Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci’s a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L’Avenç forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició: L’Avenç

Fotografia de la coberta: Víctor Català a mitjans del segle xx, amb la medalla de l’Acadèmia de Bones Lletres. Foto: Joan Lassús, Arxiu Històric de l’Escala.

Disseny i composició de l’edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-122307-3-4

BIC: BGL, DNF, 3JJ, 1DSEJ

Ref. AVEN116

Taula

1. Víctor Català: una obra d’art total

2. De Caterina Albert a Víctor Català

3. La poesia de la vida

4. L’inici del «cicle ombrívol»: La infanticida i altres «fantasmes dolorosos»

5. Drames rurals, una visió de la tragèdia humana

6. Solitud, novel·la modernista

7. Els caires vius del ruralisme

8. Crisi de creativitat?

9. Bocí a bocí: Un film (3000 metres)

10. Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir

11. Una peça de mal encaixar

12. Les últimes peces del mosaic

Post scriptum

Nota de l’autora

Edicions de les obres de Víctor Català

Bibliografia citada

A la nostra literatura hi ha uns personatges clau que fan giravoltar al seu entorn les passions més allunyades i més aparentment inconnexes. En podríem citar uns quants: Verdaguer, Ors, Víctor Català, i tractar d’aclarir-los és aclarir-los no sols a ells sinó a tots nosaltres com a col·lectivitat.

Maria Aurèlia Capmany (1973)

1
Víctor Català:
una obra d’art total

Un dia de l’any 1965, Baltasar Porcel, un jove escriptor i ja reconegut periodista literari, arribava a l’Escala disposat a fer la que havia de ser una de les darreres entrevistes a Caterina Albert, que vivia des de feia temps reclosa a la casa familiar. Tot i el capteniment afable de l’escriptora, el text que finalment en va resultar és una antientrevista, la constatació d’un fracàs per part d’aquell jove mallorquí que s’apropava a l’autora de Solitud carregat d’hipòtesis i de preguntes i disposat a desvelar els secrets de Víctor Català, i en sortia, permeteu-me l’expressió, amb un pam de nas.

Com sol ocórrer en aquests casos, més que un exercici de memòria, el que es produeix és una representació, per part de la persona entrevistada, de la màscara que s’ha construït durant els anys. La feina de l’entrevistador, per tant, consisteix a treure les màscares i aconseguir mostrar el que hi ha al darrere. Amb prop de noranta-sis anys i més de seixanta de portar-la posada, és evident que s’havia produït el que l’escriptor i caricaturista anglès Max Beerbohm explica a la narració L’hipòcrita santificat i que la intel·lectualitat noucentista, sense aconseguir-ho, havia intentat d’aplicar a la Catalunya de començament del segle xx: que la màscara acabi emmotllant la realitat i, per tant, convertint-se en realitat.

Víctor Català, doncs, esperava el jove escriptor mallorquí en un escenari perfectament dissenyat per fer el paper de Caterina Albert:

La casa de Víctor Català és extensa, una mica inhòspita. El vestíbul és una sala d’emblanquinat vell, amb trossos descloscats, amb uns quants seients de tisora, de tela apagada. Hi deambula una minyona respectuosa. Una escala mena a dalt. A l’esquerra deixem dues habitacions amb llibreries de vidriera, taules com de bufet, quadres amb retrats ovalats: tot és descolorit i vagament polsós, com si ningú mai no hi habités. M’expliquen que, d’ençà de la mort de la seva mare, fa no sé quants lustres, l’escriptora no ha volgut que es reformés ni s’arreglés res. A la dreta, una altra cambra, amb la finestra oberta, per on entra la llum lívida de la tarda cendrosa. Aquesta cambra és regular, també emblanquinada, amb un gran llit al fons. Per les parets, fotografies modestament emmarcades que representen unes mig tenebroses coves marines i la novel·lista amb visites il·lustres; un diploma laudatori; un grapat més de petites fotografies, on hi ha un nen molt repetit o molts de nens; diverses imatges religioses; una sèrie de làmines de dibuix idealista i colors llepats, representant famosos i literaris amants: Otel·lo i Desdèmona, Romeu i Julieta... Els altres mobles, una taula i cadires, són simples. Per la finestra es veuen unes teulades i alguns metres de cel. Sota la finestra, regalims d’aigua d’un groc de tonalitats corruptes.

