que va conservar va ser la taula ovalada de roure de torbera amb les marques dels dos cops de destral. En Hovhannés li va regalar un armari, la Valinka Eibogants li va fer portar un llit i una otomana, i la Magtakhiné Iakulitxants, un gran bagul de fusta. Sense fer escarafalls, en Minàs li va restaurar les portes interiors i li va pintar novament els taulons del terra. De l’antiga aparença esplendorosa de la casa no en quedava ni rastre, però la seva mísera situació no va entristir l’Anatòlia, que sempre sabia conformar-se amb poca cosa. L’alegrava indescriptiblement que per miracle hagués sobreviscut l’àlbum de fotografies: l’havia portat a la feina per restaurar-ne el llom, se’l va descuidar sobre la taula, i això el va salvar.

Faltaven cinc anys per a la guerra que planava indefectiblement sobre la vall com una boirada, i aquells anys van ser per a l’Anatòlia una benedicció, perquè els va viure serena i en pau. Passava els dies a la biblioteca; els vespres, a casa seva, o bé a la de la Iassaman, i els caps de setmana anava a visitar la família al cementiri. El desmai plantat a la tomba del pare creixia amb les llargues i fines branques penjant-li damunt les creus de pedra, i amb les verdes fulles de plata mormolava pregàries infinites. Si el temps ho permetia, l’Anatòlia s’acomodava entre les làpides fins al tard, fins que el sol lilós es ponia. De vegades s’adormia amb el cap repenjat sobre la frescor d’una creu. A l’esquerra hi havia la mare i el pare; a la dreta, les germanes i la iaia Mané. L’Anatòlia seia abraçant-se els genolls i els contava històries felices: sobre com, gràcies a Déu, cada any naixien més nens, sobre les roses de te que amb la seva aroma atreien eixams sencers d’abelles, sobre les corrues de formigues que xino-xano s’estenien des de sota el terra fins passat el llindar de la biblioteca.

I així envellia, lentament, inexorablement, envoltada dels seus estimats fantasmes, sola, però serena, feliç. La Iassaman, amoïnada per la soledat de l’amiga, va insinuar-li diverses vegades que fora bo que es tornés a casar, però l’Anatòlia feia que no amb el cap: ja era tard, i no calia. Què tenia de bo el seu primer marit perquè pogués esperar res de bo d’un segon?

La guerra va esclatar l’any que ella en va fer quaranta-dos. Al començament, des de la vall arribaven vagues notícies sobre tiroteigs a la frontera est; més endavant, quan en Hovhannés va llegir els diaris amb deteniment, va llançar l’alarma. A jutjar pels apressats comunicats de les batalles, les coses anaven mal dades a les fronteres (a l’est i posteriorment al sud-oest). A l’hivern es va publicar l’anunciada notícia de la mobilització general. Al cap d’un mes van ser cridats al front tots els homes de Maran capaços d’agafar una arma. I aleshores la guerra va arribar a la vall com un corrent voraginós amb ullals que engolia persones i edificis dintre el seu xuclador monstruós. El coster del Manix-kar al llarg del qual serpentejava l’únic camí que conduïa a Maran es va omplir d’esvorancs per l’impacte dels atacs amb morter. Durant molts anys el poble es va sumir en una foscor desesperada, en la fam i el fred. Els bombardeigs van tallar les línies elèctriques i van esmicolar els vidres de les finestres. Havien de tapar-les enganxant als marcs retalls de plàstic perquè enlloc no es podien aconseguir vidres nous; d’altra banda, de què hauria servit instal·lar-los si el pròxim atac d’artilleria els havia de trencar inevitablement en mil bocins? Els bombardeigs van esdevenir despietats sobretot durant la temporada de sembra, perquè la finalitat era impedir de manera deliberada que la gent pogués treballar al camp. La minsa collita dels horts els va durar poc. No hi havia enlloc on aconseguir llenya per escalfar les estufes i desempallegar-se almenys del fred punyent; el bosc era un niu d’exploradors enemics que no tenien pietat de ningú, tant els feia si es tractava de dones com de gent gran. Per fer foc, van haver de cremar els taulons de les palissades, després els plafons dels sostres de les golfes i dels coberts, i més endavant els va tocar desmuntar els porxos.

El primer hivern va ser especialment sofert; l’Anatòlia se’n va haver d’anar a viure a la cuina, més a prop de l’estufa. No era factible allotjar-se a les altres habitacions sense calefacció: les finestres tapades amb plàstics no protegien de la humitat ni del fred, i les parets i els sostres estaven coberts d’una gruixuda capa de gel que, en escalfar-se una mica, es fonia i regalimava damunt dels mobles, les mantes i les catifes, i ho espatllava tot de manera irreversible. L’escàs subministrament de querosè per als llums es va esgotar ben de pressa, i després es van esgotar les espelmes. L’escola va tancar amb l’arribada del fred, la biblioteca també es va buidar. L’Anatòlia va omplir un carretó amb els llibres que tenia intenció de rellegir a l’hivern, hi va afegir també diversos testos i gerres amb plantes, i els va portar al caliu de la llar. Va barrar un racó de la cuina amb una tanca, va escampar-hi palla, hi va portar una cabra embarassada que a finals de gener va parir dos cabrits. Així doncs, va passar un hivern terriblement llarg i fred, vora l’estufa, envoltada de plantes, dels seus estimats llibres i d’unes cabretes que belaven sense fer gaire soroll.