Traduir com transhumar

Mireille Gansel

Traduir com
transhumar

Traducció i epíleg de Dolors Udina

Pròleg de Jean-Claude Duclos

Títol original:

Traduire comme transhumer (2012)

Coberta: Jardí del Palais-Royal (París, 2017)

Fotografia de Jean Marie del Moral

Primera edició: febrer de 2021

Edició digital: març de 2021

© Mireille Gansel, 2021

© De la traducció i l’epíleg: Dolors Udina, 2021

© Del prefaci: Jean-Claude Duclos, 2021

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat

Maquetació e-book: Susana Cardona

Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de:

e-ISBN: 978-84-17833-63-3

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Taula

Traducció, poesia i transhumància Jean-Claude Duclos

Escoltar el silenci

«Coneixes el país...»

Llengua a l’exili

Llengua salvada

Un arbre plantat pel poeta

Els fruits del saüc

Ser intèrpret

El preu d’una carta

El pes d’una paraula

En la intensitat del present

Exili interior

Aquest llenguatge universal

Com una carta

«I have a dream»

Dues línies per a cada vers

D’una riba a l’altra

Camins secundaris

Closques mudes

Nova versió d’un conte antic

Postdata

Un segon got de llum

En el cristall blau d’aquell crepuscle

«Un tros d’escorça de plataner»

Les quatre llibretes

Aquesta llengua hospitalària

Llengua d’infantesa

Un itinerari de llum Dolors Udina

TRADUCCIÓ, POESIA I TRANSHUMÀNCIA

Jean-Claude Duclos

De molt jove, Mireille Gansel ja intuïa que «les paraules saben coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignorem». Aquesta frase de René Char podria acompanyar la nostra lectura, perquè a partir de les paraules i de les trobades que propicien es traça un itinerari on veiem com la llengua «natal», la que ens fa existir al món, il·lumina la nostra comprensió i ens fa més intel·ligibles a nosaltres mateixos.

El descobriment del poder de les paraules i de la capacitat que li donen de trobar el seu lloc en el temps i en l’espai que habita guiarà la seva trajectòria tota la vida. Així s’ha construït l’autora, per mitjà de les paraules, de l’escriptura, de les llengües, de l’alemany, l’hongarès, l’ídix, l’hebreu, el vietnamita i els dialectes dels pobles de muntanya del Vietnam, en un procés continu d’anada i tornada en què la traducció va ocupar de seguida un lloc central. Les trobades amb els autors que tradueix no són mai fortuïtes. La consciència dolorosa de la història dels seus, la determinació de no deixar mai de mirar l’horitzó de la universalitat i una inclinació evident vers la llengua poètica són el que la hi predisposen.

Més enllà dels pocs supervivents de la família —Mitzi, Renée, i alguns altres—, hi ha una connexió especial amb els personatges que va coneixent: Robert Minder, gràcies a qui descobreix l’obra de Bertolt Brecht, Helena Weigel, l’Antígona sublim, els poetes Reiner Kunze, Peter Huchel, Che Lan Vien, evidentment René Char, Nelly Sachs o l’etnòloga Eugénie Goldstern. El lector veurà el que aporta cadascun d’ells a les reflexions sobre l’acte de traduir i constatarà que no hi ha cap recepta, que cada situació exigeix una aproximació particular. D’aquesta manera, cada traducció revela la complexitat, les riqueses i les forces de la naturalesa humana. I, així, és francament lògic que Mireille Gansel anés a demanar ajuda al Musée de l’Homme. Tampoc aquí és casual l’ús que fa ella de les eines de l’antropologia ni les contribucions que troba en els textos de Georges Condominas, Eugénie Goldstern o Arnold Niederer, per citar només aquests tres etnòlegs. Al llarg d’aquest recorregut, la qüestió que es planteja el lector és: què és més important, el que ells han descobert o el trajecte que fa ella?