El llit és immens, de capçalera de color de noguera i treballada. El cobertor, immaculadament blanc, net, de coloració primfilada, sense ni una arruga. El llit domina la cambra: n’és el tot. Les altres coses, petites i sense cap relleu, s’esborren davant aquest llit impol·lut i ample. Dins ell, recolzada, Víctor Català observa com entro. Hom diria que Víctor Català ha estat una actriu de caràcter ferm, d’un control absolut de l’expressió pròpia i amb el coneixement i l’instint de conduir l’interès de l’auditori. Víctor Català em rep cordialment. La conversa és animada, a vegades divertida. Jo, que havia començat intentant de portar-la, vaig perdent peu i em veig conduït, pels camins que ella vol, amb una subtilesa d’aparença ingènua i voluntat inflexible. (Porcel, 2003: 18-19)

En sortir del dormitori immaculat on, els darrers anys, Víctor Català acostumava a rebre periodistes, editors, escriptors i admiradors, Porcel és conscient que l’escriptora li ha repetit fil per randa tots els tòpics constitutius de la màscara de la perfecta modèstia i humilitat, de l’«escolà d’amén» i de la senyora de sa casa aficionada a l’escriptura i, ai las!, autodidacta, i que no li ha respost res de rellevant a les preguntes que pacientment li ha anat desgranant amb la intenció de trobar el pinyol que cercava: «No sé pas què hi troben, en mi. Soc una pobra dona al llit», «No soc més que una aficionada, jo», «Soc una persona ben simple jo. Anava sortint tal com sortia, i llestos», «Jo anava fent. Sortia així. No preparava res. Soc com un gosset, com un ocell: feia, escrivia», «Soc completament liberal: cadascú, jo la primera, té dret a pensar i a dir el que cregui», «Jesús! No sé pas què hi veuen, en mi. Soc un pobre aficionat: res més», «Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m’ha sortit així» (Porcel, 2003: 20- 23).

D’aquesta manera, quan Porcel li pregunta si li agraden els animals per tal de fer-la parlar sobre el paper simbòlic que adquireixen en el conjunt d’una obra narrativa que explora la cara obscura de la condició humana, ella contesta que «Tinc una tórtora i una gata que es diu Xiquilina»; i quan, amb motiu de la recent publicació de les Memòries literàries de Narcís Oller (1962), li pregunta quina impressió li havia fet el llibre «amb aquelles cartes una mica patètiques adreçades a vostè», un text que l’autor de La febre d’or havia escrit en forma de confessió a Víctor Català durant els mateixos anys en què es produïa, per mor de la política cultural del Noucentisme, un dels «silencis» més rellevants de l’escriptora, la resposta és desesperadorament evasiva: «Ai, pobre senyor Oller! Un gran escriptor! No li han fet la justícia que li pertany.» (Porcel, 2003: 21 i 23-24) Només quan l’entrevistador s’interessa per l’existència d’obra inèdita de Víctor Català, l’escriptora respon sense evasives:

Sí, especialment teatre. Ara li ho ensenyaré. M’hauria agradat moltíssim d’ésser un autor teatral. I dibuixar, i modelar, i pintar: fer-ho tot. Encara m’hi posaria. Ja ho veu: quan a la meva edat tothom està mig mort, jo em cremo per fer coses. El teatre ha estat la meva gran passió. I només he publicat alguns monòlegs. Miri, miri. (Porcel, 2003: 22)

«Fer-ho tot»: heus aquí la clau de volta de l’enigma Víctor Català, la immensa construcció literària de l’artista total que Caterina Albert va bastir no pas sobre la seva pròpia persona, sinó sobre un alter ego (amb heterònim inclòs) del qual va moure els fils fins al final dels seus dies. Un alter ego que Caterina Albert sabia que la sobreviuria i que va fer tot el possible perquè així fos, tot aplicant una màxima que no per poc coneguda és menys important: «Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir».

