Buch lesen: «Memòries»

MALA MEMÒRIA

A Joaquim Horta

per les coses que jo sé i les que ell sap,

però sobretot per la lectura que ha fet d’aquestes

pàgines, tan acurada que ningú no hi tindrà res a dir.

MALA MEMÒRIA

No sé encara per què se m’ha acudit començar unes memòries. Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai. Sempre m’ha agradat més parlar de mi per procuració, és a dir, a través d’uns personatges inventats i d’uns llocs que no he vist mai, d’unes èpoques llunyanes en què ni tan sols m’hauria agradat viure. El món que em volta —les coses que passen, fins i tot les que em passen— no és fàcil d’entendre i llavors em tranquil·litza fer unes passes enrere i mirar-m’ho tot, com si jo fos una altra i per tant no m’hagués d’afectar tant tot això que veig. Així doncs, m’agrada parlar del món que conec com si jo fos una jove suïcida o una vella xaruga aferrada a l’existència o una paridora prolífica o una bona mestresseta de casa vestida amb la petite robe noire i el collaret de perles i l’anell de brillants al dit anular de la mà dreta. M’agrada molt fer comèdia i escriure m’ha semblat sempre una manera de fer comèdia. Com aquell personatge de la comedieta que Shakespeare introdueix a El somni d’una nit d’estiu, que vol fer tots els papers de l’entremès sobre els amors de Píram i Tisbe, a mi també m’agradaria fer tots els papers, sense deixar de ser jo. Quan me’n devia adonar que era jo? I, quin interès podia tenir per a mi mateixa si el que m’agrada és disfressar-me i semblar un altre, encara que fet i fet m’enfadi quan em prenen per altri o simplement s’imaginen que soc com jo no soc en realitat?

Però, de sobte, l’estiu passat vaig agafar una ploma i una llibreta i em vaig posar a escriure sobre els meus records, amb un desig puríssim de no disfressar-los ni una mica, amb una especial complaença per trobar un detall exacte, per trobar l’antecedent just que m’explicarà per què ara soc aquí, al llindar de la vellesa, posseïdora d’una bona dosi de felicitat. Potser és això el que m’empeny a escriure’m i a descriure el món que he viscut; és a dir, perquè soc, avui, feliç i perquè estimo i soc estimada la vida s’ha tornat especialment fràgil, especialment trencadissa i em corre pressa entendre-la una mica. Què m’ha conduït fins aquí? Quin tombant decisiu, quina elecció m’ha portat on soc ara? Hauria estat jo si no hagués elegit en un moment determinat? Hauria estat jo, si el pare i la mare no haguessin estat el meu pare i la meva mare? Quan era petita i em feien aquesta broma i em deien imagina’t que el pare no s’hagués casat amb la mare, el cor se m’estrenyia i em venien unes ganes terribles de plorar i sentia una lleu impressió de vertigen com si m’aboqués al buit.

Mentre escric no puc deixar de preguntar-me: pot ser útil a algú que jo expliqui com soc i com he viscut? En Jaume sol dir: «No parlis de tu, perquè ets atípica». No soc com la majoria de gent de la meva ciutat, ni la meva gent, tan dolorosament estimada, era com el veïnat, ni com els estiuejants, ni com els homes i les dones que omplien el Palau de la Música o el quart pis del Liceu. El que jo expliqui no pot servir d’exemple a ningú. La immensa majoria dels meus conciutadans no ha rebut la meva educació, ni han tingut uns pares com els meus, ni uns avis, que m’han deixat per tota herència munts i munts de papers empolsats i muntanyes de llibres. Però, tanmateix, per què han de ser útils unes memòries? Ni tan sols puc prendre aquell to moralitzador de les novel·les en primera persona que et volen dir: fixa-t’hi bé i no et deixis enredar. Però és que a mi no em van enredar.

De segur que és la vívida consciència del moment present allò que m’empeny a explicar els orígens. Potser perquè soc en el clímax de la meva vida. Mai no havia tingut aquesta impressió de seguretat, de saber on soc i el que vull i què soc capaç de fer. Només una cosa em preocupa ara que ja he decidit explicar com he viscut, i és que, si bé jo soc invulnerable, incombustible, que en diuen ara, qui m’assegura que els altres ho són? Com m’ho faré per escriure sense fer mal? Com ho faré per parlar de mi mateixa sense implicar els altres, sense usar-los, sense fer-ne uns personatges dependents de mi, i a més canviants segons jo canviava i desapareixent per l’horitzó per descuit o empesos al no-res per malvolença? Però és que si m’aturo a pensar en els altres no emprendré mai aquestes memòries. No m’atreviré a tocar-los, els uns perquè se’m desfaran als dits com mòmies de cendra, els altres perquè elsnoto massa vulnerables i tinc por que es posin a cridar i a xisclar, com m’ha passat sempre quan he parlat d’algú que tanmateix m’estimava. M’hauré de decidir a parlar-ne amb noms inventats o bé amb lletres o números, perquè el que jo vull és parlar de mi per entendre com m’ho he fet per arribar aquí mateix, ara. I tinc dret a fer-ho, tanmateix, perquè no soc res més que la meva memòria. Una memòria dolenta, atrabiliària, emotiva, minuciosa i distreta, dolorosa molt sovint, com una pinçada al cor, una memòria rancorosa i fidel i de vegades trapella i malintencionada, malintencionada en la mesura que he guardat aquella susceptibilitat infantil que et fa dir quan un gran tracta d’enredar-te: mentida! Amb quin goig criden les criatures mentida!, quan un gran les diu o distret o deliberadament.

