Crònica. Volum II

18. dels: al ms. «deles».

19. El MNA precisa: «a la part del camí de nostra Sra. del port» (vol. XII, p. 596).

20. y l’altra de inglesos: Parets es refereix al terç d’irlandesos.

21. La detallada relació de la batalla de Montjuïc que ofereix la crònica de Parets es pot comparar amb la que proporcionen altres fonts. Seleccionem les relacions coetànies següents: MNA, vol. XII, pp. 593 i seg.; Dietari de la Junta General de Braços, editat per B. de Rubí, Les Corts generals..., op. cit., pp. 442 i seg.; Suceso de Montjuich, 1641, ms. 2372 de la Biblioteca Nacional de España, Madrid, ff. 1-116; els dietaris de l’“Exemplària” i de Ramon Rubí editats per Antoni Simon Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona, 2003, pp. 228 i seg. i 300 i seg.; Gaspar Sala, Epítome de los Principios y Progresos de las Guerras de Cataluña en los años 1640 y 1641, y señalada Vitoria de Monjuique, Barcelona, 1641, i la documentació publicada per Celestí Pujol i Camps al MHE, vol. XXII, pp. 340-376. De la bibliografia actual, vegeu Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Història militar de Catalunya, III. La defensa de la Terra, Barcelona, 2003, pp. 111 i seg.; Núria Florensa i Manel Güell, Pro Deo, Pro Rege et pro Patria: la revolució catalana i la campanya militar de 1640, Barcelona, 2005, pp. 251 i seg., i Xavier Torres, La Guerra dels Segadors, Lleida-Vic, 2006, pp. 142 i seg.

22. El portal de Sant Antoni.

23. Una Relación crítica de la batalla..., editada per C. Pujol i Camps, dóna una altra versió d’aquesta mort: «En el Portal de San Antonio murió el Duque de San Jorge» després de rebre «seis pistoletazos de los Batallones enemigos» (MHE, vol. XXII, pp. 367-368).

24. Monestir de les Jerònimes, religioses de la branca femenina de l’orde de Sant Jeroni, prop del portal de Sant Antoni.

25. Els molins de vent de la Creu Coberta.

26. la companya dels estévens: la companyia dels quatre gremis dels basters, els llauners, els armers i els courers, que fan la festa gremial el dia de Sant Esteve i tenen la mateixa capella a la Seu de Barcelona.

27. los nostros: repetit al ms. després del canvi de línia.

28. El ms. passa del f. 72v al f. 74r. El foli 73 és arrencat, creiem que pel mateix autor —que el devia esguerrar—, car el text segueix perfectament el fil de la narració.

29. Sant Julià: església alçada a mitja muntanya de Montjuïc.

30. Per part catalana, el Dietari de la Junta General de Braços diu: «y dels nostres los que moriren foren 32 y altres tants ferits», B. de Rubí, Les Corts generals..., op. cit., p. 449.

31. morí: al ms. «moori».

32. Federico Spatafora, capità de cuirasses i autor d’una Relación que embia..., dipositada a la BNM, ms. 1430.

33. Fernando Chirinos, comissari general de la cavalleria.

34. de: escrit a la interlínia superior.

35. Bartolomé Berto, comte de Tycornel, cap del terç dels irlandesos.

36. El MNA detalla: «foren posades capavall al balcó de la Deputació en menyspreu y vilipendi de las armas del enemich» (vol. XII, p. 594).

37. delinquir: en el sentit d’‘abandonar’, ‘desemparar’.

38. La capella de Sant Ferriol «estava a mitja montanya de Montjuïc, entre la capella de Sta. Madrona y la mar, perdent-se a mitjans s. XVII», Francesc Carreras Candi, La ciutat de Barcelona, Barcelona, s. d., p. 486.

39. rota: enteneu ‘derrota’.

40. embelecos: ‘enganys’, castellanisme.

41. un altro trompeta de assí: cal sobreentendre que va sortir un trompeta a escoltar el missatge; potser hi manca el verb «eixí».