El «miri, miri» que va adreçar al jove Porcel volia dir que li mostrava La infanticida, el monòleg amb el qual Caterina Albert va fer l’entrada de cavall sicilià a la literatura catalana l’any 1898 i que, alhora, va apartar de forma dràstica el seu nom de la vida pública i va fer néixer el constructe Víctor Català. L’any 1965, La infanticida encara no formava part de les Obres completes de Víctor Català, publicades el 1951 per l’Editorial Selecta, però és evident que l’escriptora ho tenia tot ben preparat perquè, tard o d’hora, es tanqués el cercle, cosa que s’havia de produir el 1972, amb la segona edició de les Obres completes per la mateixa editorial, sis anys després de la mort de Caterina Albert.

Vista des de la distància, doncs, l’entrevista de Baltasar Porcel a Víctor Català és ben lluny del que Gabriel Ferrater (2010: 62) descrivia com un «interviu (...) on la pobra dona repapiejava completament i no era capaç de dir res», una afirmació tan desafortunada com la que el mateix poeta feia el 18 de febrer de 1958 en una carta a «un neòfit castellà, sobre literatura catalana» quan escrivia que «hay que leer Solitud y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad» (Ferrater, 1979: 128). L’escriptora nonagenària no repapiejava i Porcel, malgrat el desconcert produït per l’entrevista aparentment fallida, va ser capaç d’entendre el joc que li proposava:

Víctor Català... He sortit una mica perplex de l’entrevista. Penso si no l’envolta un fenomen semblant al del contrallum, que dificulta de veure-la amb precisió i col·loca la seva persona dins un clarobscur atapeït d’interès. La conversa, les seves manifestacions orals, són d’una simplicitat i d’una humilitat realment explícites, enarborades, sense possibilitat de palinòdia. Ara bé: aquest autoanorreament ens presenta una imatge de l’escriptora que tendeix a la infantilització pastoril, o al posat de damisel·la victoriana, i ho fa volgudament, recolzant-se en la minimització personal i literària. I això té molt poc a veure, crec, amb el retrat que he intentat de fer al principi d’aquest paper, amb la figura real de Caterina Albert: l’energia i la seguretat que se li endevinen en el gest, que li traspua; la constància i el treball que ha necessitat tot al llarg de tres quarts de segle per a crear una obra sòlida i fer-se una fama inqüestionable: el llenguatge estudiat, la narrativa perspicaç, plena de suggeriments; la temàtica i els personatges de doble fons, sovint brutals i aberrants... On és realment la personalitat de Víctor Català? (Porcel, 2003: 25)

La personalitat de Víctor Català és l’obra d’art total que Caterina Albert construeix al llarg de la seva vida, amb els «silencis» que tan bé va saber interpretar Maria Aurèlia Capmany (1972) inclosos, com un mosaic fet de múltiples peces que l’escriptora va controlar amb «l’energia i la seguretat» pròpies de l’artista professional que sap que la disposició final de les peces no depèn ja d’ella, sinó de la recepció de l’obra. Una «obra completa» que Caterina Albert va deixar plantejada com un work in progress que s’havia d’anar (re)configurant al ritme dels temps i d’acord amb la recepció que, en cada circumstància històrica, política i cultural, es pugui fer d’una obra oberta a la recepció de la crítica i del públic lector, aquell «llegidor» a qui Víctor Català s’adreça en cadascun dels seus llibres, l’existència del qual Caterina Albert tenia molt clar que calia imperiosament preservar.

A construir la seva gran obra —Víctor Català— i a assegurar l’existència d’un públic per a la literatura catalana capaç de reconstruir i insuflar la vida a la figura del tapís, va dedicar Caterina Albert tota una existència d’escriptora conscient, rigorosa i professional. Avui dia, l’èxit de l’empresa és ja inqüestionable.