El que no seran aquests records és nostàlgics, perquè no enyoro res. M’agradaria que els meus morts fossin vius i poder-los explicar què em passa i en què penso ara, però no m’agradaria tornar a ser com jo era quan ells vivien. Em van fer molt de mal morint-se, però no era culpa d’ells. Que em perdonin, doncs, si parlo de gent que no li agrada gens haver-me conegut o que ni s’ha preocupat d’haver-me conegut i que no sap que em pertany o simplement que no s’imaginava que les seves opinions de mi tinguessin una resposta. La memòria dels altres i la meva s’haurien d’enllaçar en algun moment o en algun punt. Tots tenim dret a recordar, no tenim altra manera de viure. Em moriré definitivament quan ja no pugui recordar.

He dit que no enyoro res, però m’agrada mirar enrere i descobrir noves clarors a cada mirada. És graciós, de tant en tant, mirant enrere, se m’acut la paraula: llàstima!, però no em penedeixo de res. M’agrada descobrir aquella criatura rebeca i molt estimada. Rebeca perquè molt molt aviat va descobrir que la gent, les coses, no cedien a la seva voluntat. He d’anar més lluny d’aquella criatura per descobrir-la. Aquella pregunta que jo feia: i si el pare no hagués conegut la mare, i si no s’haguessin casat, i si el pare s’hagués casat amb una altra dona o la mare amb un altre home? Com seria jo? M’explicaven que, si aquell Aureli i aquella Maria no s’haguessin unit i, per exemple, l’Aureli s’hagués enamorat d’una altra dona que s’hagués dit Teresa i la Maria hagués acceptat la proposta de casori amb un altre tal Ramon, jo no hauria existit, tal com era, petita, rodona, pell blanca i ulls molt oberts, jo, la Maria Aurèlia que a més portava els seus dos noms casats, tan ben lligats que fins m’era difícil entendre que hi havia pares que es deien Joan i mares que es deien Teresa. I m’aturava a pensar: i si no hagués existit mai?, i em produïa vertigen, és a dir, una impressió de forat negre on no pots deixar d’abocar-te. Potser és d’aquesta primitiva intuïció del forat negre que prové la vivència de la por o més ben dit de la basarda, d’alguna cosa que hi ha més enllà del radi de la teva mirada i que no pots dominar. I molt aviat devia descobrir que només hi ha una manera de defensar-se d’aquest forat negre on t’empeny el vertigen, i és no deixar de saber, no deixar de pensar, no deixar de voler, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so, cada olor, estar alerta sempre. Penso que és per això que se’m van fer els ulls tan grans.

Aquesta és també la raó de la meva pressa a saber, de les preguntes impertinents, de la meva admiració per tot el que no era jo. Molt sovint no tenia temps d’aprendre’m ben bé el que volia saber i m’ho inventava, i m’embadalia escoltant i explicant històries d’una altra gent que no eren jo. És clar que hi anava posant retallets de jo, en cada història, un jo disfressat, d’una manera més o menys lúcida, però tanmateix un jo.

Per això havia dit tan sovint que no escriuria mai les meves memòries, de fet, ja existien camuflades en les meves novel·les, que no eren pas autobiogràfiques. Mai no vaig escriure aquella primera novel·la autobiogràfica on el novell novel·lista ho vol explicar tot. La primera novel·la que vaig publicar, que no era pas la primera que vaig escriure, va ser Necessitem morir. Un amic, amb una dosi migpartida de simpatia i mala voluntat, em va dir:

—És ben bé autobiogràfica aquesta novel·la.

No ho era. Ni el lloc on l’havia instal·lat, al País Basc, que no coneixia, ni els personatges, ni les vicissituds tenien res a veure amb mi. Excepte que hi havia un avi, un avi de cabells blancs. Però ell, l’amic, va insistir-hi, a més amb una rialleta de complicitat:

—Ho dic perquè t’has inventat un marit per a la protagonista que és exactament el marit que tu desitjaries: que et seduís, que se n’anés de viatge, que et vingués a veure molt de tant en tant, però que no exercís de marit present i amb una reconeguda autoritat.