42. L’església romànica de Sant Llàtzer, patró dels llebrosos, del segle XII, ha estat totalment restaurada a final del XX. La zona ocupada pel seu antic fossar forma l’actual plaça del Pedró.

43. en sa caxa [...] de la església: la versió que dóna el MNA, que és la mateixa de Feliu de la Penya, és absolutament diferent: «dins una caxa y despres ab un carro cubert de vayeta negre ab atxes enseses, foren tramesos per un verguer dels srs. Deputats a dit sr. Marques de los Velez, que estave retirat ab son real exercit en la parrochia del Hospitalet», MNA, vol. XII, p. 595; Narcís Feliu de la Penya, Anales de Cataluña y epílogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana, 3 vols., Barcelona, 1709 [ed. facs. a cura de Jaume Sobrequés i Callicó, Barcelona, 1999], vol. III, p. 291.

44. anastaven: llegiu «enastaven».

45. xusos: ‘piques’ (cast. chuzos).

[104.] De la retirada que féu lo exèrsit enemich

Avent patit lo exèrsit enemich la darrota dita alt a Monjuïch, lo endamà, que fou diumenja, que comptàvem als 27 de janer 1641, la cavalleria dels castellans, enemichs nostros, féu frenta tot lo dia per la Creu Cuberta y Sans, anant batent l’astrada pertot allí. Y aquell dia matex feren retirar lo carruatje y bagatje y infanteria de peu, anant marxant devés Martorell. Y los nostros, pensant que tornarían aquell dia a Monjuïch, no hisqueren a la campanya; que no pensaven que·s retirasen tan infamament, sinó que tornarían altra vegada a Monjuïch. Y veient que se anaven retirant, que no feyen compte de tornar, lo endamà, que era lo dilluns, hisqué la nostra cavalleria y molta gent de peu per anar-los a la saga y veure lo designe de l’enemich. Y arribaren fins a Sant Faliu y fins vora del riu, però lo enemich ja passave a Martorell; y los nostros, com no aportaven mols carruatjes ni pertrets de guerra, tornaren lo matex dia. Y lo endamà, y per lo camí, trobaren mols castellans morts dels que avían nafrats a Monjuïch que, per lo mal recapte que avían tingut y no poder-se ben curar, restaven per lo camí, que no pudían seguir y se morien; que com se retiraren ab tanta presa y tan acovardats que estàvan, no donaren gaira recapte als malals, y axí ne trobaren molts per lo camí. Y moltes armes que dexaven, que com agueren sentiment que la nostra gent los seguí, se donaren molta pressa en arribar a Martorell, que tenían por que los nostros no aguessen voltat y no·ls aguessen romput lo pas del congost de Martorell, lo qual fóra estada una cosa molt asertada de aver-o fet; que sinquanta òmens ho podían fer, perquè ells no y dexaven guarnisió, per allà a ont passaven, sinó que se n’entraven molt confiats, como Pedro por su casa, pensant que les trasions y los traïdós que tenían en Barcelona los avían de valer, com feren en Terragona y altres parts; però com veren que en Barcelona los feren cara y los feren resistènsia y no·ls anà bé, se retiraren tant com pugueren, y tan infamament com may se sia retirat ningun exèrsit.

Però lo dany que feren per les viles y llochs a ont passaren, al retirarse, no és de creure. Primerament, cremaren totes les palles que trobaren, sens dexar-n’i gens. Y de cases, sense lo que y robaren —tot lo que y trobaren—, cremaven tot lo que no se’n podían aportar, cremant portes, finestres, y moltísimes cases per lo camí. Entraven per los sallés, prenien lo vi que volien, y lo demés, afonsaven totes les bótes, que los sallés nadaven de vi. Y de gent que trobaven, que eren romasos als llochs y altros que y eren tornats, ne mataren molts. Últimament, feren tot lo dany que·s pot imaginar y tot lo que lo tems los donà lloch; perquè ells passaren molt de passo, que no·s detingueren en ninguna vila fins arribar al Camp de Terragona, tenint temor que los nostros no·ls seguisen y que altros no·ls llevasen la retirada, y no·ls encloguesen en lo mitx. Y axí arribaren molt prest en Terragona, a ont ells tenían ses fortificasions y eren senyós de aquella campanya, salvo lo dany que·ls feia don Juseph Margarit ab los almogaves y altres gents que estave ajuntada per allí, que de contínua los feyen desminuir lo exèrsit. [75v]