2
De Caterina Albert a Víctor Català

L’estiu de 1898, Caterina Albert i Paradís (L’Escala, 1869-1966) va enviar com a mínim un parell d’originals al Certamen Literari d’Olot. Estava a punt de fer vint-i-nou anys, havia publicat poemes amb pseudònim a l’Almanach de La Esquella de la Torratxa (1897) i havia decidit de provar sort en un dels molts certàmens literaris que durant el darrer quart del segle xix, en el context de la Restauració borbònica i amb l’eclosió del catalanisme, havien sortit com bolets en el territori català.

Filla gran d’una família empordanesa, benestant i de tradició republicana federal, Caterina Albert havia anat de petita a l’escola municipal de l’Escala, d’adolescent havia estat interna durant un any en un col·legi de monges de Girona on va aprendre francès i piano, però la seva formació cultural, autodidacta, s’havia forjat en el context familiar, d’allò més favorable a incentivar l’afició de la noia pel dibuix, la pintura, l’escultura i la música, a més de la literatura.

El seu pare, Lluís Albert i Paradeda (Verges, 1843-L’Escala, 1890), advocat, va ser diputat provincial i alcalde de l’Escala, sempre pel partit republicà; la mare, Dolors Paradís i Farrés (L’Escala, 1843-1933), provenia d’una família que tenia propietats a l’Escala i a Bellcaire d’Empordà. Com explica Irene Muñoz (2016), Caterina Albert va rebre suport tant de la seva àvia materna com del seu avi patern, que li era padrí. Sembla ser que va ser ell qui li va regalar la primera caixa de pintures, però van ser els pares qui van contractar un professor de dibuix i pintura que va viure a la casa de l’Escala entre 1883 i 1884, el pintor Félix-Antonio Alarcón; a més de professors de música i, a Barcelona, d’escultura. D’altra banda, els Albert rebien setmanalment, a través del llibreter de Figueres Francesc Presas, les novetats literàries així com els diaris i revistes a què estaven subscrits i que Caterina tenia a l’abast, publicacions, en gran part, vinculades a l’eclosió del moviment catalanista en totes les seves ramificacions ideològiques, especialment al republicanisme federalista i a la Unió Catalanista.

Pel que fa, doncs, a la construcció del gust literari de la futura escriptora, a part de la importància que la crítica ha atorgat a la influència de la seva àvia materna i padrina, Caterina Farrés i Sureda, a qui «deu bona part del lèxic de la prosa, la riquesa lingüística» i la capacitat de narrar històries, Caterina Albert reconeix especialment l’ascendent de la seva mare, Dolors Paradís, que «escrivia poemes i tocava la guitarra». Amb motiu de la seva mort, en una carta a Francesc Matheu del 21 de març de 1933, Caterina Albert reconeix que «ella ho era tot per a mi: mare, filla, amiga íntima, companya inseparable... el centre de tots els meus pensaments i l’estímul de totes les meves accions. D’ella xuclava jo saba, força i energia; de la seva intel·ligència, tan desperta i vigilant, me venia generosament el consell, del seu temperament actiu, l’esperó que removia les meves indecisions ingènites, de la seva ironia tolerant, sens gens d’agror, la mesura de casi totes les coses...»

Sobretot, però, Caterina Albert degué trobar en la mare el suport que fins al 1890, data de la mort prematura del pare, li havien dispensat tots dos. En l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel (1965) explicava que el seu pare, un dia, va trobar els papers que des de ben petiteta ella escrivia i que guardava en el replà de l’escala del graner, i que, després de llegir-los, va dir «Aquesta mossa escriurà!» El comentari que Porcel transcriu a continuació —«I jo pensava: per què deia que escriuria, si ja ho feia»— diu molt de la ironia que caracteritza l’obra i la personalitat de la creadora de Víctor Català.