Aquesta és la pregunta que respon el títol: Traduir com transhumar. La transhumància —cal recordar-ho?— és el llarg camí que els homes fan i refan indefinidament amb el bestiar per anar d’un territori d’hivern a un d’estiu, d’un «humus» a l’altre. Exercida des de l’antiguitat, aquesta pràctica pastoral representa l’experiència i el coneixement i domini de dos territoris totalment diferents que es tornen complementaris per la cerca de l’herba que alimenta. Integrant el coneixement d’aquests mitjans diferents i de les condicions naturals i culturals que els governen, els ramaders transhumants fa segles que conviuen amb l’alteritat. La necessitat d’evitar el conflicte i de beneficiar-se de la seguretat sense la qual els ramats no podrien prosperar, els ha ensenyat a negociar la seva presència. També tenen la capacitat d’adaptar-se a l’entorn on els porta la necessitat dels animals d’alimentar-se i assolir l’equilibri que n’obtenen com a resultat. D’aquesta manera fan intel·ligible la comunicació d’espais que a priori són oposats i posen en pràctica el savi consell de Hölderlin, citat per Paul Ricoeur: «El que és propi s’ha d’aprendre tan bé com el que és estranger».1 Un principi verificat per la recomanació d’un dels nostres grans amics, el transhumant Pierre Tellène, que ens recorda que «a la muntanya, no s’hi ha d’arribar mai com a conqueridor!». En aquest aspecte, el paral·lel entre la traducció i la transhumància esdevé especialment il·luminador. Fent intel·ligible allò que és estranger, tant l’una com l’altra encoratgen l’hospitalitat, i, conduint a la comunicació i l’intercanvi, revelen la universalitat del món. No és per atzar que Paul Ricoeur evoca «l’hospitalitat lingüística» per destacar la tasca del traductor i dir que d’entrada li cal familiaritzar-se amb el que és estranger. Així trobarà el camí que conduirà el lector a entendre l’autor que s’ha traduït. És aquest esforç, humil i laboriós, però ric en guanys espirituals, el que Mireille Gansel recomença una vegada i una altra, com una transhumància, tan nutritiva i regeneradora com ho és per al ramat i els seus pastors.

Si pensem en l’observació de Fernand Braudel que la transhumància no és sinó «una forma tranquil·la de nomadisme»,2 podem veure en el seu itinerari una successió d’exilis voluntaris. «S’ha dit dels jueus que tenen la “saviesa de l’exili”, una saviesa que, a la llarga, malgrat les vicissituds i els genocidis que coneixem, assegura una supervivència extraordinària. De fet, pot dir-se que és la seva cultura de la dispersió, llegat de l’errància al desert, la que li assegura una mena de protecció».3 Així s’ha construït Mireille Gansel, reproduint en la seva recerca un comportament de supervivència, per al qual la van preparar els seus orígens i la seva cultura, amb l’objectiu que persegueix incansablement de descobrir el millor que la humanitat té per oferir. Com una protecció.

La desaparició de la llengua universal, la que Walter Benjamin qualificava de «llengua perfecta» o «llengua pura» en referència al mite de Babel, condemna els homes a refer eternament el camí que els separa. Perquè després d’aquell temps bíblic en què la humanitat, ens diuen, era una: «sí, un sol poble, un sol llavi per a tots»,4 les llengües es van multiplicar, creant divisió, impedint-los la comunicació, promovent la discòrdia, els conflictes i les guerres. I la tasca dels traductors que restableixen les condicions de l’intercanvi, així com la dels poetes que tenen el poder d’acostar-se a la llengua universal, han esdevingut essencials. En la cerca d’un món més humà, en aquest recorregut que va de l’autor al lector i és regenerador com un acte de transhumància, s’inscriu l’aventura de Mireille Gansel.

Le Grand Pan, 21 de juny de 2011

1 Citat per Paul Ricoeur, «Le paradigme de la traduction». Lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, octubre 1998. A Paul Ricoeur, Sobre la traducció, traducció de Guillem Calaforra. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.

2 Fernand Braudel, La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a l’époque de Philippe II. París: Armand Colin, 1949. (Si no es fa constar el contrari, totes les traduccions són de Dolors Udina.)

3 Michel Maffesoli, Du nomadisme, Vagabondes initiatiques. París: Le Livre de poche, 1997, pàg. 143.

4 Gènesi 11 1-9.

La llengua nativa no és un conjunt de normes i regles de gramàtica que es posen a disposició de l’infant: és l’aliment espiritual de l’ànima.

Janusz Korczak

a Jean Halperin z”l home de pau i de llum

ESCOLTAR EL SILENCI

Quan arribava una carta de Budapest, el pare quedava absort en la lectura, tothom aguantava la respiració i a casa regnava un silenci religiós. Assegut a la gran butaca, de sobte se n’anava molt lluny i al cap d’una estona, amb una gravetat ritual, anunciava: «Aquest vespre us traduiré». Ningú no faltava a la cita. Tampoc ningú no es podia fer esperar. Me’n recordo: aquella manera d’escoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri, transicions subtils que duraven segons. A la nena li encantava sentir les paraules que parlaven d’ella, i més encara sentir-les pronunciar a aquell pare meticulós amb les paraules. Hi va haver un vespre memorable, perquè va ser en aquell instant quan per primera vegada vaig viure des de dins, sense mesurar-ne encara l’abast, el que arribaria a significar per a mi «traduir». Les coses van anar de la manera més senzilla del món, com passa sovint amb el que és important. En aquell paràgraf de la carta, es parlava de mi, quina felicitat! El pare va traduir un primer cop el terme que feia servir el seu germà, o una de les seves germanes, com a «estimada», va dubtar en la paraula següent i va repetir una primera vegada aquest adjectiu, que sonava més aviat banal, i va continuar, va tornar a dubtar i el va repetir una segona vegada. En aquell moment vaig tenir una mena de revelació. Vaig gosar interrompre’l per preguntar-li: «Però en hongarès diu la mateixa paraula?» Va esquivar la pregunta: «Vol dir el mateix». Vaig gosar insistir: «Però quina és la paraula en hongarès?» Llavors, va enumerar un per un, gairebé empipat, si més no amb incomoditat davant d’aquella insolència, les quatre paraules màgiques que no he oblidat mai més: «dragam – kedvesem – aranyoskam – edesem». Fascinada i inclement, insisteixo, i li suplico que em «tradueixi» què «volen dir cadascun d’aquests mots». Dragam, estimada; kedvesem, reina meva; i aquestes dues paraules la literalitat sensual de les quals no he oblidat mai més: aranyoskam, petita meva d’or; edesem, petita meva de sucre. Aquell vespre vaig descobrir que les paraules, com els arbres, tenen arrels i el pare me’n va revelar la màgia: arany, l’or; edes, ensucrat, dolç. De cop, em va semblar que la precisió del francès es veia envoltada d’un ventall de sensacions, cadascuna d’elles enriquida per un possessiu tendrament evocador.