[105.] Lo arribar en Barcelona un enbaxador de Portugal en aquex tems¹

Lo dia abans no sucseís lo enquantra dit de la montanya de Monjuïch, arribà en Barcelona, en lo moll, un vaxell gros y ben armat, lo qual aportave un enbaxador de Portugal,² de la siutat de Lisbona, per quant s’era alsat la major part del regne (ho casi tot) y avían coronat rey als 15 de dezembre 1640. Y lo que los ocasionà a fer tal cosa fou, com lo de Catalunya, que lo rey de Espanya los tenia tan cansats y vacsats per rahó de tans de drets nous y inposisions que los asolave; y, últimament, lo traure’n tanta de gent per soldats, que a penes y volían dexar gent. Y ara volían, los menistras del rey, traure’n vuyt mil òmens per la guerra de Catalunya, y com los portuguesos són gent que no volen ningun mal als catalans per a que los diuen germans, no u volgueren fer. Y tanbé, de altra part, enfadats de la arrogànsia castellana, mataren lo sacretari del virey³ y alborotà’s tota la terra quantra los castellans, y axecaren rey.⁴ Y lo rey que coronaren fou un tal don Juan,⁵ que era nét ho besnét de un rey de Portugal que lo rey de Espanya li avia conquistat lo regne, y ell agué de fugir y retirar-se ab altra part, y aprés, sos fills vingueren a poch a poch a tornar en dit regne, y estaven aposentat[s]; y deyen que era duch de Bargansa.

Y axí, ell anviave enbaxador assí en Barcelona, y aprés avia de anar al rey de Fransa y al papa, fent-los a saber lo que passave y donant-los notísia y raó del que passava, y lo que·ls avia ocasionat a fer tal cosa. Y aquex enbaxador era nebot del matex rey de Portugal, que axí lo anomenave ab les cartas de creyensa que anvià a la Diputasió.⁶ Y axí, de prompte donà la enbaxada a la Diputasió, y estigué molt poch en Barcelona, per a que prest se tornà a enbarcar y passar en lo llevant.⁷ Y lo dit enbaxador tenia poders y facultat de fer qualsevol conserts y capitulations en nosaltros, per a que ells tenían ganas de ajuntar-se ab nosaltros y que fósem tots uns, però estàvem ja emprendats y empenyats ab Fransa.

Y lo dit rey de Portugal, de prompte, en éser coronat rey, se ensenyorí de les fortaleses y axecà un camp de vint mil òmens contra lo rey de Espanya, lo qual estave ja a la ralla de Castella; y pretenia que se n’avían de entrar en Castella ab molta seguretat, per a que lo rey de Espanya no y tenia gent, que avia fet tot lo esfors que avia pogut per traure’n gent per a Catalunya. Y tanbé los ocasionà a fer-o, als portuguesos, lo veure que los catalans se eren rebetlats y li donaven quefer; y estaven segús que no tenia exèrsit en Castella, ni molta gent per a traure’n.

La siutat de Barcelona va oir dita enbaxada, y aprés despedí dos enbaxadós de así per a tornar la resposta al rey de Portugal, que foren dos cavallés: la u se deya Hiasinto Sala⁸ y l’altro Rafel Servera;⁹ y se n’anaren als 17 de fabrer 1641. La resposta que feyen no·s publicà.¹⁰ Y se n’anaren per la Fransa, y pasar a enbarcar-se a Bordeus¹¹ per no tocar en Castella.

1. Al MHE (vol. XXII, pp. 377-389) es reprodueixen els documents sobre aquest tema que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a la Biblioteca Nacional de París.