L’amic malintencionat parlava de mi, no de la novel·la, però no anava tan errat com això.

Novel·lar és una manera d’explicar la teva vida falsejant-la, però, qui em diu que no falsejaré la meva vida tractant d’explicar-la? No he estat mai d’aquelles persones que diuen la veritat a tots els vents. Vaig dir mentides molt aviat, i vaig continuar mentint tota la vida. M’és fàcil. Després, la vida pública que ens va imposar el general Franco va refinar la meva facultat de tergiversar el sentit de les respostes. En Jaume, que és un home que diu la veritat com respira, em va dir un dia fet una fúria:

—M’has de prometre que no mentiràs mai més.

—Et prometo que et mentiré sempre, aquesta és la meva única sinceritat. Et mentiré per evitar un disgust immediat, et mentiré perquè no t’enfadis, et mentiré per instint, però no et costarà gaire saber la veritat.

El que més em preocupa en el moment d’emprendre aquesta història, que és la meva, és que no sé fins on arribarà el meu sentit del secret, fins on arribarà, no ja la capacitat de mentir, sinó de transformar tot el que conto. El que és segur és que explicaré la meva història a la defensiva, negant-me absolutament a admetre la més lleugera ombra de culpa. És una manifestació primària de susceptibilitat, és la manifestació de l’orgull a flor de pell, d’un sentit del quedar bé davant dels altres del tot infantil. Allò que fa dir a les criatures:

—Jo no he sigut —abans no tinguis temps de preguntar-los el que fa al cas. Tot això ja ho sé. El que és cert és que és un instint de defensa que es va fer visible en un dels primers interrogatoris de la meva vida.

Això devia ser entre els sis o set anys. Era prou llesta per saber-me de memòria les oracions de rigor, prou espavilada per contestar sense dubtes les preguntes inintel·ligibles de la Doctrina. Allò de «Quants déus hi ha?», etc., etc. Mestres, pares i el capellà del col·legi van decidir que ja podia fer la primera comunió. Recordo exactament que em vaig trobar a l’esglesieta fosca, davant un enreixat de fusta espessa, i que una veu profunda em va preguntar, seductora i coercitiva:

—Quants pecats has fet?

—Cap —vaig contestar sense vacil·lar ni una mica. La veu es va fer més persuasiva:

—Cap? Cap ni un? N’estàs segura?

—Cap —vaig dir sense que la veu em flaquegés ni una mica.

—A veure! —va fer dúctil la veu—. No has fet enfadar mai el pare i la mare?

—No.

—No has desobeït mai ni el pare ni la mare, ni la mestra, ni ningú que et manés alguna cosa?

La pregunta era prou entenedora.

—No, mai —vaig contestar.

—No has dit mai cap mentida? —va fer la veu amb una punta d’indignació.

—No, mai! —vaig insistir amb una seguretat absoluta.

El capellà, que era el que ara en diríem un capellà progressista i que no usava la por com a mètode, devia perdre la paciència. Va sortir de la cofurna del confessionari, em va agafar la maneta, em va portar davant de la mestra i li va dir, com qui torna un menjar cru:

—A aquesta nena no li han ensenyat a confessar-se.

Potser me’n van ensenyar, el que és cert és que no en vaig aprendre mai. Mal inici per començar unes memòries. El cert és que no m’ha agradat mai la veritat nua. M’agradaven les històries inventades. En tenia avidesa, de rondalles, no en tenia mai prou, i en tota hora i tot moment empaitava les ties o la mare o qui fos perquè em contés una història. La mare, burleta, perquè sabia ja la meva reacció, començava:

—Vet aquí que una vegada hi havia una nena que es deia Maria Aurèlia...

I jo cridava indignada:

—Que sigui veritat no! Que sigui veritat no!

Per què em produïa aquella profunda impressió de trampa, d’estafa, l’oferta de la realitat quotidiana i, per acabar-ho d’adobar i fer-ho del tot inútil, amb la meva presència?

La resposta immediata seria dir que la meva realitat no m’agrada. Potser no m’agradava jo mateixa, ni la meva casa, ni els meus pares, ni tota la gent que hi havia al meu voltant. Però això és dir poc, car en tot cas aquella realitat no m’agradava perquè jo ja havia començat a fabular, a construir paisatges on jo era la protagonista. I sobretot no m’agradava per ser contada, per viure era una altra cosa, car, si vull ser justa amb les vivències que em queden de la meva primera infància, aquestes m’expliquen una adherència decidida al tacte, a les olors, als gustos, a les veus, a les paraules, i l’única cosa que temia era la foscor i la son.