El maig de 1888 és quan es produeix la primera aparició pública de Caterina Albert en el context del Certamen Literari i Científic de Figueres, organitzat pel Casino Menestral, durant les fires de la Santa Creu, com a Reina de la Festa. Val la pena aturar-se un moment en aquest detall ja que aquest certamen, on Lluís Albert ofereix un premi a «la poesía que mejor cante El Libre Pensamiento», s’inscriu en el marc dels certàmens literaris que, com el de Girona o la Bisbal, estan estretament vinculats a la tendència renovadora de la institució jocfloralesca liderada pel grup de la Jove Catalunya i reaccionen davant del conservadorisme de la institució barcelonina —que l’any 1888 homenatja la Reina Regent— amb l’organització de diferents certàmens alternatius. Caterina Albert hi va ser nomenada Reina de la Festa per Josep Roca i Roca en nom d’Apel·les Mestres, que no va acudir a recollir el premi i havia dotat el seu amic dels poders de representació, que incloïen la tria de la Reina. L’anècdota deixa de ser circumstancial a partir del moment que Caterina Albert, rere el pseudònim de Virgili d’Alacseal, publicarà les seves primeres poesies en català a l’Almanach de La Esquella de la Torratxa, setmanari humorístic, barceloní, republicà, editat per Antoni López Berganossi i que dirigia Roca i Roca, un dels membres més rellevants de la Jove Catalunya, com també ho era Àngel Guimerà, de qui Víctor Català es declararà entusiasta des del primer moment, o Francesc Matheu, president del Jurat qualificador del Certamen Literari d’Olot on començarà, de facto, la trajectòria literària de Víctor Català.

Ens trobem, doncs, davant d’una formació d’escriptor estretament vinculada a la tradició més progressista del catalanisme, el republicanisme federal que, a final de segle, veurà com una part important dels seus representants o simpatitzants se situa en l’òrbita de la Unió Catalanista i participa en la creació de la branca del «o tot o res» dins del catalanisme enfront de l’actitud «possibilista» de la Lliga Regionalista que es crea el 1901 com a partit polític.

És també en aquests sectors on cal situar Miquel Sitjar i Sobrevia (Verges 1861-Barcelona 1910) metge, bibliòfil, erudit i membre destacat de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i la seva muller, Josefa Carcassó, matrimoni que va tenir una forta influència sobre Caterina Albert, i gràcies al qual va conèixer l’editor, llibreter i antiquari barceloní Fèlix Clos, que li va acabar fent de representant literari. No ha de sorprendre, doncs, que entre els papers personals de Víctor Català es conservi una nota no datada on, sota l’epígraf de «Debo estudiar y hacer», hi apareguin, al costat del «teatro clásico español, la Historia del Arte, la gramática francesa, la española y la italiana, la geografía, física, aritmética y lógica», «leer a Hegel, Schopenhauer, Voltaire, Leopardi.» (Muñoz, 2016: 16) Caterina Albert es formava intel·lectualment en la tradició cultural de l’Idealisme alemany, de la Il·lustració francesa, de l’escepticisme i el pessimisme romàntics que la tradició més conservadora del moviment de Renaixença intentarà bandejar de la literatura catalana contemporània i que el Modernisme recupera a través de la tradició de Valentí Almirall. D’aquestes fonts en sorgeix la poètica de l’«angoixa», de la «inquietud», de la «turbulència» i del «dolor» que caracteritza la literatura de Víctor Català.

Quan Caterina Albert va presentar el poema «Lo llibre nou» i el monòleg La infanticida al certamen d’Olot, probablement ho va fer amb el suport tant de la família com dels amics i amb el convenciment que el jurat, presidit per Matheu, amb Ramon Masifern, Josep Xutglar i Josep M. Aguirre com a vocals, i Josep Berga i Boada com a secretari, li seria favorable, tal com, efectivament, va succeir, ja que el jurat va remarcar la qualitat literària i la força d’una literatura exasperadament realista. El que segurament no podien preveure ni l’escriptora ni els seus mentors literaris és la reacció dels sectors tradicionalistes i catòlics de la societat olotina davant d’un text de la potència de La infanticida, titllat d’immoral, sobretot a partir del moment en què es va conèixer que l’autora era una dona jove. Les conseqüències d’aquesta reacció i de la polèmica i l’escàndol posterior són conegudes de tothom, la mateixa escriptora les va resumir, en una entrevista que Tomàs Garcés li va fer l’agost de 1926 a la Revista de Catalunya, d’aquesta manera:

Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immoral.