2. Es tracta del P. Ignacio Mascarenhas, SJ, emparentat amb la casa de Bragança. Efectivament arribà a Barcelona en un vaixell genovès el divendres 25 de gener de 1641, vigília de la batalla de Montjuïc. I «puesto que en toda ella fui testigo de vista», en fa una relació molt personal en la seva Relaçao do successo que teve na jornada que fez à Catalunha por ordem de S. M. el rey D. Joam ó IV nosso senhor; vegeu MHE, vol. XVI, pp. 138-156, i també M. A. Pérez Samper, Catalunya i Portugal el 1640, Barcelona, 1992, pp. 265-285.

3. El secretari de la virreina Margarida de Savoia era Miguel de Vasconcelos.

4. La importància política d’aquest fet és remarcada per M. A. Pérez Samper: «Precisament, un dels grans avantatges que Portugal tingué el 1640 davant Catalunya fou poder disposar de la figura de Joan de Bragança, portuguès, descendent de la dinastia d’Aviz, un candidat nacional, l’únic, per a ocupar el tron en lloc de Felip IV, símbol perfecte d’unitat i d’independència tant a l’interior com a l’exterior», Catalunya i Portugal..., op. cit., p. 247.

5. Joan IV de Portugal (1604-1656), fill del duc Teodosi de Bragança; fou rei de Portugal del 1640 al 1656.

6. Es tracta d’una carta credencial molt interessant per la relació que fa dels esdeveniments i els motius que els produïren, així com de l’autoritat que assisteix a qui es proclama rei de Portugal; es conserva a la BC, F. Bon. 89.

7. Marxà el diumenge 27 de gener, dos dies després de la seva arribada.

8. Jacint Sala, ciutadà honrat de Barcelona i baró de Granera, del braç reial.

9. Rafael Cervera, ciutadà honrat de Barcelona, del braç reial.

10. Vegeu la Carta de los Conselleres de Barcelona al nuevo Rey de Portugal, amb data de 15 de febrer de 1641, i la Carta de los Diputados al nuevo Rey de Portugal, amb data de 17 de febrer de 1641, reproduïdes al MHE, vol. XXII, pp. 378-382.

11. Efectivament, l’ardiaca i canonge Diego Jover, en carta de 5 de març de 1641 adreçada des de Tolosa als Diputats del Principat de Catalunya, dóna la següent informació: «Al últim del passat, arribà en esta ciutat de Tolosa Jacinto Sala, embaxador anomenat per V. S. al Rey de Portugal: som nos molt alegrats ab sa vinguda: demà parteix pera Burdeus», MHE, vol. XXII, p. 414.

[106.] Los vots y promeses féu la siutat de Barcelona si Déu nos donave victòria

Veyent la siutat de Barselona que les cosas de la guerra anaven tan mal posades per a quantra nosaltros, feren moltes prometenses si Déu nos donave victòria. Y axí, primerament, diré les pregàries que·s feren per les iglésies. No·s poden donar entenent, ab la ploma, les profesons que cada dia feyen, acudint a santa Eulària y a santa Madrona (que en aquell tems la tenían a la Seu) y a sant Ramon y altres pars; acudint, ab dites profesons, tanta multitut de pelegrins que no·s pot dir, cridant a Nostro Senyor: «Misericòrdia!», y que Déu nos donàs victòria quantra nostros enemichs. Y segurament va hoir Déu nostro senyor alguna ànima pura, tanta companyeta¹ que y avia, que lo mirar-o causave terror; considerar que tanta companyeta sense culpa avia de patir, y avían de éser degollats com uns ignosens, sense culpa alguna; [76r] veure la gran multitut de gent que acudia a les iglésies; que ab moltes pars de contínua estave lo Santísim Segrament patent, y ab algunes iglésies le y tenían tota la nit, per a comoure los ànimos a la gent; que, entre tans, sempre Déu ne hohí algú.²