A través d’aquests quatre mots, se’m va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.

«CONEIXES EL PAÍS...»

A l’ucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre alemany».

«Però tu en saps, d’alemany?» La resposta del pare va ser estremidora: «En sé vuit paraules, les que el professor reservava als alumnes jueus de la classe, les úniques que em va inculcar: du bist ein stück flesch mit zwei auge» (Ets un tros de carn amb dos ulls). I va afegir: «Odio l’alemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes d’un sofriment compartit i d’una revolta compartida, un doble rebuig: de l’alemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de l’hebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: l’hebreu de la devoció de sa mare, Deborah, d’un antic llinatge provinent de Moràvia, l’hebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, d’un antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de l’imperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques d’una devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed, bondat i fervor del cor. Com l’avi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf d’una petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, s’asseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.

Aquests records me’ls va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins d’una exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven s’escolaven dins la nostra sense que ens n’adonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena d’humor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1

Aquest alemany d’Imre Kertesz de Budapest, d’Appelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. D’un món que ja no existeix.

Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui s’emporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.

Aquest alemany sense territori i sense fronteres. Llengua interior. Si n’hagués de conservar només un mot, un de sol, seria innig: «profund, intens, fervent».

Aquest alemany après d’una banda a l’escola encara de l’imperi austrohongarès, de l’altra en el si de la família com a llengua comuna transfronterera. Així va ser en el cas en particular de la tieta Szerenke, que no va estudiar mai però que, la gran de nou fills, va impregnar-se d’aquesta llengua que era la de la intimitat des seus pares, d’en Nathan, nascut a Hongria, i la Deborah-Charlotte, nascuda a Eslovàquia. L’alemany, llengua de la parella. L’hebreu, llengua de la pregària. Szerenke era la font de la memòria. Ella parlava amb mitges paraules. Però entre els mots, el silenci del seu somriure deia l’essencial. I en primer lloc la seva comprensió infinita de les vides. Quan es va assabentar que jo havia triat l’alemany a l’institut, em va enviar una carta. En un paper com una fulla de cel. Lleuger com una ala. La meva primera carta d’«allà baix» per a la qual no em va caldre cap intèrpret. De la seva escriptura que ballava entre línies i on cap signe de puntuació no interrompia el ritme de les paraules traçades en veu alta. Ella em va nomenar la seva «secretària»: «encara que no sàpiga escriure-les bé, tu pots entendre les paraules que hi ha dins del meu cor». Honor suprem concedit des del cor, habilitada a partir d’aquell moment a rebre i guardar secrets, com el petit moble de nom sécretaire, però també a transcriure aquelles paraules d’una llengua que sempre ens seria comuna. «Ser secretària», primera designació i denominació primera del que esdevindrien camins de «traducció». Entrava així de ple en un alemany que sobrepassava alegrement els murs de l’escola i els programes de l’aprenentatge programat. Aquesta llengua de l’ànima, transgressió de tants aïllaments, de tantes fronteres, no és per naturalesa la llengua de la poesia? Em parla immediatament i jo la vaig reconèixer d’entrada quan, fullejant el llibre de text, una edició impresa encara amb lletra gòtica, vaig trobar per primer cop un poema en alemany, que eren els versos de Goethe:

Kenns du das Land, wo die Zitronen blühn, Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn. Coneixes el país on floreix el llimoner? Entre el fullatge fosc lluen les taronges d’or.

Vaig experimentar el mateix embadaliment que quan, sota les ombres del petit jardí de la casa del carrer de Mandula, la Szerenke, bevent a la font immemorial, m’explicava històries sens fi en el seu alemany matisat d’hongarès, ídix i eslovac. El mateix embadaliment de les nits d’estiu en què, sota els grans arbres de l’illa Margarida (Margit Sziget), embolicats amb mantes, escoltàvem amb el vell oncle Istvan els Lieder de Schuman que pujaven fins als estels.