Per tal de preservar la seva independència artística, Caterina Albert va decidir que, a partir d’aquell moment, no publicaria cap obra amb el seu nom i, per tant, va adoptar el pseudònim «Víctor Català», amb el qual va signar tota la seva obra de creació, per bé que el vel sobre la seva identitat comencés a descórrer-se poc després de l’aparició de Drames rurals, el 1902:

L’any 1900 [sic] vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 1899, i en l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu.» I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim. (Garcés, 1926: 127)

La novel·la d’on va sorgir el pseudònim amb el qual es coneix la identitat literària de Caterina Albert va romandre inacabada, però Víctor Català és el nom que l’escriptora va mantenir fins al final de la seva trajectòria literària i que li va servir per construir-se una identitat paral·lela i oposada a la identitat de Caterina Albert. Si, com afirma Irene Muñoz, la mateixa Caterina Albert va acabar establint «una línia divisòria molt clara entre qui era Caterina Albert, en el seu entorn, i qui era Víctor Català, escriptora», és interessant veure com es configura aquesta doble identitat i quina imatge de l’artista-escriptor reflecteix el pseudònim. Una imatge, val a dir-ho, que Caterina Albert i Paradís mai no va admetre com a pròpia i que, en canvi, va utilitzar amb intel·ligència i ironia per tal de preservar la seva privacitat. De fet, com veurem, Caterina Albert, per damunt de qualsevol altra cosa, és la constructora de la figura i de la veu de Víctor Català, a través de la qual vehicula tota la seva obra literària. Per això, quan Francesc Matheu, el juliol de 1913, li demana que li enviï unes notes biogràfiques per incloure en la presentació del primer opuscle dels dos que l’editor va dedicar a Víctor Català en la col·lecció Lectura Popular, l’escriptora posa en funcionament el mecanisme (que no va abandonar mai i que, segurament per la seva mateixa simplicitat, no resulta gens fàcil d’explicar) del trompe l’oeil:

¿Notes biogràfiques? Que vaig néixer a L’Escala; que m’agradà escriure des de molt joveneta; que vaig formar-me a la bona de Déu, deixant parlar a l’instint lliurement, sens mestres ni apriorismes de cap mena (per lo que no som ni pretenc ser més que un amateur), i que m’agrada l’honrada claredat de sentiment, concepte i expressió del poble, dels clàssics i dels místics.... Això és tot lo que sé de mi.

Quan Caterina Albert va escriure aquestes paraules sobre Víctor Català, ja tothom sabia qui hi havia darrere del pseudònim i, tanmateix, no només el ratifica, sinó que l’embolcalla amb alguns dels atributs que serien propis de la imatge pública de Caterina Albert, una construcció literària tant o més potent que la màscara de Víctor Català. D’aquesta manera, la imatge d’escriptor amateur, naïf, marginal en relació amb els moviments i les capelletes literàries i poc interessat en la projecció social de l’intel·lectual que se’n desprèn té ben poc a veure amb la realitat que traspua de l’ambició de l’escriptora i del procés de construcció de l’obra literària tant com del control estricte a què la sotmet l’escriptora, sobretot pel que fa al públic al qual va dirigida.