La siutat, en aquest tems, no estave descuydada, tant en lo espiritual com en lo temporal. En lo espiritual, acudint a Nostro Senyor ab prometenses y pregàries, y en lo temporal, acudint, ab monesions y provisions de armes y altros pertrets de guerra, allà a ont convenia. Se desliberà, primerament —si Déu nostro senyor nos donave victòria—, de que lo dia de Santa Eulària, tots los anys, se avia de fer una professó solemne, com la del dia de Corpus, aportant en ella lo imatje de santa Eulària; y que, per aquest any, se’n fes un·altra professó, de la matexa manera, lo dia de Santa Madrona, aportant en ella lo cos de la gloriosa santa;³ y se prometé de canonitsar lo gloriós sant Olaguer, pus tots aquestos sans patrons de aquesta siutat nos⁴ avían de alcansar victòria, com està dit.

Y axí, lo dia de Santa Eulària,⁵ que·s trobave aquex any lo dia de Carnestoltes, se féu una solemne profesó, com la matexa de Corpus, ab totes les banderes de confraries y demés coses que y solen anar lo dia del Corpus; acudint en ella, devant y darrera la custòdia, tanta multitut de atxes de tots estamens que may no s’era vist; concluent dita professó lo[s] senyós diputats y oidós que alesores se trobaven en Barcelona.

Y lo dia abans se feren tantes alimàries per tota la siutat, y lo dia aprés —que eren los dies de Carnestoltes—, que era cosa de mirar; y ab tanta quietut com may se sían fetes alimàries. Y se llevà que no y agués ninguna bullísia de Carnestoltes per via de màsqueras ni balls, com si may n’i agués agut; y axí, la gent obeí ab tal manera que totom era tornat caputxí.⁶

Y tanbé, lo dia de Santa Madrona, se féu la matexa professó ab molta lluminària. Y lo vespre abans, moltes alimàries, que era cosa de vèurer; que no·s cansave la gent de festejar a sans que·ns an fetes tantes mersès y nos an afavorit a les nesesitats, com s’és vist per la obra.

No puch tanpoch cansar-me de referir les novenes y pregàries que la gent feya per les iglésies; que tot sovint, per los carrés, trobaven molta moltitut de companya y donzelles, com a peregrins, ab cristos y llums, cantant les letanies y anant a vesitar les esglésies de què tenían devosió; suplicant, de una part, als sans que·ns perseverasen en les victòries y, de altra part, donant-los moltes gràsies de la victòria nos avían alcansada; acudint-hi molta gent particular y moltes dones descalses y moltes donzelles grans, escabellades, que era cosa de alabar a Déu nostro senyor.

Què diré tanbé de les prometenses secretes avían fetes los particulàs de Barcelona: tantes novenes, a peu descals, a santa Eulària y santa Madrona; tantes anyades a visitar dites santes, que seria nunca acabar. Però, per molt que fesen, no fèyem lo que·ls devíem, pus per medi dels sans avíem alcansada la victòria. Y moltes altres devosions secretes se feren que no·s cómptan.

1. companyeta: ‘mainada’, en to afectuós.

2. En general, tota la resistència catalana contra l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez estigué impregnada d’una gran efervescència religiosa. Segons el cronista del capítol de la catedral de Barcelona, «en dits dies lo Santíssim Sacrament [estava] patent en las iglésias de Barcelona, sent visitat aquell per los naturals della ab molta pietat». I tampoc mancaren aparicions miraculoses. Segons relata el mateix cronista, el dia 26 de gener, quan les tropes castellanes assaltaren la ciutat, una monja del monestir de les caputxines, sor Marta, anuncià la victòria catalana. Vegeu Antoni Simon, Cròniques de la Guerra dels Segadors, op. cit., pp. 223 i 234.

3. Concretament, la decisió de llevar les carnestoltes, fer una processó anual per Santa Eulàlia i oferir a la patrona de la ciutat una llàntia de plata es prengué el dimarts dia 8 de gener de 1641. Vegeu el MNA, vol. XII, p. 586.

4. nos: al ms. «nons»; corregim d’acord amb el sentit.

5. El 12 de febrer.

6. totom era tornat caputxí: fa referència al refrany «Si d’aquesta puc sortir, em faré frare caputxí».