Així, el nom Víctor Català, més enllà de la màscara que protegeix una dona escriptora a final del segle xix, representa un model d’artista i, alhora, un punt de vista. Pel que fa al model d’artista, la construcció Víctor Català se situa en la tradició de l’intel·lectual modernista, caracteritzat per la independència ideològica, per ser el «despert entre adormits» i per la seva vocació de guia i de desvetllador-sacsejador de consciències, caminant solitari i silenciós enmig de la multitud sorollosa. I n’adapta algunes de les màscares més conegudes. En el pròleg a Drames rurals, per exemple, Víctor Català es presenta com «un pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat» —una imatge, la del pelegrí, que es correspon del tot amb la dels «caminants de la terra» de Santiago Rusiñol, empesos per una força desconeguda cap a l’exploració de si mateix i del món, d’allò misteriós i inefable. Una imatge que, per la seva banda, Joan Maragall reflecteix a través dels poemes «Excèlsior» o de l’«Oda infinita», i que Caterina Albert s’havia proposat expressar amb el poema «Lo llibre nou», premiat al Certamen Literari d’Olot. Víctor Català emprèn la defensa d’aquells «pedruscalls i flors boscanes» a partir dels mateixos arguments que Raimon Casellas havia exposat en nom del «verisme» i que l’escriptora bateja amb el nom de «sinceritat» en una carta a Francesc Matheu del 26 de desembre de 1902 en resposta a la que l’editor, que havia estat el president del jurat que havia premiat La infanticida i «Lo llibre nou», li havia enviat arran de la publicació de Drames rurals per tal de comprovar que, efectivament, la veu narrativa del controvertit llibre corresponia a la mateixa autora que havien premiat el 1898 a Olot:

Cada u veu com veu i sent com sent: i si a més és sincer, procura traduir lo que ha vist i sentit amb la major fidelitat possible. Això és lo que he fet jo: i, tal volta per haver començat a estimar l’art per sos aspectes plàstics, m’agrada el relleu en tot i em sembla que mai ne dono prou a las sensacions que tradueixo.

Amb tot, no soc sistemàtic ni m’agrada guaitar la vida al través del crestall de cap escola, que me la podria fer veure d’un color determinat i uniform: m’agrada veure-la, millor o pitjor, però amb ulls nusos de prejudicis.

Des de la seva primera aparició pública, tal com exposa al «Prec» amb què encapçala Drames rurals, Víctor Català es proposa explorar els camins de la vida i aplegar-ne uns «pedruscalls de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles» per oferir-los a un públic que no es correspon de cap manera amb «l’escaient damisel·la ciutadana» a qui s’adreça irònicament la veu narrativa. De fet, Víctor Català, a través de Caterina Albert, es negarà una i altra vegada a escriure per a aquest públic femení i defugirà sempre la identificació amb les escriptores de les revistes especialitzades en literatura «femenina» com Or i Grana i Feminal, tal com argumenta en les cartes a Lluís Via, editor i director de Joventut (Epistolari, 80-99), i a Maragall (Carta a Maragall, núm. 12). Un observador irònic com Josep Carner ho va saber veure a la revista Catalunya (15-VII-1903) a propòsit dels Jocs Florals de 1903, on van obtenir premis Víctor Català i Dolors Monserdà: «S’ha publicat el volum dels Jocs Florals de 1903.— (…) S’hi trobaren dues senyores que no s’assemblen guère: V. Català, D. Monserdà.»

El «llegidor» al qual s’adreça repetidament Víctor Català en els seus pròlegs ha de ser prou madur per acceptar el seu punt de vista, un punt de vista sens dubte incòmode, vingui d’un escriptor o d’una escriptora, i que desperta les prevencions d’una part important de la crítica. En aquest sentit, tal com afirma Jordi Castellanos (2005), no és cap casualitat que Víctor Català publiqui les seves primeres obres en l’òrbita de la tipografia de L’Avenç i, més endavant, del grup de la revista Joventut i que, a partir de 1903, quan accepti de col·laborar en el projecte editorial de Francesc Matheu, mantingui una prudent i crítica distància amb una línia editorial destinada a satisfer un públic ampli en català, tal com correspon, segons Matheu, a una revista il·lustrada.

12 3 Weiter

Víctor Català, l'escriptora emmascarada

Taula

1 Víctor Català: una obra d’art total

2 De Caterina Albert a Víctor Català

Andere haben auch gelesen:

1
Víctor Català:
una obra d’art total

2
De Caterina Albert a Víctor Català