[107.] Dels enbaxadós envià lo Prinsipat de Catalunya a Portugal

Avent de corespondre lo Prinsipat de Catalunya a la obligatió que tenia de respondre al rey de Portugal, don Juan IIII, per la enbaxada nos avia donada, per sa part, don Inasio Mascarenas, nebot de dit rey (com atràs se compta en cartes 75, que és la plana atràs escrita), se determinà de anviar-i enbaxador. Y se anomenà per enbaxador del Prinsipat a Hiasinto Sala, siutadà onrrat, y per company seu R. Servera, cavaller; y se n’anaren ab molta ostentasió. Y partiren de Barcelona diumenja, als 17 de fabrer 1641. Y se n’anaren per la Fransa, y avían de anar a enbarcar-se a la Roxela ab algun vaxel, fins a Portugal; que per la costa de Espanya ja·s veu que no s’i podia passar.

Y arribaren en Lisboa (com aprés se sabé) a la Semana Santa.¹ Y restà, lo vaxell que anaven, entre la fortaleza de Beleem y de Sangian;² y donaren avís al rey de com era arribat. Y al punt que lo rey sabé la vinguda, manà a sa galera reyal que l’aportàs; y fou rebut ab molta festa y aplauso.³ Y parlant ab lo rey, li manà que·s cubrís y li donà cadira y lo manà [76v] asentar-se; y axí donà la enbaxada. Y aprés lo acompanyaren los idalgos y los grandes fins als palàsios de Jaque Jaques, que estan junt a Sant Pablo,⁴ a ont li manà lo rey aposentar y li envià la plata y llit y demés alajes de casa y estat que tenia en Bargansa, esent duch. Convidà’l a menyar y menjà en lo rey, en sa taula;⁵ y estant algun tant desganat en lo llit, anà lo rey en persona —no una, mes tres vegades— a son palàsio a visitar-lo. Quant lo dit enbaxador hix fora, li envia, lo rey, lo seu matex cotxo. Quant lo rey anà a caçà a una quinta y lloch anomenat Pancas, anà lo enbaxador ab ell y manjaren juns. Fou,⁶ lo enbaxador, visitat de tots los idalgos y grandes de la cort, y sempre l’acompanyaven mols cavallés, y sa casa sempre estava plena de idalgos. Finalment, fou gran alegria dels portugesos vèurer en Lisboa enbaxador de Catalunya; y tots li ensenyaven gran amor, y ab rahó, pus lo matex ensènyan los nobles catalans als portuguesos. Tot vulla Déu sia per son servey y major unió, pau y concòrdia.

1. La Setmana Santa de 1641 fou del 25 al 31 de març. La visita és detallada als fullets Relación verdadera del recibimiento que el rey de Portugal don Juan IIII hizo al embajador del Principado de Cataluña..., Barcelona, Gabriel Nogués, 1641, i Carta enviada de Portugal en Barcelona a un cavaller de dita ciutat..., Barcelona, Gabriel Nogués, 1641. Aquests fullets, dels quals Parets extreu la informació, són reproduïts per Henry Ettinghausen, La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, 4 vols., Barcelona, 1993, vol. III, pp. 1446-1456.

2. «tingueren de desembarcar a tres lleguas de Lisboa ab un lloch ques diu Carcañis», H. Ettinghausen, La Guerra dels Segadors..., op. cit., vol. III, p. 1451. Entenem que es tracta de Cascais.

3. «los carrers hont passaven no cabia la gent, tota amostrant grandíssima alegria, cridant viva el Rey don Joan, y viva Catalunya, y muyran los Castellans, asso desdel xich fins al gran», ibid., p. 1453.

4. «y·ns dugueren a unas casas que son en lo arreval de Lisboa y allí aposentaren lo senyor Embaxador», ibid., p. 1452.

5. «assi estam a gasto del Rey ahont se li dona cada dia a dinar, y sopar, setze o divuyt plats diferents, sense los llevants y los dolços», ibid., p. 1452.

6. Fou: al ms. «foun».